Governar la ciutat amb el turisme

Santiago de Compostela, la Catedral, agost 2017

El turisme ha esdevingut un element fonamental en la vida de les nostres ciutats. No és d’estranyar, doncs, que el debat sobre la forma de gestionar els seus impactes hagi adquirit un gran interès i una notable intensitat. La Jornada "Governar la ciutat amb el turisme", organitzada per la Fundació “La ciutat invisible” a Girona el dia 20 d’octubre de 2017 ha tingut per objectiu, precisament, debatre el tema del turisme urbà i la seva gestió, amb la participació d’un destacat grup d’experts internacionals i  representants dels sectors directament concernits. 

L’encontre -que ha comptat amb ponents procedents de cinc universitats europees (University College London, Universidade Nova de Lisboa, Università di Sassari, Universitat Autònoma de Barcelona i Universitat de Girona) així com dirigents de les àrees de turisme de l’Ajuntament de Barcelona i de la Diputació de Girona- ha estat inaugurat per Joaquim Nadal, president de la Fundació “La Ciutat Invisible”, Pere Vila, president de la Diputació de Girona, i Marta Madrenas, alcaldessa de Girona. Han pres part a la trobada un total de 170 participants.

La jornada ha tractat quatre temes principals: la significació del turisme en la societat contemporània, els impactes del turisme a la ciutat, les respostes que la presència del turisme suscita a les ciutats i, finalment, les polítiques urbanes en relació al turisme.  Després d’un debat llarg i fructífer, el coordinador de la jornada, professor Oriol Nel·lo, ha presentat les conclusions, que poden resumir-se en els deu punts següents:

La necessitat d’anàlisis rigoroses i visions compartides sobre el turisme. El turisme és un fenomen de gran abast que es troba en un procés de creixement accelerat i que, en societats com la nostra, té impacte sobre el conjunt de la vida social. Tanmateix, la seva naturalesa i els seus efectes són molt sovint percebuts de manera distorsionada i les opinions sobre el turisme son en molts casos resultat d’estereotips i prejudicis. En primer lloc, cal doncs assenyalar la importància de l’anàlisi aprofundida de la realitat del turisme, així com la necessitat de transmetre de manera rigorosa els resultats d’aquesta anàlisi.

El reconeixement del turisme com a fenomen estructural. Lluny de constituir un mer sector perifèric de l’economia, el turisme ha esdevingut una activitat de importància crucial en el funcionament, l’economia, la configuració i la vida social de les nostres ciutats. Més doncs que voler gestionar el turisme a la ciutat, del que es tracta de gestionar la ciutat tot assumint que el turisme en forma part de manera consubstancial, de la mateixa manera que el comerç, la indústria o els serveis.

La constatació que del turisme se’n deriven tant oportunitats com reptes. Els impactes de l’activitat turística a la ciutat tenen una rellevància creixent i cada vegada més decisiva, com en d’altres períodes n’han tingut la indústria pesada o les migracions camp /ciutat. Per un costat, el turisme ofereix notables oportunitats econòmiques, culturals i relacionals per a les ciutats, comporta la creació de llocs de treball i atrau recursos a la ciutat. Però al mateix temps, suposa riscos gens menyspreables, entre els quals destaquen especialment la banalització dels espais urbans, l’increment del cost dels serveis (tant per turistes com per residents), la privatització de béns urbans comuns per part de l’activitat turística (espai públic, recursos naturals, paisatge), la incidència en el mercat de l’habitatge i els impactes ambientals. Qualsevol anàlisi de l’activitat turística que vulgui copsar la complexitat del turisme ha d’abandonar, doncs, els judicis maniqueus i tenir en compte caràcter complex dels seus efectes.

San Marco, Venècia, març 2017

L’exigència de governar el turisme i els seus efectes a la ciutat. Per tal d’aprofitar les oportunitats i per fer front als reptes es deriven del turisme, cal dotar aquesta activitat de guies col·lectives, democràticament acordades i gestionades des dels poders públics. Aquesta voluntat de governar la complexitat del turisme ha de concretar-se en polítiques urbanes basades en els següents principis: la transversalitat, la cooperació multinivell, la mesura. Així mateix cal evitar el risc de procastinar a l’hora de prendre decisions: el turisme té, en ocasions, impactes que resulten molt difícilment reversibles, per això cal una actitud proactiva i compromesa per part dels poders públics.

La conveniència de implicar la ciutadania. El turisme és una activitat que afecta tota la ciutat i la vida quotidiana de la població. Per tant, resulta imprescindible que el conjunt de la ciutadania estigui implicada en la definició dels objectius, les accions i la gestió de les polítiques relatives al turisme. Aquesta implicació ha de comprendre tots els sectors afectats i, en particular, l’àmbit empresarial, els treballadors del sector, el comerç, els operadors culturals i el veïnat de les àrees que coneixen una major pressió turística. També, en la mesura que això sigui possible, resulta convenient implicar els mateixos turistes en la definició i gestió d’aquestes polítiques.

L’obligació de repartir els beneficis i les càrregues. L’activitat turística genera beneficis i imposa càrregues. Per tal que redundi en benefici de la col·lectivitat en el seu conjunt cal que uns i altres es distribueixin de manera equitativa. De la mateixa manera que, en matèria urbanística, s’ha assumit plenament que una part de la plusvàlua generada ha de revertir a la col·lectivitat, cal estudiar noves fórmules per tal que els beneficis i les càrregues del turisme es distribueixin de forma més equilibrada tant socialment com territorialment. Aquestes fórmules -que han de ser tant de caràcter fiscal, com urbanístic i ambiental- són de gran importància no només des del punt de vista de l’equitat social, sinó també de l’acceptabilitat de l’activitat turística per la ciutat en el seu conjunt.

La necessitat de protegir els béns comuns. L’atractiu turístic de la ciutat es basa, en molt bona mesura, en l’existència d’una sèrie de béns comuns. Una part d’aquests són aportats per la natura: l’entorn, els recursos, els elements naturals del paisatge. D’altres, en canvi, han estat construïts al llarg dels segles per la col·lectivitat: l’espai públic, el patrimoni arquitectònic, la cultura, la vida urbana. Per tal que l’activitat turística pugui perdurar en el temps i beneficiï les generacions presents i a les venidores, cal que l’ús dels béns comuns urbans amb finalitats turístiques no resulti en la seva privatització o el seu malbaratament, sinó, al contrari, en la seva preservació i l’exaltació dels seus valors.

La voluntat de incorporar la dimensió metropolitana. Avui, les nostres àrees urbanes s’han estès sobre el territori per abastar gairebé sempre múltiples localitats. En canvi, l’activitat turística tendeix a localitzar-se sobretot en uns pocs indrets. Això fa que, molt sovint, els impactes del turisme es produeixin de forma molt concentrada, mentre que els seus beneficis són difusos. Per tal de que la distribució de beneficis i càrregues a la que ens referíem més amunt resulti equitativa, cal que les polítiques turístiques –de promoció, de planificació, de gestió- tinguin en compte l’escala metropolitana.

La utilització de tots els instruments i la participació de tots els actors. Per a la correcta gestió de l’activitat turística cal utilitzar tots els instruments necessaris: estratègics, urbanístics, fiscals, laborals, culturals i d’altres. Cal també, com s’ha dit, implicar tant com sigui possible tots els sectors directament concernits. Només utilitzant tota la caixa d’eines disponibles i implicant tots els actors serà possible una gestió eficient i equitativa de l’activitat turística

L’assumpció de la necessitat del debat i la controvèrsia. En l’activitat turística, com en tants d’altres àmbits de la nostra societat, convergeixen interessos diversos, a vegades contradictoris. Això fa que l’existència permanent de debat i fins i tot de controvèrsia sobre el tema resulti inevitable. Lluny de tractar d’evitar-lo, resulta molt convenient que els poders públics i la societat en el seu conjunt promoguin aquest debat i assegurin que es pugui realitzar de manera oberta, transparent i democràtica, amb la participació de tots els actors. Aquest és, sens dubte, un requisit imprescindible per tal de governar la ciutat amb el turisme en benefici de tota la ciutadania.

[Fotografies: O. Nel·lo] 

Venècia, una làmpada encesa

L'1 de juny de 2015, el diari El País publicava una llarga entrevista amb Ada Colau, que tot just una setmana abans havia guanyat les eleccions municipals a la ciutat de Barcelona. En referir-se a la qüestió del turisme, la futura alcaldessa afirmava "si no volem ser com Venècia, algún límit de càrrega del turisme haurem de posar a Barcelona". Un any i mig després, el gener de 2017, l'ajuntament de Barcelona aprovaria, de manera gairebé simultània i després de no poques dificultats, un Pla Estratègic del Turisme i un Pla Especial Urbanistic de l'Allotjament Turistic.
"Si no volem ser Venècia...": la ciutat adriàtica ha acabat sent l'epítome dels riscos que el desenvolupament turístic pot suposar per a les ciutats: l'especialització econòmica a ultrança, la progressiva reducció de la població local, la sobreocupació dels serveis, la banalització dels espais públics,... La veritat és que, malgrat tot, Venècia ha donat reiterades mostres de capacitat de resistència i de resiliencia. Però la imatge, per bé i per mal, ja està fixada.
No és, potser, d'estranyar que així sigui. De fet, fa més de tres dècades Fernand Braudel havia retratat ja, amb perspectiva històrica, el fenomen: "Venècia ha inventat segurament el turisme de masses. No ja les ràpides excursions dels plaçons de l'aristocràcia europea acompanyats dels seus severs companys de viatge, sinó l'arribada en massa de qui vol riure, divertir-se, viure i, per un instant, oblidar-ho tot. Venècia és literalment invadida d'aquests visitants que en grans números doblen la seva població" (F. Braudel, Venezia. Immagine di una città, Bologna, Il Mulino, 1984).
De llavors ençà la dinàmica no ha fet més que afermar-se, fins al punt que els habitants de la ciutat de la llacuna, desplaçats pels usos turístics, han disminuit fins a quedar reduïts a prop de 50.000 persones, tres vegades menys dels que hi vivien en acabar la Segona Guerra Mundial. El nombre de presències turístiques, sempre difícils de comptar, s'estima en 30.000.000 anuals.
Resultaria de tota manera injust blasmar exclusivament la ciutat i els seus habitants, atribuïnt-los tota la responsabilitat d'aquesta evolució. Braudel ho explicava a través d'una bella figura: "Entrats per la finestra oberta, el insectes nocturns, les papallones d'ales inquietes, cauen sobre la meva làmpada que llença una llum massa forta. Impossible de rebutjar-les o retornar-les d'allà on són vingudes. Si hi pensem bé, és Venècia la que crea magistralment l'espectacle, sense fer més que acollir-lo, atraient-lo cap a si mateixa. És la làmpada encesa...". 
Venècia seria doncs com un far rutilant, d'una potència excepcional, per la seva singularitat, per la seva bellesa. És això el que la fa alhora atractiva i relativament fràgil, des del punt de vista ambiental, i també social. Però si extraordinaris són els problemes que la ciutat pateix, també ho és el seu potencial. L'existència de dues de les universitats més prestigioses d'Itàlia (Ca' Foscari i l'IUAV), la presència d'algunes de les més importants fundacions culturals internacionals, la qualitat única de la seva estructura urbana i el seu patrimoni,... Tot plegat, suggereix oportunitats extraordinàries per tal de diversificar l'economia i trencar el monoconreu turístic. Des d'aquest punt de vista, moltes ciutats voldrien ser Venècia.
Les ciutats que coneixen l'impacte de l'activitat turística fan doncs bé de mirar allò que ocorre a la ciutat italiana. Hi veuran reflectits els perills que comporta el turisme entès com a consum de massa d'uns béns comuns irremplaçables. Hi trobaran també l'alegria i el plaer que el dret a la mobilitat i al lleure poden representar per a grans masses de població. I segurament n'acabaran extraient una conclusió ineludible: allò que s'anomena turisme de qualitat no depèn només -ni tan sols en primer lloc- del volum dels fluxos. La qualitat del turisme depèn també de que els seus beneficis (i càrregues) es distribuexin de manera equitativa entre tota la població -autòctona i visitant- i entre tots els barris de la ciutat.

[Fotografia: O. Nel·lo] 

David Harvey: ciutat i cultura

Després de la presa de possessió de Donald Trump a la presidència dels Estats Units s'obren un conjunt d'incògnites importants tant per al conjunt de la societat i l'economia mundials, com, específicament, per a les polítiques urbanes. En aquest context,  és segurament pertinent recuperar les reflexions de David Harvey el proppassat 14 de novembre a Barcelona.
Les notes es corresponen al contingut de la seva conferència pronunciada el CCCB sobre el tema "Ciutat i cultura: el repte del turisme". El CCCB ha posat a disposició el vídeo de la intervenció.

David Harvey

Ciutat i Cultura: el repte del turisme

Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

14 de novembre 2016 

I.                     

El principal problema del capitalisme contemporani és assegurar la taxa de retorn del capital financer. Hi ha quantitats ingents de capital disponibles cercant una taxa de retorn alta i segura. La seva possibilitat d’obtenir-la depèn essencialment de dos factors: la velocitat de circulació del capital i la capacitat de generar demanda de béns i serveis. El tercer seria el recurs a allò que s'ha anomentat la “destrucció creativa". 

II.

El capital necessita una velocitat de circulació sempre més alta per tal de mantenir la taxa de benefici. La velocitat més desitjable seria, de fet, aquella que s’apropés a 0: és a dir, la producció de béns i serveis que desapareguin en el moment de ser consumits. El més similar a aquest tipus de mercaderia són els espectacles, que es fonen en el mateix moment en que es presencien. Doncs bé, el turisme té, en bona mesura, també aquest caràcter. És ben cert que requereix d’inversions i de permanències, però la velocitat de circulació que genera és molt ràpida. A més, podríem afegir, reposa sovint en la privatització de béns comuns, que permet una acumulació per despossessió de la col·lectivitat. Això explica el seu esclat extraordinari en moltes ciutats i països del món. No es pot abordar, doncs, la problemàtica del turisme sense tenir en compte les dinàmiques econòmiques de fons que l’impulsen.

III.

L’impacte del turisme a la ciutat ens porta a la segona qüestió: la generació de la demanda a través de la transformació de la ciutat. Com ja s’ha explicat de manera reiterada [cf. The Enigma of Capital], les estratègies territorial són cada vegada més decisives per tal de superar, en la mesura del possible, les crisis del capitalisme. Si el capital no resol les seves crisis, sinó que les desplaça en l’espai, la transformació de les ciutats i el territori li permet també generar la demanda necessària per sortir dels espirals recessius. Un dels darrers grans exemples ha estat la inversió d’obres públiques a la Xina a partir de l’any 2007 quan, davant de la crisi de demanda dels principals mercats als que adreçava les seves exportacions (EUA i Europa) –crisi que generava un gran atur i posava en perill l’estabilitat política- ha emprès la construcció de noves ciutats enormes, en bona mesura encara buides, i ha estès 12.000 km de tren d’alta velocitat en menys d’una dècada.

IV.

Aquesta estratègia “keynesiana” també pot ser, paradoxalment, la que acabi adoptant Donald Trump als EUA. Trump, que és un developer, aconseguirà potser fer allò que els republicans varen impedir a Obama: rellançar l’economia a través d’una gran inversió en obres públiques. Ho farà a través de la generació de deute, i si els republicans no li deixen fer ho pactarà amb els demòcrates i ho podrà presentar, fins i tot, com un gran acord bipartidista. Això millorarà la condició del mercat de treball i reduirà la pressió sobre la qüestió migratòria. Així, després d’expulsar aquests dos milions de persones que diu que vol expulsar de manera immediata, podria justificar el manteniment de la resta. No s’ha de descartar que pugui obtenir èxits a curt termini. Ara bé, el gran perjudicat serà el medi ambient: serà un desenvolupament lleig, brut i contaminant com mai no s’ha vist fins a la data. Es tracta d’un nou episodi del continu salt d’escala de la inversió urbana del capital per tal de generar demanda: del París del Segon Imperi a la suburbanització americana del la postguerra mundial, de les obres públiques xineses als projectes de Trump.

V.

La qüestió urbana (i territorial) es troba així en el cor de la problemàtica de la crisi capitalista. Les ciutats es construeixen i es transformen avui per invertir i no pas per viure-hi. Cal fer front a aquesta dinàmica. Cal explorar, per exemple noves formes de propietat col·lectiva del sòl i l’habitatge que donin garanties d’estabilitat residencial sense haver de passar per la propietat privada (que acaba, gairebé sempre, generant més inseguretats que les que crea). Però els moviments urbans no poden ser sectorials. No es pot resoldre per separat el problema de l’habitatge, del turisme, de l’ambient o del transport. Calen polítiques de conjunt, transversals. De la capacitat de construir moviments ciutadans aptes per avançar en aquesta direcció en depèn no només el benestar de cada ciutat concreta, sinó també la possibilitat d’aturar la dinàmica destructiva del capital a la recerca del benefici a escala mundial.

[Imatge: CCCB]

Elogi del turisme de masses

El turisme té mala fama. Els qui es deleixen per viatjar no volen pas, en molts casos, ser denominats ni considerats turistes: reclamen ser “visitants” o “viatgers”. Fins i tot les empreses que promocionen l’activitat turística contraposen la noció “autèntica” dels viatges que ofereixen a la “falsedat” de l’experiència turística. Això és així perquè el turisme sol associar-se a allò que és banal en comptes de singular, fals en comptes d’original, popular en comptes de culte, superficial en comptes de profund.

D’entre tots els turismes, el més bescantat és el turisme de masses, aquell en que el turista no només incorre en tots els defectes que habitualment se li atribueixen sinó que, a més, ho fa juntament amb molt d’altres. Així, a la niciesa del seu comportament s’afegeix el gregarisme, la manca d’originalitat, que el fa encara doblement menyspreable.

Seria convenient revisar aquests lloc comuns i veure fins a quin punt no tenen una arrel classista i estigmatitzadora. En realitat, com ha recordat recentment l’urbanista italià Arnaldo Cecchini, el turisme de masses és, abans que res, el resultat d’una conquesta social: les vacances pagades, que a Europa occidental varen tenir una de les seves primeres concrecions a la França dels anys trenta, sota els governs del Front Popular.

No fou fins llavors que les “masses” varen poder accedir a una activitat, el turisme, que fins llavors havia estat reservada exclusivament a l’aristocràcia, als viatgers il·lustrats i a la burgesia. Ja llavors varen sentir-se no poques queixes sobre el fet de que grups presumptament vandàlics envairien monuments i profanarien santuaris naturals que fins llavors havien estat accessibles per als “happy few”.

En el cas català, en aquells mateixos anys, els arquitectes i urbanistes progressistes del GATCPAC, tingueren entre els seus projectes més destacats, precisament, la creació d’una Ciutat Obrera de Repòs i Vacances que volia “organitzar el lleure de les masses”. Una realització que hauria hagut de construir-se davant les platges del Delta del Llobregat, entre Gavà i Castelldefels.

L’evolució posterior de les societats capitalistes va transformar el dret al lleure, tan àrduament aconseguit, en un dret al consum, i el temps lliure es va omplir de productes. Inicialment, l’accés al turisme es va produir a través de consums massius dels mateixos serveis estereotipats. Era el turisme fordista dels charters i de les estades en hotels “amb tot inclòs”. El postfordisme ha diversificat els productes i hem passat dels charters al low cost, del resort al airbnb. De la mateixa manera, el turisme “de sol i platja” ha donat pas a una extraordinària diversificació de l’oferta: el turisme cultural, d’aventura, de negocis, esportiu, gastronòmic, de risc... L’esclat del turisme urbà a Catalunya, per exemple, tan notable en les darreres dues dècades, no pot entendre’s sense tenir en compte aquesta evolució general.

Així, segons les dades del’organització de les Nacions Unides per al turisme, d’ençà mitjans del segle passat el turisme internacional s’ha multiplicat gairebé per 50: de 25 milions de viatgers l’any 1950 a més de 1.186 milions el 2015 i s’estima que les activitats turístiques representen prop del 7% de les exportacions mundials. D’aquesta manera, una part molt important de la població mundial ha esdevingut turista, i la proporció és encara més alta en països com Catalunya.

Aquesta deriva té, òbviament, impactes gens negligibles, com els de tota activitat en el nostre sistema econòmic: transforma les ciutats, pressiona el medi, consumeix recursos. Tant és així que, com han mostrat Claire Colomb i Johannes Noy en una magnífica col·lecció d’assaigs que acaben de publicar, els conflictes i la resistència a l’activitat turística s’estenen de manera creixent: del centre de Praga a les favelas de Río de Janeiro, de l’illa de Hong Kong a la Barceloneta.

La preocupació i la protesta està perfectament justificada en molts casos. Però no hauria d’anar dirigida genèricament al “turisme” i encara menys als “turistes”, sinó a la seva organització i aprofitament: calen polítiques públiques destinades a governar l’activitat turística i a distribuir els costos i els beneficis que se’n deriven. A la ciutat (i arreu) això vol dir, en primer lloc, regular els usos de l’espai públic i de l’habitatge per tal de preservar els drets i els deures de tots, residents i turistes. Per altra banda, cal establir polítiques fiscals clares i determinades amb l’objectiu de revertir a la col·lectivitat part substancial dels beneficis que de l’activitat turística es deriven: si l’atractiu turístic d’un lloc depèn, en molt bona mesura, de l’existència d’un conjunt de béns comuns (el patrimoni cultural, l’espai públic, el paisatge, ...), no podria ser de cap manera que el comú suportés només els costos i quedés exclòs dels beneficis resultants de la utilització turística d’aquests béns. 

Per avançar en aquesta direcció cal tenir en compte una qüestió crucial. La transformació de les nostres societats ha trencat la correspondència estricta entre població i territori. Cada ciutat, cada país, és habitat de manera més o menys contínua per grups de població diversos: els que hi resideixen (però no hi passen pas tot l’any, ni tota la vida), els que hi acudeixen a treballar de manera quotidiana, els que hi treballen o estudien per un període, els turistes,... Tots aquests grups de població han de tenir els seus drets i els seus deures. Enfrontar-los en funció de la seva procedència –amb posicions del tipus “que paguin ells!”- resulta alhora erroni i estèril. El conflicte no s’ha de plantejar entre grups de ciutadans, sinó entre els ciutadans (ja siguin residents o turistes) i aquells que privatitzen els béns comuns, transformen l’oci en consum –sovint alienador-  i, a més, s’apropien dels beneficis.

______________________

CECCHINI, Arnaldo (2016): “Elogio del turismo di massa”, a I’m not a tourist, I live here, l’Alguer, Publica.

COLOMB, Claire i NOY, Johannes, eds. (2016): Protest and resistance in the tourist city, Nova York, Routledge.

DONATO, Emili (2007): “La ciutat obrera de repòs i vacances del GATCPAC”, a Ricard PIÉ, ed. Aportacions catalanes en el camp de la urbanística i de l’ordenació del territori des de Cerdà fins els nostres dies, Barcelona, SCOT.

WORLD TOURISM ORGANIZATION, UNWTO (2016): Tourism Highlights. 

[Article publicat a Treball]

Turisme i urbanització a les Illes Balears

L’expansió de les activitats turístiques fa que hagin esdevingut un dels principals factors explicatius de les dinàmiques urbanes en moltes parts del planeta. Això és particularment cert en aquells territoris on per raons geogràfiques i històriques el turisme és el principal sector inductor del creixement econòmic, com és el cas de les Illes Balears.

Precisament sobre aquest tema acaba de presentar-se la tesi doctoral del geògraf Antoni Pons. Turisme, illeïtat i urbanització a les Illes Balears (1956-2006). La recerca, dirigida pel professor Onofre Rullan, ha estat realitzada en el marc del Departament de Geografia de la Universitat de les Illes Balears i s’interessa en particular per la relació entre el desenvolupament turístic i el creixement urbanístic, tot parant especial atenció a determinar si la condició insular ha pogut representar un fre o un incentiu per al procés urbanitzador.

Pons basa la seva recerca sobretot en l’estudi del procés d’artificialització del sòl. Així, mostra com en cada etapa del desenvolupament del turisme balear (allò que Rullan de manera força gràfica ha denominat els seus tres booms successius) ha suposat ritmes i magnituds diverses d’ocupació del sòl. D’aquesta manera, el període 1956-1973, en que s’esdevingué l’arribada del turisme de massa i es caracteritzà, sobretot, pel desenvolupament de la indústria hotelera, el ritme d’ocupació del sòl avançà a raó de 406 ha/any. La fase subsegüent, 1973-1996, caracteritzada per un desenvolupament de caràcter més extensiu i un turisme més residencial suposà un ritme d’ocupació del sòl de 661 ha anuals, de manera que hom pot considerar que, per un període de dues dècades, la urbanització suposà cada any l’artificialització d’una superfície equivalent gairebé a la del districte de  l’Eixample de Barcelona (que compta amb 757 ha). Finalment en la darrera etapa, 1996-2006, el ritme d’ocupació del sòl es reduí de manera considerable, per abastar unes 360 ha anuals.

Les reflexions que poden derivar-se d’aquesta aportació són de notable interès. En primer lloc, es constata els diversos ritmes i modalitats que l’ocupació de sòl presenta en les diverses illes segons la intensitat que en cada moment hi té el desenvolupament del fenomen turístic: el relatiu retard de Menorca que, en part, s’ha esvaït en els darrers anys; l’eixelebrat creixement d’Eivissa; la resistència de Formentera, tot i l’increment extraordinari de la freqüentació de visitants,...

També cal constatar que els ritmes del procés d’urbanització a les Illes no són del tot coincidents amb els trets dominants del procés d’urbanització al conjunt de l’Estat espanyol. Així, per exemple, es dóna la paradoxa de que, en el període 1996-2006, quan en el conjunt d’Espanya l’artificialització del sòl és particularment intensa, a les Illes Balears sembla frenar-se. Així, mentre en el conjunt d’Espanya s’artificialitza en tot just 10 anys una superfície de prop de 3.400 km2 (equivalent, doncs, gairebé a una illa de Mallorca sencera), a les Illes Balears el ritme d’ocupació del sòl decreix. Això no pot pas deure’s a l’esgotament del sòl disponible, ni tan sols en els àmbits costaners: el litoral balear, com el mateix Antoni Pons explica, presenta percentatges d’urbanització inferiors a les costes mediterrànies peninsulars, com el litoral valencià o català. Pot ser atribuït, doncs, el fenomen a la combinació de la pressió dels moviments ambientals i d’un lobby hoteler desitjós de limitar la competència? Té a veure amb el pas del turisme de massa al turisme residencial? Pot ser una mostra de l’èxit relatiu de les polítiques de protecció?

Una altra qüestió d’interès que mostra la recerca de Pons -també contradictòria amb els tòpics més habituals- és el progressiu desplaçament de la pressió urbanitzadora cap a l’interior de les illes. Així, si es consideren les hectàrees per any de creixement de la urbanització segons la distància a la costa es pot constatar el següent: el període del primer boom turístic (1956-1973) l’artificialització del sòl en els territoris situats a més de 2 km de la costa representava només el 31,8% del total; en el període 1973-1995 era ja el 41,6%; i en la dècada 1996-2006 pujava al 59,7%. En aquesta circumstància, l’esquema clàssic que s’havia utilitzat per descriure el procés d’urbanització balear sembla trontollar. La vella imatge de l’enfortiment de les majors ciutats de cada illa, acompanyada d’una anella d’urbanització litoral més o menys intensa dóna pas ara a una realitat més complexa: l’afebliment de la macrocefàlia de les capitals de cada illa, la integració del territori, l’afebliment de les jerarquies territorials i la dispersió de la urbanització. Cada una de les illes està esdevenint –o ha esdevingut ja- com una única ciutat integrada.

Finalment, el procés d’urbanització balear ajuda a confirmar allò que cada vegada resulta més evident. Per a la comprensió de les transformacions urbanes contemporànies en països com el nostre la mesura de l’artificialització del sòl és, certament, molt important. Però d’altres fenòmens tenen un pes tan o més important: els canvis d’ús dels teixits existents, les relacions funcionals, les transformacions en els hàbits i les formes de vida,... L’activitat turística, com bé mostra la tesi d’Antoni Pons, exacerba aquestes tendències generals i per això el seu estudi (i el seu govern) resulta  tan útil i necessari.

Barcelona: refer la història, reorientar la ciutat

Han transcorregut gairebé 40 anys d’ençà del retorn de la democràcia a l’ajuntament de Barcelona. El que havia estat el principal centre industrial de la península viu avui, en gran mesura, dels serveis. Els grups socials que havien caracteritzat la seva turbulenta història han canviat de composició i caràcter. La ciutat s’ha afermat com el cor d’una metròpoli europea de 5 milions d’habitants. D’aquest procés Barcelona n’emergeix, en termes generals, més rica, més culta, més ben equipada i més oberta al món. Per un llarg període ha pogut ser vista fins i tot com la mostra que els problemes de les ciutats poden ser governats i, en bona mesura, resolts.

De cara al futur, tanmateix, la ciutat s’enfronta a un conjunt de reptes de gran entitat. l’existència dels quals evidencia la necessitat de canvis socials i polítics profunds.   “Malfia’t de la història/ Somnia-la i refés-la”, aconsellava Pere Quart a Barcelona, en els dies terribles de la Guerra Civil. Doncs bé, per refer la història, per reorientar l’evolució de la ciutat, cal una idea precisa dels reptes als que s’enfronta.

El primer és, sens dubte, l’agreujament de les desigualtats socials. Si durant els anys 80 i la primera part dels 90 les diferències, en termes de renda i de benestar, tendiren a reduir-se, en els darrers anys, empeses per la crisi i l’”austeritat”, han tornat a créixer de nou. Les situacions de major necessitat tendeixen a concentrar-se endeterminats barris: en un extrem de la línia 3 de metro la renda mitjana de l’entorn és 6 vegades més baixa que en l’altre extrem. El Pla de Barris que l’Ajuntament està impulsant hauria de servir per millorar les condicions de vida en les àrees més desafavorides i evitar que el fet de viure-hi representi una barrera afegida a la igualtat d’oportunitats.

La qüestió de la desigualtat té relació directa amb les activitats econòmiques i l’ocupació. L’evolució econòmica recent de la ciutat ha anat acompanyada per una precarització i empitjorament de les condicions laborals. Davant d’això, l’Ajuntament aposta, amb raó, per l’enfortiment de l’economia social i les iniciatives ciutadanes que són un dels principals actius de la ciutat. El més difícil, tanmateix, es establir estratègies per atraure activitat econòmica de qualitat i evitar, alhora, que els interessos de les grans empreses i operadors “destarotin la ciutat”, com alguna vegada havia dit Pasqual Maragall. La capacitat d’acció des de l’àmbit local és limitada, però no inexistent: la cooperació que s’anuncia entre els ajuntaments de les principals ciutats europees afectades pels nous fenomen turístics, és un exemple excel·lent del què es pot fer en aquest àmbit.

Finalment, les possibilitats de governar les transformacions econòmiques i socials depenen, és clar, dels instruments. En aquest sentit cal recordar que el municipi de Barcelona és avui gairebé una ficció. La ciutat real no són pas els seus 100 km2, sinó els 3.200 de la regió metropolitana o, com a mínim, els 600 de l’àrea metropolitana estricta. La dissolució de la Corporació Metropolitana l’any 1987 va representar una inflexió històrica: va comportar una limitació decisiva de la capacitat d’articular i projectar la ciutat real, i amb ella la potència de Catalunya. Per ser efectiu, el restabliment de l’Àrea Metropolitana, ha completar-se amb nous instruments, com l’elecció directa de la seva presidència. Només així podrà esdevenir un instrument efectiu i plenament democràtic de gestió i redistribució.

Societat, economia i territori. Gent, benestar i entorn. De l’impuls polític i ciutadà que permeti afrontar aquests reptes en depèn el futur de la ciutat.

[Article publicat al diari Ara, 4 de setembre 2016]

Ivan Murray: capitalisme i turisme, ciutat i territori

Albert Arias, Ivan Murray i Ernest Cañada a la presentació
del llibre Capitalismo y turismo en España,
Barcelona, 17 de setembre 2015

El dia 17 de setembre s’ha presentat a Barcelona el llibre del geògraf mallorquí Ivan Murray Capitalismo y turismo en España. Del “milagro económico” a la “gran crisis”. El volum ha estat publicat per Alba Sud i és accessible gratuïtament a través de la xarxa.

El llibre exposa amb profunditat i encert alguns dels trets característics del desenvolupament de la indústria turística a Espanya en el darrer mig segle: la contribució essencial del patrimoni col·lectiu (el paisatge, els recursos natural, els entorns urbans,...) en la seva fonamentació i existència; la tendència a la apropiació i mercantilització d’aquest patrimoni per part dels promotors de l’activitat turística; el paper de l’administració i la inversió pública en el seu desenvolupament; i, finalment, la creixent relació de l’activitat turística amb el sector immobiliari.

De tot plegat, se’n deriva un quadre preocupant, que evidencia, per un costat, la importància creixent de la indústria turística sobre el conjunt de l’economia i, per l’altre, la capacitat del capital que s’hi implica de captar els beneficis que se’n deriven, al mateix temps que els seus costos repercuteixen en bona mesura sobre la col·lectivitat.  

Així mateix, Ivan Murray  -que és professor del Departament de Ciències de la Terra de la Universitat de les Illes Balears i compta amb una trajectòria en la que l’estudi acadèmic del fenomen turístic es combina amb la participació en els moviments cívics que n’han denunciat els efectes negatius- explica com el desenvolupament del turisme ha estat acompanyat per la creixent demanda de la seva regulació, tant pel què fa a les condicions laborals que hi prevalen, com pel què fa al seu impacte ambiental i territorial. Aquesta demanda de regulació és avui particularment punyent a ciutats com Barcelona, on els efectes de l’activitat turística sobre l’espai públic, el mercat de l’habitatge, el comerç i el mateix caràcter de la ciutat són cada dia més evidents i importants. 

Ara bé, com ha explicat el geògraf Francesc Muñoz en un article recent, avui, quan el nombre de turistes supera ja els 1.000 milions anuals i la indústria que els mou representa prop del 10% del PIB mundial, “ignorar el turisme o imaginar una ciutat sense turistes resulta certament ingenu”. D'altra banda, com ja hem tingut ocasió de comentar d'altres vegades, la crítica genèrica al fenomen turístic té, en ocasions, el risc de caure en el classisme i el fariseïsme. Què es pot fer doncs per tal de viure el turisme i amb el turisme d’una forma diferent? 

De la lectura del llibre poden deduïr-se, al nostre entendre, els dos camins a explorar. En primer lloc, cal perfeccionar la regulació dels usos. En urbanisme hom pot decidir, a través del règim jurídic del sòl l’espai que ha de ser urbanitzat i el que ha de quedar lliure d’urbanització. La regulació dels usos turístics a la ciutat presenta una dificultat molt més gran, ja que la complexitat de diferenciar usos turístics i no turístics fa virtualment impossible establir parts de la ciutat que quedin lliures de la influència directa del fenomen. Però això no implica pas que no es pugui millorar la regulació dels usos –la presència d’hotels, els habitatges turístics, l’ús de l’espai públic- per reduir els impactes negatius, en particular la substitució d’usos residencials permanents per habitatge turístic (és a dir, la gentrificació a través de l’ús turístic).

L’altre via que cal seguir de forma decidida és la millora de la socialització dels beneficis generats per l’activitat turística. Si, com Murray explica de manera excel·lent, el turisme viu i prospera a través de l’ús (i sovint l’abús) del patrimoni col·lectiu, és del tot equitatiu que una part important dels beneficis que se’n deriven retornin a la societat. Si volem seguir amb l’analogia amb el camp de l’urbanisme, qualsevol promotor, per tal de desenvolupar un sector, ha de revertir a la col·lectivitat una part substancial del beneficis obtinguts, a més de fer front a les corresponents obligacions d’urbanització, cessió de zones verdes, sòl per equipaments, etc. De la mateixa manera, resulta peremptori trobar mecanismes a través dels quals una part major dels beneficis generats per la indústria turística retornin a la ciutat, més enllà de la limitada taxa turística existent. Això, lluny de servir de legitimació al desenvolupament turístic irrestricte, hauria de tenir com efecte, per un costat, contenir al seu creixement eixelebrat i, per l’altre, permetria millorar les condicions de la ciutat, tant pels que hi resideixen permanentment com per aquells que la visiten. 

[Fotografia: O. Nel·lo. Imatges: Alba Sud; Assemblea del Barri del Raval]

Augustos paratges destorbats: el turisme i l'imaginari del paisatge costaner

Joaquim Sunyer, Mediterrània (1910-1911)
Col·lecció Carmen Thyssen

Com en d’altres estius s’ha tornat a encendre en les darreres setmanes el debat recurrent sobre la degradació dels costums a les destinacions turístiques balears. Alguns indrets, com Magaluf i S’Arenal han saltat a les primeres pàgines de la premsa, Bild i The Times intercanvien retrets tot assignant respectivament a anglesos i alemanys (és a dir, a l’altre) els comportaments més necis i degradats, mentre les autoritats locals prometen prendre les mesures oportunes per tal de “netejar” la imatge dels llocs esmentats.

De fet, es tracta d’un debat tan vell com el mateix turisme modern, que, entre d’altres implicacions, té relació directa amb la configuració de l’imaginari col·lectiu sobre el paisatge dels espais costaners. Qui visiti, per exemple, aquests dies la magnífica exposició de la col·lecció Carmen Thyssen al Monestir de Sant Feliu de Guíxols trobarà exposades a la mateixa sala dues pintures, executades pràcticament en el mateix moment, que reflecteixen dues visions del tot contraposades del paisatge costaner: Mediterrània de Joaquim Sunyer (1910-1911) i Bathers on a Beach de Walt Kuhn (1915). La primera presenta l’ideal noucentista de l’equilibri classicista que trobaria en la costa mediterrània la seva expressió més alta, mentre la segona mostra la utilització de la platja com a espai de gaudi i oci.

Walt Kuhn, Bathers on a Beach (1915)
Col·lecció Carmen Thyssen

Es tracta, prou que es veu, de l’oposició ja descrita per l’historiador Alain Corbin a Le territoire du vide: L'occident et le désir du rivage (1750-1840): la contraposició entre la visió del litoral com a lloc de contacte amb allò que és sublim, ideal i transcendent –la imatge de Courbet a la platja de Palavas, per entendre’ns- i aquella mirada que en fa un espai dionisíac de disbauxa i fins de corrupció dels costums –la trilogia de “martinis, coca-cola i desnudeces” amb la que un conegut prelat va voler anatemitzar durant el franquisme la Costa Daurada. Llorenç Villalonga, a Mort de dama, ja va retratar amb sarcasme aquestes visions contradictòries en els mateixos orígens del turisme balear: “A Pollença - això és simbòlic- un llamp acaba de destruir el romàntic pi que va immortalitzar un poeta gloriós. Al mateix lloc on el tità desafiava els elements, les estrangeres banals riuen amb rialles argentines i lleugeres, en maillot de bany. L'augusta majestat dels paratges es veu torbada per la dinàmica dels esports, els indecorosos balls moderns i les veus en llengües estranyes”. 

Més enllà de constatar els orígens antics i el caràcter recurrent de la polèmica, cal assenyalar-ne al nostre

Gustave Courbet, Le bord de la mer à Palavas (1854)
Musée Fabre, Montpellier 

entendre, tres altres aspectes. En primer lloc, resulta evident el fariseisme dels qui s'escandalitzen per descobrir a Mallorca allò que, sense que se n’exclamin, ocorre cada dia en tots els barris de totes les seves ciutats –la banalització de les relacions personals, la mercantilització del sexe, la submissió de la dona, l’abús de l’alcohol. Allò que mou escàndol no són doncs els costums, sinó la seva exhibició desinhibida. En segon lloc, és de subratllar el caràcter eminentment classista de les crítiques, que entronca de manera directa amb els recels envers les vacances pagades i el loisir populaire que fou, com és sabut, una de les conquestes destacades del moviment obrer del segle passat. No deu ser pas casualitat que just en el moment en el que tantes d’aquelles conquestes s’estan posant en qüestió es vulgui estigmatitzar el lleure low cost dels qui menys tenen, a base d’identificar-lo amb imatges de degradació sexual i personal. Finalment, cal destacar l’impacte d’aquesta dualitat d’imaginaris i d’usos del territori en la configuració física del paisatge costaner, en el qual s’aprecia una separació creixent entre els espais d’”alta qualitat” estètica i ambiental, reservats només a uns pocs i els indrets banals destinats a la massa.
La polèmica sobre el caràcter del paisatge costaner és, prou que es veu, un debat interessant i interessat, davant del que qualsevol observador atent acabarà convenint que l’origen dels problemes no radica en els llocs ni en els paisatges, sinó en les contradiccions, l’imaginari i els valors dominants de la societat que els afaiçona i els utilitza.