Ugo Mattei: béns comuns, defensa del paisatge i lluites constituents

El debat sobre els béns comuns -la seva reivindicació, gestió i defensa- segueix guanyant rellevància en la situació de crisi econòmica i política per la que travessem. La noció, que, com ja hem tingut ocasió d’exposar aquí en d’altres ocasions, no es troba exempta de problemes conceptuals i pràctics, s’aferma així com una de les línies de major vitalitat i interès en el camp de la política i de les ciències socials contemporànies. Un dels àmbits on el concepte pot ser de major aplicació és, sens dubte, el del paisatge, que, per dir-ho amb paraules de la Convenció Europea del Paisatge és “element fonamental del benestar individual i social”, la protecció, gestió i planificació del qual “impliquen drets i responsabilitats per a tothom”.

Precisament sobre el tema “El paisatge com a bé comú”, l’Observatori del Paisatge de Catalunya ha organitzat un seminari, celebrat a l’Ateneu Popular de 9 Barris el dia 11 d’abril. La trobada fou oberta pel jurista italià Ugo Mattei, amb una intervenció titulada Difesa del paesaggio e lotte costituenti nel diritto moderno. Mattei, professor de la Universitat de Torí i de la Universitat de California a San Francisco, és autor del volum Beni comuni: un manifesto (Laterza, 2011), que tanta repercussió ha tingut a Itàlia. Fou, així mateix, membre destacat de la comissió presidida pel també jurista Stefano Rodotà que elaborà una interessant proposta legislativa sobre el tema. S’inclouen a continuació les notes derivades de la seva intervenció, en el benentès que aquestes no poden recollir de manera completa la riquesa de propòsits expressats per l’autor i que els errors o males interpretacions que eventualment hi figurin són de la nostra exclusiva responsabilitat.

La noció de bé comú és una de les poques diccions dominants en el debat contemporani que no té un origen neoliberal. A diferència de termes com productivitat, competència, emprenedoria, la noció de bé comú ha estat impulsada des de baix, ha crescut i s’ha afirmat des de sota de les runes de la modernitat. En efecte, la noció de bé comú descansa necessàriament en la noció de procés. De la mateixa manera que no hi ha paisatge ni territori sense els subjectes que li donen vida, sense les comunitats que l’animen i l’estructuren, l’existència dels béns comuns descansa necessàriament en la definició del dret com a procés constituent, no com una realitat estable sinó com quelcom que es troba en permanent procés de de canvi, subjecte als avatars de la societat.  

Aquesta visió del dret (o del paisatge) com a procés constitueix una impugnació de la seva interpretació reaccionària, externa a la societat que l'engendra. Per això, la lluita per la defensa dels béns comuns representa una ofensiva radical contra alguns dels principals pressupòsits filosòfics de la modernitat, segons els quals hi ha la possibilitat d’establir una realitat objectiva, exterior al subjecte. Com és sabut, la modernitat ha comportat l’intent de construir una noció del dret separada de qualsevol possibilitat individual o col·lectiva de transformació, basada en una visió positivista del món, la que el concep dividit en dues esferes: allò que és/allò que hauria de ser; la realitat/el desig; la societat/el dret; l’economia/la política; els fets/els valors;... Són aquests pressupòsits els que han permès, també, l’afirmació de l’home com a individu, l’objectivització de la natura i l’emancipació de la humanitat del seu entorn ecològic.

El projecte de la modernitat ha possibilitat, certament, grans avenços, aquells que hem conegut com el “progrés”. Però ha suposat també notables pèrdues. Una de les més destacades és la transformació dels béns comuns -és a dir, d’aquells béns essencials per al benestar de les persones que han de ser tutelats i salvaguardats per al gaudi de les generacions presents i futures- en capital. Això s’aplica tant als béns comuns socials, com als naturals, o a aquells que són el fruit del diàleg de la societat amb la natura, com el paisatge.

Si els temps pre-moderns es caracteritzaven per una gran disponibilitat de béns comuns i una gran escassedat de capital, avui hem arribat a la situació inversa. No es tracta, òbviament, de mitificar les condicions de vida en la societat precapitalista, que eren duríssimes, sinó de constatar que hem transitat d’una situació en la que hi havia una sobreabundància de béns comuns i una escassedat de capital cap a una altra en la qual, com han mostrat les darreres crisis financeres, hi ha una sobreabundància de capital i una creixent escassedat de béns comuns, de tal manera que béns necessaris per als drets fonamentals les generacions presents i futures són contínuament privatitzats i malmesos.

Aquest trànsit, la producció del capital que era necessària per a la transformació social, ha estat possible gràcies a l’existència de dues institucions: l’Estat i la propietat privada. Dues institucions, filles de la mateixa lògica de concentració de poder i d’exclusió de l’altre, que es troben en l'origen de la transformació dels béns comuns de valor d’ús en valor de canvi. Així, els béns comuns, tan abundants en les societat pre-modernes, han sigut apropiats bé pel privat, bé per l’Estat, tertium non datur.  De l’existència d’aquestes institucions destinades a transformar béns comuns en propietat han nascut bona part de les contraposicions bàsiques de la modernitat: Estat o propietat, Hobbes o Locke, dret públic o dret privat,... Contraposició que ha donat origen també a la més connotada de les dualitats polítiques: esquerra o dreta, segons la qual la primera voldria més Estat i la segona més propietat.

Per això, la noció de béns comuns és avui radicalment subversiva, ja que implica el trencament d’aquesta lògica. Constitueix l’afirmació d’un tercer pol de referència: l’afirmació que avui la contraposició essencial no rau entre Estat i propietat, sinó entre capital i béns comuns. Des del punt de vista polític, se’n segueix que el problema fonamental és que seguim tenint institucions basades en la capacitat de transformar béns comuns en capital, quan allò que seria necessari per assolir major sostenibilitat i major equitat és exactament el contrari, és a dir, institucions capaces de transformar capital en béns comuns.

D’aquí els atacs reiterats que la noció (i la defensa) dels béns comuns reben de dreta i esquerra. Els més habituals consisteixen en titllar-la d’utòpica, perquè es troba en contradicció oberta amb la realitat realment existent, amb la realitat del capitalisme. Davant d’això, és necessari assenyalar que avui la veritable utopia rau en afirmar tant que la humanitat podrà sobreviure a través del procés permanent de privatització d’allò que és necessari per a tothom, com que l’Estat pugui fer altre cosa que contribuir a aquest procés.

En efecte, resulta inconcebible que la transformació necessària es produeixi de dalt cap a baix, de l’Estat cap a la comunitat. Tan sols un cretí pot creure avui que l’Estat pot transformar propietat en béns comuns. Per això cal imaginar alternatives diverses, noves pràctiques que suposin la recreació de la subjectivitat col·lectiva. Només així s’aconseguirà avançar cap a la creació d’institucions capaces de reconstruir i defensar el béns comuns. Aquestes institucions existeixen i estan creixent –treballadors que ocupen fàbriques, veïns que defensen valls, ciutadans que gestionen serveis: són la llavor d’una reconstrucció de la comunitat que farà de la nostra vida quelcom més bell, més interessant i més divertit de viure. 

Els Catàlegs del Paisatge: una empresa perseverant a punt de culminar

S’acaba de presentar la publicació del Catàleg del Paisatge de les Comarques Gironines. Es tracta d’un volum de gairebé 700 pàgines, bellament editat, que conté el document aprovat pel Govern de la Generalitat el mes de novembre de l’any 2010. L’edició ha estat realitzada per l’Observatori del Paisatge amb el suport de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya en l’àmbit de la cartografia i l’impuls institucional del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Girona. El volum fou presentat pel conseller Santi Vila a Banyoles el proppassat dia 6 de febrer. 

Com és sabut, els catàlegs del paisatge són instruments que tenen per objectiu el reconeixement del paisatge de cada un dels àmbits de planejament territorial de Catalunya, per tal de delimitar-hi unitats de paisatge, establir els valors paisatgístics que les caracteritzen i fixar Objectius de Qualitat per tal de protegir-los, promoure’ls i enaltir-los. Aquests objectius de qualitat són la base de les Directrius del Paisatge, de caràcter normatiu, que s’han d’incorporar als Plans Territorials Parcials i, a través seu, al Planejament Urbanístic. Així doncs, tot i que no tenen un efecte normatiu directe, els Catàlegs són una eina fonamental tant pel al coneixement del territori, com per a la seva gestió.

Instituïts ara fa deu anys, a través de la Llei 8/2005, de 8 de juny, de protecció, gestió i ordenació del paisatge, els catàlegs han estat elaborats per l’Observatori del Paisatge, en col·laboració amb diverses universitats catalanes. Així, el primer catàleg, el de les Terres de Lleida, fou aprovat l’any 2008 i publicat el 2010. Els tres següents, el del Camp de Tarragona, les Terres de l’Ebre i les comarques gironines, foren aprovats l’any 2010, i publicats, respectivament, el 2012, 2013 i 2014. Hi ha, a més, dos altres catàlegs aprovats i pendents de publicació: el de l’Alt Pirineu i l’Aran, 2013, i el la Regió Metropolitana de Barcelona, 2014. D’aquest manera, 6 dels 7 catàlegs del paisatge previstos es troben ja aprovats i vigents. Manca, tan sols, el de la Catalunya Central, en curs d’elaboració, per tal de completar la sèrie completa i disposar d’una diagnosi acurada de l’estat i els valors del paisatge català en el seu conjunt, així com de propostes per tal de mantenir-los i millorar-los en cada un dels àmbits de planejament territorial i cada una de les unitats de paisatge delimitades.

El fet que els catàlegs vigents hagin estat aprovats per consellers pertanyents a diverses formacions polítiques i publicats per governs de diferent orientació constitueix una mostra excel·lent de continuïtat i maduresa institucional. Representa, així mateix un aval a la magnífica tasca desenvolupada per l’Observatori del Paisatge que enguany compleix, també, deu anys d’existència. Tant de bo, que l’aprovació, publicació i vigència dels Catàlegs del Paisatge signifiqui que la consideració i el respecte als valors del paisatge van ocupant un lloc cada vegada més destacat en l’ús, l’ordenació i la gestió del territori. 

Noves mirades sobre el bosc

Es celebren aquest estiu dues iniciatives sobre la qüestió forestal a Catalunya, ben diverses en el seu caràcter però coincidents en la voluntat d’aportar noves perspectives sobre el coneixement i la gestió del bosc. Es tracta, per un costat, de la celebració, els dies 12 i 13 de juliol, de la 5a. Edició de la Fira del Ferro d’Alins, a la Vall Ferrera, i per l’altre la jornada Boscos: usos, mirades, paisatges, organitzada per l’Observatori del Paisatge, que tindrà lloc el proper 17 de setembre.

L’estudi i la gestió del bosc ha anat prenent en els darrers temps una importància creixent per diverses raons. A nivell global, l’evolució del bosc és un excel·lent indicador de les tendències de canvi climàtic i la seva gestió adequada pot contribuir, com és ben sabut, a prevenir el procés d’escalfament global a través de l’absorció de CO2. A escala catalana, la seva importància creixent es deriva també de la progressiva extensió de l’espai forestal (arbrat i matollars) que en l’actualitat, segons dades del Mapa de Cobertes de Sòl del CREAF, representa ja el 67,3% de la superfície total d’àmbits com l’Alt Pirineu i Aran i el 56% del total de Catalunya (mentre els conreus representen només el 8,5% i el 29,1% de les respectives superfícies). Finalment, la preocupació per al bosc es deriva també dels riscos derivats de la crisi de les formes de gestió tradicionals, fruit del retrocés de les activitats agràries i de l’evolució dels preus de la fusta.

En aquest context, la Fira del Ferro d’Alins tracta de cridar l’atenció sobre allò que durant segles va ser una activitat industrial estretament vinculada a l’explotació del bosc. La iniciativa és un dels resultats del projecte Boscos de Ferro, un programa de recerca i de dinamització local impulsat l’any 2010 pel Parc Natural de l’Alt Pirineu, l’Institut de Desenvolupament de l’Alt Pirineu iAran, l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu i la Universitat Autònoma de Barcelona, entre d’altres entitats. El programa tenia per objectiu investigar i divulgar el coneixement de les activitats de producció de carbó i de ferro que en diversos moments de la història varen ser l’activitat econòmica predominant al bosc de Virós i en el conjunt de la Vallferrera. Aquesta activitat fou particularment intensa entre mitjans del segle XVII i mitjans del XIX, tal com han explicat autors com Albert Pèlachs, que dedicà al seu estudi bona part de la seva tesi doctoral, i Xavier Sudrià, que ha publicat sobre el tema el llibre La Vall Ferrera. Recull d´història,geografia i cultura (Pagès, Lleida, 2011). La celebració de la Fira del Ferro, impulsada ara per l’Ajuntament d’Alins i un gran nombre d’entitats, és un intent de reivindicació d’aquest patrimoni natural, arqueològic, històric i antropològic, des d’una perspectiva que contradiu, de nou, aquelles visions reductives que havien vist l’evolució i el present de la societat pirinenca com quelcom afaiçonat únicament a través de les activitats agrícoles i ramaderes.

Pel seu costat la jornada Boscos: usos, mirades, paisatges te per objectiu “debatre a fons la relació existent entre els diferents valors i usos (socials, productius, ecològics, estètics, espirituals, terapèutics o identitaris) que s’atribueixen als paisatges forestals i agroforestals de Catalunya i proposar-ne noves formes de gestió i intervenció, així com reflexionar a l’entorn del paper del bosc en els nous referents paisatgístics contemporanis”. Es cerca així d’oferir una aproximació oberta, problemàtica i complexa sobre el paisatge forestal, tot assenyalant la seva importància en el paisatge quotidià de bona part de la població catalana i destacant la importància de l’acció humana en la seva evolució.

D’una i altra iniciativa i d'altres que existeixen -com el Projecte Boscos de Muntanya de voluntariat, molt actiu també a l'Alt Pirineu des de fa quatre anys- se n’han de derivar, ben segur, noves perspectives per a la gestió del patrimoni forestal català. Noves mirades que lluny de perseguir una impossible (i potser contraproduent) retirada de tota acció antròpica o la seva explotació amb criteris únicament econòmics, apostin per formes de gestió capaces de preservar, a través de l’inevitable procés de canvi del paisatge forestal, els valors naturals, patrimonials, estètics i econòmics dels nostres boscos. 
[Fotografia: O. Nel·lo]

L'educació en els valors del paisatge

"Més complexa sembla la qüestió del paisatge destruït per la difusió de la urbanització: tot i que és ben clar el què es vol dir quan es parla de destrucció del paisatge, potser és convenient apuntar, sense cap acritud, que el paisatge és per definició variable (què diran del seu paisatge els nascuts en la ciutat difusa?). La qüestió, doncs, no és tant la transformació del paisatge, que ha de ser no només acceptada, sinó reconeguda com una característica consubstancial d'aquest, sinó, sobretot, definir quins són aquells aspectes (llocs, significats, etc.) de cada paisatge singular que poden privatitzar-se i aquells que, en canvi, tenen un valor col·lectiu (i, per tant, no són privatitzables)".
La lúcida reflexió de Francesco Indovina sobre el paisatge i el procés d'urbanització ens aboca a un tema clau: si la transformació del paisatge és inevitable i si del què es tracta es definir aquells aspectes del paisatge als que la societat pot ni vol renunciar perquè "tenen un valor col·lectiu", la definició d'aquest valor esdevé crucial. En efecte, si mantenir el paisatge immobilitzat, congelat, és una quimera, resulta essencial establir quins són els valors col·lectius que a través de la transformació del paisatge voldríem veure preservats i exaltats. Només establint quins són en cada moment aquests valors -ambientals, patrimonials, estètics, simbòlics, econòmics- podran posar-se les bases per una política del paisatge. La qüestió resulta complexa, ja que, evidentment, aquests valors són també mudables i afecten, a més, interessos concrets:  contradiuen, per exemple, la possibilitat d'enriquir-se a partir de la privatització o la destrucció d'aquests valors col·lectius.
Doncs bé, l'educació te un paper determinant a l'hora d'ajudar a definir quins poden ser aquests valors. El filòsof Joan Manuel del Pozo, en un text magnífic, publicat per l'Observatori del Paisatge, ho ha explicat així: "el valor existeix perquè algú el fa valer, un món sense persones amb capacitat de fer valer, de reconèixer o, encara millor, d'atorgar valor, seria un món sense valors i, finalment, un món sense valor". Si apliquem aquest raonament al paisatge "podríem dir que l'educació és la clau amb què la ciutadania, titular i dipositària del dret al paisatge, pot accedir al ple ús i gaudi del seu bé, del seu valor". Sense educació i sensibilització en matèria de paisatge, doncs, la ciutadania seria titular d'un dret teòric (el "dret al paisatge") al que no tindria accés per manca de clau. Per tant "entre els atemptats més greus al paisatge, figura la manca d'educació de la mirada sobre al paisatge, perquè acaba empobrint i deformant, si no impedint, la percepció del paisatge".
A Catalunya, en els darrers s'han donat alguns passos significatius en la sensibilització i l'educació en aquesta matèria tan important i sensible. En aquest context, cal saludar la iniciativa de l'Associació de Mestres Alexandre Galí i altres entitats educatives de la ciutat de Terrassa que varen voler dedicar la XV Setmana de l'Ensenyament en aquesta ciutat al tema del paisatge i la ciutat. Celebrada l'any passat, se n'acaben de publicar els materials en un volum que porta per títol La ciutat: passat, present i futur, patrocinat pel consistori egarenc, i que aplega treballs d'Oriol Nel·lo Roser Batllori, Marc Cadevall, Antoni Bardavio i Domènec Ferran sobre el paisatge, així com altres materials per a la didàctica del medi urbà. Una publicació que podran utilitzar amb profit tots els qui es preocupen per desvetllar en la ciutadania la preocupació per als valors col·lectius del paisatge.   

Paisatge i educació

La velocitat dels canvis econòmics i socials comporta, en les nostres societats, una acceleració de les dinàmiques de transformació del territori. Així, el paisatge que ens envolta canvia de forma molt ràpida, tot perdent sovint, en fer-ho, bona part dels valors ambientals, estètics, patrimonials i econòmics que el caracteritzen. Davant aquesta realitat, de mica en mica va obrint-se pas a Europa el convenciment de que el paisatge és un bé col·lectiu que mereix protecció i del que cal gestionar els canvis: no pas per perseguir una quimèrica conservació dels paisatges en el seu estat actual, sinó més aviat per tal d'aconseguir que en el seu inevitable procés de canvi no es vegin desproveïts dels valors que els caracteritzen. A Catalunya, aquest convenciment s'ha concretat en l'aprovació de la Llei 8/2005, de protecció, gestió i ordenació del paisatge, que ha permès, entre d'altres fites, l'aprovació de quatre catàlegs del paisatge (Terres de Lleida, Camp de Tarragona, Terres de l'Ebre i Comarques Gironines) i la introducció de Directrius de Paisatge en els plans territorials vigents.
Ara bé, la pugna per la preservació i gestió dels valors del paisatge no es pot pas assolir, és clar, a través tant sols de normativa legal i actuacions administratives. Cal, abans de res, una sensibilització de la col·lectivitat envers el paisatge i la seva importància per al benestar col·lectiu. Sensibilització que ha de derivar-se necessàriament major capacitat de veure i comprendre l'entorn. Un dels àmbits on aquest aprenentatge es pot produir de manera més efectiva és l'escola.  A aquests efectes, Direcció General d'Arquitectura i Paisatge, avui desapareguda, va impulsar fa uns anys, el projecte educatiu Ciutat, territori i paisatge, amb la producció d'uns materials que s'han aplicat amb èxit en molts centres d'ensenyament secundari a Catalunya (podeu accedir a la web del projecte a: www.catpaisatge.net/educació/).
Ara l'Observatori del Paisatge, entitat impulsada per la Generalitat, les universitats catalanes i un bon nombre d'institucions per promoure l'estudi, la sensibilització i la gestió del paisatge, fa una nova aportació amb aquest sentit, amb la publicació del volum Paisatge i educació. El llibre recull els materials del seminari internacional sobre aquest tema celebrat a Barcelona la tardor de 2009. Publicat a cura del geògraf Joan Nogué, director de l'Observatori, el volum s'obre amb una extensa introducció del filòsof Joan Manuel del Pozo ("Paisatge, ciutadanía i educació"), inclou textos de Jaume Busquets, Roser Batllori i Joan M. Serra (autors del projecte educatiu més amunt esmentat), i presenta experiències paral·leles en d'altres països europeus, com Itàlia, Irlanda, Galícia o Eslovènia. Es tracta doncs d'una publicació de gran utilitat per tots els qui, bé des de l'àmbit educatiu, bé des de qualsevol altre espai social, es preocupen per la preservació del paisatge i, a través d'aquesta, per promoure un major compromís col·lectiu en la gestió del territori i el govern de la societat.