El conflicte agrari: una confrontació de la ciutat i el camp?

Representació de la Jacquerie de 1358 a les
 Chroniques de Froissart

L’esclat de la conflictivitat agrària en diversos països de la Unió Europea ha provocat una onada de interpretacions i debats. No és pas d’estranyar, ja que el conflicte posa sobre la taula bona part dels reptes que les societats europees afronten: l’adaptació al canvi climàtic i els impactes econòmics de la globalització, la tensió entre la integració comunitària i la sobirania nacional, l’increment de les desigualtats i el descontentament polític.

En aquests debats, prou complexos en si mateixos, un element contribueix a ocultar els interessos en joc i a dificultar la comprensió dels problemes: la reiterada interpretació del conflicte com d’un enfrontament entre el “camp” i la “ciutat”. Així, el malestar agrari és representat com un xoc entre la societat rural –adornada d’uns valors i productora de béns bàsics- i una societat urbana incapaç de comprendre les seves necessitats. En aquest context, el camp no tindria altre recurs que marxar sobre la ciutat per tal de fer valdre les seves raons, com en una moderna jacquerie. Les imatges de les columnes de tractors avançant cap a les capitals europees i ocupant-ne les places i avingudes serien la imatge gràfica d’aquesta col·lisió d’interessos.

Es tracta, és clar, d’una visió carregada de contingut ideològic i, per tant capaç de suscitar un elevat nombre d’emocions i adhesions. Tanmateix, aquesta representació simplificadora és enganyosa, en primer lloc perquè la distinció tradicional entre camp i ciutat, entre rural i urbà, es correspon cada vegada menys a la realitat en l’Europa contemporània. Per un costat, les formes de vida urbana s’han generalitzat i la urbanització ha tendit a expandir-se fins abraçar la pràctica totalitat dels espais regionals. Per l’altre, com ha escrit Francesco Galli, les antigues àrees rurals han esdevingut, per bé i per mal, espais operacionals d’un sector agrari cada vegada més integrat i financiaritzat, caracteritzat per un elevat desplegament tecnològic i químic, que en fa “un medi profundament artificialitzat, no tant distant de les urbanitzacions urbanes”.

Les dades relatives a mercat de treball venen a confirmar la inadequació de interpretar el problema agrari com un conflicte entre territoris. L’ocupació agrària representa, segons dades d’Eurostat, tot just el 4,2% del total en la Unió Europea. La proporció és encara més baixa en el conjunt d’Espanya, 3,6%, i, en particular, a Catalunya, 1,4%. Així, fins i tot en les comarques tradicionalment considerades rurals els ocupats en l’agricultura i la ramaderia no representen més que una petita part dels que treballen. Per dir-ho gràficament: a l’Alt Pirineu i l’Aran, territori que a Catalunya es sol considerar rural per antonomàsia, hi ha en l’actualitat poc més de 2.000 pagesos actius. Els pirinencs que treballen en l’hostaleria els doblen en nombre, i el mateix ocorre amb els que treballen en d’altres sectors, com la construcció i el comerç. Els pagesos tenen doncs tot el dret a expressar-se, però, des del punt de vista de l’ocupació, la representativitat del territori pirinenc correspondria més aviat, als cambrers, als pisters (que a Baqueira han de dormir en roulottes), als paletes, als mestres d’escola, als sanitaris i als empleats de botigues i supermercats.

D’altra banda, la imatge del conflicte a partir de la distinció axiològica entre camp i ciutat amaga que en un i altre àmbit hi ha interessos no només diversos, sinó sovint contraposats. Com ha explicat el sindicalista Joan Coscubiela, la presumpte existència d’uns “interessos del camp” posa en el mateix sac “les jornaleres que guanyen el salari mínim i els empresaris agraris que els neguen l’augment al·legant problemes de competitivitat”. La mateixa amalgama d’interessos es produeix en presentar la població urbana com a homogènia, quan resulta evident que està dividida per múltiples tensions i fractures.

Cal reconèixer, tanmateix, que la utilització de metàfores territorials a l’hora d’explicar i representar conflictes socials complexos ha proliferat en els darrers anys. A França, la revolta dels gilets jaunes ha estat interpretada sovint, a partir de les teories del geògraf Christophe Guilluy i d’altres autors, com un enfrontament entre la France périphérique i el poder de la ciutat, amb Paris al capdavant. A Gran Bretaña, el vot a favor del Brexit va ser explicat, amb molt de ressò, per Agustín Rodríguez-Pose, professor a la London School of Economics, com “the revenge of the places that don’t matter”, és a dir, com un esclat d’indignació dels territoris postergats davant la gran ciutat. La fórmula ha fet fortuna també a l’hora d’explicar el descontentament polític a Europa i l’ascens de l’extrema dreta.

Tanmateix, davant aquestes interpretacions simplificadores, alguns autors, com Claire Colomb, professora a Cambridge, han fet notar que avui dia les desigualtats socio-econòmiques tallen els territoris a una escala molt més fina que no pas el que suggereixen les dualitats “perifèric/metropolità”, “rural/urbà”, “camp/ciutat”. Recentment hem realitzat un estudi que ve a confirmar aquesta interpretació pel cas de Catalunya. Així, hem tractat d’establir estadísticament quins són els factors territorials explicatius de les desigualtats socials. Tradicionalment, aquestes han estat explicades, sobretot com el resultat del contrast entre grans àrees geogràfiques (la costa i l’interior, la muntanya i la plana), entre localitats de diversa grandària (la gran ciutat, la vila, el poble) o els espais urbans i rurals. Doncs bé, l’evidència estadística mostra que tot i que existeixen notables desigualtats associades a aquests factors, aquestes resulten destacadament més reduïdes que les relacionades amb una altra variable: la segregació residencial. Així, la separació dels individus i les llars en funció de la seva capacitat de triar lloc de residència, aplega la població més vulnerable en determinats barris i municipis, tant en les àrees més densament poblades com en les que ho són menys. D’aquesta manera, les condicions de vida de la Trinitat Nova de Barcelona tenen més a veure amb les del barri de l’Estació de Puigcerdà o amb el casc històric de Balaguer, que no pas amb les Corts o amb Sant Gervasi. Es confirma així que, des del punt de vista de les desigualtats, les fractures territorials no tenen tant a veure amb grans unitats espacials, o en l’oposició entre “camp” i “ciutat”, com amb les divisòries insidioses dels mercats de treball i de l’habitatge.

No hi ha dubte que la financiarització de la producció, la concentració de la propietat, els canals de distribució i la competència de la producció de tercers països posen en greus dificultats bona part de les explotacions agrícoles. No hi ha dubte tampoc que la gestió de les polítiques agràries i ambientals és certament millorable. Però la solució d’aquestes qüestions no s’aconseguirà contraposant uns presumptes “interessos del camp” als “interessos de la ciutat”. Al contrari, l’avenç, complex i difícil, ha de passar precisament per evidenciar que en tots els àmbits territorials hi ha interessos contraposats. Que, com han mostrar recentment Rosa Cerarols i Joan Nogué, en els àmbits rurals tradicionals proliferen avui nous projectes, que, en molts casos, prefiguren models alternatius d’organització comunitària i de producció agrícola, més respectuosa ambientalment i més equitativa socialment. Que aquestes iniciatives són contradictòries amb els interessos econòmics predominants en el món agrari i, en canvi, poden trobar complicitats decisives en aquells que a ciutat malden per impulsar una major justícia social i una més alta democràcia política. I que entre uns i altres, és a dir, entre aquells que des d’un i altre lloc impulsen projectes transformadors, hi ha la possibilitat i la necessitat d’establir aliances .  

 

Referències

Cerarols, Rosa & Nogué, Joan (2022). L’altre món rural. Reflexions i experiènciesde la nova ruralitat catalana. Barcelona, Tigre de Paper.

Colomb, Claire (2020). The Revolt of the “Periphery” Against the “Metropolis”? Making Sense of the French Gilets Jaunes Movement (2018-2020). International Journal of Urban and Regional Research.

Checa, Joan & Nel·lo, Oriol (2021). Residential Segregation and Living Conditions. An Analysis of Social Inequalities inCatalonia from Four Spatial Perspectives. Urban Science, 5, 2: 45

Coscubiela, Joan (2024). De la lucha de clases al agraviocomparativo. eldiario.es, 9.02.2024.

Galli, Francesco (2024). PAC vs. New Deal. L’agricoltura assedia la città. Chi vincerà? Tieni la sinistra. 7.02.2024

Guilluy, Christophe (2014). La France périphérique: Comment on a sacrifié les classes populaires. Paris, Flammarion.

Rodríguez Pose, Andrés (2018). The revenge of the places that don’t matter (and what to do about it). Cambridge Journal of Regions, Economy and Society, 11/1. 

[Article publicat a Crític, 14.02.2024]

Kornel Filipowicz: un romanç entre camp i ciutat

 

Kornel Filipowicz (1913-1990)

“El ser humà té moments en el que somia en la vida a províncies i la concep com un alliberament, una salvació, una purificació...” afirma un dels personatges de Un romanç de províncies, de Kornel Filipowics, un dels més destacats exponents de la prosa polonesa de la segona meitat del segle XX. Nascut l’any 1913 a Ternópil, a la regió de Galítsia que avui pertany a Ucraïna, va transcórrer las seva joventut al sud de Polònia. Durant la Segona Guerra Mundial va unir-se a la resistència i va anar a raure a un camp de concentració del que va sobreviure miraculosament. Va ser després de la guerra, assentat ja a Cracòvia, quan va desenvolupar la seva carrera d’escriptor i editor, sovint enfrontat amb el règim autoritari, fins la seva mort, l’any 1990.

Un romanç de províncies (Romans prowincjonalny, 1960, publicat en castellà per la benemèrita editorial Las Afueras), narra les relacions, breus i desafortunades, entre Milobrzeski, un poeta procedent de Varsòvia, i Elzbieta, una jove resident en una petita vila de província. La història pot ser llegida -i això, des del punt de vista geogràfic, ens interessa particularment- com la trobada entre el món urbà i el món rural, entre la ciutat i el camp, amb les corresponents tensions, esperances i desenganys.

De fet, els personatges de Filipowics veuen, en bona mesura, condicionada la seva relació per les percepcions, creences i estereotips que cadascú abriga respecte el món d’on procedeix l’altre. Així, els habitants de la vila -Elzbieta en primer lloc- envegen la gent que viu a les ciutats i comparteixen l’aspiració d’“abandonar aquestes estretors, tota aquesta brutícia i aquest fang, i organitzar-se [...] una vida decent en una ciutat gran”. Aquesta “vida decent” es caracteritzaria per l’accés a les comoditats i les amenitats de la vida urbana: “quan penso que, per allà, en d’altres llocs, la gent passa les tardes d’hivern llegint un llibre al costat de la ràdio, els radiadors els escalfen, que els banys estan disponibles sempre que es vol, que a la cuina hi ha gas i canonades, que al carrer del costat hi ha un cinema, que poden anar al teatre a un concert… de debò, no em cap al cap per què seguim aquí”. La vila no només resulta avorrida sinó que, a més, coarta la llibertat ja que és un lloc “en el que  tothom es coneix, on tot se sap i cada intent d'amagar alguna cosa privada a l'ull de l'opinió pública es gira contra l'individu”.

Aquesta aspiració dels vilatans d’una vida més alta a ciutat, contrasta amb la visió de la vida al camp com a camí per a la purificació i la salvació personal, per part del poeta. Aquest abjura, si més no de paraula, de la superficialitat de la vida urbana “on tots s’estimen, s’abracen, es besen i, al mateix temps, com se sol dir, ‘s’apunyalen per l’esquena’”. La relació entre ambdós protagonistes està condicionada per aquestes visions contraposades: ella hi veu, més o menys, la via per escapar a ciutat, ell per accedir als valors del camp. Així, l’intent de concretar les aspiracions d’un i de l’altre estan condemnades al fracàs. A ciutat, “el sentiment de soledat entre la gent” acompanya Elzbieta a tot arreu i “li arrabassa qualsevol residu de seguretat en ella mateixa”.  En el “petit món provincià”, Milobrzeski es sent com “en un país de gent salvatge”, envoltat per persones que no entén bé. Els vilatans li semblen “divertits, però al mateix temps perillosos”, ja que s’ocupen d’afers que no comprèn: percep que “tenen una empresa en comú, alguna cosa els uneix, per alguna cosa es barallen”, però el què és “un misteri al que ell no podia accedir”.

Podríem preguntar-nos quina raó aquesta obra, publicada fa més de seixanta anys en circumstàncies tan diverses de les nostres, ens resulta tan estranyament propera. En primer lloc, això es deu, és clar, als valors literaris de l’autor. Però hi ha més que això: tot i les transformacions substancials que el territori europeu ha conegut de mitjans del segle passat ençà, els estereotips i llocs comuns de la nostra percepció perduren. Així, igual que els personatges de Filipowics, conservem una visió dual del territori, com si aquest si estigués composat de dos mons separats, camp i ciutat, cadascun adornat amb els respectius atributs. El camp amb la seva tranquil·litat, autenticitat, puresa, avorriment i molèsties; la ciutat amb la seva comoditat, llibertat, amenitat, anonimitat i soledat.  

En el relat de l’escriptor polonès, és la noció de pertànyer a mons diversos el que atrau recíprocament els protagonistes i, al mateix temps, el que dificulta i, en darrer terme, porta al fracàs la seva relació. Sis dècades s’han escolat des de la seva publicació. En aquest mig segle llarg, no només han col·lapsat els règims de “socialisme real”, sinó que a tot Europa s’ha produït una expansió abassegadora de la urbanització, la pràctica desaparició de les societats pageses, la integració del territori i la generalització de les formes de vida urbana. Tanmateix, els estereotips respecte el camp i la ciutat no només segueixen tenallant les nostres percepcions, sinó que són utilitzats reiteradament en les polèmiques polítiques, com evidencien les lectures dels conflictes agrícoles que aquests dies sotraguen diversos països europeus. No seria convenient arraconar aquests estereotips? No seria l’hora d’entendre que més que un “món urbà” i un “món rural”, hi ha persones i grups socials, amb els seus interessos i les seves pugnes? No hauríem de concloure que allò que posa en risc la continuïtat de tants agricultors europeus no és, genèricament, "la ciutat", sinó la pressió del capital i la financiarització de la producció? No seria aquesta una aproximació més útil per gestionar les aspiracions i el conflictes, personals i col·lectius?