diumenge, 19 d’abril de 2020

SOLIVID: davant l'epidèmia, una ofensiva solidària

D’ençà de l’inici de la crisi sanitària del CoViD19 s'està produïnt un veritable esclat de solidaritat ciutadana. Aquesta s'ha concretat en un gran nombre d'iniciatives de tota mena que resulten de gran importància, tant a l'hora de fer front a l'emergència sanitària com de pal·liar els seus efectes socials. La tasca de les xarxes solidàries és molt rellevant en els moments actuals i ho seguirà sent en el període de dificultats econòmiques i socials que es preveu per al futur proper.    
Per tal de potenciar i difondre aquestes iniciatives, l'Institut de Govern i Polítiques Públiques i l'Institut d'EstudisRegionals i Metropolitans de Barcelona i el Grup d'Estudis Energia, Territori i Societat del Departament de Geografia de la UAB han emprès el projecte de cartografia col·laborativa SOLIVID, destinat a compilar i divulgar les iniciatives solidàries existents a Espanya i d'altres països.
En els darrers dies el projecte ha pres un impuls molt notable a Europa i Amèrica Llatina, de manera que nombrosos centres d’investigació i grups de recerca en temes socials i urbans s’estan incorporant com a institucions promotores de la iniciativa en els seus respectius àmbits territorials. 
El web del projecte està disponible en l’actualitat en versions catalana, castellana, anglesa, francesa i italiana. En els propers dies hi haurà també versions portuguesa i grega.  
Adjuntem la crida per a aportar informació al Banc d'Iniciatives.

CRIDA PER A LA CONSTITUCIÓ DE SOLIVID
BANC D'INICIATIVES SOLIDÀRIES DAVANT L'EPIDÈMIA COVID19

Aquesta és una crida per a la constitució d'un Banc d'Iniciatives Solidàries (SOLIVID) i de suport mutu empreses per la ciutadania per tal de fer front a l'epidèmia COVID 19 i les seves conseqüències.
SOLIVID és un projecte de cartografia col·laborativa destinat a recollir informació i difondre informació sobre les iniciatives solidàries davant de l'epidèmia a Catalunya, Espanya i arreu del món.
El projecte, té tres objectius:
1. Recollir i difondre iniciatives solidàries a través de la construcció d’un mapa col·laboratiu
2. Recopilar mapes i xarxes digitals ja existents
3. Difondre notícies i reflexions sobre els impactes de la crisi a les ciutats i el paper de la solidaritat ciutadana.
Totes les dades recollides quedaran a disposició de la ciutadania, les administracions públiques i els investigadors en format open data. La iniciativa es impulsada des de la Universitat Autònoma de Barcelona per l'Institut de Govern i Polítiques Públiques, l'Institut d'Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona i el Grup d'Estudis Energia, Territori i Societat del Departament de Geografia.
Estem ara fent la crida a recopilar informació sobre experiències i recursos de qualsevol indret del món i a difondre el projecte en les vostres xarxes personals i organitzatives. Si ens podeu ajudar a difondre la iniciativa i a compilar la informació seria magnífic!
Salutacions cordials,
Ismael Blanco, Institut de Govern i Polítiques Públiques
Ricard Gomà, Institut d'Estudis Metropolitans de Barcelona
Oriol Nel·lo, GURB, Departament de Geografia, Universitat Autònoma de Barcelona

dilluns, 6 d’abril de 2020

Quedar-se a casa no ha de ser un luxe

Accés principal a la Rocinha, Rio de Janeiro
Diversos mitjans han assenyalat que, a Catalunya, les primeres dades geo-referenciades sobre l’impacte de l’epidèmia del CoViD19 semblen indicar que aquest és més gran entre els grups socials més desafavorits que no pas entre els benestants. Es tracta de dades encara parcials, que cal analitzar amb tota prudència i que serà necessari confirmar en el futur.
En països com el nostre s’han adduït diverses explicacions possibles a aquesta distribució desigual. Entre les relatives a l’espai de vida de les persones, podria avançar-se la hipòtesi de que la més alta densitat poblacional dels barris vulnerables i la grandària més reduïda dels habitatges afavoriria el contagi. També es podria argumentar que la població més desafavorida no compta amb el mateix capital social i sistemes de suport a l’hora de fer front a les mesures de confinament.
Hi ha però una altra variable que podria ser de una importància crucial: la major o menor capacitat de persones pertanyents a diversos grups socials de reduir la seva mobilitat. A aquest respecte són molt interessants les dades de l’empresa Cuebiq que segueix els patrons de desplaçaments de 15 milions de telèfons mòbils cada dia als Estats Units d’Amèrica. Les dades mostren una destacada reducció de la mobilitat a les principals àrees metropolitanes del país. Així, des del 16 de març al 7 d’abril l’índex de mobilitat s’hi hauria reduït en 55,7%.
Ara bé, allò que aquí ens interessa destacar és que aquest reducció de la mobilitat afecta de manera molt diversa els grups socials. Així, tal com a partir d’aquestes dades es mostrava fa tres dies en el New York Times, als Estats Units la població de renda més alta ha reduït més i més aviat la seva mobilitat que no pas la de renda baixa. Tal com es pot veure en el gràfic, mentre el 10% més benestant de la població ja havia reduït la seva mobilitat en un 50% el dia 16 de març, el 10% més vulnerable no ho va fer fins tres dies més tard, el dia 19. A més, de llavors ençà, la mobilitat d’aquest grup s’ha mantingut destacadament més elevada que la del decil més afavorit.
Òbviament, l’explicació pot deure’s en el fet que els sectors benestants tenen més flexibilitat i recursos davant de les dificultats laborals i sovint treballen en sectors que més fàcilment poden adaptar-se al teletreball. En canvi, els grups més desafavorits, empleats més majoritàriament en els serveis bàsics, en situacions més precàries i amb menys estalvis disponibles, han de continuar desplaçant-se amb major intensitat.  “Location Data Says It All: Staying at Home During Coronavirus Is a Luxury”, titulava el diari.
Això mateix, però encara amb major acritud, ocorre a les metròpolis d’Amèrica Llatina. Des de Bogotà, una persona estimada, que treballa en els barris més desafavorits al sud de l’àrea urbana, m'explica “al barri on visc, per posar un exemple, moltíssima gent viu al dia, no tenen cap coixí o un coixí molt prim... com confines a famílies que mengen del que guanyen dia a dia?”. A Colòmbia el govern ha pres mesures amb relativa celeritat i acordà el confinament el 20 de març, però, pressionat segurament pels sectors econòmics, sembla que vol començar-lo a aixecar després de Pasqua, tot i les crítiques de l’alcaldessa de Bogotà. Les perspectives per a les properes setmanes no són gens falagueres.
La qüestió de la mobilitat, a diverses escales, sembla així mateix crucial en d’altres metròpolis llatino-americanes. Els col·legues de Santiago de Chile i de Rio de Janeiro indiquen que allí l’epidèmia sembla haver-se manifestat en primer lloc en els barris i municipis més benestants, que tenen una població amb major propensió als desplaçaments internacionals. De tota manera, s’espera la seva extensió cap als sectors més vulnerables, en part a través dels fluxos de mobilitat del servei domèstic que es desplaça sovint entre els dos tipus d’àrees. Un amic, professor de la Universitat Catòlica de Rio m’indica: “Ja han començat a sorgir casos a les favelas de Rio de Janeiro. Això és paorós, ja que resulta impossible parlar de distanciament social quan, a vegades, viuen 8 persones en una habitació de 6 metres quadrats... I si recordem que un nombre elevat d’habitants de les favelas pateix tuberculosi, l’escenari encara es complica més”.
Les desiguals possibilitats de restringir la pròpia mobilitat es dibuixen així com un factor essencial a l’hora de mesurar (i prevenir) els efectes socials de l’epidèmia. Lluny de dependre únicament de voluntat personal, la capacitat de quedar-se a casa és també (i sovint en primer lloc) una qüestió social. Les mesures de confinament són, sens dubte, una necessitat per a la salut personal i col·lectiva. Per tal de garantir-ne l'aplicació cal garantir -a través dels poders públics i de la solidaritat ciutadana- els mitjans de subsistència bàsics als més desafavorits. Arreu del món, mentre duri l'epidèmia, cal que quedar-se a casa, a més d'un deure social, sigui també un dret per a tothom.

[Foto: O. Nel·lo]

dijous, 2 d’abril de 2020

La ciutat i la plaga

"La meva ànima es va omplir de molt seriosos pensaments sobre la misèria que planaria sobre la ciutat, i de la infelicitat dels qui s’hi haguessin quedat". Així meditava Daniel Defoe sobre la pesta que va afectar Londres en 1665. Llegit avui, el seu Journal of the Plague Year ens sembla estranyament proper. Salvades totes les distàncies històriques, els paral·lelismes amb la nostra situació actual no ens haurien de sorprendre. Les plagues han tingut una importància crucial en el procés d'urbanització i han donat lloc a comportaments fins a cert punt recurrents. Tant és així, que en els últims dies diversos mitjans es pregunten sobre si l'epidèmia de l'CoViD19 hauria de ser vista com un efecte del procés d'urbanització i, per tant, com una demostració més de la seva inviabilitat social i ambiental.
De fet, més que els eventuals efectes negatius de la urbanització, allò el que la crisi actual posa en evidència són les seves contradiccions. La primera, la més òbvia, és la derivada de la densitat. Al llarg dels segles, la ciutat s'ha caracteritzat, sobretot, per la concentració de població i activitat en un espai reduït. Així, avui el 2% de la superfície de les terres emergides alberga més de la meitat de la població mundial.
Aquesta concentració ha resultat fonamental per al desenvolupament econòmic i els avenços socials. Però, al mateix temps, la facilitat i el nombre dels contactes suposa un risc evident en temps d'epidèmia. D'aquí les fuites de població urbana davant les pestes, tan ben referenciades en la literatura, de Boccaccio a Defoe i a Poe. D'aquí, també, la identificació entre densitat i insalubritat que tant va preocupar els higienistes decimonònics, i va propiciar, entre altres, la crida "Abajo las murallas!" del barceloní Pere Felip Monlau.
Ara bé, la concentració suposa també esperança de salut. L'atenció sanitària, especialment la que correspon als hospitals i els serveis especialitzats, es pot prestar més fàcilment a les ciutats. Les àrees urbanes concentren també els principals centres d'investigació, els laboratoris i les universitats. Constitueixen així els focus de l'avenç científic i la innovació que permeten tractar malalties i augmentar de forma extraordinària l'esperança de vida. La facilitat de contacte, essència de la vida urbana, comporta certament risc, però fa més accessibles els serveis, eficients els recursos i potència innovació. Les vacunes, la penicil·lina, la higiene, els hospitals i l’Estat del benestar són creacions urbanes. I ho són en un doble sentit: s’han creat a les ciutats i han estat impulsades per grups socials eminentment urbans.
La segona contradicció que evidencia l'epidèmia és la relativa a la desigualtat. Les primeres dades sobre la incidència de l'CoViD19 a la ciutat de Barcelona, ​​per exemple, mostren que la taxa de contagis de districte de Nou Barris triplica la de Sarrià-Sant Gervasi. Són dades que s'han d'interpretar amb cautela i que l'evolució futura s'encarregarà de verificar. La seva explicació podria trobar-se, de nou, en la densitat, a la disposició del capital social necessari per processar la informació i en les condicions de l'entorn. No és el mateix, òbviament, confinar-se en un apartament espaiós, amb possibilitat de practicar teletreball, de compartir un habitatge reduïda i haver de desplaçar-se cada dia per anar a treballar. Com ha assenyalat Joan Benach, director de el Grup de Recerca de Desigualtats en Salut de la UPF, "la pandèmia és una forta amenaça per als grups de població i per als barris més pobres i vulnerables".
La nostra relació amb l'entorn és una altra contradicció de la urbanització que es fa patent ara. L'expansió de les epidèmies no pot separar-se de la forma com utilitzem els recursos i ens desplacem sobre l'espai. Els canvis en els usos del sòl, la desforestació massiva, la mercantilització de l'aigua i l'energia, i la proliferació de viatges a llarga distància incideixen sens dubte en les condicions de vida de la població i faciliten l'expansió de les epidèmies. També generen problemes de salut pública de gran abast: les 400.000 morts prematures anuals que, segons l'European Environment Agency, provoca la contaminació de l'aire en els països de la UE resulten menys visibles, però són igualment tràgiques que les degudes a l'epidèmia.
Finalment, la situació actual posa en relleu també la qüestió crucial de el govern de la ciutat i de la societat en el seu conjunt. En els últims dies, s'han alçat veus lloant les virtuts del control de la població a l'hora de combatre l'epidèmia. Els règims autoritaris disposats a emprar sense manies tots els instruments disponibles en aquest camp resultarien per aquest motiu particularment eficients. Per contra, els règims democràtics afavoririen l'individualisme, disposarien de menys capacitat de control i aconseguirien resultats pitjors.
L'argument és fal·laç per moltes raons. Abans de res, oblida la importància dels sistemes públics de salut i la mobilització de la ciutadania. En aquests moments està sorgint una miríada d'iniciatives solidàries, crucials tant des del punt de vista sanitari com per pal·liar els efectes socials de la crisi. Després de tants anys d'individualisme i neoliberalisme, l'epidèmia evidència la importància de comptar amb poders públics forts i una ciutadania responsable i mobilitzada.
La situació actual no suposa tant una impugnació de les formes de vida urbana sinó d'un sistema econòmic i unes relacions socials insostenibles des del punt de vista ambiental i profundament injustes des del punt de vista humà. Més que buscar a la ciutat un convenient boc expiatori, convindria doncs transformar la manera com ens relacionem amb l'entorn, distribuïm la riquesa i ens governem. La present crisi posa en evidència que no tenim gaire temps per fer-ho.

[Article publicat a eldiario.es, 31.03.2020]