Les batalles de Barcelona

Ara fa un segle i mig, a La qüestió de l'habitatge, Friedrich Engels afirmava que per canviar la ciutat cal transformar abans profundament la societat que l'ha engendrada. Sense això, qualsevol política urbana està condemnada a no ser més que una millora passatgera, una intervenció cosmètica o, encara pitjor, un nou factor per acréixer les desigualtats i les injustícies. "Mentre el mode de producció capitalista continuï existint, és una bogeria esperar una solució aïllada de la qüestió de l'habitatge o de qualsevol altra qüestió social que afecti el destí dels treballadors", concloïa.  

Davant d'aquesta posició radical, l'urbanisme reformista ha afirmat que l'ordenació de la ciutat pot contribuir a transformar la societat. És cert, han dit els seus impulsors, que processos socials són sempre més determinants que les formes espacials, però aquells processos són mediats i condicionats per aquestes formes. Així, la intervenció sobre la ciutat pot contribuir, de manera immediata, a millorar les condicions de vida de la població, especialment de la més desafavorida, i, a llarg termini, pot ajudar a posar les bases per una societat més justa i igualitària.  

Els ecos d'aquesta controvèrsia, constant com un baix continu en la història de l'urbanisme contemporani, ressonen en l'assaig Les batalles de Barcelona, amb el que Jordi Amat ha guanyat el premi Bones Lletres d'Assaig Humanístic. El llibre explora l'evolució de la capital catalana durant el darrer mig segle, amb l'objectiu d'escatir fins a quin punt aquesta evolució ha permès construir una "ciutat democràtica". És a dir, un espai que garanteixi a tothom els drets polítics i, també, els drets socials. 

La tria de Barcelona com a objecte d'aquesta reflexió resulta particularment pertinent. D'ençà de la fi de la dictadura franquista, la ciutat ha destacat en el context ibèric i europeu per la persistència amb la que s'hi han desenvolupat polítiques urbanes reformadores. Així, en el mig segle transcorregut des de 1975, Barcelona ha pogut ser vista com una metròpoli en la que els moviments socials han estat prou forts com per condicionar la seva evolució i, en bona mesura, la seva mateixa estructura física (la dotació d'espais verds, la presència d'equipaments, la preservació del patrimoni). Al mateix temps, la ciutat ha estat sovint presentada com un epítom (o un "model") de les polítiques urbanes socialdemòcrates, destinades a millorar les condicions de vida del conjunt de la ciutadania. Per una i altra raó, la ciutat ha atret, fins i tot, l'atenció internacional. 

Amat parteix de l'evidència de que Barcelona és avui una ciutat molt més ben servida, més benestant i de bon viure respecte la que emergí de la Dictadura. La seva transformació física, el nivell dels serveis, l'atractiu del patrimoni i la qualitat de vida la destaquen en el context espanyol i europeu. Ara bé, aquest mateix èxit ha anat acompanyat en els darrers anys per l'increment desmesurat dels preus de l'habitatge, la privatització d'espais públics, la banalització del comerç i la irrupció irrestricta del turisme. D'aquesta manera, l'afany del capital per radicar-se i treure profit d'aquesta realitat particularment atractiva que és Barcelona hauria acabat desposseïnt els barcelonins de la seva ciutat. Aquesta despossessió afectaria no només els sectors socials més vulnerables sinó també a les capes mitjanes, és a dir, les dues classes que tradicionalment han constituit la base social majoritària de la ciutat. "Si amb la nostra feina no podem viure a la nostra ciutat, podem dir que vivim en una ciutat democràtica?", es pregunta l'autor.

Per explorar aquesta paradoxa, Jordi Amat pren un camí inusual. Més que partir d'estudis sociològics o politològics, de dades estadístiques o cartografies urbanes, es basa en la producció cultural de la ciutat i sobre la ciutat: llibres, pel·lícules, cançons, novel·les i assaigs produits a Barcelona durant el darrer mig segle. El subtítol de l'obra, Imaginaris culturals d'una ciutat en disputa (1975-2025), expressa prou bé aquesta orientació. En resulta una visió atractiva i innovadora que interpel·la el lector per diverses raons. 

Primerament l'assaig forneix elements per reflexionar sobre els límits de les polítiques locals en un món globalitzat. Com totes les grans ciutats europees, Barcelona és avui estretament dependent dels fluxos de capital, informació, mercaderies i persones d'abast mundial. A la capital catalana, aquesta dependència s'ha accentuat i accelerat de manera extraordinària en les darreres dècades, arran de la irrupció de les economies de plataforma, la financiarització del mercat de l'habitatge i l'exacerbació de la mobilitat. Fins a quin punt les dinàmiques derivades de la globalització econòmica poden ser contrastades i compensades a través de polítiques urbanes com les tractades en el llibre, que, per definició, tenen un abast territorial limitat? 

Amat ens porta també a preguntar-nos en quin moment i per quins motius l'assaig de construcció de "la ciutat democràtica" ha pogut donar pas a la progressiva "despossessió de la ciutat". Va ser tan aviat com l'any 1979, quan, després dels extraordinaris avenços aconseguits pel moviment veïnal entre 1976 i 1979, es celebraren les primeres eleccions municipals democràtiques i aquest començà a davallar? Fou el 1986, quan, segons Marc Andreu, la paràbola descendent del moviment s'havia consolidat plenament i es produí la nominació olímpica? Cal situar la partió en els Jocs Olímpics de 1992, que, de manera definitiva, varen posar "Barcelona en el mapa"? O, per contra, hem de buscar la inflexió en el Fòrum de les Cultures de 2004? O va ser en la crisi de 2008? Determinar el moment en que es va produir aquesta "bifurcació" -per emprar el terme de l'autor- no té, de cap manera, un interès exclusivament historiogràfic, sinó que constitueix una decisió carregada de implicacions polítiques.

Finalment, Les batalles de Barcelona planteja la qüestió de la continuïtat o les fractures en les polítiques urbanes practicades a la ciutat. Dos contrastos resulten aquí particularment interessants. El primer, entre el període clau de l'alcalde Socias Humbert, en que l'actuació municipal estigué en molt bona mesura condicionada pel moviment veïnal, i la primera alcaldia democràtica de Narcís Serra.  En segon lloc, entre les dues alcaldies més carismàtiques que han governat la ciutat en aquest mig segle: la de Pasqual Maragall (1982-1997) i Ada Colau (2015-2023). Fins a quin punt la institucionalització resultant de l'adveniment de la democràcia municipal representà la consolidació, però també marcà els límits, de les conquestes del moviment veïnal? Fins a quin punt el moviment dels Comuns, que sorgí inicialment al marge i en contra de la tradició maragallista, acabà assumint-la i reivindicant-la com a pròpia? Aquestes són les preguntes que, de manera potser més implícita que explícita, ens posa l'autor al davant. 

El lector potser trobarà a faltar en l'assaig de Jordi Amat una major atenció a l'evolució dels moviments ciutadans que tanta importància han tingut en la història contemporània de Barcelona: per a la construcció de "la ciutat democràtica", dirà, resulta tant (o més) decisiva la transformació de Roquetes i Badal que la de l'Eixample i Gràcia. D'altra banda, una breu comparació amb d'altres ciutats espanyoles i europees hauria permès constatar que la deriva barcelonina és comuna a la majoria d'àrees urbanes: així, les polítiques socialdemòcrates assajades a Barcelona més que constituir l'origen d'una "despossessió" generalitzada, com a vegades s'afirma, n'haurien resultat un dic de contenció massa fràgil. Finalment, segurament l'anàlisi s'hauria pogut enriquir amb una major atenció a la transformació radical que ha conegut de la base demogràfica de la ciutat : en particular, el fet cabdal que els nascuts a l'estranger han passat de representar el 3,6% l'any 1997 al 35,3% el 2025 de la població barcelonina.  

El propòsit de Les batalles de Barcelona no és pas però exhaurir el balanç d'aquest llarg període. El seu objectiu és fornir pistes per a la seva interpretació, a partir del debat i la producció cultural. I, en fer-ho, el llibre resulta particularment útil i suggeridor. Qualsevol lector interessat en la discussió dels dilemes urbans contemporanis i tota persona compromesa en la transformació de la ciutat hi trobarà elements de reflexió i motivacions per a l'acció. 

Barcelona: continuïtat o ruptura

Joan Hernández Pijuan, Jardí VII

Els recents canvis en el govern de Barcelona han posat de nou d’actualitat el debat sobre l’oposició entre continuïtat i la ruptura en les polítiques urbanes desenvolupades a la ciutat. En efecte, l’arribada al govern de forces polítiques i representants directament vinculades al moviments ciutadans ha portat a uns l’esperança i a d’altres el neguit respecte l’eventualitat de que es produeixi un ruptura radical en les polítiques urbanístiques, socials, econòmiques i ambientals impulsades per l’ajuntament.

Només el temps dirà fins a quin punt els desitjos i preocupacions d’uns i altres estaven justificats. En tot cas, la situació ha posat d’actualitat un debat referit a un altre moment de canvi: el de l’adveniment del govern democràtic a Barcelona, l’any 1979. Un debat en el que, de fa anys, concorren dues posicions diferenciades: per un costat, la d’aquells que consideren que la instauració de la democràcia municipal i les decisions preses sota les alcaldies de Narcís Serra i Pasqual Maragall varen representar una ruptura profunda amb les pràctiques i les polítiques de l’ajuntament presidit per Josep Maria Porcioles i Joaquim Viola; per l’altre, la dels qui veuen una continuïtat destacada en els interessos i els projectes defensats pel govern de l’ajuntament en una i altra etapa.

Es tracta d’un debat amb profundes implicacions polítiques, sobre el que darrerament han aparegut diverses aportacions de gran interès. La primera és el Reader Modelo Barcelona, 1973-2013, una col·lecció de textos aplegada i comentada per Josep Maria Montaner, Fernando Álvarez, Zaida Muxi i Roser Casanovas, que ofereix una panoràmica del debat sobre les polítiques urbanes a la ciutat i d’allò que se n’ha vingut a denominar el “model Barcelona”. La segona és l’estudi de Marc Andreu, Barris,veïns i democràcia. El moviment ciutadà i al reconstrucció de Barcelona (1968-1986), segurament l’estudi més aprofundit fins a la data sobre l’ascens i la davallada dels moviments socials urbans durant la transició i els primers anys de la democràcia. Finalment, la Fundació Catalunya-Europa ha promogut l’elaboració d’un estudi sobre El municipalisme de Pasqual Maragall, obra del politòleg Marc Pradel que es completarà aviat.

De la lectura d’aquests treballs, el lector que no es deixi encegar pel partidisme en traurà un judici matisat, allunyat de les visions simplificadores: tant de les que preconitzen l’existència d’un adamisme rupturista per part de les forces polítiques que arribaren a l’ajuntament l’any 1979, com les que asseguren que, més enllà de les representacions, en el pla de les realitats materials l’acció del nou ajuntament implicà no només el continuisme sinó fins i tot, en alguns aspectes, la radicalització de tendències iniciades per l’administració franquista.

Si prenem, per exemple, l'àmbit, sempre polèmic, de l’urbanisme, resulta evident que part de les polítiques desenvolupades es prefiguraren en el període pre-democràtic, en bona mesura mercès, precisament, a l’acció dels moviments veïnals. Entre aquestes destaquen, en particular, el Pla General Metropolità de 1976 i les notables adquisicions de sòl públic realitzades en els anys de la transició. Ara bé, resulta evident també que la ciutat que desplega el PGM -tot modificant-ne, a més, alguns aspectes particularment lesius (com la Via 0), la ciutat que aplica els standards sobre equipaments i zones verdes, la ciutat que emprèn la rehabilitació del centre i la millora dels barris de la perifèria obrera, ha conegut una ruptura certa amb la ciutat del Pla Comarcal del 1953, dels àtics “retranquejats” i de l’urbanisme “desarrollista” dels anys seixanta i setanta.

Això s’aplica també a l'anomenat el “model” de ciutat. Resulta dubtós que dos polítics eminentment pragmàtics com Josep Maria Porcioles i Pasqual Maragall, per citar els dos alcaldes més destacats de cada un dels períodes, tinguessin, d’antuvi, un “model” de ciutat. Això no vol dir pas que no disposessin d’una visió i unes estratègies, en les que sens dubte poden trobar-se alguns trets coincidents: la voluntat d’afermar el pes de Barcelona en el conjunt espanyol, la necessitat d’una administració singular a través de la carta municipal, el convenciment de la necessitat de comptar amb els propis recursos de la ciutat. Però les arrels i les implicacions de les visions d’un i altre són ben diverses. El municipalisme de Porcioles és hereu implícit de la Gross-Stadt somniada per la Lliga a inicis de segle i resulta finalista en ell mateix: la gran ciutat, la Gran Barcelona, ha d’esdevenir l’aparador del poder de la burgesia local i, sobretot, un espai per (i amb el que) fer negoci. El municipalisme barceloní de Maragall ha begut de Pi i Margall, d’Alomar, de Rovira i Virgili, i s’ha format tècnicament en l’estudi dels preus del sòl urbans i en el coneixement -a través d’autors com Harvey i O’Connor- dels efectes de la segregació urbana; és, per tant, un municipalisme no tant finalista com instrumental: vol transformar la ciutat perquè s’hi pugui viure millor i per tal que -a través de polítiques redistributives- aquesta millora arribi a tots els barris i a tots els ciutadans, fins que s’hi assoleixi, com va comentar alguna vegada, “el millor nivell de vida obrera d’Europa”.
Ara bé, més enllà dels mèrits i els defectes dels projectes polítics, allò que en determina els trets principals, no és tant l’actitud dels qui els encapçalen, ni tant sols l’explicació que ells mateixos ofereixen de les pròpies accions. Aquestes són, sens dubte, qüestions decisives, importantíssimes. Però allò que permet afirmar l’existència de la continuïtat o la ruptura és, sobretot, la relació de forces entre els grups socials, la capacitat de cadascun d’ells d’agrupar i mobilitzar els propis recursos, d’establir un discurs hegemònic sobre l’evolució de la ciutat i del país.
El principal ensenyament que, al nostre entendre, es deriva de l’estudi de la història recent de Barcelona és aquest: els canvis institucionals són certament rellevants, però la seva potència transformadora depèn no només de la capacitat i la voluntat dels seus líders, sinó també de la força i l'organització dels actors socials que els impulsen i els sustenten.