dijous, 9 de febrer de 2012

No hi ha país just: la responsabilitat dels professionals

Aquests dies es pot veure a Barcelona un muntatge de "Els Baixos Fons", la cèlebre obra de Màxim Gorki (1868-1936), dirigit per Carme Portaceli. Centrar l'atenció en els exclosos, en aquells que es veuen obligats a viure en "els baixos fons" de la societat no pot ser, en les circumstàncies presents, més oportú.
De fet, el text de l'obra, estrenada l'any 1902, tres anys abans de la insurrecció de Sant Petersburg, resulta extraordinàriament actual. Un passatge, en particular, mou a la reflexió respecte la responsabilitat dels experts i els professionals en situacions de crisi i desesperança com la que travessem. És tracta de la coneguda "paràbola del país just". Narra la història d'un home subjecte a la més abjecta de les explotacions que, tanmateix, aguanta la seva sort amb l'esperança de que tard o d'hora podrà marxar cap al "país just". Un dia troba un savi i li pregunta per la forma d'arribar-hi. Aquest, després de consultar tots els seus llibres i mapes, li diu que aquest país no existeix i davant de la incredulitat de l'altre, replica, ofès, que els seus mapes són els més exactes que hi ha. L'home, descoratjat, es penja.
No és aquesta mateixa l'actitud de tants experts més o menys savis que en les circumstàncies actuals s'aturen en la simple descripció de la realitat, o, encara pitjor, la presenten com a ineluctable? No transmeten el mateix missatge de desesperança i de resignació en afirmar que l'única alternativa possible és acceptar aquesta realitat i adaptar-s'hi? No és precisament la responsabilitat de tots (geògrafs i urbanistes compresos, és clar) tractar de transformar-la?