 |
| Instal·lació d'Ariane Patout i René Müller Aplec Saó, octubre 2020. |
Avui, la lectura d’aquell petit volum, publicat pel Centre
Excursionista de Catalunya l’any 1925, resulta
alhora atractiva i colpidora. Atractiva perquè reflecteix el
mètode dels autors a l’hora d’estudiar les relacions entre el medi i la
societat, amb la voluntat de comprendre tant les transformacions del paisatge com els
treballs i les condicions de vida de les persones. Colpidora pel fet que la
imatge de la muntanya d’ara fa un segle ens resulta avui extraordinàriament
llunyana: els conreus, la transhumància, les activitats industrials, el
poblament, les mateixes formes de relació i parentiu que hi són descrites
responen a una societat de la que encara podem reconèixer el substrat, però que
en els seus trets principals ja no existeix.
Les transformacions de les nostres àrees de muntanya han
estat, en efecte, radicals i decisives: el predomini de les activitats agràries
ha estat substituït per la preeminència dels serveis, l’aïllament i les
dificultats de comunicació han donat pas a l’obertura i la integració, els
hàbits i les condicions de vida s’han assimilat en gran mesura als de la resta
del país. La descripció i interpretació d’aquests canvis, profunds i
accelerats, suposa un desafiament de primer ordre. No es tracta tan sols d’un
repte de caràcter intel·lectual o acadèmic: la comprensió de l’evolució de les
àrees de muntanya resulta crucial a l’hora d’adoptar polítiques específiques
per a les seves valls. Només si som capaços d’interpretar com ha canviat i està
canviant el Pirineu podrem impulsar les mesures necessàries per tal de garantir
els drets dels que hi resideixen, fer possible el gaudi dels seus recursos al conjunt
de la societat, i protegir el seu patrimoni ambiental, històric i cultural.
Per això, cal donar resposta a les preguntes que la societat pirinenca té plantejades
El despoblament
pirinenc i els seus efectes
El despoblament del Pirineu català es fruit, sobretot, de la
pèrdua notabilíssima de població que va patir entre mitjans del segle XIX i el
darrer quart del segle XX. De fet, les terres que avui integren l’Alt Pirineu i
Aran havien doblat els seus habitants entre finals del set-cents i mitjans del
vuit-cents i varen assolir el seu màxim històric l’any 1860 amb 107.627
persones censades. Però de llavors ençà, els efectius varen començar a davallar,
de manera que a inicis del segle XX ja es comptaven només 74.186 pirinencs. El
1975 la població havia disminuït fins fins a 62.305 persones, pràcticament les
mateixes que hi havia dos segles abans, el 1787, en temps del Cens de
Floridablanca. En el mateix període, Catalunya havia multiplicat per set la
seva població i s’adreçava cap als famosos 6 milions. Si a mitjans del segle
XIX, 1 de cada 15 catalans vivia a l’Alt Pirineu, el 1975 ho feia només 1 de
cada 100.
Tanmateix, en les darreres dècades s’han començat a girar les
tornes. Amb l’extensió de les infraestructures, la millora de les comunicacions
i els canvis en el sistema productiu, el procés de concentració associat a la
industrialització s’ha estroncat i ha estat substituït per l’expansió de les
xarxes urbanes sobre el territori i la creixent dispersió de la urbanització.
Així, les principals ciutats tendeixen a perdre pes relatiu respecte el conjunt
de Catalunya.
L’Alt Pirineu i l’Aran ha resultat beneficiat per aquest
canvi de tendència. Ha passat de 62.954 habitants l’any 1992 a 74.531 el 2022.
Es tracta d’un creixement gens negligible, d’un 18,4 % en trenta anys.
Tanmateix, segons les dades censals, la població pirinenca es troba lluny dels
efectius amb els que havia comptat, així com del pes relatiu que havia tingut
respecte el conjunt català.
De fet, la situació actual de les comarques pirinenques és
plena de paradoxes. Mai s’hi havia gaudit d’un nivell de benestar material mitjà
tan elevat i, tot i això, la població no acaba de recuperar-se. Els serveis hi
són molt més accessibles que mai en el passat i, tanmateix, les activitats
econòmiques hi segueixen sent relativament febles i vulnerables. I, malgrat que
la població hi ha davallat durant dècades, l’accés a l’habitatge resulta
difícil per a molts dels que hi viuen.
La carestia d’habitatge
Aturem-nos a considerar aquesta darrera paradoxa a partir de
l’exemple de les Valls d’Àneu: l’any 1860 els pobles que avui integren els
municipis de l’Alt Àneu, Esterri d’Àneu, Espot i la Guingueta d’Àneu comptaven,
plegats, amb 5.234 habitants; el 1960 amb 2.700; i l’any 2021 amb 1.928. Doncs
bé, tot i aquesta disminució accentuada, la població local –sobretot els joves-
té avui moltes dificultats per trobar-hi casa al preu que pot pagar. La
situació és particularment greu en els nuclis de capçalera, de forma que la
població jove s’acaba concentrant en els pobles del fons de la vall. Resulta
inevitable preguntar-se: com és possible que en unes terres que compten amb poc
més de dos terços de la població de fa seixanta anys, resulti tan difícil
accedir a l’habitatge?
Taula 1. Evolució de la població. Valls d’Àneu, Alt Pirineu i
Aran i Catalunya (1860-2021)
|
|
1860 |
1960 |
2021 |
|
Alt Àneu |
1.924 |
791 |
430 |
|
Espot |
552 |
380 |
366 |
|
Esterri |
847 |
720 |
832 |
|
La Guingueta |
1.911 |
809 |
300 |
|
Valls d’Àneu |
5.234 |
2.700 |
1.928 |
|
Alt Pirineu i Aran |
107.627 |
75.992 |
74.271 |
|
Catalunya |
1.673.842 |
4.498.114 |
7.758.675 |
Font: IDESCAT
En el cas que ens ocupa, no podem dir pas que el problema es
derivi de la manca d’oferta. Segons les darreres dades disponibles (IDESCAT, 2011),
els municipis de la Vall d’Àneu comptaven, en conjunt, amb 2.764 unitats
d’habitatge, a raó, doncs, d’aproximadament 2 per cada 3 residents censats. Com
és possible, doncs, que amb una parc d’habitatge tan abundant, els preus dificultin
l’accés de la població local –jove i no jove- a l’habitatge? La resposta es
troba, és clar, en l’ús que se’n fa: sempre segons les dades censals, de les 2.764
unitats de les Valls d’Àneu, només 909 eren habitatges principals, mentre 1.552
eren segones residències i 303 es trobaven buides. Vet-ho aquí: la mateixa
dinàmica que ha permès l’arribada dels serveis i les comunicacions a l’Alt
Pirineu, ha integrat les seves valls en els mercats immobiliaris globals. Hi ha
portat nous usos i ha fet pujar els preus. Això ha afavorit els que ja hi
tenien casa, amb la revalorització del seu patrimoni, però fa difícil l’accés
als qui no en disposen.
Taula 2. Habitatge per tipologia d’ús. Valls d’Àneu, Pallars
Sobirà i Catalunya
|
|
Principal |
Secundari |
Buit |
Total |
|
Alt Àneu |
199 |
461 |
58 |
718 |
|
Espot |
149 |
299 |
26 |
474 |
|
Esterri |
382 |
546 |
190 |
1.118 |
|
La Guingueta |
179 |
246 |
29 |
454 |
|
Valls d’Àneu |
909 |
1.552 |
303 |
2.764 |
|
Pallars Sobirà |
3.183 |
3.397 |
923 |
7.503 |
|
Catalunya |
2.944.944 |
470.081 |
448.356 |
3.863.381 |
Font: Cens d’Habitatge de Catalunya (2011). IDESCAT
La situació de l’habitatge és un exemple paradigmàtic de la
necessitat de polítiques i gestió específiques per a les àrees de muntanya. No
es pas que es trobin davant d’una problemàtica excepcional, com podrien
confirmar abastament els joves de totes les àrees urbanes de Catalunya que no
poden emancipar-se o es veuen forçats a compartir pis, les famílies d'arreu del país que han de
fer front a processos de desnonament i la població de baixos recursos
–immigrada i no immigrada- que viu en situacions d’infrahabitatge. Però és cert
que les singularitats de les comarques de muntanya fan necessària l’adopció de
polítiques específiques. Vegem algunes línies que caldria explorar.
Les necessitat de polítiques específiques
En primer lloc, la legislació catalana preveu des de l’any
2002 l’obligació de reservar sòl per a habitatge protegit en tot nou sector d’urbanització.
Dissortadament aquesta prescripció va ser reduïda l’any 2012 per als municipis
de menys de 5.000 habitants. De tota manera, caldria fer el cens d’aquestes
reserves en les comarques pirinenques per veure en quina situació es troben i
quines són les possibilitats d’activar la construcció de les unitats
d’habitatge protegit previstes. Això requerirà un paper actiu dels governs
locals. A l’àrea barcelonina les administracions han creat un Operador
Metropolità d’Habitatge. No caldria impulsar un Operador Pirinenc d’Habitatge
per a l’impuls de l’habitatge assequible?
D’altra banda, és necessari adoptar mesures específiques per
al foment del lloguer assequible. La Llei estatal d’Habitatge, aprovada el mes
d’agost de 2023, permet regular el preu del lloguer en les denominades “zones
de mercat residencial tensionat”. El Govern de la Generalitat va decidir, el
mes d’agost de l’any passat, que a Catalunya, aquestes zones inclourien 140
municipis. En l’àmbit de l’Alt Pirineu i l’Aran, els criteris adoptats per la
Generalitat inclouen en les zones de mercat tensionat quatre
capçaleres comarcals –Puigcerdà, Tremp, la Seu d’Urgell i Sort- i en deixen fora
la resta de localitats i la Val d'Aran sencera, que no podran beneficiar-se de les limitacions de preus
previstes. La situació és paradoxal, ja que, com hem vist, molts municipis de
capçalera de vall pateixen un increment molt elevat dels preus. D’altra banda,
l’aplicació de la norma podria contribuir a la concentració de la població jove
en les localitats més grans, en detriment dels pobles més xics. Davant d’això,
els ajuntaments pirinencs que reuneixin les condicions podrien prendre la iniciativa
i demanar ser inclosos dins les zones de mercat residencial tensionat. Podrien,
així mateix, com ja s’ha fet en alguns casos, limitar el nombre de llicències
d’apartaments turístics, que pressionen a l’alça els preus del lloguer permanent
i acaben comportant que molts habitatges romanguin buits molts mesos a
l’any.
Ara bé, la resposta a la problemàtica de l’habitatge
requereix també de la mobilització i auto-organització de la societat mateixa.
En els darrers temps han sorgit en diverses localitats –com al Baix Pallars o
la Vall Fosca- cooperatives que cerquen de donar una solució comunitària a
l’accés a l’habitatge. D’aquesta manera, la qüestió de la casa deixa de ser un
problema individual per esdevenir un projecte col·lectiu, basat en valors de
cooperació i ajuda mútua. Es tracta d’iniciatives que prefiguren formes de convivència
i de tinença de l’habitatge alternatives i més assequibles a les que dicta al
mercat. De nou, el suport dels ajuntaments, per exemple a través de cessions
d’ús o adjudicació de terrenys en dret de superfície, pot resultar crucial per
al desenvolupament d’aquests projectes.
Finalment, la residència secundària han estat vista sovint,
amb raó, com un problema. Però podria ser també part de la solució. La
integració del territori i el teletreball permeten que habitatges que només
eren utilitzats pocs dies a l’any amb finalitats de lleure, puguin ser ocupats
de manera més habitual, fins i tot per treballar-hi, com la situació creada per
la pandèmia va demostrar. Així, la distinció tradicional entre habitatge
principal i secundari esdevé cada vegada més difusa i això obre possibilitats
al tan esperat repoblament efectiu. De fet, si en lloc de fixar-nos en els
habitants censats comptéssim la població/dia (aquella que realment es troba
sobre el territori al llarg de l’any) veuríem que aquest procés s’està ja
produint. Ara bé, per consolidar aquesta dinàmica cal el suport dels poders
públics: l’extensió de les xarxes de fibra òptica i la dotació de serveis
necessaris per als que ja resideixen habitualment al Pirineu i per als que hi
venen a viure.
Censar i mobilitzar les reserves d’habitatge protegit, regular el mercat de lloguer, estendre i donar suport a les formes alternatives de producció i tinença de la casa, impulsar la transformació de la segona residència de bé d’inversió o bé sumptuari en un bé d’ús efectiu. Aquestes són algunes de les possibilitats per fer front a la paradoxal convivència entre el despoblament muntanyenc i la dificultat per a l’accés a l’habitatge. De la nostra capacitat de portar-les a la pràctica en dependrà, en bona mesura, el futur del Pirineu.
[Una primera versió d'aquest text ha estat publicat a la revista Nabius, 20]
