Per què hi ha problemes d'habitatge a la muntanya despoblada?

Instal·lació d'Ariane Patout i René Müller
 Aplec Saó, octubre 2020.

L’any 1922, ara fa un segle, Raoul Blanchard, destacat professor de l’Institut de Geografia Alpina de Grenoble, va ser convidat a Barcelona a impartir un cicle de conferències sobre la geografia humana de les àrees de muntanya. Pau Vila, que llavors ja maldava per modernitzar els estudis geogràfics a Catalunya, fou l’encarregat de presentar el curs. Tres anys després, el mateix Vila publicà les notes de les conferències escrites per Blanchard, complementades per unes detallades postil·les de collita pròpia sobre el medi i la societat a la muntanya catalana. El resultat fou l’Assaig de Geografia Humana de la Muntanya, que ha estat considerat unes de les fites dels estudis geogràfics d’inicis del segle XX al nostre país.

Avui, la lectura d’aquell petit volum, publicat pel Centre Excursionista de Catalunya  l’any 1925, resulta alhora atractiva i colpidora. Atractiva perquè reflecteix el mètode dels autors a l’hora d’estudiar les relacions entre el medi i la societat, amb la voluntat de comprendre tant les transformacions del paisatge com els treballs i les condicions de vida de les persones. Colpidora pel fet que la imatge de la muntanya d’ara fa un segle ens resulta avui extraordinàriament llunyana: els conreus, la transhumància, les activitats industrials, el poblament, les mateixes formes de relació i parentiu que hi són descrites responen a una societat de la que encara podem reconèixer el substrat, però que en els seus trets principals ja no existeix.

Les transformacions de les nostres àrees de muntanya han estat, en efecte, radicals i decisives: el predomini de les activitats agràries ha estat substituït per la preeminència dels serveis, l’aïllament i les dificultats de comunicació han donat pas a l’obertura i la integració, els hàbits i les condicions de vida s’han assimilat en gran mesura als de la resta del país. La descripció i interpretació d’aquests canvis, profunds i accelerats, suposa un desafiament de primer ordre. No es tracta tan sols d’un repte de caràcter intel·lectual o acadèmic: la comprensió de l’evolució de les àrees de muntanya resulta crucial a l’hora d’adoptar polítiques específiques per a les seves valls. Només si som capaços d’interpretar com ha canviat i està canviant el Pirineu podrem impulsar les mesures necessàries per tal de garantir els drets dels que hi resideixen, fer possible el gaudi dels seus recursos al conjunt de la societat, i protegir el seu patrimoni ambiental, històric i cultural.

Per això, cal donar resposta a les preguntes que la societat pirinenca té plantejades. En els darrers temps, n'hi ha una que es repeteix sovint i de manera peremptòria: com és possible que l’accés a l’habitatge resulti tan difícil en un territori que ha conegut un procés de despoblament tan acusat?

El despoblament pirinenc i els seus efectes

El despoblament del Pirineu català es fruit, sobretot, de la pèrdua notabilíssima de població que va patir entre mitjans del segle XIX i el darrer quart del segle XX. De fet, les terres que avui integren l’Alt Pirineu i Aran havien doblat els seus habitants entre finals del set-cents i mitjans del vuit-cents i varen assolir el seu màxim històric l’any 1860 amb 107.627 persones censades. Però de llavors ençà, els efectius varen començar a davallar, de manera que a inicis del segle XX ja es comptaven només 74.186 pirinencs. El 1975 la població havia disminuït fins fins a 62.305 persones, pràcticament les mateixes que hi havia dos segles abans, el 1787, en temps del Cens de Floridablanca. En el mateix període, Catalunya havia multiplicat per set la seva població i s’adreçava cap als famosos 6 milions. Si a mitjans del segle XIX, 1 de cada 15 catalans vivia a l’Alt Pirineu, el 1975 ho feia només 1 de cada 100.

Tanmateix, en les darreres dècades s’han començat a girar les tornes. Amb l’extensió de les infraestructures, la millora de les comunicacions i els canvis en el sistema productiu, el procés de concentració associat a la industrialització s’ha estroncat i ha estat substituït per l’expansió de les xarxes urbanes sobre el territori i la creixent dispersió de la urbanització. Així, les principals ciutats tendeixen a perdre pes relatiu respecte el conjunt de Catalunya.  

L’Alt Pirineu i l’Aran ha resultat beneficiat per aquest canvi de tendència. Ha passat de 62.954 habitants l’any 1992 a 74.531 el 2022. Es tracta d’un creixement gens negligible, d’un 18,4 % en trenta anys. Tanmateix, segons les dades censals, la població pirinenca es troba lluny dels efectius amb els que havia comptat, així com del pes relatiu que havia tingut respecte el conjunt català. 

De fet, la situació actual de les comarques pirinenques és plena de paradoxes. Mai s’hi havia gaudit d’un nivell de benestar material mitjà tan elevat i, tot i això, la població no acaba de recuperar-se. Els serveis hi són molt més accessibles que mai en el passat i, tanmateix, les activitats econòmiques hi segueixen sent relativament febles i vulnerables. I, malgrat que la població hi ha davallat durant dècades, l’accés a l’habitatge resulta difícil per a molts dels que hi viuen.

La carestia d’habitatge

Aturem-nos a considerar aquesta darrera paradoxa a partir de l’exemple de les Valls d’Àneu: l’any 1860 els pobles que avui integren els municipis de l’Alt Àneu, Esterri d’Àneu, Espot i la Guingueta d’Àneu comptaven, plegats, amb 5.234 habitants; el 1960 amb 2.700; i l’any 2021 amb 1.928. Doncs bé, tot i aquesta disminució accentuada, la població local –sobretot els joves- té avui moltes dificultats per trobar-hi casa al preu que pot pagar. La situació és particularment greu en els nuclis de capçalera, de forma que la població jove s’acaba concentrant en els pobles del fons de la vall. Resulta inevitable preguntar-se: com és possible que en unes terres que compten amb poc més de dos terços de la població de fa seixanta anys, resulti tan difícil accedir a l’habitatge?

Taula 1. Evolució de la població. Valls d’Àneu, Alt Pirineu i Aran i Catalunya (1860-2021)

	1860	1960	2021
Alt Àneu	1.924	791	430
Espot	552	380	366
Esterri	847	720	832
La Guingueta	1.911	809	300
Valls d’Àneu	5.234	2.700	1.928
Alt Pirineu i Aran	107.627	75.992	74.271
Catalunya	1.673.842	4.498.114	7.758.675

Font: IDESCAT

En el cas que ens ocupa, no podem dir pas que el problema es derivi de la manca d’oferta. Segons les darreres dades disponibles (IDESCAT, 2011), els municipis de la Vall d’Àneu comptaven, en conjunt, amb 2.764 unitats d’habitatge, a raó, doncs, d’aproximadament 2 per cada 3 residents censats. Com és possible, doncs, que amb una parc d’habitatge tan abundant, els preus dificultin l’accés de la població local –jove i no jove- a l’habitatge? La resposta es troba, és clar, en l’ús que se’n fa: sempre segons les dades censals, de les 2.764 unitats de les Valls d’Àneu, només 909 eren habitatges principals, mentre 1.552 eren segones residències i 303 es trobaven buides. Vet-ho aquí: la mateixa dinàmica que ha permès l’arribada dels serveis i les comunicacions a l’Alt Pirineu, ha integrat les seves valls en els mercats immobiliaris globals. Hi ha portat nous usos i ha fet pujar els preus. Això ha afavorit els que ja hi tenien casa, amb la revalorització del seu patrimoni, però fa difícil l’accés als qui no en disposen.

Taula 2. Habitatge per tipologia d’ús. Valls d’Àneu, Pallars Sobirà i Catalunya

	Principal	Secundari	Buit	Total
Alt Àneu	199	461	58	718
Espot	149	299	26	474
Esterri	382	546	190	1.118
La Guingueta	179	246	29	454
Valls d’Àneu	909	1.552	303	2.764
Pallars Sobirà	3.183	3.397	923	7.503
Catalunya	2.944.944	470.081	448.356	3.863.381

Font: Cens d’Habitatge de Catalunya (2011). IDESCAT 

La situació de l’habitatge és un exemple paradigmàtic de la necessitat de polítiques i gestió específiques per a les àrees de muntanya. No es pas que es trobin davant d’una problemàtica excepcional, com podrien confirmar abastament els joves de totes les àrees urbanes de Catalunya que no poden emancipar-se o es veuen forçats a compartir pis, les famílies d'arreu del país que han de fer front a processos de desnonament i la població de baixos recursos –immigrada i no immigrada- que viu en situacions d’infrahabitatge. Però és cert que les singularitats de les comarques de muntanya fan necessària l’adopció de polítiques específiques. Vegem algunes línies que caldria explorar.

Les necessitat de polítiques específiques

En primer lloc, la legislació catalana preveu des de l’any 2002 l’obligació de reservar sòl per a habitatge protegit en tot nou sector d’urbanització. Dissortadament aquesta prescripció va ser reduïda l’any 2012 per als municipis de menys de 5.000 habitants. De tota manera, caldria fer el cens d’aquestes reserves en les comarques pirinenques per veure en quina situació es troben i quines són les possibilitats d’activar la construcció de les unitats d’habitatge protegit previstes. Això requerirà un paper actiu dels governs locals. A l’àrea barcelonina les administracions han creat un Operador Metropolità d’Habitatge. No caldria impulsar un Operador Pirinenc d’Habitatge per a l’impuls de l’habitatge assequible?

D’altra banda, és necessari adoptar mesures específiques per al foment del lloguer assequible. La Llei estatal d’Habitatge, aprovada el mes d’agost de 2023, permet regular el preu del lloguer en les denominades “zones de mercat residencial tensionat”. El Govern de la Generalitat va decidir, el mes d’agost de l’any passat, que a Catalunya, aquestes zones inclourien 140 municipis. En l’àmbit de l’Alt Pirineu i l’Aran, els criteris adoptats per la Generalitat inclouen en les zones de mercat tensionat quatre capçaleres comarcals –Puigcerdà, Tremp, la Seu d’Urgell i Sort- i en deixen fora la resta de localitats i la Val d'Aran sencera, que no podran beneficiar-se de les limitacions de preus previstes. La situació és paradoxal, ja que, com hem vist, molts municipis de capçalera de vall pateixen un increment molt elevat dels preus. D’altra banda, l’aplicació de la norma podria contribuir a la concentració de la població jove en les localitats més grans, en detriment dels pobles més xics. Davant d’això, els ajuntaments pirinencs que reuneixin les condicions podrien prendre la iniciativa i demanar ser inclosos dins les zones de mercat residencial tensionat. Podrien, així mateix, com ja s’ha fet en alguns casos, limitar el nombre de llicències d’apartaments turístics, que pressionen a l’alça els preus del lloguer permanent i acaben comportant que molts habitatges romanguin buits molts mesos a l’any.    

Ara bé, la resposta a la problemàtica de l’habitatge requereix també de la mobilització i auto-organització de la societat mateixa. En els darrers temps han sorgit en diverses localitats –com al Baix Pallars o la Vall Fosca- cooperatives que cerquen de donar una solució comunitària a l’accés a l’habitatge. D’aquesta manera, la qüestió de la casa deixa de ser un problema individual per esdevenir un projecte col·lectiu, basat en valors de cooperació i ajuda mútua. Es tracta d’iniciatives que prefiguren formes de convivència i de tinença de l’habitatge alternatives i més assequibles a les que dicta al mercat. De nou, el suport dels ajuntaments, per exemple a través de cessions d’ús o adjudicació de terrenys en dret de superfície, pot resultar crucial per al desenvolupament d’aquests projectes.

Finalment, la residència secundària han estat vista sovint, amb raó, com un problema. Però podria ser també part de la solució. La integració del territori i el teletreball permeten que habitatges que només eren utilitzats pocs dies a l’any amb finalitats de lleure, puguin ser ocupats de manera més habitual, fins i tot per treballar-hi, com la situació creada per la pandèmia va demostrar. Així, la distinció tradicional entre habitatge principal i secundari esdevé cada vegada més difusa i això obre possibilitats al tan esperat repoblament efectiu. De fet, si en lloc de fixar-nos en els habitants censats comptéssim la població/dia (aquella que realment es troba sobre el territori al llarg de l’any) veuríem que aquest procés s’està ja produint. Ara bé, per consolidar aquesta dinàmica cal el suport dels poders públics: l’extensió de les xarxes de fibra òptica i la dotació de serveis necessaris per als que ja resideixen habitualment al Pirineu i per als que hi venen a viure.

Censar i mobilitzar les reserves d’habitatge protegit, regular el mercat de lloguer, estendre i donar suport a les formes alternatives de producció i tinença de la casa, impulsar la transformació de la segona residència de bé d’inversió o bé sumptuari en un bé d’ús efectiu. Aquestes són algunes de les possibilitats per fer front a la paradoxal convivència entre el despoblament muntanyenc i la dificultat per a l’accés a l’habitatge. De la nostra capacitat de portar-les a la pràctica en dependrà, en bona mesura, el futur del Pirineu.

[Una primera versió d'aquest text ha estat publicat a la revista Nabius, 20]

Qui té por de la gentrificació?

El moviment associatiu d’un barri s’esforça per mantenir-hi la vida cultural, les festes populars, les relacions entre els veïns. Això en fa un lloc atractiu i plaent, de manera que nombroses persones i famílies hi volen anar a viure. Aquest fet es reflecteix en els preus de l’habitatge i al cap dels anys els fills d’aquells que n’havien protagonitzat la vida associativa ja no es poden permetre de comprar o llogar casa en aquella part de la ciutat

En una altre barri, situat en la perifèria, els veïns reclamen des de fa temps una millor connexió en transport públic. Finalment hi arriba el metro i el barri és ara molt més accessible que abans. Persones que mai no haurien pensat de residir-hi es plantegen de fer-ho. Els preus de l’habitatge i els locals pugen. El barri, més accessible en termes de mobilitat, esdevé menys assequible en termes econòmics.

En un tercer barri manquen equipaments. No hi ha Centre d’Assistència Primària i l’escola pública –falta de recursos- ha vist com la major part de les famílies que s’ho poden permetre porten els fills a l’escola concertada del barri veí. Alguns fins i tot hi han marxat a viure. Després de no poques batalles, les administracions públiques acaben instal·lant un CAP i reformant l’escola. Les condicions hi milloren ràpidament i el barri és un lloc més atractiu. Però un barri més ben equipat sol ser un barri més car. Les famílies que viuen de lloguer pateixen per la pujada que es pot produir quan se’ls acabi el contracte.

Els tres exemples, que podrien procedir de qualsevol de les nostres ciutats, plantegen la mateixa contradicció: mentre existeixi el mercat del sòl i l’habitatge, qualsevol millora que es produeixi en la ciutat tindrà repercussió sobre els preus immobiliaris. Al seu torn, els preus actuen com un filtre que condiciona la capacitat dels individus i les famílies a l’hora de triar lloc de residència en funció de la seva renda. Així, els grups socials tendeixen a veure’s separats en la ciutat en funció de la seva capacitat de licitar en el mercat.

Aquesta tendència envers la segregació urbana, que és consubstancial al procés d’urbanització capitalista, fa que existeixin grans diferencies en la renda mitjana dels diversos barris de la ciutat i entre els diversos municipis que integren els àmbits metropolitans. A Barcelona, per exemple, la renda familiar disponible mitjana del barri més benestant ésprop de sis vegades més alta que la del barri més desafavorit. En ocasions, el procés de segregació es concreta a través del reemplaçament de la població de baix nivell de renda d’un barri per una altra més benestant: de fa uns anys s’anomena aquest fenomen específic amb el vocable anglosaxó gentrificació (de gentrification, que potser podria traduir-se per aburgesament o elitització). 

De manera gens sorprenent el terme ha guanyat presència destacada en el debat públic dels darrers temps. En una situació de creixents desigualtats socials i de dificultats d’accés a l’habitatge, les tensions associades a la segregació urbana es fan lògicament més agudes. El fenomen és general a tots els països del nostre entorn: empreses, fons d’inversió i particulars semblen haver-se fet conscients dels guanys potencials que poden derivar-se dels increments de la renda urbana derivades de la gentrificació.

Bé és veritat que la qüestió no es planteja amb la mateixa intensitat i gravetat a totes les ciutats. Una diferència fonamental rau en el règim de tinença prevalent. Si la majoria de les persones viuen en habitatge de lloguer privat de renda lliure, les possibilitats que la millora d’un barri acabi comportant processos de desplaçament és força elevada. En canvi, si la majoria de les persones viuen en règim de propietat, la millora redunda en principi en un increment del valor del seu patrimoni i el procés de desplaçament és més lent o inexistent. A Catalunya prop de 8 de cada 10 famílies resideixen en règim de propietat. Aquest fet planteja molts problemes pel què fa a l’accés a l’habitatge, però en canvi resulta un fre important davant d’eventuals processos de desplaçament de la població.

Sigui com sigui, la gentrificació és una amenaça real que no pot ser ignorada i afecta de manera evident alguns barris de les nostres ciutats. En les localitats turístiques, per exemple, tant en alguns barris de Barcelona com en les viles i els pobles més petits de la muntanya i de la costa, l’habitatge per a usos turístics i la segona residència s’han convertit en el principal factor de gentrificació. Aquesta situació podria portar a la paradoxa de fer indesitjables o sospitoses les millores urbanes: els veïns haurien de deixar de reclamar o defensar les zones verdes (de fet, ja hi ha qui afirma que green is the new white), les administracions no haurien de millorar els transports, els serveis i els equipaments (ja que això altera la renda urbana), els turistes i els immigrants no serien benvinguts (perquè se sumen a la demanda residencial i això té incidència sobre els preus). Portant el raonament a l’extrem, tant els moviments urbans que pugnen per millorar les condicions de vida com les administracions que volguessin dur a terme polítiques transformadores es trobarien tenallats per aquesta contradicció i abocats a la impotència.

La sortida de l’atzucac es troba, és clar, en la reducció de les desigualtats socials, que són l’origen de la discriminació en el gaudi de la ciutat i de moltes altres. Per això, calen polítiques fiscals, laborals i socials d’escala nacional i internacional. Però les polítiques urbanes poden contribuir també tanta reduirles desigualtats com la segregació. Per fer-ho, hauran d’incidir en l’altra variable de l’equació: la regulació del mercat del sòl i l’habitatge. Així, per fer front als riscos associats a la segregació, les actuacions de millora urbana han d’anar inseparablement unides a la voluntat de governar les transformacions de la ciutat en benefici de la col·lectivitat. Si les millores urbanes tenen efectes sobre els preus immobiliaris, en comptes de resignar-nos a viure en condicions de vida deficients per temor a la gentrificació, adoptem mesures per tal de regular millor el mercat. Els mitjans per fer-ho existeixen.

En primer lloc, cal fer efectiva l’obligació, vigent ja a la legislació, de reservar en tot nou sector urbanitzat percentatges substantius del nou sostre residencial per a l’habitatge protegit. Aquesta exigència ha d’aplicar-se en totes les parts de la ciutat i a totes les àrees urbanes, compreses les operacions de reforma de sòl urbà i les localitats més menudes, on l’obligació va ser remoguda per la reforma de la llei d’urbanisme de l’any 2012. En segon lloc, s’han d’impulsar les promocions públiques d’habitatge amb la finalitat de posar-les a disposició de la població amb menors recursos, ja sigui a través del lloguer o de la cessió en dret de superfície. En tercer lloc, és necessari rellançar el debat sobre la progressiva municipalització del sòl -en particular, del sòl urbanitzable- per tal d’apropar-se a la situació ja existent a diversos països europeus: la disponibilitat de grans contingents de sòl públic urbà és un dels millors mitjans per temperar els preus i incidir en el mercat immobiliari.

No és aquest el lloc d’estendre’s en el detall d’aquestes polítiques. Serveixi el seu enunciat com a indicació de que la transformació, tant radical com calgui, de la ciutat (i de la societat) ha de ser entesa com un procés: el resultat d’un avenç progressiu, aconseguit a través de centenars de millores i avenços, de moltes lluites i victòries parcials, més que no pas la conseqüència d’una solució final, instantània i taumatúrgica. Recordem-ho. No fos pas que la desconfiança en les nostres capacitats ens reduís a la crítica estèril o a la inacció resignada. 

[Article publicat a Treball, 14.12.2016. Fotografia: https://imagestoliveby.com/]

La innovació social en el camp de l'habitatge: un model emergent?

La creixent dificultat en l’accés i el manteniment de l’habitatge és, sens dubte, un dels trets més preocupants de l’evolució de la societat catalana (i espanyola) en els darrers anys. Es tracta d’un fenomen que compta amb orígens i motivacions complexes: des del predomini abassegador de la propietat a les pulsions especulatives (especialment intenses en el període 1996-2007), de les dinàmiques demogràfiques a la reducció de la capacitat econòmica de les famílies.

Tot i els avenços que en el seu moment varen representar la modificació de la legislació urbanística per tal d’impulsar la promoció d’habitatge protegit i l’aprovació, l’any 2007, de la llei del Dret a l’Habitatge, les administracions han estat incapaces de donar una resposta efectiva a la problemàtica. La combinació d’un mercat inaccessible per a una part substantiva de la població i la manca d’efectivitat pública ha propiciat l’emergència de les situacions d’infrahabitatge, de dificultats d’accés i de penúria habitacional.

En aquest context, han aparegut un conjunt d’iniciatives ciutadanes que cerquen de satisfer les necessitats d’habitatge a través de fórmules alternatives a les que ofereixen tant el mercat com les administracions públiques: allò que se’n podria anomenar les experiències d’habitatge alternatiu. Justament sobre aquest tema el geògraf francès Richard Pointelin (Dole, Jura, 1979) acaba de presentar una interessant tesi doctoral a la Universitat de Girona: L’habitat alternatif en Catalogne, un modèle émergent? La (re) naissance d’une troisième voie” entre pragmatisme et utopie.

La investigació, que ha estat dirigida pel professor Joan Vicente, es proposa d’estudiar les formes de producció, accés, titularitat i ús de l’habitatge alternatives als canals de promoció i tinença pública o privada. Així, analitza, a partir de l’estudi d’una vintena de casos, les diverses modalitats d’habitatge alternatiu que s’han desenvolupat en els darrers anys a Catalunya: la masoveria urbana, la cessió d’ús, el dret de superfície, les diverses variants de cooperativisme, la propietat temporal o compartida. En resulta un fris de gran interès no tant per la magnitud quantitativa del fenomen, sinó sobretot pels suggeriments  que se’n poden derivar a l’hora de cercar alternatives a la qüestió habitativa.

En efecte, en certa manera, les iniciatives d’habitat alternatiu poden ser vistes com la translació en l’àmbit de l’habitatge de les pràctiques d’innovació social a les que ja ens hem referit aquí diverses vegades: aquelles que combinen la voluntat de satisfer les necessitats bàsiques dels ciutadans fora dels mecanismes habituals del mercat o de l’Estat i, al mateix temps, reivindiquen i proposen formes alternatives d’organització social. D’aquesta manera, les iniciatives d’habitatge alternatiu, tot i les seves limitacions i contradiccions, constitueixen més que un símptoma de malestar: mostren potser la propensió de parts creixents de la ciutadania de sortir del miratge de la “societat de propietaris” que tan negatius efectes ha tingut, i cercar noves formes de viure i conviure. 

Una interpretació innovadora del boom immobiliari 1997-2006

El cicle immobiliari expansiu que van conèixer Catalunya i Espanya en el període del canvi de segle ha estat considerat, justament, com un dels principals factors que han contribuït a la crisi econòmica actual. Els trets principals del procés, que comportà un extraordinari augment dels preus, han estat normalment explicats en primer lloc per l’entrada, amb finalitats especulatives, d’un gran volum d’actius financers en els mercats immobiliaris, que hauria comportat un exacerbat desenvolupament de la construcció d’obra nova, i, al final del cicle, un empitjorament de la situació econòmica i residencial de moltes famílies, degut a l’endeutament i les dificultats d’accés.  

La realitat, tanmateix, resulta força més complexa que aquestes interpretacions simplificadores, tant pel què fa a les causes com a les conseqüències del cicle. Així ho demostra, si més no per la realitat metropolitana barcelonina, la tesi doctoral del geògraf Carles Donat que acaba de presentar-se al Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona. La recerca fou llegida davant del tribunal integrat per la demògrafa Anna Cabré, professora del Departament de Geografia de la UAB i Directora del Centre d’Estudis Demogràfics, l’urbanista Francesco Indovina, professor del Dipartimento di Architettura de la Univeristà di Sassari, i l’arquitecta Zaida Muxi, del Departament d’Urbanisme de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, i obtingué la màxima qualificació.

La investigació, que porta per títol L’habitatge a la regió metropolitana de Barcelona durant el cicle immobiliari 1997-2006: una aproximació a partir de les necessitats residencials de la població, s’aproxima al tema des d’una perspectiva que pot considerar-se innovadora. Així, l’estudi para especial atenció a les necessitats de la població originades per la formació (i desaparició) de llars, els moviments migratoris i la voluntat de millora de l’habitatge, és a dir, l’impacte que els factors demogràfics tingueren en l’evolució del mercat immobiliari durant el període estudiat.

D'aquesta manera, la recerca conclou que les principals variables explicatives de l’evolució del cicle immobiliari a Catalunya han de cercar-se no només en l’evolució dels mercats financers, el preu del diner i les pulsions especulatives, sinó també en una conjuntura molt particular pel que fa a les necessitats d’habitatge de la població, en la que han vingut a coincidir l’arribada a l’edat d’emancipació de les generacions nombroses dels anys seixanta i setanta (entre 1 i 1,35 milions de joves), la tendència a la disminució de la grandària de la llar (de 2,9 a 2,6 membres) i la presència de saldos migratori reiteradament positius (fins un total acumulat de 713.000 persones). Això generà una demanda neta extraordinària, que només pel què fa a la formació de noves llars suposà, al llarg del període, la demanda de més de 620.000 unitats. Els factors demogràfics també tingueren una notabilíssima incidència en l’oferta d’habitatge, ja que, per raó de l’envelliment de la població entraren en el mercat d’habitatge de segona mà un gran nombre d’unitats: al llarg de tot el període, a la regió metropolitana de Barcelona, per cada 100 unitats d’obra nova, n’entraren al mercat 49 per raó de la desaparició de llars atribuïda a la mortalitat.

La investigació té una notable importància per diverses raons. En primer lloc, des del punt de vista metodològic, suposa la utilització per a l’estudi de la qüestió de l’habitatge de dades procedents de l’Enquesta sobre els hàbits i les condicions de vida de la població, que, posades en relació amb d’altres fonts, ofereixen una perspectiva particularment interesant. En segon lloc, la recerca obre una línia interpretativa nova per a l’explicació del cicle immobiliari a Catalunya, cicle que, com es sabut, es troba en bona mesura en els orígens de les dificultats econòmiques actuals. Finalment, la tesi te la voluntat d’aportar no només conclusions de caràcter científic i disciplinar, sinó també contribuir al debat sobre en matèria de polítiques d’habitatge.
[Fotografia: O. Nel·lo]

Urbanoporosi: nostàlgia reflexiva que mou a l'acció

Georg Simmel concebia l’arquitectura com “la més sublim de les victòries de l’esperit sobre la natura”, ja que, a través d’un projecte concebut per la voluntat humana, l’arquitectura aconsegueix que la matèria es plegui a les seves exigències fins a assolir una utilitat, una estètica i un equilibri perdurable. Ara bé, afirmava, tal perfecció te el seu contrapunt en la imatge de les ruïnes: “Aquest singular equilibri entre la matèria, mecànica, inert, que resisteix passivament la pressió, i l’esperit, que afaiçona, que apunta a les altures, desapareix tan aviat com l’edifici cau. Llavors, les forces purament naturals es sobreposen a l’obra de l’home: l’equilibri entre natura i esperit, representat en l’edifici, s’escora a favor de la primera. Aquest desplaçament produeix una tragèdia còsmica que, així ho sentim, llença les ruïnes a les ombres de la melancolia; l’enrunament apareix com una venjança de la natura per la violència a la que la va sotmetre l’esperit al pretendre conformar-la al seu projecte”.

Acaba de publicar-se Urbanoporosi. Sabadell i els silencis urbans, una obra que, per diverses raons, fa pensar en les reflexions, tan suggeridores, del filòsof alemany. El llibre és fruit de la tasca del col·lectiu (Sa)badall, integrat per la fotògrafa Berta Tiana i pels geògrafs Bernat Lladó i Maties Serracant. Els autors, varen realitzar una acurada exploració de la ciutat vallesana amb l’objectiu de descobrir-ne i inventariar-ne els “buits urbans”, és a dir, els solars, habitatges, naus, locals o equipaments que, tot ocupant com a mínim una parcel·la, es trobessin palesament abandonats, en venda o en lloguer. D’aquesta tasca en va sortir una quantificació (1.238 parcel·les -equivalents a 74 ha- i 218 locals), una cartografia i una col·lecció de fotografies d’excel·lent factura, els quals varen donar origen a una exposició a l’Aliança Francesa de Sabadell durant la primavera de l’any passat, exposició que fou acompanyada d’un cicle de debats ciutadans. Són aquests materials els que, juntament amb sengles textos dels autors, s’apleguen ara en el llibre.

Com dèiem, les imatges de les cases angleses abandonades, els balcons esbatanats, les portes tapiades, la vegetació que ja s’insinua en teulades i baixants, poden portar cap a les “ombres de la melancolia”. Un sentiment semblant al que susciten les imatges de les urbanitzacions iniciades en el període del boom immobiliari i deixades sense acabar, tan ben copsades per Julia Schulz-Dornburg, en les seves Ruinas modernas. Però, com en el cas de l’arquitecta alemanya, els autors no s’aturen pas en aquest sentiment més o menys delinqüescent. Al contrari, l'estat de coses descrit, que no és de cap manera privatiu de la seva ciutat, els sembla alhora una ofensa i una oportunitat. Així, analitzen els orígens dels buit urbans, relacionen la seva existència amb els cicles econòmics i amb l’estructura de la propietat, denuncien el malbaratament del patrimoni i exigeixen de la societat i de les administracions públiques una reacció per tal de reutilitzar-los en benefici de la col·lectivitat. Advoquen doncs no per la nostàlgia, sinó per una “nostàlgia reflexiva” que mou a la proposta i a l’acció. Una acció que permeti fer front a la formidable paradoxa de que, mentre tantes famílies tenen enormes dificultats a l’hora d’accedir a (o de mantenir) l’habitatge, “Espanya és” –segons José Manuel Naredo- “líder europeu en la destrucció, per demolició o ruïna, del seu propi patrimoni immobiliari”.

La "pacificació" de les favelas a Rio de Janeiro

Ciutat "forma" i ciutat "informal": la favela de Providência des
de les instal·lacions esportives de la "Vila Olimpica" de Gamboa

L’amable invitació de la Pontificia Universidade do Rio de Janeiro ens ha permès conèixer de més a prop, fa tot just unes setmanes, la problemàtica de l’habitatge i la rehabilitació urbana a la gran metròpolis carioca i, en particular, els intents d’allò que s’ha vingut a denominar la “pacificació” d’algunes de les seves favelas.

Com és ben sabut, una part substantiva de la població de la ciutat de Rio de Janeiro viu en aquestes aglomeracions d’habitatges, sense disposar de títol formal de propietat, amb grans mancances de serveis urbanístics bàsics, privats d’equipaments, ubicats en àrees de notable pendent i exposats sovint al risc geològic. La contrapartida rau en el fet que, en bona part dels casos, les favelas, per la seva localització, permeten als grups socials més pobres, que no podrien pagar un habitatge “formal” a la ciutat, disposar de proximitat a la feina, el comerç i les oportunitats de la vida urbana. Les dades, sempre opinables, permeten validar a grans trets aquestes característiques: segons el cens de l’any 2000, més d’un milió dels gairebé sis milions d’habitants de la ciutat de Rio vivien en favelas. Això representava un 18,9% de la població, mentre en la resta de ciutats de l’Estat de Río de Janeiro el percentatge no arribava al 4% dels seus habitants (vegeu per aquestes i altres dades, el treball de la sociòloga Maria Josefina Gabriel Sant’Anna, publicat en el recomanable volum col·lectiu Rio de Janeiro. Um território em mutaçao, 2012). El seu caràcter informal, l’escassa presència de l’administració i la concentració de població de baix nivell de renda ha afavorit, com ha estat repetit fins a la sacietat i l’estigmatització, que part important d’aquests barris presentin un elevat nivell de violència i hagin quedat sota el control de màfies criminals.

Una iniciativa innovadora (i polèmica) desenvolupada en els darrers anys són els intents de “pacificació” de les favelas realitzats per les Unidades de Polícia Pacificadora (UPPs). Les UPPs són una modalitat de policia comunitària que va començar a ser implantada l’any 2008 pel govern de l’Estat de Rio. La seva forma d’actuar, respecte la qual pot veure’s un interessant article del periodista Misha Glenny a FinancialTimes de 4.11.2012, segueix sempre un mateix patró: s’inicia amb una operació militar de xoc, que suposa l’ocupació policial del barri, a partir de la qual les UPPs s’hi estableixen de manera regular i permanent. En resulta, segons ens diuen, una disminució dràstica de la criminalitat organitzada i una efectiva reducció del nombre de morts derivades de les seves activitats. L’operatiu policial hauria d’anar acompanyat de la introducció de programes d’educació i altres mesures socials, que, segons sembla, es troben encara en les fases inicials.

L’opinió de la població, tant la del conjunt de la ciutat com la dels habitants de les favelas “pacificades”, així com la dels mitjans de comunicació i dels estudiosos urbans amb qui hem pogut parlar, sembla apuntar de manera majoritària a  que la iniciativa resulta un èxit pel que fa a la reducció, en el territoris afectats, de la criminalitat. Tanmateix, la seva implantació està resultant també polèmica per diverses raons. En primer lloc, els estudiosos indiquen que la localització geogràfica de les intervencions no sembla pas respondre només als criteris de la lluita contra el crim: s’estaria intervenint de manera prioritària no pas en les favelas més violentes, sinó en aquelles més properes als barris formals, on viuen les capes mitjanes. En segon lloc, els processos de pacificació van acompanyats, de manera potser inevitable, de la implantació de nous usos i del risc de l’expulsió de la població que hi habita per noves activitats: la construcció de telefèrics o escales mecàniques accedir al capdamunt dels morros on s’assenten algunes favelas, com Providência, Alemao o Vidigal, permetrà certament gaudir d’excel·lents vistes sobre les reputades badies de la costa carioca –Leblon, Ipanema, Copacabana, Botafogo, la badia de Guanabara...- però també poden ser l’esca de la conquesta del barris per activitats econòmiques fins ara impensables (ja han sorgit las primeres iniciatives de turismo na favela a Vidigal, entre d’altres) i, en el futur, potser pel mercat immobiliari “formal”. En tercer lloc, la criminalitat òbviament no desapareix, sinó que es trasllada a d’altres favelas, sovint més allunyades del centre urbà, algunes de les quals, com Vila Kennedy, han vist deteriorar-se les seves condicions de seguretat (és veritat que també s’ha començat a “pacificar” algunes d’aquestes, però les veus crítiques denuncien que coincideixen amb àmbits clau per les operacions infraestructurals i urbanes associades a la celebració a la ciutat de la Copa del Món de Futbol de 2014 i dels Jocs Olímpics de 2016). Finalment, la desaparició de les màfies sembla haver comportat l’emergència en les favelas intervingudes de modalitats de petita delinqüència i altres formes de violència (familiar, sexual) que aquelles tenien relativament sota control.

Siguin quines siguin l’eficiència de la tàctica policial i les seves motivacions, el que sembla evident és que, únicament amb intervencions d’aquest tipus resultaria del tot impossible resoldre el problema de l’habitatge, de l’exclusió i, per tant, de la violència urbana. Aquests dependran, és clar, en primer lloc d’una distribució més equitativa de la renda, la qual, com han mostrat treballs recents de R.C. Barros et al. continua essent molt assenyaladament desigual: l’any 2007, en el conjunt del Brasil, el percentatge de renda apropiat per l’1% més ric de la població equivalia pràcticament al percentatge que anava al 50% més pobre. Tanmateix, els autors coincideixen en assenyalar que, de 2004 ençà, la combinació de l’accelerat creixement econòmic (que ha portat el Brasil entre les 10 economies més potents del món) i de l’increment de les polítiques de distribució social de les presidències de Lula da Silva i Dilma Rousseff,  estarien produint una reducció molt notable de la desigualtat. Aquesta es podria demostrar en la caiguda consistent dels índexs de concentració de la riquesa, i hauria permès sortir de la pobresa i de la misèria una part creixent de la població (per dades sobre aquest procés a la regió metropolitana de Rio, vegeu el treball d’André Salata et al., en el volum més amunt citat).

Aquestes dades permetrien ser moderadament optimista a mitjà i llarg termini. Mentrestant, per fer front al problema immediat de l’habitatge el govern brasiler ha impulsat el programa Minha casa, minha vida que te per objectiu dotar d’habitatge als sectors socials més desafavorits. Es tracta d’una iniciativa de gran ambició, que, segons l'administració, després d'una primera fase en que han estat contractades un milió d'unitats d'habitatge, permetrà construir-ne dos milions fins l'any 2014. El programa no ha estat exempt, tampoc, de interpretacions polèmiques. Així, alguns autors crítics, com l’arquitecta Rose Compans, que treballa a la Prefectura de la ciutat de Rio, han indicat que, degut a les dotacions econòmiques disponibles, resulta molt difícil que vingui a disminuir de manera efectiva el dèficit d’habitatge i, per la localització de les intervencions, podria contribuir a agreujar encara la segregació espacial. En tot cas, sembla ben clar que el problema de l’habitatge i de la criminalitat no podran resoldre’s exclusivament a través de programes sectorials de vivenda o de intervencions policials. A Rio, i a qualsevol altre ciutat, l’equació minha casa, minha vida, ha de poder ser resolta també (i potser en primer lloc) en la direcció minha vida, minha casa: sense una modificació substancial  del repartiment de la riquesa i de les oportunitats de vida els problemes urbans no tenen solució possible. 

Cicle de conferències: "Ordenació del territori. Teoria i pràctica"

El Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, en el marc del seu Master d’Estudis Territorials i de la Població, organitza un cicle de conferències sobre L’ordenació del territori: teoria i pràctica.

El cicle, coordinat pel professor Oriol Nel·lo, oferirà una panoràmica de la metodologia i l’aplicació pràctica dels instruments de planificació territorial vigents a Catalunya, exposada per bona part dels experts i tècnics que han tingut i tenen un paper rellevant en la seva elaboració i aplicació.

Les dotze conferències tindran lloc entre l’1 desembre i el 31 de gener, en els dies que s’indiquen en el programa següent, a la Sala d’Actes de la Facultat de Lletres de la UAB (B-7/1056), entre les 18h a les 19.30h de la tarda.

Les sessions són obertes a tota la comunitat universitària, així com a les persones interessades que vulguin participar-hi. Per assistir-hi és necessari inscriure’s prèviament a conferencies.ordenacio.territori@uab.cat . Es lliurarà un certificat d’assistència als inscrits que segueixin el conjunt del cicle. Les places són limitades.

PROGRAMA

1 de desembre 2011 

LA DIMENSIÓ EUROPEA DE LA PLANIFICACIÓ TERRITORIAL

per Claire Colomb, Profesora de Sociologia Urbana i Ordenació del Territori Europeu The Bartlett School of Planning, University College London (UCL), Investigadora Marie Curie, Institut d’Estudis Europeus.

13 de desembre 2011

L’ELABORACIÓ I APLICACIÓ DELS PLANS TERRITORIALS  A CATALUNYA

per Juli Esteban, arquitecte, Departament de Territori i Sostenibilitat, Director del Programa de Planejament Territorial de la Generalitat de Catalunya, 2004-2010.

  

15 de desembre de 2011

EL PLA TERRITORIAL METROPOLITÀ DE BARCELONA: CONTINGUT I MÈTODE

per Josep Maria Carrera, arquitecte, Director de Planificació Territorial de l’Institut d’Estudis Territorials, coordinador de l’equip redactor del Pla Territorial Metropolità de Barcelona.

20 de desembre de 2011

L’ELABORACIÓ DE LA MEMÒRIA DELS INSTRUMENTS DE PLANEJAMENT TERRITORIAL: CONTINGUT, MÈTODE I RECURSOS

per Joan López, geògraf, director de l’àrea d’estudis urbans de l’Institut d’Estudis Territorials i membre de l’equip redactor del Pla Territorial Metropolità de Barcelona 

22 de desembre de 2011

EL DESPLEGAMENT DELS PLANS DIRECTORS URBANÍSTICS: CINC ANYS D’APLICACIÓ DEL PLA DIRECTOR DEL SISTEMA COSTANER  

per Pilar Riera, geògrafa, professora del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona i Isabella Longo, arquitecta, Observatori de la Urbanització.

10 de gener de 2012

LES RESPOSTES A LA PROBLEMÀTICA DE L’HABITATGE: POLÍTIQUES PÚBLIQUES I COMPROMÍS SOCIAL

per Carme Trilla, economista, responsable del Servei de Mediació per l’Habitatge de Càritas Diocesana de Barcelona.

12 de gener de 2012

UNA METODOLOGIA PER A LA CONSTRUCCIÓ DE LA NOVA CIUTAT: LES ÀREES RESIDENCIALS ESTRATÈGIQUES

per Joan Llort, arquitecte, Director Tècnic de l’Institut Català del Sòl.

 17 de gener de 2012

ELS REPTES DE LA REHABILITACIÓ URBANA: L’EXPERIÈNCIA DE LA LLEI  DE BARRIS

per Oriol Nel·lo, geògraf, professor del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona.

19 de gener de 2012

LA GESTIÓ DEL PAISATGE I ELS SEUS INSTRUMENTS: CATÀLEGS, DIRECTRIUS, CARTES, ESTUDIS I INFORMES

per Jaume Busquets, geògraf, cap d’àrea de paisatge del Departament de Territori i Sostenibilitat.

24 de gener 2012

LA URBANITZACIÓ DE BAIXA DENSITAT A CATALUNYA: REALITATS I ALTERNATIVES DE GESTIÓ

per Francesc Muñoz, geògraf, professor del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona

26 de gener 2012

ELEMENTS DE DESPLEGAMENT I AVALUACIÓ DEL PLANEJAMENT

per Josep Báguena, geògraf, Diputació de Barcelona, Rufí Cerdán, geògraf, Departament de Territori i Sostenibilitat.

31 de gener 2012

SISTEMES D'INFORMACIÓ GEOGRÀFICA PER A L'ORDENACIÓ DEL TERRITORI: EL MAPA URBANÍSTIC DE CATALUNYA

per Eduard Rosell, arquitecte, Subdirector General de Planificació Territorial i Paisatge, Departament de Territori i Sostenibilitat