I looked like this

 Tres joves pagesos de camí cap al ball (1914)

Aquests dies es pot veure al Centre de la Imatge del Palau de la Virreina, a Barcelona, una exposició de fotografies d'August Sander (1876-1964). S'hi aplega una selecció de imatges de "Gent del segle XX": un projecte construït durant gairebé mig segle de pràctica professional, que constitueix un extraordinari exercici artístic i un magnífic assaig sociològic i antropològic sobre la societat alemanya del segle passat, en especial en els anys de la República de Weimar.
El fotògraf va concebre un repertori de retrats que serien com un compendi de l'estructura social del seu país. Així, va realitzar i classificar en un conjunt de carpetes un nombre molt elevat de fotografies de camperols, treballadors urbans, professionals, artistes, marginats, tot partint d'una visió de la divisió de la societat en classes d'inspiració marxiana. En aquest context, va parar especial atenció a les dones, no només com a membre de les estructures familiars, sinó en la seva individualitat, retratant-les sovint com a treballadores i professionals.
Sander va dedicar un apartat específic a imatges de la ciutat, de tal manera que la seva obra s'inscriu en la tradició de fotografia urbana de la que ja hem tingut ocasió de parlar d'altres vegades. Així, la col·lecció "Gent del segle vint" pot ser llegida també com una crònica d'una societat en transició, en la que el procés d'urbanització estava provocant el trànsit des d'un poblament encara majoritàriament rural cap a la formació de les grans ciutats. Els canvis en l'aspecte, la forma de vestir, les professions i l'actitud que aquesta transició comporta són reflectides com en un mirall a "Gent del segle vint", que podria llegir-se doncs com una contrapart perfecte dels assajos de Georg Simmel sobre la vida urbana o les novel·les d'Alexander Döblin.

Pintor (1926)

Les imatges de Sander, desproveïdes de sentimentalisme i de caràcter anecdòtic, parlen de la dignitat de la condició personal i, al mateix temps, resulten extraordinàriament representatives des del punt de vista històric i col·lectiu. Potser és això els que portà John Berger, en un article publicat l'any 1979, a preguntar-se: "What did August Sander (...) tell his sitters before he took their pictures? And how did he say it so that they all believed him in the same way? (...). Did he simply say that their photographs were going to be a recorded part of history? And did he refer to history in such a way that their vanity and shyness dropped away, so that they looked into the lens telling themselves, using a strange historical tense: I looked like this. We cannot know. We simply have to recognize the uniqueness of his work, which he planned with the overall title of 'People of the Twentieth Century'" (J. Berger, Understanding a Photograph).

Urbanoporosi: nostàlgia reflexiva que mou a l'acció

Georg Simmel concebia l’arquitectura com “la més sublim de les victòries de l’esperit sobre la natura”, ja que, a través d’un projecte concebut per la voluntat humana, l’arquitectura aconsegueix que la matèria es plegui a les seves exigències fins a assolir una utilitat, una estètica i un equilibri perdurable. Ara bé, afirmava, tal perfecció te el seu contrapunt en la imatge de les ruïnes: “Aquest singular equilibri entre la matèria, mecànica, inert, que resisteix passivament la pressió, i l’esperit, que afaiçona, que apunta a les altures, desapareix tan aviat com l’edifici cau. Llavors, les forces purament naturals es sobreposen a l’obra de l’home: l’equilibri entre natura i esperit, representat en l’edifici, s’escora a favor de la primera. Aquest desplaçament produeix una tragèdia còsmica que, així ho sentim, llença les ruïnes a les ombres de la melancolia; l’enrunament apareix com una venjança de la natura per la violència a la que la va sotmetre l’esperit al pretendre conformar-la al seu projecte”.

Acaba de publicar-se Urbanoporosi. Sabadell i els silencis urbans, una obra que, per diverses raons, fa pensar en les reflexions, tan suggeridores, del filòsof alemany. El llibre és fruit de la tasca del col·lectiu (Sa)badall, integrat per la fotògrafa Berta Tiana i pels geògrafs Bernat Lladó i Maties Serracant. Els autors, varen realitzar una acurada exploració de la ciutat vallesana amb l’objectiu de descobrir-ne i inventariar-ne els “buits urbans”, és a dir, els solars, habitatges, naus, locals o equipaments que, tot ocupant com a mínim una parcel·la, es trobessin palesament abandonats, en venda o en lloguer. D’aquesta tasca en va sortir una quantificació (1.238 parcel·les -equivalents a 74 ha- i 218 locals), una cartografia i una col·lecció de fotografies d’excel·lent factura, els quals varen donar origen a una exposició a l’Aliança Francesa de Sabadell durant la primavera de l’any passat, exposició que fou acompanyada d’un cicle de debats ciutadans. Són aquests materials els que, juntament amb sengles textos dels autors, s’apleguen ara en el llibre.

Com dèiem, les imatges de les cases angleses abandonades, els balcons esbatanats, les portes tapiades, la vegetació que ja s’insinua en teulades i baixants, poden portar cap a les “ombres de la melancolia”. Un sentiment semblant al que susciten les imatges de les urbanitzacions iniciades en el període del boom immobiliari i deixades sense acabar, tan ben copsades per Julia Schulz-Dornburg, en les seves Ruinas modernas. Però, com en el cas de l’arquitecta alemanya, els autors no s’aturen pas en aquest sentiment més o menys delinqüescent. Al contrari, l'estat de coses descrit, que no és de cap manera privatiu de la seva ciutat, els sembla alhora una ofensa i una oportunitat. Així, analitzen els orígens dels buit urbans, relacionen la seva existència amb els cicles econòmics i amb l’estructura de la propietat, denuncien el malbaratament del patrimoni i exigeixen de la societat i de les administracions públiques una reacció per tal de reutilitzar-los en benefici de la col·lectivitat. Advoquen doncs no per la nostàlgia, sinó per una “nostàlgia reflexiva” que mou a la proposta i a l’acció. Una acció que permeti fer front a la formidable paradoxa de que, mentre tantes famílies tenen enormes dificultats a l’hora d’accedir a (o de mantenir) l’habitatge, “Espanya és” –segons José Manuel Naredo- “líder europeu en la destrucció, per demolició o ruïna, del seu propi patrimoni immobiliari”.