Les urbanitzacions amb dèficits urbanístics: visibilitzar i afrontar els problemes

Les urbanitzacions de baixa densitat que arrosseguen dèficits urbanístics constitueixen un dels problemes més complexos als que han de fer front les polítiques territorials a Catalunya. En la gran majoría dels casos, es tracta d'assentaments que tenen el seu orígen en els anys seixanta i setanta, com a resultat de processos de parcel·lacions sovint irregulars o mancades de planejament. El seu abast territorial és formidable: el darrer inventari realitzat pel Govern de la Generalitat, l'any 2016, n'identificava prop de 1.500, que, plegades, cobreixen una superfície de més de 40.000 hectàrees i es troben dividides en unes 300.000 parcel·les. 

Degut als seus orígens, bona part d'aquestes urbanitzacions nasqueren en àrees que no disposaven de la qualificació urbanística adequada i mancades de serveis urbanístics bàsics (urbanització dels vials, cicle de l'aigua, enllumenat). Al llarg dels anys, mercès a l'esforç dels ajuntaments i dels veïns, moltes urbanitzacions han anat resolent, mal que bé, aquestes mancances i regularitzant la seva situació jurídica, De totes maneres, el nombre d'urbanitzacions que pateix greus dèficits urbanístics és encara molt elevat. Segons l'inventari de la Generalitat, tot just citat, serien 730 arreu de Catalunya, amb una població de 120.000 persones. 

La demarcació de Barcelona és l'àmbit on la presència d'aquestes urbanitzacions resulta més destacada, sobretot dins de la Regió Metropolitana de Barcelona i les comarques veïnes. Justament sobre aquest àmbit acaba de publicar-se l'estudi Les urbanitzacions amb dèficits urbanístics (UDU) a la demarcació de Barcelona. Una exploració de les dades del Catàleg de la Diputació. L'estudi, promogut per la Diputació de Barcelona, ha estat executat per Andrea Visioli a partir de les dades del Catàleg d'urbanitzacions de la corporació.  La seva publicació ha coincidit amb l'anunci per part del govern de la Generalitat de l'adopció de diverses mesures jurídiques i financeres, en un nou intent de fer front als problemes que afecten aquestes àrees.

El treball ofereix, en primer lloc, una delimitació clara de la magnítud del problema. Les urbanitzacions amb dèficits urbanístics en l'àmbit de la demarcació de Barcelona són 367, localitzades en 117 municipis diferents; cobreixen una superfície de 11.097 ha, allotgen un total de 88.629 habitants censats i compten amb 46.288 habitatges. En cas que s'edifiquessin totes les parcel·les encara pendents, el seu potencial de creixement podria arribar a prop de 200.000 habitants. Ens trobem doncs davant d'una realitat que afecta un territori superior al del terme municipal de Barcelona, compta amb una població equivalent a una ciutat com Manresa o Rubí. I aquesta població que podria créixer fins a apropar-se a la de Sabadell o Badalona. 

Tal com es va explicar en ocasió de la presentació pública del treball, l'estudi té per objectiu principal establir una taxonomia de les urbanitzacions amb dèficits per tal de poder prioritzar les actuacions. Aquesta classificació s'efectua en tres passos. En primer lloc, les UDU es classifiquen segons els dèficits que les afecten: dotacionals, urbanístics i jurídics. A continuació, s'ha elaborat una segona ordenació segons els perfils demogràfic, les característiques del parc residencial i l'accessibilitat. Finalment, s'ha estudiat el potencial de creixement de les urbanitzacions i la seva vulnerabilitat ambiental i social. D'aquesta manera, s'ha pogut acabar construint un índex integrat que permet mesurar la intensitat dels problemes que afecten cada una de les 367 urbanitzacions estudiades.

En conjunt, el treball tracta de fer visible la situació d'una de les herències més difícils que la societat catalana ha rebut del període de desenvolupament accelerat i mal regulat de la segona meitat del franquisme. Un problema que, malgrat diversos intents de solució, tendeix a agreujar-se en el temps degut al fet que les urbanitzacions apleguen cada vegada més habitatges principals (i no segones residències), estan particularment exposades als riscos ambientals i compten amb una població en bona part vulnerable i envellida.  

L'estudi pot constituir un instrument útil a l'hora de definir les estratègies i les polítiques públiques. En particular, permet establir prioritats i ve a corroborar dues conclusions principals: a) les UDU són una realitat irreversible que requereix d'actuacions públiques i privades de millora, per tal de protegir el benestar i la seguretat dels que hi viuen; b) les urbanitzacions de baixa densitat constitueixen una forma insostenible, costosa i arriscada d'ocupació del territori. Així, la superació dels dèficits de les urbanitzacions ha d'anar acompanyada d'una voluntad decidida de contenir-ne el creixement i reduir-ne, en la mesura del possible, la superfície. 

Finalment, els problemes -massa temps invisibles- de les urbanitzacions fan evidents tres conclusions de caràcter general. Primerament, es constata que els creixements urbanístics desregulats poden comportar costos extraordinàriament elevats que han de ser pagats per les generacions futures. En segon lloc, s'evidencia que, en països com el nostre, la proliferació d'assentaments de baixa densitat suposa càrregues ambientals, econòmiques i socials que resulten inassumibles. Finalment, davant els riscos de la dispersió exacerbada i de la concentració a ultrança, es posa de manifest, un cop més, la necessitat d'avançar cap a un model d'urbanització alternatiu: un territori articulat per una xarxa de viles i ciutats compactes, enraonadament denses, riques pel que fa als seus usos, ben connectades i amb una alta cohesió social. 

El orígens de la dispersió urbana i els seus problemes

 

"Un lugar de evasión que está solo
a 20 minutos de los problemas (la ciudad)" 
[La Vanguardia, 2.02.1974]

En els darrers mesos diversos factors han vingut a evidenciar la problemàtica de la dispersió urbana a Catalunya. Així, la situació de sequera ha posat sobre la taula les diferències en el consum d'aigua, que resulta notablement inferior en les àrees d'urbanització densa que no pas en les disperses. Així mateix, els problemes enels serveis ferroviaris (amb alteracions radicals en el servei d'algunes línies com la R3 i la R4, prevista per aquesta tardor) han posat de relleu les necessitats exacerbades de mobilitat per a la població que vivint fora dels principals nuclis urbans ha de desplaçar-s'hi quotidianament. Fins i tot, en el vessant estrictament polític, les darreres convocatòries electorals (al Parlament Europeu o al Parlament de Catalunya) han posat de relleu el comportament electoral diferenciat de la població segons la densitat o la dispersió de la urbanització

Per abordar aquestes problemàtiques, resulta essencial comprendre les característiques, la magnitud i les conseqüències del procés de dispersió de la urbanització a Catalunya. En fer-ho, cal tenir en compte, abans que res que la dispersió de la urbanització en el nostre país té trets i singularitats pròpies i no és una simple transposició o adopció mimètica del model Nord-americà, magníficament explicat en l'exposició Suburbia que pot veure's aquests dies al CCCB.

Es ben cert que l’imaginari del “American way of life” es molt present entre nosaltres, però una cosa són les imatges i les aspiracions i una altra la realitat. Així no entendríem de cap manera allò que la nostra dispersió urbana és si la volem equiparar de manera mecànica al sprawl americà. 

De fet, la dispersió urbana a Catalunya i a Espanya té el seu origen en dues fases notablement diferenciades: el període 1960-1980 i el que es va estendre d’inicis dels anys ’80 fins a l’esclat de la bombolla immobiliària, l’any 2008. Vegem amb una mica de detall quins són els trets d‘aquests dues etapes

La dispersió urbana a gran escala va iniciar-se a Espanya en els anys ‘60 i ’70, no pas a través de la creació de suburbis per a la residència permanent com en els EUA sinó mitjançant l’aparició de urbanitzacions de baixa densitat destinades a segona residència. Es tracta d’un fenomen que, tot i comptar amb alguns antecedents, es va estendre durant aquells darrers anys del franquisme, quan l’increment del nivell de vida i les taxes de motorització (en el nostre cas no el Chevrolet sinó el Seat 600) varen permetre a sectors significatius de la població l’accés a la segona residència, encara que aquesta fos de característiques molt sovint modestes.

Destinades preferentment a l’ús familiar del cap de setmana, les urbanitzacions es varen emplaçar, sobretot, en els entorns de les principals ciutats -Madrid,Barcelona, València i Sevilla- en sòls agrícoles i forestals. Aquest fenomen va tenir dues peculiaritats principals:

a)      La seva aparició coincideix, de manera paradoxal, amb un període (1959-1975) en el que el procés d’urbanització es va caracteritzar a Espanya precisament per la tendència a la concentració de la població i l’activitat sobre el territori. En aquest sentit, les urbanitzacions de segona residència constitueixen una expressió pionera d’allò que vindria a ser un dels trets més característics de les següents fases de la metropolitanització a Espanya: la dispersió de la urbanització sobre el territori.

b)     A aquesta peculiaritat se n’afegeix una altra: degut a les condicions polítiques del període en el que varen néixer, una part molt notable d’aquestes urbanitzacions van ser el resultat de parcel·lacions de sòl rústic de molt dubtosa o nul·la legalitat. Així, des del seu origen varen estar mancades del planejament urbanístic i dels serveis bàsics (cicle de l’aigua, urbanització, electrificació). Finalment, en molts casos es varen ubicar en terrenys que, avui, per consideracions de caràcter ambiental, però també per accessibilitat i pendent, no serien considerats aptes per a la urbanització.

La comercialització de les urbanitzacions es va basar en un conjunt d’estereotips o llocs comuns que són encara ben vigents. La publicitat de l’època ho reflecteix: l’atracció d’una natura domesticada i per “la evasión que no podemos conseguir en la asfixiante ciudad nuestra de cada día”; l’aspiració a l’habitatge unifamiliar i al “sueño de poseer un magnifico chalet”; el miratge de la accessibilitat universal, “compre ahora y pague cuando llegue la autopista”, “por cada parcel·la que compre le obsequiamos con un Seat 600-D”; i el miracle patrimonial “esta tierra es oro”, “una inversión que dió el 400% en 8 años”.

El resultats d’aquell esclat son ben vigents. L’any 2006, Joan Barba i Montserrat Mercadé varen inventariar les urbanitzacions a Catalunya. En varen censar 1.862, esteses sobre una superfície de 47.562 ha (és a dir, 5 vegades el terme municipal de Barcelona). A la província de Barcelona en corresponien 29.687 ha. Doncs bé, el 80% d’aquestes s’havien iniciat en el període 1960-1975, el 12% entre 1975-1986 i el 3% amb posterioritat a 1986. Cal assenyalar que una part molt important d’aquestes urbanitzacions segueixen presentant, encara avui, importants dèficits urbanístics. En un estudi que estem elaborant per a la Diputació de Barcelona, hem xifrat les urbanitzacions amb dèficits urbanístics a la província en 335. S’estenen sobre una superfície de 10.585 ha, hi viuen 78.687 persones i tenen un potencial de 224.539 habitants (gairebé una ciutat com Terrassa). Quan pensem en les herències que ens va llegar el franquisme, aquesta és, sense cap dubte, una de les més pesants.

A partir de 1980, l’arribada de les administracions democràtiques, Generalitat i ajuntaments, va suposar l’inici d’una segona fase en el procés de dispersió de la urbanització. Per un costat, es va limitar l’extensió de les urbanitzacions impedint la parcel·lació il·legal i limitant en certa mesura la classificació de nou sòl. Però en canvi no es va poder (o no es va voler) evitar la consolidació de les urbanitzacions sorgides en els anys immediatament anteriors, ni es varen desclassificar sòls que havien estat considerats urbanitzables de manera massiva durant els darrers anys del franquisme.

Així es va iniciar la consolidació de la dispersió de la urbanització durant els anys vuitanta i noranta, que és la que Francesc Muñoz va estudiar en la seva tesi doctoral. Aquesta segona fase coincideix, i no per casualitat, amb un període de progressiva pèrdua de població de les àrees centrals de la metròpolis (Barcelona, perdé 250.000 habitants entre 1976-1995, la conurbació central 350.000) i té unes característiques del tot noves: es produeix en condicions de legalitat, compta amb els serveis urbanístics bàsics i es destina a primera residència, no a segona. La dispersió de la urbanització es va estenent també cada vegada més lluny de les àrees centrals de la metròpolis, a mesura que les infraestructures milloren i el territori es fa més accessible. Això es fa particularment palès en el període de la bombolla immobiliària quan els creixements dispersos arriben i es consoliden ja al Pirineu, Camp de Tarragona, Empordà, etc.

Aquest desfasament entre l’origen dels creixements dispersos en els anys ’60 i ’70 i la seva consolidació posteriors en els ’80 i ’90 va donar lloc a un debat curiós sobre a quina etapa (i a quines autoritats) s’havia d’atribuir la responsabilitat per l’extensió del fenomen: tot és culpa del descontrol i l’especulació en el període franquista, deien uns; però quan vàreu arribar vosaltres, malgrat que encara s’hi era a temps, no vàreu revertir la situació i vàreu permetre la consolidació del fenomen, diuen els altres.

Sigui com sigui, la dispersió de la urbanització és una realitat difícilment reversible que, deixant apart les consideracions socials, planteja avui problemes de sis ordres diversos:

a)      El consum exacerbat de sòl, amb la fragmentació d’espais oberts, ocupació de corredors biològics i pressió sobre els espais d’interès natural.

b)     L’exposició a riscos naturals, com incendis i inundacions (també litorals).

c)      El consum d’aigua i energia, en un context general de crisi de recursos.

d)     La dependència del vehicle privat i la dificultat de realitzar els desplaçaments en transport públic.

e)   Els elevats costos dels serveis i de manteniment de les infraestructures. 

f)   L'especialització social i les dinàmiques polítiques associades a la combinació entre segregacio residencial i dispersió urbana. 

El tractament de la problemàtica derivada de la dispersió urbana a Catalunya ha de partir, necessàriament, de la comprensió dels seus orígens i de la voluntat política de fer-hi front. Tant de bo el Govern de la Generalitat que ha de constituir-se després de l'estiu vulgui emprendre aquesta tasca, complexa i necessària. 

Suburbia, la nova Atenes?

 

"Annunciation", de Alberto Ortega (2023). Suburbia, CCCB

La magnífica exposició Suburbia, que pot visitar-se aquests dies en el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, porta a reflexionar sobre la recepció que la dispersió urbanística americana ha tingut entre nosaltres. S’ha afirmat sovint que, des dels seus inicis, l’expansió del suburbi americà i l’American way of life van ser celebrats i acceptats de manera acrítica a Catalunya i Espanya. Tanmateix, aquesta recepció favorable va tenir ja de molt bona hora excepcions notables.

Així, a finals dels anys setanta un jove economista català, que havia estudiat a Nova York i Baltimore, formulava una crítica radical a la suburbialització dels Estats Units, tot assenyalant-ne les contradiccions i els riscos. La configuració de les metròpolis americanes, explicava, era en bona mesura l’expressió de la pugna entre els grups socials a l’hora d’organitzar la ciutat, utilitzar el territori, repartir-se els recursos i distribuir les càrregues fiscals, fins el punt que les diverses classes socials havien quedat estretament identificades amb diferents espais urbans.    

Aquesta realitat s’havia exacerbat a partir del moment en el que la motorització i l’expansió metropolitana varen permetre la sortida de les classes mitjanes dels centres urbans. El white flight -l’envolar-se de les classes mitjanes blanques cap els suburbis- havia repercutit en els preus immobiliaris de les ciutats centrals i hi havia confinat la població més pobre, en bona part afro-americana. Les conseqüències, des del seu punt de vista, no podien ser més negatives:

“Si mirando a Norteamérica hemos de ver nuestro futuro (...) la experiència de lo que son las ciudades centrales de los Estados Unidos debería aterrarnos. Una sucesión inexplicable de lujo y podredumbre; de intensidad de uso y suelo abandonado, arrasado como en Berlín en 1945; de ghettos, “pequeñas Italias” y rascacielos. Apariencia de una sociedad no estructurada, sin centro”. 

En canvi,

“Los kilómetros de suburbio inacabable donde duermen los managers, pero también los funcionarios de la ciudad central y una parte de la classe obrera [constituyen]  la auténtica ciudad de los ciudadanos norteamericanos, de los yanquis con carnet, no marginados, dotados de los necesarios atributos de raza y cultura. El margen y los marginados están en el centro geográfico”.

A partir d’aquí, el nostre autor establia un símil agosarat: el suburbi s’ha convertit en la nova Atenes, proclamava, lloc de residència de ciutadans lliures i iguals. En canvi, la ciutat central ha quedat relegada al regne de la natura, allà on viuen els bàrbars, privats de drets i carregats d’obligacions. Aquells bàrbars que Aristòtil equiparava a les bèsties. La configuració de la metròpolis americana a través del procés de suburbialització venia a ser així l’expressió de l’exacerbació de la segregació residencial, és a dir, de la tendència dels grups socials a separar-se sobre l’espai en funció de la seva capacitat d’escollir lloc de residència.

El jove economista al que hem fet referència, ja ho heu endevinat, no és altre que Pasqual Maragall i Mira, que tot just tres anys després d’escriure aquesta diagnosi descarnada sobre “El suburbio americano” esdevindria alcalde de Barcelona. De fet, en bona mesura, les polítiques que va impulsar a l’Ajuntament, sobretot en els primers anys en que en va exercir l’alcaldia, no s’expliquen sense tenir en compte els ensenyaments i els temors derivats de la seva experiència americana: la voluntat de retenir a tot cost les classes mitjanes a la ciutat, les actuacions de rehabilitació dels barris, la defensa de un govern metropolità que assegurés la redistribució fiscal. Deixem, però per una altra ocasió aquestes qüestions.

Aturem-nos, en canvi, en dos aspectes dels seus raonaments, que gairebé mig segle després, resulten de particular interès i actualitat. La primera té a veure en la relació entre dispersió urbana i separació dels grups socials sobre l’espai. Direu, amb raó, que a Barcelona la segregació ha estat un fenomen consubstancial al procés d’urbanització contemporània, de Cerdà fins els nostres dies. Tanmateix, en les darreres dècades s’ha produït una novetat important:  amb l’ampliació de l’àrea urbana i la dispersió de la urbanització, la segregació ha saltat a l’escala metropolitana.

Així, allò que avui s’especialitza socialment no són ja els carrers o els barris de cada localitat, sinó municipis i fins i tot eixos metropolitans sencers. D’aquesta manera, s’han configurat eixos de benestar supramunicipals en els que es detecta una relació entre densitat residencial i distribució espacial de la renda: no tots els grups benestants viuen en dispers, ni tots els vulnerables viuen en concentrat, però en l’àmbit metropolità, els municipis amb renda mitjana per càpita més elevada solen correspondre’s a poblament dispers -Matadepera, l’Ametlla del Vallès o Alella- i els de renda més baixa es compten entre els més densos -l’Hospitalet, Santa Coloma de Gramenet o Badia.

La segona qüestió que ens resulta particularment útil de la crítica de Maragall a la suburbialització americana té relació amb la desigual distribució dels recursos públics. En fugir de la ciutat central, deia, els rics no només obtenen el confort i la seguretat de viure entre ells, sinó que paguen relativament menys impostos. En canvi, en les localitats on es concentren els sectors de renda més baixa, la despesa social i els impostos han de ser necessàriament més elevats.

El nostre sistema fiscal local és molt divers al dels Estats Units. Tanmateix, la combinació entre metropolitanització, segregació i manca de consolidació fiscal provoca, també, molt notables diferències en la distribució dels recursos públics. Si prenem tots els municipis de la regió metropolitana de Barcelona, deixant la capital apart, i els agrupem per quartils segons els recursos per càpita dels que disposen els respectius ajuntaments, veurem que el 76% de la població més vulnerable resideix en localitats que pertanyen al quartil amb menys ingressos per càpita. Es dona així la paradoxa de que aquells que menys tenen i de més serveis socials precisen acaben residint en les localitats amb menor capacitat per prestar-los. 

Aquestes són, segurament, les principals lliçons que podem extreure del debat sobre la dispersió urbana Nord-americana: primera, no es pot entendre la configuració de la ciutat sense tenir en compte les relacions de classe i les pugnes que se’n deriven; segona, no es pot construir una ciutat justa sense ordenar el territori i distribuir els recursos a escala metropolitana. Tant de bo que el Govern de la Generalitat sorgit de les eleccions del 12 de maig no oblidi aquests principis.

[Article publicat a El País. Quadern, 07.05.2024]

Annie Ernaux: els anys en que ciutat i camp es varen fondre

Annie Ernaux, l'any 1984 

 

Annie Ernaux, en la seva autobiografia, Les années, substitueix, com a subjecte, el "jo" per al "nosaltres". Amb aquesta renúncia radical, la narració deixa de ser estrictament personal per esdevenir generacional. El canvi de punt de vista despulla el text de les plagues del gènere autobiogràfic -l'autojustificació, l'elegia i l'anècdota irrellevant- per infondre-li un caràcter més general i, per tant, polític. 

En aquesta glosa generacional, publicada l'any 2008, el lector interessat en les qüestions territorials hi trobarà magníficament reflectides les conseqüències del procés d'urbanització a França. D'aquesta manera, la progressiva integració del territori, l'enfortiment de la xarxa urbana i dispersió dels assentaments sobre el territori que han tingut lloc a França -i a tot Europa occidental- en la segona meitat del segle XX constitueixen no un teló de fons, sinó un element central de la narració. 

D'entrada, Ernaux (Lillebonne, Seine-Maritime, 1940) explica com, vista des de la Normandia de la seva infància, poc després d'acabar la Segona Guerra mundial, França apareixia encara com una realitat "immensa, formada per poblacions diferents pel menjar i llurs maneres de parlar, recorreguda el mes de juliol pels corredors del Tour, dels que resseguíem les etapes al mapa Michelin enganxat a la paret de la cuina". En aquest context, "la majoria de vides tenien lloc dins del mateix perímetre d'uns cinquanta quilòmetres" i quan a l'església s’elevava el rebombori triomfal de l'himne De casa nostra sigueu reina, tots sabíem que casa nostra volia dir on vivíem, la vila, com a màxim el departament". Fora d'això, "l'exotisme començava a la gran ciutat més propera" i "la resta del món era irreal". Ben lluny, "París representava la bellesa i la potència, una totalitat misteriosa, esgarrifosa". 

Tanmateix, aviat, amb el ritme de la reconstrucció econòmica de la postguerra, el progrés material s'afermarà com l'horitzó de les existències. Juntament amb el benestar, la salut dels infants, el plàstic i la fòrmica, el progrés representava "les cases lluminoses, els carrers il·luminats, el saber, tot el que donava l'esquena a les coses negres del camp i de la guerra". I així, de mica en mica, "l'espai finalment s'eixamplava, aquest estiu o un altre. Els més rics marxaven a Anglaterra, anaven a la Costa Blava amb els seus pares. Els altres, monitors en una colònia de vacances, podien també canviar d'aires, descobrir França i pagar-se els llibres escolars tot recorrent les carreteres". 

En aquest marc, la ciutat, puixant, s'afermava més i més com a imant d'atracció, com a aspiració de vida. De fet, és aquest el període en el França estava a punt d'entrar en la fase més aguda d'allò que Henri Lefebvre va denominar "la implosió urbana", la concentració de població i activitats sobre el territori. Aquesta arribaria al seu zenit els anys seixanta, quan, per dir-ho en l'expressió d'Ernaux, "moviments de desplaçament recorrien la societat en totes direccions, els pagesos davallaven de les muntanyes cap a les valls, els estudiants deportats del centre de les ciutats es traslladaven als campus dels turons i compartien a Nanterre el fang amb els immigrants de les barraques". 

Així, l'any 1967, una jove ensenyant que ha marxat a estudiar a ciutat, s'hi ha instal·lat i casat, recorda amb un sentiment de irrealitat els seus origens: "fugisserament, li retornen les imatges dels seus pares en la petita vila normanda, la seva mare que es treu la bata per anar a l'ofici del vespre, el seu pare tornant de l'hort, la pala a l'espatlla, un món lent, que continua existint, més irreal que una pel·lícula, lluny del que ella forma part, modern, cultivat, que avança, cap a què, difícil de dir".

Ara bé, a mesura que corre el temps, el pas a la vida urbana no comporta pas establir-se en allò que tradicionalment s'havia percebut com la ciutat, sinó en una realitat diversa. "Hom s'instal·lava en una ville nouvelle a quaranta kilómetres de la ronda metropolitana", en una casa envoltada de solars, edificis de vidre, torres administratives i d'altres urbanitzacions connectades a través de passarel·les pel damunt de vies de circulació. 

La ciutat, a força d'atreure, havia començat a expandir-se sobre el territori, fins al punt que "era impossible figurar-se['n] els límits". Així, "habitar a la regió de París era trobar-se llençat sobre un territori de geografia indescifrable, desdibuixada per un laberint de vies que només es podien recórrer en automòbil (...); era no poder trobar un ordre feliç en el que es veia". Es tenia la impressió de "surar en un espai massa vast, en el que l'existència es diluïa. Passejar-s'hi no tenia cap sentit, en tot cas s'hi podia córrer amb xandall sense mirar al voltant." Al costat d'això, en aquest espai difús, "les banlieues ocupaven la imaginació en la forma de blocs de formigó i terrenys enfangats al final de línies d'autobús i de metro [...], forats d'escala amb pudor de pixum, vidres trencats, ascensors espatllats i xeringues en els soterranis". 

Aquesta "explosió" urbana -per tornar a l'expressió de Lefebvre- s'afermarà, amb la seva complexitat i desigualtat, durant les dècades dels vuitanta i noranta. Així, les velles nocions del camp i la ciutat aniran quedant relegades a la memòria, a l'àmbit dels records irrecuperables i de la geografia imaginària. "Les ciutats s'endinsaven cada vegada més en el camp, que es cobria de nous pobles rosats, sense horts ni galliners, on els gossos tenien prohibit vagar. Les autopistes travessaven el paisatge, enredant-se al voltant de París en una mena de vuits aeris. La gent passava cada vegada més hores en automòbils còmodes i silenciosos, amb la música encesa [...] Les valls i les planes lliscaven amb un moviment circular i arrodonit. No érem més que una mirada en una cabina transparent, al fons d'un horitzó en moviment, només una immensa i fràgil consciència omplint l'espai, i, més enllà, la totalitat del món". 

[Fotografia: Pierre Guillard]

Turisme i urbanització a les Illes Balears

L’expansió de les activitats turístiques fa que hagin esdevingut un dels principals factors explicatius de les dinàmiques urbanes en moltes parts del planeta. Això és particularment cert en aquells territoris on per raons geogràfiques i històriques el turisme és el principal sector inductor del creixement econòmic, com és el cas de les Illes Balears.

Precisament sobre aquest tema acaba de presentar-se la tesi doctoral del geògraf Antoni Pons. Turisme, illeïtat i urbanització a les Illes Balears (1956-2006). La recerca, dirigida pel professor Onofre Rullan, ha estat realitzada en el marc del Departament de Geografia de la Universitat de les Illes Balears i s’interessa en particular per la relació entre el desenvolupament turístic i el creixement urbanístic, tot parant especial atenció a determinar si la condició insular ha pogut representar un fre o un incentiu per al procés urbanitzador.

Pons basa la seva recerca sobretot en l’estudi del procés d’artificialització del sòl. Així, mostra com en cada etapa del desenvolupament del turisme balear (allò que Rullan de manera força gràfica ha denominat els seus tres booms successius) ha suposat ritmes i magnituds diverses d’ocupació del sòl. D’aquesta manera, el període 1956-1973, en que s’esdevingué l’arribada del turisme de massa i es caracteritzà, sobretot, pel desenvolupament de la indústria hotelera, el ritme d’ocupació del sòl avançà a raó de 406 ha/any. La fase subsegüent, 1973-1996, caracteritzada per un desenvolupament de caràcter més extensiu i un turisme més residencial suposà un ritme d’ocupació del sòl de 661 ha anuals, de manera que hom pot considerar que, per un període de dues dècades, la urbanització suposà cada any l’artificialització d’una superfície equivalent gairebé a la del districte de  l’Eixample de Barcelona (que compta amb 757 ha). Finalment en la darrera etapa, 1996-2006, el ritme d’ocupació del sòl es reduí de manera considerable, per abastar unes 360 ha anuals.

Les reflexions que poden derivar-se d’aquesta aportació són de notable interès. En primer lloc, es constata els diversos ritmes i modalitats que l’ocupació de sòl presenta en les diverses illes segons la intensitat que en cada moment hi té el desenvolupament del fenomen turístic: el relatiu retard de Menorca que, en part, s’ha esvaït en els darrers anys; l’eixelebrat creixement d’Eivissa; la resistència de Formentera, tot i l’increment extraordinari de la freqüentació de visitants,...

També cal constatar que els ritmes del procés d’urbanització a les Illes no són del tot coincidents amb els trets dominants del procés d’urbanització al conjunt de l’Estat espanyol. Així, per exemple, es dóna la paradoxa de que, en el període 1996-2006, quan en el conjunt d’Espanya l’artificialització del sòl és particularment intensa, a les Illes Balears sembla frenar-se. Així, mentre en el conjunt d’Espanya s’artificialitza en tot just 10 anys una superfície de prop de 3.400 km2 (equivalent, doncs, gairebé a una illa de Mallorca sencera), a les Illes Balears el ritme d’ocupació del sòl decreix. Això no pot pas deure’s a l’esgotament del sòl disponible, ni tan sols en els àmbits costaners: el litoral balear, com el mateix Antoni Pons explica, presenta percentatges d’urbanització inferiors a les costes mediterrànies peninsulars, com el litoral valencià o català. Pot ser atribuït, doncs, el fenomen a la combinació de la pressió dels moviments ambientals i d’un lobby hoteler desitjós de limitar la competència? Té a veure amb el pas del turisme de massa al turisme residencial? Pot ser una mostra de l’èxit relatiu de les polítiques de protecció?

Una altra qüestió d’interès que mostra la recerca de Pons -també contradictòria amb els tòpics més habituals- és el progressiu desplaçament de la pressió urbanitzadora cap a l’interior de les illes. Així, si es consideren les hectàrees per any de creixement de la urbanització segons la distància a la costa es pot constatar el següent: el període del primer boom turístic (1956-1973) l’artificialització del sòl en els territoris situats a més de 2 km de la costa representava només el 31,8% del total; en el període 1973-1995 era ja el 41,6%; i en la dècada 1996-2006 pujava al 59,7%. En aquesta circumstància, l’esquema clàssic que s’havia utilitzat per descriure el procés d’urbanització balear sembla trontollar. La vella imatge de l’enfortiment de les majors ciutats de cada illa, acompanyada d’una anella d’urbanització litoral més o menys intensa dóna pas ara a una realitat més complexa: l’afebliment de la macrocefàlia de les capitals de cada illa, la integració del territori, l’afebliment de les jerarquies territorials i la dispersió de la urbanització. Cada una de les illes està esdevenint –o ha esdevingut ja- com una única ciutat integrada.

Finalment, el procés d’urbanització balear ajuda a confirmar allò que cada vegada resulta més evident. Per a la comprensió de les transformacions urbanes contemporànies en països com el nostre la mesura de l’artificialització del sòl és, certament, molt important. Però d’altres fenòmens tenen un pes tan o més important: els canvis d’ús dels teixits existents, les relacions funcionals, les transformacions en els hàbits i les formes de vida,... L’activitat turística, com bé mostra la tesi d’Antoni Pons, exacerba aquestes tendències generals i per això el seu estudi (i el seu govern) resulta  tan útil i necessari.

El mite legal de la ciutat compacta

La qüestió de la densitat urbana és un dels temes principals de la pràctica i el debat urbanístic. De fet, l’evolució contemporània de la disciplina té els seus orígens, en bona mesura, en la preocupació pels efectes de la densitat excessiva de les ciutats sorgides de la revolució industrial. Tanmateix, durant els darrers cinquanta anys, en bona part de la teoria i la pràctica urbanística, la preocupació per l’alta densitat urbana s’ha anat veient reemplaçada per la inquietud suscitada pel fenomen invers: la proliferació de la urbanització de baixa densitat.

En efecte, tot i que ja hi havia, òbviament, antecedents anteriors, a partir de mitjans del segle XX la millora de les infraestructures de comunicació i, en particular, la generalització en l’ús de l’automòbil privat, han permès una extensió sense precedents dels espais urbanitzats, molts dels quals han adoptat densitats destacadament reduïdes. El fenomen, que té com expressió paradigmàtica la difusió de la urbanització als Estats Units d’Amèrica en els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial i s’ha generalitzat, amb diverses variants, en molts països, ha estat assimilat a una “explosió de la ciutat”, en el sentit de que ha tingut com efecte la transmutació de la forma urbana tradicional i la dispersió de la urbanització sobre territoris molt amplis. Els efectes negatius d’aquesta dinàmica –en termes de l’artificialització del sòl, la mobilitat, el cost dels serveis, el consum energètic i la segregació social, entre d’altres- han portat a bona part de la teoria urbanística a propugnar la necessitat de limitar la proliferació dels assentaments de baixa densitat.

Aquesta preocupació s’ha anat obrint camí no només en el camp de la doctrina urbanística, sinó també del planejament i fins i tot de la normativa legal. Així, les directrius per la planificació territorial a Europa indiquen la necessitat de contenir els desenvolupaments de baixa densitat, diverses legislacions estatals (la espanyola, la italiana) han inclòs mesures concretes per tal de reduir l’anomenat “consum de sòl” i el planejament –ja sigui el territorial o l’urbanístic- tendeix a adoptar el criteri de la compacitat i la densitat urbana com a guia. Val a dir que, en aquest camp, el pas des dels pronunciaments de principis –més o menys retòrics- a les disposicions pràctiques no ha estat gairebé mai expedit, que les normatives adoptades solen ser recents i que la seva aplicació ha de ser dilatada en el temps. Per tant, resulta difícil de debatre’n encara els efectes. Tot i així, resulta indiscutible que la voluntat d’intervenir per tal d’aconduir o limitar els desenvolupaments urbans de baixa densitat va obrint-se pas, amb major o menor efectivitat, en la normativa urbanística europea (i també nordamericana).

Sobre aquest tema, d’importància crucial per a la pràctica urbanística i per a l’evolució de les nostres ciutats, el jurista Joan Amenós acaba de publicar un interessant assaig titulat El mito legal de la ciudad compacta (Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona, 2015, 167 p.). Darrera aquest títol, volgudament provocatori, l’autor analitza el procés de dispersió de la urbanització als Estats Units d’Amèrica i a Europa Occidental; descriu el sorgiment del “mite de la ciutat compacta” en la cultura urbanística i la seva progressiva adopció per part de la legislació; i acaba oferint una breu panoràmica dels instruments normatius més habitualment utilitzats per tal de contenir-la: la planificació territorial, el planejament municipal i les legislacions sectorials.

En conjunt, l’obra d’Amenós, professor del Departament de Dret Administratiu a de la UAB, és una reflexió incisiva i intel·ligent, que cerca de trencar alguns dels llocs comuns sobre el desenvolupament urbanístic, la seva regulació i els seus efectes. Això el porta a adoptar posicions que resulten força contraposades, per exemple, a allò que en aquest àmbit propugna el planejament territorial vigent a Catalunya. Així, no només defensa que la dispersió urbana ja ocorreguda resulta molt difícilment reversible, sinó també que en molts casos no és convenient que l’Administració pública tracti de limitar nous desenvolupaments urbans dispersos, si aquests satisfan la demanda d’una part de la ciutadania.

Es dirà, amb raó, que algunes d’aquestes reflexions contenen munició eventualment utilitzable per aquells que propugnen una major desregulació dels usos del sòl. Podrà adduir-se també que resulten difícilment compatibles amb les conclusions de nombrosos estudis sobre els efectes ambientals de la dispersió urbana. Però no és negant el debat que la teoria i la pràctica urbanística avancen: els arguments del professor Joan Amenós mereixen ser escoltats i la seva discussió pot contribuir a moure les aigües, massa estancades, del debat urbanístic. 

Consum de sòl en l'Espanya de la "dècada prodigiosa"

El darrer número de la revista Ciudad y Territorio. Estudios Territoriales (vol. XLIII, num. 168, 2011) publica un interesant article amb el títol "Tendencias recientes de la evolución del territorio en España (1987-2005)". El treball, signat per Fernando Prieto, Mónica Campillo i José Manuel Díaz, analitza l'evolució d'alguns indicadors relacionats amb el procés d'urbanització i els usos del sòl en aquest període, com ara el consum de ciment, l'extensió dels regadius, la reforestació i l'artificialització del sòl per la urbanització i la construcció d'infraestructures.
L'estudi d'aquesta darrera qüestió ha estat realitzada a través de l'explotació de les imatges satel·litals procedents del projecte europeu Corine Land Cover. Tot i que la font presenta algunes deficiències pel que fa a la resolució i altres aspectes, permet una lectura longitudinal dels canvis en els usos del sòl durant les gairebé dues dècades compreses entre 1987 i 2005, és a dir en un lapse temporal decisiu per al procés d'urbanització a Espanya: aquell que es caracteritza per una assenyalada tendència a la dispersió de la urbanització sobre el territori i per l'acceleració dels ritmes constructius tant d'infraestructures com d'edificacions per a usos residencials, industrials i altres.
Doncs bé, segons els autors de l'estudi, entre 1987 i 2005 la superfície de sòl artificialitzat a Espanya va passar de 669.222 a 1.017.356 ha, amb un increment del 54,9%. El creixement mitjà anual del sòl així transformat durant aquest període és de 19.340 ha. D'aquesta manera, les 348.134 ha artificialitzades en aquestes dues dècades venen a representar la transformació d'una superfície equivalent a gairebé 35 vegades el terme municipal de Barcelona.
Particularment rellevant és l'anàlisi de les dades corresponents al quinquenni 2000-2005, és a dir, el període central d'allò que Eugenio Burriel ha denominat la "dècada prodigiosa" de l'urbanisme a Espanya. En aquest lustre el volum mitjà de sòl artificialitzat a l'any pujà fins a 27.666 ha: és a dir, 75,8 ha al dia, més de 3 ha cada hora. Això representa que cada deu dies, durant cinc anys, s'ha artificialitzat a Espanya un àmbit tan gran com un Eixample de Barcelona: un Eixample cada deu dies durant cinc anys, aquest ha estat el ritme.
Les dades, que sens dubte es podrien matissar i completar, indueixen a una reflexió sobre la sostenibilitat del model seguit i a les polítiques a aplicar cara el futur. El sòl és, per definició, un recurs no renovable i la reversibilitat de la seva artificialització és molt difícil a curt i a mitjà termini. Però la preocupació no hauria de derivar-se només de consideracions ambientals, funcionals i urbanístiques, sinó també directament econòmiques i socials. Fa uns dies ens referíem al paper de l'urbanisme en l'origen de la crisi econòmica actual: no ens hauria de fer reflexionar el fet que els tres països europeus que han consumit percentatges més alts de sòl en el període estudiat siguin precisament Irlanda, Espanya i Portugal?

La urbanització de baixa densitat a Astúries

Ha tingut lloc a la Universitat d'Oviedo la lectura de la tesi doctoral de l'arquitecte Manuel Carrero de Roa La sostenibilidad del crecimiento residencial de baja densidad. El caso del Área Metropolitana de Asturias, dirigida pel professor Fermín Rodríguez, catedràtic de Geografia en aquella universitat.
Carrero de Roa, arquitecte urbanista que, entre d'altres treballs, ha publicat uns interessants Fundamentos de urbanismo. Una perspectiva sostenible (Oviedo, Ojo x Hoja, 2010), ha dut a terme una investigació d'ambició i abast molt notables, en la qual confirma com la proliferació de la urbanització de baixa densitat ha esdevingut un dels trets principals del procés d'urbanització a Espanya durant les darreres dècades. Un fenomen que no es troba de cap manera circumscrit a les grans regions metropolitanes de Madrid o Barcelona o dels espais de turisme de massa de la costa mediterrània, com a vegades es dóna a entendre, sinó que afecta també, de manera assenyalada, altres àmbits, com Astúries, on, a més, es combina amb un substrat històric de poblament rural dispers.
La recerca analitza el procés de difusió de la urbanització a l'àmbit de l'àrea metropolitana asturiana -és a dir l'espai articulat les ciutats d'Oviedo, Gijón i Avilés, ben estudiat i definit pel grup que, des de fa anys, dirigeix Fermín Rodríguez- i aborda la qüestió des d'una varietat d'enfocaments i fonts molt rica: les densitats en l'ocupació del sòl, l'evolució de les variables demogràfiques, la tipologia de l'edificació residencial i el paper del planejament urbanístic, per acabar establint una taxonomia dels assentaments de baixa densitat en l'àmbit estudiat. Aquesta diversitat d'enfocaments forneix una visió fecunda de les característiques físiques i formals de la difusió de la urbanització i fa evident la necessitat línies de recerca complementàries per tal d'aprofundir en la comprensió dels processos econòmics, socials, culturals i polítics que l'han impulsat i la impulsen. Segurament l'aportació més interessant de la tesi és la confecció d'un model que, a partir de l'explotació de les imatges satèl·lit Corine Land Cover, permet establir la densitat d'ocupació del sòl per l'edificació per a cada hectàrea de l'àrea metropolitana estudiada.
Les evidències derivades de les dades i anàlisis porten a l'autor a concloure que la urbanització difusa a l'àrea metropolitana d'Astúries és un fenomen rellevant en termes de superfície i de volum de població, prou com per comprometre seriosament la sostenibilitat present i futura de tot el sistema urbà. En conjunt, el treball és una contribució destacada al coneixement del fenomen de la urbanització de baixa densitat a Espanya i als mètodes per al seu coneixement i mesura. Una fenomen que, en les circumstàncies de dificultats econòmiques i de preocupacions ambientals en què ens trobem, reclama de manera peremptòria mesures per a la seva contenció i gestió.

De la urbanització dispersa a la ciutat de baixa densitat

Una de les característiques més rellevants del procés d'urbanització contemporani a Catalunya i al conjunt d'Europa Meridional és, sens dubte, la dispersió d'activitats i poblament sobre el territori. En les darreres dècades el fenomen ha pres tanta amplitud que alguns autors han pogut parlar de "ciutat estesa", de l'"explosió de la ciutat" o de la "fi de la ciutat". Aquesta deriva comporta, certament, alguns aventatges importants per al benestar de la població, com són la reducció de les desigualtats territorials a l'interior de cada regió, la difusió de les formes de vida urbana i l'accessibilitat als serveis des de qualsevol punt del territori. D'altra banda, com s'ha explicat Francesco Indovina, avui el desenvolupament tecnològic permet l'existència de la "condició urbana", és a dir, de la qualitat de vida, nivell de informació i accés als serves i que tradicionalment s'ha associat a la ciutat independentment de la "forma urbana".
Ara bé, el fet que la dispersió de la urbanització comporti algunes avantatges i no sempre impedeixi l'existència de condicions de vida urbana no implica de cap manera que aquesta sigui la forma d'ús i ocupació del territori més sostenible, eficient i equitativa. Ans al contrari, la dispersió planteja alguns problemes ambientals, funcionals, econòmics, socials i polítics de gran entitat, entre els que destaquen el consum exacerbat de sòl, l'exposició als riscos naturals, el consum d'aigua i energia, la dependència del vehicle privat i els costos en la prestació dels serveis.
L'anàlisi de la realitat, els avantatges i els costos de la urbanització de baixa densitat a Europa meridional ha atret una notable atenció acadèmica. En canvi, l'estudi i les propostes sobre la seva gestió pràctica han estat molt més modestos, tant en el camp disciplinar com en el polític i administratiu. Aquesta manca d'atenció crida poderosament l'atenció, si es té en compte de que la urbanització de baixa densitat és ja un procés irreversible, afecta un volum de població creixent, abasta superfícies sempre més extenses i comporta uns costos econòmics, ambientals i socials cada vegada més alts. En aquest context és de celebrar l'aparició del volum Estratègies vers la ciutat de baixa densitat: de la contenció a la gestió, publicat per la Diputació de Barcelona. El volum ha estat editat per Francesc Muñoz, un dels experts més destacats en aquest camp, al que dedicà la seva tesi doctoral i sobre el que ha publicat nombrosos treballs, entre els que destaca UrBANALización: paisajes comunes, lugares globales (2008).
El volum ara publicat aplega aportacions d'una trentena d'autors, amb l'objectiu comú de "pensar, proposar i disposar d'estratègies de gestió d'una realitat urbana que no pot ignorar-se i sobre la qual tampoc no són vàlides les receptes i les formes d'actuació que han construït la ciutat contínua, compacta i densa". Els treballs han estat aplegats en tres seccions: "Estratègies de gestió vers la ciutat de baixa densitat", "Instruments per a la gestió de la ciutat de baixa densitat" (planejament, aspectes normatius, coordinació supramunicipal, polítiques sectorials), i "Les altres ciutats de baixa densitat" (amb experiències de gestió a la resta d'Espanya i d'altres països europeus). La selecció va precedida d'una extensa introducció i es clou amb unes treballades conclusions, confegides ambdues per l'editor. En conjunt el volum constitueix una panoràmica molt completa de l'estat de la qüestió a Catalunya i una aportació substantiva de la que pot derivar-se (i caldria derivar) un full de ruta per a actuacions futures.