Henri Lefebvre (1901-1991)
ha estat, sens dubte, un dels teòrics urbans més influents de les darreres
dècades. Nombrosos autors, de David Harvey a Edward Soja, de Doreen Massey a Jean-Pierre Garnier o Horacio Capel, han volgut prendre les seves aportacions com a punt de partida per a
l’elaboració i la crítica. Ara, l’editorial madrilenya Capitán Swing acaba de
publicar una de les seves obres més ambicioses, La producción del espacio. Inicialment apareguda en francès l’any
1974, l’edició castellana compta amb un pròleg de Ion M. Lorea i una extensa
introducció del sociòleg Emilio Martínez Gutiérrez, professor de la Universidad
Complutense de Madrid, que ha tingut cura, així mateix, de la traducció.
La production de l’espace ve a tancar un dels períodes més fecunds de l’elaboració
del filòsof francès sobre la ciutat, període en el que en tot just sis anys va publicar
diversos assajos decisius, entre els que es compten Le droit à la ville (1968), La révolution urbaine (1970),
La pensée marxiste et la ville (1972) i el llibre que aquí comentem,
aparegut, com dèiem, l’any 1974, just en el moment en que l’autor estava a punt
de retirar-se de la docència a la Universitat de Nanterre. Serà en aquesta
etapa quan elaborarà algunes de les seves aportacions més conegudes, en particular
la del “dret a la ciutat” que tant d’èxit i tantes vulgaritzacions hauria de
conèixer. Es tracta, com és ben sabut, d’una noció que, en la seva accepció vulgar,
resulta particularment problemàtica en un context com l’actual, en el qual, l’evolució
del procés d’urbanització comporta la pràctica impossibilitat de delimitar la ciutat
i ha diluït els trets de la vella oposició rural/urbà. Tant és així que David
Harvey en una obra recent (Rebel cities.
From the Right to the City to the Urban Revolution, 2012) ha pogut afirmar:
“Reivindicar el dret a la ciutat es, de fet, reivindicar el dret a una cosa
que ja no existeix (si és que alguna vegada va existir)”.
Tanmateix, cal
recordar que –a diferència de bona part dels seus seguidors i exegetes- el
mateix Lefebvre ja va preveure aquesta dificultat i, davant de la dinàmica del
procés d’urbanització, va matitzar que el dret a la ciutat havia d’entendre’s
més aviat com el “dret a la vida urbana”:
“el dret a la ciutat no pot concebre’s
com un simple dret de visita o de retorn cap a les ciutats tradicionals. Només
pot formular-se com a dret a la vida urbana, transformada, renovada. Poc importa que el teixit urbà englobi el
camp i allò que encara subsisteix de la vida camperola, si “allò que és urbà”,
lloc de trobada, prioritat del valor d’ús, inscripció en l’espai d’un temps
promogut al rang de bé superior entre tots els béns, arriba a trobar la seva
base morfològica, la seva realització pràctico-sensible” (Le droit a la ville, 1968). En la seva
formulació primigènia el “dret a la ciutat” podria ser doncs conceptualitzat
com un “dret a la condició urbana”, noció propera a algun dels postulats de
Francesco Indovina que ja hem tingut ocasió de comentar aquí i que, cal
reconèixer-ho, no és pas exempt tampoc de problemes de definició.
La production de l’espace va força més enllà dels plantejaments de Le droit a la ville: vol ser una vera i
pròpia interpretació filosòfica de l’espai en tant que producte social. És en
aquest sentit, segurament, on la formulació de Lefebvre manté avui la seva més
alta actualitat i connecta amb els debats geogràfics contemporanis: en la
concepció de l’espai no com una mera extensió geomètrica, no com un receptacle
neutre, sinó com un procés, socialment construït i condicionat, en el qual és
alhora producte i motor de canvi. El lector que s’apropi a La producción del espacio no trobarà certament una obra de fàcil
lectura, s’impacientarà, potser, davant d’algunes disquisicions que avui poden semblar
datades i d’un estil d’exposició no sempre còmode i planer. Tanmateix, el
llibre serà llegit amb profit per tots aquells interessats en comprendre les
dinàmiques territorials i en l’estudi de les teories que tracten d’explicar-les.
[Fotografia:
Verhoeff, Bert / Anefo]
