La mesura de la Terra: de la planura a la bala blava

L'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya acaba de publicar el vídeo La mesura de la Terra. De la planura a la bala blava. Es tracta d'un documental que ofereix una panoràmica dels esforços de la civilització per tal de mesurar i representar el planeta: d'Anaximandre, Eratòstones i Ptolomeu a la imatge satel·lital i Google Earth, tot passant pels portolans i els Beatus, Ortelius i Newton. El documental, de 33 minuts de durada, ha estat produït pel mateix ICGC, amb guió i direcció de Xavier Berenguer i la realització de Gonzalo Díaz, i la coordinació, assessorament i direcció d'Esther Muns, Carme Montaner i Jaume Miranda.
La producció i divulgació de l'obra resulta d'especial utilitat avui, quan l'evidència de la integració i la interdependència econòmica i social a escala planetària fa palesa la necessitat de dotar-se i difondre noves formes d'anàlisi i representació de l'espai: nous "models del Món", com n'ha dit Franco Farinelli.  La necessitat d'aquest coneixement es fa encara més peremptòria pel fet que els usos de la cartografia -el GPS, el posicionament a través del telèfon mòbil, la generació d'enormes quantitats de dades geogreferenciades- comporten, sovint sense la plena comprensió de la ciutadania, transformacions assenyalades de la seva vida quotidiana,
D'altra banda, La mesura de la Terra vindrà a reafirmar als amants de la cartografia en el convenciment de que les representacions del planeta i de cada una de les parts que l'integren poden ser vistes no només com a mostres formidables del coneixement científic sinó també com a veritables obres d'art, en sentit ple del concepte: productes de l'enginy humà que, tot produïnt goig estètic, porten a més a reflexionar sobre l'objecte representat i el subjecte que el representa.
[Imatge: ICGC]

Gonçal de Reparaz: aparició d’una obra inèdita

Es presenta aquests dies el llibre Los ríos de la zona àrida peruana, del geògraf Gonçal de Reparaz Ruiz. L’obra, escrita en els anys seixanta del segle passat, havia conegut un conjunt de vicissituds atzaroses, com atzarosa i complexa fou de la trajectòria del propi autor, de manera que havia romàs inèdita fins avui. Ara ha estat publicada, amb la col·laboració de la Universidad de Piura, per l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, que consolida així, juntament amb la tasca en la producció cartogràfica, el seus esforços per preservar el llegat de científics que han fet aportacions fonamentals en la geografia i les ciències de la terra a Catalunya. El volum inclou, així mateix, un prefaci del director de l’Institut Cartogràfic, Jaume Miranda, i un estudi introductori de Gonzalo André de Reparaz, fill de l’autor i professor que fou, durant molts anys, de l’Institut de Géographie de la Universitè de Provence a Ais de Provença.

Per al públic català, la publicació de l’obra és un nou pas en la recuperació d’una de les figures cabdals en la configuració de la Geografia contemporània en el nostra país. Com és sabut, Gonçal de Reparaz Ruiz (Sèvres, 1901-Lima, 1984) era fill d’un altre destacat geògraf, Gonzalo de Reparaz Rodríguez-Baez (Oporto, 1860-Mèxic, 1939) i passa bona part de la seva joventut a Catalunya. Hi arribà després d’una infància i adolescència itinerant, tot seguint els avatars polítics i diplomàtics del pare, que el portà a viure a França, Marroc, Portugal, Brasil, Argentina i Alemanya. Establert a Barcelona l’any 1921, de seguida s’integrà en el Centre Excursionista de Catalunya i es relacionà amb els cercles de geògrafs catalans de l’hora, amb bona part dels quals establí vincles de col·laboració i amistat, de manera que en les dues dècades següents produí una obra important i significativa. Compromès amb la defensa de la República, hagué de marxar a l’exili en acabar la guerra civil, i visqué primerament a França i després a Lima, on arribà l’any 1951, encarregat d’una missió de la UNESCO. En aquest país desenvolupà encara una intensa activitat de recerca, exploració i divulgació geogràfica, fins a la seva mort l’any 1984.

En els vint anys curts que passà a Catalunya, Reparaz deixà una obra que és rellevant, sobretot en tres camps diversos. En primer lloc, la història de la cartografia i els descobriments: Història dels descobriments geogràfics (1928), Catalunya a les mars (1930), La época de los grandes descubrimientos espanyoles y portugueses (1931). En segon lloc, la geografia comarcal, en la que destaca, sobretot La Plana de Vic (1928). Finalment, la geografia política: Los Borbones en España: història patològica de una dinastia degenerada (1931), Pobreza y atraso de España (1932), Como estudiar historia. El envenenamiento de las masas por la historia (1932).

Tanmateix, degut a l’exili de l’autor, la seva empremta quedà amagada durant molts anys, fins que el 1982 els estudis Universitaris de Vic reeditaren La Plana de Vic. Més recentment, l’any 2007, es produí el dipòsit, per part de la família de l’autor, del seu llegat documental a l’Institut Cartogràfic de Catalunya, pas fonamental per a la recuperació de la seva obra, i l'any següent s'estrenà el documental La mirada d’un geògraf: vida i viatges de Gonçal de Reparaz,  dirigit per Josep Maria Palau i emès per TV3. 

La publicació ara de Los ríos de la zona àrida peruana, que ha estat objecte de sengles presentacions públiques a la Societat Catalana de Geografia i a l’Ateneo de Madrid, i de la qual podeu llegir una extensa ressenya del professor Pau Alegre, constitueix una nova contribució a la vindicació d’un autor imprescindible per a la comprensió de l’evolució de la geografia catalana contemporània. 

Institut Cartogràfic de Catalunya: l'ambició de la mesura

En cartografiar el territori, tota societat tracta, certament, de representar la realitat. Però en fer-ho també la prefigura: la delimitació, l’escala, els elements representats constitueixen, de fet, una definició intencionada del món. I el mapa esdevé no només una eina per representar-lo, sinó també per governar-lo i transformar-lo. Per això és tant significatiu i necessari per a una col·lectivitat disposar d’instruments capaços de produir i difondre cartografia. Per això, sempre que Catalunya ha pogut disposar d’autogovern ha volgut dotar-se d’institucions capaces de produir la pròpia cartografia.

En aquest camp, l’experiència temporalment més duradora i tècnicament més potent ha estat, sens dubte, l’Institut Cartogràfic de Catalunya. Fundat el 1982, l’Institut Cartogràfic de Catalunya va complir el 2012 trenta anys d’existència. Per tal de commemorar l’efemèride la institució acaba de publicar el volum 30 anys. Institut Cartogràfic de Catalunya. L’ambició de la mesura, 1982-2012, un volum de gairebé 400 pàgines que consultaran amb profit tots els qui s’interessen pel coneixement i la gestió del territori a Catalunya.

En efecte, el llibre, dividit en quatre parts, s’obre amb una revisió d’allò que han estat els pilars de la institució des del punt de vista institucional, tecnològic i administratiu. Continua, en la segona part, amb una panoràmica dels seus treballs, des dels projectes fundacionals i les cobertures territorials de les sèries cartogràfiques produïdes, fins les publicacions, els programes de suport i l’experiència internacional. Completen el volum una treballada cronologia i la reproducció de les disposicions legals que al llarg d’aquests trenta anys han regit el funcionament de l’ICC. Entre aquestes destaquen la llei fundacional de 1982 i la llei d’informació geogràfica i de l’ICC de 2005, que va consolidar i donar un nou encaix institucional a l'Institut. 

Particularment  il·lustratiu de la visió que ha guiat l’evolució de l’Institut és el text introductori de enginyer Jaume Miranda, que n’ha estat el director des del mateix moment de la seva fundació. Un text en el que Miranda, que el 23 de maig darrer va ser investit doctor Honoris Causa per la Universitat de Lleida, enumera, en una mena de decàleg, els principis que han regit la institució i alerta sobre els reptes als que ha de fer front en el present i el futur. 

"Sempre m'ha semblat més atractiva la idea de la construcció que la idea de la flamarada efervescent i per això mateix m'ha esgarrifat veure com a vegades érem capaços de construir somnis des de la ignorància o des de la indolència. Vull dir que passem per alt el bagatge assumit i assolit i no valorem o donem per fet i per descomptat la seva existència". Així reflexionava fa pocs dies, arran precisament del trentè aniversari de l'Institut, Joaquim Nadal, que en fou el seu president entre 2003 i 2010. Tant de bo el volum que comentem serveixi per no donar per descomptada l'existència d'allò que ha costat tant d'aixecar, i per fer entendre que els somnis han de construir-se, també, a partir de l'ambició de la mesura.