Moviments urbans i institucions

Paul Hindemith, 1923

Segurament un dels aspectes més interessants de l’evolució dels moviments urbans en els darrers anys és el pas que alguns d’ells han fet des de considerar les institucions com una fortalesa enemiga a concebre-les com una arena en la que prendre posicions i, eventualment, com una eina a utilitzar amb finalitats transformadores. Aquest pas ha aconduït a que els ajuntaments de les principals ciutats espanyoles  -Madrid, Barcelona, Saragossa, Santiago de Compostel·la, la Corunya, Cadis,...- estiguin regits , d’ençà la primavera de l’any passat, per forces polítiques directament vinculades als moviments urbans. La capçalera del sistema urbà del país, les àrees més dinàmiques i poblades, estan experimentant doncs transformacions rellevants en el seu govern local i en les polítiques urbanes.

Es tracta d’un situació plena sens dubte d'incògnites, però també de potencialitats per als moviments.  Politòlegs i historiadors han explicat com per tal d’assolir els seus objectius el moviments socials han d’aconseguir que les seves demandes i aspiracions esdevinguin norma, disposició amb capacitat d’obligar. Per això, cap moviment pot renunciar a la seva relació amb les institucions: ha d’influir en l’àmbit institucional, d’ocupar-hi espais, i, si és portador d’un projecte alternatiu, ha de tractar de transformar les institucions en la seva totalitat.

Ara bé, la relació amb les institucions pot presentar  també riscos importants pels propis moviments. Cal recordar, per exemple, el declivi de les associacions de veïns a Barcelona i tantes altres localitats catalanes a partir de l’any 1979, precisament en el moment en el que alguns dels seus dirigents entraren en els ajuntaments i aquests feren seves, en part, aquelles que havien estat les reivindicacions ciutadanes. Marc Andreu, en el seu estudi recent sobre el moviment veïnal sota el darrer franquisme i la transició ha explicat amb precisió l’episodi.

En el context actual, el risc podria derivar-se de nou en renunciar a ser al mateix temps part del moviment i part de la institució. És exactament això el que, de manera gens casual, exigeixen els qui voldrien veure'ls afeblits: optar entre una de les dues posicions. El què els preocupa és probablement la potència que es derivaria de ser fort alhora en la societat i en l’administració pública. D’aquí els atacs continuats que els nous regidors reben cada vegada que reivindiquen els seus orígens i les seves lleialtats als moviments ciutadans. Uns atacs que, en el cas dels mitjans més extrems, més reaccionaris, no haurien de sorprendre. Ja ho deia Bertolt Brecht en un esbós de carta adreçada al compositor Paul Hindemith l’any 1934: “Us acusen d’escriure ‘Bewegungsmusik’ (música de moviment):  com voleu evitar-ho? Ells no volen, com és lògic, cap moviment. En cap sector. Ni sota cap pretext. Per què us haurien de deixar moure precisament a vós?”.

Més sorprenent resulta, en canvi, que l’exigència d’optar vingui d’alguns exponents del propis moviments. Una demanda que a vegades s’expressa en forma de sectarisme cap a d'altres forces polítiques, a vegades en forma de desconfiança injustificada envers les estructures i els professionals de les administracions, a vegades en forma d’exigència d’actuar sota el mandat imperatiu de comitès sectorials o assemblees veïnals. Donar satisfacció a aquestes pulsions portaria a oblidar que la capacitat de govern passa necessàriament per eixamplar els suports, gestionar amb eficiència i prendre decisions d’acord amb l’interès general. 

Els conservadors de tota mena reclamen posicions dicotòmiques i maniquees: ciutadà/governant, moviment/institució, societat/política. L’oportunitat transformadora rau, en canvi, en defensar la continuïtat entre les pràctiques ciutadanes i l’acció de govern, en la possibilitat de mantenir i afirmar el caràcter dual i amfibi, en la voluntat de ser alhora moviment i institució. 

Presentacions i debats sobre "La ciudad en movimiento"

Acte de presentació de La ciudad en movimiento
a la Societat Catalana de Geografia. D'esquerra a
dreta Joaquim Brugué, Josep Oliveras i Oriol Nel·lo

El proper 3 de febrer el Taller de Política ha organitzat un nou debat sobre el llibre La ciudad en movimiento. Crisis social y respuesta ciudadana (Madrid, Díaz & Pons Editores, 2015). L’acte tindrà lloc a la Llibreria Alibri de Barcelona, carrer Balmes 26, a les 18.30h. Per a l’ocasió, els organitzadors del Taller, Jaume Bellmunt i Antoni Gutiérrez-Rubí, han preparat un complert dossier sobre el tema a tractar, en el que figura una detallada ressenya del llibre a càrrec de Ricard Espelt.

El debat ve a unir-se al conjunt de discussions sobre el tema dels moviments socials urbans que s'han succeït en les darreres setmanes. Entre aquests cal destacar la conversa entre Marina Subirats i Marc Andreu que,  en el marc del cicle Les justes del Born, i amb la moderació de Josep Maria Muñoz, va tenir lloc al Centre Cultural del Born el dia 28 de gener, així com el seminari 15M y el futuro de la democracia, organitzat pel Grup d’Estudi sobre Llei i Filosofia de la Universitat Pompeu Fabra el passat 15 de desembre.

Pel què fa a La ciudad en movimiento, se n’han fet fins ara dues presentacions. La primera, el dia 9 de desembre de 2015 a la Societat Catalana de Geografia, de la que pot veure's la crònica signada per Josep Oliveras i Joan M. Garcia Ferrer i la segona el dia 2 de gener d’enguany al Centre d’Art i Natura de Farrera del Pallars. Així mateix, el periodista Siscu Baiges va realitzar una extensa entrevista sobre el llibre i n’ha fet públic el vídeo. Per altra banda, l’urbanista Francesco Indovina ha publicat també una recensió sobre l’assaig.

Es preveu així mateix la propera publicació de la traducció italiana del llibre, promoguda pel Laboratorio di Urbanistica e di Pianificazione del Territorio de la Università Federico II de Nàpols. Per llençar la iniciativa es celebrarà el proper dia 25 de febrer un debat sobre el llibre, amb la participació de Salvatore Visone, President del Col·legi d'Arquitectes de la Campania; Aldo Berlinguer, conseller de Territori de la regió Basilicata; Massimo Marrelli, professor emèrit i ex-rector Università Federico II; Francesco D. Moccia, president de l'INU Campania; Gugliermo Trupiano, director LUPT Università Federico II; i Angelo Mazza, investigador del LUPT i traductor del llibre a l'italià.     

[Fotografia: JM Garcia Ferrer] 

Barcelona: continuïtat o ruptura

Joan Hernández Pijuan, Jardí VII

Els recents canvis en el govern de Barcelona han posat de nou d’actualitat el debat sobre l’oposició entre continuïtat i la ruptura en les polítiques urbanes desenvolupades a la ciutat. En efecte, l’arribada al govern de forces polítiques i representants directament vinculades al moviments ciutadans ha portat a uns l’esperança i a d’altres el neguit respecte l’eventualitat de que es produeixi un ruptura radical en les polítiques urbanístiques, socials, econòmiques i ambientals impulsades per l’ajuntament.

Només el temps dirà fins a quin punt els desitjos i preocupacions d’uns i altres estaven justificats. En tot cas, la situació ha posat d’actualitat un debat referit a un altre moment de canvi: el de l’adveniment del govern democràtic a Barcelona, l’any 1979. Un debat en el que, de fa anys, concorren dues posicions diferenciades: per un costat, la d’aquells que consideren que la instauració de la democràcia municipal i les decisions preses sota les alcaldies de Narcís Serra i Pasqual Maragall varen representar una ruptura profunda amb les pràctiques i les polítiques de l’ajuntament presidit per Josep Maria Porcioles i Joaquim Viola; per l’altre, la dels qui veuen una continuïtat destacada en els interessos i els projectes defensats pel govern de l’ajuntament en una i altra etapa.

Es tracta d’un debat amb profundes implicacions polítiques, sobre el que darrerament han aparegut diverses aportacions de gran interès. La primera és el Reader Modelo Barcelona, 1973-2013, una col·lecció de textos aplegada i comentada per Josep Maria Montaner, Fernando Álvarez, Zaida Muxi i Roser Casanovas, que ofereix una panoràmica del debat sobre les polítiques urbanes a la ciutat i d’allò que se n’ha vingut a denominar el “model Barcelona”. La segona és l’estudi de Marc Andreu, Barris,veïns i democràcia. El moviment ciutadà i al reconstrucció de Barcelona (1968-1986), segurament l’estudi més aprofundit fins a la data sobre l’ascens i la davallada dels moviments socials urbans durant la transició i els primers anys de la democràcia. Finalment, la Fundació Catalunya-Europa ha promogut l’elaboració d’un estudi sobre El municipalisme de Pasqual Maragall, obra del politòleg Marc Pradel que es completarà aviat.

De la lectura d’aquests treballs, el lector que no es deixi encegar pel partidisme en traurà un judici matisat, allunyat de les visions simplificadores: tant de les que preconitzen l’existència d’un adamisme rupturista per part de les forces polítiques que arribaren a l’ajuntament l’any 1979, com les que asseguren que, més enllà de les representacions, en el pla de les realitats materials l’acció del nou ajuntament implicà no només el continuisme sinó fins i tot, en alguns aspectes, la radicalització de tendències iniciades per l’administració franquista.

Si prenem, per exemple, l'àmbit, sempre polèmic, de l’urbanisme, resulta evident que part de les polítiques desenvolupades es prefiguraren en el període pre-democràtic, en bona mesura mercès, precisament, a l’acció dels moviments veïnals. Entre aquestes destaquen, en particular, el Pla General Metropolità de 1976 i les notables adquisicions de sòl públic realitzades en els anys de la transició. Ara bé, resulta evident també que la ciutat que desplega el PGM -tot modificant-ne, a més, alguns aspectes particularment lesius (com la Via 0), la ciutat que aplica els standards sobre equipaments i zones verdes, la ciutat que emprèn la rehabilitació del centre i la millora dels barris de la perifèria obrera, ha conegut una ruptura certa amb la ciutat del Pla Comarcal del 1953, dels àtics “retranquejats” i de l’urbanisme “desarrollista” dels anys seixanta i setanta.

Això s’aplica també a l'anomenat el “model” de ciutat. Resulta dubtós que dos polítics eminentment pragmàtics com Josep Maria Porcioles i Pasqual Maragall, per citar els dos alcaldes més destacats de cada un dels períodes, tinguessin, d’antuvi, un “model” de ciutat. Això no vol dir pas que no disposessin d’una visió i unes estratègies, en les que sens dubte poden trobar-se alguns trets coincidents: la voluntat d’afermar el pes de Barcelona en el conjunt espanyol, la necessitat d’una administració singular a través de la carta municipal, el convenciment de la necessitat de comptar amb els propis recursos de la ciutat. Però les arrels i les implicacions de les visions d’un i altre són ben diverses. El municipalisme de Porcioles és hereu implícit de la Gross-Stadt somniada per la Lliga a inicis de segle i resulta finalista en ell mateix: la gran ciutat, la Gran Barcelona, ha d’esdevenir l’aparador del poder de la burgesia local i, sobretot, un espai per (i amb el que) fer negoci. El municipalisme barceloní de Maragall ha begut de Pi i Margall, d’Alomar, de Rovira i Virgili, i s’ha format tècnicament en l’estudi dels preus del sòl urbans i en el coneixement -a través d’autors com Harvey i O’Connor- dels efectes de la segregació urbana; és, per tant, un municipalisme no tant finalista com instrumental: vol transformar la ciutat perquè s’hi pugui viure millor i per tal que -a través de polítiques redistributives- aquesta millora arribi a tots els barris i a tots els ciutadans, fins que s’hi assoleixi, com va comentar alguna vegada, “el millor nivell de vida obrera d’Europa”.
Ara bé, més enllà dels mèrits i els defectes dels projectes polítics, allò que en determina els trets principals, no és tant l’actitud dels qui els encapçalen, ni tant sols l’explicació que ells mateixos ofereixen de les pròpies accions. Aquestes són, sens dubte, qüestions decisives, importantíssimes. Però allò que permet afirmar l’existència de la continuïtat o la ruptura és, sobretot, la relació de forces entre els grups socials, la capacitat de cadascun d’ells d’agrupar i mobilitzar els propis recursos, d’establir un discurs hegemònic sobre l’evolució de la ciutat i del país.
El principal ensenyament que, al nostre entendre, es deriva de l’estudi de la història recent de Barcelona és aquest: els canvis institucionals són certament rellevants, però la seva potència transformadora depèn no només de la capacitat i la voluntat dels seus líders, sinó també de la força i l'organització dels actors socials que els impulsen i els sustenten.