Deu proposicions sobre la segregació urbana i les polítiques de rehabilitació

Entre els dies 5 i 9 de maig s'ha celebrat a Barcelona el curs Les noves polítiques de rehabilitacióurbana: necessitats i perspectives. El curs organitzat pel Consorci de la Universitat Menéndez y Pelayo a Barcelona, ha comptat amb la intervenció d'experts destacats sobre aquests temes, així com de responsables institucionals de les polítiques de rehabilitació a Espanya, Catalunya i l'àmbit barceloní. El programa, que ha estat seguit per uns 200 participants presencials i online, s'ha completat amb un taller dirigit per Carme Trilla, directora de l'Observatori Metropolità de l'Habitatge de Barcelona. 

Trobareu a continuació les conclusions que Oriol Nel·lo, director del curs, va presentar en la cloenda dels treballs. 

"De les aportacions i els debats d'aquests dies se'n deriven un seguit de constatacions i propostes que poden resultar d'utilitat per a la comprensió de les transformacions de les nostres ciutats i de les polítiques que podem desenvolupar-hi. Sense la pretensió d'abastar en el seu conjunt la riquesa de les aportacions i debats del curs, podríem tractar de compendiar els principals ensenyaments d'aquests dies en les deu proposicions següents: 

1. La naturalesa de la segregació residencial. La concentració dels grups socials més vulnerables en algunes àrees de la ciutat té el seu origen en la dinàmica de segregació residencial, és a dir, la tendència dels grups socials a separar-se sobre l'espai urbà en funció de la seva capacitat d'escollir lloc de residència. Aquesta, al seu torn, està condicionada principalment per dos factors: els ingressos de les persones i les famílies, d'una banda, i els preus del sòl i l'habitatge, de l'altra. Com ens va recordar Ismael Blanco en la seva ponència, la segregació urbana en general i la segregació residencial en particular són uns dels trets consubstancials del procés de urbanització capitalista. 

2. La relació entre les desigualtats socials i la segregació residencial. La segregació està estretament lligada a les desigualtats socials, però, com ens ha explicat el professor Tiit Tammaru, aquesta relació no és necessàriament linear ni inmediata. En primer lloc, la relació entre desigualtat i segregació és mediada pel règim urbà i per la planificació urbanística, de manera que polítiques urbanes i d'habitatge més liberals o més socialdemòcrates, per exemple, poden condicionar la ubicació dels grups socials sobre l'espai. D'altra banda, els efectes de la desigualtat sobre la segregació poden produir-se de manera retardada en el temps, fins en lapses de una dècada. Finalment, l'increment de la desigualtat no necessàriament resulta amb una augment de la segregació: al contrari, poden donar-se casos en que l'increment de la primera afavoreixi la reducció de la segona, per exemple a través de procesos de gentrificació que, si més no de manera temporal, comportin una reducció de la separació física entre llars amb nivells d'ingressos diversos; d'altra banda, polítiques públiques d'habitatge molt actives, que afavoreixin la reducció de la desigualtat, poden incrementar la segregació si les operacions d'habitatge social es fan de manera concentrada sobre l'espai.   

3. Els trets fonamentals de la segregació residencial. En tot cas, es pot concloure que avui, en les ciutats europees la segregació residencial es un fenomen caracteritzat per cinc trets, que Ismael Blanco ha resumit de la manera següent: 

    a) Es tracta d'una dinàmica estructural que precedeix de lluny les crisis actuals, tot i que que aquestes hagin pogut contribuir a exacerbar-ne alguns aspectes. 

    b) La segregació, segons els estudis comparatius disponibles per a les grans ciutats europees (Tammaru), en la majoria de casos tendeix a aprofundir-se.   

    c) Lluny d'afectar només els grups més vulnerables, la segregació concerneix tots els grups socials i, de fet, sovint la separació entre els grups és més el resultat de la secessió dels rics que no pas únicament del confinament dels pobres en determinades àrees de la ciutat.

    d) La segregació presenta unes continuïtats espacials i temporals acusades, de manera que els barris o àrees que s'han especialitzat com a àmbit residencial de població d'un determinat nivell de renda tendeixen a mantenir aquesta especialització al llarg de períodes molt llargs. 

    e) Finalment, la segregació ha pres avui decididament una escala metropolitana, de tal manera que els territoris que s'especialitzen socialment ja no són només els carrers d'un barri, o els barris d'un municipi, sinó municipis i eixos metropolitans sencers respecte el conjunt de la metròpolis. 

4. L'"efecte barri": la segregació, reflex i causa de la desigualtat. El debat sobre el denominat "efecte barri" ha confrontat els arguments dels autors que consideren que la segregació no és altra cosa que el reflex espacial de les desigualtats i aquells que han afirmat que la segregació contribueix també a mantenir-les i a reproduir-les. Les evidències aportades pel estudis realitzats a les grans ciutats espanyoles -en relació a temes diversos com l'educació, la salut, les oportunitats i l'accés a l'energia- posen en relleu la importància dels factors espacials com a factor que contribueix a mantenir i incrementar les desigualtats. L"efecte barri" incideix doncs en les condicions de vida i les oportunitats i té implicacions fins i tot sobre l'organització de la ciutadania. Aquesta depèn no només de les necessitats, sinó també de les capacitats de cada barri i aquestes, al seu torn, estan condicionades pel capital social del que el veïnat disposa. Els treballs recents sobre l'impacte social i territorial de la pandèmia confirmen la importància de la segregació tant en la reproducció de la desigualtat com en l'organització de la ciutadania. 

5. La necessitat de polítiques específiques per fer front a les causes i els efectes de la segregació. L'evidència de que la segregació no és només un simptoma sinó un problema en si mateixa, indica que ha de ser tractada a través de polítiques específiques. Aquestes polítiques, per tal de ser efectives s'han de proposar dos objectius. En primer lloc, millorar les condicions de vida dels barris vulnerables, tot incidint de manera directa en les desigualtats socials i territorials. En segon lloc, fer minvar les causes de la segregació, a través de l'equalització dels nivells de serveis, accessibilitat i dignitat urbana de la ciutat en el seu conjunt. 

6. El problema dels recursos locals per a les polítiques de rehabilitació. Des de l'àmbit local, el primer problema per al desenvolupament de les polítiques de rehabilitació són els recursos disponibles. Els àmbits metropolitans es caracteritzen tant per la integració i interdependència del territori, com per la fragmentació administrativa. En aquest context, com ha explicat Maite Vilalta, els recursos per càpita dels que disposen els municipis són molt desiguals, de tal manera que a l'àmbit metropolità barceloní els recursos per càpita d'algunes ciutats doblen els de les ciutats veïnes. L'origen d'aquestes desigualtats es deriva, en bona mesura de la dependència del finançament local d'un seguit d'impostos estretament relacionats amb el valor del sòl i l'habitatge. Es dóna així la paradoxa de que els municipis que, per mor dels preus, atreuen els grups socials més vulnerables són aquells que disposen, en termes relatius, d'una menor base fiscal i menys recursos per prestar els serveis que aquesta població necessita. 

7. La importància de l'escala metropolitana i la cooperació interadministrativa. La combinació entre metropolitanització, segregació i fragmentació administrativa fa imprescindible que les polítiques de rehabilitació tinguin un abast, com a mínim, metropolità o regional. El Pla de Barris de Barcelona, que s'està portant endavant des de l'any 2016 amb resultats favorables, compta per al seu desenvolupament no només amb la voluntat política del consistori, sinó amb els recursos de tota la ciutat per tal de millorar les condicions de vida en els barris més vulnerables. Aquest mateix exercici resulta però impossible en la majoria de municipis vulnerables de l'àrea i la regió metropolitana de Barcelona. Donada la interrupció de les convocatòries de la Llei de Barris de Catalunya des de l'any 2011 i el caràcter encara incipient de les iniciatives de les administracions metropolitana i provincial en aquest àmbit, la dotació, a partir de l'any, dels fons Next Generations de la Unió Europea pot constituir una important oportunitat. 

8. Els requisits bàsics de les polítiques de rehabilitació. Ara bé, l'experiència acumulada al llarg dels anys -a través dels programes URBAN, Llei de Barris, Pla de Barris i d'altres- indica que el fet que les polítiques de rehabilitació siguin plantejades a l'escala adequada és una condició necessària, però no suficient per a la seva eficàcia. Així, l'experiència mostra que -tot i que, com ha assenyalat Carles Llop, en matèria de rehabilitació no pot haver-hi receptes generals- els programes de rehabilitació han de reunir un seguit de condicions bàsiques: 

    a) Disposar de recursos específics suficients per tal de fer front a les necessitats de projectes de rehabilitació integral dels barris (com a termes de referència és bo recordar que la mitjana de recursos assignats a cada barri a través de la Llei 2/2004 fou de 9,4 M€; en el cas del Pla de Barris de Barcelona es de 13M€). 

    b) Tenir la voluntat d'intervenir de manera transversal sobre tots els aspectes que incideixen en les condicions de vida del barri: de l'educació a l'espai públic, de l'habitatge a l'accessibilitat i el medi ambient, dels equipaments a la salut i a l'ocupació. Les aproximacions sectorials -ja siguin d'habitatge, de medi ambient o d'energia- han mostrat de manera reiterada les seves limitacions a l'hora d'aconseguir millores de conjunt. 

    c) Ésser dissenyades, aplicades i avaluades amb la implicació directa del veïnat. Per tal de tenir èxit les polítiques de rehabilitació han de tenir els veïns com a destinataris sinó com a protagonistes. Així, a més de participar en la seva definició, la ciutadania de cada barri ha de tenir un paper determinant en la definició de la diagnosi de partida, l'establiment dels objectius, la gestió de les actuacions, el seu seguiment i la seva avaluació. 

    d) Disposar d'un model de gestió que en primer lloc, proposi l'assoliment no només d'objectius immediats, sinó també a mitjà i a llarg termini; en segon lloc, apliqui el principi de subsidiarietat, de tal forma que tot el que pugui gestionar-se eficientment per l'administració més propera no ho sigui per una instància superior; i finalment, disposi de mecanismes d'avaluació interna i externa, tant durant com al final de les actuacions en cada barri. 

9. De les limitacions i els riscos de les polítiques de rehabilitació. Les polítiques de rehabilitació urbana són només un dels factors que incideixen en l'evolució de l'evolució els barris. Tenen un abast forçosament limitat i han de fer front sovint a corrents socioeconòmics de fons o esdeveniments sobrevinguts que impulsen les condicions de vida en direcció contrària als objectius de les polítiques de rehabilitació. Per això hi ha barris que, tot hi haver estat objecte de manera successiva diversos projectes de rehabilitació, continuen patint feixucs problemes. Ara bé, com ha assenyalat Antoni López-Gay, els riscos de les polítiques de rehabilitació poden derivar-se no només del seu abast limitat, sinó també dels resultats del seu èxit. Així, la millora de les condicions de vida en un barri poden ser percebudes pel mercat, de tal manera que s'hi produeixi un increment dels preus de l'habitatge que facin més difícil d'accedir-hi, tant a través de la compra com del lloguer. D'aquí, la necessitat de governar les transformacions suscitades per les polítiques de rehabilitació.  

10. La necessitat de governar les transformacions. La segregació residencial és un dels trets distintius de les nostres ciutats. Constitueix no només un reflex, sinó també una causa del manteniment i reproducció de les desigualtats. Les polítiques de rehabilitació de barris poden ser un instrument eficaç per tal de fer front a les seves causes i els seus efectes, tot impulsant l'equitat, social i territorial, a la ciutat. Per ser efectives, a més de comptar amb l'escala, els recursos i les característiques adequades hauran de coordinar-se estretament amb d'altres polítiques urbanes. En particular, resulta imprescindible conjunyir les polítiques de barris amb les d'habitatge, a través de mesures com les reserves obligatòries d'habitatge protegit, l'exercici del dret de tempteig i retracte, la rehabilitació amb finalitats socials, la regulació del lloguer o la limitació de l'allotjament turístic. Finalment, per a l'impuls de les polítiques de barris cal la voluntat política de reconèixer la centralitat de la problemàtica i les potencialitats transformadores de les àrees vulnerables. Com s'ha dit,  no és possible desenvolupar una política per a les "perifèries" urbanes, sense posar les "perifèries" en el centre de la política urbana.     

Transformar la ciutat amb la ciutadania

Volum que recull els criteris del Consell Assessor del
Pla de Barris de Barcelona, presentat el 9 de març 2107

Totes les ciutats es desenvolupen transformant-se. No només s’estenen sobre el territori sinó que també van refent, una i altra vegada, els seus espais construïts. Cada generació rep allò que han aixecat les que l’han precedit i, en transformar-ho, hi deixa la seva petja. Per això s’ha dit tantes vegades que la ciutat pot ser entesa com un palimpsest, un d’aquells pergamins en els que al llarg del temps s’havien anat escrivint, un sobre l’altre, textos diversos.

Barcelona té una llarga tradició en aquest fer i refer els seus teixits urbans. Cenyint-nos al darrer segle, Puig i Cadafalch i els seus col·legues van inspirar la reconstrucció de bona part del centre històric per modelar-hi el “Barri Gòtic”. Gairebé de manera simultània, l’operació d’esventrament urbà de l’obertura de la Via Laietana posava en comunicació directa l’Eixample amb la façana marítima i destruïa part important del teixit preexistent. En els anys trenta, el Pla Macià dels arquitectes progressistes del GATCPAC, elaborat amb la col·laboració de Le Corbusier, volia, amb finalitats funcionals i higièniques, aterrar allò que llavors s’anomenava el “Barri Xino”. En els seixanta i setanta es varen enderrocar les barraques de Montjuic, Can Tunis, la Perona o el Somorrostro i s’aixecaren polígons d’habitatge de massa. En els vuitanta i noranta tingué lloc l’extraordinària operació de requalificació i equipament de les perifèries urbanes de Maragall i Bohigas.

Cada una d’aquestes intervencions responia a uns interessos socials i a uns pressupòsits polítics. Uns cercaven d’utilitzar el patrimoni per reivindicar les bases històriques de la nació, d’altres volien obrir espais per a la renda urbana i fer la ciutat funcional als requeriments del mercat, d’altres encara volien que la ciutat pogués funcionar com un instrument de redistribució social, que reduís els efectes de les diferències de renda entre la població.

El Pla de Barris que ha emprès l’ajuntament de Barcelona ara fa poc més d’un any és un nou episodi en aquesta llarga història. Un tret, tanmateix, el distingeix de tots els que l’han precedit i el fa particularment innovador. Cada una de les grans transformacions urbanes que s’han esmentat –amb les seves virtuts i els seus defectes- havia estat empesa bé pel mercat, bé per l’administració pública. L’actuació d’aquesta darrera s’havia posat, en bona part dels casos, al servei dels interessos econòmics. En d’altres ocasions els poders públics havien actuat sota la pressió i l’impuls de moviments i organitzacions de les classes populars, com en els primers anys de la democràcia municipal. Doncs bé, el Pla de Barris que acaba d’iniciar-se es proposa quelcom radicalment nou: transformar les condicions de vida dels barris no només mitjançant la intervenció pública o la dinàmica del mercat, sinó a través, en bona mesura, de la pròpia acció ciutadana.

Així, amb l’objectiu fomentar l’equitat social i el dret a la ciutat, el Pla es proposa partir del teixit d’entitats, associacions i pràctiques ciutadanes que han nascut en tants barris de la ciutat durant els darrers anys. Un conjunt d’iniciatives que ha estat vital a l’hora de pal·liar els efectes de la crisi, d’organitzar la ciutadania per reclamar els seus drets i per cercar formes alternatives de producció i consum. El Pla vol basar-se en aquest teixit no només per definir les actuacions que han de dur-se a terme en cada un dels barris, sinó també per tal d’emprendre plegats –ajuntament i entitats ciutadanes- la gestió de serveis i activitats.

Es tracta, prou que es veu, d’una iniciativa innovadora. I ho és no només pel fet de que als mecanismes tradicionals de la renovació urbana –administració i mercat- s’afegeix l’acció ciutadana, sinó també perquè cerca de canviar la relació entre administració i ciutadania. Tradicionalment administració i organitzacions ciutadanes s’han observat amb distància i una notable desconfiança mútua. Ara, en canvi, la presència en el govern de la ciutat de forces polítiques que es reclamen portadores dels interessos dels moviments ciutadans, que formen part elles mateixes del moviments, permet escurçar la distància entre administració i ciutadania, entre política institucional i societat.

La iniciativa ha suscitat expectatives molt altes, a les que no serà fàcil de donar resposta. En primer lloc, caldrà establir ben clarament quins són els objectius que es volen assolir, ja que no es pot transformar la ciutat sense tenir-ne una idea precisa. Així mateix, pel què fa als procediments, l’administració haurà de ser capaç d’adoptar noves formes de decisió i gestió –transversals, col·laboratives, obertes- a les que no ha estat habitualment avesada. Finalment, per a l’èxit de la iniciativa és necessari, també, un elevat nivell d’organització i compromís per part del veïnat que no es dóna pas en tots els barris.

Però el camí emprès, que vol fer dels ciutadans dels barris desafavorits no només els destinataris sinó els protagonistes de la transformació de Barcelona, pot tenir efectes de gran abast. En la reconstrucció de la ciutat i en l’evolució de la política.

[Article publicat a Treball, 20.03.2017]  

Qui té por de la gentrificació?

El moviment associatiu d’un barri s’esforça per mantenir-hi la vida cultural, les festes populars, les relacions entre els veïns. Això en fa un lloc atractiu i plaent, de manera que nombroses persones i famílies hi volen anar a viure. Aquest fet es reflecteix en els preus de l’habitatge i al cap dels anys els fills d’aquells que n’havien protagonitzat la vida associativa ja no es poden permetre de comprar o llogar casa en aquella part de la ciutat

En una altre barri, situat en la perifèria, els veïns reclamen des de fa temps una millor connexió en transport públic. Finalment hi arriba el metro i el barri és ara molt més accessible que abans. Persones que mai no haurien pensat de residir-hi es plantegen de fer-ho. Els preus de l’habitatge i els locals pugen. El barri, més accessible en termes de mobilitat, esdevé menys assequible en termes econòmics.

En un tercer barri manquen equipaments. No hi ha Centre d’Assistència Primària i l’escola pública –falta de recursos- ha vist com la major part de les famílies que s’ho poden permetre porten els fills a l’escola concertada del barri veí. Alguns fins i tot hi han marxat a viure. Després de no poques batalles, les administracions públiques acaben instal·lant un CAP i reformant l’escola. Les condicions hi milloren ràpidament i el barri és un lloc més atractiu. Però un barri més ben equipat sol ser un barri més car. Les famílies que viuen de lloguer pateixen per la pujada que es pot produir quan se’ls acabi el contracte.

Els tres exemples, que podrien procedir de qualsevol de les nostres ciutats, plantegen la mateixa contradicció: mentre existeixi el mercat del sòl i l’habitatge, qualsevol millora que es produeixi en la ciutat tindrà repercussió sobre els preus immobiliaris. Al seu torn, els preus actuen com un filtre que condiciona la capacitat dels individus i les famílies a l’hora de triar lloc de residència en funció de la seva renda. Així, els grups socials tendeixen a veure’s separats en la ciutat en funció de la seva capacitat de licitar en el mercat.

Aquesta tendència envers la segregació urbana, que és consubstancial al procés d’urbanització capitalista, fa que existeixin grans diferencies en la renda mitjana dels diversos barris de la ciutat i entre els diversos municipis que integren els àmbits metropolitans. A Barcelona, per exemple, la renda familiar disponible mitjana del barri més benestant ésprop de sis vegades més alta que la del barri més desafavorit. En ocasions, el procés de segregació es concreta a través del reemplaçament de la població de baix nivell de renda d’un barri per una altra més benestant: de fa uns anys s’anomena aquest fenomen específic amb el vocable anglosaxó gentrificació (de gentrification, que potser podria traduir-se per aburgesament o elitització). 

De manera gens sorprenent el terme ha guanyat presència destacada en el debat públic dels darrers temps. En una situació de creixents desigualtats socials i de dificultats d’accés a l’habitatge, les tensions associades a la segregació urbana es fan lògicament més agudes. El fenomen és general a tots els països del nostre entorn: empreses, fons d’inversió i particulars semblen haver-se fet conscients dels guanys potencials que poden derivar-se dels increments de la renda urbana derivades de la gentrificació.

Bé és veritat que la qüestió no es planteja amb la mateixa intensitat i gravetat a totes les ciutats. Una diferència fonamental rau en el règim de tinença prevalent. Si la majoria de les persones viuen en habitatge de lloguer privat de renda lliure, les possibilitats que la millora d’un barri acabi comportant processos de desplaçament és força elevada. En canvi, si la majoria de les persones viuen en règim de propietat, la millora redunda en principi en un increment del valor del seu patrimoni i el procés de desplaçament és més lent o inexistent. A Catalunya prop de 8 de cada 10 famílies resideixen en règim de propietat. Aquest fet planteja molts problemes pel què fa a l’accés a l’habitatge, però en canvi resulta un fre important davant d’eventuals processos de desplaçament de la població.

Sigui com sigui, la gentrificació és una amenaça real que no pot ser ignorada i afecta de manera evident alguns barris de les nostres ciutats. En les localitats turístiques, per exemple, tant en alguns barris de Barcelona com en les viles i els pobles més petits de la muntanya i de la costa, l’habitatge per a usos turístics i la segona residència s’han convertit en el principal factor de gentrificació. Aquesta situació podria portar a la paradoxa de fer indesitjables o sospitoses les millores urbanes: els veïns haurien de deixar de reclamar o defensar les zones verdes (de fet, ja hi ha qui afirma que green is the new white), les administracions no haurien de millorar els transports, els serveis i els equipaments (ja que això altera la renda urbana), els turistes i els immigrants no serien benvinguts (perquè se sumen a la demanda residencial i això té incidència sobre els preus). Portant el raonament a l’extrem, tant els moviments urbans que pugnen per millorar les condicions de vida com les administracions que volguessin dur a terme polítiques transformadores es trobarien tenallats per aquesta contradicció i abocats a la impotència.

La sortida de l’atzucac es troba, és clar, en la reducció de les desigualtats socials, que són l’origen de la discriminació en el gaudi de la ciutat i de moltes altres. Per això, calen polítiques fiscals, laborals i socials d’escala nacional i internacional. Però les polítiques urbanes poden contribuir també tanta reduirles desigualtats com la segregació. Per fer-ho, hauran d’incidir en l’altra variable de l’equació: la regulació del mercat del sòl i l’habitatge. Així, per fer front als riscos associats a la segregació, les actuacions de millora urbana han d’anar inseparablement unides a la voluntat de governar les transformacions de la ciutat en benefici de la col·lectivitat. Si les millores urbanes tenen efectes sobre els preus immobiliaris, en comptes de resignar-nos a viure en condicions de vida deficients per temor a la gentrificació, adoptem mesures per tal de regular millor el mercat. Els mitjans per fer-ho existeixen.

En primer lloc, cal fer efectiva l’obligació, vigent ja a la legislació, de reservar en tot nou sector urbanitzat percentatges substantius del nou sostre residencial per a l’habitatge protegit. Aquesta exigència ha d’aplicar-se en totes les parts de la ciutat i a totes les àrees urbanes, compreses les operacions de reforma de sòl urbà i les localitats més menudes, on l’obligació va ser remoguda per la reforma de la llei d’urbanisme de l’any 2012. En segon lloc, s’han d’impulsar les promocions públiques d’habitatge amb la finalitat de posar-les a disposició de la població amb menors recursos, ja sigui a través del lloguer o de la cessió en dret de superfície. En tercer lloc, és necessari rellançar el debat sobre la progressiva municipalització del sòl -en particular, del sòl urbanitzable- per tal d’apropar-se a la situació ja existent a diversos països europeus: la disponibilitat de grans contingents de sòl públic urbà és un dels millors mitjans per temperar els preus i incidir en el mercat immobiliari.

No és aquest el lloc d’estendre’s en el detall d’aquestes polítiques. Serveixi el seu enunciat com a indicació de que la transformació, tant radical com calgui, de la ciutat (i de la societat) ha de ser entesa com un procés: el resultat d’un avenç progressiu, aconseguit a través de centenars de millores i avenços, de moltes lluites i victòries parcials, més que no pas la conseqüència d’una solució final, instantània i taumatúrgica. Recordem-ho. No fos pas que la desconfiança en les nostres capacitats ens reduís a la crítica estèril o a la inacció resignada. 

[Article publicat a Treball, 14.12.2016. Fotografia: https://imagestoliveby.com/]

La "pacificació" de les favelas a Rio de Janeiro

Ciutat "forma" i ciutat "informal": la favela de Providência des
de les instal·lacions esportives de la "Vila Olimpica" de Gamboa

L’amable invitació de la Pontificia Universidade do Rio de Janeiro ens ha permès conèixer de més a prop, fa tot just unes setmanes, la problemàtica de l’habitatge i la rehabilitació urbana a la gran metròpolis carioca i, en particular, els intents d’allò que s’ha vingut a denominar la “pacificació” d’algunes de les seves favelas.

Com és ben sabut, una part substantiva de la població de la ciutat de Rio de Janeiro viu en aquestes aglomeracions d’habitatges, sense disposar de títol formal de propietat, amb grans mancances de serveis urbanístics bàsics, privats d’equipaments, ubicats en àrees de notable pendent i exposats sovint al risc geològic. La contrapartida rau en el fet que, en bona part dels casos, les favelas, per la seva localització, permeten als grups socials més pobres, que no podrien pagar un habitatge “formal” a la ciutat, disposar de proximitat a la feina, el comerç i les oportunitats de la vida urbana. Les dades, sempre opinables, permeten validar a grans trets aquestes característiques: segons el cens de l’any 2000, més d’un milió dels gairebé sis milions d’habitants de la ciutat de Rio vivien en favelas. Això representava un 18,9% de la població, mentre en la resta de ciutats de l’Estat de Río de Janeiro el percentatge no arribava al 4% dels seus habitants (vegeu per aquestes i altres dades, el treball de la sociòloga Maria Josefina Gabriel Sant’Anna, publicat en el recomanable volum col·lectiu Rio de Janeiro. Um território em mutaçao, 2012). El seu caràcter informal, l’escassa presència de l’administració i la concentració de població de baix nivell de renda ha afavorit, com ha estat repetit fins a la sacietat i l’estigmatització, que part important d’aquests barris presentin un elevat nivell de violència i hagin quedat sota el control de màfies criminals.

Una iniciativa innovadora (i polèmica) desenvolupada en els darrers anys són els intents de “pacificació” de les favelas realitzats per les Unidades de Polícia Pacificadora (UPPs). Les UPPs són una modalitat de policia comunitària que va començar a ser implantada l’any 2008 pel govern de l’Estat de Rio. La seva forma d’actuar, respecte la qual pot veure’s un interessant article del periodista Misha Glenny a FinancialTimes de 4.11.2012, segueix sempre un mateix patró: s’inicia amb una operació militar de xoc, que suposa l’ocupació policial del barri, a partir de la qual les UPPs s’hi estableixen de manera regular i permanent. En resulta, segons ens diuen, una disminució dràstica de la criminalitat organitzada i una efectiva reducció del nombre de morts derivades de les seves activitats. L’operatiu policial hauria d’anar acompanyat de la introducció de programes d’educació i altres mesures socials, que, segons sembla, es troben encara en les fases inicials.

L’opinió de la població, tant la del conjunt de la ciutat com la dels habitants de les favelas “pacificades”, així com la dels mitjans de comunicació i dels estudiosos urbans amb qui hem pogut parlar, sembla apuntar de manera majoritària a  que la iniciativa resulta un èxit pel que fa a la reducció, en el territoris afectats, de la criminalitat. Tanmateix, la seva implantació està resultant també polèmica per diverses raons. En primer lloc, els estudiosos indiquen que la localització geogràfica de les intervencions no sembla pas respondre només als criteris de la lluita contra el crim: s’estaria intervenint de manera prioritària no pas en les favelas més violentes, sinó en aquelles més properes als barris formals, on viuen les capes mitjanes. En segon lloc, els processos de pacificació van acompanyats, de manera potser inevitable, de la implantació de nous usos i del risc de l’expulsió de la població que hi habita per noves activitats: la construcció de telefèrics o escales mecàniques accedir al capdamunt dels morros on s’assenten algunes favelas, com Providência, Alemao o Vidigal, permetrà certament gaudir d’excel·lents vistes sobre les reputades badies de la costa carioca –Leblon, Ipanema, Copacabana, Botafogo, la badia de Guanabara...- però també poden ser l’esca de la conquesta del barris per activitats econòmiques fins ara impensables (ja han sorgit las primeres iniciatives de turismo na favela a Vidigal, entre d’altres) i, en el futur, potser pel mercat immobiliari “formal”. En tercer lloc, la criminalitat òbviament no desapareix, sinó que es trasllada a d’altres favelas, sovint més allunyades del centre urbà, algunes de les quals, com Vila Kennedy, han vist deteriorar-se les seves condicions de seguretat (és veritat que també s’ha començat a “pacificar” algunes d’aquestes, però les veus crítiques denuncien que coincideixen amb àmbits clau per les operacions infraestructurals i urbanes associades a la celebració a la ciutat de la Copa del Món de Futbol de 2014 i dels Jocs Olímpics de 2016). Finalment, la desaparició de les màfies sembla haver comportat l’emergència en les favelas intervingudes de modalitats de petita delinqüència i altres formes de violència (familiar, sexual) que aquelles tenien relativament sota control.

Siguin quines siguin l’eficiència de la tàctica policial i les seves motivacions, el que sembla evident és que, únicament amb intervencions d’aquest tipus resultaria del tot impossible resoldre el problema de l’habitatge, de l’exclusió i, per tant, de la violència urbana. Aquests dependran, és clar, en primer lloc d’una distribució més equitativa de la renda, la qual, com han mostrat treballs recents de R.C. Barros et al. continua essent molt assenyaladament desigual: l’any 2007, en el conjunt del Brasil, el percentatge de renda apropiat per l’1% més ric de la població equivalia pràcticament al percentatge que anava al 50% més pobre. Tanmateix, els autors coincideixen en assenyalar que, de 2004 ençà, la combinació de l’accelerat creixement econòmic (que ha portat el Brasil entre les 10 economies més potents del món) i de l’increment de les polítiques de distribució social de les presidències de Lula da Silva i Dilma Rousseff,  estarien produint una reducció molt notable de la desigualtat. Aquesta es podria demostrar en la caiguda consistent dels índexs de concentració de la riquesa, i hauria permès sortir de la pobresa i de la misèria una part creixent de la població (per dades sobre aquest procés a la regió metropolitana de Rio, vegeu el treball d’André Salata et al., en el volum més amunt citat).

Aquestes dades permetrien ser moderadament optimista a mitjà i llarg termini. Mentrestant, per fer front al problema immediat de l’habitatge el govern brasiler ha impulsat el programa Minha casa, minha vida que te per objectiu dotar d’habitatge als sectors socials més desafavorits. Es tracta d’una iniciativa de gran ambició, que, segons l'administració, després d'una primera fase en que han estat contractades un milió d'unitats d'habitatge, permetrà construir-ne dos milions fins l'any 2014. El programa no ha estat exempt, tampoc, de interpretacions polèmiques. Així, alguns autors crítics, com l’arquitecta Rose Compans, que treballa a la Prefectura de la ciutat de Rio, han indicat que, degut a les dotacions econòmiques disponibles, resulta molt difícil que vingui a disminuir de manera efectiva el dèficit d’habitatge i, per la localització de les intervencions, podria contribuir a agreujar encara la segregació espacial. En tot cas, sembla ben clar que el problema de l’habitatge i de la criminalitat no podran resoldre’s exclusivament a través de programes sectorials de vivenda o de intervencions policials. A Rio, i a qualsevol altre ciutat, l’equació minha casa, minha vida, ha de poder ser resolta també (i potser en primer lloc) en la direcció minha vida, minha casa: sense una modificació substancial  del repartiment de la riquesa i de les oportunitats de vida els problemes urbans no tenen solució possible.