De fet, la Llei
començà a gestar-se en l’àmbit parlamentari l’any 2000. Com és sabut, el mes d’octubre
d’aquell any, la Conferència Interministerial dels Estats membres del Consell d’Europa
va aprovar, al Palazzo Vecchio de Florència, el Conveni Europeu del Paisatge. El
Conveni, que havia d’esdevenir un tractat internacional al que ja s’han adherit 38 Estats, representava un punt d’inflexió d’extraordinària
importància en la gestió del territori europeu: definia el paisatge no com uns pocs
indrets coneguts i reputats, sinó com la totalitat de l’entorn; el considerava
un bé imprescindible per al benestar individual i col·lectiu; i en reclamava la
protecció jurídica i la gestió.
Doncs bé, el
Parlament de Catalunya fou la primera cambra legislativa europea en adherir-se
al conveni, en una resolució aprovada per unanimitat de tots els grups el dia
14 de desembre d’aquell mateix any 2000. No fou possible, tanmateix, donar de
manera immediata concreció pràctica a aquella adhesió de principi, i una
proposició de llei del paisatge, presentada des de l’oposició el mes octubre de
l’any 2002, no va poder prosperar. Resulta interessant de llegir avui, anys
després, el debat que la seva presentació suscità, perquè constitueix una bona
mostra de les sensibilitats i les contradiccions que la qüestió del paisatge genera.
Fou doncs
l’any 2005 quan el Parlament de Catalunya aprovà, finalment, la Llei. El text,
presentat pel conseller de política territorial Joaquim Nadal el dia 2 de
juny, fou signat pel president Pasqual Maragall el dia 8 i publicat al Diari Oficial de la Generalitat el dia 16 del mateix mes. Un any després, pel
setembre de 2006, s’aprovà així mateix el reglament que la desenvolupa.
La Llei del
Paisatge és una norma breu i senzilla, que consta tot just d’una vintena d’articles.
Sembla doncs inspirada en les paraules de Nicolau M. Rubió i Tudurí, que, ja en
els anys trenta, en reclamar una legislació sobre la qüestió, afirmava: “En aquestes matèries tan fines i sensibles,
és molt millor tenir una llei enraonada i un mètode que es pugui seguir, que no
un monument vanitós de preceptes, el qual, des del primer dia, molta gent s’ocuparà
de minar, de voltar per l’espatlla i de convertir en irrisió”.
El primer instrument
que la llei preveu són els Catàlegs del Paisatge:
uns instruments que diagnostiquen l’estat
i les potencialitats de totes les unitats en les que es pot dividir el
paisatge, i proposen uns objectius de qualitat per a cada una d’elles.
Des de la
promulgació de la llei, la tasca incessant de l’Observatori del Paisatge
ha
permès delimitar els 135 unitats del paisatge de Catalunya i elaborar, en
col·laboració amb les universitats catalanes, els 7 catàlegs del paisatge
previstos. De fet només en manca d’aprovar un per tal que la totalitat del
territori català compti amb el seu catàleg vigent. La circumstància de que aquesta tasca s’hagi
efectuat al llarg de 10 anys, sota els mandats de tres consellers diferents –Joaquim Nadal,
Lluís Recoder i Santi Vila, pertanyents a governs de diversa orientació política,
constitueix una mostra de continuïtat institucional encomiable.
Les Directrius
del Paisatge són el segon element essencial previst en la Llei. Si els Catàlegs
tenen per objectiu l’anàlisi i la proposta, les Directrius tenen un caràcter
clarament normatiu. Recullen els objectius de qualitat dels Catàlegs i els
transformen en normes aplicades a través del planejament territorial. Tot i
haver estat elaborats pràcticament en paral·lel amb els catàlegs, dos dels set
plans territorials vigents (el de les Terres de l’Ebre i el de les Comarques
Gironines) contenen ja les respectives directrius. El Director General d’Ordenació
del Territori i Urbanisme, Agustí Serra, es referia recentment a la necessitat
de que la resta de Plans Territorials vigents vagin dotant-se tambe de les corresponents
directrius.
La Llei preveu
així mateix instruments per a la gestió del paisatge (entre les que destaquen, els
estudis i informes d’integració paisatgística), de concertació (les cartes del
paisatge) i de finançament (el Fons per la Gestió del Paisatge). Aquests
instruments foren ja desplegats durant els cinc primers anys de vigència de la
llei, sota la guia de Joan Ganyet, per la Direcció General d’Arquitectura i
Paisatge, avui desapareguda. També deixà d’aplicar-se a partir de l’any 2011, per
raons pressupostàries, el Fons per la Gestió del Paisatge.
Un darrer element
previst per la llei ha resultat clau per al seu desplegament i vigència: l’Observatori del Paisatge. Es tracta d’un consorci
que aplega, juntament amb l’administració de la Generalitat, institucions
científiques, professionals, administratives i socials en la tasca comuna de l’estudi,
la divulgació i la sensibilització en matèria de paisatge. L’Observatori,
dirigit des dels seus inicis pel geògraf Joan Nogué amb el suport de l’ambientòleg
Pere Sala, ha estat l’ens responsable de l’elaboració dels catàlegs i ha
desplegat una tasca ingent en el seu camp, que n’ha fet una institució de
referència a Europa. Instal·lat des de la seva fundació a la ciutat d’Olot, mercès a
la visió de qui llavors n’era l’alcalde, Lluís Sacrest, compta amb una
excel·lent centre de documentació especialitzat amb més de 3.500 monografies. La normativa en matèria de paisatge, deia Rubió i Tudurí, "no pot ser una legislació de combat". Efectivament, no pot tractat d'imposar criteris i visions tancades en un camp que és, per definició, obert i extraordinàriament complex. Però ha de contenir els instruments per a la defensa del paisatge com a bé comú. La Llei catalana del paisatge, que ara acompleix deu anys, és un pas en aquesta direcció.
