Vítor Matias Ferreira i la ciutat, fascinació i compromís

A finals del passat mes de juny, va morir a Lisboa el professor Vítor Matias Ferreira, un dels més destacats exponents de la Sociologia portuguesa contemporània. 

Nascut l’any 1938, Matias Ferreira  va cursar els estudis anomenats de “Serviço Social”, ja que en el Portugal d’Oliveira Salazar la Sociologia propiament dita era considerada com “um socialismo disfarçado”, i, per tant, hi estava proscrita pel règim. Posteriorment va completar la seva formació a la Sorbona de París amb Alain Touraine i amb Manuel Castells, ja en l’àmbit estrictament sociològic.  

La institucionalització universitària de la disciplina es produiria a Portugal després de la revolució de 1974 i Vítor Matias Ferreira hi tindria un paper clau. Va esdevenir professor de l’anomenat Instituto de Superior de Ciências do Travalho e da Empresa (avui Instituto Universitario de Lisboa), on va impartir ensenyaments durant més de trenta anys. Aquí va ser President del Departament de Sociologia, un dels fundadors del Centro de Estudos Territoriais i director de la revista Cidades. Comunidades e Territórios, que esdevindria una de les publicacions més destacades de Sociologia Urbana en l’àmbit lusità.  En el moment del seu traspàs, era Catedràtic Emèrit de l’ISCTE.

Interessat inicialment pels moviments socials, realitzà diverses investigacions sobre el tema, especialment en el període revolucionari 1974-1976. Posteriorment es decantà cap als estudis urbans i, en particular, cap a l’anàlisi de la relació entre les dinàmiques socials i les polítiques urbanes. Entre la seva producció sobre aquest tema destaca el llibre Lisboa, de Capital do Império a Centro da Metrópole (1986), un estudi sobre l’evolució de la ciutat, amb particular referència a la seva transformació durant el període de l’Estado Novo, sota la direcció del ministre i alcalde Duarte Pacheco.

En aquesta mateixa línia, ja en la dècada dels noranta –segurament una de les més fecundes de la seva trajectòria- dirigí dos estudis de gran rellevància. El primer, Lisboa, a Metrópole e o Rio (1997) analitza de relació de la ciutat amb el seu front fluvial, en un moment en que les ribes estaven essent recuperades per a usos ciutadans, comercials i de lleure.  El segon, A Cidade da Expo ’98. Uma reconversão na frente ribeirinha de Lisboa? (1999), constitueix segurament una de les interpretacions més completes i incisives del desenvolupament i les implicacions de l’Exposició Internacional de 1998 a Lisboa. Aquest darrer treball fou dirigit conjuntament amb l’urbanista italià Francesco Indovina, amb qui Vítor Matias Ferreira mantingué una llarga i fructífera col·laboració al llarg de molts anys.

Superat ja el tombant de segle i coincidint amb la seva jubilació de les tasques docents, la seva obra prengué un caràcter més conceptual. Així, l’any 2004 publicà Fascínio da cidade : memória e projecto da urbanidade, un llarg assaig sobre la condició urbana. S’interessà també per la imatge de la ciutat, la seva percepció i representació a través de la fotografia, tema sobre el que publicà, en col·laboració amb Marcelo Feijó, Imagens de Lisboa no espelho da fotografia. Reflexos entre a sociologia urbana e a análise de imagens (2011). Particularment interessants resulten també les seves reflexions sobre el període de formació de la Sociologia portuguesa, publicades en el volum curat per João Freire, Contributo sobre os Antecedentes da Sociologia em Portugal (2021).

L’any 2015 Vítor Matías Ferreira va publicar així mateix unes memòries -Ao reencontro do tempo : guerra colonial, revolução de abril, universidade: memórias e viagens em cidades europeias- en les que, evitant amb èxit dels riscos d’aquest gènere, ofereix un testimoni formidable de l’evolució de la vida universitària, cultural i política de Portugal durant la segona meitat del segle XX.

Home de gran cultura i sensibilitat, conversador atent i infatigable, en la seva trajectòria va saber combinar la pràctica acadèmica amb el compromís cívic i polític en àmbits molt diversos: la gestió de la qüestió de l'habitatge durant el període revolucionari, al costat de Nuno Portas, el seguiment de la reforma agrària o la seva participació en l'Assemblea Municipal de Lisboa de la mà de Jorge Sampaio

Amb la desaparició de Vítor Matias Ferreira ens deixa un professor decisiu en l’avenç dels estudis de Sociologia en l’àmbit ibèric, un autor que ha sabut bastir una mirada crítica sobre la ciutat i una persona compromesa en la millora de la societat en la que ha viscut.  

[Fotografia: ISCTE]

L'assalt als palaus de poble

Distribució territorial de la revolta de les banlieues
la nit del 29 al 30 juny 2023
(Le Monde, La cartographie d'une semaine
d'émeutes en France, 7.07.2023)

La indignació causada per la mort d’un noi de 17 anys, tirotejat per la policia, ha provocat en els darreres setmanes un nou esclat social a les banlieues de les ciutats franceses. En els disturbis, no només han resultat malmesos automòbils, comerços i elements del mobiliari urbà, sinó que en molts casos els revoltats han assaltat i incendiat biblioteques, centres cívics i escoles radicades en els seus barris.

Una col·lega estimada, genuïnament compromesa en les polítiques de justícia social en el seu país, m’escrivia aquests dies que li resultava impossible de comprendre i acceptar el fet que “nois de 12 o 13 anys destrueixin els equipaments públics que serveixen els seus germans i germanes, els seus pares i en bona mesura a ells mateixos: la biblioteca pública, l’autobús que porta la seva mare a la feina, l’escola, el centre social”.

De fet, la destrucció d’equipaments interpel·la a tots aquells que hem cregut i propugnat que la millora de serveis en els barris més vulnerables constitueix una exigència de justícia social. En efecte, a les nostres ciutats la localització dels equipaments i els serveis més que obeir a les necessitats de la població respon, sobretot, a la seva renda. A l’àrea metropolitana de Barcelona, per exemple, la dotació d’equipaments públics i privats en les àrees benestants és un 81% superior a la de les àrees vulnerables, com han mostrat Ismael Blanco i Ricard Gomà en un estudi recentment publicat (Vidas segregadas? Reconstruir fraternidad). Es dóna així la paradoxa de que la població més necessitada de serveis col·lectius resideix en els barris que n’estan més mal proveïts.

D’aquí que les reivindicacions veïnals s’hagin central sovint en la demanda de serveis: educatius, sanitaris, socials, de transport públic. D’aquí, també, que en els nostres barris es consideri una victòria col·lectiva la defensa o obtenció d’aquest o aquell equipament: de les Cotxeres de Sants a la Torre Barrina de Collblanc, del Parc de Can Zam al transport públic de Torre Baró. D’aquí, finalment, que les polítiques de rehabilitació de barris dutes a terme a Catalunya durant els darrers quaranta anys –des de les primeres actuacions dels ajuntaments democràtics a la Llei de Barris de la Generalitat o al Pla de Barris deBarcelona- hagin tingut com un dels seus objectius principals la construcció i millora de centres cívics, escoles i d’altres equipaments socials en les àrees més vulnerables.

Des d’una perspectiva més general, la dotació, a través de l’acció pública, dels serveis essencials que altrament resultarien inabastables per a bona part de la població ha estat vista, justament, com un avenç cap a una major justícia social. Si el “dret a la ciutat” ha de implicar que tothom, visqui on visqui, tingui un accés enraonadament equitatiu al benestar, als serveis i a la dignitat urbana, la implantació d’equipaments en les àrees més desafavorides constitueix, sens dubte, un avenç per garantir-lo. Es per això que, potser de manera massa emfàtica, Erik Klinenberg ha volgut anomenar les biblioteques i altres equipaments “palaces for the people”: palaus per la gent, palaus per al poble.

En aquest context, la destrucció d’equipaments com a reacció a la marginació i les injustícies –d’altra banda ben flagrants- pot ser vista com un acte nihilista i contraproduent. Pot ser instrumentalitzat –com ho ha estat a França- per estigmatitzar la revolta i per centrar el focus d’atenció en la violència dels revoltats i obscurir les causes immediates i estructurals de la revolta.

Tanmateix, més enllà d’aquestes visions reductives o interessades, totes les persones preocupades per l’equitat en les nostres ciutats faran bé de reflexionar sobre la significació d’aquests fets. Cal preguntar-se en primer lloc per quina raó, malgrat dècades d’actuacions urbanes, que han produït millores innegables, la segregació residencial segueix confinant els grups socials més vulnerables en alguns barris. En un context caracteritzat per l’increment de les disparitats de renda i patrimoni, així com per les dificultats d’accés a l’habitatge, quin és el marge efectiu d’incidència de les polítiques urbanes en la reducció de les desigualtats?    

És necessari analitzar també per quines raons els equipaments, aconseguits sovint després de molts anys de reivindicacions i de lluites, poden acabar sent vistos per alguns no com una conquesta col·lectiva sinó com a símbols d’exclusió. Com han de gestionar-se aquests equipaments per tal que constitueixin, efectivament, instruments d’inclusió i autogestió comunitària?

Finalment, l’estèril assalt als “palaus del poble”, tan allunyat de la presa de posicions efectives de poder, planteja de manera plàstica la qüestió de fons, a França i en el conjunt d’Europa: la necessitat (i la dificultat) d’articular políticament la indignació i la força creativa dels nostres barris per tal que esdevinguin el motor de projectes socials transformadors. Projectes polítics duradors que, des dels barris i les institucions, facin més justes les nostres ciutats.

[Article publicat al diari Ara, 13.07.2023]