El procés d'urbanització a través de la imatge nocturna de la Terra

El proper dia 2 de desembre es celebrarà a Barcelona la Jornada "La llum de la ciutat. L'estudi del procés d'urbanització a través de la imatge nocturna de la Terra".
La trobada té per objecte donar a conèixer els resultats del projecte de recerca sobre aquest tema, conduit pel Grup d'Estudis sobre Energia, Territori i Societat (GURB) de la Universitat Autònoma de Barcelona, en el qual s'ha estudiat l'evolució de les principals ciutats espanyoles entre 1992 i 2012 a partir de l'imatge satel·litària nocturna de la Terra.
La recerca constitueix una aportació innovadora a l'estudi del procés d'urbanització a Espanya en el tombant del segle XXI i permet de constatar com l'extensió de la lluminositat urbana (i per tant els usos urbans del sòl) supera de molt la superfície de sòl urbanitzat. Uns primers resultats de la investigació han estat presentats al 33è congrés de la Unió Geogràfica Internacional  celebrat a Beijing el mes d'agost de 2016 i es troben en curs diverses publicacions al respecte.
En la Jornada, organitzada conjuntament entre GURB i la Societat Catalana d'Ordenació del Territori, intervindran Oriol Nel·lo, director de la recerca, i els membre de GURB Jordi Martín, Joan López i Joan Checa, que en presentaran els principals resultats. A continuació, les aportacions de l'estudi seran contrastades amb d'altres aproximacions a l'estudi del procés d'urbanització: Antonio Font, de la Universitat Politècnica de Catalunya, parlarà sobre l'evolució dels teixits urbans; de Fernando Prieto, de l'Observatorio de la Sostenibilidad, sobre la mesura de l'artificialització del sòl; i Jordi Corbera, de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, sobre l'anàlisi dels fenòmens territorials a partir de la lluminositat.
L'acte, que ha estat concebut com un seminari de debat, comptarà amb una fila 0 d'experts que han estudiat l'evolució del procés d'urbanització en contextos diversos: Manuel Carrero de Roa, del Centro de Cooperación y Desarrollo Territorial, Universidad de Oviedo; Marc Montlleó, de l'Agència Barcelona Regional i vice-president de la SCOT; José Maria Feria, Universidad Pablo Olavide, Sevilla; Carmen Zornoza, Universitat de València, Josep Vicent Boira, Secretari d'Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori de la Generalitat Valenciana; i Angelo Mazza, de la Università Federico II, de Nàpols.
La Jornada, que serà inaugurada per Josep Báguena, president de la SCOT, tindrà lloc a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans, carrer del Carme 47 de Barcelona, entre les 9 i les 14 h. L'assistència és gratuïta però cal efectuar incripció prèvia a l'adreça: gurbuab@gmail.com.  

Turisme i urbanització a les Illes Balears

L’expansió de les activitats turístiques fa que hagin esdevingut un dels principals factors explicatius de les dinàmiques urbanes en moltes parts del planeta. Això és particularment cert en aquells territoris on per raons geogràfiques i històriques el turisme és el principal sector inductor del creixement econòmic, com és el cas de les Illes Balears.

Precisament sobre aquest tema acaba de presentar-se la tesi doctoral del geògraf Antoni Pons. Turisme, illeïtat i urbanització a les Illes Balears (1956-2006). La recerca, dirigida pel professor Onofre Rullan, ha estat realitzada en el marc del Departament de Geografia de la Universitat de les Illes Balears i s’interessa en particular per la relació entre el desenvolupament turístic i el creixement urbanístic, tot parant especial atenció a determinar si la condició insular ha pogut representar un fre o un incentiu per al procés urbanitzador.

Pons basa la seva recerca sobretot en l’estudi del procés d’artificialització del sòl. Així, mostra com en cada etapa del desenvolupament del turisme balear (allò que Rullan de manera força gràfica ha denominat els seus tres booms successius) ha suposat ritmes i magnituds diverses d’ocupació del sòl. D’aquesta manera, el període 1956-1973, en que s’esdevingué l’arribada del turisme de massa i es caracteritzà, sobretot, pel desenvolupament de la indústria hotelera, el ritme d’ocupació del sòl avançà a raó de 406 ha/any. La fase subsegüent, 1973-1996, caracteritzada per un desenvolupament de caràcter més extensiu i un turisme més residencial suposà un ritme d’ocupació del sòl de 661 ha anuals, de manera que hom pot considerar que, per un període de dues dècades, la urbanització suposà cada any l’artificialització d’una superfície equivalent gairebé a la del districte de  l’Eixample de Barcelona (que compta amb 757 ha). Finalment en la darrera etapa, 1996-2006, el ritme d’ocupació del sòl es reduí de manera considerable, per abastar unes 360 ha anuals.

Les reflexions que poden derivar-se d’aquesta aportació són de notable interès. En primer lloc, es constata els diversos ritmes i modalitats que l’ocupació de sòl presenta en les diverses illes segons la intensitat que en cada moment hi té el desenvolupament del fenomen turístic: el relatiu retard de Menorca que, en part, s’ha esvaït en els darrers anys; l’eixelebrat creixement d’Eivissa; la resistència de Formentera, tot i l’increment extraordinari de la freqüentació de visitants,...

També cal constatar que els ritmes del procés d’urbanització a les Illes no són del tot coincidents amb els trets dominants del procés d’urbanització al conjunt de l’Estat espanyol. Així, per exemple, es dóna la paradoxa de que, en el període 1996-2006, quan en el conjunt d’Espanya l’artificialització del sòl és particularment intensa, a les Illes Balears sembla frenar-se. Així, mentre en el conjunt d’Espanya s’artificialitza en tot just 10 anys una superfície de prop de 3.400 km2 (equivalent, doncs, gairebé a una illa de Mallorca sencera), a les Illes Balears el ritme d’ocupació del sòl decreix. Això no pot pas deure’s a l’esgotament del sòl disponible, ni tan sols en els àmbits costaners: el litoral balear, com el mateix Antoni Pons explica, presenta percentatges d’urbanització inferiors a les costes mediterrànies peninsulars, com el litoral valencià o català. Pot ser atribuït, doncs, el fenomen a la combinació de la pressió dels moviments ambientals i d’un lobby hoteler desitjós de limitar la competència? Té a veure amb el pas del turisme de massa al turisme residencial? Pot ser una mostra de l’èxit relatiu de les polítiques de protecció?

Una altra qüestió d’interès que mostra la recerca de Pons -també contradictòria amb els tòpics més habituals- és el progressiu desplaçament de la pressió urbanitzadora cap a l’interior de les illes. Així, si es consideren les hectàrees per any de creixement de la urbanització segons la distància a la costa es pot constatar el següent: el període del primer boom turístic (1956-1973) l’artificialització del sòl en els territoris situats a més de 2 km de la costa representava només el 31,8% del total; en el període 1973-1995 era ja el 41,6%; i en la dècada 1996-2006 pujava al 59,7%. En aquesta circumstància, l’esquema clàssic que s’havia utilitzat per descriure el procés d’urbanització balear sembla trontollar. La vella imatge de l’enfortiment de les majors ciutats de cada illa, acompanyada d’una anella d’urbanització litoral més o menys intensa dóna pas ara a una realitat més complexa: l’afebliment de la macrocefàlia de les capitals de cada illa, la integració del territori, l’afebliment de les jerarquies territorials i la dispersió de la urbanització. Cada una de les illes està esdevenint –o ha esdevingut ja- com una única ciutat integrada.

Finalment, el procés d’urbanització balear ajuda a confirmar allò que cada vegada resulta més evident. Per a la comprensió de les transformacions urbanes contemporànies en països com el nostre la mesura de l’artificialització del sòl és, certament, molt important. Però d’altres fenòmens tenen un pes tan o més important: els canvis d’ús dels teixits existents, les relacions funcionals, les transformacions en els hàbits i les formes de vida,... L’activitat turística, com bé mostra la tesi d’Antoni Pons, exacerba aquestes tendències generals i per això el seu estudi (i el seu govern) resulta  tan útil i necessari.

El mite legal de la ciutat compacta

La qüestió de la densitat urbana és un dels temes principals de la pràctica i el debat urbanístic. De fet, l’evolució contemporània de la disciplina té els seus orígens, en bona mesura, en la preocupació pels efectes de la densitat excessiva de les ciutats sorgides de la revolució industrial. Tanmateix, durant els darrers cinquanta anys, en bona part de la teoria i la pràctica urbanística, la preocupació per l’alta densitat urbana s’ha anat veient reemplaçada per la inquietud suscitada pel fenomen invers: la proliferació de la urbanització de baixa densitat.

En efecte, tot i que ja hi havia, òbviament, antecedents anteriors, a partir de mitjans del segle XX la millora de les infraestructures de comunicació i, en particular, la generalització en l’ús de l’automòbil privat, han permès una extensió sense precedents dels espais urbanitzats, molts dels quals han adoptat densitats destacadament reduïdes. El fenomen, que té com expressió paradigmàtica la difusió de la urbanització als Estats Units d’Amèrica en els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial i s’ha generalitzat, amb diverses variants, en molts països, ha estat assimilat a una “explosió de la ciutat”, en el sentit de que ha tingut com efecte la transmutació de la forma urbana tradicional i la dispersió de la urbanització sobre territoris molt amplis. Els efectes negatius d’aquesta dinàmica –en termes de l’artificialització del sòl, la mobilitat, el cost dels serveis, el consum energètic i la segregació social, entre d’altres- han portat a bona part de la teoria urbanística a propugnar la necessitat de limitar la proliferació dels assentaments de baixa densitat.

Aquesta preocupació s’ha anat obrint camí no només en el camp de la doctrina urbanística, sinó també del planejament i fins i tot de la normativa legal. Així, les directrius per la planificació territorial a Europa indiquen la necessitat de contenir els desenvolupaments de baixa densitat, diverses legislacions estatals (la espanyola, la italiana) han inclòs mesures concretes per tal de reduir l’anomenat “consum de sòl” i el planejament –ja sigui el territorial o l’urbanístic- tendeix a adoptar el criteri de la compacitat i la densitat urbana com a guia. Val a dir que, en aquest camp, el pas des dels pronunciaments de principis –més o menys retòrics- a les disposicions pràctiques no ha estat gairebé mai expedit, que les normatives adoptades solen ser recents i que la seva aplicació ha de ser dilatada en el temps. Per tant, resulta difícil de debatre’n encara els efectes. Tot i així, resulta indiscutible que la voluntat d’intervenir per tal d’aconduir o limitar els desenvolupaments urbans de baixa densitat va obrint-se pas, amb major o menor efectivitat, en la normativa urbanística europea (i també nordamericana).

Sobre aquest tema, d’importància crucial per a la pràctica urbanística i per a l’evolució de les nostres ciutats, el jurista Joan Amenós acaba de publicar un interessant assaig titulat El mito legal de la ciudad compacta (Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona, 2015, 167 p.). Darrera aquest títol, volgudament provocatori, l’autor analitza el procés de dispersió de la urbanització als Estats Units d’Amèrica i a Europa Occidental; descriu el sorgiment del “mite de la ciutat compacta” en la cultura urbanística i la seva progressiva adopció per part de la legislació; i acaba oferint una breu panoràmica dels instruments normatius més habitualment utilitzats per tal de contenir-la: la planificació territorial, el planejament municipal i les legislacions sectorials.

En conjunt, l’obra d’Amenós, professor del Departament de Dret Administratiu a de la UAB, és una reflexió incisiva i intel·ligent, que cerca de trencar alguns dels llocs comuns sobre el desenvolupament urbanístic, la seva regulació i els seus efectes. Això el porta a adoptar posicions que resulten força contraposades, per exemple, a allò que en aquest àmbit propugna el planejament territorial vigent a Catalunya. Així, no només defensa que la dispersió urbana ja ocorreguda resulta molt difícilment reversible, sinó també que en molts casos no és convenient que l’Administració pública tracti de limitar nous desenvolupaments urbans dispersos, si aquests satisfan la demanda d’una part de la ciutadania.

Es dirà, amb raó, que algunes d’aquestes reflexions contenen munició eventualment utilitzable per aquells que propugnen una major desregulació dels usos del sòl. Podrà adduir-se també que resulten difícilment compatibles amb les conclusions de nombrosos estudis sobre els efectes ambientals de la dispersió urbana. Però no és negant el debat que la teoria i la pràctica urbanística avancen: els arguments del professor Joan Amenós mereixen ser escoltats i la seva discussió pot contribuir a moure les aigües, massa estancades, del debat urbanístic. 

Una topografia del lucre

Els grans fenòmens històrics deixen sempre la seva petjada sobre el territori. A Lleida, la conversió de la Seu Vella en fortalesa pels Borbons victoriosos, ara fa tres-cents anys, ha marcat fins els nostres dies de manera indeleble la imatge i el funcionament de la ciutat. A Barcelona i a d’altres ciutats, els eixamples del dinou ens transmeten encara les aspiracions, la capacitat i les limitacions de la burgesia ascendent. La primera industrialització ens ha llegat els paisatges de les colònies i les fàbriques de riu, esteses com un rosari a les vores del Llobregat i del Ter. Del creixement accelerat de la segona meitat del franquisme n’hem heretat, entre moltes altres coses, les perifèries d’habitatge de massa i els barris nascuts de processos d’urbanització marginal.     

El llegat que el període de desenvolupament urbanístic que ha tingut lloc a Espanya entre 1996 i 2007 transmet al futur està composat, en primer lloc, d’un conjunt de paradoxes econòmiques, socials i polítiques de gran entitat: el contrast entre l’enorme quantitat d’unitats d’habitatge construïdes i les dificultats d’amplis sectors de la població per accedir a tenir-ne, l’endeutament de les famílies i les empreses, els problemes de les hisendes públiques per mantenir la inversió i les prestacions socials, una vegada exhaurit l’endeutament –que, com una mena de “keynesianisme privat”- havia actuat com a motor del creixement econòmic.

Ara bé, al costat d’aquest llegat social i econòmic, es troba una abassegadora herència física, tangible, concreta. En d’altres ocasions en hem referit aquí a les magnituds quantitatives d’aquest fenomen pel què fa a la urbanització d’extensions enormes de sòl. Acaba, però, d’aparèixer una obra interessantíssima que explora el fenomen des d’una altra perspectiva: el seu impacte sobre el paisatge. Es tracta, del volum Ruinas modernas. Una topografia del lucro, de l’arquitecta alemanya, establerta a Barcelona, Julia Schulz-Dornburg (Barcelona, Editorial Àmbit).

L’autora ha detectat una seixantena d’urbanitzacions, iniciades en diversos llocs d’Espanya durant aquesta dècada, i deixades inconcluses. De l’exploració fotogràfica d’aquestes realitats n’emergeix un fris d’una gran força icònica, que mou, inevitablement a la reflexió sobre els processos contemporanis de transformació del paisatge, la degradació dels valors col·lectius per tal d’afavorir interessos eminentment privats i el malbaratament dels recursos naturals i patrimonials. El fet de que els exemples recollits siguin, en tots el casos, projectes inacabats subratlla encara, d’una manera gairebé esperpèntica, la iniquitat del procés i les seves conseqüències. De tot plegat, el lector n’extraurà una barreja d’indignació, preocupació, fascinació. Esperem que aquesta s’acompanyi també de la resolució d’organitzar-se per evitar que episodis com aquest tornin a repetir-se.  

El volum, que ha estat prologat pel geògraf Francesc Muñoz, i inclou textos de Rafael Argullol, Pedro Azara, Jordi Puntí i Oriol Nel·lo, serà presentat el proper dia 19 d’octubre, a les 19.30h. al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. 

Consum de sòl en l'Espanya de la "dècada prodigiosa"

El darrer número de la revista Ciudad y Territorio. Estudios Territoriales (vol. XLIII, num. 168, 2011) publica un interesant article amb el títol "Tendencias recientes de la evolución del territorio en España (1987-2005)". El treball, signat per Fernando Prieto, Mónica Campillo i José Manuel Díaz, analitza l'evolució d'alguns indicadors relacionats amb el procés d'urbanització i els usos del sòl en aquest període, com ara el consum de ciment, l'extensió dels regadius, la reforestació i l'artificialització del sòl per la urbanització i la construcció d'infraestructures.
L'estudi d'aquesta darrera qüestió ha estat realitzada a través de l'explotació de les imatges satel·litals procedents del projecte europeu Corine Land Cover. Tot i que la font presenta algunes deficiències pel que fa a la resolució i altres aspectes, permet una lectura longitudinal dels canvis en els usos del sòl durant les gairebé dues dècades compreses entre 1987 i 2005, és a dir en un lapse temporal decisiu per al procés d'urbanització a Espanya: aquell que es caracteritza per una assenyalada tendència a la dispersió de la urbanització sobre el territori i per l'acceleració dels ritmes constructius tant d'infraestructures com d'edificacions per a usos residencials, industrials i altres.
Doncs bé, segons els autors de l'estudi, entre 1987 i 2005 la superfície de sòl artificialitzat a Espanya va passar de 669.222 a 1.017.356 ha, amb un increment del 54,9%. El creixement mitjà anual del sòl així transformat durant aquest període és de 19.340 ha. D'aquesta manera, les 348.134 ha artificialitzades en aquestes dues dècades venen a representar la transformació d'una superfície equivalent a gairebé 35 vegades el terme municipal de Barcelona.
Particularment rellevant és l'anàlisi de les dades corresponents al quinquenni 2000-2005, és a dir, el període central d'allò que Eugenio Burriel ha denominat la "dècada prodigiosa" de l'urbanisme a Espanya. En aquest lustre el volum mitjà de sòl artificialitzat a l'any pujà fins a 27.666 ha: és a dir, 75,8 ha al dia, més de 3 ha cada hora. Això representa que cada deu dies, durant cinc anys, s'ha artificialitzat a Espanya un àmbit tan gran com un Eixample de Barcelona: un Eixample cada deu dies durant cinc anys, aquest ha estat el ritme.
Les dades, que sens dubte es podrien matissar i completar, indueixen a una reflexió sobre la sostenibilitat del model seguit i a les polítiques a aplicar cara el futur. El sòl és, per definició, un recurs no renovable i la reversibilitat de la seva artificialització és molt difícil a curt i a mitjà termini. Però la preocupació no hauria de derivar-se només de consideracions ambientals, funcionals i urbanístiques, sinó també directament econòmiques i socials. Fa uns dies ens referíem al paper de l'urbanisme en l'origen de la crisi econòmica actual: no ens hauria de fer reflexionar el fet que els tres països europeus que han consumit percentatges més alts de sòl en el període estudiat siguin precisament Irlanda, Espanya i Portugal?