La crisi econòmica ha tingut efectes
molt notables no només pel què fa a l’empitjorament de les condicions de vida en
els barris de les nostres ciutats. També ha donat lloc a una extraordinària
florida d’iniciatives ciutadanes, que han tractat donar resposta a la situació,
reivindicar els drets amenaçats i cercar alternatives. Sobre aquest tema acaba d’aparèixer
el llibre editat per Ismael Blanco i Oriol Nel·lo, Barrios y Crisis. Crisis
económica, segregación urbana e innovación social en Cataluña (Tirant lo
Blanch, 2018). El llibre compendia els resultats d’una dilatada recerca en la
que han participat un bon nombre d’investigadors, amb la imprescindible
col·laboració de membres d’entitats ciutadanes i de tècnics de les
administracions. La investigació ha estat estretament relacionada amb alguns
dels debats i les decisions adoptades en el camp de les polítiques urbanes en
els darrers anys. Potser això justifica aturar-se un moment a considerar quines
són les seves aportacions i les qüestions que aquestes susciten.
El primer tema que Barris i crisi posa en evidència és la
importància de la dimensió territorial i urbana per a la comprensió de la desigualtat
social: la composició social de l’espai urbà (la forma com es distribueixen
residencialment els diferents grups socials a les ciutats) no és només un
reflex o una conseqüència més o menys inevitable de les desigualtats socials,
sinó que és en si mateixa un factor de reproducció d’aquestes desigualtats. Així,
les condicions de l’entorn urbà en el que viuen les persones poden ser,
alternativament, un element significatiu d’avantatge o de desavantatge social.
En segon lloc, Barris i crisi vol reivindicar la importància del coneixement de
les desigualtats i, en particular de la desigualtat urbana. Per això, es
necessària una recerca estretament vinculada a la realitat, al debat i als
conflictes de la nostra societat. Institucions acadèmiques, moviments ciutadans
i pràctica política són, massa sovint, compartiments estancs amb relacions
inexistents o problemàtiques. Davant d’això, Barris i crisi no és només el resultat de la confluència de
persones amb bagatges acadèmics força diversos, sinó també de la coproducció de
coneixement entre institucions acadèmiques, professionals, administracions
locals i entitats socials. La complexitat de la desigualtat urbana exigeix una
aproximació coral i, per part dels investigadors, una voluntat de posar els
seus coneixements i les seves tècniques –tan rigoroses com calgui- al servei
dels que poden fer avançar cap a ciutats més equitatives i més
democràtiques.
Per últim, el llibre demostra i
reclama la necessitat d’unes polítiques públiques robustes i innovadores que
incorporin la mirada territorial en l’abordatge de les desigualtats socials. No
és una apreciació menor: en temps de polítiques d’austeritat, i per tant de
retallades i de retrocés del sector públic, convé conjurar-nos contra les
propostes de privatització o de comunitarització del benestar social que
suposin un menysteniment de la importància de les polítiques públiques. Per fer
front a les desigualtats socio-espacials i la segregació urbana de la que es fa
ressò Barris i crisi, ens calen
dinàmiques d’innovació social, sí, però també, i molt particularment,
polítiques públiques enfortides capaces de contrarestar el pes dels factors
territorials urbans en la reproducció de les desigualtats socials.
Quines són les principals
conclusions de la recerca? En primer lloc, es constata el creixement
significatiu de la segregació urbana com a conseqüència d’una major concentració
territorial de les situacions de benestar i de pobresa en diferents barris i
municipis metropolitans. Tot i que sovint s’oblida, això no és només el
resultat del confinament de la població de menor renda en els barris on els
preus de l’habitatge són relativament més baixos, sinó també, i de forma molt
significativa, de la secessió de la població de renda més alta cap a
determinats barris i municipis. En segon lloc s’evidencia que la segregació
urbana és un fenomen d’abast metropolità: municipis sencers tendeixen a veure’s
especialitzats en la residència de persones de diversos nivells de renda. Això,
com hem discutit en altres ocasions, té fortes implicacions de tota mena: s’ha
discutit molt en els darrers temps sobre el “separatisme polític” a Catalunya, tot
oblidant, sovint, que el separatisme social està transformant la societat i les
ciutats de Catalunya. Finalment, la recerca posa en evidència la proliferació
de les iniciatives d’innovació social a Catalunya com a resposta a la crisi
econòmica, la seva importància per al combat contra els efectes socials de la
crisi. Ara bé, la distribució territorial d’aquestes iniciatives resulta molt
desigual, de tal manera que acostumen a ser més nombroses en barris de rendes
mitges amb una forta tradició participativa, més que no pas en els barris on es
concentren les situacions de major necessitat social.
Quines lliçons podem extreure
d’aquests resultats pel què fa a les polítiques públiques contra la desigualtat
socio-espacial? La primera, i la més òbvia, fa referència a la necessitat de
reforçar aquestes polítiques. No està de més dir-ho, ara que, per exemple, ja
fa gairebé 8 anys que la Llei de Barris aprovada pel Parlament de Catalunya al
2004 continua en suspensió indefinida. Aquesta situació desmenteix aquells que
afirmen que l’administració catalana ha abandonat les polítiques d’austeritat i
contrasta frontalment amb l’evidència aportada sobre el fort creixement de les desigualtats
i la segregació.
De fet, no només caldria recuperar
instruments com la Llei de Barris, sinó que es tracta, també, d’incorporar i de
consolidar la mirada espacial en el conjunt de les polítiques públiques: en les
polítiques educatives, de salut, ambientals, energètiques... Totes i cada una
han de ser sensible al fet espacial, ja que aquest incideix de manera directa en
les desigualtats d’accés a drets bàsics. Recuperar polítiques com les dels
Plans Educatius d’Entorn, reforçar les polítiques de salut comunitària, donar
un nou impuls a polítiques de desenvolupament local com Treball als Barris,
entre d’altres, hauria de ser una prioritat no només municipal sinó també
metropolitana i nacional.
L’Ajuntament de Barcelona ha emprès
un molt meritori Pla de Barris a la ciutat per avançar en aquesta direcció. Es
tracta d’una iniciativa lloable, que fa encara més palesa la manca de
polítiques metropolitanes i catalanes en aquest camp. “Lo negre, prop, lo blanc
fa més lluir”, deia el poeta. Aquesta mancança és tan més greu si es té en
compte que, com s’ha dit, avui les desigualtats socio-espacials tenen una
dimensió clarament metropolitana. Les institucions metropolitanes, les
diputacions i la Generalitat han d’emprendre de manera immediata iniciatives en
aquest camp.
Una darrera reflexió: les
iniciatives de la ciutadania han resultats essencials per fer front a la crisi
i als seus efectes. Però la innovació social no arriba a tot arreu. “Els barris
organitzats resisteixen millor la crisi”, resumia en portada un important mitjà
de comunicació nacional fent-se ressò dels resultats d’aquesta recerca.
Compartim plenament aquesta observació: necessitem més organització social. I,
al mateix temps, necessitem més
polítiques públiques (municipals i supramunicipals). Ambdues afirmacions no són
de cap manera contradictòries. Ans al contrari: només amb la combinació entre organització
ciutadana i polítiques públiques es podran defensar i conquerir els drets
socials.
[Article d'Ismael Blanco i Oriol Nel·lo, publicat a Treball, 26.11.2018]
