En cartografiar el
territori, tota societat tracta, certament, de representar la realitat.
Però en fer-ho també la prefigura: la delimitació, l’escala, els elements
representats constitueixen, de fet, una definició intencionada del món. I el
mapa esdevé no només una eina per
representar-lo, sinó també per governar-lo i transformar-lo. Per això és tant
significatiu i necessari per a una col·lectivitat disposar d’instruments capaços
de produir i difondre cartografia. Per això, sempre que Catalunya ha pogut
disposar d’autogovern ha volgut dotar-se d’institucions capaces
de produir la pròpia cartografia.
En aquest camp, l’experiència
temporalment més duradora i tècnicament més potent ha estat, sens dubte, l’Institut Cartogràfic de Catalunya. Fundat el 1982, l’Institut Cartogràfic de Catalunya
va complir el 2012 trenta anys d’existència. Per tal de commemorar l’efemèride la institució acaba de publicar el volum 30
anys. Institut Cartogràfic de Catalunya. L’ambició de la mesura, 1982-2012, un volum de gairebé 400 pàgines
que consultaran amb profit tots els qui s’interessen pel coneixement i la
gestió del territori a Catalunya.
En efecte, el llibre, dividit en
quatre parts, s’obre amb una revisió d’allò que han estat els pilars de la
institució des del punt de vista institucional, tecnològic i administratiu.
Continua, en la segona part, amb una panoràmica dels seus treballs, des dels
projectes fundacionals i les cobertures territorials de les sèries
cartogràfiques produïdes, fins les publicacions, els programes de suport i l’experiència
internacional. Completen el volum una treballada cronologia i la reproducció de
les disposicions legals que al llarg d’aquests trenta anys han regit el
funcionament de l’ICC. Entre aquestes destaquen la llei fundacional de 1982 i
la llei d’informació geogràfica i de l’ICC de 2005, que va consolidar i donar un nou encaix institucional a l'Institut.
Particularment il·lustratiu de la visió que ha guiat l’evolució
de l’Institut és el text introductori de enginyer Jaume Miranda, que n’ha estat
el director des del mateix moment de la seva fundació. Un text en el que
Miranda, que el 23 de maig darrer va ser investit doctor Honoris Causa per la Universitat de Lleida, enumera, en una mena de decàleg, els principis que han
regit la institució i alerta sobre els reptes als que ha de fer front en el
present i el futur.
"Sempre m'ha semblat més atractiva la idea de la construcció que la idea de la flamarada efervescent i per això mateix m'ha esgarrifat veure com a vegades érem capaços de construir somnis des de la ignorància o des de la indolència. Vull dir que passem per alt el bagatge assumit i assolit i no valorem o donem per fet i per descomptat la seva existència". Així reflexionava fa pocs dies, arran precisament del trentè aniversari de l'Institut, Joaquim Nadal, que en fou el seu president entre 2003 i 2010. Tant de bo el volum que comentem serveixi per no donar per descomptada l'existència d'allò que ha costat tant d'aixecar, i per fer entendre que els somnis han de construir-se, també, a partir de l'ambició de la mesura.
