Vint anys del Pla Territorial de l'Alt Pirineu i l'Aran

El dia 25 de juliol de l’any 2006, el Govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar definitivament el Pla Territorial de l’Alt Pirineu i l’Aran (PTAPiA), el primer instrument d’ordenació del territori propi del que han disposat aquestes terres. Es tracta, a més, d’una eina que havia estat llargament reclamada des de la societat pirinenca. Ara, quan estan a punt d’acomplir-se vint anys de la seva vigència, resulta del tot convenient fer un balanç de la seva aplicació, a la llum del canvis que les valls pirinenques han conegut en les dues darreres dècades i els reptes que caldrà afrontar en el futur.

Una eina llargament esperada

El territori de l’Alt Pirineu i l’Aran (APiA) va conèixer transformacions decisives al llarg del segle XX, que arribaren al seu punt més crític entre finals dels anys cinquanta i mitjans dels setanta. En aquesta període, l’agricultura i la ramaderia -que tradicionalment havien estat les activitats econòmiques principals- varen conèixer un retrocés decisiu i l’ocupació vinculada a la producció d’energia, una vegada realitzades les grans obres hidroelèctriques, va començar a declinar. D’aquesta manera, l’any 1975 la població de l’Alt Pirineu català va quedar reduïda a poc més de 60.000 habitants, prop de la meitat de la que hi vivia a mitjans del segle XIX. El despoblament tingué com a conseqüència l’afebliment de les estructures socials, així com l’abandonament de moltes terres de conreu, l’avenç del forest i la pèrdua de patrimoni construït. És cert que, en les dècades posteriors, l’aparició de noves activitats econòmiques, va permetre aturar el drenatge demogràfic. Però aquesta represa, en estar basada de manera gairebé exclusiva en l’expansió poc ordenada del turisme i la construcció, provocà el sorgiment de noves problemàtiques socials i territorials.

En aquest context, des de l’APiA s’havia reclamat, en reiterades ocasions, la necessitat de disposar d’instruments d’ordenació del territori específics. Així, ja a inicis dels anys setanta, varen sorgir el Grups de l’Alt Pirineu, que reclamaven polítiques i planificació que fessin possible la millora de les comunicacions, el sorgiment de noves activitats econòmiques, la dotació de serveis, l’accés a l’habitatge, la conservació del patrimoni i la gestió del medi natural. El moviment va fer sentir la seva veu en les sessions del Congrés de Cultura Catalana celebrades, precisament, a la Seu d’Urgell, l’any 1976, i varen aconseguir alguns èxits, com l’aprovació de la Llei d’Alta Muntanya pel Parlament de Catalunya, l’any 1983. Corrent el anys, el 1999, es va impulsar també l’elaboració d’unes Bases per al Pla Estratègic de l’Alt Pirineu.

Tanmateix, el desplegament de la llei de Muntanya a través dels anomenats Plans Comarcals de Muntanya tingué un èxit escàs i les propostes per al Pla Estratègic quedaren sense resposta per part de l’administració de la Generalitat. Les dificultats també s’acumulaven pel costat dels instruments d’ordenació del territori, essencials per a la gestió de les infraestructures, l’urbanisme i el medi ambient al Pirineu (i arreu). El Parlament de Catalunya havia aprovat l’any 1983 la Llei de Política Territorial, que preveia l’elaboració d’un Pla Territorial General i d’un Pla Territorial Parcial per a cada una de les grans àrees que integren Catalunya. Va caldre, però, esperar dotze anys, fins el 1995, per tal de veure aprovat el Pla Territorial General de Catalunya, i, a més, aquest, a l’hora establir els àmbits per als futurs Plans Territorials Parcials, negava un àmbit propi per l’APiA: n’adscrivia cinc comarques a l’àmbit de Ponent (juntament amb les Terres de Lleida) i la Cerdanya a la Catalunya central.

L’avenç cap a l’adopció d’un instrument específic d’ordenació per a l’APiA no va començar a redreçar-se fins l’any 2001, quan el Parlament de Catalunya, a instàncies de l’oposició, va rectificar la llei del Pla Territorial General i va reconèixer les sis comarques de l’APiA -Alt Urgell, Alta Ribagorça, Aran, Cerdanya, Pallars Jussà i Pallars Sobirà- com a àmbit funcional específic per a la planificació territorial. Així, quan l’any 2004, el govern de la Generalitat presidit per Pasqual Maragall creà el Programa de Planejament Territorial amb l’objectiu d’elaborar tots els plans territorials pendents, no només es va incloure el Pla de l’APiA, sinó que aquest fou en primer en aprovar-se.

Les propostes del Pla: protegir els espais oberts, enfortir la xarxa urbana i millorar les comunicacions

El propòsit principal del PTAPiA consisteix en ordenar els tres sistemes que constitueixen el canemàs bàsic per a la funcionalitat i la sostenibilitat del territori: els assentaments humans, els espais oberts i les infraestructures de comunicació. Per això estableix normes d’aplicació directa i directrius per al planejament urbanístic que han de ser seguides obligatòriament a l’hora de redactar els plans d’ordenació de cada municipi. Convé recordar breument els objectius del Pla ja que, tot i la seva importància, resulten en molts casos poc coneguts per la societat pirinenca.

El primer gran objectiu del PTAPiA consisteix en enfortir la xarxa urbana, tradicionalment massa feble en un territori que, tot i cobrir gairebé una cinquena part de la superfície de Catalunya, n’aplega encara no l’1% de la població. A aquests efectes, el Pla proposa enfortir les localitats amb major capacitat d’absorbir creixements i irradiar serveis sobre el conjunt del territori: Puigcerdà, Bellver, la Seu d’Urgell, Organyà, Oliana, Tremp, la Pobla de Segur, Pont de Suert, Sort, Esterri d’Àneu, Vielha, Bossòst i Les. De la mateixa manera, es proposa regular els usos del sòl, preservar el patrimoni construït i fomentar la construcció d’habitatge protegit. A més, el PTAPiA aposta, de manera decidida, per limitar la dispersió de la urbanització sobre el territori i la proliferació de segona residència. Amb aquestes finalitats, el Pla estableix directrius de desenvolupament urbanístic per a cada un dels prop de sis-cents nuclis de població existents en el nostre àmbit. El Pla també defineix 13 agrupacions de municipis en les que considera convenient coordinar el planejament urbanístic municipal.

Pel que fa als espais oberts, el Pla parteix de la noció de que aquests constitueixen un factor de competitivitat territorial de primer ordre per a l’APiA, ja que li permeten de disposar d’un seguit de valors patrimonials, de recursos ambientals i d’atractius turístics fonamentals per al seu desenvolupament i la qualitat de vida dels seus habitants. Per això, es proposa de protegir aquests espais de la fragmentació, la degradació i la dispersió de la urbanització, amb la finalitat de preservar la biodiversitat del medi, els sòls agrícoles i els valors del paisatge pirinenc. A aquests efectes, el PTAPiA no només ratifica la protecció dels espais naturals ja classificats, sinó que els integra a través d’una xarxa de connectors. Així, estableix que el 72,1% del territori de l’àmbit ha de ser considerat de protecció especial a efectes urbanístics: 36,2% per ser ja espais naturals protegits, 34,6% pels seus valors naturals i com a connectors i 1,2% per ser sòls d’especial valor agrícola.

En tercer lloc, el PTAPiA es proposa ordenar un sistema que tradicionalment ha acumulat mancances molt negatives per a les condicions de vida i el desenvolupament econòmic d’aquestes terres: les infraestructures de comunicació terrestre,. Així, el Pla prescriu la necessitat de millorar els cinc eixos viaris de comunicació amb la plana, és a dir, els que segueixen els cursos de la Noguera Ribagorçana, la Noguera Pallaresa, el Segre, el Llobregat i el Ter. A més, considera necessari enfortir la comunicació transversal transpirinenca, històricament desatesa. Finalment, el PTAPiA indica la necessitat d’estudiar la millora i extensió de les connexions ferroviàries, tant pel que fa a la línia Lleida-la Pobla, com Barcelona-Puigcerdà-la Tor de Querol, caracteritzades per la seva precarietat.

Necessitat d’un balanç després de 20 anys de transformacions intenses

Transcorregudes gairebé dues dècades des de l’aprovació del PTAPiA resulta del tot convenient elaborar un balanç sobre quins han estat la seva utilitat i els seus efectes, així com debatre la necessitat, si s’escau, d’adaptar-lo a les noves exigències de la societat pirinenca i els reptes ambientals. Per això, és imprescindible que tant la Generalitat, com els governs locals i els moviments cívics pirinencs realitzin una avaluació del rendiment del PTAPiA durant aquestes darreres dècades i la seva incidència en la transformació del territori pirinenc. Vegem, breument, alguns del elements que, al nostre entendre, hauria de contenir aquest balanç.

La primera qüestió a considerar és, òbviament, l’evolució del poblament i la seva relació amb el desenvolupament urbanístic. Com és sabut, la població pirinenca ha passat de 70.986 habitants l’any 2006 a 76.643 el 2024. Es confirma, doncs, l’existència d’una certa represa demogràfica que ha permès que -tot i el gran creixement de la població catalana en aquestes dues dècades- l’APiA pràcticament no hagi perdut pes relatiu sobre el conjunt del país. Aquesta evolució encara resulta més positiva si es té en compte que, segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, la població que realment utilitza el territori pirinenc és força més elevada, fins al punt que en alguna comarca, com el Pallars Sobirà, la població real durant el tercer trimestre de cada any pràcticament dobla la que hi està empadronada.

En aquest context, el PTAPiA ha demostrat ser un instrument de notable utilitat a l’hora d’orientar i enfortir el planejament urbanístic municipal. En primer lloc, l’existència del Pla Territorial va permetre que, l’any 2009, la Generalitat aprovés directament el planejament dels 25 municipis pirinencs que, tot i els anys transcorreguts des del restabliment de la democràcia, no disposaven encara de cap figura de planejament urbanístic general. Així mateix, el govern de la Generalitat va aprovar Plans Directors Urbanístics per coordinar el planejament en les comarques del Pallars Sobirà (2008), la Cerdanya (2008) i l’Aran (2010). Finalment, les directrius establertes en el PTAPiA van ser la base per a la revisió dels planejaments municipals desmesurats aprovats en períodes anteriors i extingir el desenvolupament de 345 ha de sòl urbanitzable, que resultava clarament insostenible (Pla Director Urbanístic de sòls no sostenibles de l’AP, 2020).  

Ara bé, per dur a terme el balanç complert de l’eficàcia del PTAPiA  en aquest camp, caldrà disposar de dades sobre l’evolució del conjunt del planejament urbanístic de l’àmbit i la seva subjecció a les directrius establertes en cada cas per al Pla. Caldrà també conèixer l’evolució real dels usos del sòl i, en particular, l’increment de la superfície de sòl artificialitzat. Serà necessari, així mateix, realitzar una anàlisi aprofundida de l’evolució del mercat de l’habitatge en les dues darreres dècades, que ha esdeviongut un dels principals problemes per a la població de l’APiA, així com del conjunt de Catalunya.

El segon tema que una avaluació del PTAPiA haurà d’abordar és l’evolució dels espais oberts. Si bé és cert que bona part dels espais naturals de l’àmbit gaudien de protecció amb anterioritat a l’aprovació del Pla (Parc Nacional d’Aigües Tortes, 1955; Parc Cadí-Moixeró, 1983; Parc de l’Alt Pirineu, 2003; etc.), no hi ha dubte que la seva vigència ha contribuït a consolidar la preservació d’una xarxa de connectors essencials per a la seva biodiversitat i per a la qualitat ambiental del conjunt de l’àmbit. De tota manera, un balanç aprofundit de la utilitat del PTAiP haurà d’incloure l’estudi de l’evolució de les cobertes de sòl en aquests espais. Només així es podrà mesurar fins a quin punt s’estan mantenint els usos agrícoles i ramaders, establir la dimensió de l’avenç del forest, valorar la preservació del mosaic territorial i del paisatge, així com avaluar l’impacte d’usos antròpics com les instal·lacions per a la producció d’energia.

El sistema de comunicacions terrestres és tercer i darrer tema que el balanç del PTAPiA ha d’abordar de manera peremptòria. En les dues darreres dècades s’han dut a terme algunes de les actuacions viàries previstes en el Pla, com les millores del accessos al coll de Comiols, el condicionament de diversos trams de la C-14 o la variant d’Esterri d’Àneu. S’ha millorat així mateix de manera molt notable el servei ferroviari entre Lleida i la Pobla de Segur, mentre persisteixen problemes gravíssims, tot i les inversions realitzades, en la línia de Puigcerdà i la Tor de Querol. Una avaluació completa de la situació de les infraestructures de comunicació a l’APiA haurà de tenir en compte quina ha estat l’evolució de la accessibilitat de l’àmbit pirinenc respecte el seu entorn, al sud i al nord de la Serralada, la seva connectivitat interna (en especial pel que fa a les comunicacions transversals) i el desplegament de les comunicacions digitals sobre el conjunt del territori.

A finals del primer quart del segle XXI, l’Alt Pirineu i l’Aran es troben davant de noves oportunitats (l’extensió de les xarxes digitals, l’increment de la mobilitat de la població) i nous reptes (l’acceleració del procés de canvi climàtic, la problemàtica de l’habitatge). Per tal d’aprofitar les primeres i fer front als segons, la gestió del territori pren una importància de crucial. El PTAPiA ha mostrat, al llarg de vint anys de vigència, la seva utilitat en aquesta comesa. Per això, cal ara fer un balanç acurat de les seves potencialitats i, a la llum de les transformacions i les necessitats actuals del territori pirinenc, projectar-lo cap al futur.

[Article publicat a la revista Nabius, XII.2026] 

El planejament territorial a Catalunya: elements per a un balanç necessari

El planejament territorial avui vigent a Catalunya fou elaborat, en bona mesura, entre els anys 2004 i 2010. Bé és veritat que el Pla Territorial General havia estat aprovat en una data força anterior, l’any 1995. Però per al seu desenvolupament efectiu, a través de Plans Territorials Parcials de caràcter normatiu, va caldre esperar la creació del Programa de Planejament Territorial, l'any 2004, sota la presidència de Pasqual Maragall. Fou a través d’aquest instrument, adscrit a la Secretaria per a la Planificació Territorial de la Generalitat, que es varen confegir, tramitar i portar a aprovació els set Plans Territorials Parcials avui vigents, que, plegats, cobreixen la totalitat del territori de Catalunya: Alt Pirineu i Aran (2006), Terres de Lleida (2007), Catalunya Central (2008), Camp de Tarragona, Regió Metropolitana, Terres de l’Ebre i Comarques Gironines (2010).

Els plans territorials contenen normes, directrius i recomanacions relatives a tres sistemes territorials bàsics: els espais oberts, els assentaments i les infraestructures de mobilitat terrestre. Així, els Plans indiquen, en primer lloc, els sòls que, pels seus valors ambientals o per consideracions urbanístiques, queden protegits del procés d’urbanització. En segon lloc, estableixen normes per al desenvolupament dels nuclis de població, tot determinant i limitant les noves superfícies de sòl que poden incorporar-se al procés d’urbanització. Finalment, indiquen les traces i les prestacions per al desenvolupament de la xarxa viària i ferroviària.

D’ençà la seva aprovació, el planejament territorial ha permès orientar de manera efectiva el nou planejament urbanístic que s’ha anat aprovant, tant pel que fa a la classificació de sòl per al desenvolupament urbanístic, com a l’hora d’establir reserves de sòl per a les infraestructures o definir els usos permissibles en els espais oberts. La seva vigència ha estat així mateix d’importància decisiva per a l’elaboració dels Plans Directors Urbanístics que s’han anat aprovant, inclòs el Pla Director Urbanístic de l’ÀreaMetropolitana de Barcelona que es troba avui en període d’informació pública.

La necessitat d’un balanç

L’any que ve, s’acompliran vint anys de l’inici del Programa de Planejament Territorial i els plans hauran estat vigents entre 18 i 14 anys. Sembla del tot convenient, doncs, començar a elaborar un balanç sobre quina ha estat la seva utilitat i els seus efectes, així com sobre la necessitat, si s’escau, d’adaptar-los a les noves exigències plantejades per al desenvolupament de la societat i els paràmetres ambientals. Aquesta tasca es veu dificultada pel fet que, des del Govern de la Generalitat, no s’ha donat compliment a les disposicions que establien l’obligació d’anar presentant al Parlament les successives memòries sobre l’acompliment de les disposicions del Planejament Territorial. D’altra banda, alguns dels instruments de seguiment dels Plans previstos en la normativa, com la Comissió d’Ordenació Territorial Metropolitana, tampoc han tingut continuïtat efectiva.

Tanmateix, en els darrers mesos s’han emprès diverses iniciatives interessants per al rellançament del debat sobre el planejament territorial. Entre aquestes destaca el cicle de debats El planejament territorial a Catalunya: vigència, balanç i perspectives de futur organitzat per la Societat Catalana d’Ordenació del Territori, que s’inicià el proppassat dia 28 de setembre i s’estendrà, en diverses sessions, durant el curs acadèmic 2023-2024. Així mateix, en el sí del Departament de Territori de la Generalitat d’una taula de treball entre el Departament i diverses entitats per tal d’avaluar la situació del planejament territorial.

Les bases factuals del debat

Com es deia, el debat sobre la utilitat i el futur del planejament territorial sembla particularment útil i necessari en les circumstàncies actuals. Tanmateix, per tal que aquest exercici resulti fructífer, hi ha un requisit previ: dotar-se d’unes bases factuals a partir de les quals aconduir la discussió.

Aquesta informació de base resulta essencial per tal que tots els actors implicats en el debat (Generalitat, administracions locals, agents socials, forces polítiques, entitats ciutadanes, universitats i sectors professionals) puguin participar-hi de manera fonamentada. En concret, caldria disposar, com a mínim, dels següents elements:

Diagnosi sobre les dinàmiques territorials i acompliment de les previsions dels plans

a.1) Projeccions. Evolució de la població i dels llocs de treball localitzats en relació a les previsions contingudes en els plans territorials parcials (PTP) per a l'any 2026.

a.2) Sistema d’assentaments. Creixement de la superfície de sòl urbanitzat, així com de la  població i dels llocs de treball per municipis en relació a les estratègies definides en els Plans Territorials Parcials aprovats i vigents.

a.3) Sistema d’espais oberts. Evolució dels usos del sòl (activitats autoritzades, espais agrícoles, sòls forestals, instal·lacions energètiques) i de les figures de protecció ambiental i del paisatge en relació a la normativa dels Plans Territorials Parcials. 

a.4) Sistema d’infraestructures. Construcció de noves infraestructures viàries i ferroviàries i adaptació a les reserves de sòl i a les previsions del planejament territorial, tant pel que fa als Plans Territorials Parcials com als Plans Territorials Sectorials d'infraestructures.  

Diagnosi de l’actuació institucional

b.1) Relació entre els PTP i el planejament urbanístic municipal. Plans d’Ordenació Urbanística Municipal aprovats en el període de vigència dels Plans Territorials Parcials; contingut dels informes territorials emesos i compliment de les previsions de les estratègies del planejament territorial.

b.2) Relació entre el PTP i el planejament urbanístic supramunicipal. Evolució dels Plans Directors Urbanístics aprovats en el període de vigència dels Plans Territorials Parcials i correspondència amb les previsions de planejament territorial.

b.3) Relació entre els PTP i el planejament de les infraestructures. Previsions dels Plans Directors de la Mobilitat i els Plans Directors d’Infraestructures aprovats en el període de vigència dels Plans Territorials Parcials; evolució de les inversions en relació a les previsions del planejament territorial (Plans Territorials Parcials i planejament sectorial). .

b.4) Relació dels PTP amb la resta de planejament territorial sectorial i els catàlegs del paisatge. Previsions dels Plans Territorials Sectorials vigents i en elaboració (espais comercials, habitatge, energia,...), així com dels Catàlegs del Paisatge, en relació amb els Plans Territorials Parcials. 

Cal esperar que la Generalitat i el conjunt d’entitats concernides vulguin aportar aquestes informacions per tal que el debat sobre el planejament territorial de Catalunya, important com és, pugui desenvolupar-se sobre unes bases rigoroses i constructives.

Deu anys del Pla Director Territorial de l'Empordà: i ara, què?

S’acompleixen deu anys de l’aprovació del Pla Director Territorial de l’Empordà. En aquesta avinentesa  la Fundació Catalunya-Europa ha organitzat una jornada amb la voluntat de fer balanç de les transformacions del territori empordanès durant la darrera dècada i per debatre les opcions de present i de futur. La jornada, celebrada el proppassat 21 d’octubre, han participat Joan Armangué en nom de la Fundació, Joan Vicente i Xavier Martín de la Universitat de Girona, Marta Ball-Llosera que fou portaveu de Salvem l’Empordà. Oriol Nel·lo de la Universitat Autònoma de Barcelona i el periodista i escriptor Antoni Puigvert.
El debat va fer emergir diverses qüestions d’interès, en primer lloc, pel què fa a la relació entre els moviments territorials i les administracions públiques en el camp del planejament. En efecte, el Pla Director Territorial de l’Empordà (PDTE) sorgí, en molt bona mesura com a resultat dels moviments ambientals i territorials, vehiculada sobretot a través de l'IAEDEN i Salvem l’Empordà durant els anys 2001 i 2002. Les transformacions territorials que en aquell moment afectaven l’Empordà –desenvolupaments urbanístics, impactes de les infraestructures i problemàtica ambiental- eren de tal magnitud que requerien amb urgència una ordenació de conjunt. Aquesta hauria pogut aconseguir-se amb el Pla Territorial de les Comarques Gironines que la Generalitat tenia pendent d’elaborar. Tanmateix, com és sabut, d’ençà l’any 1983 en el que s’aprovà la Llei de Política Territorial, el progrés en matèria de planejament territorial per part de l’administració catalana havia estat extremadament parsimoniós. En aquestes circumstàncies, davant l’absència del Pla per al conjunt de la comarques gironines, la pressió dels moviments forçà la creació d’una nova figura de planejament, el Pla Director Territorial, d’abast més limitat. Això és produí amb la Llei d’acompanyament del pressupostos de l’any 2003 i assenyalà l’inici formal de la redacció del PDTE.  
A partir del relleu en el govern de la Generalitat i l’arribada de Pasqual Maragall a la presidència, el desembre de l'any 2003, el pla que es trobava en les fases inicials de la seva redacció rebé un impuls decidit. La seva elaboració s’integrà en el Programa de Planejament Territorial que portaria a aprovar, entre 2006 i 2010 els 7 Plans Territorials Parcials que abasten la totalitat del territori de Catalunya, així com els Plans Directors Territorials de l’Empordà, la Garrotxa i l’Alt Penedès. Així mateix s’aprovaren gairebé 40 Plans Directors Urbanístics, diversos dels quals afectaven directament l’Empordà: el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner,  el de la Serra de Verdera i el de l’Àrea Urbana de Figueres. Així mateix, es promulgà la Llei del Paisatge  -que aconduiria a l’aprovació, l’any 2010 del Catàleg del Paisatge de les comarques gironines- i la Llei de Barris, que va permetre emprendre intervencions de rehabilitació integral a diverses localitats empordaneses (Figueres, la Bisbal, Palafrugell, Palamós, Sant Feliu de Guíxols, Roses, l’Escala,...).
Fou aquest el context en el que s’elaborà i aprovà, després d'un intens debat, el PDTE. Aquest té un contingut eminentment físic, com la resta del Planejament Territorial d’aquest període. El pla no pretén ser omnicomprensiu sinó que concentra el seu abast als tres sistemes territorials bàsics: espais oberts, assentaments i infraestructures. Així, es proposa potenciar la matriu d’espais oberts no només a través de la protecció dels espais d’interès natural costaners i de l’interior, sinó també d’un conjunt d’espais que els entrelliguen, tot configurant així una matriu efectivament connectada. En segon lloc, el PDTE es proposa evitar la dispersió de la urbanització sobre el territori i enfortir el el sistema urbà, tot concentrant els creixements sobretot en les majors localitats de l’Empordà. Finalment, el Pla estableix la traça i les prestacions de les infraestructures de comunicacions terrestre –viària i ferroviària- amb la voluntat de millorar l’accessibilitat, l’eficiència i la sostenibilitat de la mobilitat.
L’efectivitat del PDTE s’ha mostrat en diversos àmbits. Segurament, el més rellevant és el fet que d’ençà de la seva aprovació, 25 municipis empordanesos que han elaborat el seu Pla d’Ordenació Urbanística Municipal han hagut d’adaptar les seves disposicions i estratègies a allò que prescriu el PDTE, que com és sabut a partir de l’any 2010 fou subsumit pel Pla Territorial Parcial de les comarques gironines, finalment aprovat.
Ara bé, els canvis que s’han produït en aquesta dècada comporten la necessitat de repensar les polítiques territorials i el planejament. Com va advertir ja en el seu dia Juli Esteban, director del Programa de Planejament Territorial, les possibilitats de un pla que no s’ajorni i s’adapti a l’evolució de la societat esdevingui obsolet “són totes”. Les transformacions econòmiques, institucionals i socials comporten noves demandes, han fet aparèixer nous agents i requereixen de noves polítiques. La millor commemoració dels 10 anys de l’aprovació del Pla Director Territorial de l’Empordà és rellançar l’exigència –des de la ciutadania i les institucions- de governar la transformació del territorial. 

Planejament per a la gent gran en un entorn de canvi climàtic. VI Cicle de Conferències: "L'Ordenació del Territori, teoria i pràctica"

Ramon Calsina, "El Vallès optimista", cap a 1932
Museu Nacional d'Art de Catalunya

El Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, en el marc del seu Màster d’Estudis Territorials i de la Població, organitza el VI Cicle de Conferències “L’ordenació del territori: teoria i pràctica” sobre el tema Planejament Sostenible i saludable per a la gent gran en un entorn de canvi climàtic.

El cicle té per objectiu fornir elements per al coneixement i el debat sobre com adaptar el

planejament urbà i territorial a dues realitats força probables de mitjans del s. XXI: l’envelliment de la població i un clima més càlid que l’actual. Els dos fenòmens plantegen reptes molt importants però que en absolut s’han d’analitzar únicament des d’una perspectiva negativa.

En aquesta línia, alguns dels temes que es tractaran seran el disseny dels espais públics (especialment parcs i jardins) en el marc d’un clima canviant; l’impacte de fenòmens extrems com les onades de calor sobre la població i especialment sobre la gent gran; el futur de l’envelliment; la crisi recent de l’habitatge; les noves formes d’assistència social per a la gent gran , i envelliment i sostenibilitat del sistema públic de pensions a l’estat espanyol. Els i les conferenciants que impartiran el cicle gaudeixen d’una gran expertesa en aquests àmbits, tant del món acadèmic com de la pràctica professional. 

El cicle s'inscriu dins les activitats del Màster d'Estudis Territorials i de la Població, el programa troncal del qual estudia enguany, precisament, projectes a dur a terme a la ciutat de Terrassa en l'horitzó de l'any 2050, en un context probable d'envelliment de la població i de canvi climàtic. 

Les sis conferències tindran lloc durant sis dimecres successius entre els dies 26 d’octubre i 13 de desembre de 2016 (llevat del Dimecres 6 de Desembre), a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la UAB, entre 18 i 19 hores, d’acord amb el programa que figura a continuació.

Les sessions són obertes a tota la comunitat universitària, així com a les persones interessades que vulguin participar-hi. Per assistir-hi és necessari inscriure’s prèviament enviant un missatge de correu electrònic al professor Esteve Dot (esteve.dot@uab.cat) indicant-hi nom, estudis i universitat de procedència. Es lliurarà un certificat d’assistència als inscrits que segueixin el conjunt del cicle. Així mateix, els participants inscrits rebran els materials que es presentin a les conferències. Les places són limitades.

El programa és continuació dels Cicles de Conferències que sota el títol Ordenació del territori:

teoria i pràctica, el Departament ha organitzat durant els cursos 2011-2012; 2012-2013; 2013-

2014; 2014-2015 i 2015-2016. Els conferenciants d’aquests cicles varen ser: Josep Báguena, Joana Barceló, Jaume Busquets, Anna Cabré, Xavier Campillo, Josep Maria Carrera, Rufí Cerdan, Claire Colomb, Jordi Cunillera, José Antonio Donaire, Juli Esteban, Rosa Maria Fraguell, Francesco Indovina, Josep Enric Llebot, Joan Llort, Joan López, Hug March, Jaume Mateu, Francesc Muñoz, Francesco Musco, Oriol Nel·lo, Joan Nogué, Marc Parès, Ricard Pié, Pilar Riera, Eduard Rosell, Vicent Maria Rosselló Verger, Pere Sala, David Tàbara, Carme Trilla i Joan Vilà Valentí.

PROGRAMA

26 d’octubre 2016

Claire Hancock, geògrafa (UPEC)

Why occupy République? redefining French citizenship from a Parisian square

Sala d´Actes (B7/1056) de 18h a 19h.

2 de novembre 2016

Robert Savé, ecòleg (IRTA)

Dissenyant parcs i jardins del futur sota un entorn climàtic canviant

Sala de Graus (B7/052) de 18h a 19h.

9 de novembre 2016

Xavier Basagaña, estadístic (CREAL)

Onades de calor i mortalitat a les àrees urbanes

Sala de Graus (B7/052) de 18h a 19h.

16 de novembre 2016

Amand Blanes, demògraf ( CED)

El futur de l'envelliment: de les edats a les persones

Sala d´Actes (B7/1056) de 18h a 19h.

23 de novembre 2016

Melissa Garcia-Lamarca, geògrafa (ICTA-UAB)

Crisi de l’habitatge: desnonaments i gent gran a l’àrea de Barcelona

Sala d´Actes (B7/1056) de 18h a 19h.

14 de desembre 2016

Pau Miret, demògraf (CED)

Envelliment i la sostenibilitat del sistema públic de pensions a Espanya

Sala d´Actes (B7/1056) de 18h a 19h.

20 de desembre 2016

Jeroen Spijker, demògraf (CED).

Envelliment de la població i efectes sobre els perfils dels cuidadors de la gent gran 

Sala de Graus (B7/052) de 18h a 19h

Els deu reptes del planejament territorial i urbà

El Consejo Nacional de Desarrollo Urbano de Chile ha posat a disposició de tots els interessats els materials de la jornada sobre el planejament de les ciutats xilenes cel·lebrat a la seu de la aula magna de la Universidad Católica a Santiago de Chile el proppassat dia 22 d'abril de 2016.
Els materials inclouen la conferència d'Oriol Nel·lo sobre el tema "La planificación urbana integrada: diez retos" respecte la qual es pot consultar tant el vídeo com la presentació ppt. La conferència, basada en part en l'experiència catalana de planejament, versa sobre la necessitat i la dificultat de governar les transformacions d'entorns urbans caracteritzats pel seu gran dinamisme.
Per fer-ho és necessari i afrontar els deu reptes següents:
1. Establir una diagnosi i uns criteris compartits amb la ciutadania
2. Definir el caràcter i els límits dels plans
3. Seleccionar la seva temàtica
4. Resoldre el joc d'escales i de relacions entre els diversos nivells de planejament
5. Organitzar tècnicament i políticament el procés d'elaboració, tramitació i aprovació
6. Assegurar la implicació de la ciutadania
7. Coordinar el planejament amb la resta d'instruments jurídics relatius a l'urbanisme, el paisatge, la mobilitat, l'habitatge
8. Establir la relació entre el pla i els projectes territorials i urbans que n'han de fer possible el desenvolupament i la concreció
9. Definir les formes de control i avaluació de l'aplicació i efectes del planejament
10. Disposar de la voluntat política i la capacitat d'acció necessàries per tal d'impulsar, aprovar, desenvolupar i avaluar el planejament.
Els materials posats a disposició inclouen també la conferència de Magdalena Vicuña, professora de l'Instituto de Estudios Urbanos de la Universidad Católica de Chile sobre el tema "Planificación urbana integrada: evaluación de modelos y buenas prácticas",  així com la intervenció de Luis Eduardo Bresciani, president del Consejo Nacional de Desarrollo Urbano, sobre el tema "La planificación urbana integrada: propuesta para Chile".

El mite legal de la ciutat compacta

La qüestió de la densitat urbana és un dels temes principals de la pràctica i el debat urbanístic. De fet, l’evolució contemporània de la disciplina té els seus orígens, en bona mesura, en la preocupació pels efectes de la densitat excessiva de les ciutats sorgides de la revolució industrial. Tanmateix, durant els darrers cinquanta anys, en bona part de la teoria i la pràctica urbanística, la preocupació per l’alta densitat urbana s’ha anat veient reemplaçada per la inquietud suscitada pel fenomen invers: la proliferació de la urbanització de baixa densitat.

En efecte, tot i que ja hi havia, òbviament, antecedents anteriors, a partir de mitjans del segle XX la millora de les infraestructures de comunicació i, en particular, la generalització en l’ús de l’automòbil privat, han permès una extensió sense precedents dels espais urbanitzats, molts dels quals han adoptat densitats destacadament reduïdes. El fenomen, que té com expressió paradigmàtica la difusió de la urbanització als Estats Units d’Amèrica en els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial i s’ha generalitzat, amb diverses variants, en molts països, ha estat assimilat a una “explosió de la ciutat”, en el sentit de que ha tingut com efecte la transmutació de la forma urbana tradicional i la dispersió de la urbanització sobre territoris molt amplis. Els efectes negatius d’aquesta dinàmica –en termes de l’artificialització del sòl, la mobilitat, el cost dels serveis, el consum energètic i la segregació social, entre d’altres- han portat a bona part de la teoria urbanística a propugnar la necessitat de limitar la proliferació dels assentaments de baixa densitat.

Aquesta preocupació s’ha anat obrint camí no només en el camp de la doctrina urbanística, sinó també del planejament i fins i tot de la normativa legal. Així, les directrius per la planificació territorial a Europa indiquen la necessitat de contenir els desenvolupaments de baixa densitat, diverses legislacions estatals (la espanyola, la italiana) han inclòs mesures concretes per tal de reduir l’anomenat “consum de sòl” i el planejament –ja sigui el territorial o l’urbanístic- tendeix a adoptar el criteri de la compacitat i la densitat urbana com a guia. Val a dir que, en aquest camp, el pas des dels pronunciaments de principis –més o menys retòrics- a les disposicions pràctiques no ha estat gairebé mai expedit, que les normatives adoptades solen ser recents i que la seva aplicació ha de ser dilatada en el temps. Per tant, resulta difícil de debatre’n encara els efectes. Tot i així, resulta indiscutible que la voluntat d’intervenir per tal d’aconduir o limitar els desenvolupaments urbans de baixa densitat va obrint-se pas, amb major o menor efectivitat, en la normativa urbanística europea (i també nordamericana).

Sobre aquest tema, d’importància crucial per a la pràctica urbanística i per a l’evolució de les nostres ciutats, el jurista Joan Amenós acaba de publicar un interessant assaig titulat El mito legal de la ciudad compacta (Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona, 2015, 167 p.). Darrera aquest títol, volgudament provocatori, l’autor analitza el procés de dispersió de la urbanització als Estats Units d’Amèrica i a Europa Occidental; descriu el sorgiment del “mite de la ciutat compacta” en la cultura urbanística i la seva progressiva adopció per part de la legislació; i acaba oferint una breu panoràmica dels instruments normatius més habitualment utilitzats per tal de contenir-la: la planificació territorial, el planejament municipal i les legislacions sectorials.

En conjunt, l’obra d’Amenós, professor del Departament de Dret Administratiu a de la UAB, és una reflexió incisiva i intel·ligent, que cerca de trencar alguns dels llocs comuns sobre el desenvolupament urbanístic, la seva regulació i els seus efectes. Això el porta a adoptar posicions que resulten força contraposades, per exemple, a allò que en aquest àmbit propugna el planejament territorial vigent a Catalunya. Així, no només defensa que la dispersió urbana ja ocorreguda resulta molt difícilment reversible, sinó també que en molts casos no és convenient que l’Administració pública tracti de limitar nous desenvolupaments urbans dispersos, si aquests satisfan la demanda d’una part de la ciutadania.

Es dirà, amb raó, que algunes d’aquestes reflexions contenen munició eventualment utilitzable per aquells que propugnen una major desregulació dels usos del sòl. Podrà adduir-se també que resulten difícilment compatibles amb les conclusions de nombrosos estudis sobre els efectes ambientals de la dispersió urbana. Però no és negant el debat que la teoria i la pràctica urbanística avancen: els arguments del professor Joan Amenós mereixen ser escoltats i la seva discussió pot contribuir a moure les aigües, massa estancades, del debat urbanístic. 

Àrea Metropolitana de Barcelona: Quaderns del Pla Director Urbanístic

A finals del proppassat mes d’octubre va presentar-se a la seu del Col·legi d’Arquitectes a la ciutat de Barcelona la publicació Ciutats i plans urbanístics al segle XXI: per comprendre les noves dinàmiques i els instruments urbanístics. L’obra ha estat dirigida per l’arquitecte Joan Busquets i elaborada per un grup d’investigadors de la Graduate School  of Design de la Universitat de Harvard.

El volum analitza la relació entre els canvi que s’estan produint en les grans ciutats del món i la forma com aquests requereixen de canvis en els instruments i sistemes de planejament i gestió de les àrees urbanes. Així, l’obra s’inicia amb la descripció d’allò que anomena els “Elements de la nova cultura urbanística”: els canvis en els patrons de la mobilitat, la dialèctica entre la competició i la col·laboració de ciutats, les noves formes d’economia, les connexions globals, les xarxes urbanes, el metabolisme urbà i l’equitat social. Després d’haver avançat aquest principis, mostra un seguit d’exemples de com s’estan transposant a la gestió i al planejament d’una trentena de ciutats, que ocupen llocs diversos en la jerarquia del sistema urbà mundial: ciutats globals (Londres, Nova York, Shanghai,...), megacities (Beijing, Rio de Janeiro. Seoul,..), ciutats capitals (Amsterdam, Barcelona, Toronto,...) i capitals regionals (Curitiba, Miami, Johannesburg,...). El llibre es clou amb una breu relació de com aquests principis i exemples podrien informar l’elaboració del nou planejament metropolità a l’àrea de Barcelona.

El volum forma part d’una col·lecció d’aparició recent, impulsada per l’Àrea Metropolitana de Barcelona, i que porta per títol Quaderns PDU Metropolità. Com és sabut, la Llei 31/2010 de l’Àrea Metropolitana de Barcelona confereix a aquesta institució la responsabilitat de promoure, redactar i tramitar el Pla Director Urbanístic relatiu als 36 municipis que la conformen. Es tracta d’un document de gran importància, en primer lloc perquè es refereix a una àrea que constitueix la clau de volta del sistema urbà català i, tot i representar només un 2% de la superfície de Catalunya, conté més del 40% de la població del país. Des del punt de vista de la normativa urbanística, el PDU, un cop aprovat definitivament per la Generalitat, hauria d’obrir les portes a la revisió del vell Pla General Metropolità de 1976.

La col·lecció Quaderns PDU Metropolità pot jugar doncs en la preparació d’aquest nou instrument de planejament un paper similar al que la sèrie Papers. Regió Metropolitana de Barcelona va tenir durant molts anys en la preparació del Pla Territorial Metropolità de Barcelona, aprovat l’any 2010 i referit, com és ben sabut, al conjunt de la regió metropolitana barcelonina: la detecció de temes i problemes, l’avanç cap a la diagnosi i la construcció del consens tècnic i polític envers les opcions a escollir. Fins a la data, la col·lecció consta dels set volums següents:

1.       Cap a la redacció del Pla Director Urbanístic Metropolità   

2.       Anàlisi de les modificacions del Pla General Metropolità  

3.       L’urbanisme dels espais oberts: piasatge, lleure i producció  

4.       Urbanisme i noves dinàmiques socials i productives  

5.       Estudis metropolitans  

6.       L’àrea metropolitana de Barcelona en el sistema urbà europeu  

7.      Ciutats i plans urbanístics en el segle XXI

Tots els textos dels quaderns es publiquen en català, castellà i anglès.

Ciutat i territori en l'Acord per la X Legislatura del Parlament de Catalunya

El dia 19 de desembre de 2012, Convergència i Unió i Esquerra Republicana de Catalunya han arribat a un Acord per a la transició nacional i per garantir l'estabilitat parlamentària del govern de Catalunya, durant la X Legislatura del Parlament de Catalunya. L'acord, signat entre les dues forces a les que els resultats de les eleccions del proppassat dia 25 de novembre varen atorgar major representació parlamentària, consta d'una sèrie de determinacions pel què fa a la celebració d'una consulta sobre el futur institucional de Catalunya i d'un seguit d'acords per garantir l'estabilitat del suport parlamentari al govern en un conjunt de camps. 

Així, l'Apèndix II de l'acord conté un document sobre les Prioritats del govern de transició nacional durant la legislatura que ara comença, en el que s'enuncien aquestes prioritats, s'esbossa l'orientació de l'acció del govern al respecte i s'expressa el compromís d'ambdues forces de donar-li conjuntament suport al Parlament. És sobre aquest darrera part del document, més concreta i aparentment més prosaica que el debat sobre el dret a decidir, que volem centrar-nos ara. En particular, resulta de molt d'interès constatar la forma com els temes relatius a la ciutat i el territori hi són tractats. 

Com hem tingut ocasió de comentar, les polítiques territorials han estat, en bona mesura, absents del debat entre les forces polítiques que es presentaren a les darreres eleccions. Això, resulta, al nostre entendre, paradoxal, si es te en compte l'impacte que la crisi econòmica i les polítiques aplicades per fer-hi front estan tenint sobre el territori, ja sigui en concentrar les persones amb majors necessitats socials en determinats barris i àrees urbanes, en dificultar el manteniment dels equipaments i els espais públics, en reduir la inversió en infraestructures i el finançament dels espais públics, en fer encara més inaccessible l'habitatge per a sectors molt extensos de la població i en encarir el cost dels serveis urbans bàsics, com l'aigua i l'electricitat.  

Dissortadament, l'acord de govern signat ahir sembla anar en la mateixa direcció, de manera que les qüestions territorials i urbanes hi tenen una presència molt escassa. Vegem-ho. 

El tema al que es fan referències més reiterades és el de les infraestructures. Així, les mesures per a la recuperació econòmica 26 i 27 proposen literalment "Crear  un  observatori  de  la  xarxa  viària  de  Catalunya  que  centralitzi  tota  la informació relativa a la xarxa viària d’alta capacitat i a la xarxa en règim de concessió,  analitzant  la  gestió  econòmica  dels  trams  concessionats  amb l’objectiu d’intentar abaratir o congelar les tarifes sense contraprestació a canvi" i "Consolidar el sistema de descomptes a comportaments eficients dels usuaris de la  xarxa  d’autopistes  i  introduir  les  noves  polítiques  europees  sobre l’Eurovinyeta, com també treballar per corregir la situació de greuge històric amb  relació  amb  la  resta  de  l’Estat,  reclamant-li  la  creació  del  fons  per  a l’homogeneïtzació, el rescat selectiu i les bonificacions dels peatges". Així mateix, l'acord 56, situat en l'apartat de mesures relatives a la sostenibilitat, diu: "Aprovar i desplegar el Pla de Transports de Viatgers per Carretera (2013-2018), el Pla Director d’Infraestructures (2011-2020) i els plans de mobilitat territorials pendents,  avançant  en  la  integració  tarifària  i  introduint  bonificacions  als territoris menys poblats i implantant de la T-mobilitat [sic] com a mecanisme que permeti avançar en la qualitat del transport públic". Peatges i plans d'infraestructures, doncs, són els temes principals en aquest camp. S'acompanyen, tanmateix, d'una destacada absència a tota referència sobre el finançament del transport públic i a la reducció del cost el per a l'usuari (perquè reduir les bonificacions només als "territoris menys poblats", quan els qui viuen en les principals àrees urbanes i amb tarifació integrada han conegut en els darrers anys increments notabilíssims?). 

En l'àmbit de l'habitatge, que està plantejant-se darrerament amb un dramatisme inusitat, les mesures són d'una notable vaguetat. Així es proposa (mesura 34): "Potenciar un fons i un servei de rescat de famílies, potenciar la mediació entre entitat financeres i famílies en els processos de desnonaments i la disposició d'una xarxa de pisos d'emergència. Potenciar el servei de l'Ofideute". Res de nou per aquest costat, doncs a excepció d'aquest inconcret "fons de rescat de famílies": es tracta d'un fons financer? amb quins recursos? amb quins objectius? També es manté a un nivell d'indefinició molt alt la mobilització de l'habitatge vacant:"Estudiar l’aplicació de mesures impositives o mesures d'altra índole per incentivar l’entrada al mercat de lloguer dels habitatges desocupats, propietat de societats mercantils" . Aquestes "mesures d'altra índole" no haurien de consistir en l'obligació, simple i plana, de que les entitats financeres rescatades amb fons públics, a part d'aturar els desnonaments, posessin de manera immediata una part del parc immobiliari del què disposen (i pel que, d'altra banda, no troben comprador) al mercat de lloguer assequible? I mentrestant, què es proposa de fer amb les reserves de sòl per habitatge protegit acumulades en els darrers anys? I en el camp de la rehabilitació, que podria tenir el doble efecte de posar habitatge al mercat i donar feina? 

Finalment, en l'àmbit de la sostenibilitat es proposa elaborar un Pacte Nacional sobre polítiques de sostenibilitat, mantenir i renovar "el compromís del Govern en defensa dels cabals ambientals de l'Ebre" així com per la "recuperació dels cabals del riu Ter", "impulsar una Llei del bosc" i "impulsar una Llei de seguretat civil i emergències". El tractament del canvi climàtic queda reduït a l'anunci de l'elaboració d'una llei sobre la matèria, lluny per tant dels compromisos concrets sobre les emissions que estan adoptant tants països europeus. Resulta també destacada l'absència de referències a la "protecció estructural dels espais lliures i de connexió ecològica" que reclamava el programa electoral d'Esquerra Republicana. Costen d'entendre, així mateix, els esments parcials a la problemàtica de l'aigua, si hom te en compte la situació a la que ha de fer front l'Agència Catalana de l'Aigua, i si hom considera que just en aquest moment s'estan produint privatitzacions que afecten de manera directa la seva gestió d'aquest recurs bàsic i les tarifes que els ciutadans en paguen.

Fora ja de l'àmbit estricte de la gestió del territori i en relació amb l'organització territorial de l'administració, poden trobar-se en el document dos darrers extrems que pot resultar convenient de notar. El primer sembla apuntar a reobrir el debat sobre l'organització territorial (mesura 10): "Impulsar la Llei dels governs locals (racionalitzar i simplificar l'administració local), la llei de finançament local i la Llei de l'Aran. Assumir un model propi d'organització territorial (municipis, comarques i vegueries)". Així mateix s'inclou la menció a "impulsar la Llei electoral catalana". Tenint en compte l'evolució d'aquesta darrera qüestió en les darreres legislatures i l'atzucac en el que es troba la Llei de Vegueries després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, costa de veure, més enllà de la menció ritual, com aquests extrems podran concretar-se.
No és qüestió, en aquesta nota d'urgència, d'assajar un comentari de conjunt al document. De tota manera crida molt notablement aquesta escassa atenció prestada als temes territorials a l'hora de definir les prioritats de govern. Esmentem només dues absències, una relativa al conjunt del territori català, l'altra a les seves ciutats.
Pel que fa a la primera, la gestió territorial, no caldria aprofitar, precisament, la conjuntura de la crisi per repensar de forma estratègica l'ordenació del territori català? No és necessari replantejar-se la dotació i la gestió de les infraestructures més enllà dels peatges i dels plans de servei? No hauríem de tractar d'incrementar l'eficiència dels nostres sistemes urbans? I per tot això, no caldria incorporar entre les prioritats bàsiques del govern l'elaboració del Pla Territorial General de Catalunya que vingués a culminar l'esforç de planificació territorial realitzat en els darrers anys, tal com Esquerra Republicana proposava en el seu programa? No seria aquesta legislatura, en la que es pretenen abordar tants de projectes decisius per al futur, la més oportuna per fer-ho, vinculant-ho al debat  sobre els recursos econòmics, al model productiu, a la gestió dels serveis públics, al canvi climàtic?
Pel que fa a la segona absència, la de les àrees urbanes, com s'explica la manca d'esment als efectes urbans de la crisi econòmica? Com és que no s'inclou una referència a les dificultats dels ajuntaments de fer front al manteniment dels equipaments, dels espais públics, dels serveis? Com s'entén que no s'indiqui què es pensa fer respecte els barris on la problemàtica social està concentrant la població més necessitada? El proppassat mes de març, el Parlament va votar per unanimitat (amb els vots de CiU i ERC, doncs) reactivar la Llei de Barris, com és que ara no figura en l'acord de govern el compromís de fer-ho? No són les ciutats el lloc on es reben els impactes més greus de la crisi? No és aquí on s'hauria de intervenir per tal de tractar de mitigar-los? No són les polítiques urbanes essencials per gestar la represa econòmica i social? De fet els mots ajuntament, urbà, barri i ciutat no són esmentats ni un sòl cop en el document de l'Acord signat ahir. La transició nacional que se'ns proposa no compta amb les ciutats catalanes entre les seves prioritats?