Turisme i urbanització a les Illes Balears

L’expansió de les activitats turístiques fa que hagin esdevingut un dels principals factors explicatius de les dinàmiques urbanes en moltes parts del planeta. Això és particularment cert en aquells territoris on per raons geogràfiques i històriques el turisme és el principal sector inductor del creixement econòmic, com és el cas de les Illes Balears.

Precisament sobre aquest tema acaba de presentar-se la tesi doctoral del geògraf Antoni Pons. Turisme, illeïtat i urbanització a les Illes Balears (1956-2006). La recerca, dirigida pel professor Onofre Rullan, ha estat realitzada en el marc del Departament de Geografia de la Universitat de les Illes Balears i s’interessa en particular per la relació entre el desenvolupament turístic i el creixement urbanístic, tot parant especial atenció a determinar si la condició insular ha pogut representar un fre o un incentiu per al procés urbanitzador.

Pons basa la seva recerca sobretot en l’estudi del procés d’artificialització del sòl. Així, mostra com en cada etapa del desenvolupament del turisme balear (allò que Rullan de manera força gràfica ha denominat els seus tres booms successius) ha suposat ritmes i magnituds diverses d’ocupació del sòl. D’aquesta manera, el període 1956-1973, en que s’esdevingué l’arribada del turisme de massa i es caracteritzà, sobretot, pel desenvolupament de la indústria hotelera, el ritme d’ocupació del sòl avançà a raó de 406 ha/any. La fase subsegüent, 1973-1996, caracteritzada per un desenvolupament de caràcter més extensiu i un turisme més residencial suposà un ritme d’ocupació del sòl de 661 ha anuals, de manera que hom pot considerar que, per un període de dues dècades, la urbanització suposà cada any l’artificialització d’una superfície equivalent gairebé a la del districte de  l’Eixample de Barcelona (que compta amb 757 ha). Finalment en la darrera etapa, 1996-2006, el ritme d’ocupació del sòl es reduí de manera considerable, per abastar unes 360 ha anuals.

Les reflexions que poden derivar-se d’aquesta aportació són de notable interès. En primer lloc, es constata els diversos ritmes i modalitats que l’ocupació de sòl presenta en les diverses illes segons la intensitat que en cada moment hi té el desenvolupament del fenomen turístic: el relatiu retard de Menorca que, en part, s’ha esvaït en els darrers anys; l’eixelebrat creixement d’Eivissa; la resistència de Formentera, tot i l’increment extraordinari de la freqüentació de visitants,...

També cal constatar que els ritmes del procés d’urbanització a les Illes no són del tot coincidents amb els trets dominants del procés d’urbanització al conjunt de l’Estat espanyol. Així, per exemple, es dóna la paradoxa de que, en el període 1996-2006, quan en el conjunt d’Espanya l’artificialització del sòl és particularment intensa, a les Illes Balears sembla frenar-se. Així, mentre en el conjunt d’Espanya s’artificialitza en tot just 10 anys una superfície de prop de 3.400 km2 (equivalent, doncs, gairebé a una illa de Mallorca sencera), a les Illes Balears el ritme d’ocupació del sòl decreix. Això no pot pas deure’s a l’esgotament del sòl disponible, ni tan sols en els àmbits costaners: el litoral balear, com el mateix Antoni Pons explica, presenta percentatges d’urbanització inferiors a les costes mediterrànies peninsulars, com el litoral valencià o català. Pot ser atribuït, doncs, el fenomen a la combinació de la pressió dels moviments ambientals i d’un lobby hoteler desitjós de limitar la competència? Té a veure amb el pas del turisme de massa al turisme residencial? Pot ser una mostra de l’èxit relatiu de les polítiques de protecció?

Una altra qüestió d’interès que mostra la recerca de Pons -també contradictòria amb els tòpics més habituals- és el progressiu desplaçament de la pressió urbanitzadora cap a l’interior de les illes. Així, si es consideren les hectàrees per any de creixement de la urbanització segons la distància a la costa es pot constatar el següent: el període del primer boom turístic (1956-1973) l’artificialització del sòl en els territoris situats a més de 2 km de la costa representava només el 31,8% del total; en el període 1973-1995 era ja el 41,6%; i en la dècada 1996-2006 pujava al 59,7%. En aquesta circumstància, l’esquema clàssic que s’havia utilitzat per descriure el procés d’urbanització balear sembla trontollar. La vella imatge de l’enfortiment de les majors ciutats de cada illa, acompanyada d’una anella d’urbanització litoral més o menys intensa dóna pas ara a una realitat més complexa: l’afebliment de la macrocefàlia de les capitals de cada illa, la integració del territori, l’afebliment de les jerarquies territorials i la dispersió de la urbanització. Cada una de les illes està esdevenint –o ha esdevingut ja- com una única ciutat integrada.

Finalment, el procés d’urbanització balear ajuda a confirmar allò que cada vegada resulta més evident. Per a la comprensió de les transformacions urbanes contemporànies en països com el nostre la mesura de l’artificialització del sòl és, certament, molt important. Però d’altres fenòmens tenen un pes tan o més important: els canvis d’ús dels teixits existents, les relacions funcionals, les transformacions en els hàbits i les formes de vida,... L’activitat turística, com bé mostra la tesi d’Antoni Pons, exacerba aquestes tendències generals i per això el seu estudi (i el seu govern) resulta  tan útil i necessari.

Estrets tràgics

Boques de Bonifacio, Còrsega des de la Maddalena

Estret del Bòsfor, la sortida al Mar Negre des d'Anadolu Kavagi
Canal de Corfú, la costa d'Albània des d'Agni
Es Freus, entre Eivissa i Formentera des de Dalt Vila

L’Agència deNacions Unides per als refugiats (ACNUR) ha denunciat que els darrers dies d’agost han estat els més mortífers de l’any pel què fa la nombre de persones mortes en tractar d’arribar a Europa a través del Canal de Sicília. En total, s’estima que hi han mort prop de 300 persones, la majoria de les quals procedien de països com Síria, Eritrea, Somàlia, Mali o Sudan. Part dels cossos han pogut ser rescatats, d’altres han anat a raure a les costes de Tunísia o de la mateixa Líbia, on la inestabilitat política que hi regna afavoreix, segons l’agència, el tràfic de persones. En total, l’ACNUR estima que, en els vuit primers mesos de 2014, 1.889 persones -moltes de les quals fugien de la guerra, la violència o la misèria en els seus països d’origen- han mort en tractar d’arribar a Europa per mar.

El cas del Canal de Sicília, o de Kelibia, com se l’anomena a Tunísia, és un exponent de les tensions socials, econòmiques i polítiques que s’acumulen avui en el Mediterrani. En un context d’enormes asimetries entre les ribes Nord i Sud, Est i Oest, el Mediterrani esdevé cada vegada més frontera, fractura, divisòria. I els punt d’aquesta frontera on les tensions esdevenen més greus són aquells on la separació és físicament més dèbil: els estrets.

De fet, els tractats de geopolítica clàssica –de Haushofer a Vicens Vives- ja solien assenyalar els estrets com a lloc de conflicte: el domini d’aquests braços d’aigua que uneixen mars i separen terres ha estat, com és sabut, objectes de múltiples tensions i enfrontaments al llarg de la història, precisament per raó del seu caràcter estratègic. Per comprovar-ho n’hi ha prou en recordar que les boques de Bonifacio i l’arxipèlag de la Maddalena, al nord de Sardenya, han estat objecte d’una presència militar continuada al llarg dels segles, de manera que foren des de refugi de l’armada de Nelson a base de submarins nuclears de la NATO. Així mateix, en un altre exemple més proper, el pas dels Freus, entre Eivissa i Formentera -en l’actualitat un dels recorreguts marítims amb més tràfic turísticde la Mediterrània- està envoltat en una i altre riba, per un rosari de torres de guaita i de fortificacions.   

Avui, a la Mediterrània molts dels conflictes  al voltant dels estrets retornen amb renovada força. La crisi de Ucraïna i Crimea, així com la situació de guerra a l’Orient Mitjà (Síria, Irak, Kurdistan) posen de nou d’actualitat la importància militar, energètica i econòmica del control dels passos del Bòsfor i Dardanels, tan disputat al llarg de tota la història. Així mateix, la vigilància de l’estret de Gibraltar, dels braços de mar entre les illes gregues i la costa d’Anatòlia o del ja esmentat canal de Sicília és considerada estratègica per al control dels moviments migratoris.

Els exemples podrien anar multiplicant-se, però no cal estendre’s per evidenciar fins a quin punt resulta poc versemblant que les tensions i les tragèdies presents en bona part dels estrets mediterranis puguin decréixer mentre les asimetries i les desigualtats entre unes i altres ribes persisteixin al nivell actual. Des d’aquest punt de vista, podria dir-se que les polítiques que s’hi apliquen –siguin quines siguin les seves virtuts i els seus defectes- parteixen d’una escala equivocada: resulta inútil tractar de controlar els estrets, sense incidir al mateix temps en les dinàmiques econòmiques, socials i polítiques que hi fan convergir les tensions.

Un altre cas pot servir per il·lustrar-ho: el Canal de Corfú, que separa les costes d’Albània de la illa grega, fou, des del final de la segona guerra mundial fins a inicis dels anys noranta del segle passat un dels focus de tensió militar de la Mediterrània. De fet, l’anomenat incident de Corfú, entre la Royal Navy anglesa i l’exèrcit albanès, l’any 1946, va ser un dels primers episodis de la guerra freda. Més tard, en la darrera dècada del segle XX, amb el col·lapse de l’economia albanesa, immigrants d’aquest país tractaven de passar nadant cap a l’illa jònica, tot aprofitant que el canal, en el seu punt més estret, té una amplada d'encara no dos kilòmetres. Van ser el final de l’enfrontament entre blocs (precisament aquest que ara sembla renéixer amb la crisi ucraïnesa) i l’estabilització econòmica albanesa els factors que varen permetre acabar amb les tensions i les drames en aquest pas.

Les tragèdies i els conflictes en la Mediterrània i els seus estrets seguiran fins que disminueixin les desigualtats aclaparadores entre els pobles que viuen a les seves ribes, i fins que en tots ells els ciutadans gaudeixin de llibertats polítiques, estabilitat econòmica i possibilitats de desenvolupar una vida digna.  

[Fotografies: O. Nel·lo]