dijous, 20 de desembre del 2012

Ciutat i territori en l'Acord per la X Legislatura del Parlament de Catalunya

El dia 19 de desembre de 2012, Convergència i Unió i Esquerra Republicana de Catalunya han arribat a un Acord per a la transició nacional i per garantir l'estabilitat parlamentària del govern de Catalunya, durant la X Legislatura del Parlament de Catalunya. L'acord, signat entre les dues forces a les que els resultats de les eleccions del proppassat dia 25 de novembre varen atorgar major representació parlamentària, consta d'una sèrie de determinacions pel què fa a la celebració d'una consulta sobre el futur institucional de Catalunya i d'un seguit d'acords per garantir l'estabilitat del suport parlamentari al govern en un conjunt de camps. 
Així, l'Apèndix II de l'acord conté un document sobre les Prioritats del govern de transició nacional durant la legislatura que ara comença, en el que s'enuncien aquestes prioritats, s'esbossa l'orientació de l'acció del govern al respecte i s'expressa el compromís d'ambdues forces de donar-li conjuntament suport al Parlament. És sobre aquest darrera part del document, més concreta i aparentment més prosaica que el debat sobre el dret a decidir, que volem centrar-nos ara. En particular, resulta de molt d'interès constatar la forma com els temes relatius a la ciutat i el territori hi són tractats. 
Com hem tingut ocasió de comentar, les polítiques territorials han estat, en bona mesura, absents del debat entre les forces polítiques que es presentaren a les darreres eleccions. Això, resulta, al nostre entendre, paradoxal, si es te en compte l'impacte que la crisi econòmica i les polítiques aplicades per fer-hi front estan tenint sobre el territori, ja sigui en concentrar les persones amb majors necessitats socials en determinats barris i àrees urbanes, en dificultar el manteniment dels equipaments i els espais públics, en reduir la inversió en infraestructures i el finançament dels espais públics, en fer encara més inaccessible l'habitatge per a sectors molt extensos de la població i en encarir el cost dels serveis urbans bàsics, com l'aigua i l'electricitat.  
Dissortadament, l'acord de govern signat ahir sembla anar en la mateixa direcció, de manera que les qüestions territorials i urbanes hi tenen una presència molt escassa. Vegem-ho. 
El tema al que es fan referències més reiterades és el de les infraestructures. Així, les mesures per a la recuperació econòmica 26 i 27 proposen literalment "Crear  un  observatori  de  la  xarxa  viària  de  Catalunya  que  centralitzi  tota  la informació relativa a la xarxa viària d’alta capacitat i a la xarxa en règim de concessió,  analitzant  la  gestió  econòmica  dels  trams  concessionats  amb l’objectiu d’intentar abaratir o congelar les tarifes sense contraprestació a canvi" i "Consolidar el sistema de descomptes a comportaments eficients dels usuaris de la  xarxa  d’autopistes  i  introduir  les  noves  polítiques  europees  sobre l’Eurovinyeta, com també treballar per corregir la situació de greuge històric amb  relació  amb  la  resta  de  l’Estat,  reclamant-li  la  creació  del  fons  per  a l’homogeneïtzació, el rescat selectiu i les bonificacions dels peatges". Així mateix, l'acord 56, situat en l'apartat de mesures relatives a la sostenibilitat, diu: "Aprovar i desplegar el Pla de Transports de Viatgers per Carretera (2013-2018), el Pla Director d’Infraestructures (2011-2020) i els plans de mobilitat territorials pendents,  avançant  en  la  integració  tarifària  i  introduint  bonificacions  als territoris menys poblats i implantant de la T-mobilitat [sic] com a mecanisme que permeti avançar en la qualitat del transport públic". Peatges i plans d'infraestructures, doncs, són els temes principals en aquest camp. S'acompanyen, tanmateix, d'una destacada absència a tota referència sobre el finançament del transport públic i a la reducció del cost el per a l'usuari (perquè reduir les bonificacions només als "territoris menys poblats", quan els qui viuen en les principals àrees urbanes i amb tarifació integrada han conegut en els darrers anys increments notabilíssims?). 
En l'àmbit de l'habitatge, que està plantejant-se darrerament amb un dramatisme inusitat, les mesures són d'una notable vaguetat. Així es proposa (mesura 34): "Potenciar un fons i un servei de rescat de famílies, potenciar la mediació entre entitat financeres i famílies en els processos de desnonaments i la disposició d'una xarxa de pisos d'emergència. Potenciar el servei de l'Ofideute". Res de nou per aquest costat, doncs a excepció d'aquest inconcret "fons de rescat de famílies": es tracta d'un fons financer? amb quins recursos? amb quins objectius? També es manté a un nivell d'indefinició molt alt la mobilització de l'habitatge vacant:"Estudiar l’aplicació de mesures impositives o mesures d'altra índole per incentivar l’entrada al mercat de lloguer dels habitatges desocupats, propietat de societats mercantils" . Aquestes "mesures d'altra índole" no haurien de consistir en l'obligació, simple i plana, de que les entitats financeres rescatades amb fons públics, a part d'aturar els desnonaments, posessin de manera immediata una part del parc immobiliari del què disposen (i pel que, d'altra banda, no troben comprador) al mercat de lloguer assequible? I mentrestant, què es proposa de fer amb les reserves de sòl per habitatge protegit acumulades en els darrers anys? I en el camp de la rehabilitació, que podria tenir el doble efecte de posar habitatge al mercat i donar feina? 
Finalment, en l'àmbit de la sostenibilitat es proposa elaborar un Pacte Nacional sobre polítiques de sostenibilitat, mantenir i renovar "el compromís del Govern en defensa dels cabals ambientals de l'Ebre" així com per la "recuperació dels cabals del riu Ter", "impulsar una Llei del bosc" i "impulsar una Llei de seguretat civil i emergències". El tractament del canvi climàtic queda reduït a l'anunci de l'elaboració d'una llei sobre la matèria, lluny per tant dels compromisos concrets sobre les emissions que estan adoptant tants països europeus. Resulta també destacada l'absència de referències a la "protecció estructural dels espais lliures i de connexió ecològica" que reclamava el programa electoral d'Esquerra Republicana. Costen d'entendre, així mateix, els esments parcials a la problemàtica de l'aigua, si hom te en compte la situació a la que ha de fer front l'Agència Catalana de l'Aigua, i si hom considera que just en aquest moment s'estan produint privatitzacions que afecten de manera directa la seva gestió d'aquest recurs bàsic i les tarifes que els ciutadans en paguen.
Fora ja de l'àmbit estricte de la gestió del territori i en relació amb l'organització territorial de l'administració, poden trobar-se en el document dos darrers extrems que pot resultar convenient de notar. El primer sembla apuntar a reobrir el debat sobre l'organització territorial (mesura 10): "Impulsar la Llei dels governs locals (racionalitzar i simplificar l'administració local), la llei de finançament local i la Llei de l'Aran. Assumir un model propi d'organització territorial (municipis, comarques i vegueries)". Així mateix s'inclou la menció a "impulsar la Llei electoral catalana". Tenint en compte l'evolució d'aquesta darrera qüestió en les darreres legislatures i l'atzucac en el que es troba la Llei de Vegueries després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, costa de veure, més enllà de la menció ritual, com aquests extrems podran concretar-se.
No és qüestió, en aquesta nota d'urgència, d'assajar un comentari de conjunt al document. De tota manera crida molt notablement aquesta escassa atenció prestada als temes territorials a l'hora de definir les prioritats de govern. Esmentem només dues absències, una relativa al conjunt del territori català, l'altra a les seves ciutats.
Pel que fa a la primera, la gestió territorial, no caldria aprofitar, precisament, la conjuntura de la crisi per repensar de forma estratègica l'ordenació del territori català? No és necessari replantejar-se la dotació i la gestió de les infraestructures més enllà dels peatges i dels plans de servei? No hauríem de tractar d'incrementar l'eficiència dels nostres sistemes urbans? I per tot això, no caldria incorporar entre les prioritats bàsiques del govern l'elaboració del Pla Territorial General de Catalunya que vingués a culminar l'esforç de planificació territorial realitzat en els darrers anys, tal com Esquerra Republicana proposava en el seu programa? No seria aquesta legislatura, en la que es pretenen abordar tants de projectes decisius per al futur, la més oportuna per fer-ho, vinculant-ho al debat  sobre els recursos econòmics, al model productiu, a la gestió dels serveis públics, al canvi climàtic?
Pel que fa a la segona absència, la de les àrees urbanes, com s'explica la manca d'esment als efectes urbans de la crisi econòmica? Com és que no s'inclou una referència a les dificultats dels ajuntaments de fer front al manteniment dels equipaments, dels espais públics, dels serveis? Com s'entén que no s'indiqui què es pensa fer respecte els barris on la problemàtica social està concentrant la població més necessitada? El proppassat mes de març, el Parlament va votar per unanimitat (amb els vots de CiU i ERC, doncs) reactivar la Llei de Barris, com és que ara no figura en l'acord de govern el compromís de fer-ho? No són les ciutats el lloc on es reben els impactes més greus de la crisi? No és aquí on s'hauria de intervenir per tal de tractar de mitigar-los? No són les polítiques urbanes essencials per gestar la represa econòmica i social? De fet els mots ajuntament, urbà, barri i ciutat no són esmentats ni un sòl cop en el document de l'Acord signat ahir. La transició nacional que se'ns proposa no compta amb les ciutats catalanes entre les seves prioritats?

diumenge, 9 de desembre del 2012

La "pacificació" de les favelas a Rio de Janeiro

Ciutat "forma" i ciutat "informal": la favela de Providência des
de les instal·lacions esportives de la "Vila Olimpica" de Gamboa

L’amable invitació de la Pontificia Universidade do Rio de Janeiro ens ha permès conèixer de més a prop, fa tot just unes setmanes, la problemàtica de l’habitatge i la rehabilitació urbana a la gran metròpolis carioca i, en particular, els intents d’allò que s’ha vingut a denominar la “pacificació” d’algunes de les seves favelas.
Com és ben sabut, una part substantiva de la població de la ciutat de Rio de Janeiro viu en aquestes aglomeracions d’habitatges, sense disposar de títol formal de propietat, amb grans mancances de serveis urbanístics bàsics, privats d’equipaments, ubicats en àrees de notable pendent i exposats sovint al risc geològic. La contrapartida rau en el fet que, en bona part dels casos, les favelas, per la seva localització, permeten als grups socials més pobres, que no podrien pagar un habitatge “formal” a la ciutat, disposar de proximitat a la feina, el comerç i les oportunitats de la vida urbana. Les dades, sempre opinables, permeten validar a grans trets aquestes característiques: segons el cens de l’any 2000, més d’un milió dels gairebé sis milions d’habitants de la ciutat de Rio vivien en favelas. Això representava un 18,9% de la població, mentre en la resta de ciutats de l’Estat de Río de Janeiro el percentatge no arribava al 4% dels seus habitants (vegeu per aquestes i altres dades, el treball de la sociòloga Maria Josefina Gabriel Sant’Anna, publicat en el recomanable volum col·lectiu Rio de Janeiro. Um território em mutaçao, 2012). El seu caràcter informal, l’escassa presència de l’administració i la concentració de població de baix nivell de renda ha afavorit, com ha estat repetit fins a la sacietat i l’estigmatització, que part important d’aquests barris presentin un elevat nivell de violència i hagin quedat sota el control de màfies criminals.
Una iniciativa innovadora (i polèmica) desenvolupada en els darrers anys són els intents de “pacificació” de les favelas realitzats per les Unidades de Polícia Pacificadora (UPPs). Les UPPs són una modalitat de policia comunitària que va començar a ser implantada l’any 2008 pel govern de l’Estat de Rio. La seva forma d’actuar, respecte la qual pot veure’s un interessant article del periodista Misha Glenny a FinancialTimes de 4.11.2012, segueix sempre un mateix patró: s’inicia amb una operació militar de xoc, que suposa l’ocupació policial del barri, a partir de la qual les UPPs s’hi estableixen de manera regular i permanent. En resulta, segons ens diuen, una disminució dràstica de la criminalitat organitzada i una efectiva reducció del nombre de morts derivades de les seves activitats. L’operatiu policial hauria d’anar acompanyat de la introducció de programes d’educació i altres mesures socials, que, segons sembla, es troben encara en les fases inicials.
L’opinió de la població, tant la del conjunt de la ciutat com la dels habitants de les favelas “pacificades”, així com la dels mitjans de comunicació i dels estudiosos urbans amb qui hem pogut parlar, sembla apuntar de manera majoritària a  que la iniciativa resulta un èxit pel que fa a la reducció, en el territoris afectats, de la criminalitat. Tanmateix, la seva implantació està resultant també polèmica per diverses raons. En primer lloc, els estudiosos indiquen que la localització geogràfica de les intervencions no sembla pas respondre només als criteris de la lluita contra el crim: s’estaria intervenint de manera prioritària no pas en les favelas més violentes, sinó en aquelles més properes als barris formals, on viuen les capes mitjanes. En segon lloc, els processos de pacificació van acompanyats, de manera potser inevitable, de la implantació de nous usos i del risc de l’expulsió de la població que hi habita per noves activitats: la construcció de telefèrics o escales mecàniques accedir al capdamunt dels morros on s’assenten algunes favelas, com Providência, Alemao o Vidigal, permetrà certament gaudir d’excel·lents vistes sobre les reputades badies de la costa carioca –Leblon, Ipanema, Copacabana, Botafogo, la badia de Guanabara...- però també poden ser l’esca de la conquesta del barris per activitats econòmiques fins ara impensables (ja han sorgit las primeres iniciatives de turismo na favela a Vidigal, entre d’altres) i, en el futur, potser pel mercat immobiliari “formal”. En tercer lloc, la criminalitat òbviament no desapareix, sinó que es trasllada a d’altres favelas, sovint més allunyades del centre urbà, algunes de les quals, com Vila Kennedy, han vist deteriorar-se les seves condicions de seguretat (és veritat que també s’ha començat a “pacificar” algunes d’aquestes, però les veus crítiques denuncien que coincideixen amb àmbits clau per les operacions infraestructurals i urbanes associades a la celebració a la ciutat de la Copa del Món de Futbol de 2014 i dels Jocs Olímpics de 2016). Finalment, la desaparició de les màfies sembla haver comportat l’emergència en les favelas intervingudes de modalitats de petita delinqüència i altres formes de violència (familiar, sexual) que aquelles tenien relativament sota control.
Siguin quines siguin l’eficiència de la tàctica policial i les seves motivacions, el que sembla evident és que, únicament amb intervencions d’aquest tipus resultaria del tot impossible resoldre el problema de l’habitatge, de l’exclusió i, per tant, de la violència urbana. Aquests dependran, és clar, en primer lloc d’una distribució més equitativa de la renda, la qual, com han mostrat treballs recents de R.C. Barros et al. continua essent molt assenyaladament desigual: l’any 2007, en el conjunt del Brasil, el percentatge de renda apropiat per l’1% més ric de la població equivalia pràcticament al percentatge que anava al 50% més pobre. Tanmateix, els autors coincideixen en assenyalar que, de 2004 ençà, la combinació de l’accelerat creixement econòmic (que ha portat el Brasil entre les 10 economies més potents del món) i de l’increment de les polítiques de distribució social de les presidències de Lula da Silva i Dilma Rousseff,  estarien produint una reducció molt notable de la desigualtat. Aquesta es podria demostrar en la caiguda consistent dels índexs de concentració de la riquesa, i hauria permès sortir de la pobresa i de la misèria una part creixent de la població (per dades sobre aquest procés a la regió metropolitana de Rio, vegeu el treball d’André Salata et al., en el volum més amunt citat).
Aquestes dades permetrien ser moderadament optimista a mitjà i llarg termini. Mentrestant, per fer front al problema immediat de l’habitatge el govern brasiler ha impulsat el programa Minha casa, minha vida que te per objectiu dotar d’habitatge als sectors socials més desafavorits. Es tracta d’una iniciativa de gran ambició, que, segons l'administració, després d'una primera fase en que han estat contractades un milió d'unitats d'habitatge, permetrà construir-ne dos milions fins l'any 2014. El programa no ha estat exempt, tampoc, de interpretacions polèmiques. Així, alguns autors crítics, com l’arquitecta Rose Compans, que treballa a la Prefectura de la ciutat de Rio, han indicat que, degut a les dotacions econòmiques disponibles, resulta molt difícil que vingui a disminuir de manera efectiva el dèficit d’habitatge i, per la localització de les intervencions, podria contribuir a agreujar encara la segregació espacial. En tot cas, sembla ben clar que el problema de l’habitatge i de la criminalitat no podran resoldre’s exclusivament a través de programes sectorials de vivenda o de intervencions policials. A Rio, i a qualsevol altre ciutat, l’equació minha casa, minha vida, ha de poder ser resolta també (i potser en primer lloc) en la direcció minha vida, minha casa: sense una modificació substancial  del repartiment de la riquesa i de les oportunitats de vida els problemes urbans no tenen solució possible. 

dimecres, 5 de desembre del 2012

Enric Lluch: la Geografia, ciència social i compromís cívic

Enric Lluch i Pau Vila en l'acte de la concessió del Doctorat
Honoris Causa per la UAB a aquest darrer (1979) 
Enric Lluch i Martín ha mort a Barcelona el dia 4 de desembre, a l'edat de 84 anys. Professor, editor, conversador infatigable, mestre, impulsor d'innombrables iniciatives cíviques i de projectes culturals, ha estat una figura clau per a la renovació de la Geografia a Catalunya i per a l'obertura de la disciplina cap a la societat.
La seva trajectòria, marcada per la voluntat de contribuir a construir un pensament social crític, al servei de la col·lectivitat, haurà de ser, més enllà dels obituaris i les notes d'urgència d'ara, objecte d'estudi i valoració.
Reproduïm, tot seguit, les paraules pronunciades en la inauguració de l'exposició sobre la seva obra a la Biblioteca d'Humanitats de la Universitat Autònoma de Barcelona, el dia 18 de febrer de 2008.




ENRIC LLUCH: LA GEOGRAFIA, CIÈNCIA SOCIAL
I COMPROMÍS CÍVIC 

Oriol Nel·lo
Intervenció en l'acte de inauguració de l'exposició "Enric Lluch: l'obra escrita"
Biblioteca de Humanitats, Universitat Autònoma de Barcelona
18 de febrer 2008

I.
Permeteu-me, abans que res, expressar el meu agraïment per l’amable invitació a participar en aquest acte. Em satisfà moltíssim de ser aquí: en primer lloc, és clar, per un deure d’amistat i de gratitud personal envers el professor Enric Lluch, que ha estat el meu mestre i amb el qui hem col·laborat durant tants anys; en segon lloc, per correspondre a la iniciativa del Departament de Geografia de la UAB que reivindica així els seus orígens, orígens que, després de prop de quatre dècades d’existència, l’han portat –diguem-ho sense cap petulància- a comptar-se entre els primers centres de docència i recerca d’Europa Occidental en el nostre camp; en tercer lloc, pel caràcter de l’acte, tan curosament preparat per Laura Zumin, Rosa Ascon i les responsables de la Biblioteca d’Humanitats.

Una vegada, l’Enric em parlava de Silvio Pellico, el revolucionari piemontès, carbonari, precursor del Risorgimento que, després d’una vida atzarosa, va escriure, com sabem, aquella obra famosa, Le mie prigioni. “A mi, més aviat” -em deia Lluch- “m’hauria agradat escriure Les meves biblioteques”: la biblioteca de l’oncle Francesc Martín, on molt jove encara va poder llegir els textos dels geògrafs d’avantguerra i va conèixer la tradició noucentista; la Biblioteca de Catalunya, fundada per Jordi Rubió i Lluch, on en bona mesura es va formar, sota les voltes gòtiques, a la Barcelona sòrdida de inicis dels anys cinquanta, mentre treballava encara en la petita fàbrica de cinteria dels seu pare, a Horta; la biblioteca del Instituto de Geografia Juan Sebastian Elcano del CSIC al carrer Egipcíaques, on el va portar, com a jove investigador, Salvador Llobet; la Biblioteca del Trinity College de Dublin, on anà l’any 1956 amb una beca de l’Arts Council irlandès obtinguda a través dels mig clandestins Estudis Universitaris Catalans; la biblioteca del Departament d’Estudis Hispànics de la Universitat de Liverpool, on corregia a finals dels anys cinquanta els exàmens dels seus alumnes de català i castellà, durant el temps que hi va fer de lector; la biblioteca de l’ICESB del carrer Aribau i la del Departament de Geografia de la Universitat de Barcelona, on donava classes a inicis dels seixanta; ja a l’Autònoma, en els setanta, la biblioteca de Lletres i més tard d’Humanitats, on ara estem, que va contribuir a fundar i a dotar de manera tan decisiva; l’Hemeroteca de Catalunya en aquesta mateixa Universitat; la biblioteca de Rosa Sensat; la cartoteca de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, fruit, en molt bona mesura, de la dedicació de Montserrat Galera;... Pocs llocs més adequats que en una de les “seves” biblioteques s’haurien pogut trobar per aquesta exposició i per aquest acte de reconeixement a la trajectòria d’Enric Lluch.

Mireia Baylina i Abel Albet, que m’han precedit, s’han referit ja a la trajectòria del Lluch universitari i de l’investigador. M’agradaria ara, per cloure, referir-me, breument, a dos aspectes del seu mestratge, tal com els veig: la concepció de la geografia com a ciència social i la concepció de l’activitat científica com a compromís cívic.

II.
 L’any 1979, en motiu de la investidura com a doctor honoris causa de Pau Vila i Dinarès per aquesta Universitat, Enric Lluch pronuncià la lliçó introductòria, allò que tradicionalment s’anomena la laudatio. L’acte tingué lloc a l’Escola d’Estudis Empresarials de Sabadell, localitat natal de Vila, i es celebrà poc després de les primeres eleccions municipals democràtiques. Alguns dels presents, que hi eren, recordaran l’ocasió. I recordaran potser el què Lluch va dir referint-se a Vila:
“sense desconsideració de cap mena envers els esforços i les realitzacions d’un Emili Huguet del Villar, d’un Joan Palau Vera, d’un Pere Blasi o d’un Miquel Santaló, no sembla agosarat d’afirmar que en la història contemporània de la geografia humana a Catalunya és l’homenatjat d’aquest vespre qui parteix el temps, qui encén el foc nou.”
Lluch es referia, és clar a la introducció del mètode de l’escola francesa, a la creació del lèxic, a l’establiment del programa de monografies comarcals que hauria de cobrir tot Catalunya, a la tasca editorial i pedagògica de Vila, essencial per a la evolució de la pràctica geogràfica a Catalunya a partir de mitjans dels anys vint.

Com sabem, l’empremta dels canvi de paradigma introduït per Vila dominà la pràctica de la geografia catalana durant cinc dificilíssimes dècades, diguem fins a mitjans dels anys setanta, quan acabà de publicar-se el tercer volum de la Geografia de Catalunya de l’Editorial Aedos. En aquest moment, comencen a encendre’s noves fogueres, brillants, atractives, decisives: la introducció de la geografia teorètico-quantitativa, l’influx de la geografia radical... Doncs bé, crec que resulta legítim mantenir que, en la configuració d’aquesta renovació disciplinar, Lluch tingué, a mitjans dels setanta, un paper molt similar a aquell que ell mateix atribuïa a Vila a mitjans dels anys vint. Sigui dit, de nou, salvant totes les distàncies que calgui i sense desconsideració de cap mena envers la tasca de ningú.

Fou Enric Lluch qui, juntament amb el seu germà Ernest, i el seu amic l’impressor Jordi Garcia, convertí una petita impremta familiar de Vilassar de Mar en un focus de difusió cabdal per a la renovació de les ciències socials en l’àmbit cultural hispà. Batejaren l’editorial amb el nom, ple de simbolisme, d’Oikos-Tau, i, en el àmbit de la geografia, fou a través d’aquesta finestra per on, en els anys seixanta i setanta, varen entrar els títols fonamentals per la renovació metodològica i conceptual de la que parlàvem: la Geografia y Economía de Chisholm, el Diccionario de términos geográficos y el Mapas y diagramas de Monkhouse, la Geografía urbana de Johnson, Los métodos de la geografia de Pierre George, la Geografia general, física y humana de Lacoste-Ghirardi, Geografia y economia urbana de los paises subdesarrolados de Milton Santos, i així podríem anar seguint amb Anne Buttimer, Paul Claval, Massimo Quaini, Derek Gregory, George Viers i un llarguíssim etcètera. Són els nous corrents que Lluch havia conegut a Anglaterra i a França i que arribaven aquí amb com una ventada prodigiosa d’aire fresc.

Fou Lluch qui, a finals dels seixanta, fundà el Departament de Geografia de Bellaterra incorporant-hi, al costat de geògrafs, economistes i sociòlegs, i qui establí una programa en el que es combinaven aquests estudis amb els de història, estadística i antropologia. I, fou sota el guiatge de Lluch, que, com ha escrit Abel Albet, el “Departament de Bellaterra es converteix en un lloc d’innovació així com d’introducció i difusió vers la geografia catalana (i, per extensió, l’espanyola), de les més recents tendències, mètodes i escoles de pensament”.  

Fou Lluch qui, a finals dels setanta, en acabar el Congrés de Cultura Catalana, que tant havia contribuït a impulsar, proposà fundar la Societat Catalana d’Ordenació del Territori. Una filial de l’Institut d’Estudis Catalans del tot renovadora que aplegaria, i aplega ,encara ara, arquitectes, enginyers, geògrafs, biòlegs, economistes al voltant de la reflexió i la pràctica de l’ordenació del territori.

Fou Lluch qui a començaments dels vuitanta dirigí la Geografia de la Sociedad Humana de l’Editorial Planeta, un intent extraordinàriament ambiciós d’elaborar una nova geografia universal. En el pròleg d’aquesta obra, segurament un dels seus textos més programàtics, es pot llegir:
“Tradicionalmente, la descripción y la interpretación de los avatares de la sociedad humana han quedado reservados en las síntesis globales a los historiadores y a los geógrafos [...] En los últimos siglos, nuevas y vigorosas ramas han brotado del árbol de las ciencias de la sociedad. La economía política, la demografía, la ciencia política, la sociología, la antropología cultural, la urbanística eran a la vez producto de las mudanzas que trastornaban la realidad social e instrumento de comprensión, de transformación de esta realidad. Es cierto que la vieja historia y la vieja geografía han sido remodeladas al recibir en sus playas el oleaje fecundo de las nuevas ciencias de la sociedad. Pero no se ve razón alguna para no bajar las barreras interdisciplinarias y dar franca entrada, junto a historiadores y geógrafos, a las voces de los demás estudiosos de la sociedad”.  

Sempre m’ha cridar l’atenció, treballant plegats, el contingut fascinant de la bossa de mà d’Enric Lluch. Una d’aquestes bosses que sol portar creuades en bandolera. En poden emergir, com d’un formidable “cuerno de la abundancia”, llapis i retoladors de tota mena i color, tisores, cel·lo, retalls de diari, llibres, mapes, esparadrap, cola d’enganxar, pastilles pel coll, bufandes, jerseis i no sé encara quantes altres coses. L’aproximació de Lluch a l’anàlisi del territori fa pensar en el contingut d’aquesta bossa: extraordinàriament ben preparat i previsor, no està disposat a renunciar a res que li pugui (i ens pugui) fer servei per mor de l’habitud o de periclitades barreres conceptuals.
 
Nous mètodes, nous enfocaments i una profunda obertura disciplinar propagats a través d’un conjunt amplíssim d'iniciatives que van de la docència a l’activitat editorial, de la  formació d’equips a la recerca, de la fundació d'institucions a la publicística. Un seguit d’iniciatives que contribueixen de manera decisiva a la concepció de la geografia com una ciència social. Resulta ben interessant que fos precisament Lluch qui tingués aquest paper central en la renovació de la nostra disciplina a Catalunya. I ho és perquè, com s’ha dit, és en molt bona mesura a través seu que s’havia establert la connexió entre la geografia d’avantguerra i la nostra geografia universitària dels anys seixanta i setanta. És a través de Lluch que vàrem venir a llegir Vila, Blasi o Iglésies. Això sol hauria justificat per a qualsevol persona tota una trajectòria professional. Doncs bé, Lluch no és només la baula de la cadena que permet recuperar la millor tradició de la geografia catalana, sinó la llavor de canvi que hauria de transformar i superar de manera definitiva aquesta tradició.


III.

Ara bé, i aquí vaig cap a la segona part de la meva intervenció, aquesta renovació disciplinar no és, per Lluch, un fi en si mateix. La seva concepció de la Geografia és clarament instrumental, en el millor sentit del terme. El què ens proposa és –i seguim citant el text que esmentàvem abans- “saber pensar el territorio para poderlo transformar”.

D’això se’n deriva, penso, l’assignació d’una doble funció a la nostra disciplina. En primer lloc, la missió de contribuir a bastir un pensament crític, problematitzador de la realitat: “la obra [i aquí podríem dir “la geografia de Lluch”] no desdeña la descripción de los hechos, de los fenómenos [...] pero se propone más bien explicar el cómo y, cuando es possible, el porqué de las situaciones y de los procesos de cambio, seguir hipótesis de interpretación, conducir a un conocimiento crítico”. Ara bé, aquest rigor crític, diguem-ho pla, resulta incòmode a aquell que cerca certituds absolutes. I, de fet, alguns del presents hem sentit el disconfort de veure com Lluch, en acabar una explicació formidable d’una teoria, d’una interpretació, quan estaves ja del tot convençut de la seva bondat, s’ocupava ell mateix de suggerir problemes irresolts i de desmuntar les certeses que ell mateix hagués pogut contribuir a crear. No li vàrem retreure mai, però tinc la impressió de que si ho haguéssim fet ens hauria pogut respondre amb aquells versos preciosos de Gabriel Ferrater:
                   “Jo no corro fires amb mules
                   Per carregar certituds:
                   Si un dia en tinc, hauré perdut
Llibertat de renunciar-hi
I és per ser lliure que em vull hàbil
(si vols marxants de certituds,
Et diré noms: en se més d’un)”.

Ara bé, aquesta visió crítica de la realitat no s’ha traduït, com en tants altres casos, en la perplexitat, el diletantisme o l’elitisme. Perquè la segona missió de la geografia crítica de Lluch, en l’afany de saber pensar el territori per poder-lo transformar, és esdevenir “aplicable”. Aplicable en l’ensenyament, en la planificació, en les divisions territorials, en el planejament urbanístic: una geografia aplicable per transformar el territori en favor de la majoria, en benefici de la col·lectivitat. És per això que Abel Albet ha escrit que la geografia que Lluch ens proposa és “políticament transformadora, socialment progressista, econòmicament justa, culturalment tolerant, èticament compromesa, estèticament precisa, científicament oberta”. No és pot dir millor, ni de manera més exacta.

Aquesta actitud científica es fa també, de manera natural, compromís cívic. Compromís que s’expressa en unes circumstàncies històriques ben determinades i ben difícils. I que portaran Lluch a confrontar-se, de forma inevitable, amb determinades regulacions administratives, polítiques i universitàries. A la mostra que inaugurem hem pogut veure el cost que això tingué: l’expulsió de la Universitat de Barcelona després de la Caputxinada, la complexa trajectòria dins les estructures universitàries del moment... Per això, per les circumstàncies en què es desenvolupà, crida encara més l’atenció la feina improva que dugué a terme per aixecar alternatives.

En efecte, la relació de les iniciatives en l’impuls i la creació de les quals Lluch tingué una participació decisiva en els anys seixanta i setanta és aclaparadora. Permeteu-me’n una mostra parcial, que barreja, intencionadament, empreses científiques amb projectes cívics, propostes individuals i esforços col·lectius: la Gran Enciclopèdia Catalana, Ictineu. Diccionari de les ciències de la societat del Països Catalans, l’Associació de Mestres Rosa Sensat, el Congrés de Cultura Catalana de 1961 i el de 1975, la Geografia de la Sociedad Humana, la Gran Enciclopedia Larousse, la Societat Catalana d’Ordenació del Territori, el Departament de Geografia, el Manifest de Bellatera...


IV.

Acabo. I ho faig assenyalant el què potser resulta el tret més peculiar d’aquesta trajectòria: tot aquest mestratge, tot aquest cúmul d’iniciatives ha estat fet des de la més gran discreció, amb la voluntat gairebé confessa de restar a l’ombra. Una vegada vàrem anar plegats a veure en Josep Iglésies, per una feina que fèiem, i el geògraf reusenc, parlant de la seva trajectòria va afirmar “he procurat ser sempre segon en tot”. I Lluch li va respondre, de seguida, que això li agradava molt i s’hi sentia molt identificat. En aquell moment, a mi, que tenia vint-i-tres o vint-i-quatre anys, em va semblar una resposta estranya: “com és possible que l’Enric, sent qui és, digui això?”.

L’afirmació no tenia, però res d’improvitzat. Podeu llegir-la repetida, de manera gairebé literal, en el seu parlament d’acceptació del premi Ramon Fuster que li va concedir el Col·legi de Llicenciats l’any 1985:
“[S’ha dit que sóc] capdavanter, i jo en canvi, generalment, sempre he demanat ser el “segon d’abord”, segons la nomenclatura dels mariners d’abans, o dels “marinos” que deia la meva mare, que segons ella eren molt diferents que els mariners. Doncs bé, sempre m’he apuntat de segon d’abord i no pas de capità: una debilitat que unes vegades s’ha transformat en èxit, perquè jo mateix he pogut proposar algun capità que ha tirat la nau endavant i el vaixell ha navegat prou bé”.

Ja ho veieu que en aquesta actitud hi ha una part de tàctica. És l’ensenyança d’aquell vell speaker republicà de la Cambra de Representants del Estats Units: “In politics you can acomplish anything if you are willing to let someone else take the credit”. Però hi ha més que això. Hi ha alguna cosa que ens diu molt d’Enric Lluch i del caràcter del seu mestratge, de la importància que ha donat al ser i al fer per sobre de les distincions i les aparences. Com que aquestes coses no són fàcils d’explicar, deixeu-me que ho faci a través d’una anècdota divertida, i, amb això, ara si, acabo.

Quan em van nomenar director de l’Institut d’Estudis Metropolitans, amb trenta anys complerts de feia poc, l’Enric, sense afegir cap comentari, em va passar una nota, escrita amb la seva cal·ligrafia inconfusible. És una cita de la Crònica de Ramon Muntaner:
“Com siats certs que jamés no pot hom conèixer null hom, de qualque condició sia. Estro hom li dóna poder; e tantost con a la persona sia donat poder, quisvulla sia, hom o dona, tantost porets conèixer lo seu recapte”.
I anys més tard, quan em va veure embarcar en no sé quina altra aventura, em va dir, també amb la seva circumspecció habitual: “t’anirà bé, si ets tu mateix”. Corrent el temps vaig trobar una reflexió similar en un assaig de Montaigne: l’home que ha vist desaparèixer tot el què era seu en un naufragi “il n’a rien perdu, s’il à soi-même”.

Tenir-se a un mateix, com a geògraf i com a persona, en totes les circumstàncies. Aquest és el repte que el mestratge d’Enric Lluch, amb la seva honestedat, amb la seva integritat i amb el seu rigor, ens ha posat al davant.