Treballs acadèmics sobre el PDUSC

Just abans de l’estiu va aparèixer publicat un article de la geògrafa Pilar Riera i la urbanista Isabella Longo en el que es feia balanç de l’aplicació del Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner, PDUSC, transcorreguts cinc anys de la seva aprovació pel govern de la Generalitat de Catalunya, l’any 2005 (Riera i Longo, 2011). Ara, després del parèntesi estiuenc, acaba de veure la llum un treball del geògraf mallorquí Onofre Rullan en el que el Pla es comparat amb d’altres instruments destinats a la regulació del creixement urbanístic a la costa mediterrània espanyola (Rullan, 2011). Aquests estudis venen a confirmar l’interès que  d’ençà la seva aprovació  ha suscitat en els mitjans acadèmics i disciplinars el PDUSC, un pla amb el que, com és ben sabut, el Govern de la Generalitat va voler intervenir de manera decidida per tal d’ordenar el desenvolupament urbanístic a la costa catalana, tot excloent definitivament del procés d’urbanització la pràctica totalitat dels sòls no urbanitzables de la primera línia del litoral, així com bona part dels sòls urbanitzables que no tenien encara el planejament derivat aprovat de manera definitiva. Aquest interès ha estat particularment intens, i no pas per casualitat, en les universitats de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià.

Així, a Catalunya destaquen els treballs impulsats al Departament de Geografia de la Universitat Autònoma per la professora Pilar Riera: a l’anàlisi inicial realitzada per ella mateixa juntament amb Carlos Haas (Riera i Haas, 2006), han seguit tesis de llicenciatura –dirigides ambdues per Riera- de la geògrafa grega Lamprini Papantoniou (2008) i la urbanista italiana Isabella Longo (2007, presentada a l’Istituto Universitario di Architettura di Venezia). Longo ha continuat posteriorment treballant en el tema de la gestió del Pla a través del Fons per a la Gestió del Paisatge (Longo, 2010), així com de l’adaptació i desenvolupament del planejament urbanístic municipal (Riera i Longo, 2011, ja esmentat).

A la Universitat de Girona ha estat elaborat el treball del jurista Josep M. Aguirre (2007) que constitueix, fins a la data, l’estudi jurídic del PDUSC més extens i aprofundit. Sobre l’àmbit específic de la costa gironina cal veure, així mateix, el treball del geògraf Sergi Cuadrado Ciuraneta (2008), realitzat des de la Universitat Autònoma de Barcelona. Finalment, per acabar amb les aportacions catalanes, cal esmentar l’estudi del investigadors del Centre de Polítiques de Sòl i Valoracions Cadastrals de la Universitat Politècnica de Catalunya, Malcolm Burns, Yraida Romano i Josep Roca (2010) sobre el consum de sòl costaner a la regió metropolitana de Barcelona i el seu endegament a través del PDUSC. El treball ha estat publicat en el mateix volum sobre la gestió integrada de les zones costaneres, dirigit pel geògraf valencià Joaquim Farinós, en el què apareix el ja esmentat treball de Riera i Longo (2011).

Des del País Valencià cal destacar així mateix les referències al PDUSC en el llibre del Joan Romero, professor de la Universitat de València, sobre la política territorial a Espanya (2009). Finalment, des de la Universitat de les Illes Balears, a més del molt interessant article d’Onofre Rullan al que ja s’ha fet referència (que te la virtut d'estudiar les polítiques aplicades per diverses comunitats autònomes i l’inconvenient, al nostre entendre, de comparar en peu d’igualtat instruments de caràcter urbanístic i territorial), cal esmentar els capítols relatius al PDUSC que figuren en la tesi doctoral de la jurista Aina Salom, recentment publicada (Salom, 2011).

Referències

-   Aguirre, Josep M. (2007): L’ordenació del litoral catalá: els plans directors urbanístics del sistema costaner, Barcelona, Atelier, (pp. 217).

-   Burns, Malcolm, Romano, Yraida & Roca, Josep (2011); “El consumo de suelo en la franja costera de la Región Metropolitana de Barcelona (1956-2006) y su coherencia con el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner (PDUSC)”, a Joaquin Farinós, ed., La gestión integrada de zonas costeras ¿Algo más que una ordenación del litoral revisada?, València, Publicacions de la Universitat de València, 2011 (pp. 241-268).

- Cuadrado, Sergi (2008); «Les pressions urbanístiques recents a la plana de l’Alt Empordà i l’actuació de la Generalitat», en Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, 39 (pp. 479-496).

-  Longo, Isabella (2007); El planeamiento de la costa: el caso catalán, Venècia, Istituto Universitario di Archittetura di Venezia (89 pp. Tesi de llicenciatura).

-  Longo, Isabella (2010); “El Fons per a la Protecció, Gestió i Ordenació del Paisatge”, a Oriol Nel·lo, dir., La política del paisatge a Catalunya, Barcelona, Departament de Política Territorial i Obres Públiques  (pp. 80-89)

-  Papantoniou, Lamprini (2008); La ordenación del litoral catalán a través de los Planes Directores del sistema Costero, Bellaterra, Departament de Geografía de la Universitat Autònoma de Barcelona (Tesi de licenciatura).

-  Riera, Pilar y Haas, Carlos (2006): “Los planes directores del litoral de Cataluña”, en Romero, J. y Farinós, J., Gobernanza territorial en España, València, Universitat de València, (pp. 47-60)

-  Riera, Pilar y Longo, Isabella (2011); “Los planes de protección del litoral de Catalunya. Cinco años después”, en Joaquin Farinós, ed., La gestión integrada de zonas costeras ¿Algo más que una ordenación del litoral revisada?, València, Publicacions de la Universitat de València, 2011 (pp. 241-268)

-   Romero, Joan (2009); Geopolítica y gobierno del territorio en España, València, Tirant lo Blanch (273 pp.)

-   Rullan, Onofre (2011); “La regulación del crecimiento urbanístico en el litoral mediterráneo espanyol”, en Ciudad y Territorio. Estudios Territoriales, XLIII, 168 (pp. 279-297).

-   Salom, Aina (2011); Las limitaciones al crecimiento poblacional y espacial establecidas por la normativa territorial y urbanística, Madrid, Instituto Nacional de Administración Pública (544 pp). 

Les limitacions al creixement dels nuclis urbans

L'esclat de la urbanització ocorreguda a Espanya en els darrers quinze anys ha comportat l'aparició d'algunes disposicions legislatives i de planejament que tenen per objectiu establir límits al creixement urbà en algunes àrees, ja sigui en termes de població, ja en termes de superfície. Les finalitats d'aquestes disposicions han estat variades, segons les intencions dels seus promotors, però entre elles destaquen, sobretot, la voluntat de protegir el sòl no urbanitzable, compassar el desenvolupament urbà a la dotació de serveis i infraestructures, evitar la classificació de sòl amb finalitats purament especulatives i articular de manera harmònica el sistema urbà.
La jurista Aina Salom, professora del Departament de Dret Públic de la Universitat de les Illes Balears, ha dedicat la seva tesi doctoral a aquest tema, de la qual se n'ha derivat Las limitaciones al crecimiento poblacional y espacial establecidas por la normativa territorial y urbanística, que acaba de publicar a Madrid l'Instituto Nacional de Administración Pública. El llibre, un substanciós volum de 544 pàgines, ofereix una detallada anàlisi jurídica de les bases conceptuals i jurídiques de les disposicions limitadores, n'estudia l'aparició en la normativa espanyola durant la darrera dècada i estudia en profunditat alguns dels instruments adoptats. Així, l'estudi consta de tres parts: en la primera s'analitza la progressiva introducció en el marc jurídic de la preocupació per al sostenibilitat ambiental i les conseqüències que se'n deriven en el camp de la normativa urbanística, tot fent especial atenció al contingut de la Ley de Suelo estatal de l'any 2007 i el text refós de 2008; en la segona part s'estudien diversos exemples de limitació del creixement urbà en superfície, a partir d'experiències de regulació adoptades a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears; finalment, la tercera part es centra en l'anàlisi de casos de normatives urbanístiques destinades a limitar o a compassar el creixement poblacional, tot considerant els exemples de les Illes Balears, Andalusia i el Bilbao metropolità.
Des de la perspectiva catalana, l'estudi de la professora Salom te particular interès per al fet d'incloure, dins l'apartat dedicat a les normatives limitadores dels creixements en superfície, una detallada anàlisi jurídica dels dos Plans Directors del Sistema Costaner de Catalunya, aprovats pel govern de la Generalitat l'any 2005, amb la voluntat de protegir el sòl no urbanitzat del litoral, sotmès a una extraordinària pressió. L'anàlisi, que cobreix un parell de capítols i trenta pàgines del volum, constitueix l'estudi jurídic més aprofundit del PDUSC d'ençà el treball del jurista gironí Josep Maria Aguirre, L’ordenació del litoral catalá: els plans directors urbanístics del sistema costaner, publicat a Barcelona per Atelier l'any 2007. 
Els qui es dediquen a la pràctica urbanística i els ciutadans interessats en general trauran de la lectura del llibre una sensació agredolça. Per un costat, en derivaran la satisfacció de constatar com els criteris de sostenibilitat ambiental, d'estalvi en el consum de sòl i de proporcionalitat en els desenvolupaments poblacionals van obrint-se camí en la normativa urbanística i en el planejament. D'altra banda, però, constataran com les disposicions en aquests camps, per benemèrites que siguin, acaben adoptant-se, en molts casos, gairebé al final dels cicles urbans que pretenen regular, la qual cosa limita inevitablement els seus efectes. La vella sentència de Hegel s'aplica de nou: "l'òliba de Minerva aixeca el vol quan ja cau el crepuscle", la saviesa ens arriba, massa sovint, quan la jornada s'acaba. Aquesta aprovació tardana està provocant a més la paradoxa que bona part de les mesures racionalitzadores del desenvolupament urbà es vegin ara qüestionades en molts llocs d'Espanya amb el pretext de que limiten el creixement econòmic: com si l'expansió eixelebrada del sector immobiliari i la urbanització no hagués contribuït, precisament, a la crisi econòmica; com si endreçar la  urbanització no fos un requisit imprescindible per l'eficiència econòmica, la cohesió social i la sostenibilitat ambiental; i com si, fora de les pulsions especulatives sempre vives, hi hagués avui cap necessitat real de classificar de nou grans extensions del sòl.