dilluns, 27 de gener del 2014

Bases per a la gestió del paisatge de la Serra de Tramuntana

El dia 30 de gener, a les 17h, a la Sala de Juntes de la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona, es celebrarà la sessió de cloenda de l’exercici troncal del Màster d’Estudis Territorials i de la Població del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona del curs 2013-2014.
El Màster, que, en el seu itinerari d’estudis territorials, té per objectiu de la formació de professionals en el camp del planejament i l’ordenació del territori, ofereix una orientació essencialment aplicada, de tal manera que els que hi participen elaboren, en equip i sota la direcció de 10 professors, un document de planejament. Enguany, el tema escollit ha estat la redacció d’unes Bases per a la Gestió del Paisatge de la Serra de Tramuntana de Mallorca.  
El programa, que fou obert amb una conferència del Dr. Vicent Maria Rosselló Verger, ha inclòs un intens període de treball de camp, durant el qual els participants varen recórrer a peu, en cinc etapes, la Serra de Tramuntana entre Valdemossa i Pollença.  D’altra banda, a més dels quatre mòduls que integren el projecte (Temes Avançats, Sistemes d’Informació Geogràfica, Ciutat i Espais Metropolitans i Planejament Territorial) els estudiants han seguit dos cicles de conferències complementàries: el cicle Ordenació del Territori, Teoria i Pràctica i els debats organitzats durant el treball de camp a Mallorca, amb la col·laboració del Departament de Ciències de la Terra de la Universitat de les Illes Balears (en els que participaren alguns dels més destacats coneixedors del territori insular: Miquel Grimalt, Onofre Rullan, Jaume Mateu, Maria Lluïsa Dubon, Bartomeu Deyà, Macià Blàzquez, Miquel Rayò, Sebastià Torrens, Joan Sastre i Vicenç Sastre).
Com a resultat de l’exercici, els alumnes, procedents de 4 països diversos, dividits en 6 equips, han redactat efectivament unes Bases per a la Gestió del Paisatge de la Serra de Tramuntana. Com en ocasions anteriors, el document resultant, conté, amb finalitats didàctiques, tots els elements propis d'un document d'ordenació del territori: Memòria, Valoració, Diagnosi, Objectius, Propostes i Projectes.   
La sessió de cloenda de l’exercici consistirà en la presentació de les propostes elaborades pels estudiants, que es desenvolupen en una cinquantena de projectes concrets per a la gestió del paisatge.  A la sessió assistiran Maria Lluïsa Dubon i Jaume Mateu, geògrafs, que foren, respectivament, consellera de territori i director general de planejament del Consell Insular de Mallorca en el període en el que la Serra de Tramuntana assolí la consideració de Patrimoni de la Humanitat per part de la UNESCO. Així mateix, les propostes es divulgaran en una exposició   al vestíbul del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, que es podrà visitar fins el dia 7 de febrer 2014.

divendres, 17 de gener del 2014

Cantonades territorials: el Randstad-Holland

 Jakob van Ruisdael (ca. 1650-1682), Gezicht op Haarlem uit het noordwesten
Ciutats, cantonades fou el títol d’una exposició concebuda per Manuel de Solà-Morales que s’inaugurà l’any 2004, en el marc del Fòrum Universal de les Cultures. L’arquitecte barceloní, recentment desaparegut, hi afrontava una de les qüestions crítiques de l’urbanisme contemporani: si la cantonada és l’espai d’interrelació entre individus, d’interfase entre moviment i arquitectura, com han de ser les noves cantonades de les ciutats esdevingudes metròpolis? Com dotar de qualitat, identitat i sentit els nous nodes metropolitans –estacions, intercanviadors, espais comercials- que esdevenen els espais més quotidianament freqüentats per molts ciutadans? Com aconseguir que esdevingui cantonades fructíferes i no cruïlles eixorques en les que els fluxos es creuin sense interrelacionar-se i les persones sense interactuar?
Aquest és precisament el tema que afronta la tesi doctoral Esquinas territoriales. Movilidad y planificación territorial. Un modelo de integración territorial en el Randstad-Holland, que Joan Moreno Sanz acaba de presentar a la Universitat Politècnica de Catalunya. El treball, dirigit pel professor Estanislao Roca, parteix de la metàfora de Solà-Morales per descriure com en el cas del Randstad holandès han pogut construir-se nous espais de centralitat i relació d’àmbit metropolità, en els que les cruïlles i intercanviadors del sistema de transport han vist néixer al seu voltant espais urbans d’alta qualitat i complexitat, rics d’activitats i de serveis diversos, accessibles a tota la població.
Sistema ferroviari neerlandès (2013)
El tema és de gran interès a Catalunya, on el tema del salt d’escala de la ciutat s’ha produït, certament, però on, a diferència del cas neerlandès, no ha existit fins a temps molt recents una tradició de planejament territorial que permeti actuar sobre els nous nodes territorials. La qüestió és tant més cridanera, si hom te amb compte que bona part del debat i les propostes de planejament supramunicipal que al llarg del segle XX s’han anat produint a Catalunya han apostat per la superació de les tensions del procés d’urbanització i de la dualitatBarcelona-Catalunya a través de la implantació d’estructures territorials policèntriques.
L’origen de la contradicció rau, és clar, en la debilitat pràctica i la manca de voluntat política a l’hora  d’endreçar les dinàmiques territorials a través d’un sistema efectiu de planejament. Però el contrast amb el cas neerlandès projecta llum sobre una altra mancança que ha influït de manera decisiva en aquesta qüestió: la separació tradicional que ha existit a Catalunya –i a Espanya en general- entre el planejament territorial i el de les infraestructures. És un divorci que ve de lluny, visible ja en els anys trenta del segle passat amb la manca de contacte entre el Regional Planning dels germans Rubió (1932) i el Pla d’Obres Públiques de Victoriano Muñoz i Oms (1935). Així, recentment, en prologar l’edició dels materials del Pla de 1935, Joaquim Nadal va poder afirmar: “és molt probable que durant molt molt de temps hàgim patit les conseqüències de la incomunicació entre dos mons, el dels arquitectes urbanistes i el dels enginyers, que haurien actuat i pensat el país entre les respectives disciplines cap mena de vasos comunicants”. No seria, precisament, fins a la creació del Programa de Planejament Territorial que entre l’any 2004 i 2010 ha produït els plans territorials que cobreixen  tant l'àmbit metropolità barceloní com el conjunt del territori de Catalunya, quan es posaren les bases per superar aquella dualitat, bases que caldria afermar i desenvolupar en el futur.
En tot cas, el treball de Joan Moreno -que, sota una excel·lent factura formal, aplega un formidable volum de coneixements i una metodologia innovadora i interessant- conté elements de reflexió de gran interès a l’hora de debatre sobre els reptes que les dinàmiques territorials contemporànies plantegen. Més encara, a través de l’estudi rigorós i detallat de l’exemple neerlandès, amb les seves llums i les seves ombres, l’autor ve a confirmar allò que ja s’ha afirmat tantes vegades: per estructurar-les de forma eficient, sostenible i equitativa, les transformacions urbanes no poden ser deixades només a la interacció entre el medi físic i les dinàmiques espontànies de la societat, sinó que requereixen del disseny tècnic, de la voluntat d’ordenació i del govern públic.

dissabte, 11 de gener del 2014

La nova tragèdia dels comuns (i les possibilitats d'evitar-la)

La voluntat de fer front als efectes de la crisi econòmica i de cercar una alternativa a la situació social i política esperona l’aparició de noves i interesants iniciatives. Algunes tenen per objectiu no només la defensa dels drets bàsics a través de la provisió de serveis i ajuts, sinó també l'apoderament dels ciutadans a l’hora de reclamar-los i d’avançar vers una major equitat social. Es tracta d'un conjunt d'iniciatives molt diverses, que van des de la defensa del dret a l'habitatge al suport de la població immigrada, a la creació de centres culturals alternatius, a la promoció de noves formes no monetàries d'intercanvi o a la construcció de plataformes de cooperació a través de la xarxa.
L'impuls d'aquestes iniciatives, en principi benemèrites, aplegades sovint sota la denominació imprecisa d’”innovació social”, no està tanmateix exempt de debat . Mentre alguns hi veuen la llavor d'un moviment de resistència cívica, de transformació social i de democràcia de base, altres les titllen de resistencialistes i el comunitaristes. Pitjor encara, en ocasions han pogut ser vistes com una desviació respecte la veritable qüestió clau: la defensa dels drets de la ciutadania a través de la provisió de béns i serveis públics. Davant d’aquestes imputacions, els seus defensors han afirmat que precisament allò que caracteritza aquests moviments és  la defensa dels béns comuns, és a dir d'aquells béns que, sent necessaris, finits i escassos, s'han de mantenir fora de la lògica del mercat i de la propietat (fins i tot de la pública) i a disposició de tots els membres de la comunitat .
La qüestió resulta de gran interès, però no es troba en absolut desproveïda de dificultats teòriques i pràctiques i ha generat, com és sabut, un allau de literatura (a Itàlia, per exemple, Laterza ha publicat, amb pocs mesos de diferència, una defensa aferrissa d’aquests postulats  -Ugo Mattei, 2011; Beni comuni. Un manifesto- i una crítica ferotge -Ermanno Vitale, 2013; Contro i beni comuni).
Des de la perspectiva crítica s’ha afirmat, en primer lloc, que la reclamació dels anomenats béns comuns s’associa en no poques ocasions amb la idealització de formes de vida comunitària i de propietat precapitalista. És una polèmica vella: si hom vol remuntar-se als clàssics, recordarà que ja el jove Marx, en les seves Cròniques sobre del debat de la Llei sobre el robatori de la llenya en la Dieta Renana (1842), en defensar el dret dels pagesos a recollir la llenya seca dels boscos, es guardava bé prou d’embellir les formes tradicionals de propietat i els drets de la comunitat sota l'Antic Règim. Al contrari, el seu objectiu consistia en mostrar, d'una banda, com la transformació del dret consuetudinari en dret racional burgès havia estat realitzada en benefici d'uns grups socials i en detriment d'altres, i, de l'altra, en assenyalar com l'exercici del dret a la propietat privada pot esdevenir contrari al benestar col·lectiu .
Més enllà de qüestions ideològiques i històriques, és també cert que la mateixa definició d'allò que entenem per béns comuns resulta problemàtica. En l'àmbit de les polítiques urbanes s'ha considerat sovint com a tals l'espai públic i els serveis bàsics (com l'educació i la sanitat universals). Tanmateix, resulta evident que l'espai públic pot ser objecte d'usos, regulacions i simbolismes excloents de determinats grups socials i que la prestació de serveis públics com l'educació o la sanitat pot transmetre valors contraris a la equitat social o de gènere. En aquest sentit, l'existència de serveis i espais públics de qualitat pot ser vista com una condició necessària per a l'accés als béns comuns, però no com una condició suficient i encara menys com el bé comú mateix.

Si la definició d'allò que entenem per béns comuns és complexa, la delimitació de la col·lectivitat a la qual s'associen resulta també espinosa. En el cas de les àrees urbanes, per exemple, una de les característiques bàsiques del procés d'urbanització capitalista és el d’aplegar els ciutadans de semblant extracció social i nivell de renda en barris o municipis separats. En aquest context,  s'ha de reconèixer a la comunitat d'un barri o municipi benestant el dret d'apropiar i gaudir en exclusiva dels "seus" béns comuns? com s’han de conjugar els interessos dels residents permanents en un àrea amb els dels que hi treballen, els visitants i els turistes, la percepció i expectatives dels quals respecte als béns comuns (el paisatge urbà, l'espai públic , els monuments, els equipaments culturals,...) poden no coincidir?
Finalment , la defensa de béns comuns en un context urbà dominat per les relacions de mercat pot tenir també efectes perversos. David Harvey ha exemplificat en el seu darrer llibre, Rebel cities (2013), aquesta paradoxa amb tota cruesa: "Una comunitat que lluita per mantenir la diversitat ètnica al seu barri i protegir-lo contra la gentrificació pot de sobte veure com els preus de la propietat (i els impostos) hi pugen per raó que els agents immobiliaris assenyalen el 'caràcter' del seu barri als més rics com un lloc multicultural, vital i divers. Una vegada el mercat hagi realitzat la seva tasca destructiva, no només els residents originals hauran estat desposseïts del bé comú que havien creat (i sovint fins i tot desplaçats de manera forçosa a través de l'increment de lloguers i impostos a la propietat), sinó que el mateix bé comú haurà estat tan desnaturalitzat que serà irreconeixible". Parafrasejant el cèlebre article de Garrett Hardin, Harvey ha anomenat aquests efectes perversos "la veritable tragèdia dels comuns urbans del nostre temps" .
De fet, les impugnacions que es poden adreçar a la lògica dels béns comuns no difereixen excessivament de la que poden rebre les actuacions de rehabilitació urbana i sonaran familiars a qualsevol urbanista progressista. Es tracta d'objeccions en absolut menyspreables, però que, dutes a l'extrem, comportarien la impossibilitat d'escometre cap actuació urbana tendent a millorar les condicions dels sectors socials més desfavorits sense haver transformat prèviament de manera completa les estructures econòmiques i socials.
Tanmateix, pot argüir-se també, que sense necessitat d’esperar aquella transformació social completa i taumatúrgica, els avenços que aquestes iniciatives aconsegueixin en cada cas, tot i no ser permanents i segurs, poden contribuir a apropar-s’hi. Això sí, com ja hem tingut ocasió de comentar en d’altres ocasions, l'impacte positiu i la possibilitat de perviure de cada acció comunitària dependrà en molt bona mesura no només dels seus objectius i realització concreta, sinó també de la seva voluntat i capacitat de no restar una iniciativa aïllada sinó de contribuir a la modificació profunda les relacions polítiques i socials.    

dilluns, 6 de gener del 2014

Reflexionant amb Francesco Indovina

L’editorial milanesa Franco Angeli acaba de treure a la llum un volum col·lectiu dedicat a l’estudi de l’obra i la trajectòria de l’urbanista italià Francesco Indovina. En el llibre, titulat Economia, società,territorio. Riflettendo con Francesco Indovina, han col·laborat 35 autors, sota l’impuls i la coordinació de dos dels més conspicus deixebles d’Indovina, els professors Laura Fregolent, de l’Istituto Universitario di Architettura di Venezia, i Michelangelo Savino, de la Università di Padova.
L’obra, tot allunyant-se de les clàssiques miscel·lànies d’homenatge, en les que cada autor contribueix amb un text o un estudi de pròpia iniciativa, es proposa una veritable exploració, des de múltiples angles, de l’obra i la figura de Indovina. Així, en primer lloc, bona part de les contribucions que s’apleguen en el llibre aborden un o diversos aspectes de l’obra de l’estudiós palermità: unes tracten dels estudis d’Indovina sobre el mercat immobiliari, amb particular atenció a Lo spreco edilizio (1972); d’altres revisiten les seves anàlisis sobre les relacions entre les dinàmiques territorials i el sistema econòmic, enmig de les qual destaca el conegut article Sull’uso capitalistico del territorio (amb Donatella Calabi, 1973); d’altres encara, revisen críticament els seus estudis, decisius, sobre l’evolució de la morfologia urbana a Itàlia (que foren aplegats fa uns anys en un altre volum imprescindible per conèixer l’obra de l’autor: Dalla città diffusa all’archipelago metropolitano, 2009).
Al costat de l’anàlisi crítica de l’obra de Francesco Indovina, el llibre inclou, així mateix, diversos capítols destinats tant a l’estudi de la seva activitat com a editor (en particular en relació a les revistes CittàClasse i Archivio di Studi Urbani e Regionali), com a la seva trajectòria acadèmica i política. Finalment, els curadors del volum han aplegat sengles relacions de totes les monografies i articles d’Indovina apareguts entre 1958 i 2013, així com els seus articles de premsa i altres publicacions periòdiques del període 1969-2013.
L’interès de l’obra és, doncs, ben notable: en primer lloc per la personalitat de l’autor i la rellevància de la seva obra, però també per l’enfocament crític, la rigorosa tasca d’edició i les contribucions aplegades, signades per un conjunt d’estudiosos entre els que es compta un bon nombre dels més destacats urbanistes italians contemporanis. Així, el volum pot ser llegit no només com una aproximació a l’obra d’Indovina, sinó també com una reflexió sobre alguns dels temes i els avatars més rellevants del procés d’urbanització en la Itàlia dels darrers cinquanta anys.
Com és sabut, l’obra d’Indovina ha estat també força influent i divulgada en l’àmbit ibèric, on recentment l’editorial Icària ha publicat en castellà, dins la col·lecció Espacios Críticos, un extens estudi sobre la seva trajectòria: Oriol Nel·lo (2012), Francesco Indovina. Del anàlisis del territorio al gobierno de la ciudad. Aquesta projecció d’Indovina a Catalunya, Espanya i Portugal és estudiada en diversos capítols del llibre ara aparegut: el sociòleg lisboeta Vitor Matias Ferreira hi glosa les activitats d’Indovina a Portugal, les geògrafes Pilar Riera i Mita Castañer la seva relació amb la geografia catalana, i Oriol Nel·lo analitza les seves aportacions sobre la relació entre la morfologia i la condició urbana.