 |
| Ciutat "forma" i ciutat "informal": la favela de Providência des de les instal·lacions esportives de la "Vila Olimpica" de Gamboa |
L’amable invitació de la Pontificia Universidade do Rio de Janeiro ens ha permès conèixer de més a prop, fa tot
just unes setmanes, la problemàtica de l’habitatge i la rehabilitació urbana a
la gran metròpolis carioca i, en particular, els intents d’allò que s’ha vingut
a denominar la “pacificació” d’algunes de les seves favelas.
Com és ben sabut, una part
substantiva de la població de la ciutat de Rio de Janeiro viu en aquestes aglomeracions
d’habitatges, sense disposar de títol formal de propietat, amb grans mancances
de serveis urbanístics bàsics, privats d’equipaments, ubicats en àrees de
notable pendent i exposats sovint al risc geològic. La contrapartida rau en el
fet que, en bona part dels casos, les favelas,
per la seva localització, permeten als grups socials més pobres, que no podrien
pagar un habitatge “formal” a la ciutat, disposar de proximitat a la feina, el
comerç i les oportunitats de la vida urbana. Les dades, sempre opinables,
permeten validar a grans trets aquestes característiques: segons el cens de l’any
2000, més d’un milió dels gairebé sis milions d’habitants de la ciutat de Rio vivien
en favelas. Això representava un
18,9% de la població, mentre en la resta de ciutats de l’Estat de Río de
Janeiro el percentatge no arribava al 4% dels seus habitants (vegeu per
aquestes i altres dades, el treball de la sociòloga Maria Josefina Gabriel Sant’Anna,
publicat en el recomanable volum col·lectiu Rio
de Janeiro. Um território em mutaçao, 2012). El seu caràcter informal, l’escassa
presència de l’administració i la concentració de població de baix nivell de
renda ha afavorit, com ha estat repetit fins a la sacietat i l’estigmatització,
que part important d’aquests barris presentin un elevat nivell de violència i
hagin quedat sota el control de màfies criminals.
Una iniciativa innovadora (i
polèmica) desenvolupada en els darrers anys són els intents de “pacificació” de
les favelas realitzats per les Unidades
de Polícia Pacificadora (UPPs). Les UPPs són una modalitat de policia comunitària
que va començar a ser implantada l’any 2008 pel govern de l’Estat de Rio. La
seva forma d’actuar, respecte la qual pot veure’s un interessant article del
periodista Misha Glenny a FinancialTimes de 4.11.2012, segueix sempre un mateix patró: s’inicia amb una
operació militar de xoc, que suposa l’ocupació policial del barri, a partir de
la qual les UPPs s’hi estableixen de manera regular i permanent. En resulta,
segons ens diuen, una disminució dràstica de la criminalitat organitzada i una
efectiva reducció del nombre de morts derivades de les seves activitats. L’operatiu
policial hauria d’anar acompanyat de la introducció de programes d’educació i
altres mesures socials, que, segons sembla, es troben encara en les fases
inicials.
L’opinió de la població, tant la del
conjunt de la ciutat com la dels habitants de les favelas “pacificades”, així com la dels mitjans de comunicació i
dels estudiosos urbans amb qui hem pogut parlar, sembla apuntar de manera
majoritària a que la iniciativa resulta
un èxit pel que fa a la reducció, en el territoris afectats, de la criminalitat.
Tanmateix, la seva implantació està resultant també polèmica per diverses raons.
En primer lloc, els estudiosos indiquen que la localització geogràfica de les
intervencions no sembla pas respondre només als criteris de la lluita contra el
crim: s’estaria intervenint de manera prioritària no pas en les favelas més violentes, sinó en aquelles més
properes als barris formals, on viuen les capes mitjanes. En segon lloc, els
processos de pacificació van acompanyats, de manera potser inevitable, de la
implantació de nous usos i del risc de l’expulsió de la població que hi habita
per noves activitats: la construcció de telefèrics o escales mecàniques accedir al capdamunt
dels morros on s’assenten algunes favelas,
com Providência, Alemao o Vidigal, permetrà certament gaudir d’excel·lents vistes
sobre les reputades badies de la costa carioca –Leblon, Ipanema, Copacabana,
Botafogo, la badia de Guanabara...- però també poden ser l’esca de la conquesta
del barris per activitats econòmiques fins ara impensables (ja han sorgit las
primeres iniciatives de turismo na favela
a Vidigal, entre d’altres) i, en el futur, potser pel mercat immobiliari “formal”.
En tercer lloc, la criminalitat òbviament no desapareix, sinó que es trasllada
a d’altres favelas, sovint més
allunyades del centre urbà, algunes de les quals, com Vila Kennedy, han vist
deteriorar-se les seves condicions de seguretat (és veritat que també s’ha
començat a “pacificar” algunes d’aquestes, però les veus crítiques denuncien
que coincideixen amb àmbits clau per les operacions infraestructurals i urbanes
associades a la celebració a la ciutat de la Copa del Món de Futbol de 2014 i
dels Jocs Olímpics de 2016). Finalment, la desaparició de les màfies sembla
haver comportat l’emergència en les favelas
intervingudes de modalitats de petita delinqüència i altres formes de violència
(familiar, sexual) que aquelles tenien relativament sota control.
Siguin quines siguin l’eficiència de
la tàctica policial i les seves motivacions, el que sembla evident és que,
únicament amb intervencions d’aquest tipus resultaria del tot impossible
resoldre el problema de l’habitatge, de l’exclusió i, per tant, de la violència
urbana. Aquests dependran, és clar, en primer lloc d’una distribució més equitativa
de la renda, la qual, com han mostrat treballs recents de R.C. Barros et al. continua
essent molt assenyaladament desigual: l’any 2007, en el conjunt del Brasil, el
percentatge de renda apropiat per l’1% més ric de la població equivalia
pràcticament al percentatge que anava al 50% més pobre. Tanmateix, els autors
coincideixen en assenyalar que, de 2004 ençà, la combinació de l’accelerat
creixement econòmic (que ha portat el Brasil entre les 10 economies més potents
del món) i de l’increment de les polítiques de distribució social de les
presidències de Lula da Silva i Dilma Rousseff, estarien produint una reducció molt notable de
la desigualtat. Aquesta es podria demostrar en la caiguda consistent dels índexs
de concentració de la riquesa, i hauria permès sortir de la pobresa i de la
misèria una part creixent de la població (per dades sobre aquest procés a la
regió metropolitana de Rio, vegeu el treball d’André Salata et al., en el volum
més amunt citat).
Aquestes dades permetrien ser
moderadament optimista a mitjà i llarg termini. Mentrestant, per fer front al
problema immediat de l’habitatge el govern brasiler ha impulsat el programa Minha casa, minha vida que te per
objectiu dotar d’habitatge als sectors socials més desafavorits. Es tracta d’una
iniciativa de gran ambició, que, segons l'administració, després d'una primera fase en que han estat contractades un milió d'unitats d'habitatge, permetrà construir-ne dos milions fins l'any 2014. El programa no ha estat exempt, tampoc, de interpretacions
polèmiques. Així, alguns autors crítics, com l’arquitecta Rose Compans, que
treballa a la Prefectura de la ciutat de Rio, han indicat que, degut a les
dotacions econòmiques disponibles, resulta molt difícil que vingui a disminuir
de manera efectiva el dèficit d’habitatge i, per la localització de les
intervencions, podria contribuir a agreujar encara la segregació espacial. En
tot cas, sembla ben clar que el problema de l’habitatge i de la criminalitat no
podran resoldre’s exclusivament a través de programes sectorials de vivenda o
de intervencions policials. A Rio, i a qualsevol altre ciutat, l’equació minha casa, minha vida, ha de poder ser
resolta també (i potser en primer lloc) en la direcció minha vida, minha casa: sense una modificació substancial del repartiment de la riquesa i de les oportunitats
de vida els problemes urbans no tenen solució possible.
