Urbanoporosi: nostàlgia reflexiva que mou a l'acció

Georg Simmel concebia l’arquitectura com “la més sublim de les victòries de l’esperit sobre la natura”, ja que, a través d’un projecte concebut per la voluntat humana, l’arquitectura aconsegueix que la matèria es plegui a les seves exigències fins a assolir una utilitat, una estètica i un equilibri perdurable. Ara bé, afirmava, tal perfecció te el seu contrapunt en la imatge de les ruïnes: “Aquest singular equilibri entre la matèria, mecànica, inert, que resisteix passivament la pressió, i l’esperit, que afaiçona, que apunta a les altures, desapareix tan aviat com l’edifici cau. Llavors, les forces purament naturals es sobreposen a l’obra de l’home: l’equilibri entre natura i esperit, representat en l’edifici, s’escora a favor de la primera. Aquest desplaçament produeix una tragèdia còsmica que, així ho sentim, llença les ruïnes a les ombres de la melancolia; l’enrunament apareix com una venjança de la natura per la violència a la que la va sotmetre l’esperit al pretendre conformar-la al seu projecte”.

Acaba de publicar-se Urbanoporosi. Sabadell i els silencis urbans, una obra que, per diverses raons, fa pensar en les reflexions, tan suggeridores, del filòsof alemany. El llibre és fruit de la tasca del col·lectiu (Sa)badall, integrat per la fotògrafa Berta Tiana i pels geògrafs Bernat Lladó i Maties Serracant. Els autors, varen realitzar una acurada exploració de la ciutat vallesana amb l’objectiu de descobrir-ne i inventariar-ne els “buits urbans”, és a dir, els solars, habitatges, naus, locals o equipaments que, tot ocupant com a mínim una parcel·la, es trobessin palesament abandonats, en venda o en lloguer. D’aquesta tasca en va sortir una quantificació (1.238 parcel·les -equivalents a 74 ha- i 218 locals), una cartografia i una col·lecció de fotografies d’excel·lent factura, els quals varen donar origen a una exposició a l’Aliança Francesa de Sabadell durant la primavera de l’any passat, exposició que fou acompanyada d’un cicle de debats ciutadans. Són aquests materials els que, juntament amb sengles textos dels autors, s’apleguen ara en el llibre.

Com dèiem, les imatges de les cases angleses abandonades, els balcons esbatanats, les portes tapiades, la vegetació que ja s’insinua en teulades i baixants, poden portar cap a les “ombres de la melancolia”. Un sentiment semblant al que susciten les imatges de les urbanitzacions iniciades en el període del boom immobiliari i deixades sense acabar, tan ben copsades per Julia Schulz-Dornburg, en les seves Ruinas modernas. Però, com en el cas de l’arquitecta alemanya, els autors no s’aturen pas en aquest sentiment més o menys delinqüescent. Al contrari, l'estat de coses descrit, que no és de cap manera privatiu de la seva ciutat, els sembla alhora una ofensa i una oportunitat. Així, analitzen els orígens dels buit urbans, relacionen la seva existència amb els cicles econòmics i amb l’estructura de la propietat, denuncien el malbaratament del patrimoni i exigeixen de la societat i de les administracions públiques una reacció per tal de reutilitzar-los en benefici de la col·lectivitat. Advoquen doncs no per la nostàlgia, sinó per una “nostàlgia reflexiva” que mou a la proposta i a l’acció. Una acció que permeti fer front a la formidable paradoxa de que, mentre tantes famílies tenen enormes dificultats a l’hora d’accedir a (o de mantenir) l’habitatge, “Espanya és” –segons José Manuel Naredo- “líder europeu en la destrucció, per demolició o ruïna, del seu propi patrimoni immobiliari”.

Una topografia del lucre

Els grans fenòmens històrics deixen sempre la seva petjada sobre el territori. A Lleida, la conversió de la Seu Vella en fortalesa pels Borbons victoriosos, ara fa tres-cents anys, ha marcat fins els nostres dies de manera indeleble la imatge i el funcionament de la ciutat. A Barcelona i a d’altres ciutats, els eixamples del dinou ens transmeten encara les aspiracions, la capacitat i les limitacions de la burgesia ascendent. La primera industrialització ens ha llegat els paisatges de les colònies i les fàbriques de riu, esteses com un rosari a les vores del Llobregat i del Ter. Del creixement accelerat de la segona meitat del franquisme n’hem heretat, entre moltes altres coses, les perifèries d’habitatge de massa i els barris nascuts de processos d’urbanització marginal.     

El llegat que el període de desenvolupament urbanístic que ha tingut lloc a Espanya entre 1996 i 2007 transmet al futur està composat, en primer lloc, d’un conjunt de paradoxes econòmiques, socials i polítiques de gran entitat: el contrast entre l’enorme quantitat d’unitats d’habitatge construïdes i les dificultats d’amplis sectors de la població per accedir a tenir-ne, l’endeutament de les famílies i les empreses, els problemes de les hisendes públiques per mantenir la inversió i les prestacions socials, una vegada exhaurit l’endeutament –que, com una mena de “keynesianisme privat”- havia actuat com a motor del creixement econòmic.

Ara bé, al costat d’aquest llegat social i econòmic, es troba una abassegadora herència física, tangible, concreta. En d’altres ocasions en hem referit aquí a les magnituds quantitatives d’aquest fenomen pel què fa a la urbanització d’extensions enormes de sòl. Acaba, però, d’aparèixer una obra interessantíssima que explora el fenomen des d’una altra perspectiva: el seu impacte sobre el paisatge. Es tracta, del volum Ruinas modernas. Una topografia del lucro, de l’arquitecta alemanya, establerta a Barcelona, Julia Schulz-Dornburg (Barcelona, Editorial Àmbit).

L’autora ha detectat una seixantena d’urbanitzacions, iniciades en diversos llocs d’Espanya durant aquesta dècada, i deixades inconcluses. De l’exploració fotogràfica d’aquestes realitats n’emergeix un fris d’una gran força icònica, que mou, inevitablement a la reflexió sobre els processos contemporanis de transformació del paisatge, la degradació dels valors col·lectius per tal d’afavorir interessos eminentment privats i el malbaratament dels recursos naturals i patrimonials. El fet de que els exemples recollits siguin, en tots el casos, projectes inacabats subratlla encara, d’una manera gairebé esperpèntica, la iniquitat del procés i les seves conseqüències. De tot plegat, el lector n’extraurà una barreja d’indignació, preocupació, fascinació. Esperem que aquesta s’acompanyi també de la resolució d’organitzar-se per evitar que episodis com aquest tornin a repetir-se.  

El volum, que ha estat prologat pel geògraf Francesc Muñoz, i inclou textos de Rafael Argullol, Pedro Azara, Jordi Puntí i Oriol Nel·lo, serà presentat el proper dia 19 d’octubre, a les 19.30h. al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.