El paisatge de la llum: l’electricitat en la configuració del paisatge pirinenc

Entre els dies 10 i 13 de juliol es celebra a la ciutat de Tremp el curs Hidroelèctiques: paisatge, territori i societat. Es tracta d’una iniciativa de gran interès que te com objectiu proposar una reflexió innovadora sobre la relació entre paisatge, societat i producció elèctrica al Pirineu català.

En efecte,  les grans obres per a la construcció de les infraestructures hidroelèctriques que es realitzaren en a les conques de les Nogueres i el Segre al llarg del segle XX contribuïren de manera decisiva a transformar la societat pirinenca i deixaren una empremta extraordinària sobre el paisatge. Ara bé, aquesta empremta ha estat percebuda, molt sovint, de forma negativa. Des de la Renaixença, l’imaginari col·lectiu català ha volgut veure sovint en el Pirineu un reducte de naturalitat i de ruralitat, bressol de la nació i gresol de les essències, que casava malament amb la presència de les grans infraestructures hidroelèctriques modernes. Així, en la percepció i la presentació del paisatge pirinenc aquestes han estat oblidades, marginades, simbòlicament cancel·lades.

Tanmateix, l’evolució contemporània del Pirineu català –de Catalunya sencera, de fet- seria impossible de comprendre sense tenir en compte el paper primer ordre que la gran empresa hidroelèctrica, amb les seves llums i les seves ombres, hi ha representat. La virtut del curs al què fem referència es precisament cridar l’atenció sobre aquest fet i reivindicar la necessitat de recuperar el patrimoni hidroelèctric com element clau per a la comprensió i, per què no, l’atractiu del paisatge del Pallars i la Ribagorça. Només parant especial esment a elements com les obres gegantines de la Vall Fosca, als embassament de Sant Antoni i Escales, a la intervenció de Mont-Rebei, o a les centrals de Llavorsí i Tavascan es possible explicar i entendre el cúmul d’esperances, penalitats, gestes, enginy, explotació, conflictes i penalitats que han configurat el paisatge i la societat pirinenca contemporània.

Val a dir, a més, que la presència de les grans infraestructures hidroelèctriques, lluny de ser necessàriament un element negatiu, pot esdevenir, tractada de manera adequada, un motiu d’atracció. Un atractiu per aquells que volen no només consumir imatges estereotipades del territori, sinó entendre’n l’evolució; per aquells que lluny de limitar-se a travessar una contrada aspiren relacionar-se amb els que hi viuen; per aquells que defugen l’estètica convencional dels parcs temàtics i s’interessen per la bellesa creada per al diàleg de la societat amb el seu entorn. A Alemanya varen transformar una gran àrea industrial obsoleta del Rhur en el famós Emscher Park. Més a prop, a les valls del Llobregat es pugna des de fa temps per recuperar i posar en valor el patrimoni de les colònies industrials i les fàbriques de riu. En un context en el que, arreu del món creix la voluntat de comprendre el paper que el factor energètic ha tingut i tindrà en l'evolució de la societat, per què podrien de fer les comarques pirinenques quelcom de similar amb el seu formidable patrimoni hidroelèctric?
El curs Hidroelèctiques: paisatge, territori i societat és d’una activitat organitzada per la Universitat de Lleida i l’Ajuntament Tremp. Coordinat per la historiadora Joana Franch, i inaugurat el dia 10 de juliol amb sengles intervencions de l’alcalde de la capital del Pallars Jussà, Victor Orrit, i del president de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, Xavier de Pedro, dedica el dia 11 a la reflexió sobre la relació entre producció d’energia i paisatge (amb una conferència d’Oriol Nel·lo), el dia 12 a explorar la relació entre la industria hidroelèctrica i la conflictivitat social durant la primera meitat del segle XX (amb conferències del sindicalista Josep Maria Àlvarez i de l’historiador Manuel Gimeno), i el quart i darrer dia a la història dels regadius que les intervencions hidroelèctriques varen comportar (amb aportacions de Sisco Farràs, Joan Pericó, Xavier Tarraubella i Sergio Mothe). Es preveuen així mateix visites a Sopeira, central de Pont de Montanyana, Congost de Mont-Rebei  i central de Camarasa. 

[Fotografia: Isidre Blanc] 

Institut Cartogràfic de Catalunya: l'ambició de la mesura

En cartografiar el territori, tota societat tracta, certament, de representar la realitat. Però en fer-ho també la prefigura: la delimitació, l’escala, els elements representats constitueixen, de fet, una definició intencionada del món. I el mapa esdevé no només una eina per representar-lo, sinó també per governar-lo i transformar-lo. Per això és tant significatiu i necessari per a una col·lectivitat disposar d’instruments capaços de produir i difondre cartografia. Per això, sempre que Catalunya ha pogut disposar d’autogovern ha volgut dotar-se d’institucions capaces de produir la pròpia cartografia.

En aquest camp, l’experiència temporalment més duradora i tècnicament més potent ha estat, sens dubte, l’Institut Cartogràfic de Catalunya. Fundat el 1982, l’Institut Cartogràfic de Catalunya va complir el 2012 trenta anys d’existència. Per tal de commemorar l’efemèride la institució acaba de publicar el volum 30 anys. Institut Cartogràfic de Catalunya. L’ambició de la mesura, 1982-2012, un volum de gairebé 400 pàgines que consultaran amb profit tots els qui s’interessen pel coneixement i la gestió del territori a Catalunya.

En efecte, el llibre, dividit en quatre parts, s’obre amb una revisió d’allò que han estat els pilars de la institució des del punt de vista institucional, tecnològic i administratiu. Continua, en la segona part, amb una panoràmica dels seus treballs, des dels projectes fundacionals i les cobertures territorials de les sèries cartogràfiques produïdes, fins les publicacions, els programes de suport i l’experiència internacional. Completen el volum una treballada cronologia i la reproducció de les disposicions legals que al llarg d’aquests trenta anys han regit el funcionament de l’ICC. Entre aquestes destaquen la llei fundacional de 1982 i la llei d’informació geogràfica i de l’ICC de 2005, que va consolidar i donar un nou encaix institucional a l'Institut. 

Particularment  il·lustratiu de la visió que ha guiat l’evolució de l’Institut és el text introductori de enginyer Jaume Miranda, que n’ha estat el director des del mateix moment de la seva fundació. Un text en el que Miranda, que el 23 de maig darrer va ser investit doctor Honoris Causa per la Universitat de Lleida, enumera, en una mena de decàleg, els principis que han regit la institució i alerta sobre els reptes als que ha de fer front en el present i el futur. 

"Sempre m'ha semblat més atractiva la idea de la construcció que la idea de la flamarada efervescent i per això mateix m'ha esgarrifat veure com a vegades érem capaços de construir somnis des de la ignorància o des de la indolència. Vull dir que passem per alt el bagatge assumit i assolit i no valorem o donem per fet i per descomptat la seva existència". Així reflexionava fa pocs dies, arran precisament del trentè aniversari de l'Institut, Joaquim Nadal, que en fou el seu president entre 2003 i 2010. Tant de bo el volum que comentem serveixi per no donar per descomptada l'existència d'allò que ha costat tant d'aixecar, i per fer entendre que els somnis han de construir-se, també, a partir de l'ambició de la mesura.  

La Catalunya-Ciutat i la Nació-Xarxa

“La gradació progressiva no és aquesta: regió (ruralitat), ciutat, nació. Sinó ben diversament, aquesta: regió, nació, ciutat”. Així escrivia l’any 1907, Gabriel Alomar. I reblava: “La mera nació és col·lectivitat tancada dins si mateixa, movent-se a si mateixa, exercint la seva influencia en el cercle de si mateixa; i la ciutat és nucli d’irradiació, d’influència sobre l’exterior; si en la nació hi ha esperit conscient, en la ciutat hi ha esperit pensant i imperant; si en la nació hi ha sentimentalitat, en la ciutat hi ha pensament i volició. Els interessos nacionals són de resistència a l’adaptació de lo estrany; són tradicionals, conservatius del moviment i la llei  pròpia. Els interessos de la ciutat són futuristes, perquè veu tota la seva missió en el pervenir, en la sort futura i en la potencia fecundant i generatriu de les idees que llença, en l’èxit de les empreses que escomet. (…) Deuria dir-se: la regió és moguda, la nació se mou; la ciutat mou. La regió és inert. La nació és se-movent. La ciutat és motriu”.

Com és sabut, la síntesi d’aquest pensament de l'escriptor socialista mallorquí seria la noció Catalunya-Ciutat, tan difosa com, sovint, desnaturalitzada. Una noció que implicava no només que les condicions, els serveis i les formes de vida urbana havien d’atènyer tot el territori de Catalunya, sinó que Catalunya entera esdevindria ciutat generadora de projectes col·lectius fecunds i irradiants. En part, la noció Euskal Hiria, o ciutat basca, utilitzada en els darrers anys a Euskadi com a complement, per a uns, com a superació, per d'altres, del terme Euskal Herria, potser podria ser llegit en aquests termes.

El debat sobre la qüestió nacional a Catalunya i el seu encaix en les realitat institucionals espanyola i europea, tan tancat molt sovint en discussions i en tacticismes de curta volada, s’anima, de tant en tant, amb iniciatives que fan pensar en raonaments fèrtils com els de Gabriel Alomar. N’ha estat un exemple el seminari organitzat a la Universitat de Lleida el dia 19 de gener 2013, amb la coordinació d’Antoni Gutiérrez Rubí i Miquel Pueyo, sobre el tema de la “Nació Xarxa”.

Els organitzadors hi proposaven reflexionar sobre la possibilitat que els canvis en la capacitat relacional oferts per les TIC puguin permetre una certa “reconceptualització de la idea de nació”: una nova visió que permetés qüestionar el concepte tradicional de nació basat en un espai físic delimitat i una comunitat constituïda, en bona mesura, a partir del veïnatge administratiu. A més, els organitzadors proposaven explorar les potencialitats de l’ús de les tecnologies de la comunicació a l’hora de integrar i agitar socialment, per superar les tiranies dels mitjans tradicionals i per contribuir a transformar les formes de representació política.

Les implicacions del debat són, prou que es veu, enormes. La definició del concepte “nació” ha estat, com és ben sabut, fugisser i controvertit dels del seu mateix origen. Sabut és també que la integració econòmica mundial, la difusió de determinats comportaments culturals i formes de vida, així com la creació de xarxes de relació basades en les tecnologies de la comunicació han contribuït en fer aquella definició encara més complexa: no és ja que el concepte de nació d’origen germànic –aquell basat en l’existència d’uns trets d’identitat configuradors d’una “ànima col·lectiva” de caràcter substantiu, a la que els individus pertanyen independentment de la seva voluntat- sigui avui clarament insostenible; el mateix concepte de nació emergit de la revolució francesa -com la comunitat integrada per tots aquells que expressen la voluntat de conformar una mateixa comunitat política, al marge de llurs diferències culturals, religioses o ètniques- es veu sotragada per la configuració de comunitats els membres de les quals comparteixen interessos, valors, creences i fins voluntat i capacitat d’acció política, sense conviure en un mateix territori concret.  

D’altra banda, les potencialitats que l’ús de la xarxa confereix a l’hora d’organitzar els mecanismes de representació i organització política també alteren l’altra variable de l’equació: la relació entre ciutadania i institucions polítiques, entre la col·lectivitat –definida de la manera que es vulgui- i Estat.

Davant d’això, fent una paràfrasi d’Alomar, seria temptador afirmar que avui la gradació progressiva per a l’acció política ha de ser: regió, nació, xarxa. Tot entenent per xarxa la possibilitat de constituir comunitats de solidaritat i projecte noves –en primer terme entre el grups socials i les classes subalternes d’arreu del món. Així, la dicció Nació-Xarxa podria expressar –com la de Catalunya-Ciutat- la d’una col·lectivitat amb “potencia fecundant” i voluntat d’acció política, però sense necessitat, en aquest cas, d’estar definida de manera estricta des del punt de vistes geogràfic.    

Tanmateix, la utilització de la xarxa com a instrument, també, d’explotació econòmica, d’estratificació social i de subjecció ideològica obliga, sense cap dubte, a la cautela. I els problemes a l'hora d’articular políticament i, encara més, institucionalment, els nous subjectes polítics que emergeixen de les relacions en xarxa, evidencia les dificultats d’avançar per aquest camí. Tot i això, la reflexió sobre el tema, resulta necessària i peremptòria, i potser conté claus per sortir d’alguns dels atzucacs en els que ens trobem.

Una cosa, seria, però, de desitjar. Durant més d’un segle, a Catalunya, el debat sobre la relació entre la nació i la ciutat ha estat utilitzat com a metàfora o com a disfressa d’altres debats de caràcter social o nuament polític. Així, des dels temps de Gaziel i Josep Antoni Vandellós, la retòrica de la macrocefàlia i els “desequilibris territorials” ha estat reiteradament utilitzada per argumentar allò que no eren altra cosa que les temences de les classes dirigents envers els riscos de inestabilitat derivada de la concentració de població treballadora, o els interessos de les forces polítiques poc afavorides, tradicionalment, pel vot urbà. Seria ben desitjable que ara, en el debat sobre el binomi nació i xarxa, no ocorregués el mateix i que quedés ben clar, des del bell inici, quin és el contingut polític i, sobretot, social dels projectes que amb la utilització d’aquests conceptes es pretén impulsar.