dijous, 30 de novembre de 2017

Governar la ciutat amb el turisme


Santiago de Compostela, la Catedral, agost 2017
El turisme ha esdevingut un element fonamental en la vida de les nostres ciutats. No és d’estranyar, doncs, que el debat sobre la forma de gestionar els seus impactes hagi adquirit un gran interès i una notable intensitat. La Jornada "Governar la ciutat amb el turisme", organitzada per la Fundació “La ciutat invisible” a Girona el dia 20 d’octubre de 2017 ha tingut per objectiu, precisament, debatre el tema del turisme urbà i la seva gestió, amb la participació d’un destacat grup d’experts internacionals i  representants dels sectors directament concernits. 
L’encontre -que ha comptat amb ponents procedents de cinc universitats europees (University College London, Universidade Nova de Lisboa, Università di Sassari, Universitat Autònoma de Barcelona i Universitat de Girona) així com dirigents de les àrees de turisme de l’Ajuntament de Barcelona i de la Diputació de Girona- ha estat inaugurat per Joaquim Nadal, president de la Fundació “La Ciutat Invisible”, Pere Vila, president de la Diputació de Girona, i Marta Madrenas, alcaldessa de Girona. Han pres part a la trobada un total de 170 participants.
La jornada ha tractat quatre temes principals: la significació del turisme en la societat contemporània, els impactes del turisme a la ciutat, les respostes que la presència del turisme suscita a les ciutats i, finalment, les polítiques urbanes en relació al turisme.  Després d’un debat llarg i fructífer, el coordinador de la jornada, professor Oriol Nel·lo, ha presentat les conclusions, que poden resumir-se en els deu punts següents:
La necessitat d’anàlisis rigoroses i visions compartides sobre el turisme. El turisme és un fenomen de gran abast que es troba en un procés de creixement accelerat i que, en societats com la nostra, té impacte sobre el conjunt de la vida social. Tanmateix, la seva naturalesa i els seus efectes són molt sovint percebuts de manera distorsionada i les opinions sobre el turisme son en molts casos resultat d’estereotips i prejudicis. En primer lloc, cal doncs assenyalar la importància de l’anàlisi aprofundida de la realitat del turisme, així com la necessitat de transmetre de manera rigorosa els resultats d’aquesta anàlisi.
El reconeixement del turisme com a fenomen estructural. Lluny de constituir un mer sector perifèric de l’economia, el turisme ha esdevingut una activitat de importància crucial en el funcionament, l’economia, la configuració i la vida social de les nostres ciutats. Més doncs que voler gestionar el turisme a la ciutat, del que es tracta de gestionar la ciutat tot assumint que el turisme en forma part de manera consubstancial, de la mateixa manera que el comerç, la indústria o els serveis.
La constatació que del turisme se’n deriven tant oportunitats com reptes. Els impactes de l’activitat turística a la ciutat tenen una rellevància creixent i cada vegada més decisiva, com en d’altres períodes n’han tingut la indústria pesada o les migracions camp /ciutat. Per un costat, el turisme ofereix notables oportunitats econòmiques, culturals i relacionals per a les ciutats, comporta la creació de llocs de treball i atrau recursos a la ciutat. Però al mateix temps, suposa riscos gens menyspreables, entre els quals destaquen especialment la banalització dels espais urbans, l’increment del cost dels serveis (tant per turistes com per residents), la privatització de béns urbans comuns per part de l’activitat turística (espai públic, recursos naturals, paisatge), la incidència en el mercat de l’habitatge i els impactes ambientals. Qualsevol anàlisi de l’activitat turística que vulgui copsar la complexitat del turisme ha d’abandonar, doncs, els judicis maniqueus i tenir en compte caràcter complex dels seus efectes.
San Marco, Venècia, març 2017
L’exigència de governar el turisme i els seus efectes a la ciutat. Per tal d’aprofitar les oportunitats i per fer front als reptes es deriven del turisme, cal dotar aquesta activitat de guies col·lectives, democràticament acordades i gestionades des dels poders públics. Aquesta voluntat de governar la complexitat del turisme ha de concretar-se en polítiques urbanes basades en els següents principis: la transversalitat, la cooperació multinivell, la mesura. Així mateix cal evitar el risc de procastinar a l’hora de prendre decisions: el turisme té, en ocasions, impactes que resulten molt difícilment reversibles, per això cal una actitud proactiva i compromesa per part dels poders públics.
La conveniència de implicar la ciutadania. El turisme és una activitat que afecta tota la ciutat i la vida quotidiana de la població. Per tant, resulta imprescindible que el conjunt de la ciutadania estigui implicada en la definició dels objectius, les accions i la gestió de les polítiques relatives al turisme. Aquesta implicació ha de comprendre tots els sectors afectats i, en particular, l’àmbit empresarial, els treballadors del sector, el comerç, els operadors culturals i el veïnat de les àrees que coneixen una major pressió turística. També, en la mesura que això sigui possible, resulta convenient implicar els mateixos turistes en la definició i gestió d’aquestes polítiques.
L’obligació de repartir els beneficis i les càrregues. L’activitat turística genera beneficis i imposa càrregues. Per tal que redundi en benefici de la col·lectivitat en el seu conjunt cal que uns i altres es distribueixin de manera equitativa. De la mateixa manera que, en matèria urbanística, s’ha assumit plenament que una part de la plusvàlua generada ha de revertir a la col·lectivitat, cal estudiar noves fórmules per tal que els beneficis i les càrregues del turisme es distribueixin de forma més equilibrada tant socialment com territorialment. Aquestes fórmules -que han de ser tant de caràcter fiscal, com urbanístic i ambiental- són de gran importància no només des del punt de vista de l’equitat social, sinó també de l’acceptabilitat de l’activitat turística per la ciutat en el seu conjunt.
La necessitat de protegir els béns comuns. L’atractiu turístic de la ciutat es basa, en molt bona mesura, en l’existència d’una sèrie de béns comuns. Una part d’aquests són aportats per la natura: l’entorn, els recursos, els elements naturals del paisatge. D’altres, en canvi, han estat construïts al llarg dels segles per la col·lectivitat: l’espai públic, el patrimoni arquitectònic, la cultura, la vida urbana. Per tal que l’activitat turística pugui perdurar en el temps i beneficiï les generacions presents i a les venidores, cal que l’ús dels béns comuns urbans amb finalitats turístiques no resulti en la seva privatització o el seu malbaratament, sinó, al contrari, en la seva preservació i l’exaltació dels seus valors.
La voluntat de incorporar la dimensió metropolitana. Avui, les nostres àrees urbanes s’han estès sobre el territori per abastar gairebé sempre múltiples localitats. En canvi, l’activitat turística tendeix a localitzar-se sobretot en uns pocs indrets. Això fa que, molt sovint, els impactes del turisme es produeixin de forma molt concentrada, mentre que els seus beneficis són difusos. Per tal de que la distribució de beneficis i càrregues a la que ens referíem més amunt resulti equitativa, cal que les polítiques turístiques –de promoció, de planificació, de gestió- tinguin en compte l’escala metropolitana.
La utilització de tots els instruments i la participació de tots els actors. Per a la correcta gestió de l’activitat turística cal utilitzar tots els instruments necessaris: estratègics, urbanístics, fiscals, laborals, culturals i d’altres. Cal també, com s’ha dit, implicar tant com sigui possible tots els sectors directament concernits. Només utilitzant tota la caixa d’eines disponibles i implicant tots els actors serà possible una gestió eficient i equitativa de l’activitat turística
L’assumpció de la necessitat del debat i la controvèrsia. En l’activitat turística, com en tants d’altres àmbits de la nostra societat, convergeixen interessos diversos, a vegades contradictoris. Això fa que l’existència permanent de debat i fins i tot de controvèrsia sobre el tema resulti inevitable. Lluny de tractar d’evitar-lo, resulta molt convenient que els poders públics i la societat en el seu conjunt promoguin aquest debat i assegurin que es pugui realitzar de manera oberta, transparent i democràtica, amb la participació de tots els actors. Aquest és, sens dubte, un requisit imprescindible per tal de governar la ciutat amb el turisme en benefici de tota la ciutadania.
[Fotografies: O. Nel·lo] 

divendres, 17 de novembre de 2017

Contra el frontisme, les ciutats

"Haig de confessar que a mi em va fer molta impressió de jove la lògica dialèctica enfront de l’aristotèlica: “A” o “no A”, diu Aristòtil. O som o no som. “A” i “no A” diuen Hegel i Marx. És a dir, som i no som”. Així escrivia Pasqual Maragall l’any 2002, poc abans d’assumir la presidència de la Generalitat.
Un dels efectes més colpidors i preocupants de la crisi catalana d’aquests darrers anys és, precisament, la imposició d’una lògica binària en relació a la qüestió nacional, ben allunyada de la complexitat i, encara més, de la dialèctica: cal ser necessàriament “espanyol” o “català”, “unitarista” o “independentista”. Aquells que tracten d’escapar d’aquests plantejaments són titllats, de manera despectiva, d’ ”equidistants”, d’ “ambigus” o de coses pitjors.
L’evolució vertiginosa dels esdeveniments en els dos darrers mesos ha exacerbat encara aquesta dinàmica. Així, la vella admonició d’Antonio Gramsci contra els indiferents, “viure vol dir prendre partit”, ha estat utilitzada de manera reductiva en discursos i cartells per indicar que calia triar de manera indefectible entre dos contraris, entre blanc o negre.
Ara bé, els plantejaments binaris no responen a la realitat de la societat catalana, on conviuen no dues, sinó múltiples cultures i llengües, de tal manera que molts ciutadans no sabrien (ni voldrien) definir la seva condició en termes excloents. Precisament, allò que està en crisi arreu d’Europa és la noció de l’Estat westfalià, en el que tota la població compartiria la mateixa cultura, la mateixa llengua, les mateixes creences, la mateixa “identitat”.
D’altra banda, en termes polítics, els posicionaments dicotòmics porten a la configuració de blocs antagònics i desplacen la discussió sobre qualsevol altre tema. De fet, no hi ha cap dubte que aquells que, des dels governs de  la Generalitat i de l’Estat, han encapçalat la deriva dels darrers temps han obtingut un èxit notable en desviar l’atenció d’altres qüestions incòmodes -pobresa, corrupció- i en bloquejar l’ascens de forces polítiques i moviments que podien posar en risc la seva preeminència.
Avui, el més gran perill que existeix en la societat i en la política catalana és que la consolidació d’aquests fronts tancats i antagònics. El frontisme sobre la qüestió nacional enquistaria inevitablement el conflicte i en dificultaria el tractament durant dècades, tal com demostren les experiències d’Euskadi i d’Irlanda del Nord, per posar només dos exemples. D’altra banda, de transmetre’s al conjunt del cos social, el frontisme podria acabar malmetent el fonament bàsic de la nostra societat: la voluntat de que la riquesa de la diversitat no esdevingui mai un motiu de discriminacions o fractures.  
De cara a les eleccions del proper mes de desembre i a l’etapa que haurà de seguir després, cal cercar doncs per tots els mitjans la forma d’evitar el tancament de dos blocs antagònics irreconciliables, i potenciar tant com sigui possible les posicions que cerquin un punt de trobada i una sortida dialogada. No serà sens dubte una empresa fàcil i els darrers esdeveniments –de la declaració d’independència del 27 d’octubre a la intervenció de l’autonomia i l’empresonament de bona part del govern electe- dificulten molt aquesta tasca. Del seu èxit depèn, tanmateix, la possibilitat de trobar alguna sortida a l’atzucac en el que ens trobem.
En aquest context, els poders locals de Catalunya poden tenir un paper decisiu. Fins ara, en una situació polaritzada per l’enfrontament entre els dos governs de la Generalitat i de l’Estat, el paper dels ajuntaments ha corregut el risc d’aparèixer com a subsidiari o instrumentalitzat. Ara, amb la Generalitat escapçada i el govern de l’Estat llançat en una ofensiva recentralitzadora, la representativitat i legitimitat dels governs locals  prenen un relleu particular. Són l’administració més propera a la ciutadania i el seu posicionament podria resultar clau per trencar la polarització i apropar, en la mesura del possible una sortida negociada que és el que desitja la majoria de la ciutadania catalana.
Especial rellevància tindria en aquest context un pronunciament conjunt dels alcaldes i alcaldesses de les principals ciutats de Catalunya per tal d’exigir la reconducció de la situació present. Davant  la intransigència repressiva i la ceguesa política del Govern de l’Estat, davant els errors greus i les presses temeràries de l’independentisme, podria proposar-se que aquesta reconducció partís de tres pilars: la recuperació plena de l’autogovern mitjançant la derogació de les mesures derivades de l’aplicació de l’article 155; la posta en llibertat de tots els qui -per raons polítiques- es troben ara en presó preventiva i, finalment, l’expressió directa de la voluntat popular en un referèndum acordat sobre el futur institucional de Catalunya.
Una declaració dels ajuntaments de les principals ciutats de Catalunya en aquests termes no podria ser ignorada per les forces polítiques que concorrin a les eleccions, ni pels poders de l’Estat, ni tampoc per les institucions europees. I constituiria un raig de llum per a la ciutadania. 
[Article d'Oriol Nel·lo i Josep M. Vallès a Eldiario.es, 6.11.2017]