SOLIVID: el mapa de les iniciatives solidàries creix i es consolida

SOLIVID, el banc d'iniciatives solidàries davant la crisi del COVID-19 ha assolit a inicis d'aquest mes d'octubre la xifra de 2.000 iniciatives d'ajuda mútua censades en 28 països del món. 

El projecte SOLIVID va néixer el mes d'abril d'enguany per tal d'ajudar a difondre les iniciatives ciutadanes i d'ajuda mútua que han anat apareixent per tal de fer front a l'impacte de l'epidèmia COVID-19 i als seus efectes socials i econòmics. 

Impulsada inicialment des de la Universitat Autònoma de Barcelona pel Grup de Recerca sobre Territori, Energia i Societat (GURB), l'Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) i l'Institut d'Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona rebé de manera gairebé inmediata de l'adhesió de molts altres grups i centres de recerca. Així, gairebé per sorpresa dels seus impulsors, la xarxa s'ha anat estenent fins a aplegar avui 32 grups de recerca en 10 països d'Europa i Amèrica Llatina: Argentina, Brasil, Colombia, Equador, Espanya, França, Italia, Mèxic, Portugal i Xile. 

En els seus set mesos de funcionament la xarxa ha aplegat informació detallada sobre exactament 2.005 iniciatives d'ajuda mútua. Aquestes, compilades mitjançant l'aportació desinteressada dels grups de la xarxa i persones voluntàries a través d'un senzill qüestionari, es troben georeferenciades en un Mapa interactiu i classificades en 13 camps temàtics. A més de la seva funció de divulgació de les iniciatives, el banc de dades ofereix una base molt apreciable per a la recerca sobre les accions solidàries i la innovació social. Així diversos països disposen de volums prou elevats d'informació com per permetre anàlisis força detallades: Espanya (amb més de 900 iniciatives censades) i Argentina (400) són els països amb més informació disponible; les segueixen Itàlia, Colòmbia, Austràlia i Portugal amb més de 100 iniciatives aplegades en cada cas; Xile i Uruguay s'apropen també força a aquesta xifra. 

A més del banc de dades i el mapa interactiu, SOLIVID conté un Banc de recursos, amb informació sobre les xarxes i repositoris que ofereixen informació sobre les iniciatives solidàries arreu del món. El banc de recursos funciona doncs com un sistema de metadades sobre les iniciatives d'ajuda mútua. 

Finalment, SOLIVID conté també una secció de Notícies i debat on s'ha anat aplegant una selecció d'articles i treballs d'anàlisi sobre la crisi actual. S'hi apleguen treballs apareguts en la premsa internacional en sis idiomes: anglès, català, espanyol, italià, francès i portugués. En l'actualitat, el nombre d'articles seleccionats i a disposició dels usuaris és de prop de 200. 

Tota la informació reunida a SOLIVID està a disposició dels investigadors i de la ciutadania en general en format open data. La xarxa, que va néixer com un intent d'ajudar a difondre i estudiar les accions col·lectives ha acabat esdevenint doncs ella mateixa el resultat d'una acció col·lectiva que aplega investigadors i col·laboradors de diversos continents.     

El revolucionari i els marcians

Alexandr Aleksándrovich Bogdanov fou un destacat dirigent revolucionari rus, bolxevic de primera hora, amic i rival de Lenin, metge, filòsof, psicòleg, precursor de la teoria de sistemes, pioner de les transfusions sanguínies... i escriptor de ciència ficció.

Entre les seves obres d’aquest gènere destaca Estrella roja, publicada per primera vegada l’any 1908. El llibre narra la història d’un militant revolucionari rus d’inicis del segle XX que és abduït pels marcians i transportat al “planeta roig”. Aquest resulta ser roig no només pel seu cromatisme característic quan se l’observa des de la Terra, sinó pel fet d’estar habitat per una societat socialista. En efecte, l’autor va imaginar que si en d’altres planetes hi havia civilitzacions més desenvolupades que la terrestre, aquestes haurien de ser necessàriament socialistes, ja que sinó no haurien pogut arribar a un nivell tan alt de desenvolupament.

Ara el col·lectiu Wu Ming acaba de publicar a Itàlia Prolekult una novel·la que glosa l’extraordinària trajectòria d’Alexander Bogdanov, com a revolucionari, científic i escriptor. Es tracta d’un relat complex, situat en el Moscou l’any 1927, quan s’està a punt de celebrar el desè aniversari de la revolució soviètica i s’anuncia ja l’inici de la repressió stalinista. En aquest marc, es fabula l’encontre de Bogdanov, director d’un institut de recerca mèdica, amb un personatge que clama ser fill d’aquell revolucionari abduït pels marcians a Estrella roja. S’entra així en un joc de miralls, en el que es creuen la realitat i la ficció, la revolució soviètica i el socialisme interplanetari, l’inici de les purgues stalinistes i la utopia d’una societat igualitària.

De fet, les dues novel·les entrellaçades, tant el relat de Bogdanov com el el llibre de Wu Ming, constitueixen l’excusa per intervenir en debats que foren, i continuen sent, de gran importància per a qualsevol moviment social transformador. En primer lloc, la polèmica sobre si resulta possible, en un món capitalista creixentment integrat, assolir avenços revolucionaris substantius i permanents en un sol país (la cèlebre polèmica sobre el “socialisme en un sol país” que va fracturar el moviment comunista a partir dels anys vint). En segon lloc, la discussió sobre la relació entre les societats humanes i els recursos, que les empeny a tractar de subjectar més i més la natura (o d’altres planetes, en el cas dels marcians de Bogdanov). Finalment, el dilema sobre la viabilitat que una alternativa revolucionària progressi sense, abans mateix de transformar les relacions de producció i les formes de vida, haver canviat les percepcions i la concepció del món de la ciutadania.

Aquest darrer debat, enllaça, entre d'altres, amb la discussió sobre el concepte d’hegemonia d’Antonio Gramsci. Sembla, per cert, que el filòsof italià, durant la seva estada a Moscou en els anys 1922 i 1923 hauria treballat, juntament la que més tard esdevindria la seva esposa, Giulia Schucht, en una traducció d’Estrella roja. Aquest debat sobre la relació entre les concepcions dominants del món i la seva eventual transformació és també el que portà a la ruptura entre Lenin y Bogdanov a partir de la publicació per part del primer de l’assaig Materialisme i empiriocriticisme (1909, segona edició 1920), en el que titllava les concepcions del segon de “burgeses i reaccionàries”.

En l’Europa d’avui, en la que tant la dreta com l’esquerra de l’espectre polític semblen haver renunciat a oferir visions de futur alternatives, la lectura de l’Estrella roja de Bogdanov i del Prolekult de Wu Ming suposa, en certa manera un repte. El repte de pensar avenirs millors quan sembla com si el futur no pogués ser pensat més que com a distòpia o, en el millor dels casos, com a continuïtat d’un present immodificable. Les obres que esmentem ens recorden que concebre d’altres futurs i treballar per construir-los és possible i necessari.

[Publicat a L'Avenç, juliol 2019]

Amarg saber el que ens procura el viatge

Claude Lévi-Strauss al Brasil en els anys '30

El mes de setembre de l'any passat, en una època que ara ens pot semblar remota, dues dones de mitjana edat, d'aspecte ben corrent, comentaven les seves vacances, tot baixant en el tren del Vallès cap a Barcelona. "Hem estat a Vietnam", explicava una d'elles. "Vietnam és molt autèntic i s'hi menja molt bé".
Després de tot el que ha passat de llavors ençà, aquest estiu que presenta tants impediments per als desplaçaments pot ser un bon moment per a reflexionar sobre la necessitat i la utilitat dels viatges de vacances. Què cerquem en aquests viatges tan sovintejats, adreçats a destinacions cada vegada més llunyanes, als que una part creixent de les poblacions dels països més rics s'ha habituat?
Potser una de les claus de la qüestió es troba en la noció de l'"autenticitat". Ens portaria ara lluny debatre perquè s'associa la nostra societat amb la cultura i l'artifici, mentre d'altres, incorporades més tardanament a les relacions de producció capitalistes, s'identifiquen amb la natura i amb la ingenuïtat. Des d'aquesta perspectiva, Vietnam encara seria "autèntic", de la mateixa manera que Bali, integrat en els circuits del turisme internacional des de fa més anys, hauria deixat de ser-ho. És a dir, en comparació amb d'altres, la realitat del país de l'Indoxina seria menys "falsa", menys transformada i contaminada per l'influx de la modernització econòmica i la globalització homogeneïtzadora (la raó per la qual la realitat d'un país que va patir més de tres dècades de cruentes guerres colonials no hauria estat transformada per les relacions amb l'exterior constitueix un misteri, però aquest no és ara el nostre tema). En tot cas, resulta rellevant assenyalar que, en l'imaginari de viatge, la recerca d'allò que és "autèntic" s'associa també a la persecució d'allò que és "verge": la darrera platja intocada, el cim per conquerir, la selva no penetrada.
La paradoxa rau en que, com és evident, el viatge cap a l'"autenticitat" i envers l'indret encara "verge" comporta la negació mateixa d'allò que es persegueix: la nostra possibilitat d'arribar-hi altera de manera inevitable el caràcter i la condició dels llocs, de la mateixa manera que els anuncis de Airbnb que conviden a venir a Barcelona "to live the city like a local" contribueixen a desplaçar de forma ineluctable la població local que teòricament es voldria venir a conèixer i imitar.

Tristes tropiques (1955). 1a. edició

No és pas ni una pulsió ni un fenomen nou. A mitjans de segle passat, Claude Lévi-Strauss, tot reflexionant sobre els seus viatges a les regions més remotes d'Amèrica Llatina, escrivia: "Comprenc llavors la passió, la bogeria, l'engany dels relats de viatge. Porten la il·lusió d'allò que ja no existeix i que hauria d'existir encara per tal que poguéssim escapar de aclaparadora evidència que s'han escolat 20.000 anys d'història" (Tristes tropiques, 1955). Una història que s'ha accelerat de manera extraordinària en els darrers segles, amb l'adveniment del capitalisme i que ha fet que "ja no hi hagi res a fer: la civilització ja no és més aquesta flor fràgil que preservàvem a dures penes en alguns racons arrecerats d'un terròs ric d'espècies rústiques, amenaçadores sens dubte per llur vigor, però que permetien variar i envigorir el planter. La humanitat s'ha instal·lat en el monoconreu; es disposa a produir una civilització en massa, com la remolatxa. El seus àpats diaris es composaran només d'aquest plat".
Avui, quan els efectes les relacions de producció capitalista i el procés d'urbanització que les acompanyen s'han estès fins al darrer confí del planeta, les possibilitats de trobar-hi societats o espais no transformats, és a dir, "autèntics" i "verges", resulta una quimera. Per això, deia l'antropòleg, els relats del viatge que pretenen transmetre aquestes qualitats ens sonen necessàriament falaços, fruit d'una "manipulació que, en el cas del més sincers, és només inconscient". Un joc de mans consistent en "espigolar i tamisar els records", amb la finalitat d'eliminar les impureses "i substituir el que hem viscut pel que hem estergit". Potser és aquesta la raó per la qual les narracions dels viatges d'altri ens resulten sovint tan enutjoses i avorrides: sabem que estan basades en bona mesura en l'engany i se'ns fa difícil de participar-hi quan els enganyats no som nosaltres. "Tant de bo que l'entusiasme de les nostres descripcions sigui menys insuportable que el de la majoria d'aquells que viatgen", s'exclama en algun moment de la novel·la la protagonista d'Orgull i prejudici. 
Per què llavors, tot i ser més o menys conscients de la seva futilitat, continuem entestats en la quimera de viatge cap allò que considerem verge i autèntic? Per què per a molts la dificultat viatjar aquestes vacances esdevé una limitació insuportable? Lévi-Strauss ho atribuïa a la necessitat (i la impossibilitat) de distingir-se i identificar-se socialment: "la societat tota sencera és la que assenyala als seus membres que per a ells no existeix cap oportunitat en el sí de l'ordre social sinó és al preu d'una alternativa absurda i desesperada de sortir-ne [...] Pot ser cap amunt, per l'ascensió d'alguna muntanya; cap a les profunditats, davallant als abismes; també horitzontalment, aventurant-se fins el cor de regions llunyanes [...]. Allò que importa és el fet de la temptativa i no el seu objecte." Així, l'intent d'assolir llocs pretesament "autèntics" qualifica el viatger, li confereix identitat i distinció.
De la mateixa manera que la "crida al camp" s'explica en molts casos com el retorn a unes formes de vida ja desaparegudes, el viatge de plaer es justifica sovint per la recerca de l'espectacle de l'alteritat cultural i la naturalesa. Tanmateix, quan puguem tornar a viatjar, l'experiència serà segurament més útil i instructiva si, en comptes de córrer al darrera de miratges o recreacions de realitats del passat, tractem d'emprar-la per comprendre les contradiccions del present que estem construint.

[Imatges: UNESCO Courrier /en.wikipedia.org/w/index.php?curid=45649151

La crida del camp

Louis Moreau, "L'en dehors" (1922, circa) 

En els darrers mesos, coincidint amb l’esclat de l’epidèmia COVID-19, el portals immobiliaris han detectat un increment de la demanda dels habitatges situats fora dels àmbits urbans més densos. Les consultes relatives a finques rústiques, xalets i cases entre mitgeres pugen, mentre l’interès pels pisos disminueix de manera assenyalada. Sembla doncs que el temor al contagi i l’experiència del confinament han convençut a part de la ciutadania dels riscos de l'alta densitat urbana. Els mitjans de comunicació dediquen programes al fenomen i alguns experts vaticinen fins i tot la fi de la ciutat.

De fet, el refús a la ciutat en temps d’epidèmia ha estat un tret recurrent al llarg de la història. La literatura en va plena. Això és degut a que la densitat, en propiciar el contacte, augmenta òbviament el risc de contagi. Ara bé, la relació entre densitat i risc no és pas unívoca, com ho demostra el fet de que algunes metròpolis particularment denses, com Seul o Singapur, hagin pogut fer front amb prou èxit a l’epidèmia. La densitat pot propiciar el contagi, però també facilitar la prevenció i la cura. Com hem explicat en d’altres ocasions, els hospitals, la recerca, les vacunes i l’Estat del benestar són, en bona mesura, creacions urbanes. La densitat pot ser risc i salvació alhora.

Tanmateix, en les presents circumstàncies, la por al contagi sembla aliar-se a un refús genèric a la ciutat, anterior a la crisi actual. Ja l’any 2017, en l’Enquesta a la Joventut de Catalunya, un de cada tres joves catalans d’entre 16 i 34 anys residents en àrees urbanes afirmava que, si pogués, “li agradaria anar a viure en un municipi rural”. L’anàlisi de les respostes mostrava, tanmateix, que en molts pocs casos aquesta voluntat obeeix al desig de dedicar-se a l’agricultura i d’abandonar les formes de vida urbana. Amb les lògiques excepcions -interessants però molt minoritàries- la crida del camp no procedeix de la voluntat de reprendre el cicle de vida tradicional de la pagesia. Res indica tampoc que, en termes generals, es cerqui l’atractiu de la soledat en la natura, la via propugnada per Thoreau com a camí per al perfeccionament personal. Tampoc sembla, finalment, que estem davant d’un renaixement consistent de les experiències neo-rurals de fa prop de mig segle, que volien assajar formes de vida comunitàries i menys consumistes.  

És innegable que algunes iniciatives més o menys sòlides apunten en aquestes direccions alternatives. Però la gran majoria dels que diuen desitjar “anar a viure al camp” voldrien fer-ho sense renunciar a les formes de vida i l’accés als serveis dels que gaudeixen a ciutat. L’aspiració és més aviat la casa amb jardí, el teletreball, la compra per internet i la mobilitat assegurada pel vehicle privat. No és d’estranyar doncs que la nova demanda d’habitatge no apunti tant cap als territoris més remots i despoblats, sinó cap els entorns que estan “prou lluny i prou a prop” dels centres urbans com per gaudir-ne de les avantatges, sense haver de patir-ne els inconvenients (sanitaris i d’altres). En termes generals, doncs, estem davant més de la voluntat d’estendre la ciutat, que no pas de marxar-ne.

Més enllà de la seva dubtosa eficiència en termes de salut pública, cal cridar l’atenció sobre les conseqüències que podria tenir el retorn d’una onada de dispersió urbana com la que vam conèixer en les darreres dècades del segle XX. Per contenir-la van caldre molts esforços i, de fet, no es va aturar fins l’adveniment de crisi econòmica de 2008. Ara, des del punt de vista ambiental, la represa de la dispersió del poblament podria comportar efectes molt negatius pel que fa a fragmentació dels espais naturals, l’ocupació de sòls d’interès agrícola i l’increment de la mobilitat privada.

D’altra banda, des del punt de vista social, la pulsió per deixar la ciutat podria resultar en un agreujament de la segregació residencial, és a dir de la tendència dels grups socials a separar-se entre ells. Albert Camus, a La Pesta -que deu haver estat un dels bestsellers de les darreres setmanes- explica com, tancada la ciutat per raó de l’epidèmia, els preus del pa hi van pujar de manera accelerada. Així, els ciutadans, sobretot els més pobres, pensaven amb nostàlgia en els camps veïns i cridaven, al pas del prefecte, “Pa o espai!”, és a dir, alimenteu-nos o deixeu-nos sortir. En les actuals circumstàncies, les possibilitats reals de sortir de la urbs no estan pas a l’abast dels més vulnerables, que molt difícilment poden guanyar-se el pa o trobar una espai per viure ni dins ni fora de la ciutat. La temptació de la fuga és només realitzable per a les classes mitjanes, i, en particular, per als seus joves. La seva concreció podria contribuir doncs a incrementar la separació de les persones segons el seu nivell de renda, amb les corresponents conseqüències. 

Les causes i els efectes de l’epidèmia estan, sens dubte, relacionades amb les condicions de insostenibilitat ambiental i de injustícia social en que té lloc el procés d’urbanització. Però, per ella mateixa, la disminució de la densitat urbana no seria, de cap manera, una solució del als nostres problemes. Al contrari, podria agreujar-los i engendrar-ne de nous. No hauria de ser la crisi actual l’ocasió de rellançar el debat sobre l’ordenació del territori a Catalunya? Més enllà dels llocs comuns i dels clixés ideològics, no hauríem d’aspirar a articular el nostre territori a partir del respecte als espais oberts i de l’articulació d’una xarxa urbana potent i ben comunicada? Més que escampar la urbanització, no hauríem de procurar que tothom, amb independència del lloc on viu, pugui tenir un accés enraonadament equitatiu a la renda i els serveis? En definitiva, més que córrer encara una altra vegada darrera formes d’urbanització caduques i fallides, no ens es caldria repensar la manera com utilitzem els recursos i distribuïm la riquesa? 

[Article publicat al diari Ara, 24.07.2020] 

Viatge al país de la utopia camperola

Alexander Txaianov (1888-1937)

Ara que, arran de l'epidemia, torna a prendre força el debat sobre els perills del procés d'urbanització i les eventuals virtuts del "retorn al camp" pot resultar útil recordar els antecedents històrics d'aquest debat, no fos cas que, un cop més, creguéssim que som els primers en abordar-lo. En particular, podria ser convenient rellegir aquelles aportacions que, en comptes de concebre la re-ruralització de la societat com un retorn al passat, han volgut especular sobre com podria ser una societat amb tecnologia i cultura modernes de caràcter no urbà.
Entre aquestes visions destaca l'aportació d'Alexander Txaianov (Moscou, 1888-Alma Ata, 1937), destacat economista agrari que ocupà càrrecs de responsabilitat en l'administració estatal de la Rússia soviètica. Procedent del tronc naródnik, mantinguè una actitud crítica amb la política agraria dels bolxevics i acabà sent executat per ordre de Stalin.
Com és sabut, els naródniki, o populistes, defensaven la idea de que Rússia no tenia perquè repetir el desenvolupament social marcat per l'experiència capitalista d'Europa occidental. Alguns dels seus dirigents es decantaren cap a posicions contràries a la revolució de 1917, però d'altres s'hi implicaren, disputant als bolxevics l'exclusivitat en el seu impuls i gestió. Part d'aquests, com Txaianov, propugnaven la noció de que el la societat russa podria "saltar" fases en el desenvolupament històric i que la comuna rural pagesa podia ser la base de la societat socialista. Així, el camperolat, en comptes de descompondre's en petita burgesia agrària i proletariat, tal com preveia Lenin a El desenvolupament del capitalisme a Rússia (1899), esdevindria una classe amb interessos i capacitat d'actuació pròpia.
D'aquesta manera, el camperolat, que en el moment de la revolució constituïa la gran majoria de la població russa, més que un aliat incòmode, subaltern i minvant del proletariat dirigent, es convertiria en un subjecte social transformador autònom. El camí, passaria per la progressiva socialització de la terra i la constitució de cooperativa agràries per a la seva gestió. Els postulats del moviment tingueren el seu moment de plenitud en el període de la NEP, però, com és sabut, els plantejaments populistes i el Partit Social Revolucionari que els representava acabaren derrotats i els seus dirigent anorreats.

L'obra teòrica de Txaianov va restar en l'oblit durant molts anys, tot i que ha tornat de manera intermitent a l'actualitat diverses vegades, la darrera arran dels debats sobre l'"agricultura de proximitat" i la "sobirania alimentària". Ara fa un parell d'any, Ediciones RyR en va publicar a Buenos Aires una nova traducció castellana de Viatge del meu germà Alekséi al país de la utopia camperola. Es tracta d'una breu obra, en la que l'autor, mitjançant un relat de caràcter utòpic, exposa el seu programa polític i la visió de com seria la societat en la que hagués triomfat la revolució camperola. Publicat inicialment a Moscou l'any 1920, n'hi havia hagut una anterior traducció castellana a Mèxic, amb un pròleg de l'antropòleg Roger Bartra ("La sociedad rural contra el poder urbano"). L'edició a la que ens referim s'obre amb un interessant estudi introductori d'Eduardo Sartelli ("El persistente encanto del populismo agrario: Aleksander Chayanov y los problemas de la revolución socialista") i inclou, com a apèndix, "Qué és la qüestió agrària?" (1917), un dels principals textos teòrics de l'autor. Aquí ens volem centrar en la forma com Txaianov aborda la qüestió de la desurbanització en la utòpica societat camperola.
Com a bon relat utòpic, la narració s'inicia amb un desplaçament temporal inexplicable: Alekséi Kremniov, un revolucionari soviètic, és transportat, a través d'un salt temporal inversemblant, des de la Moscou d'inicis del anys '20 fins al de 1984 (casualment la data d'una altra visió del futur, distòpica en aquest cas, que anys més tard esdevindria famosa). El primer que el sobta és la imatge que observa des de la finestra: "A sota s'estenia una ciutat. Sens dubte era Moscou [...] Una vista ja coneguda feia molts i molts anys. Però com havia canviat tot al seu voltant! Havien desaparegut les moles de pedra que abans cobrien l'horitzó, mancaven conjunts arquitectònics sencers [...] En canvi, tot el voltant estava inundat de jardins. Frondoses arbrades omplien l'espai gairebé fins al mateix Kremlin, tot deixant enmig solitàries illes de conjunts arquitectònics. Els carrers arbrats travessaven aquella mar verda que ja es tenyia de groc. Hi fluïa un viu torrent de vianants, autos, carruatges. Tot respirava una frescor palpable, un ànim confiat".
Poc després, els habitants del domicili on ha anat a raure, que resulten pertànyer a una família dirigent de la nova societat, li expliquen les raons de la transformació de la capital en aquesta imatge (que per a qualsevol urbanista evocarà, sens dubte, les visions de la ciutat-jardí de Ebenezer Howard). Així, li exposen que l'any 1934, quan els partits camperols prengueren el poder, varen decidir aniquilar les ciutats: "El govern [...], al que una experiència de llargs anys havia convençut del perill que representaven per al règim democràtic les grans concentracions urbanes, va decidir prendre una mesura revolucionària i, en el Congrés dels Soviets, va promoure el decret sobre l'aniquilació de les ciutats de més de 20.000 habitants. Per descomptat, el més difícil va ser aplicar aquest decret a Moscou, que en els anys '30 superava ja els quatre milions d'habitants. Però l'obstinada tenacitat dels líders i la potencia tècnica del cos d'enginyers van permetre acomplir aquesta tasca en el termini de 10 anys [...]. Les fàbriques varen anar sent evacuades poc a poc per tota Rússia, cap a nous nodes ferroviaris. Cap a 1937 els carrers de Moscou van començar a buidar-se [...] Centenars de gratacels moscovites varen ser demol·lits i sovint va caldre recórrer a la dinamita [...] L'any 1937 els més audaços dels nostres líders, deambulant per la ciutat en runes, estaven disposats a prendre's a sí mateixos per vàndals a la vista del quadre de devastació que oferia la ciutat".
Llegida en els anys '20 aquesta espècie de "ruralització" forçada podia semblar la imatge invertida e la "proletarització" compulsiva impulsada pels bolxevics a través de les col·lectivitzacions forçoses i els intents de industrialització accelerada. Al lector contemporani li evocarà, de manera ineludible, l'experiència tràgica de Khmers rojos cambodians. En la utopia de Txaianov, les coses són però diferents. És ben cert que la població permanent de la capital s'ha reduït molt, però aquesta segueix complint part de les seves funcions, al servei ara de la societat camperola: "Prengui Moscou, té 100.000 habitants però hi ha hotels per a quatre milions, a les capitals de província per 10.000 habitants hi ha hotels per a un milió, i gairebé mai estan buits. Les vies de comunicació tenen tals característiques que cada camperol al cap d'una hora o una hora i mitja pot estar en la seva ciutat i sovint la visita".

Moiséi Yákovlevic Ginzburg (Minsk,1892-Moscou,1946)

En la realitat històrica, a inicis dels anys '30, els "desurbanistes" soviètics, amb Moiséi Ginzburg al capdavant, haurien de proposar la dissolució de la ciutat tot seguint un altre camí: a través de la ubicació dispersa de la industria sobre les vies de comunicació. Tal com explicà el mateix Ginzburg en la seva cèlebre polèmica amb Le Corbusier, això implicava estendre el sistema i la cultura urbana sobre el tot el territori, amb la finalitat d'acabar amb la dualitat camp/ciutat (i per tant camperolat/proletariat). La proposta de Txaianov sembla apuntar cap a la mateixa finalitat, però pel camí invers, és a dir, estenent el camp cap al territori que havia estat la ciutat i posant-lo al seu servei: "Abans la ciutat es bastava a ella mateixa i el camp no era més que el seu pedestal. Ara, si es vol, no hi ha ciutats com a tals, sinó un lloc que serveix de node per a les relacions socials. Cada una de les nostres ciutats no és més que un lloc de reunió, la plaça central del districte. No és un lloc per viure, sinó per celebracions assemblees i d'altres afers. Un punt, no una entitat social".
El debat sobre camp i ciutat que trobem en les pàgines del diaris d'aquests dies era ja ben viu a l'Europa de fa un segle. Ho era en els contextos més diversos: a la Itàlia feixista, a la Catalunya de la dictadura de Primo i la Segona República, i, com veiem, a la Rússia soviètica. A diferència dels exemples italià i català, on els debel·ladors de la ciutat solien inscriure's en l'àmbit del pensament més estrictamente reaccionari, la utopia de Txaianov contenia tant elements clarament conservadors (com la desconfiança envers els proletariat urbà), com referències i elements progressius (com la socialització de la terra).
Moltes coses han canviat des de llavors. Però els dos conceptes territorials, camp i ciutat, tan carregats de simbolisme i contingut ideològic, segueixen vehiculant la pugna entre els interessos i els projectes polítics dels diversos grups socials.

Quartieri e crisi

S'acaba de publicar a Itàlia el volum d'Ismael Blanco i Oriol Nel·lo, eds., Quartieri e crisi. Segregazione urbana e innovazione sociale in Catalogna. La traducció i l'edició italiana ha estat a cura d'Angelino Mazza i Raffaele Paciello. El volum ha estat publicat per INU Edizioni, el segell editorial de l'Istituto Nazionale di Urbanistica italià, i forma part de la col·lecció Accademia, dirigida pel professor Francesco Domenico Moccia, de la Universitat Federico II de Nàpols. 
Es tracta de la traducció italiana de la investigación Barrios y crisis. Crisis económica, segregación urbana e innovación social en Cataluña, publicat a València per Tirant lo Blanch ara fa un any i mig. La investigació va ser duta a terme per Quim Brugué, Helena Cruz, Carles Donat, Eduard Jiménez i Rubén Martínez, a més de Ismael Blanco i Oriol Nel·lo.
La publicació de l'obra, que estudia les potencialitats i les limitacions de l'auto-organització de la ciutadania en situacions de crisi, resulta especialment oportuna en les presents circumstàncies, quan la crisi sanitària i la subsegüent crisi social han produït el sorgiment d'un gran nombre d'iniciatives solidàries a Itàlia, Espanya i en el conjunt de països afectats per la pandèmia. 

Mobilitat i renda a Barcelona durant l'estat d'alarma COVID19

Mapa 1. % de validacions de títols de transport entre 30.03 i 3.04.2020
respecte la mitjana de gener-febrer 2020.
Barris de Barcelona, Renda Familiar Disponible Bruta.  

En el context del progressiu retorn a l’activitat després del període de confinament, la qüestió de la mobilitat esdevé clau, tant en termes sanitaris com econòmics i socials. La limitació de la pròpia mobilitat es presenta sovint com una qüestió de responsabilitat personal. En molts casos això és, indubtablement, així. Ara bé, la capacitat de persones de gestionar la pròpia mobilitat varia en gran manera segons els grups socials. Així, diversos estudis mostren que, durant l’epidèmia, tant a Espanya com en d’altres països, la població de renda més alta ha reduït més i més aviat la seva mobilitat que no pas la de renda baixa.

La menor capacitat dels grups socials vulnerables a reduïr la seva mobilitat pot deure’s al fet que els sectors benestants tenen més flexibilitat i recursos davant de les dificultats laborals i sovint treballen en sectors que més fàcilment poden adaptar-se al teletreball. En canvi, els grups més desafavorits, ocupats més majoritàriament en els serveis bàsics, en situacions laborals més precàries i amb menys estalvis disponibles, han hagut de continuar desplaçant-se amb major intensitat.

Això, com senyalava David Harvey el proppassat dia 1 de maig, ha fet evidents dues coses en les circumstàncies actuals: per un costat, la centralitat de les classes treballadores –sovint invisibles- en el funcionament de la ciutat; per l’altre, la difícil alternativa a la que moltes persones han hagut de fer front aquests dies, entre posar en risc la pròpia salut o perdre la feina.   

Un estudi realitzat pel Grup d’Estudis sobre Energia, Territori i Societat de la UAB a l’àrea metropolitana de Barcelona aporta noves dades de notable interès sobre aquest tema. El treball, elaborat juntament amb l’Autoritat del Transport Metropolità, analitza les  validacions en dia feiner de títols de transport al sistema de transport públic ferroviari (estacions de Metro, RENFE Rodalies, FGC i TRAM) a l’Àrea Metropolitana de Barcelona.  Les dades mostren l'evolució de la mobilitat en transport públic ferroviari en el període comprès entre l’inici de l’Estat d’Alarma (15 de març)  i l’inici de la Setmana Santa (5 d’abril).   

Aquestes dades, han estat creuades amb informacions relatives a la renda familiar disponible procedents de la recerca Barris i crisi que agrupa les seccions censals en tres categories –benestants, intermèdies i vulnerables. Per a l’àmbit específic de la ciutat de Barcelona, s’ha emprat l’estimació de la renda als barris de Barcelona elaborada anualment per l’Ajuntament.

L’anàlisi permet confirmar que l’existència d’una estreta relació entre la reducció de la mobilitat i nivell de renda del territori en l’AMB.  En termes generals la major reducció de la mobilitat s’ha produït en aquells territoris on el nivell adquisitiu de la població és més elevat, i a la inversa, en els territoris on el nivell adquisitiu de la població és més baix la reducció de la mobilitat resulta inferior.

Figura 1. % mitjà de validacions en dies laborables durant les tres primeres setmanes d’estat d’alarma 

respecte la mitjana de validacions dels dies laborables dels mesos de gener i febrer 2020. 

AMB, segons vulnerabilitat de les seccions censals. 

Així, les dades mostren una destacada disminució de la mobilitat en el conjunt de l’AMB d’ençà de l’inici de l’estat d’alarma. En la primera setmana de confinament la mobilitat en mitjans ferroviaris en dia laborable es va veure reduïda per mitjana en un 86% respecte la mitjana dels dies laborables dels mesos de gener i febrer. El descens va assolir el 90,4% la segona setmana i el 92,6% tercera. La reducció de la mobilitat a la ciutat de Barcelona va seguir una tendència molt similar, de manera que les validacions de les estacions de la ciutat de  Barcelona, conegueren una reducció del 87,4%, 91,4% i 93,3%, respectivament, durant les tres primeres setmanes de confinament. Així, en aquest període la mobilitat, mesurada en nombre de validacions del STI en el transport públic ferroviari, es reduí fins a representar tant sols un 7,4% de la mobilitat mitjana dels mesos anteriors en l’àmbit de l’AMB i el 6,7% a la ciutat de Barcelona.

Tanmateix, la reducció de la mobilitat, no es produí de manera homogènia en tot el territori sinó que presenta notables diferencies segons les característiques socioeconòmiques dels seus residents. Així, en la tercera setmana de confinament la mobilitat mitjana en les en les seccions benestants de l'AMB era tan sols el 4,3% de les validacions mitjanes dels mesos anteriors, mentre que en les seccions censals vulnerables la reducció, tot i ser molt acusada, es quedava al 12,6% de la mitjana de gener i febrer.

En el conjunt de l’AMB, les validacions mitjanes en les seccions censals benestants no només es reduïren de manera més radical sinó també més ràpida que en la resta (Figura 1). Les seccions benestants de l’AMB ja havien reduït la mobilitat en un 90,9% durant la primera setmana de confinament. En canvi, la mobilitat en les seccions censals vulnerables s’havia reduït només un 76,9%. De llavors ençà, la mobilitat en les seccions vulnerables es mantingué destacadament més elevada. El fet que la diferencia entres ambdues s’escurcés fins els 8 percentuals a partir de la tercera setmana de confinament, coincidint amb la suspensió de totes les activitats laborals no estratègiques, pot indicar la importància de la mobilitat laboral obligada en aquestes seccions censals.

L’anàlisi específica de la mobilitat a la ciutat de Barcelona a partir de la Renda Familiar Disponible confirma aquesta tendència. La reducció de la mobilitat en serveis ferroviaris feu que aquesta fos en la tercera setmana de confinament només el 6,73% de la mitjana dels mesos anteriors. Ara bé, si classifiquem els barris de la ciutat en decils segons la seva RFD mitjana s'observa que, mentre el decil corresponent als barris més benestants ja havia reduït la seva mobilitat en un 87,4% durant la primera setmana del confinament, el decil dels barris més vulnerables presentava una mobilitat 14,8 punts percentuals superior. Al llarg de tot el període, la mobilitat dels grups més vulnerables es mantingué destacadament més elevada que la del decil més benestant.  Així, durant la tercera setmana de confinament la diferència de mobilitat entre els dos grups extrems era 10,4 punts percentuals: els barris més benestants únicament presentaven un 4,5% de la mobilitat mitjana dels mesos previs el confinament, en canvi els barris del decil inferior de renda mantenien un 14,9% de la mobilitat mitjana anterior.

Des del punt de vista territorial, la distribució espacial de la mobilitat a Barcelona (Mapa 1) evidencia com la disminució de la mobilitat fou força menys reduïda en els districtes de renda més baixa –Nou Barris, Sant Andreu, Horta-Guinardó, Sants Montjuïc) que en els de renda més alta (Sarrià-Sant Gervasi, les Corts, Sant Martí). L’Eixample manté una mobilitat relativament elevada, probablement per les validacions de retorn de persones que s’hi desplacen des d’altres barris de la ciutat. Vallvidrera, amb renda alta i disminució de la mobilitat relativament reduïda, constitueix una excepció possiblement atribuïble a les característiques del seu emplaçament.

Mapa 2. % de validacions de títols de transport entre 30.03.2020 i 3.04.2020 

respecte la mitjana de gener-febrer 2020. AMB, Segons vulnerabilitat seccions censals. 

La distribució espacial de la reducció de la mobilitat en el conjunt de l’AMB (Mapa 2) mostra clarament els mateixos patrons de comportament. Així, el manteniment de nivells relativament més elevats de mobilitat es produeix en els eixos del Besòs (municipis de Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià del Besòs, Badalona i Barcelona), així com a l’Hospitalet de Llobregat i el Prat, tot coincidint amb la presència de seccions censals vulnerables. Per contra, és molt pronunciada la disminució de la mobilitat en tots els municipis i bona part dels districtes de més benestants. 

Les dades de l'ús transport ferroviari durant les primeres setmanes de la crisi sanitària reflecteixen l’existència d’una desigual disminució de la mobilitat en els diversos àmbits de l’àrea metropolitana i de la ciutat de Barcelona. Indiquen així mateix, que aquesta desigualtat està relacionada amb la renda del territori. S'evidencia així que en la capacitat de quedar-se a casa, i/o d’utilitzar mitjans de transport individual hi incideix no només la voluntat de les persones, sinó també les seves condicions socioeconòmiques. Sembla enraonat de pensar que, en la fase de desconfinament en la que ara s’entra, aquests aspectes s'hauran de tenir particularment en compte a l’hora de preveure tant les mesures de protecció i com de suport social.

[Fonts dels mapes i figura: GURB, a partir de dades de l'Autoritat del Transport Metropolità de Barcelona]

SOLIVID: davant l'epidèmia, una ofensiva solidària

D’ençà de l’inici de la crisi sanitària del CoViD19 s'està produïnt un veritable esclat de solidaritat ciutadana. Aquesta s'ha concretat en un gran nombre d'iniciatives de tota mena que resulten de gran importància, tant a l'hora de fer front a l'emergència sanitària com de pal·liar els seus efectes socials. La tasca de les xarxes solidàries és molt rellevant en els moments actuals i ho seguirà sent en el període de dificultats econòmiques i socials que es preveu per al futur proper.    

Per tal de potenciar i difondre aquestes iniciatives, l'Institut de Govern i Polítiques Públiques i l'Institut d'EstudisRegionals i Metropolitans de Barcelona i el Grup d'Estudis Energia, Territori i Societat del Departament de Geografia de la UAB han emprès el projecte de cartografia col·laborativa SOLIVID, destinat a compilar i divulgar les iniciatives solidàries existents a Espanya i d'altres països.

En els darrers dies el projecte ha pres un impuls molt notable a Europa i Amèrica Llatina, de manera que nombrosos centres d’investigació i grups de recerca en temes socials i urbans s’estan incorporant com a institucions promotores de la iniciativa en els seus respectius àmbits territorials. 

El web del projecte està disponible en l’actualitat en versions catalana, castellana, anglesa, francesa i italiana. En els propers dies hi haurà també versions portuguesa i grega.  

Adjuntem la crida per a aportar informació al Banc d'Iniciatives.

CRIDA PER A LA CONSTITUCIÓ DE SOLIVID

BANC D'INICIATIVES SOLIDÀRIES DAVANT L'EPIDÈMIA COVID19

Aquesta és una crida per a la constitució d'un Banc d'Iniciatives Solidàries (SOLIVID) i de suport mutu empreses per la ciutadania per tal de fer front a l'epidèmia COVID 19 i les seves conseqüències.

SOLIVID és un projecte de cartografia col·laborativa destinat a recollir informació i difondre informació sobre les iniciatives solidàries davant de l'epidèmia a Catalunya, Espanya i arreu del món.

El projecte, té tres objectius:

1. Recollir i difondre iniciatives solidàries a través de la construcció d’un mapa col·laboratiu

2. Recopilar mapes i xarxes digitals ja existents

3. Difondre notícies i reflexions sobre els impactes de la crisi a les ciutats i el paper de la solidaritat ciutadana.

Totes les dades recollides quedaran a disposició de la ciutadania, les administracions públiques i els investigadors en format open data. La iniciativa es impulsada des de la Universitat Autònoma de Barcelona per l'Institut de Govern i Polítiques Públiques, l'Institut d'Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona i el Grup d'Estudis Energia, Territori i Societat del Departament de Geografia.

Estem ara fent la crida a recopilar informació sobre experiències i recursos de qualsevol indret del món i a difondre el projecte en les vostres xarxes personals i organitzatives. Si ens podeu ajudar a difondre la iniciativa i a compilar la informació seria magnífic!

Salutacions cordials,

Ismael Blanco, Institut de Govern i Polítiques Públiques

Ricard Gomà, Institut d'Estudis Metropolitans de Barcelona

Oriol Nel·lo, GURB, Departament de Geografia, Universitat Autònoma de Barcelona

Quedar-se a casa no ha de ser un luxe

Accés principal a la Rocinha, Rio de Janeiro

Diversos mitjans han assenyalat que, a Catalunya, les primeres dades geo-referenciades sobre l’impacte de l’epidèmia del CoViD19 semblen indicar que aquest és més gran entre els grups socials més desafavorits que no pas entre els benestants. Es tracta de dades encara parcials, que cal analitzar amb tota prudència i que serà necessari confirmar en el futur.

En països com el nostre s’han adduït diverses explicacions possibles a aquesta distribució desigual. Entre les relatives a l’espai de vida de les persones, podria avançar-se la hipòtesi de que la més alta densitat poblacional dels barris vulnerables i la grandària més reduïda dels habitatges afavoriria el contagi. També es podria argumentar que la població més desafavorida no compta amb el mateix capital social i sistemes de suport a l’hora de fer front a les mesures de confinament.

Hi ha però una altra variable que podria ser de una importància crucial: la major o menor capacitat de persones pertanyents a diversos grups socials de reduir la seva mobilitat. A aquest respecte són molt interessants les dades de l’empresa Cuebiq que segueix els patrons de desplaçaments de 15 milions de telèfons mòbils cada dia als Estats Units d’Amèrica. Les dades mostren una destacada reducció de la mobilitat a les principals àrees metropolitanes del país. Així, des del 16 de març al 7 d’abril l’índex de mobilitat s’hi hauria reduït en 55,7%.

Ara bé, allò que aquí ens interessa destacar és que aquest reducció de la mobilitat afecta de manera molt diversa els grups socials. Així, tal com a partir d’aquestes dades es mostrava fa tres dies en el New York Times, als Estats Units la població de renda més alta ha reduït més i més aviat la seva mobilitat que no pas la de renda baixa. Tal com es pot veure en el gràfic, mentre el 10% més benestant de la població ja havia reduït la seva mobilitat en un 50% el dia 16 de març, el 10% més vulnerable no ho va fer fins tres dies més tard, el dia 19. A més, de llavors ençà, la mobilitat d’aquest grup s’ha mantingut destacadament més elevada que la del decil més afavorit.

Òbviament, l’explicació pot deure’s en el fet que els sectors benestants tenen més flexibilitat i recursos davant de les dificultats laborals i sovint treballen en sectors que més fàcilment poden adaptar-se al teletreball. En canvi, els grups més desafavorits, empleats més majoritàriament en els serveis bàsics, en situacions més precàries i amb menys estalvis disponibles, han de continuar desplaçant-se amb major intensitat.  “Location Data Says It All: Staying at Home During Coronavirus Is a Luxury”, titulava el diari.

Això mateix, però encara amb major acritud, ocorre a les metròpolis d’Amèrica Llatina. Des de Bogotà, una persona estimada, que treballa en els barris més desafavorits al sud de l’àrea urbana, m'explica “al barri on visc, per posar un exemple, moltíssima gent viu al dia, no tenen cap coixí o un coixí molt prim... com confines a famílies que mengen del que guanyen dia a dia?”. A Colòmbia el govern ha pres mesures amb relativa celeritat i acordà el confinament el 20 de març, però, pressionat segurament pels sectors econòmics, sembla que vol començar-lo a aixecar després de Pasqua, tot i les crítiques de l’alcaldessa de Bogotà. Les perspectives per a les properes setmanes no són gens falagueres.

La qüestió de la mobilitat, a diverses escales, sembla així mateix crucial en d’altres metròpolis llatino-americanes. Els col·legues de Santiago de Chile i de Rio de Janeiro indiquen que allí l’epidèmia sembla haver-se manifestat en primer lloc en els barris i municipis més benestants, que tenen una població amb major propensió als desplaçaments internacionals. De tota manera, s’espera la seva extensió cap als sectors més vulnerables, en part a través dels fluxos de mobilitat del servei domèstic que es desplaça sovint entre els dos tipus d’àrees. Un amic, professor de la Universitat Catòlica de Rio m’indica: “Ja han començat a sorgir casos a les favelas de Rio de Janeiro. Això és paorós, ja que resulta impossible parlar de distanciament social quan, a vegades, viuen 8 persones en una habitació de 6 metres quadrats... I si recordem que un nombre elevat d’habitants de les favelas pateix tuberculosi, l’escenari encara es complica més”.

Les desiguals possibilitats de restringir la pròpia mobilitat es dibuixen així com un factor essencial a l’hora de mesurar (i prevenir) els efectes socials de l’epidèmia. Lluny de dependre únicament de voluntat personal, la capacitat de quedar-se a casa és també (i sovint en primer lloc) una qüestió social. Les mesures de confinament són, sens dubte, una necessitat per a la salut personal i col·lectiva. Per tal de garantir-ne l'aplicació cal garantir -a través dels poders públics i de la solidaritat ciutadana- els mitjans de subsistència bàsics als més desafavorits. Arreu del món, mentre duri l'epidèmia, cal que quedar-se a casa, a més d'un deure social, sigui també un dret per a tothom.

[Foto: O. Nel·lo]

La ciutat i la plaga

"La meva ànima es va omplir de molt seriosos pensaments sobre la misèria que planaria sobre la ciutat, i de la infelicitat dels qui s’hi haguessin quedat". Així meditava Daniel Defoe sobre la pesta que va afectar Londres en 1665. Llegit avui, el seu Journal of the Plague Year ens sembla estranyament proper. Salvades totes les distàncies històriques, els paral·lelismes amb la nostra situació actual no ens haurien de sorprendre. Les plagues han tingut una importància crucial en el procés d'urbanització i han donat lloc a comportaments fins a cert punt recurrents. Tant és així, que en els últims dies diversos mitjans es pregunten sobre si l'epidèmia de l'CoViD19 hauria de ser vista com un efecte del procés d'urbanització i, per tant, com una demostració més de la seva inviabilitat social i ambiental.

De fet, més que els eventuals efectes negatius de la urbanització, allò el que la crisi actual posa en evidència són les seves contradiccions. La primera, la més òbvia, és la derivada de la densitat. Al llarg dels segles, la ciutat s'ha caracteritzat, sobretot, per la concentració de població i activitat en un espai reduït. Així, avui el 2% de la superfície de les terres emergides alberga més de la meitat de la població mundial.

Aquesta concentració ha resultat fonamental per al desenvolupament econòmic i els avenços socials. Però, al mateix temps, la facilitat i el nombre dels contactes suposa un risc evident en temps d'epidèmia. D'aquí les fuites de població urbana davant les pestes, tan ben referenciades en la literatura, de Boccaccio a Defoe i a Poe. D'aquí, també, la identificació entre densitat i insalubritat que tant va preocupar els higienistes decimonònics, i va propiciar, entre altres, la crida "Abajo las murallas!" del barceloní Pere Felip Monlau.

Ara bé, la concentració suposa també esperança de salut. L'atenció sanitària, especialment la que correspon als hospitals i els serveis especialitzats, es pot prestar més fàcilment a les ciutats. Les àrees urbanes concentren també els principals centres d'investigació, els laboratoris i les universitats. Constitueixen així els focus de l'avenç científic i la innovació que permeten tractar malalties i augmentar de forma extraordinària l'esperança de vida. La facilitat de contacte, essència de la vida urbana, comporta certament risc, però fa més accessibles els serveis, eficients els recursos i potència innovació. Les vacunes, la penicil·lina, la higiene, els hospitals i l’Estat del benestar són creacions urbanes. I ho són en un doble sentit: s’han creat a les ciutats i han estat impulsades per grups socials eminentment urbans.

La segona contradicció que evidencia l'epidèmia és la relativa a la desigualtat. Les primeres dades sobre la incidència de l'CoViD19 a la ciutat de Barcelona, ​​per exemple, mostren que la taxa de contagis de districte de Nou Barris triplica la de Sarrià-Sant Gervasi. Són dades que s'han d'interpretar amb cautela i que l'evolució futura s'encarregarà de verificar. La seva explicació podria trobar-se, de nou, en la densitat, a la disposició del capital social necessari per processar la informació i en les condicions de l'entorn. No és el mateix, òbviament, confinar-se en un apartament espaiós, amb possibilitat de practicar teletreball, de compartir un habitatge reduïda i haver de desplaçar-se cada dia per anar a treballar. Com ha assenyalat Joan Benach, director de el Grup de Recerca de Desigualtats en Salut de la UPF, "la pandèmia és una forta amenaça per als grups de població i per als barris més pobres i vulnerables".

La nostra relació amb l'entorn és una altra contradicció de la urbanització que es fa patent ara. L'expansió de les epidèmies no pot separar-se de la forma com utilitzem els recursos i ens desplacem sobre l'espai. Els canvis en els usos del sòl, la desforestació massiva, la mercantilització de l'aigua i l'energia, i la proliferació de viatges a llarga distància incideixen sens dubte en les condicions de vida de la població i faciliten l'expansió de les epidèmies. També generen problemes de salut pública de gran abast: les 400.000 morts prematures anuals que, segons l'European Environment Agency, provoca la contaminació de l'aire en els països de la UE resulten menys visibles, però són igualment tràgiques que les degudes a l'epidèmia.

Finalment, la situació actual posa en relleu també la qüestió crucial de el govern de la ciutat i de la societat en el seu conjunt. En els últims dies, s'han alçat veus lloant les virtuts del control de la població a l'hora de combatre l'epidèmia. Els règims autoritaris disposats a emprar sense manies tots els instruments disponibles en aquest camp resultarien per aquest motiu particularment eficients. Per contra, els règims democràtics afavoririen l'individualisme, disposarien de menys capacitat de control i aconseguirien resultats pitjors.

L'argument és fal·laç per moltes raons. Abans de res, oblida la importància dels sistemes públics de salut i la mobilització de la ciutadania. En aquests moments està sorgint una miríada d'iniciatives solidàries, crucials tant des del punt de vista sanitari com per pal·liar els efectes socials de la crisi. Després de tants anys d'individualisme i neoliberalisme, l'epidèmia evidència la importància de comptar amb poders públics forts i una ciutadania responsable i mobilitzada.

La situació actual no suposa tant una impugnació de les formes de vida urbana sinó d'un sistema econòmic i unes relacions socials insostenibles des del punt de vista ambiental i profundament injustes des del punt de vista humà. Més que buscar a la ciutat un convenient boc expiatori, convindria doncs transformar la manera com ens relacionem amb l'entorn, distribuïm la riquesa i ens governem. La present crisi posa en evidència que no tenim gaire temps per fer-ho.

[Article publicat a eldiario.es, 31.03.2020]