Universitat i ciutat: els nous campus universitaris

Campus de la Universitat Politècnica de Catalunya al Besòs

Els dies 23 i 24 d'octubre de 20224 s'ha celebrat en el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona el curs Universitat i ciutat. Els nous campus universitaris: reptes científics, estratègies urbanes i impacte metropolità. El tema central del curs ha consistit en debatre sobre la relació entre universitat i territori, en un moment en que en l’àmbit metropolità barceloní s’estan desenvolupant diversos projectes de campus universitaris de rellevància metropolitana, nacional i internacional: el nou campus de salut de la Universitat de Barcelona i l’Hospital Clínic, a Barcelona i Esplugues de Llobregat; el campus de la Universitat Politècnica de Catalunya al Besòs, a Barcelona i Sant Adrià de Besòs; i la connexió del campus de la Universitat Autònoma de Barcelona amb el Parc de l’Alba, a Cerdanyola del Vallès. 

En les sessions s'han estudiats experiències internacionals -Sarajevo, Bologna, Santiago de Compostela-l'impacte de les universitats a les ciutats mitjanes de Catalunya -Girona, Camp de Tarragona, Lleida- i presentat els projectes de nous campus en l'àmbit metropolità de Barcelona. A continuació es reprodueixen les principals conclusions derivades de les ponències i els debats del curs. 

UNIVERSITAT I CIUTAT: DEU PROPOSICIONS 

1.  Premissa: la necessitat del compromís entre universitat i ciutat. Les universitats són un actiu fonamental en el desenvolupament de les ciutats contemporànies. La seva activitat pot contribuir de manera decisiva a la formació de la població, la generació d’innovacions, l’avenç científic i l’extensió del pensament crític. Al mateix temps, les universitats són una font de demanda de serveis, infraestructures, habitatge i espai urbà. Les universitats no han de ser considerades per les ciutats només com un actiu, econòmic i social o una palanca per operacions urbanístiques, sinó també com un agent actiu en la construcció de la vida urbana. De la mateixa manera, les ciutats no han de ser percebudes per les universitats exclusivament com a ens proveïdors de béns i serveis, sinó com un medi i una societat amb el que cal comprometre’s i servir en benefici de la col·lectivitat.  

2.  La construcció dels nous campus universitaris: oportunitat i repte. L’impuls dels nous campus universitaris a l’àmbit metropolità de Barcelona constitueix un procés de rellevància metropolitana, nacional i internacional. El nou campus de salut de la Universitat de Barcelona i l’Hospital Clínic, el campus de la Universitat Politècnica de Catalunya al Besòs i la connexió del campus de la Universitat Autònoma de Barcelona amb el Parc de l’Alba poden esdevenir elements cabdals per a la millora de les condicions de vida i el foment de l’activitat econòmica a la nostra ciutat. Per aprofitar les oportunitats que aquests projectes comporten i fer front als reptes que generen es considera convenient tenir en compte aspectes com els que a continuació es detallen.  

3.  Projectar alhora per a la ciutat i per a la universitat. La planificació dels nous campus universitaris ha de ser concebuda tenint en compte al mateix temps els interessos i les necessitats de la universitat i de la ciutat. La universitat, com a servei públic, ha de contribuir a fer la ciutat més atractiva, més competitiva, més sostenible i més equitativa. La ciutat, com a marc normatiu i govern del territori, ha de garantir la funcionalitat, accessibilitat física, l’assequibilitat social i la llibertat a la universitat, per al desenvolupament de les seves tasques.

4.  Posar els equipaments universitaris al servei de la ciutadania. Els campus universitaris han de ser projectats i gestionats per tal que puguin ser utilitzats tant per la comunitat universitària com per la resta de la ciutadania. La utilització dels espais públics dels campus i de serveis (com les biblioteques, els auditoris o les instal·lacions esportives) per part de la ciutadania enriqueixen tant la ciutat com la universitat.

5. La integració dels campus en les xarxes urbanes. En la ciutat metropolitana tots els campus, amb independència de si es troben ubicats en la trama urbana consolidada o separats d’ella, poden constituir, per definició, campus urbans. Hi ha campus integrats en la trama urbana amb relacions molt escasses amb l’entorn i campus segregats físicament que mantenen lligams estrets amb la ciutat. La relació de la ciutat amb l’entorn no depèn doncs de la seva ubicació topològica sinó de la capacitat d’establir lligams i d’integrar-se en les xarxes socials, culturals i econòmiques de l’àrea urbana.

6.  La necessitat d’assegurar la participació de totes les parts interessades. Per garantir aquesta integració resulta de particular importància convocar la totalitat de les parts interessades en el procés de deliberació, planejament, decisió i gestió dels nous espais universitaris. Els fòrums o conferències de stakeholders constitueixen una pràctica que ha donat resultats interessants i fructífers.

7.  La conveniència d’adoptar formes de planificació anti-fràgil. Els canvis tecnològics, socials i econòmics fan que tant les universitats com les ciutats es trobin en un període històric de transformacions accelerades. En aquest context, resulta convenient adoptar instruments de planejament i programació capaços d’adaptar-se als canvis, al mateix temps que preserven els objectius i els principis.

8.  La defensa de la universitat com a servei públic. La universitat constitueix un servei públic essencial per garantir drets de ciutadania i per el progrés del coneixement. Per tant, les seves necessitats a la ciutat no poden ser deixades a mercè del mercat. La dotació de sòl, infraestructures i recursos necessaris per a la vida universitària ha de ser assegurada i preservada principalment pels poders públics.

9.  El dret a la ciutat i a la ciutadania dels universitaris. Els universitaris constitueixen una part substantiva de la població urbana i han de ser considerats com a ciutadans, tant si mantenen una residència estable com temporal a la ciutat. El seu accés als serveis bàsics i a l’habitatge -avui sovint en perill per les condicions del mercat- han de ser garantits. Només així s’aconseguirà l’equitat en l’accés a la universitat i s’evitarà el malbaratament del talent d’una part de la població. 

10. La necessitat del compromís de totes les institucions. Les ciutats i les universitats estan integrades en xarxes de diversos nivells d’escala. Generen i depenen de fluxos, presten serveis i responen a necessitats tant locals com regionals i internacionals. Per això, tots els nivells de les institucions públiques -municipal, metropolitana, nacional, estatal i europea- han d’estar cridats a participar i comprometre’s en la planificació i l’impuls dels nous equipaments universitaris.

Horacio Capel, geògraf

El dia 3 de novembre s’ha celebrat a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona, un acte d’homenatge al professor Horacio Capel. L’acte, en el que, juntament amb l’homenatjat, intervingueren el rector de la Universitat, Dídac Ramírez, el Degà de la Facultat de Geografia i Història, Xavier Roigé, i els professors Carles Carreras , Vicente Casals i Luís Urteaga, constituí també la presentació del volum jubilar Horacio Capel, geógrafo, editat pel dos darrers. 
Horacio Capel (Màlaga, 1941) ha estat un dels geògrafs espanyols més influents de les darreres dècades. En la seva trajectòria es combina la docència, exercida sobretot a la Universitat de Barcelona on arribà procedent de Múrcia l’any 1967, amb una intensa activitat investigadora. Aquesta s'ha centrat especialment en el camp de la  geografia urbana (des de la seminal Capitalismo y morfología urbana en España, 1975, fins la monumental La morfología de las ciudades, publicada en tres volums el 2002, 2005 y 2013), així com en l’estudi de l’evolució del pensament geogràfic  (en el que es troba, entre moltes altres obres, Filosofía y ciencia en la geografía contemporánea, 1981, nova edició actualitzada i ampliada 2014). 
Capel ha destacat així mateix per les seves iniciatives en el camp de la publicació i la difusió de la producció geogràfica, així com en la preocupació de contribuir al debat científic des d’una perspectiva crítica. Això el portà a impulsar la col·lecció Geo Crítica. Cuadernos Críticos de Geografía Humana,  de la que es varen publicar 100 números entre 1976 i 1994. A partir de  1995 la sèrie donà lloc al conglomerat de publicacions digitals Geocrítica. Aquest està integrat per tres revistes, totes dirigides per l’autor: Scripta Nova. Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales, Biblio 3W. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales i Aracne. Recursos en Internet para la Geografía y las Ciencias Sociales. En total s’hi han publicat prop de 3.500 articles científics i constitueixen un referent imprescindible per a la geografia hispana, tant a Europa com a Amèrica Llatina. 
Aquesta trajectòria, particularment intensa i fructífera, es reflecteix en el llibre curat per Vicente Casals i Luís Urteaga, esmentat més amunt. Es tracta d’una substanciosa aportació de 659 pàgines, que aplega 37 treballs realitzats per 41 autors. Les contribucions es presenten estructurades en cinc parts, que es corresponen als grans àmbits d’interès en l’obra d’Horacio Capel i a les principals fites de la seva trajectòria: “Ciudad, territorio y forma”, “Teoría e historia de la Geografia”, “Saberes, prácticas y representaciones”, “Relecturas” i “Recuerdos y semblanzas”. Tanquen el volum una cronologia intel·lectual de l’autor i una selecció de la seva bibliografia. D’aquesta manera, el llibre forma un tot articulat i orgànic, que el fa particularment útil per al coneixement de l’autor i l’estudi de la disciplina.
L’acte, al que assistiren nombrosos col·legues i deixebles, es clogué amb les paraules de l’homenatjat, que -fidel a la seva concepció de la geografia com a saber crític i a l’exigència de compromís social- va reclamar la recuperació dels ponts del diàleg institucional, intel·lectual i ciutadà per tal de superar la difícil situació en que es troba el país.

Anna Alabart: “El territori és l’arena on es desenvolupen les relacions socials”

El proper dia 28 de novembre es celebrarà un acte d’homenatge en record de la sociòloga Anna Alabart, que morí el Nadal passat, a l’edat de 70 anys. La seva desaparició deixà la Sociologia catalana sense una veu crítica i compromesa, que resultava particularment necessària en el moment que travessen el país i la ciutat.

Anna Alabart i Vilà era professora de Sociologia a la Universitat de Barcelona. Formada com economista es decantà aviat cap a la Sociologia i, en particular, la sociologia urbana, que contribuí de manera decisiva a introduir en la seva universitat. Aquest interès no es fermà pas, tanmateix, en l’àmbit acadèmic, sinó que s’acompanyà del compromís cívic i la militància política, sobretot en els moviments veïnals de Barcelona, de la que en resultà una llarga vinculació i col·laboració amb la Federació d’Associacions de Veïns de la ciutat. De fet, la seva tesi doctoral, presentada l’any 1982, en els mateixos inicis de la democràcia municipal, estudiava precisament Els barris de Barcelona i el moviment associatiu veïnal.

Poc amant de les barreres en la recerca social, Anna Alabart realitzà, al llarg de la seva trajectòria, un bon nombre de investigacions i treballs de notable contingut geogràfic, que cobreixen camps tant diversos com la qüestió de l’habitatge, l’estudi de la criminalitat urbana, l’estructura i delimitació dels barris, la mobilitat residencial o el tema, sempre present, dels moviments urbans. Bona mostra de la seva obertura i capacitat de diàleg més enllà de les fronteres disciplinars fou la coordinació secció dedicada a “L’estructura social de la societat” dins el conegut estudi col·lectiu La societat catalana (1998, Salvador Giner, dir.) en la que col·laboraren geògrafs, sociòlegs i antropòlegs. La secció s'obria amb l'enunciat que encapçala aquestes ratlles.

L’acte d’homenatge, tindrà lloc a la 28 de novembre, a les set de la tarda, a l’Aula Magna de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona (Av. Diagonal, 690). Hi intervindran els sociòlegs Marina Subirats i Joaquim Sempere, les geògrafes Mercè Tatjer i Isabel Puchades i l’economista Joan Tugores. L’acte, conduït, per la professora Gemma Vilà, serà obert per Dídac Ramírez, rector de la UB, Elisenda Paluzie, degana de la Facultat d’Economia i Empresa de la UB i Josep Maria Rotger, director del Departament de Teoria Sociològica, Filosofia del Dreti Metodologia de les Ciències Socials de la UB. 

Innovació social i governança urbana

Els governs europeus continuen anunciant i aplicant, dia darrera dia, noves mesures de reducció i destrucció del instruments de redistribució social. Així, amb l'excusa de la crisi econòmica, empès per una ofensiva ideològica intensíssima i amb la decisiva participació dels organismes internacionals (FMI, UE, BCE), segueix el procés de desmantellament progressiu del welfare state. I això sense que, malgrat totes les promeses, l'empitjorament de les condicions de vida de la població tingui, aparentment, cap efecte positiu sobre l'evolució de l'economia. Ans el contrari.
En aquest tombant històric, resulta de particular importància reflexionar sobre quina ha estat i és l'organització de les polítiques redistributives i la seva relació amb els moviments socials. Precisament sobre aquest tema acaba de presentar-se en el Departament de Teoria Sociològica de la Universitat de Barcelona la tesi doctoral Innovació social i governança urbana. Entitats socialment creatives a Barcelona i Bilbao, obra del sociòleg Santiago Eizaguirre, sota la direcció de la professora María Soledad García. 
La investigació explora l'impacte que entitats de la societat civil poden tenir en l'impuls d'allò que ha vingut a denominar-se "innovació social", entesa com aquell conjunt de pràctiques que, més enllà de l'acció assistencial, d'altra banda imprescindible, tenen per objectiu facilitar el gaudi dels drets bàsics als ciutadans, el seu apoderament per tal de reclamar-los i exercir-los, així com la promoció del canvi social en una perspectiva de major equitat. La recerca ha estudiat en profunditat una vintena d'entitats d'aquest tipus, que treballen en camps com la promoció del dret a l'habitatge, el suport a la població immigrada o l'acció cultural, a les ciutats de Barcelona i de Bilbao. El tema és certament interessant i polèmic, ja que, com és sabut, la noció de la "innovació social" ha estat invocada tant per aquells que propugnen ampliar les fronteres de l'Estat del benestar a través de la modificació de les mateixes formes de producció i distribució de riquesa, com per aquells que voldrien desmantellar-lo i "retornar a la societat" la responsabilitat de tenir cura dels aspectes més problemàtics que l'existència d'aquestes formes de producció comporta.
La conclusió de la recerca és que l'impacte que aquestes entitats puguin tenir en la governança de les polítiques socials depèn, en molt bona mesura, del règim en què aquestes polítiques estiguin organitzades (és a dir, la combinació de recursos destinats, estructura institucional, voluntat política i implicació ciutadana). Com que aquest règim, al seu torn, es deriva de manera més o menys directa de les relacions de força i els conflictes entre els grups socials, això ens retorna al tema clau: avui, la possibilitat de fer perviure (i, eventualment, d'ampliar) els mecanismes de redistribució social, ja siguin aplicats directament per l'Estat, ja sigui a través d'entitats socials, depèn de la capacitat d'invertir les relacions de força entre els grups socials que resulten objectivament afavorits per la destrucció de l'Estat del benestar i aquells que el necessiten com a garantia per a l'accés als seus drets bàsics.
Aquest és el repte de fons que a Catalunya, a Euskadi i en el conjunt d'Europa tenim plantejat en el moment actual.