El poblament muntanyenc i la urbanització del territori

El Pic de l'Orri i les pistes d'esquí de Port Ainé des de
les ruïnes de Sant Romà de Tavèrnoles 

El camí més planer per arribar a Sant Romà de Tavèrnoles surt de Rodés, quatre o cinc kilòmetres més amunt de Rialp. Des d'allà caldrà seguir durant dues hores i mitja un sender que, a través d'alzinars i matollars, puja i baixa els barrancs d'una solana particularmnet esquerpa, penjada sobre la Noguera Pallaresa. Una alternativa, una mica més ràpida però força més costeruda, consisteix en pujar des de la palanca de Gulleri, a baix el riu, per salvar un desnivell de prop de 500 metres.
A Sant Romà no hi viu ningú. Diuen que la darrera família va marxar-ne a mitjans dels noranta. En els vint anys que s'han escolat des de llavors les cases s'han enrunat completament i de l'església -molt menuda, amb una espadanya de dos ulls- gairebé només en queden els murs. Les feixes de l'entorn encara no s'han emboscat del tot, segurament perquè hi puja algun ramat.
Les ruïnes formen un paisatge desolat i magnífic alhora des d'on es distingeix, molt avall, al costat de la Noguera, la carretera, que corre molt plena aquests dies de Pàsqua. Lluny, cap a llevant, a l'altre costat de la vall s'endevinen els repetidors del Pic de l'Orri, les pistes d'esquí de Port Ainé i les línies elèctriques de la central de Montenartró.
El paisatge de Sant Romà de Tavèrnoles compendia en una sola imatge els trets principals de l'evolució del poblament muntanyenc a Catalunya durant les darreres dècades, de manera que gairebé podria ser llegit com un d'"affiches" tradicionals de l'escola francesa o una de les "coupe-synthèse" dels volums didàctics de Lacoste-Ghirardi: el colapse d'unes formes de vida i l'emergència d'altres de noves, que comporten usos del territori del tot diversos.

Casa Batlle, la darrera casa que es
tancà a Sant Romà de Tavèrnoles

Les edificacions abandonades són, és clar, el resultat del despoblament muntanyenc dels anys 60, 70 i 80, quan moltes localitats de l'Alt Pirineu van traspassar el llindar més enllà del qual la recuperació demogràfica ja no era possible amb les seves pròpies forces. Les terrasses dels conreus, fruit dels esforços seculars per arrencar una mica de superfície útil als pendents abruptes i esquerps, veuen ara ensorrar-se els murs de pedra seca i esperen l'avenç inexorable del forest. Els senders, record sarcàstic de la carretera que no va arribar, han passat de ser recorreguts amb mula o a peu per satisfer les necessitats quotidianes, a esdevenir ruta per a l'esbarjo dels senderistes.El que veiem en primer lloc són doncs les conseqüències de la fase concentracionària -implosiva- del procés d'urbanització.
Ara bé, com és sabut, aquesta fase ha estat seguida per una segona de caràcter dispersiu -explosiu si ho voleu- a través de la qual, els usos urbans han acabat abastant tot el país. Així, moltes localitats properes a Sant Romà, de fet bona part dels pobles del Pallars Sobirà, han rebut un nou impuls demogràfic i econòmic com a resultat de la irradiació dels usos i les necessitats urbanes: si en les dècades centrals del segle passat aquestes es traduïren sobretot en les obres hidroelèctriques, en els darrers anys han consistit principalment en l'impuls de les activitats turístiques. El paisatge de la comarca i, en particular, dels seus pobles, és avui afaiçonat per l'impuls d'aquestes activitats, que han fet de tot el Pallars un gran centre de serveis. L'impuls de les infraestructures, el turisme i la segona residència arribà massa tard per algunes localitats com Sant Romà, però és ben perceptible des d'aquí.
Molt sovint els antics espais rurals de muntanya són interpretats com a buits en el mapa: reliquies d'un món desaparegut subjectes ara a processos de renaturalització o reforestació, territoris que no emeten llum ni soroll. Aquesta visió amaga però que aquests espais, aparentment buits, allotgen avui un conjunt d'usos essencials per al funcionament del sistema urbà en el seu conjunt: dels sistemes d'aprofitament hídric a les infraestructures viàries, de la producció elèctrica als equipaments turístics. Pau Vila, en un article famós publicat en els anys trenta, anomenà la irrupció d'aquests usos forts en el medi rural "les influències trasbalsadores modernes". Altres autors, de manera manera menys elíptica, l'han descrit com l'influx del procés d'urbanització capitalista.
Apart de les denominacions i més enllà de qualsevol temptació nostàlgica cal constatar que aquestes transformacions han comportat i comporten problemes de diversos ordres. El primer lloc, la qüestió de la salvaguarda d'allò que roman del patrimoni arquitectònic, paisatgístic i cultural construit a través de generacions de vides esforçades. En segon lloc, la gestió d'uns espais que han vist desaparèixer els usos tradicionals que n'havien conformat el medi i el paisatge. Finalment,  les mesures que cal prendre per tal que els que han restat en els territoris de muntanya i aquells que hi han anat a viure puguin gaudir d'un accés enraonadament equitatiu als serveis, amb independència del su lloc de residència.
La gestió d'un territori de muntanya que ha perdut bona part dels usos tradicionals i n'acull de nous ens posa doncs davant d'una triple exigència: preservar la memòria per tal de comprendre com hem arribat a ser el què som, gestionar els recursos amb criteris de sostenibilitat ambiental i de qualitat paisatgística i garantir la justícia territorial en l'accés a les infraestructures i serveis. No són reptes menuts, però cap govern digne d'aquest nom pot permetre's d'oblidar-los.

[Fotografies: O. Nel·lo]  

La cultura pagesa: no podem passar ratlla

John Berger

 “La vida pagesa és una vida completament dedicada a la supervivència”, afirmava John Berger en l’obertura de Into their labours, la seva trilogia (1979-1991) sobre la crisi de la cultura camperola a Europa. Una cultura que s’ha caracteritzat al llarg de la història, segons l’autor, per la lluita permanent contra el risc de deixar de ser –de morir de jove, d’emigrar, de caure en la pobresa- i per la tossuda voluntat de continuar sobrevivint com a pagès. Tanmateix, advertia, a finals del segle XX: “Per primera vegada en la història es planteja la possibilitat de que aquesta classe de supervivents no pugui sobreviure. Potser d’aquí un segle els pagesos hauran desaparegut.”

L’evolució de la societat catalana en els darrers cent anys podria fer pensar que la predicció de Berger es troba en curs d’acomplir-se. No és ja que el nombre d’explotacions agràries s’hagi reduït extraordinàriament, sinó que l’economia de les antigues àrees rurals ha passat d’estar basada predominantment en les activitat agrícoles a ser dominada pels serveis. Les formes de vida i de relació social d’aquells que hi viuen, permanentment o temporalment, s’han diversificat i s’assemblen cada vegada més a les de les àrees urbanes tradicionals. Els seus nivells mitjans de renda i de serveis són comprables i, a vegades, superiors als dels nuclis urbans més densos. Tot plegat fa que el territori rural resulti cada vegada més difícil de delimitar, si no és a través d’indicadors en certa forma banals, com la densitat de població i la presència d’espais oberts. Tant és així, que s’ha pogut afirmar que les formes contemporànies d’ocupació i ús de l’espai han deixat obsoleta la vella diferenciació entre territoris urbans i rurals.  

Aquests fets serien prou per fer-se qüestionar la continuïtat de molts aspectes de la cultura pagesa, que havia estat una part fonamental de la cultura popular. Però el tret sens dubte més rellevant i decisiu és la reducció extraordinària del nombre d’aquells que poden anomenar-se encara pagesos. Segons l’estadística europea i catalana, els pagesos representarien a Catalunya tot just al voltant de l’1% dels ocupats (amb la circumstància afegida que part important dels mateixos són o bé assalariats o bé d’edat avançada). Aquella classe, definida pel seu vincle amb la terra, que havia estat tot majoritària al llarg de bona part de la història del país, ha esdevingut ara una minoria extremadament exigua, gairebé residual.

En ocasions, la reivindicació de la societat i la cultura pagesa ha estat plantejada en oposició a las transformacions socials contemporànies i ha implicat una certa idealització d’allò la vida a pagès ha representat al llarg de la història. Tot i que les contradiccions i els perills socials i ambientals que ha suposat i suposa el desenvolupament del capitalisme -a Catalunya i arreu- són cada dia més evidents, aquesta és, segurament, una via eixorca. Les alternatives econòmiques i polítiques –avui per tantes raons necessàries- no poden bastir-se tractant de fer girar en darrera la roda de la història, sinó a partir de nous projectes i nous subjectes socials.  La mitificació del passat porta a més aparellat l’oblit de que la vida pagesa ha representant, al llarg de la història, per a la immensa majoria dels qui l’han viscuda, una existència plena de privacions, d’explotació, d’inseguretat, de temences i de manca d’alternatives.

Tanmateix, ni com a estudiosos ni com a ciutadans no podem condemnar a l’oblit allò que la societat pagesa ha representat, perquè això significaria renunciar una part substantiva del procés que ens ha fet com som i ens inhabilitaria en bona mesura per cercar alternatives a allò que volem ser.  Els artistes tenen la capacitat d’expressar amb poques paraules evocadores allò que a la resta ens costa llargues paràfrasis maldestres. Tornem doncs a Berger: “Liquidar l’experiència pagesa com quelcom que pertany al passat i és irrellevant per a la vida moderna; imaginar que milers d’anys de cultura camperola no deixen una herència per al futur, simplement perquè aquesta gairebé mai ha pres la forma d’objectes perdurables; seguir mantenint com s’ha mantingut durant segles que l’experiència pagesa és marginal per a la civilització; tot plegat és negar el valor de massa història i de massa vides. No es pot traçar una línia en la història d’aquesta manera, com si es passés ratlla a un compte saldat.”

[Foto: Jean Mohr]

Pier Paolo Pasolini: llengua, cultura popular i subjecte revolucionari

El dia 21 d’octubre de 1975, tot just dues setmanes abans de la seva mort, Pier Paolo Pasolini es reunia a Lecce amb un grup d’estudiants i ensenyants per debatre sobre el tractament dels parlars dialectals a l’escola italiana. La sessió -vibrant de controvèrsia i suggeriments, fins al punt que es pot llegir gairebé com una peça teatral- va ser transcrita i publicada per l’editorial napolitana Athena l’any 1976, i, una dècada més tard, el 1987, recuperada per Editori Riuniti a la col·lecció Biblioteca Mínima. Aquest conjunt de circumstàncies n’han fet un text relativament oblidat. Convé, tanmateix,  rellegir-lo ara. No només perquè s’acompleixen quaranta anys de la tràgica desaparició de l’autor, sinó perquè les seves pàgines contenen en bona mesura molts dels nodes del seu pensament, plantejats, a més, a través d’un tema, el de la llengua, que ens interpel·la com pocs altres.

En efecte, Pasolini, utilitza en el debat sobre les possibilitats d’ensenyament del “dialecte” (és a dir, aquell conjunt de llengües i parles que no s’adiuen al italià normatiu) com a camí per introduir un dels temes centrals de la seva reflexió i les seves preocupacions: la destrucció de la cultura popular i el consegüent alienació i enviliment d’aquells que havien de ser els subjectes revolucionaris capaços de transformar la societat capitalista.

Era, justament en aquells anys quan l’autor acabava de publicar alguns dels seus més cèlebres articles sobre la qüestió, que serien després aplegats a Scritti corsari. Hi plantejava la paradoxa de que la cultura popular italiana –la cultura de la pagesia, del subproletariat i del proletariat mateix- no hauria iniciat la seva davallada definitiva en el període feixista, sinó gairebé vint anys més tard, amb l’esclat del sviluppo i l’adveniment del consum de massa. Hauria estat llavors quan s’hauria produït la veritable “revolució antropològica”, en la qual es va poder veure “la coacció dels consums recrear i deformar la consciència del poble italià fins a una irreversible degradació” [Scritti corsari, 1981, p. 160].

En aquest context, Pasolini reivindica, en el debat de Lecce, l’ensenyament del dialecte i en dialecte, tema per al qual sempre havia mostrat una especial sensibilitat (cal recordar les seves primeres temptatives poètiques escrites en friülà). Però no ho fa pas per tradicionalisme o per localisme, sinó per la defensa d’un “pluralisme cultural” davant el “genocidi” que suposa la destrucció i homogeneïtzació de les cultures populars. La reivindicació del dialecte podria doncs esdevenir un fet “profundament revolucionari (alguna cosa com la defensa de la pròpia llengua en el País Basc, o per part dels irlandesos), que ha d’arribar fins el separatisme, que seria una lluita extremadament sana, perquè aquesta lluita per al separatisme no és altre cosa que la defensa del pluralisme cultural, que és la realitat d’una cultura” [Volgar’ eloquio, p. 32].

Davant l’estupefacció que provoca en l’audiència aquest argument portat fins a l’extrem, l’autor acaba admetent, amb amargor, “això ho dic per fer evident que en realitat hi ha poca cosa a fer”.  Tanmateix, una part dels assistents l'increpa i li retreu voler retornar al passat, cap a una presumpta “arcàdia de les classes populars”. Pasolini replica indignat que de cap manera voldria tornar enrera, sinó que, en la tradició gramsciana, hauria volgut que la cultura popular, la cultura de les classes subalternes, hagués tingut l’oportunitat d’entrar en relació amb la gran cultura burgesa i que d’aquesta relació n’hagués sortit quelcom de nou i d’alliberador. Pasolini reprenia així l’argument que l’havia oposat, en agra polèmica, a Italo Calvino quan aquest li retreia d’enyorar una “edat d’or” mítica. El món que jo enyoro, afirmava Pasolini, no és el de cap “edat d’or”, sinó el de l’”edat del pa”. Un món en el que la gran majoria de persones només “consumia béns extremadament necessaris. I era això, potser, el que feia extremadament necessària la seva pobra i precària vida. En canvi és ben clar que els béns superflus converteixen la vida en supèrflua”. I afegia, que “fins fa pocs anys aquest era el món preburgès, el món de la classe dominada", un món que "només per raons nacionals, o millor, estatals formava part del territori de la Italietta [...].” [Scritti...,  p. 62-63].

No està amb això mitificant el passat?, li pregunta algú des del públic. Tan segur està de que la vida

Pier Paolo Pasolini, José Agustín Goytisolo y
Salvador Clotas, al cementiri de Montjuïc,
al fons les barraques de Can Tunis (1968)

en els suburbis i els barris populars d’abans del consum de massa era més feliç que la d’ara? “Sobre la felicitat puc donar una resposta sobre la qual no tinc el més mínim dubte”, respon taxatiu. “Encara que sempre estigui devorat pels dubtes, sobre això no en tinc. En els suburbis de Roma, que són el món que jo conec i he expressat en les meves novel·les de fa deu anys, els joves i la gent en general era molt més feliç que ara”. I conclou referint-se en concret a el Quarticciolo, una de les més cèlebres borgate de la capital italiana: “Era efectivament un ghetto, vist des del punt de vista d’un burgès”, però del punt de vista dels seus habitants “no era un ghetto, era un món, era un univers en el es realitzaven, la cultura en la que vivien, en els valors de la qual creien, fins i tot inconscientment, i en els models de la qual es realitzaven; i això els proporcionava un equilibri complert i total. Què importa la misèria! [...] El mal pitjor és la misèria del fals benestar; són molt més infeliços els pobres avui que fa deu anys, en proporció...” [Volgar’..., p. 41-42].

Un estudiant inquireix llavors, de forma gairebé exasperada, si davant de tanta desorientació, no seria millor, en comptes de judicar, escoltar “les masses populars” i deixar-se guiar per elles. “Aquestes masses de les que parles”, replica Pasolini, “en realitat ja no existeixen, més que de manera fragmentària, més que caòticament; els valors que segons tu ens haurien d’ensenyar, en realitat són ja contravalors que els han estat imposats per la cultura consumista, petit-burgesa”. I arriba llavors al node del seu argument: el problema veritable que cal plantejar-se resulta extremadament difícil de resoldre “perquè és la lluita entre una cultura que no acceptem i una cultura que s’ha acabat” [Volgar’..., p. 70-71]. D’aquí es deriven els fonaments del seu pessimisme, perquè aquest procés ha destruït, en bona mesura, la possibilitat de construir subjectes revolucionaris a partir dels grups subalterns alienats: “una revolució marxista, en aquest punt, quan el genocidi ha estat ja consumat, em sembla força utòpica” [Volgar’..., p. 45].

El debat, aquí reflectit només en els seus trets principals, ple com està de tota mena d’incitacions intel·lectuals i polítiques, conté per a l’estudiós del territori un interès especial. La desaparició de la cultura camperola, la transformació de les condicions de vida del subproletariat i el proletariat durant els anys seixanta i setanta, són fenòmens que a Itàlia (i a Espanya) resulten inseparables del procés d’urbanització. És a través de la concentració de grans contingents de població i activitat sobre el territori, a través de les grans migracions camp/ciutat, que el creixement econòmic d’aquells anys fou possible, amb els efectes corresponents. Allà on aquesta transformació, aquesta lluita entre el nou i el vell, entre la ciutat i el camp resultà més patent foren les perifèries dels nuclis urbans: els afores, els suburbis, els límits, els barris de barraques, els terrenys agrícoles abandonats. Era en aquests àmbits, des de la perspectiva de Pasolini, on encara podien trobar-se les traces d’aquella cultura popular que desapareixia. D’aquí la seva fascinació per aquests barris expressada en tantes de les seves obres.

Quaranta anys s’han escolat des dels debats de llavors. L’estructura social s’ha transformat radicalment, el procés d’urbanització ha entrat en noves fases que fan cada cop més difícil distingir entre ciutat i camp, la mercantilització de tota mena de béns i de les relacions socials s'ha aprofundit fins a extrems difícils de preveure, els patrons culturals i els hàbits de consum han homogeneïtzat més i més les formes de vida. Però els temes plantejats per Pier Paolo Pasolini, amb la seva força i les seves contradiccions, continuen interpel·lant-nos. Com ens interpel·la la seva voluntat de comprendre, de prendre posició i d’actuar en conseqüència.

[Fotografies: IMDbPro; Garzanti; UAB-Julia Goytisolo; Editori Riuniti]

Album de Guerra: el patrimoni, instrument per a comprendre el present

Tot coincidint amb la commemoració dels cent anys de la primera gran conflagració europea del segle XX, el Centre d’Interpretació de l’Antic Comerç de Salàs de Pallars (CIAC) acaba d’inaugurar l’exposició Album de la Gran Guerra, 1914-1918. La mostra ofereix, tant elements de reflexió sobre l’experiència de la guerra moderna, com informacions sobre la incidència decisiva que el conflicte tingué en la transformació de la vida quotidiana d’Europa i el món. L’acte d’inauguració celebrat, amb gran èxit de públic, el dia 2 d’agost, comptà amb una conferència de l’historiador Joaquim Nadal, que des de fa uns mesos dirigeix l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural.

L’exposició s’insereix dins les tasques del CIAC de Salàs, una institució local, impulsada per un grup entusiasta i solvent encapçalat per l’historiador Sisco Farràs. El Centre pugna des de fa anys per recuperar la memòria i el patrimoni del comerç i les petites iniciatives empresarials locals que tanta importància tingueren en la transformació econòmica i social de l’Alt Pirineu i del conjunt de Catalunya al llarg del segle passat. A aquests efectes, s’han adaptat un conjunt d’espais de la localitat per tal de recrear-hi, amb extraordinari rigor documental i capacitat d’evocació, sengles botigues i serveis (colmado, barberia, perfumeria, bar,...). Els espais són visitables a través d’un sistema de visites guiades i han esdevingut no només una magnífic exemple de preservació i vindicació del patrimoni, sinó també un element de dinamització cultural i econòmica local. El Centre organitza també cada any una exposició temporal de caràcter temàtic com la que ens ocupa.

L’exposició Album de la Gran Guerra constitueix, en aquest estiu plagat d’esfereïdores notícies de conflictes bèl·lics – Gaza, Ucraïna, Síria, Irak, Sudan,..., una invitació a la reflexió, del tot necessària, sobre les motivacions i l’experiència de la guerra moderna. En primer lloc, sobre els seus efectes en les vides d’aquells que la pateixen de manera directa, però també sobre la quotidianitat dels qui de prop o de lluny en coneixeran les conseqüències. Així, la mostra contraposa una representació de la vida a les trinxeres (l’opressió del qui viu sota terra amb l’amenaça permanent de la mort, els textos de Remarque o Gaziel,...) amb els canvis que la conflagració comportà en les habituds i els productes comercials coetanis en un país neutral com Catalunya (els cromos de les xocolatines amb que tens nens varen seguir l’evolució del conflicte, els nous productes comercials, les notícies de premsa de l’enfonsament del Lusitania en el que moriria l’enginyer Pearson, impulsor, precisament de la indústria hidroelèctrica al Pallars,...).

El visitant a l’exposició es trobarà d’aquesta manera amb una mostra que transcendeix tant l’historicisme distanciador com l’anècdota costumista i porta a reflexionar sobre la relació indefugible entre els grans corrents de la història i cadascuna de les nostres existències personals. Heus aquí,  doncs, una iniciativa que, com assenyalà Joaquim Nadal en la seva conferència inaugural, respon a una concepció del patrimoni que lluny de museïficar-lo, de reduir-lo a anècdota o a relíquia, cerca de apropar-lo per a ajudar-nos a comprendre millor les esperances i les penes del nostre passat i les contradiccions del nostre present. 

La gestió del patrimoni: l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu com exemple

Enguany, l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu compleix vint anys d’existència. Fundat l’any 1994 com a resultat de la iniciativa d’un grup entusiasta de professionals i de les institucions locals de l’àmbit, ha esdevingut un dels principals centres de referència en la recerca, el manteniment i la divulgació del patrimoni cultural i etnològic pirinenc.

L’experiència de l’Ecomuseu beu, certament, de la rica tradició de la recerca etnogràfica pirinenca d’autors com Joan Lluís o Ramon Violant i Simorra, però ha sabut entroncar amb els nous corrents de la recerca antropològica i de la museologia per projectar-la cap al futur. Així, la tasca dels responsables del centre s’allunya decididament dels tòpics, que, com hem tingut ocasió de comentar recentment, han vist l’Alt Pirineu ja com un reserva de naturalesa verge, ja com un reducte de pràctiques agrícoles arcaiques. Al contrari, ha contribuït a posar de relleu que la muntanya pirinenca és un medi intensament antropitzat des de fa mil·lennis, en el que, al llarg dels segles, han tingut un paper essencial les activitats industrials i els intercanvis amb les terres veïnes. La imatge que en resulta no és pas doncs la d’un Pirineu tancat, pobre, marginal i endogàmic, sinó la d’una societat complexa, profundament involucrada en els grans canvis històrics, rica de recursos i de conflictes.  

Per dur endavant aquesta tasca, els responsables del museu han concebut un equipament que no es reclou en les seves instal·lacions de la casa Gassia d'Esterri, sinó que vol restituir a la societat pirinenca, tan intensament transformada pels avatars històrics i demogràfics del segle XX, la memòria i la reflexió sobre els processos que l’han configurada. Així, la programació de l’equipament ha anat incorporant espais situats en els conjunt de les valls on s’ubica i ha establert llaços de col·laboració importants amb entitats de gestió del territori, com el Parc Natural de l’Alt Pirineu, o de producció cultural de l’àmbit, com el Centre d’Art i Natura de Farrera.

D’altra banda, la tasca realitzada no s’ha limitat a la comesa, importantíssima,  de la conservació i la divulgació d’un patrimoni en perill de desaparició. Al llarg d’aquestes dues dècades, l’Ecomuseu, sol o en col·laboració, ha dut a terme una rellevant activitat de recerca, sobre temes tan variats com el patrimoni arquitectònic, els camins, les activitats ramaderes, la indústria, les instal·lacions militars, l’artesania i la transformació de les formes de vida. En fer-ho, ha esdevingut, també, una palanca per al desenvolupament local –en impulsar i promoure la producció artesana i l’activitat artística- així com, en certa mesura, un centre cívic que aixopluga un gran nombre d’activitats.

Tanmateix, aquesta trajectòria, per tantes raons meritòria, s’enfosqueix en l’actualitat per la precarietat econòmica i l’escassedat de recursos a les que ha de fer front la institució. Dissortadament no es tracta pas d’un fet aïllat, sinó un exponent, un més, de la situació en la que es troben tantes iniciatives culturals en les circumstàncies actuals. Al mateix Pallars Sobirà, el Centre d’Art i Natura de Farrera, citat adés, que fou fundat aproximadament en el mateix moment de l’Ecomuseu, pateix serioses dificultats per perviure. En les comarques de muntanya la fragilitat del medi fa que les conseqüències d’aquestes situacions puguin ser particularment greus i difícils de remuntar.

Les administracions públiques –les locals i la Generalitat- tenen la responsabilitat de fer possible que la tasca de centres com l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu pugui continuar, tot fornint els mitjans necessaris. Cal així mateix, enfortir les iniciatives de col·laboració com la de la Xarxa de Museus i EquipamentsPatrimonials de l’Alt Pirineu i Aran, creada fa uns anys i que passa també per dificultats. Dotar dels recursos imprescindibles els centres culturals d’arreu de Catalunya no és només exigència artística o patrimonial, sinó també un requisit per a la comprensió del nostre present i la construcció del futur. 

[Fotografia: Xarxa de Museus d'Etnologia de Catalunya] 

El paisatge de la llum: l’electricitat en la configuració del paisatge pirinenc

Entre els dies 10 i 13 de juliol es celebra a la ciutat de Tremp el curs Hidroelèctiques: paisatge, territori i societat. Es tracta d’una iniciativa de gran interès que te com objectiu proposar una reflexió innovadora sobre la relació entre paisatge, societat i producció elèctrica al Pirineu català.

En efecte,  les grans obres per a la construcció de les infraestructures hidroelèctriques que es realitzaren en a les conques de les Nogueres i el Segre al llarg del segle XX contribuïren de manera decisiva a transformar la societat pirinenca i deixaren una empremta extraordinària sobre el paisatge. Ara bé, aquesta empremta ha estat percebuda, molt sovint, de forma negativa. Des de la Renaixença, l’imaginari col·lectiu català ha volgut veure sovint en el Pirineu un reducte de naturalitat i de ruralitat, bressol de la nació i gresol de les essències, que casava malament amb la presència de les grans infraestructures hidroelèctriques modernes. Així, en la percepció i la presentació del paisatge pirinenc aquestes han estat oblidades, marginades, simbòlicament cancel·lades.

Tanmateix, l’evolució contemporània del Pirineu català –de Catalunya sencera, de fet- seria impossible de comprendre sense tenir en compte el paper primer ordre que la gran empresa hidroelèctrica, amb les seves llums i les seves ombres, hi ha representat. La virtut del curs al què fem referència es precisament cridar l’atenció sobre aquest fet i reivindicar la necessitat de recuperar el patrimoni hidroelèctric com element clau per a la comprensió i, per què no, l’atractiu del paisatge del Pallars i la Ribagorça. Només parant especial esment a elements com les obres gegantines de la Vall Fosca, als embassament de Sant Antoni i Escales, a la intervenció de Mont-Rebei, o a les centrals de Llavorsí i Tavascan es possible explicar i entendre el cúmul d’esperances, penalitats, gestes, enginy, explotació, conflictes i penalitats que han configurat el paisatge i la societat pirinenca contemporània.

Val a dir, a més, que la presència de les grans infraestructures hidroelèctriques, lluny de ser necessàriament un element negatiu, pot esdevenir, tractada de manera adequada, un motiu d’atracció. Un atractiu per aquells que volen no només consumir imatges estereotipades del territori, sinó entendre’n l’evolució; per aquells que lluny de limitar-se a travessar una contrada aspiren relacionar-se amb els que hi viuen; per aquells que defugen l’estètica convencional dels parcs temàtics i s’interessen per la bellesa creada per al diàleg de la societat amb el seu entorn. A Alemanya varen transformar una gran àrea industrial obsoleta del Rhur en el famós Emscher Park. Més a prop, a les valls del Llobregat es pugna des de fa temps per recuperar i posar en valor el patrimoni de les colònies industrials i les fàbriques de riu. En un context en el que, arreu del món creix la voluntat de comprendre el paper que el factor energètic ha tingut i tindrà en l'evolució de la societat, per què podrien de fer les comarques pirinenques quelcom de similar amb el seu formidable patrimoni hidroelèctric?
El curs Hidroelèctiques: paisatge, territori i societat és d’una activitat organitzada per la Universitat de Lleida i l’Ajuntament Tremp. Coordinat per la historiadora Joana Franch, i inaugurat el dia 10 de juliol amb sengles intervencions de l’alcalde de la capital del Pallars Jussà, Victor Orrit, i del president de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, Xavier de Pedro, dedica el dia 11 a la reflexió sobre la relació entre producció d’energia i paisatge (amb una conferència d’Oriol Nel·lo), el dia 12 a explorar la relació entre la industria hidroelèctrica i la conflictivitat social durant la primera meitat del segle XX (amb conferències del sindicalista Josep Maria Àlvarez i de l’historiador Manuel Gimeno), i el quart i darrer dia a la història dels regadius que les intervencions hidroelèctriques varen comportar (amb aportacions de Sisco Farràs, Joan Pericó, Xavier Tarraubella i Sergio Mothe). Es preveuen així mateix visites a Sopeira, central de Pont de Montanyana, Congost de Mont-Rebei  i central de Camarasa. 

[Fotografia: Isidre Blanc] 

Urbanoporosi: nostàlgia reflexiva que mou a l'acció

Georg Simmel concebia l’arquitectura com “la més sublim de les victòries de l’esperit sobre la natura”, ja que, a través d’un projecte concebut per la voluntat humana, l’arquitectura aconsegueix que la matèria es plegui a les seves exigències fins a assolir una utilitat, una estètica i un equilibri perdurable. Ara bé, afirmava, tal perfecció te el seu contrapunt en la imatge de les ruïnes: “Aquest singular equilibri entre la matèria, mecànica, inert, que resisteix passivament la pressió, i l’esperit, que afaiçona, que apunta a les altures, desapareix tan aviat com l’edifici cau. Llavors, les forces purament naturals es sobreposen a l’obra de l’home: l’equilibri entre natura i esperit, representat en l’edifici, s’escora a favor de la primera. Aquest desplaçament produeix una tragèdia còsmica que, així ho sentim, llença les ruïnes a les ombres de la melancolia; l’enrunament apareix com una venjança de la natura per la violència a la que la va sotmetre l’esperit al pretendre conformar-la al seu projecte”.

Acaba de publicar-se Urbanoporosi. Sabadell i els silencis urbans, una obra que, per diverses raons, fa pensar en les reflexions, tan suggeridores, del filòsof alemany. El llibre és fruit de la tasca del col·lectiu (Sa)badall, integrat per la fotògrafa Berta Tiana i pels geògrafs Bernat Lladó i Maties Serracant. Els autors, varen realitzar una acurada exploració de la ciutat vallesana amb l’objectiu de descobrir-ne i inventariar-ne els “buits urbans”, és a dir, els solars, habitatges, naus, locals o equipaments que, tot ocupant com a mínim una parcel·la, es trobessin palesament abandonats, en venda o en lloguer. D’aquesta tasca en va sortir una quantificació (1.238 parcel·les -equivalents a 74 ha- i 218 locals), una cartografia i una col·lecció de fotografies d’excel·lent factura, els quals varen donar origen a una exposició a l’Aliança Francesa de Sabadell durant la primavera de l’any passat, exposició que fou acompanyada d’un cicle de debats ciutadans. Són aquests materials els que, juntament amb sengles textos dels autors, s’apleguen ara en el llibre.

Com dèiem, les imatges de les cases angleses abandonades, els balcons esbatanats, les portes tapiades, la vegetació que ja s’insinua en teulades i baixants, poden portar cap a les “ombres de la melancolia”. Un sentiment semblant al que susciten les imatges de les urbanitzacions iniciades en el període del boom immobiliari i deixades sense acabar, tan ben copsades per Julia Schulz-Dornburg, en les seves Ruinas modernas. Però, com en el cas de l’arquitecta alemanya, els autors no s’aturen pas en aquest sentiment més o menys delinqüescent. Al contrari, l'estat de coses descrit, que no és de cap manera privatiu de la seva ciutat, els sembla alhora una ofensa i una oportunitat. Així, analitzen els orígens dels buit urbans, relacionen la seva existència amb els cicles econòmics i amb l’estructura de la propietat, denuncien el malbaratament del patrimoni i exigeixen de la societat i de les administracions públiques una reacció per tal de reutilitzar-los en benefici de la col·lectivitat. Advoquen doncs no per la nostàlgia, sinó per una “nostàlgia reflexiva” que mou a la proposta i a l’acció. Una acció que permeti fer front a la formidable paradoxa de que, mentre tantes famílies tenen enormes dificultats a l’hora d’accedir a (o de mantenir) l’habitatge, “Espanya és” –segons José Manuel Naredo- “líder europeu en la destrucció, per demolició o ruïna, del seu propi patrimoni immobiliari”.