divendres, 10 de juny de 2022

L'ajuda mútua en temps de crisi

 

Acaba de ser publicat el volum El apoyo mutuo en tiempos de crisis. La solidaridad ciudadana durante la pandemia Covid-19, que compendia els principals resultats de l'experiència SOLIVID

SOLIVID té els seus orígens el mes de març de 2020, quan, davant la situació de crisi sanitària i social, va sorgir un gran nombre d'iniciatives solidaries. Diversos grups d'investigació de la Universitat Autònoma de Barcelona varen decidir impulsar un exercici de cartografia colaborativa per tal difondre i reunir informació sobre aquestes iniciatives. De manera inmediata un gran nombre de grups universitaris de diversos països d'Europa i d'Amèrica Llatina es varen unir a la proposta, de tal manera, que aviat es va constituir una xarxa integrada per 34 grups de recerca de 12 països. 

L'acció d'aquests grups s'ha concretat en la plataforma digital SOLIVID que conté, com a element més destacat, un mapa amb informació sobre 3.177 iniciatives solidàries sorgides davant la pandèmia en 30 països del món. El mapa s'acompanya d'un data set de lliure accés que conté informacions sobre cada una d'aquestes iniciatives. A més la plataforma SOLIVID conté un banc de recursos i materials per a l'anàlisi i el debat

El llibre que ara s'ha publicat analitza els principals resultats d'aquesta empresa. Està integrat per un total de 14 capítols, agrupats en dues parts. En la primera, s'ofereixen visions sobre l'evolució i les caracterítiques de les iniciatives solidàries en set països: Argentina, Bolivia, Brasil, Colòmbia, Espanya, Itàlia i Portugal. En la segona, s'estudien, a un nivell d'escala més detallat les pràctiques d'ajuda mútua en un conjunt de ciutats i regions: Córdoba (Argentina), Porto Alegre (Brasil), Nàpols (Itàlia), Pamplona, el País Basc, València i Madrid (España). El volum ha estat editat per Ismael Blanco, Ricard Gomà i Oriol Nel·lo, que han elaborat també la introducció i les conclusions. La publicació ha estat a càrrec de CLACSO, la més prestigiosa editorial llatino-americana en el camp de les ciències socials. 

El llibre ha estat presentat el dia 7 de juny de 2022 a la Conferencia Latinoamericana de Ciencias Sociales celebrada a Ciutat de Mèxic i ha tingut una presència destacada en la Feria del Libro organitzada amb motiu d'aquesta conferència. El volum es pot descarregar lliurament online a través d'aquest enllaç.  

dimecres, 11 de maig de 2022

Deu proposicions sobre la segregació urbana i les polítiques de rehabilitació

Entre els dies 5 i 9 de maig s'ha celebrat a Barcelona el curs Les noves polítiques de rehabilitacióurbana: necessitats i perspectives. El curs organitzat pel Consorci de la Universitat Menéndez y Pelayo a Barcelona, ha comptat amb la intervenció d'experts destacats sobre aquests temes, així com de responsables institucionals de les polítiques de rehabilitació a Espanya, Catalunya i l'àmbit barceloní. El programa, que ha estat seguit per uns 200 participants presencials i online, s'ha completat amb un taller dirigit per Carme Trilla, directora de l'Observatori Metropolità de l'Habitatge de Barcelona. 

Trobareu a continuació les conclusions que Oriol Nel·lo, director del curs, va presentar en la cloenda dels treballs. 


"De les aportacions i els debats d'aquests dies se'n deriven un seguit de constatacions i propostes que poden resultar d'utilitat per a la comprensió de les transformacions de les nostres ciutats i de les polítiques que podem desenvolupar-hi. Sense la pretensió d'abastar en el seu conjunt la riquesa de les aportacions i debats del curs, podríem tractar de compendiar els principals ensenyaments d'aquests dies en les deu proposicions següents: 

1. La naturalesa de la segregació residencial. La concentració dels grups socials més vulnerables en algunes àrees de la ciutat té el seu origen en la dinàmica de segregació residencial, és a dir, la tendència dels grups socials a separar-se sobre l'espai urbà en funció de la seva capacitat d'escollir lloc de residència. Aquesta, al seu torn, està condicionada principalment per dos factors: els ingressos de les persones i les famílies, d'una banda, i els preus del sòl i l'habitatge, de l'altra. Com ens va recordar Ismael Blanco en la seva ponència, la segregació urbana en general i la segregació residencial en particular són uns dels trets consubstancials del procés de urbanització capitalista. 

2. La relació entre les desigualtats socials i la segregació residencial. La segregació està estretament lligada a les desigualtats socials, però, com ens ha explicat el professor Tiit Tammaru, aquesta relació no és necessàriament linear ni inmediata. En primer lloc, la relació entre desigualtat i segregació és mediada pel règim urbà i per la planificació urbanística, de manera que polítiques urbanes i d'habitatge més liberals o més socialdemòcrates, per exemple, poden condicionar la ubicació dels grups socials sobre l'espai. D'altra banda, els efectes de la desigualtat sobre la segregació poden produir-se de manera retardada en el temps, fins en lapses de una dècada. Finalment, l'increment de la desigualtat no necessàriament resulta amb una augment de la segregació: al contrari, poden donar-se casos en que l'increment de la primera afavoreixi la reducció de la segona, per exemple a través de procesos de gentrificació que, si més no de manera temporal, comportin una reducció de la separació física entre llars amb nivells d'ingressos diversos; d'altra banda, polítiques públiques d'habitatge molt actives, que afavoreixin la reducció de la desigualtat, poden incrementar la segregació si les operacions d'habitatge social es fan de manera concentrada sobre l'espai.   

3. Els trets fonamentals de la segregació residencial. En tot cas, es pot concloure que avui, en les ciutats europees la segregació residencial es un fenomen caracteritzat per cinc trets, que Ismael Blanco ha resumit de la manera següent: 

    a) Es tracta d'una dinàmica estructural que precedeix de lluny les crisis actuals, tot i que que aquestes hagin pogut contribuir a exacerbar-ne alguns aspectes. 

    b) La segregació, segons els estudis comparatius disponibles per a les grans ciutats europees (Tammaru), en la majoria de casos tendeix a aprofundir-se.   

    c) Lluny d'afectar només els grups més vulnerables, la segregació concerneix tots els grups socials i, de fet, sovint la separació entre els grups és més el resultat de la secessió dels rics que no pas únicament del confinament dels pobres en determinades àrees de la ciutat.

    d) La segregació presenta unes continuïtats espacials i temporals acusades, de manera que els barris o àrees que s'han especialitzat com a àmbit residencial de població d'un determinat nivell de renda tendeixen a mantenir aquesta especialització al llarg de períodes molt llargs. 

    e) Finalment, la segregació ha pres avui decididament una escala metropolitana, de tal manera que els territoris que s'especialitzen socialment ja no són només els carrers d'un barri, o els barris d'un municipi, sinó municipis i eixos metropolitans sencers respecte el conjunt de la metròpolis. 

4. L'"efecte barri": la segregació, reflex i causa de la desigualtat. El debat sobre el denominat "efecte barri" ha confrontat els arguments dels autors que consideren que la segregació no és altra cosa que el reflex espacial de les desigualtats i aquells que han afirmat que la segregació contribueix també a mantenir-les i a reproduir-les. Les evidències aportades pel estudis realitzats a les grans ciutats espanyoles -en relació a temes diversos com l'educació, la salut, les oportunitats i l'accés a l'energia- posen en relleu la importància dels factors espacials com a factor que contribueix a mantenir i incrementar les desigualtats. L"efecte barri" incideix doncs en les condicions de vida i les oportunitats i té implicacions fins i tot sobre l'organització de la ciutadania. Aquesta depèn no només de les necessitats, sinó també de les capacitats de cada barri i aquestes, al seu torn, estan condicionades pel capital social del que el veïnat disposa. Els treballs recents sobre l'impacte social i territorial de la pandèmia confirmen la importància de la segregació tant en la reproducció de la desigualtat com en l'organització de la ciutadania. 

5. La necessitat de polítiques específiques per fer front a les causes i els efectes de la segregació. L'evidència de que la segregació no és només un simptoma sinó un problema en si mateixa, indica que ha de ser tractada a través de polítiques específiques. Aquestes polítiques, per tal de ser efectives s'han de proposar dos objectius. En primer lloc, millorar les condicions de vida dels barris vulnerables, tot incidint de manera directa en les desigualtats socials i territorials. En segon lloc, fer minvar les causes de la segregació, a través de l'equalització dels nivells de serveis, accessibilitat i dignitat urbana de la ciutat en el seu conjunt. 

6. El problema dels recursos locals per a les polítiques de rehabilitació. Des de l'àmbit local, el primer problema per al desenvolupament de les polítiques de rehabilitació són els recursos disponibles. Els àmbits metropolitans es caracteritzen tant per la integració i interdependència del territori, com per la fragmentació administrativa. En aquest context, com ha explicat Maite Vilalta, els recursos per càpita dels que disposen els municipis són molt desiguals, de tal manera que a l'àmbit metropolità barceloní els recursos per càpita d'algunes ciutats doblen els de les ciutats veïnes. L'origen d'aquestes desigualtats es deriva, en bona mesura de la dependència del finançament local d'un seguit d'impostos estretament relacionats amb el valor del sòl i l'habitatge. Es dóna així la paradoxa de que els municipis que, per mor dels preus, atreuen els grups socials més vulnerables són aquells que disposen, en termes relatius, d'una menor base fiscal i menys recursos per prestar els serveis que aquesta població necessita. 

7. La importància de l'escala metropolitana i la cooperació interadministrativa. La combinació entre metropolitanització, segregació i fragmentació administrativa fa imprescindible que les polítiques de rehabilitació tinguin un abast, com a mínim, metropolità o regional. El Pla de Barris de Barcelona, que s'està portant endavant des de l'any 2016 amb resultats favorables, compta per al seu desenvolupament no només amb la voluntat política del consistori, sinó amb els recursos de tota la ciutat per tal de millorar les condicions de vida en els barris més vulnerables. Aquest mateix exercici resulta però impossible en la majoria de municipis vulnerables de l'àrea i la regió metropolitana de Barcelona. Donada la interrupció de les convocatòries de la Llei de Barris de Catalunya des de l'any 2011 i el caràcter encara incipient de les iniciatives de les administracions metropolitana i provincial en aquest àmbit, la dotació, a partir de l'any, dels fons Next Generations de la Unió Europea pot constituir una important oportunitat. 

8. Els requisits bàsics de les polítiques de rehabilitació. Ara bé, l'experiència acumulada al llarg dels anys -a través dels programes URBAN, Llei de Barris, Pla de Barris i d'altres- indica que el fet que les polítiques de rehabilitació siguin plantejades a l'escala adequada és una condició necessària, però no suficient per a la seva eficàcia. Així, l'experiència mostra que -tot i que, com ha assenyalat Carles Llop, en matèria de rehabilitació no pot haver-hi receptes generals- els programes de rehabilitació han de reunir un seguit de condicions bàsiques: 

    a) Disposar de recursos específics suficients per tal de fer front a les necessitats de projectes de rehabilitació integral dels barris (com a termes de referència és bo recordar que la mitjana de recursos assignats a cada barri a través de la Llei 2/2004 fou de 9,4 M€; en el cas del Pla de Barris de Barcelona es de 13M€). 

    b) Tenir la voluntat d'intervenir de manera transversal sobre tots els aspectes que incideixen en les condicions de vida del barri: de l'educació a l'espai públic, de l'habitatge a l'accessibilitat i el medi ambient, dels equipaments a la salut i a l'ocupació. Les aproximacions sectorials -ja siguin d'habitatge, de medi ambient o d'energia- han mostrat de manera reiterada les seves limitacions a l'hora d'aconseguir millores de conjunt. 

    c) Ésser dissenyades, aplicades i avaluades amb la implicació directa del veïnat. Per tal de tenir èxit les polítiques de rehabilitació han de tenir els veïns com a destinataris sinó com a protagonistes. Així, a més de participar en la seva definició, la ciutadania de cada barri ha de tenir un paper determinant en la definició de la diagnosi de partida, l'establiment dels objectius, la gestió de les actuacions, el seu seguiment i la seva avaluació. 

    d) Disposar d'un model de gestió que en primer lloc, proposi l'assoliment no només d'objectius immediats, sinó també a mitjà i a llarg termini; en segon lloc, apliqui el principi de subsidiarietat, de tal forma que tot el que pugui gestionar-se eficientment per l'administració més propera no ho sigui per una instància superior; i finalment, disposi de mecanismes d'avaluació interna i externa, tant durant com al final de les actuacions en cada barri. 

9. De les limitacions i els riscos de les polítiques de rehabilitació. Les polítiques de rehabilitació urbana són només un dels factors que incideixen en l'evolució de l'evolució els barris. Tenen un abast forçosament limitat i han de fer front sovint a corrents socioeconòmics de fons o esdeveniments sobrevinguts que impulsen les condicions de vida en direcció contrària als objectius de les polítiques de rehabilitació. Per això hi ha barris que, tot hi haver estat objecte de manera successiva diversos projectes de rehabilitació, continuen patint feixucs problemes. Ara bé, com ha assenyalat Antoni López-Gay, els riscos de les polítiques de rehabilitació poden derivar-se no només del seu abast limitat, sinó també dels resultats del seu èxit. Així, la millora de les condicions de vida en un barri poden ser percebudes pel mercat, de tal manera que s'hi produeixi un increment dels preus de l'habitatge que facin més difícil d'accedir-hi, tant a través de la compra com del lloguer. D'aquí, la necessitat de governar les transformacions suscitades per les polítiques de rehabilitació.  

10. La necessitat de governar les transformacions. La segregació residencial és un dels trets distintius de les nostres ciutats. Constitueix no només un reflex, sinó també una causa del manteniment i reproducció de les desigualtats. Les polítiques de rehabilitació de barris poden ser un instrument eficaç per tal de fer front a les seves causes i els seus efectes, tot impulsant l'equitat, social i territorial, a la ciutat. Per ser efectives, a més de comptar amb l'escala, els recursos i les característiques adequades hauran de coordinar-se estretament amb d'altres polítiques urbanes. En particular, resulta imprescindible conjunyir les polítiques de barris amb les d'habitatge, a través de mesures com les reserves obligatòries d'habitatge protegit, l'exercici del dret de tempteig i retracte, la rehabilitació amb finalitats socials, la regulació del lloguer o la limitació de l'allotjament turístic. Finalment, per a l'impuls de les polítiques de barris cal la voluntat política de reconèixer la centralitat de la problemàtica i les potencialitats transformadores de les àrees vulnerables. Com s'ha dit,  no és possible desenvolupar una política per a les "perifèries" urbanes, sense posar les "perifèries" en el centre de la política urbana.     

diumenge, 8 de maig de 2022

Urbicidi

La guerra, com el conjunt de la nostra societat, ha esdevingut urbana. Les imatges de la destrucció de Mariúpol i d’altres ciutats ucraïneses confirmen de manera aclaparadora la sentència. Fa ja uns anys, Stephen Graham va explicar les raons per les quals els conflictes bèl·lics es centren cada vegada més en les àrees urbanes: són els nodes de comunicacions, els motors de l’economia i la residència de la major part de la població. Queden lluny els temps en que els exèrcits s’enfrontaven en camp obert, com en una justa o un torneig.

Ara bé, en els darrers temps hem vist una i altra vegada com, més que ser preses, les ciutats són destruïdes, anihilades. D’aquesta manera, els noms de Grozni, Alep o Mariúpol s’han sumat als de Dresden, Le Havre, Hiroshima o Guernica. La destrucció de la ciutat en comptes de ser un “efecte colateral” del conflicte armat, n’ha esdevingut un dels objectius.

La lògica d’aquest tipus d’accions, ens diuen els experts, pot respondre a diverses causes. En primer lloc, els cost de la lluita a l’interior de la ciutat resulta extraordinàriament elevat i dissuasiu per als exèrcits atacants, com els setges de Leningrad, Sarajevo o Kíiv han posat en evidència. Davant d’aquestes dificultats, l’anorreament de l’espai construït a través de bombardeigs pot semblar una alternativa adequada.

Però hi ha més que això. La destrucció de les ciutats té sovint també una component simbòlica, programàtica. L’esfondrament del pont de Mostar durant la guerra de Bòsnia, o la demolició de l’habitatge població palestina en els territoris ocupats per Israel no responen tant a necessitats bèl·liques com a la destrucció deliberada d’elements físics que simbolitzen i fan possible la vida de comunitats heterogènies. És el que s’ha denominat “urbicidi”, un terme encunyat en els anys seixanta en els Estats Units per descriure la transformació de la ciutat en benefici de l’automòbil privat i que ha acabat emprant-se sobretot en referència a les destruccions associades als conflictes armats.

Martin Coward va tractar les raons i les conseqüències d’aquesta estratègia devastadora a Urbicide. The Politics of Urban Destruction. Hi cita les paraules amb les que l’escriptora croata Slavenka Drakulic explicava la seva desolació davant la destrucció del pont de Mostar: tots donem per descomptat que morirem, però els ponts (o les ciutats, o els paisatges) van ser construïts per sobreviure’ns, transcendeixen el nostre destí individual; la seva destrucció no és la mort d’un de nosaltres, sinó de tots nosaltres.

L’urbicidi pot ser considerat doncs una forma específica de violència política. En els conflictes que volen enfrontar la població segons l’origen o la llengua, es concreta sovint en la destrucció del medi edificat que fa possible la vida en comú. Mariúpol, dues vegades destruïda en menys d’un segle -en la Segona Guerra Mundial i en els darrers mesos- n’és un tràgic exemple. L’any 2014, la ciutat comptava 478.000 habitants (una mica més que Palma, doncs) i les comunitats ucraïnesa i russa hi tenien aproximadament el mateix pes. Hi havia també una notable presència de grecs pòntics. Abans de la Segona Guerra Mundial la ciutat havia comptat amb una destacada comunitat jueva, com explica, a La meva mare era de Mariúpol, Natascha Wodin, filla d’una dona de la ciutat duta a Alemanya com a treballadora forçada durant la contesa. Els combats d’ara no només han causat milers de morts irreparables, sinó que han anihilat l’espai construït que havia suportat aquesta diversitat.

Mikhail Bulgákov, que era nat a Kíiv, va novel·lar les penalitats d’una família de la ciutat, els Turbín, durant la guerra civil ucraïnesa de 1918-1919. En el conflicte -que enfrontà no només els bolxevics i els exèrcits blancs, sinó diverses forces nacionalistes i dels estats veïns- la ciutat fou presa per uns i altres més d’una dotzena de vegades. L’escriptor hi detalla l’aixovar que, en morir, la mare havia deixat als fills: “les rajoles, els vells mobles de vellut vermell, els llits amb boles brillants, les catifes pelades, bigarrades i carmesines,... les tasses daurades, l’argent, els retrats, les cortines i les set cambres polsoses i plenes de coses on havien crescut els joves Turbín”.

En veure les cases de les ciutats ucraïneses esventrades per les bombes, aquest passatge ens ve al cap una i altra vegada. La destrucció dels habitatges representa de manera palmària les vides devastades, no només per la mort dels que hi resideixen, sinó també per la desaparició dels objectes que amb treballs i amb esperances una família ha aplegat al llarg d’una vida.

La destrucció de la ciutat persegueix el mateix fi, a una escala més gran, esbalaïdora. Significa l’anorreament dels béns comuns, del patrimoni col·lectiu construït al llarg de segles, la base física que podria fer possible la vida en comú. Per aquestes raons, l’urbicidi, lluny de ser un simple dany colateral, és un crim particularment execrable.


[Article publicat al Diari Ara, 7.05.2022]

[Fotografia: Alexander Ermochenko/Reuters]

dilluns, 18 d’abril de 2022

Els Jocs Olímpics al Pirineu? Depèn

M’han preguntat diverses vegades si era “favorable” o “contrari” a la celebració dels Jocs Olímpics d’Hivern al Pirineu. Sempre he contestat “depèn”.

En el debat sobre els Jocs han primat aspectes com els llocs de celebració de les proves, la realització d’una consulta o l’acord amb Aragó,... S’hi troba a faltar una qüestió molt més bàsica: de què haurien de servir?

Per respondre, cal tenir en compte que l’Alt Pirineu i l’Aran pateixen problemes feixucs. El despoblament accelerat del segle passat s’ha estroncat, però les seves seqüeles perduren. Mentre que aquestes terres representen el 20% de la superfície de Catalunya, hi resideix només l’1% de la població.

L’economia pirinenca se sustenta avui en el sector serveis. En tot l’Alt Pirineu resten poc més de 2.100 pagesos. La indústria hi decandeix i l’ocupació es concentra en l’hostaleria, la construcció i el comerç. A l’Alt Pirineu hi ha més treballadors públics que no pas pagesos. Les 10 estacions d’esquí alpí, que han estat bàsiques per al desenvolupament econòmic, tenen una vida precària. La majoria són avui gestionades per la mateixa Generalitat. A mig termini han de fer front, a més, a les incògnites del canvi climàtic.     

L’accessibilitat cap a la plana ha millorat gràcies al condicionament de les carreteres. El transport públic presenta però greus mancances. El tren només arriba, molt precàriament, fins a la Cerdanya i el Pallars Jussà. Pel que fa als autobusos de línia, resulta més costós viatjar de Llavorsí a Barcelona que volar de l’aeroport de El Prat a moltes ciutats europees.

Els preus de l’habitatge, condicionats per la segona residència, resulten inassequibles, especialment en els pobles de capçalera de vall. La presència d’habitatge protegit és molt reduïda. Això contribueix a que els joves i els més desafavorits es concentrin en les capitals comarcals. A Puigcerdà, la Seu o Tremp s’hi troben àrees amb índexs de vulnerabilitat semblants als d’algunes ciutats metropolitanes.

Finalment, els espais naturals, que constitueixen un patrimoni extraordinari i presten serveis ambientals a tot Catalunya, han estat delimitats i nominalment protegits. Però els recursos que s’hi esmercen són molt reduïts. El pressupost anual del Parc Natural de l’Alt Pirineu, que cobreix una superfície de 80.000 ha (8 vegades el terme de Barcelona), a dures penes ha superat en els darrers anys un milió d’Euros. 

Al costat d’aquest problemes, el Pirineu compta amb unes notables potencialitats. La creixent demanda d’aliments de qualitat pot constituir la base per a un renaixement per a la producció agrícola i la ramaderia extensiva. L’aspiració de part de la població de residir i treballar en territoris menys densos obre possibilitats d’atraure residents, si s’estenen les xarxes telemàtiques i s’enforteixen els serveis de les capitals comarcals. El patrimoni pirinenc pot contribuir a la innovació i el desenvolupament local, com mostra l’experiència del Centre d’Art i Natura de Farrera, Premi Nacional de Cultura de l’any passat. I així podríem anar dient.

És davant d’aquests problemes i potencialitats que, quan em pregunten què penso dels Jocs al Pirineu, responc “depèn”. Depèn del futur que a través d’aquesta iniciativa es vulgui impulsar. El Parc del Segre de la Seu d’Urgell, construït per als Jocs 1992, així ho mostra: ha estat un èxit perquè es va concebre al servei d’un projecte de ciutat endreçada, equitativa i respectuosa amb l’entorn.   

Si els Jocs han de servir per disfressar els efectes del canvi climàtic, per potenciar les comunicacions en vehicle privat i enfortir la creença de que l´únic futur possible passa pel negoci immobiliari, l’hostaleria i l’esquí, considero que més valdria que no es celebressin. 

Si, al costat de les celebracions esportives, els Jocs servissin per enfortir les ciutats pirinenques, incrementar l’habitatge assequible, millorar el transport públic i promoure una gestió adequada de l’entorn penso que podrien ser una oportunitat interessant per a l’Alt Pirineu i l’Aran.

Fins que les institucions ens mostrin clarament en quina mesura els Jocs que projecten volen ser una cosa o una altra, la resposta més assenyada continuarà sent “depèn”.

[Article publicat a El Periódico, 7.04.2022. Fotografia ON] 


dijous, 12 d’agost de 2021

Ampliar l'aeroport? Temps, rigor i prudència

A bona part de les grans ciutats d’Europa es debat sobre la necessitat i l’oportunitat d’ampliar els seus aeroports. No són pas debats senzills. Al contrari, requereixen de temps, rigor i prudència: tres factors dels quals la discussió sobre l’ampliació de l’aeroport del Prat sembla tan necessitada com mancada.

La necessitat de donar-se temps es deriva, en primer lloc, del fet que, en el context de crisi ambiental global, el transport aeri es troba en un moment de canvis notables. La decisió del govern francès de no ampliarl’aeroport Charles De Gaulle anunciada el mes de febrer d’enguany o l’oposició de Sadiq Khan, alcalde del Greater London, a la construcció de la tercera pistade Heathrow s’han fonamentat, sobretot, en consideracions de caire ambiental i en la necessitat de donar compliment als acords de París sobre l’escalfament global. En aquesta situació, el govern espanyol, que fa mig any va declarar de manera emfàtica la situació d’emergència climàtica, haurà de justificar amb arguments de molt de pes la necessitat d’ampliar els aeroports de Barcelona i Madrid.

A les prevencions associades a la qüestió ambiental s’afegeix la situació engendrada per la pandèmia. Aquesta ha evidenciat les possibilitats del teletreball i ha posat de relleu els riscos sanitaris (reals o percebuts) associats als desplaçaments. L’impacte d’aquestes qüestions sobre els hàbits dels usuaris són encara incerts, però poden resultar profunds i de llarga durada. Podrien venir a sumar-se, a més, a l’extensió de l’incipient moviment flight shame, o “vergonya de volar”, iniciat en els països del nord d’Europa, que propugna la limitació voluntària dels desplaçaments en avió. Avui, qualsevol predicció sobre l’evolució del tràfic aeri resulta, com a mínim, agosarada. Les decisions sobre les infraestructures requereixen de temps per a l’estudi, la reflexió i l’acord. Les presses amb les que s’ha plantejat la discussió sobre l’ampliació del Prat no s’adiuen en absolut a aquest requeriment.

El segon element necessari per a la presa de decisions d’aquest tipus és el rigor. Una actuació com la que es proposa té unes implicacions de gran abast. Des del punt de vista pressupostari, els 1.700 milions d’inversió anunciats suposen més de 10 vegades els recursos que l’Ajuntament de Barcelona ha pogut esmerçar en el Pla per a la millora de barris de la ciutat en els darrers quatre anys i un volum molt superior al que la Generalitat i els ajuntaments va invertir en la Llei de Barris entre 2004 i 2010, per posar només un parell d’exemples.

Pel que fa als aspectes territorials, la conveniència de l’ampliació hauria de considerar-se en relació al conjunt de les infraestructures d’accessibilitat exterior de Catalunya. En particular, tal com han fet notar els ajuntaments de Barcelona i el Prat, cal estudiar les possibilitats de transvasament de la mobilitat a curta i mitjana distància cap al tren d’alta velocitat. En aquest sentit, sorprèn l’inconcret anunci realitzat en els darrers dies sobre la connexió amb alta velocitat dels aeroports de Reus i Girona. La primera resultarà molt difícil per raó de les actuacions ferroviàries realitzades pel mateix Ministeri de Transports en el Camp deTarragona. En el cas de la segona, tot i estar prevista des de l’any 2010 en el Pla Territorial de les Comarques Gironines, Estat i Generalitat han deixat transcórrer més d’una dècada sense cap avenç substantiu.

Rigorosa ha de ser també l’estimació de l’impacte econòmic de l’actuació proposada, en particular pel que fa als seus efectes sobre l’ocupació. Les informacions que s’han donat a conèixer fins a la data són, com a mínim, discutibles. És creïble la generació de 85.000 nous llocs de treball? En quin termini? D’altra banda, caldria analitzar el cost d’oportunitat d’aquesta inversió i si emprar els recursos en consolidar el Corredor Mediterrani, així com en impulsar els serveis ferroviaris regional i de rodalies (manifestament millorables en molts aspectes) no podria donar millor rendiment en termes econòmics, laborals i socials.   

Finalment, a l’hora de prendre una decisió com la que es proposa cal prudència, que segons diuen és la primera virtud en política. Cal prudència i respecte pel que fa a l’ús dels recursos, al diàleg institucional i als processos democràtics de participació. I cal, sobretot, prudència en matèria ambiental, ja que les actuacions que es proposen poden tenir efectes irreversibles en un medi particularment fràgil com és el Delta del Llobregat. Sorprèn en aquest sentit que s’anunciïn acords i decisions sense haver donat a conèixer els projectes en la seva integritat i avaluat el seu impacte ambiental, que, com han recordat el portaveus europeus, és responsabilitat del Estats membres.

Prendre el temps adequat, avaluar amb rigor els avantatges i inconvenients i actuar amb prudència en un escenari molt incert. Aquests són els requisits necessaris per tal que les institucions i la societat catalana puguin dur a terme un debat constructiu sobre l’aeroport del Prat, lliure de imposicions, pressions i prejudicis.

[Article publicat a El Periódico, 11.08.2021. Imatge: Mapa Urbanístic de Catalunya]


diumenge, 7 de febrer de 2021

Moviments socials a les ciutats del sud d'Europa

El tema dels moviments socials urbans ha adquirit especial actualitat en els països europeus en els darrers anys. Així, a resultes de la crisi econòmica iniciada l'any 2008 es va produir en moltes ciutats un esclat de mobilitzacions i de noves pràctiques ciutadanes d'innovació social. A les grans ciutats espanyoles, això va culminar l'any 2015, amb l'accés al govern de les principals ciutats de forces polítiques nascudes d'aquests moviments. En els darrers anys, el descontentament social s'han ampliat i diversificat, com ha mostrat per ejemple la mobilització dels gilets jaunes a França, expressant-se a vegades a través d'esclats de xenofòbia i racisme, impulsades i aprofitats per forces d'extrema dreta.    
Justament sobre aquest tema acaba d'aparèixer el volum Social Movements and Public Policies in Southern European Cities, editat per Laura Fregolent i Oriol Nel·lo i publicat per Springer. El llibre conté un conjunt d'assaigs destinats a analitzar els orígens i la naturalesa d'aquests moviments, així com la seva percussió sobre les polítiques públiques. En la seva redacció han participat professors i investigadors de universitats d'Alemanya, Espanya, França, Itàlia, Portugal i el Regne Unit.   
El llibre s'obre amb un estudi introductori dels editors i consta de dues parts. En la primera s'analitza la relació dels moviments amb les dinàmiques urbanes, tant a escala local com global (Oriol Nel·lo), així com amb la problemàtica de l'habitatge (Andrej Holm), l'esclat del turisme (Claire Colomb i Johannes Novy) i les dificultats de donar resposta a les problemàtiques socials a través dels canals institucionals i polítics establerts (Francesco Indovina). La segona part del volum, analitza pròpiament els moviments socials urbans en les ciutats del sud d'Europa, tot basant-se en els casos de Perpinyà (David Giband), Barcelona (Ismael Blanco), Nàpols (Elena Ostanel), el Veneto (Matteo Basso i Laura Fregolent) i Lisboa (Joao Seixas i António Brito Guterres). 
L'aparició del volum es produeix, precisament, en un moment en el que la pandèmia COVID-19 ha provocat una nova onada d'acció col·lectiva per fer front als efectes sanitaris i socials de la plaga. De nou, aquestes pràctiques assenyalen les necessitats de la població i les carències a l'hora de donar-hi resposta tant des del mercat com des de les polítiques públiques. El debat sobre el potencial i les limitacions dels moviments socials esdevé així una qüestió crucial i urgent a l'hora de fer front a la crisi que travessem 

dissabte, 17 d’octubre de 2020

SOLIVID: el mapa de les iniciatives solidàries creix i es consolida

SOLIVID, el banc d'iniciatives solidàries davant la crisi del COVID-19 ha assolit a inicis d'aquest mes d'octubre la xifra de 2.000 iniciatives d'ajuda mútua censades en 28 països del món. 
El projecte SOLIVID va néixer el mes d'abril d'enguany per tal d'ajudar a difondre les iniciatives ciutadanes i d'ajuda mútua que han anat apareixent per tal de fer front a l'impacte de l'epidèmia COVID-19 i als seus efectes socials i econòmics. 
Impulsada inicialment des de la Universitat Autònoma de Barcelona pel Grup de Recerca sobre Territori, Energia i Societat (GURB), l'Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) i l'Institut d'Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona rebé de manera gairebé inmediata de l'adhesió de molts altres grups i centres de recerca. Així, gairebé per sorpresa dels seus impulsors, la xarxa s'ha anat estenent fins a aplegar avui 32 grups de recerca en 10 països d'Europa i Amèrica Llatina: Argentina, Brasil, Colombia, Equador, Espanya, França, Italia, Mèxic, Portugal i Xile. 
En els seus set mesos de funcionament la xarxa ha aplegat informació detallada sobre exactament 2.005 iniciatives d'ajuda mútua. Aquestes, compilades mitjançant l'aportació desinteressada dels grups de la xarxa i persones voluntàries a través d'un senzill qüestionari, es troben georeferenciades en un Mapa interactiu i classificades en 13 camps temàtics. A més de la seva funció de divulgació de les iniciatives, el banc de dades ofereix una base molt apreciable per a la recerca sobre les accions solidàries i la innovació social. Així diversos països disposen de volums prou elevats d'informació com per permetre anàlisis força detallades: Espanya (amb més de 900 iniciatives censades) i Argentina (400) són els països amb més informació disponible; les segueixen Itàlia, Colòmbia, Austràlia i Portugal amb més de 100 iniciatives aplegades en cada cas; Xile i Uruguay s'apropen també força a aquesta xifra. 
A més del banc de dades i el mapa interactiu, SOLIVID conté un Banc de recursos, amb informació sobre les xarxes i repositoris que ofereixen informació sobre les iniciatives solidàries arreu del món. El banc de recursos funciona doncs com un sistema de metadades sobre les iniciatives d'ajuda mútua. 
Finalment, SOLIVID conté també una secció de Notícies i debat on s'ha anat aplegant una selecció d'articles i treballs d'anàlisi sobre la crisi actual. S'hi apleguen treballs apareguts en la premsa internacional en sis idiomes: anglès, català, espanyol, italià, francès i portugués. En l'actualitat, el nombre d'articles seleccionats i a disposició dels usuaris és de prop de 200. 
Tota la informació reunida a SOLIVID està a disposició dels investigadors i de la ciutadania en general en format open data. La xarxa, que va néixer com un intent d'ajudar a difondre i estudiar les accions col·lectives ha acabat esdevenint doncs ella mateixa el resultat d'una acció col·lectiva que aplega investigadors i col·laboradors de diversos continents.     

dijous, 27 d’agost de 2020

El revolucionari i els marcians


Alexandr Aleksándrovich Bogdanov fou un destacat dirigent revolucionari rus, bolxevic de primera hora, amic i rival de Lenin, metge, filòsof, psicòleg, precursor de la teoria de sistemes, pioner de les transfusions sanguínies... i escriptor de ciència ficció.
Entre les seves obres d’aquest gènere destaca Estrella roja, publicada per primera vegada l’any 1908. El llibre narra la història d’un militant revolucionari rus d’inicis del segle XX que és abduït pels marcians i transportat al “planeta roig”. Aquest resulta ser roig no només pel seu cromatisme característic quan se l’observa des de la Terra, sinó pel fet d’estar habitat per una societat socialista. En efecte, l’autor va imaginar que si en d’altres planetes hi havia civilitzacions més desenvolupades que la terrestre, aquestes haurien de ser necessàriament socialistes, ja que sinó no haurien pogut arribar a un nivell tan alt de desenvolupament.
Ara el col·lectiu Wu Ming acaba de publicar a Itàlia Prolekult una novel·la que glosa l’extraordinària trajectòria d’Alexander Bogdanov, com a revolucionari, científic i escriptor. Es tracta d’un relat complex, situat en el Moscou l’any 1927, quan s’està a punt de celebrar el desè aniversari de la revolució soviètica i s’anuncia ja l’inici de la repressió stalinista. En aquest marc, es fabula l’encontre de Bogdanov, director d’un institut de recerca mèdica, amb un personatge que clama ser fill d’aquell revolucionari abduït pels marcians a Estrella roja. S’entra així en un joc de miralls, en el que es creuen la realitat i la ficció, la revolució soviètica i el socialisme interplanetari, l’inici de les purgues stalinistes i la utopia d’una societat igualitària.
De fet, les dues novel·les entrellaçades, tant el relat de Bogdanov com el el llibre de Wu Ming, constitueixen l’excusa per intervenir en debats que foren, i continuen sent, de gran importància per a qualsevol moviment social transformador. En primer lloc, la polèmica sobre si resulta possible, en un món capitalista creixentment integrat, assolir avenços revolucionaris substantius i permanents en un sol país (la cèlebre polèmica sobre el “socialisme en un sol país” que va fracturar el moviment comunista a partir dels anys vint). En segon lloc, la discussió sobre la relació entre les societats humanes i els recursos, que les empeny a tractar de subjectar més i més la natura (o d’altres planetes, en el cas dels marcians de Bogdanov). Finalment, el dilema sobre la viabilitat que una alternativa revolucionària progressi sense, abans mateix de transformar les relacions de producció i les formes de vida, haver canviat les percepcions i la concepció del món de la ciutadania.
Aquest darrer debat, enllaça, entre d'altres, amb la discussió sobre el concepte d’hegemonia d’Antonio Gramsci. Sembla, per cert, que el filòsof italià, durant la seva estada a Moscou en els anys 1922 i 1923 hauria treballat, juntament la que més tard esdevindria la seva esposa, Giulia Schucht, en una traducció d’Estrella roja. Aquest debat sobre la relació entre les concepcions dominants del món i la seva eventual transformació és també el que portà a la ruptura entre Lenin y Bogdanov a partir de la publicació per part del primer de l’assaig Materialisme i empiriocriticisme (1909, segona edició 1920), en el que titllava les concepcions del segon de “burgeses i reaccionàries”.
En l’Europa d’avui, en la que tant la dreta com l’esquerra de l’espectre polític semblen haver renunciat a oferir visions de futur alternatives, la lectura de l’Estrella roja de Bogdanov i del Prolekult de Wu Ming suposa, en certa manera un repte. El repte de pensar avenirs millors quan sembla com si el futur no pogués ser pensat més que com a distòpia o, en el millor dels casos, com a continuïtat d’un present immodificable. Les obres que esmentem ens recorden que concebre d’altres futurs i treballar per construir-los és possible i necessari.

[Publicat a L'Avenç, juliol 2019]

diumenge, 9 d’agost de 2020

Amarg saber el que ens procura el viatge

Claude Lévi-Strauss al Brasil en els anys '30
El mes de setembre de l'any passat, en una època que ara ens pot semblar remota, dues dones de mitjana edat, d'aspecte ben corrent, comentaven les seves vacances, tot baixant en el tren del Vallès cap a Barcelona. "Hem estat a Vietnam", explicava una d'elles. "Vietnam és molt autèntic i s'hi menja molt bé".
Després de tot el que ha passat de llavors ençà, aquest estiu que presenta tants impediments per als desplaçaments pot ser un bon moment per a reflexionar sobre la necessitat i la utilitat dels viatges de vacances. Què cerquem en aquests viatges tan sovintejats, adreçats a destinacions cada vegada més llunyanes, als que una part creixent de les poblacions dels països més rics s'ha habituat?
Potser una de les claus de la qüestió es troba en la noció de l'"autenticitat". Ens portaria ara lluny debatre perquè s'associa la nostra societat amb la cultura i l'artifici, mentre d'altres, incorporades més tardanament a les relacions de producció capitalistes, s'identifiquen amb la natura i amb la ingenuïtat. Des d'aquesta perspectiva, Vietnam encara seria "autèntic", de la mateixa manera que Bali, integrat en els circuits del turisme internacional des de fa més anys, hauria deixat de ser-ho. És a dir, en comparació amb d'altres, la realitat del país de l'Indoxina seria menys "falsa", menys transformada i contaminada per l'influx de la modernització econòmica i la globalització homogeneïtzadora (la raó per la qual la realitat d'un país que va patir més de tres dècades de cruentes guerres colonials no hauria estat transformada per les relacions amb l'exterior constitueix un misteri, però aquest no és ara el nostre tema). En tot cas, resulta rellevant assenyalar que, en l'imaginari de viatge, la recerca d'allò que és "autèntic" s'associa també a la persecució d'allò que és "verge": la darrera platja intocada, el cim per conquerir, la selva no penetrada.
La paradoxa rau en que, com és evident, el viatge cap a l'"autenticitat" i envers l'indret encara "verge" comporta la negació mateixa d'allò que es persegueix: la nostra possibilitat d'arribar-hi altera de manera inevitable el caràcter i la condició dels llocs, de la mateixa manera que els anuncis de Airbnb que conviden a venir a Barcelona "to live the city like a local" contribueixen a desplaçar de forma ineluctable la població local que teòricament es voldria venir a conèixer i imitar.
Tristes tropiques (1955). 1a. edició
No és pas ni una pulsió ni un fenomen nou. A mitjans de segle passat, Claude Lévi-Strauss, tot reflexionant sobre els seus viatges a les regions més remotes d'Amèrica Llatina, escrivia: "Comprenc llavors la passió, la bogeria, l'engany dels relats de viatge. Porten la il·lusió d'allò que ja no existeix i que hauria d'existir encara per tal que poguéssim escapar de aclaparadora evidència que s'han escolat 20.000 anys d'història" (Tristes tropiques, 1955). Una història que s'ha accelerat de manera extraordinària en els darrers segles, amb l'adveniment del capitalisme i que ha fet que "ja no hi hagi res a fer: la civilització ja no és més aquesta flor fràgil que preservàvem a dures penes en alguns racons arrecerats d'un terròs ric d'espècies rústiques, amenaçadores sens dubte per llur vigor, però que permetien variar i envigorir el planter. La humanitat s'ha instal·lat en el monoconreu; es disposa a produir una civilització en massa, com la remolatxa. El seus àpats diaris es composaran només d'aquest plat".
Avui, quan els efectes les relacions de producció capitalista i el procés d'urbanització que les acompanyen s'han estès fins al darrer confí del planeta, les possibilitats de trobar-hi societats o espais no transformats, és a dir, "autèntics" i "verges", resulta una quimera. Per això, deia l'antropòleg, els relats del viatge que pretenen transmetre aquestes qualitats ens sonen necessàriament falaços, fruit d'una "manipulació que, en el cas del més sincers, és només inconscient". Un joc de mans consistent en "espigolar i tamisar els records", amb la finalitat d'eliminar les impureses "i substituir el que hem viscut pel que hem estergit". Potser és aquesta la raó per la qual les narracions dels viatges d'altri ens resulten sovint tan enutjoses i avorrides: sabem que estan basades en bona mesura en l'engany i se'ns fa difícil de participar-hi quan els enganyats no som nosaltres. "Tant de bo que l'entusiasme de les nostres descripcions sigui menys insuportable que el de la majoria d'aquells que viatgen", s'exclama en algun moment de la novel·la la protagonista d'Orgull i prejudici. 
Per què llavors, tot i ser més o menys conscients de la seva futilitat, continuem entestats en la quimera de viatge cap allò que considerem verge i autèntic? Per què per a molts la dificultat viatjar aquestes vacances esdevé una limitació insuportable? Lévi-Strauss ho atribuïa a la necessitat (i la impossibilitat) de distingir-se i identificar-se socialment: "la societat tota sencera és la que assenyala als seus membres que per a ells no existeix cap oportunitat en el sí de l'ordre social sinó és al preu d'una alternativa absurda i desesperada de sortir-ne [...] Pot ser cap amunt, per l'ascensió d'alguna muntanya; cap a les profunditats, davallant als abismes; també horitzontalment, aventurant-se fins el cor de regions llunyanes [...]. Allò que importa és el fet de la temptativa i no el seu objecte." Així, l'intent d'assolir llocs pretesament "autèntics" qualifica el viatger, li confereix identitat i distinció.
De la mateixa manera que la "crida al camp" s'explica en molts casos com el retorn a unes formes de vida ja desaparegudes, el viatge de plaer es justifica sovint per la recerca de l'espectacle de l'alteritat cultural i la naturalesa. Tanmateix, quan puguem tornar a viatjar, l'experiència serà segurament més útil i instructiva si, en comptes de córrer al darrera de miratges o recreacions de realitats del passat, tractem d'emprar-la per comprendre les contradiccions del present que estem construint.

[Imatges: UNESCO Courrier /en.wikipedia.org/w/index.php?curid=45649151

dissabte, 25 de juliol de 2020

La crida del camp

Louis Moreau, "L'en dehors" (1922, circa) 

En els darrers mesos, coincidint amb l’esclat de l’epidèmia COVID-19, el portals immobiliaris han detectat un increment de la demanda dels habitatges situats fora dels àmbits urbans més densos. Les consultes relatives a finques rústiques, xalets i cases entre mitgeres pugen, mentre l’interès pels pisos disminueix de manera assenyalada. Sembla doncs que el temor al contagi i l’experiència del confinament han convençut a part de la ciutadania dels riscos de l'alta densitat urbana. Els mitjans de comunicació dediquen programes al fenomen i alguns experts vaticinen fins i tot la fi de la ciutat.
De fet, el refús a la ciutat en temps d’epidèmia ha estat un tret recurrent al llarg de la història. La literatura en va plena. Això és degut a que la densitat, en propiciar el contacte, augmenta òbviament el risc de contagi. Ara bé, la relació entre densitat i risc no és pas unívoca, com ho demostra el fet de que algunes metròpolis particularment denses, com Seul o Singapur, hagin pogut fer front amb prou èxit a l’epidèmia. La densitat pot propiciar el contagi, però també facilitar la prevenció i la cura. Com hem explicat en d’altres ocasions, els hospitals, la recerca, les vacunes i l’Estat del benestar són, en bona mesura, creacions urbanes. La densitat pot ser risc i salvació alhora.
Tanmateix, en les presents circumstàncies, la por al contagi sembla aliar-se a un refús genèric a la ciutat, anterior a la crisi actual. Ja l’any 2017, en l’Enquesta a la Joventut de Catalunya, un de cada tres joves catalans d’entre 16 i 34 anys residents en àrees urbanes afirmava que, si pogués, “li agradaria anar a viure en un municipi rural”. L’anàlisi de les respostes mostrava, tanmateix, que en molts pocs casos aquesta voluntat obeeix al desig de dedicar-se a l’agricultura i d’abandonar les formes de vida urbana. Amb les lògiques excepcions -interessants però molt minoritàries- la crida del camp no procedeix de la voluntat de reprendre el cicle de vida tradicional de la pagesia. Res indica tampoc que, en termes generals, es cerqui l’atractiu de la soledat en la natura, la via propugnada per Thoreau com a camí per al perfeccionament personal. Tampoc sembla, finalment, que estem davant d’un renaixement consistent de les experiències neo-rurals de fa prop de mig segle, que volien assajar formes de vida comunitàries i menys consumistes.  
És innegable que algunes iniciatives més o menys sòlides apunten en aquestes direccions alternatives. Però la gran majoria dels que diuen desitjar “anar a viure al camp” voldrien fer-ho sense renunciar a les formes de vida i l’accés als serveis dels que gaudeixen a ciutat. L’aspiració és més aviat la casa amb jardí, el teletreball, la compra per internet i la mobilitat assegurada pel vehicle privat. No és d’estranyar doncs que la nova demanda d’habitatge no apunti tant cap als territoris més remots i despoblats, sinó cap els entorns que estan “prou lluny i prou a prop” dels centres urbans com per gaudir-ne de les avantatges, sense haver de patir-ne els inconvenients (sanitaris i d’altres). En termes generals, doncs, estem davant més de la voluntat d’estendre la ciutat, que no pas de marxar-ne.
Més enllà de la seva dubtosa eficiència en termes de salut pública, cal cridar l’atenció sobre les conseqüències que podria tenir el retorn d’una onada de dispersió urbana com la que vam conèixer en les darreres dècades del segle XX. Per contenir-la van caldre molts esforços i, de fet, no es va aturar fins l’adveniment de crisi econòmica de 2008. Ara, des del punt de vista ambiental, la represa de la dispersió del poblament podria comportar efectes molt negatius pel que fa a fragmentació dels espais naturals, l’ocupació de sòls d’interès agrícola i l’increment de la mobilitat privada.
D’altra banda, des del punt de vista social, la pulsió per deixar la ciutat podria resultar en un agreujament de la segregació residencial, és a dir de la tendència dels grups socials a separar-se entre ells. Albert Camus, a La Pesta -que deu haver estat un dels bestsellers de les darreres setmanes- explica com, tancada la ciutat per raó de l’epidèmia, els preus del pa hi van pujar de manera accelerada. Així, els ciutadans, sobretot els més pobres, pensaven amb nostàlgia en els camps veïns i cridaven, al pas del prefecte, “Pa o espai!”, és a dir, alimenteu-nos o deixeu-nos sortir. En les actuals circumstàncies, les possibilitats reals de sortir de la urbs no estan pas a l’abast dels més vulnerables, que molt difícilment poden guanyar-se el pa o trobar una espai per viure ni dins ni fora de la ciutat. La temptació de la fuga és només realitzable per a les classes mitjanes, i, en particular, per als seus joves. La seva concreció podria contribuir doncs a incrementar la separació de les persones segons el seu nivell de renda, amb les corresponents conseqüències. 
Les causes i els efectes de l’epidèmia estan, sens dubte, relacionades amb les condicions de insostenibilitat ambiental i de injustícia social en que té lloc el procés d’urbanització. Però, per ella mateixa, la disminució de la densitat urbana no seria, de cap manera, una solució del als nostres problemes. Al contrari, podria agreujar-los i engendrar-ne de nous. No hauria de ser la crisi actual l’ocasió de rellançar el debat sobre l’ordenació del territori a Catalunya? Més enllà dels llocs comuns i dels clixés ideològics, no hauríem d’aspirar a articular el nostre territori a partir del respecte als espais oberts i de l’articulació d’una xarxa urbana potent i ben comunicada? Més que escampar la urbanització, no hauríem de procurar que tothom, amb independència del lloc on viu, pugui tenir un accés enraonadament equitatiu a la renda i els serveis? En definitiva, més que córrer encara una altra vegada darrera formes d’urbanització caduques i fallides, no ens es caldria repensar la manera com utilitzem els recursos i distribuïm la riquesa? 

[Article publicat al diari Ara, 24.07.2020