Gentrificació urbana i pensament crític

La noció de la gentrificació ha assolit enorme fortuna acadèmica en els darrers anys, en bona mesura per influx dels treballs de geògrafs radicals anglosaxons. Com és sabut, el terme es refereix als processos de desplaçament de població de menors recursos econòmics a través del mercat immobiliari o de polítiques urbanístiques, amb la finalitat de reemplaçar-la en determinats barris per població de més capacitat adquisitiva. Així, la gentrificació ha de ser entesa com una de les expressions de la segregació urbana que, al seu torn, és causa i efecte de la desigualtat social.
Precisament sobre aquest tema que el grup de debat Espais Crítics ha organitzat un col·loqui internacional a Barcelona entre els dies 14 i 16 de setembre. La trobada ha estat concebuda com una homenatge al geògraf escocès Neil Smith, un dels principals estudiosos de la qüestió, desparegut prematurament l'any 2012. Així, en el marc de l'encontre ha estat presentat el volum Neil Smith. Gentrificación urbana y desarrollo desigual, editat per Luz Marina García Herrera y Fernando Sabaté Bel, sisè volum de la col·lecció Espacios Críticos de la editorial Icaria, que dirigeixen els geògrafs Abel Albet i Núria Benach.
En els debats del col·loqui s'ha fet evident, per un costat, que la denúncia dels processos de gentrificació ha tingut efectes positius tant des del punt de vista social i polític com a acadèmic. La substitució forçada de la població en les àrees urbanes, ja sigui a través de polítiques públiques, ja sigui a través del mercat del sòl i l'habitatge, ja sigui a través de la combinació d'ambdos factors, sol resultar en un increment de les penalitats i les desigualtats que pateix la població de menor nivell de renda, entre les quals destaquen l'increment dels costos de transport, la pèrdua de les xarxes socials i la desarticulació política dels grups subalterns.
No obstant això, la torbada ha servit també per assenyalar el risc de que l'aplicació del terme "gentrificació" a processos socials urbans molt diversos pugui contribuir no només a la seva desnaturalització científica sinó també a conclusions polítiques de dubtosa utilitat. Així, s'ha evidenciat la necessitat de basar les anàlisis de les dinàmiques urbanes en estudis rigorosos i concrets i no en la simple aplicació o transposició de conceptes que no necessariament s'adiuen a les realitats descrites. D'aquesta manera, per exemple, el coneixement del règim de tinença de l'habitatge, l'anàlisi del paper dels moviments socials i l'estudi del caràcter complex de les actuacions administratives resulten essencials per tal de comprendre com els processos de segregació urana i gentrificació tenen lloc a la ciutats mediterrànies,
En conjunt, del col·loqui se'n pot derivar una crida: per tal de dirigir els processos de transformació urbana a través del govern públic i l'acció col·lectiva, utilitzem criticament el pensament crític!  

Envers la justícia espacial

Acaba d’aparèixer la versió en llengua castellana de l’obra del geògraf Edward W. Soja Seeking Spatial Justice. El llibre ha estat publicat per l’editorial valenciana Tirant lo Blanch, amb una interessant presentació del geògraf Josep Vicent Boira, dins la col·lecció Humanidades, que dirigeix el també geògraf Joan Romero. L’aparició del volum, que en la versió castellana porta per títol En busca de la justícia espacial, ve a ampliar per als lectors hispànics les possibilitats de conèixer l’obra de Soja, un dels geògrafs nord-americans contemporanis més influents.

Edward Soja ha esdevingut conegut sobretot per la seva reivindicació de la necessitat d’un “gir espacial” en el pensament social crític. Així, ha reclamat la conveniència peremptòria d’incloure en l’anàlisi social, tradicionalment abocada a l’estudi temporal dels fenòmens socials, els aspectes espacials. “Siguin quins siguin els teus interessos, poden avançar significativament si adoptes una perspectiva espacial crítica. El pensament espacial (...) no només pot enriquir la nostra comprensió de gairebé qualsevol tema, sinó també afegir potencial per expandir el nostre coneixement pràctic a accions més eficaces dirigides a millorar el món”, ha afirmat.

Els orígens i el desenvolupament d’aquesta línia de pensament en la trajectòria de l’autor poden ser seguits en l’excel·lent introducció a la seva obra que varen publicar ara fa uns anys els professors Abel Albet i Núria Benach (Edward Soja: La perspectiva postmoderna de un geógrafo radical, Icaria, 2010, col·lecció Espacios Críticos). En ella es poden veure com, des d’aquest punt de partida, l’autor proposa un ambiciós replantejament del pensament geogràfic contemporani, que s’ha concretat en tres obres majors: Postmodern Geographies (1989), Thirdspace (1996) i Postmetropolis (2000). El llibre que ara es publica en castellà, aparegut en anglès l’any 2010,  és un nou pas en aquesta trajectòria.

Així, el lector hi llegirà com Soja, afirma en primer lloc l’existència d’una relació dialèctica entre els processos socials i l’espai, de tal manera que aquest no és només condicionat i transformat per aquells, sinó que també els condiciona i en certa manera els afaiçona. Així, l’espai esdevé alhora motor i producte, causa i conseqüència dels processos socials. A partir d’aquesta asseveració, l’autor indica que la justícia social resulta inassolible sense prendre en consideració les desigualtats i els contrastos territorials: no només perquè les fractures socials  no es podran considerar superades mentre persisteixin assenyalades desigualtats territorials (entre barris, regions o països) a l'hora d'accedir a la renda i als serveis, sinó també perquè l’existència de les desigualtats territorial genera de manera permanent noves diferències socials.

Tot i que en ocasions la reflexió de Soja podria semblar excessivament referenciada en la realitat dels Estats Units i, en particular de la seva ciutat de Los Angeles, constitueix una aportació de gran interès: reprèn, amb tombants sovint innovadors, temes i línies de pensament ja iniciades per d’altres autors com Henri Lefebvre i David Harvey, amb l'obra dels quals sovint dialoga; constitueix una contribució útil des de la perpectiva geogràfica al debat, cada vegada més rellevant, sobre les desigualtats en les societats capitalistes; i té connexió directa amb temes que es troben a primer terme de l'agenda política, com el de la segregació urbana i els moviments d’innovació social. En resum doncs, En busca de la justícia espacial serà llegit amb profit per tots els qui es preocupen per la justícia social i els mitjans per atansar-s’hi.

[Fotografia: Mellon Senior Fellows Study Centre]

El corrent de Humboldt

Max Ernst, Humboldt Current (1952)
Fondation Beyeler

El dia 30 d’octubre va presentar-se a Barcelona el llibre de Franco Farinelli: del mapa al laberinto, obra del geògraf Bernat Lladó. El volum és el cinquè titol de la col·lecció Espacios críticos, publicada per l’Editorial Icaria, i ve a afegir-se als dedicats a l’obra de Edward Soja, Doreen Massey, Richard Peet i Francesco Indovina. Com és norma en la col·lecció, dirigida pels professors Abel Albet i Núria Benach, el volum consta d’una introducció en la que s’exposa la trajectòria professional de l’autor estudiat, una entrevista entre aquest i el curador del volum, una completa selecció de textos i un assaig crític sobre aquelles que constitueixen les seves principals aportacions al pensament geogràfic.

Franco Farinelli, de qui ja hem tingut ocasió de parlar en aquestes pàgines, és un dels principals i més innovadors geògrafs italians. Deixeble de Lucio Gambi, exerceix la docència a la Universitat de Bologna i és autor, entre d’altres títols, de Geografia. Un’introduzione ai modelli del mondo (2003), L’invenzione della Terra (2007) i La crisi della ragione cartografica (2009). La divulgació de la seva obra i d’alguns dels seus textos principals per al públic hispà resulta doncs una excel·lent notícia per a tots aquells interessats en l’avenç de la reflexió crítica sobre el territori.

La presentació del llibre ha coincidit amb la inauguració a la Fundació Miró de l’exposició Davant l’horitzó. La mostra, en paraules dels seus curadors, pretén aplegar “de manera anacrònica horitzons molt diversos que no semblen exhaurir-se i que porten cap el misteri i la complexitat de l’horitzó representat”. Així, l'exposició inclou una cuidada selecció d’obres de diversos períodes, des del paisatges romàntics fins a realitzacions contemporànies, en les que es vol fer confrontar la producció pictòrica sobre el paisatge elaborada en diversos períodes: de Modest Urgell a Joan Miró, d’Ansel Adams a Max Beckmann a David Hockney i a Antoni Tàpies, entre molts altres autors, amb un resultat fascinant.  

Tanmateix, l’exposició, tot i el seu interès, no facilita una aproximació a la comprensió de l’evolució de la reflexió geogràfica sobre el tema de l’horitzó. Reflexió que, com és ben sabut, ha estat estretament relacionada amb les arts plàstiques, en el sentit que la percepció del paisatge en bona mesura ha estat prefigurada i representada en la producció artística. En aquest sentit, l’enfocament “anacrònic” de la mostra, que separa volgudament les obres del seu context històric i vol fer-les “dialogar” entre elles com en un joc intertextual , obté certament contrastos suggeridors, però dificulta l’elaboració d’una lectura més orgànica de l’evolució de la significació de l’horitzó en l’art i el pensament modern i contemporani.

Precisament Farinelli ha escrit, a Geografia. Un'introduzione ai modelli del mondo, algunes pàgines formidables sobre aquest tema. Així, per exemple, ha explicat com la predilecció de Alexander von Humboldt per als horitzons boirosos, tan propis de la pintura romàntica alemanya, lluny de reflectir una simple afinitat estètica, constituïa de fet un projecte geogràfic deliberat, basat en una “calculada i coherent metàfora”. Els horitzons emboirats vindrien a ser pel gran geògraf l’expressió del “caràcter fatalment incomplert d’allò que veiem, estructuralment  inacabat d’allò que sabem, programàticament partidista (…) d’allò que fem”. Així, per Humboldt, com per Goethe, els horitzons indefinits i boirosos, lluny de ser una representació ingènua, són la mostra de la “dependencia de la descrició literària envers la pictòrica”. Més encara, Humboldt, estratega de la coneixença, aquells horitzons són la metàfora  de “totes les intencions projectuals, de tota projectualitat político-social: sempre a l’horitzó i mai assolida, i per això indeterminada en llurs formes menys properes”.  

El reconeixement d’aquesta visió complexa i problemàtica de l’horitzó es veurà posteriorment abandonada per aquella Geografia que no veurà en el paisatge més que un conjunt d’elements a inventariar. Aquesta aproximació descriptiva -que volgudament oblida o oculta que el subjecte també forma part del paisatge i que tota mirada tradueix interessos personals i socials- acabarà sent predominant a partir del tombant del segle XX. Les arts visives, i en particular la fotografia, acompanyaran (i en bona mesura precediran) aquest canvi transcendental. Canvi que resultarà fatal per a la capacitat explicativa de la Geografia, més encara pel fet que, a mesura que avanci el segle, amb la creixent integració i interdependència dels llocs, la simple visió del paisatge anirà serà cada vegada menys capaç de restituir els mecanismes que n’expliquen l’evolució. Com és ben sabut,  tantes representacions “postmodernes” del paisatge responen precisament a aquest percepció fragmentària i a aquesta renúncia a les explicacions causals. El paisatge deixa així de ser concebut com un procés i queda per tant invalidat, en bona mesura, com a element integrant de projectes epistemològics i polítics. 

El visitant que trobi a faltar en la mostra Davant l’horitzó els elements d’aquesta reflexió geogràfica, obtindrà, tanmateix, consol quan menys se l’espera. En un espai no especialment destacat de la mostra, ensopegarà amb un petit quadre de Max Ernst en el que es representa un paisatge marí nocturn, amb una inquietant línia blanca sobre la superfície de les aigües. L’obra, que transmet tot el misteri de l’horitzó, la seva condició de límit i de repte, de promesa i de projecte, es titula, ves per on, “El corrent de Humboldt”.   

La urbanització s'escampa, com la governem?

En motiu de l'aparició del llibre Francesco Indovina. Del análisis del territorio al gobierno de la ciudad, Barcelona, Icaria, novembre 2012, l'Ateneu Candela de Terrassa organitza un debat sota el títol "L'urbanització s'escampa, com la governem?". L'acte forma part del cicle de debats Espais Crítics, que es desenvolupa entre els mesos de febrer i juny d'enguany, amb la intervenció, entre d'altres dels geògrafs Abel Albet, Núria Benach i Bernat Lladó.
La discussió de l'obra de l'urbanista italià Francesco Indovina (Termini Imerese, Palermo, 1933) respecte la dispersió de la ciutat sobre el territori resulta particularment interessant i oportuna en un territori com el Vallès, en el que, precisament, el sorgiment d'assentaments de baixa densitat ha estat un dels trets més característics de l'evolució del paisatge durant les darreres quatre dècades. Un territori, a més, que, fins la molt recent aprovació del Pla Territorial Metropolità de l'any 2010 ha estat mancat d'unes orientacions de conjunt per al seu desenvolupament territorial. Quins són els orígens d'aquesta tendència cap a la dispersió? Per què sectors molt importants de la població prefereixen viure en aquest tipus d'assentament? Quines conseqüències en resulten des del punt de vista del consum de sòl, de la mobilitat, del cost dels serveis i de la cohesió social? Com afecta la dispersió a ciutats com Terrassa o Sabadell? Quina problemàtica específica se'n deriva en una situació de crisi econòmica com l'actual? Quins són els mitjans necessaris per fer front a aquests problemes des del punt de vista urbanístic i de la gestió del territori?
Aquestes són algunes de les qüestions que s'abordaran en l'acte. El debat s'iniciarà amb una conversa entre Oriol Nel·lo, autor del llibre, i l'arquitecte Pere Montaña, gerent de l'ajuntament de Terrassa, que col·laborà amb Indovina durant els treballs preparatoris del Pla d'Ordenació Urbanística Municipal de Terrassa. L'acte tindrà lloc el proper dia 3 d'abril, a les 19h, a la seu de l'Ateneu (C/ Sant Gaietà, 73, Terrassa).
El lector interessat en el pensament de Francesco Indovina, llegirà amb profit la llarga entrevista que va mantenir el proppassat mes de novembre amb geògrafa Helena Cruz i que acaba de publicar-se. 

Francesco Indovina: de l'anàlisi del territori al govern de la ciutat

El proper dia 13 de novembre es presentarà el llibre Francesco Indovina: del análisis del territorio al gobierno de la ciudad, publicat per l'editorial Icaria dins la seva col·lecció Espacios Críticos. La presentació es farà al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona a les 19.30h. i hi intervindran Núria Benach i Abel Albet, directors de la col·lecció, Oriol Nel·lo, autor del llibre, Antonio Font, catedràtic d'urbanisme de la UPC, i, finalment, el mateix Francesco Indovina, que dictarà una conferència.
Francesco Indovina es un dels més coneguts i reputats urbanistes italians. Nascut a Termini Imerese (Palerm) l'any 1933, ha combinat en la seva llarga trajectòria els estudis territorials, la docència universitària, la pràctica urbanística i el compromís polític. D'aquesta trajectòria n'ha sorgit una obra molt extensa i complexa que ha esdevingut una referència imprescindible per a l'estudi de les dinàmiques territorials i urbanes, així com en el debat sobre les polítiques públiques destinades a encarrilar-les i, si és el cas, corregir-les, en benefici de la col·lectivitat.
Nat, tal com es deia, a Sicília, es va llicenciar inicialment en Dret, disciplina de la que molt d'hora s'apartaria, per tal d'orientar-se cap als estudis econòmics i socials. En aquest camp realitzaria diversos estudis aplicats que aviat tingueren una àmplia repercussió i el varen dur a abandonar la seva illa natal a inicis dels anys seixanta, per traslladar-se a Milà. Allà col·laboraria amb alguns dels think tanks més destacats de l'esquerra italiana en aquell període, com l'Istituto Giangiacomo Feltrinelli o l'Istituto Lombardo di Studi Economici e Sociali. El seus treballs d'aquells anys, de caire eminentment econòmic i sociològic, es varen combinar aviat amb una intensa activiat editorial (fundació de la revista Archivio di Studi Urbani e Regionali, direcció de les col·leccions de temàtica econòmica i territorial de l'editorial FrancoAngeli) i la militància en diverses formacions de l'esquerra italiana.
A inicis dels anys setanta es va desplaçar a Venècia per tal d'incorporar-se com a professor a l'Istituto Universitario di Architettura d'aquella ciutat. Serà aquí on, en trenta anys de docència i recerca, produirà les que són considerades les seves aportacions més decisives. Centrat ja de manera definitiva en l'anàlisi territorial, els seus estudis ofereixen un marc analític innovador per a l'estudi dels processos de difusió de la ciutat sobre el territori i la metropolitanització. Múltiples són les seves aportacions en aquesta àrea, entre les que destaquen La città diffusa (1990), La città fine millennio (1990), La città occasionale (2003) i Dalla città diffusa all’archipelago metropolitano (2009). Al costat d'aquesta activitat investigadora, Indovina va dirigir durant molts anys el Dipartimento di Analisi Economica e Sociale del Territorio de l'IUAV i ha participat de forma activa tant en el debat com en la pràctica urbanística.
A Catalunya i a Espanya la influència de Francesco Indovina ha estat força destacable. Ja en els anys setanta  Gustau Gili va publicar la traducció castellana de Lo spreco edilizio, una de les seves obres més conegudes. De llavors ençà, els seus articles i publicacions són seguits amb atenció pels estudiosos del territori i els professionals de l'urbanisme. Indovina ha impartit docència en nombroses ocasions a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Universitat de Girona. L'any 2010, la Universitat de Lleida li va atorgar el prestigiós premi Joan Vilagrasa d'estudis territorials pel conjunt de la seva trajectòria.
El llibre que ara es publica consta d'un estudi biogràfic, una entrevista entre Oriol Nel·lo i Francesco Indovina, una extensa selecció dels seus textos més destacats, un text inèdit escrit per Indovina expressament per aquest volum, i un assaig de Nel·lo en el que s'ofereixen diverses claus per a la lectura de l'obra de l'urbanista italià.
Podeu veure el video de l'acte de presentació. 

Doreen Massey: contra la geografia moral de la crisi

"El desastre de la zona euro te el seu origen en la manca d'una arquitectura política capaç d'enfrontar-se amb la diversitat espacial". Les paraules de Doreen Massey, el proppassat dimecres dia 6 de juny, en l'acte de presentació del llibre que la col·lecció Espacios críticos ha de dedicat a la seva obra i trajectòria  sonen avui, després de l'episodi del rescat de l'economia espanyola per les institucions europees particularment carregades de sentit.
El llibre, elaborat pels geògrafs Abel Albet i Núria Benach, aplega un estudi sobre l'autora, una llarga entrevista amb ella, una selecció dels seus textos més significatius, un assaig sobre la rellevància de la seva obra i una completa bibliografia. Es tracta del segon volum d'una col·lecció -el primer va ser dedicat al geògraf americà Edward Soja- que vol "apropar-se al pensament dels autors que, des de disciplines diverses, han escollit la perspectiva espacial per abordar l'examen crític de la realitat social". Publicada per l'Editorial Icaria, la col·lecció ja anuncia, per als propers mesos, l'aparició de nous títols sobre el geògraf Richard Peet i l'urbanista Francesco Indovina.
La importància de l'espai en els processos socials, el desenvolupament regional desigual, la visió crítica de la globalització, la rellevància de la perspectiva de gènere, el debat sobre les concretes transformacions espacials de Londres, Nicaragua, Mèxic o Venezuela són algunes de les qüestions recurrents en l'obra de Massey (Manchester, 1944 . D'aquesta voluntat d'implicació amb la realitat immediata i contingent n'és bona mostra el fet de que escollís com a tema per a la conferència de presentació del llibre a Barcelona la crisi econòmica a Europa. "Se'ns expliquen les dificultats que patim com si obeïssin a problemes de llocs concrets -Grècia, Irlanda, Espanya,...- quan en realitat la disfressa espacial, l'aparent contradicció entre països, oculta la contradicció bàsica entre capital i treball: la frontera política dissimula contrasts socials". En aquest sentit, la reiterada apel·lació a les diferències entre països, a les seves preteses característiques morals, no faria més que difuminar les contradiccions entre els grups socials de cada país i la identitat d'interessos entre els grups subalterns de tots ells, siguin alemanys, italians, grecs, anglesos o espanyols. "Des d'una definició relacional de l'espai", argumentava Massey, "cada lloc és híbrid per naturalesa, de manera que les seves característiques es deriven, de manera decisiva, de les seves relacions amb els altres: això exclou qualsevol possibilitat d'establir una geografia moral dels llocs, en el sentit de considerar-ne uns de virtuosos o d'altres de perniciosos o indolents en termes econòmics o en qualsevol altres". El que caldria, doncs, és una arquitectura política que lluny de considerar els mercats com un "fenomen natural, una força de la naturalesa", els tractés com el què són, una construcció social que ha de ser regulada i acotada en funció dels interessos de la col·lectivitat.
Enmig de la tempesta de mixtificacions, tòpics i mentides a través de les quals la crisi econòmica ens és presentada, el pensament de Doreen Massey resulta, com es pot veure, particularment interessant i útil per analitzar la situació en la que ens trobem i per tractar de trobar mitjans per sortir-ne.

Urban Problems in Contemporary Spanish and Portuguese Cities

Les estructures urbanes dels països del sud d'Europa es compten, sens dubte, entre les més complexes i riques del planeta. Tanmateix, en els moments actuals pesen dubtes feixucs sobre la seva potencialitat econòmica, la sostenibilitat econòmica i cohesió social. No és casual que en aquest context proliferin les iniciatives acadèmiques destinades a estudiar la problemàtica urbana de les ciutats d'aquest àmbit geogràfic, com el número de Análise Social sobre la governança de les ciutats del sud d'Europa, al que ja ens hem referit aquí, o l'organització per l'Institut d'Estudis Catalans del congrés Ciutats Mediterrànies: civilització i desenvolupament, que es celebrarà, sota els auspicis de la Unió Acadèmica Internacional a Barcelona aquest mes de novembre.
Una nova mostra d'aquest interès, tenyit sovint de preocupació, és l'aparició del darrer número de la revista Urban Research and Practice dedicat de manera monogràfica als problemes urbans a les ciutats de la Península Ibèrica (Urban Problems and Issues in Contemporary Spanish and Portuguese Cities, URP, vol. 4, núm. 3, novembre 2011). Han tingut cura de la seva publicació la geògrafa Núria Benach i el sociòleg Andrés Walliser i s'hi aplega un total de sis articles. Els tres primers aborden, de manera general diversos aspectes de la problemàtica urbana: la impotència del planejament urbanístic per reconduir la bombolla immobiliària (Eugenio Burriel), la dispersió de la urbanització sobre el territori (Arlinda García-Coll) i les dificultats de la governança (Joao Seixas). Els tres que figuren a continuació tracten, específicament, de la problemàtica i les potencialitats de la rehabilitació urbana: les actuacions en el centre d'Oporto (José A. Rio Fernandes), la situació dels centres històrics de Madrid i Barcelona (Ismael Blanco, Jordi Bonet i Andrés Walliser) i una reflexió sobre els reptes de la rehabilitació urbana a partir de l'experiència de la llei de barris catalana (Oriol Nel·lo).
Aquest interès acadèmic contrasta, de manera palmària, amb la manca gairebé absoluta de referències a les polítiques urbanes en el debat polític espanyol per a les eleccions generals del dia 20 de novembre. Les nostres ciutats són una de les mostres més clares dels problemes que la societat pateix. Són també el gresol on poden forjar-se les alternatives per sortir del marasme en el que ens trobem. Per això resulta tan paradoxal el silenci sobre la rehabilitació urbana, la manca de discussió sobre el transport públic, les visions reductives de l'habitatge, l'oblit de la protecció del paisatge, la falta de preocupació pel consum de sòl, les indefinicions en matèria de gestió ambiental,...  Les anàlisis i reflexions crítiques a les que hem fet referència són una peça necessària per a la construcció de les alternatives econòmiques, socials i ambientals, però no són de cap manera suficients: calen noves polítiques i cal, sobretot, articular els subjectes col·lectius capaços de impulsar-les.