Els Jocs Olímpics al Pirineu? Depèn

M’han preguntat diverses vegades si era “favorable” o “contrari” a la celebració dels Jocs Olímpics d’Hivern al Pirineu. Sempre he contestat “depèn”.

En el debat sobre els Jocs han primat aspectes com els llocs de celebració de les proves, la realització d’una consulta o l’acord amb Aragó,... S’hi troba a faltar una qüestió molt més bàsica: de què haurien de servir?

Per respondre, cal tenir en compte que l’Alt Pirineu i l’Aran pateixen problemes feixucs. El despoblament accelerat del segle passat s’ha estroncat, però les seves seqüeles perduren. Mentre que aquestes terres representen el 20% de la superfície de Catalunya, hi resideix només l’1% de la població.

L’economia pirinenca se sustenta avui en el sector serveis. En tot l’Alt Pirineu resten poc més de 2.100 pagesos. La indústria hi decandeix i l’ocupació es concentra en l’hostaleria, la construcció i el comerç. A l’Alt Pirineu hi ha més treballadors públics que no pas pagesos. Les 10 estacions d’esquí alpí, que han estat bàsiques per al desenvolupament econòmic, tenen una vida precària. La majoria són avui gestionades per la mateixa Generalitat. A mig termini han de fer front, a més, a les incògnites del canvi climàtic.     

L’accessibilitat cap a la plana ha millorat gràcies al condicionament de les carreteres. El transport públic presenta però greus mancances. El tren només arriba, molt precàriament, fins a la Cerdanya i el Pallars Jussà. Pel que fa als autobusos de línia, resulta més costós viatjar de Llavorsí a Barcelona que volar de l’aeroport de El Prat a moltes ciutats europees.

Els preus de l’habitatge, condicionats per la segona residència, resulten inassequibles, especialment en els pobles de capçalera de vall. La presència d’habitatge protegit és molt reduïda. Això contribueix a que els joves i els més desafavorits es concentrin en les capitals comarcals. A Puigcerdà, la Seu o Tremp s’hi troben àrees amb índexs de vulnerabilitat semblants als d’algunes ciutats metropolitanes.

Finalment, els espais naturals, que constitueixen un patrimoni extraordinari i presten serveis ambientals a tot Catalunya, han estat delimitats i nominalment protegits. Però els recursos que s’hi esmercen són molt reduïts. El pressupost anual del Parc Natural de l’Alt Pirineu, que cobreix una superfície de 80.000 ha (8 vegades el terme de Barcelona), a dures penes ha superat en els darrers anys un milió d’Euros. 

Al costat d’aquest problemes, el Pirineu compta amb unes notables potencialitats. La creixent demanda d’aliments de qualitat pot constituir la base per a un renaixement per a la producció agrícola i la ramaderia extensiva. L’aspiració de part de la població de residir i treballar en territoris menys densos obre possibilitats d’atraure residents, si s’estenen les xarxes telemàtiques i s’enforteixen els serveis de les capitals comarcals. El patrimoni pirinenc pot contribuir a la innovació i el desenvolupament local, com mostra l’experiència del Centre d’Art i Natura de Farrera, Premi Nacional de Cultura de l’any passat. I així podríem anar dient.

És davant d’aquests problemes i potencialitats que, quan em pregunten què penso dels Jocs al Pirineu, responc “depèn”. Depèn del futur que a través d’aquesta iniciativa es vulgui impulsar. El Parc del Segre de la Seu d’Urgell, construït per als Jocs 1992, així ho mostra: ha estat un èxit perquè es va concebre al servei d’un projecte de ciutat endreçada, equitativa i respectuosa amb l’entorn.   

Si els Jocs han de servir per disfressar els efectes del canvi climàtic, per potenciar les comunicacions en vehicle privat i enfortir la creença de que l´únic futur possible passa pel negoci immobiliari, l’hostaleria i l’esquí, considero que més valdria que no es celebressin. 

Si, al costat de les celebracions esportives, els Jocs servissin per enfortir les ciutats pirinenques, incrementar l’habitatge assequible, millorar el transport públic i promoure una gestió adequada de l’entorn penso que podrien ser una oportunitat interessant per a l’Alt Pirineu i l’Aran.

Fins que les institucions ens mostrin clarament en quina mesura els Jocs que projecten volen ser una cosa o una altra, la resposta més assenyada continuarà sent “depèn”.

[Article publicat a El Periódico, 7.04.2022. Fotografia ON] 

Els Jocs Olímpics de Barcelona: un balanç imprescindible

Avui, 25 de juliol, s'acompleixen exactament 25 anys de la inauguració de Olimpíades de Barcelona. Els Jocs varen comportar, sens dubte, un dels episodis més decisius de transformació de la ciutat al llarg de la seva història. Tanmateix, des del punt de vista institucional l’efemèride està passant prou desapercebuda. Això potser no hauria de resultar sorprenent en el cas de la Generalitat, on governen forces polítiques hereues d’aquelles que veieren amb desconfiança i reticència l’organització de l’esdeveniment per part de la ciutat i les forces polítiques d’esquerra que la governaven.

No sembla però que des de l’Ajuntament de Barcelona, que en el seu moment va encapçalar la iniciativa, hi hagi tampoc un entusiasme excessiu per commemorar l’aniversari. Potser això es deu a la voluntat de assenyalar distàncies amb el passat. O potser s’expliqui pel fet que algunes interpretacions han vist en la iniciativa olímpica l’origen de bona part dels mals que avui afligeixen la capital catalana: de l’especulació immobiliària a la gentrificació, de la massificació turística a la financiarització de l’economia. Tant si es degués a una raó com a l’altra, es tractaria d’un error. No hi ha manera de superar críticament les experiències del passat sense debatre-les. I no es pot atribuir en exclusiva a un esdeveniment –per important que sigui- la presència a la ciutat de fenòmens que són dissortadament comuns a bona part de les ciutats del món. La realitat, com sol passar, resulta força més complexa i més rica. 

A partir de 1979, empeses pel moviment veïnal i el canvi polític, les polítiques urbanes havien perseguit a Barcelona, essencialment, tres objectius: en primer lloc, posar remei als dèficits i les fractures resultants de la manca de polítiques urbanístiques i del creixement brutal dels anys seixanta i setanta; en segon lloc, expandir els espais públics, equipaments i serveis per tal de conferir qualitat i dignitat urbana a tots els barris; finalment, equipar l’àmbit metropolità de les infraestructures necessàries per a la funcionalitat interior i les comunicacions exteriors. Es tracta d’allò que l’alcalde Maragall anomenà “l’urbanisme de sargidora”, per oposició a la “brutalitat creativa” del desarrollismo. Es tracta del “sanejament del centre i la dignificació de la perifèria” que propugnà Oriol Bohigas.

L’organització dels Jocs va permetre, entre 1986 i 1992, insuflar una força extraordinària a aquest projecte de renovació urbana. Va permetre escurçar-ne el temps i ampliar-ne l’escala, i en certa mesura, en va condicionar també els resultats posteriors. Potser una primera peculiaritat dels Jocs de Barcelona que caldria remarcar és precisament aquesta: la voluntat de subordinar-los a un projecte de transformació urbana llargament madurat. Així, els projectes reclamats durant dècades es varen veure concretats en un període extraordinàriament breu: la recuperació del litoral, la transformació de la part alta de Montjuic, la construcció de la Vila Olímpica, la urbanització de la Vall d’Hebron, la reestructuració de la xarxa ferroviària, l’execució de les Rondes,... D’altra banda, l’èxit indiscutible dels Jocs des del punt de vista organitzatiu suposà un salt indubtable en la projecció internacional de la ciutat. Tot això, cal recordar-ho, s’esdevingué, a més, envoltat d’un molt alt consens ciutadà.

Un quart de segle més tard de la realització de les Olimpíades, els elements per a un balanç d’allò que representaren per a la ciutat estan ben clarament sobre la taula. Des del punt de vista de la transformació urbana, els canvis que Barcelona experimentà en aquell període han pogut ser entesos com l’exemple d’una ciutat que veu capgirar la seva base econòmica –de la indústria als serveis- i renovar la seva estructura física al mateix temps que, com ha mostrat Marina Subirats, aconseguia reduir de manera consistent les desigualtats socials. S’ha assenyalat també, que aquestes transformacions incidiren sobre el conjunt del país, no només degut la disseminació dels esdeveniments olímpics (de Badalona a Terrassa, de Banyoles a la Seu d’Urgell), sinó també per l’afermament de la capacitat tractora de Barcelona respecte el conjunt de Catalunya. Finalment, pel què fa al govern i les polítiques públiques, s’ha destacat la voluntat del lideratge públic en la direcció de les transformacions urbanes, justament en un moment en el que arreu del món s’estaven obrint pas de manera decidida plantejament antagònics de caràcter neoliberal.  

No hi ha dubte que avui, amb el coneixement d’allò que ha succeït després, hi ha aspectes de la transformació d’aquells anys que criden poderosament l’atenció. Entre aquests destaca l’atenció relativament escassa donada a les polítiques d’habitatge assequible. Bé és veritat que en aquell període, Barcelona perdia població de manera accelerada -250.000 persones entre 1975 i 1996- i que el boom immobiliari no començaria fins quatre o cinc anys més tard de la realització dels Jocs, però es podria mantenir que pel que fa a l’habitatge social, els Jocs foren, en certa mesura, una ocasió perduda. Un altre aspecte que caldria debatre són les raons de la manca de protagonisme en el període olímpic de les associacions i el moviment veïnal, tan vigoroses tot just deu anys enrere; una absència que contrasta amb la importància de la mobilització ciutadana vehiculada a través del voluntariat olímpic. Seria, així mateix, de gran utilitat analitzar en detall –més enllà de generalitzacions i apriorismes- la relació entre les transformacions físiques d’aquells anys i les posteriors dinàmiques econòmiques i socials.

En tot cas, el debat sobre el balanç dels Jocs Olímpics de Barcelona i les seves conseqüències és una necessitat ineludible per a tots aquells interessants en la transformació de la ciutat (de les ciutats) en un horitzó d’equitat i democràcia. És un debat del que se’n poden extreure elements de gran importància sobre les potencialitats i els límits del lideratge públic, sobre el paper dels agents socials i dels moviments ciutadans, sobre el marge d’acció de les polítiques locals en un món cada vegada més interdependent: en definitiva, sobre la possibilitat de governar les transformacions urbanes en societats com la nostra.

La utilitat d’aquesta reflexió no és pas només intel·lectual, sinó, sobretot, política. Renunciar a repensar la història comporta deixar el camp lliure a d’altres per tal que construeixin i facin prevaldre les seves versions del passat, no sempre acurades i gairebé mai lliures de prejudicis i interessos. Renunciar a repensar la història comporta també la impossibilitat d’establir la pròpia posició en l’evolució de la ciutat i de la societat. Deia Brecht:  “tant de bo cadascú fos el propi historiador: llavors tothom viuria amb més mirament i exigència”.

[Article publicat a Treball, 25.07.2017]