Un any de la catàstrofe de València: ensenyaments per a la gestió del territori

  

El dia 29 d’octubre s'acompleix un any de la tragèdia derivada dels aiguats que afectaren l’àrea urbana de València. En aquests mesos s’ha debatut abastament sobre les mancances en la gestió política d’aquells esdeveniments fatídics i s’han exigit  responsabilitats polítiques.

La demanda de responsabilitats resulta del tot lògica i convenient. Tanmateix no ha de fer oblidar que, dissortadament, episodis meteorològics com els d’ara fa un any tornaran indefectiblement a repetir-se.  La regió Mediterrània s'està escalfant un 20% més ràpidament que la mitjana global, amb temperatures que ja han superat en 1,5 °C els nivells preindustrials. En el mar Mediterrani, l'escalfament avança a un ritme dues o tres vegades superior al d'altres espai marins.

D’aquesta dinàmica es deriven un seguit de fenòmens: l’augment del nivell del mar, la freqüència dels incendis forestals, les onades de calor freqüents i duradores, així com l’increment d’esdeveniments extrems, com les sequeres perllongades sequera i la concentració de les precipitacions en episodis de gran intensitat.

D’altra banda, l’ús intensiu del territori augmenta l’exposició al risc i la vulnerabilitat per als béns i les persones. Així, cal recordar que la tragèdia de València ha anat precedida i seguida d’altres episodis de notable gravetat com les inundacions que van afectar diversos municipis de Llevant a Mallorca (2018), el temporal Glòria a Catalunya (2020) o les inundacions a les Terres de l’Ebre (tardor 2025).

En aquest context, resulta del tot necessari que les institucions públiques i la ciutadania adoptin amb la major urgència possibles les mesures necessàries prevenir les causes d’aquesta situació i temperar els danys que puguin derivar-se. I, per fer-ho, cal comptar, en primer lloc, amb el concurs de l’evidència científica i el parer dels experts.  

En aquest sentit, una de les iniciatives més interessants que s’han produït en aquests darrers mesos ha estat la celebració a València de la I Conferència d’Experts sobre Canvi Climàtic i Territori a la Mediterrània Ibèrica. L’encontre, convocat per la Universitat de València i coordinat pels professors Anna Camarasa i Joan Romero, es celebrà els dies 30 i 31 de gener i aplegà uns 70 professionals procedents de les universitats de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Múrcia i Andalusia.

S’hi varen aprovar un seguit de 93 recomanacions als poders públics i a la societat que han estat trameses per la rectora de la Universitat de València als Parlaments autonòmics de l’àmbit mediterrani i a les Corts Generals de l’Estat. El conjunt d’aquestes recomanacions es poden llegir en el volum Cambio climático y territorio en el Mediterráneo ibérico. Efectos, estrategias y políticas. Ens hem permès de seleccionar-ne 9 que resulten de particular interès per la gestió i l’ordenació del territori a Catalunya.   

1.     Actualitzar i adequar el planejament territorial i urbanístic. Per a fer front a les causes i els efectes del canvi climàtic resulta imprescindible ordenar els usos del sòl. A aquests efectes, cal actualitzar i revisar el Pla Territorial General de Catalunya, aprovat l’any 1995, que pot resultar una eina de gran utilitat per establir les estratègies territorials de conjunt a l’hora de fer front a l'emergència ambiental. Així mateix, és convenient efectuar un balanç dels set plans territorial parcials vigents -aprovats entre 2006 i 2010- amb la finalitat de potenciar-los i completar les seves directrius i normatives (especialment en matèria de riscos, implantació d'infraestructures, o la reubicació de sòls productius vulnerables). Finalment, cal impulsar de manera decidida, des de la Generalitat i els ajuntaments, la revisió i actualització del planejament municipal que en molts casos es troba obsolet, per tal d’adaptar-lo als nous requeriments ambientals i a les directrius que ha establert el planejament territorial. A Catalunya, un criteri possible seria fer compulsòria la revisió immediata de tot el planejament general anterior a la Llei 2/2002 d’urbanisme.

2.     Completar i millorar la cartografia del risc. Cal disposar d'una cartografia actualitzada de qualitat i adequada, què permeti identificar les zones de risc, així com l’exposició i la vulnerabilitat davant les inundacions, els incendis, les esllavissades, els terratrèmols, els temporals marítims, etc. Això ha de permetre dissenyar estratègies i prioritzar intervencions tant en la prevenció dels riscos, com en situacions d’emergència. Aquesta cartografia, elaborada de manera multidisciplinar, ha de ser d’accés lliure i s’ha d’actualitzar de manera obligatòria. A Catalunya comptem amb instruments de gran interès com el Mapa de Protecció Civil, l’INUNCAT i els Mapes de Riscos Geològics i el Mapa Geoantròpic 1:25.000, que elabora l’ICGC. Però aquesta cartografia no és completa, ni integrada. Per posar només uns exemples: el Mapa de Protecció Civil no inclou tots els riscos geològics; els professionals del GRAF han fet notar que els mapes de risc d’incendi no tenen l’escala ni la capacitat normativa adequada; i els Mapes de Riscos Geològics i el Mapa Geoantròpic no es culminarien, al ritme actual de producció, fins d’aquí 40 anys. Cal posar els mitjans per tal de completar, actualitzar, integrar i dotar de caràcter oficial aquestes fonts d’informació essencials.    

3.     Revisar la delimitació de les zones inundables i el domini públic hidràulic. Es recomana revisar la cartografia oficial de perillositat calculada amb models que minusvaloren la perillositat de les avingudes i delimitar de nou oficialment zones inundables. En particular, resulta convenient abandonar la teoria de la probabilitat com a única regla d’anàlisi de la perillositat hidrogeològica (períodes de retorn) i afavorir l’ús de dades d’episodis realment ocorreguts. És fonamental implantar solucions basades en la naturalesa (SbN) que confereixin espai als llits fluvials i a les conques i els permetin recuperar part de la seva heterogeneïtat geomòrfica. No hi ha cap mesura per recuperar l'equilibri hídric més eficaç que respectar el disseny de la pròpia naturalesa. La conca necessita temps i espai per fer el seu cicle hidrològic de manera equilibrada: assegurant el proveïment en moments de sequera i disminuint la força devastadora de les crescudes. Per això, sempre que sigui possible, cal crear en les conques espais de reequilibri hidrològic que permetin la laminació de pics, disminuir l’energia de les avingudes, recarregar els emmagatzematges naturals i reorganitzar del drenatge de manera tan natural com sigui possible. Aquests espais del riu o territoris de mobilitat fluvial s'han de recolzar en el Domini Públic Hidràulic, que haurà de ser definitivament actualitzat, delimitat i implementat, aplicant-lo a l'ordenació del territori, a la planificació urbana i la redefinició d'infraestructures.

4.     Modificar la classificació i qualificació urbanística del sòl en situació de risc. Es recomana aplicar de manera sistemàtica les millores en la mesura de la inundabilitat (models digitals del relleu, coneixement del règim hídric) en la revisió de la classificació i la qualificació urbanística dels usos del sòl. Aquests nous sistemes han d’emprar-se per revisar la viabilitat de les classificacions i els projectes existents en sòl urbanitzable, que no han de prosperar fins haver realitzar la necessària reconsideració. En els sòls ja urbanitzats que es troben situats en àrees inundables cal preveure mesures per a la progressiva reducció d’activitats, començant per les més sensibles, així com plans específics de contingència i alarma. Resulta convenient inscriure de manera obligatòria els riscos existents en els registres relatius a la propietat dels terrenys i els immobles. Cal evitar que la construcció de infraestructures de mitigació sigui la via preferent per a la generació de nou sòl urbanitzable. En matèria d’incendis es necessari considerar el risc existent abans d’autoritzat noves classificacions de sòl i noves construccions, especialment en assentaments dispersos que amplien en gran manera l’expansió de les àrees vulnerables.

5.     Revisar l’estat i el disseny d’infraestructures de mobilitat i subministrament. Cal revisar l’estat de les xarxes de transport i els elements que les integren en relació a les situacions de risc i establir plans de contingència en la gestió de la mobilitat quotidiana davant de col·lapse (mitjans supletoris o redundants i protocols de gestió davant de situacions d’alerta).  Al costat de la seva restitució, cal revisar la ubicació, el disseny i el traçat d'aquelles infraestructures que estiguin sotmeses a risc associat al canvi climàtic (o contribueixin a incrementar-lo) per a cercar alternatives més adequades. Cal així mateix, desenvolupar i mantenir infraestructures que garanteixin el subministrament energètic i d’aigua en períodes d’esdeveniments climàtics extrems i períodes de sequera.  

6.     Renaturalitzar i restaurar d'àrees costaneres. L’augment del nivell del mar i la recurrència de temporals marins, cada cop més freqüents i intensos, genera alts impactes en les àrees costaneres, especialment pel que fa a les platges (erosió i regressió) i a les inundacions (coastal flooding). Davant d’aquest fenòmens es recomana evitar l’increment de la urbanització i artificialització de la façana costanera, així com la renaturalització de les platges, mitjançant la generació o ampliació dels espais de dunes i la plantació d’espècies adaptades a les zones sorrenques. Caldrà, així mateix, procedir a la deconstrucció d’algunes infraestructures existents (com alguns passejos marítims, tal com ja estan fent alguns municipis catalans). Finalment, resulta crucial preservar el espais naturals existents, en particular els aiguamolls.

7.     Impulsar els Plans Locals d’Adaptació al Canvi Climàtic. Cal estendre la creació de plans locals d’adaptació al canvi climàtic, que ja han emprès alguns ens locals de Catalunya, al conjunt del territori. En alguns casos -àmbits metropolitans, comarques de muntanya- serà convenient que aquests plans tinguin un caràcter supramunicipal. Els plans locals d’adaptació han de coordinar-se amb el planejament urbanístic i les agendes urbanes, tot incloent actuacions com: a) la relocalització gradual d'aquells enclavaments urbans en àmbits de risc, tot restaurant i renaturalitzant el sòl alliberat; b) la prohibició d'urbanitzar àmbits amb risc d'inundació o altre tipus de risc climàtic; c) augmentar la permeabilitat de part dels espais públics urbans per incrementar la filtració de l'aigua; d) potenciar la presència d'arbrat i la cobertura vegetal a les ciutats per reduir l'efecte illa de calor i avançar en la renaturalització sobre la base d'espècies autòctones, tot donant continuïtat a corredors verds intraurbans en connexió amb el entorn natural de la ciutat; e) Crear xarxes de refugis climàtics urbans, tant en espais oberts com tancats de lliure accés lliure que permeti a la població més vulnerable conviure amb esdeveniments de temperatures extremes; f) evitar la urbanització de sòl rústic quan no estigui justificada pel augment de la població o la necessitat de localitzar activitats; g) foment d'infraestructures verdes i blaves, tot incorporant aiguamolls artificials, parcs inundables i riberes vegetades com a elements que permetin esmorteir els efectes d'una inundació sobtada.

8.     Millorar el sistema de gestió de les emergències. Arran dels darrers esdeveniments, molts administracions públiques han revisat els protocols de protecció civil i d’alerta a la població, així com, si fos el cas, de confinament o desplaçament de les persones. En les àrees d’alt risc, cal complementar aquestes mesures amb actuacions específiques, com ara: a) assegurar en les zones inundables que les plantes baixes del immobles tinguin sortides d’emergència practicables i comunicació amb les plantes superiors; b) en les àrees amb perill d’incendi establir estratègies permanents de gestió de les cobertes vegetals (mosaic paisatgístic, franges de protecció, pirojardineria); c) establir una normativa per a l’accés i la gestió de les primes d’assegurances, per tal de garantir-ne l’assequibilitat.

9.     Fomentar l’educació en matèria de canvi climàtic, gestió del risc i l’emergència. Davant el procés de canvi climàtic resulta imprescindible impulsar l’educació, la cultura científica i el compromís ciutadà en la cultura del risc i la prevenció. Per això és fonamental comptar amb les comunitats locals i les associacions ciutadanes, tant per a la prevenció dels riscos com per a l’actuació en cas d’emergència. Aquesta formació i participació en la cultura del risc ha d’incloure la realització de simulacres a escala de les localitats, les empreses i els centres educatius. Finalment, per tal d’orientar de manera efectiva l’extraordinari potencial de la solidaritat ciutadana en les situacions d’emergència, és necessari tenir previstes les estructures destinades a fomentar-la i organitzar-la abans de que es produeixin els esdeveniments.   

Aquestes recomanacions posen de relleu els principals ensenyaments per a la gestió del territori que es deriven de la tragèdia de València. Ni els poders públics, ni el conjunt de la ciutadania poden permetre's d'ignorar-los.

Superilles, el corrent de fons

 

València, 1972: projecte d'autopista del Túria

Si heu estat a València en els darrers mesos potser haureu tingut l’oportunitat de visitar la mostra “València, 1972: cap a la ciutat monstre”. L’exposició, comissariada per Josep Vicent Boira, mostra la realitat de la capital valenciana ara fa mig segle. Entre els projectes oficials per al desenvolupament de la ciutat, s’hi pot veure la proposta de convertir l’antic llit del Túria en una autopista de vuit carrils. El projecte s’acompanyava d’un lema grandiloqüent: “El camino del agua, hecho camino de gasolina”.

Heus aquí un exemple magnífic de com la irrupció de l’automòbil estava contribuint en aquells anys a crear una nova visió de la ciutat. Una nova concepció que es traduiria, per un costat, en la transformació radical de l’espai urbà i dels seus usos, i, al mateix temps, en la dispersió de la urbanització sobre el territori.

Sovint s’ha explicat aquesta transformació com si fos únicament el fruit de la innovació tecnològica i del baix cost dels carburants. En realitat, l’esclat en la possessió i l’ús de l’automòbil només va ser possible amb una gran intervenció estatal que va subvencionar la industria automobilística, finançar el desenvolupament de les infraestructures i, a través del planejament urbanístic (o més aviat de la seva absència), va permetre la degradació de l’espai públic i una extensió prodigiosa de la renda urbana.

A Barcelona la irrupció del automòbil va tenir efectes rapidíssims i va suscitar projectes que, vistos avui, ens semblen inversemblants, com la construcció de la Ronda del Mig (un veritable esventrament que ha costat dècades de pal·liar) o la Via 0, que havia de connectar el túnel central de Collserola amb la plaça la Plaça Joanic, tallant pel mig el barri de Gràcia. Al costat de les grans obres, es produí també progressiu arraconament de l’espai per vianants a favor de la circulació rodada i l’aparcament. Finalment, la irrupció de l’automòbil propicià la dispersió de la ciutat sobre el territori, amb l’aparició d’urbanitzacions, sovint fruit de parcel·lacions il·legals, que cobriren 50.000 ha, és a dir una superfície equivalent a cinc vegades el terme municipal de Barcelona.

Mig segle després aquell model està clarament esgotat.  L’era de l’energia barata basada en el consum de combustibles fòssils s’ha acabat, després d’una disbauxa de prop d’un segle. Avui, la mobilitat té uns costos creixents per a les famílies, fins al punt que, segons l’Enquesta de Pressupostos Familiars, és la tercera font de despesa de les llars, només per darrera de l’habitatge i l’alimentació. D’altra banda, l’evidència del canvi climàtic i la contaminació fa peremptori prendre mesures immediates per a la reducció de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle. Així mateix, s’han confirmat els efectes perniciosos de la dispersió urbana en termes de consum de sòl, d’increment dels costos dels serveis, d’exacerbació de la mobilitat i de segregació residencial.

Superilla al Barri de Sant Antoni, Barcelona, 2023

No és doncs sorprenent que a moltes ciutats del món sorgeixin iniciatives destinades a canviar el model de mobilitat: des de la congestion tax de Londres, a Madrid Centro, Paris, Ville du quart d’heure, o a la peatonalització d’espais emblemàtics com Broadway i Times Square a Nova York. Justament aquests dies s’ha celebrat a Barcelona la trobada Superblock International Meeting, en el que representants de 15 ciutats del món han debatut les seves realitzacions i projectes en aquest camp.

En aquest context, el projecte de les superilles de Barcelona ha atret poderosament l’atenció. Es tracta, com és ben sabut, d’una iniciativa que té antecedents il·lustres en els plans dels arquitectes corbuserians del GATCPAC dels anys trenta, que fou desenvolupat  per l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona a partir dels noranta i al que l’Ajuntament de la ciutat ha donat una impuls molt notable a partir de l’any 2015.

S’ha tendit a subratllar molt el caràcter pioner i excepcional de la iniciativa de les superilles, i és ben cert que la seva ambició i el seu abast la fan destacar en el context internacional, fins al punt que d’altres ciutats han volgut inspirar-s’hi. Però allò que el fa el projecte especialment rellevant és que  correspon a un corrent històric de fons, comú a moltes ciutats. Un corrent indefugible que té per objectiu recuperar l’espai públic per a usos ciutadans, afavorir la diversitat i la barreja d’usos urbans, així com promoure el transport públic, els desplaçaments a peu i en bicicleta per davant de l’automòbil privat.

Aquestes polítiques, a Barcelona i arreu, susciten forta polèmica i han topat amb la resistència aferrissada de poderosos grups de pressió. La resistència als canvis i l’entestament de seguir camins impracticables no és pas cosa nova. Però el temps posarà les coses al seu lloc: d’aquí uns anys, les crítiques desaforades que avui reben els projectes de reduir la contaminació i l’ús de l’automòbil ens semblaran tan forassenyades com les alabances dels exegetes del “desarrollismo” als rius de benzina a la ciutat.  

[Article publicat al Diari Ara, 25.03.2023]

L'ajuda mútua en temps de crisi

 

Acaba de ser publicat el volum El apoyo mutuo en tiempos de crisis. La solidaridad ciudadana durante la pandemia Covid-19, que compendia els principals resultats de l'experiència SOLIVID. 

SOLIVID té els seus orígens el mes de març de 2020, quan, davant la situació de crisi sanitària i social, va sorgir un gran nombre d'iniciatives solidaries. Diversos grups d'investigació de la Universitat Autònoma de Barcelona varen decidir impulsar un exercici de cartografia colaborativa per tal difondre i reunir informació sobre aquestes iniciatives. De manera inmediata un gran nombre de grups universitaris de diversos països d'Europa i d'Amèrica Llatina es varen unir a la proposta, de tal manera, que aviat es va constituir una xarxa integrada per 34 grups de recerca de 12 països. 

L'acció d'aquests grups s'ha concretat en la plataforma digital SOLIVID que conté, com a element més destacat, un mapa amb informació sobre 3.177 iniciatives solidàries sorgides davant la pandèmia en 30 països del món. El mapa s'acompanya d'un data set de lliure accés que conté informacions sobre cada una d'aquestes iniciatives. A més la plataforma SOLIVID conté un banc de recursos i materials per a l'anàlisi i el debat. 

El llibre que ara s'ha publicat analitza els principals resultats d'aquesta empresa. Està integrat per un total de 14 capítols, agrupats en dues parts. En la primera, s'ofereixen visions sobre l'evolució i les caracterítiques de les iniciatives solidàries en set països: Argentina, Bolivia, Brasil, Colòmbia, Espanya, Itàlia i Portugal. En la segona, s'estudien, a un nivell d'escala més detallat les pràctiques d'ajuda mútua en un conjunt de ciutats i regions: Córdoba (Argentina), Porto Alegre (Brasil), Nàpols (Itàlia), Pamplona, el País Basc, València i Madrid (España). El volum ha estat editat per Ismael Blanco, Ricard Gomà i Oriol Nel·lo, que han elaborat també la introducció i les conclusions. La publicació ha estat a càrrec de CLACSO, la més prestigiosa editorial llatino-americana en el camp de les ciències socials. 

El llibre ha estat presentat el dia 7 de juny de 2022 a la Conferencia Latinoamericana de Ciencias Sociales celebrada a Ciutat de Mèxic i ha tingut una presència destacada en la Feria del Libro organitzada amb motiu d'aquesta conferència. El volum es pot descarregar lliurament online a través d'aquest enllaç.  

Cada passió, una guia. Cada guia, un projecte

Diu Vicent Andrés Estellés a Llibre de Meravelles (1971)

“M’agradaria escriure la guia de València.

Jo no assenyalaria, com ho fan, llocs il·lustres,

monuments impassibles, les pedres en cos i ànima,

els llibres que tragueren de Sant Miquel dels Reis,

l’amable biblioteca llatina del Magnànim,

sinó els recomanables llocs on tant ens volguérem,

on t’obrires la brusa amostrant-me els teus pits,

on per primera volta et va besar un home,

i aquell home era jo, segons em deies tu,

i tu i jo tant contents, visca València, visca !“

Més d’un segle abans Elisabeth Gaskell explicava com la protagonista de North and South (1854), experimenta, en enamorar-se, un canvi en la seva percepció de la ciutat: “mentre caminava pels carrers estrets i plens de gent, es va adonar de quant interès havien guanyat pel simple fet d’haver començat a estimar a algú que hi vivia”. El 1974, Steven Markus, professor de literatura anglesa a la Columbia, va

retreure aquest passatge en el seu estudi sobre la descoberta de la ciutat de Manchester per part de Friedrich Engels (precisament en el període en que Gaskell estava escrivint la seva novel·la). Com és sabut, el jove Engels conegué la realitat de la ciutat de la mà de Mary Burns, una jove obrera irlandesa analfabeta que hauria d’esdevenir la seva amant, de manera que les passions socials, intel·lectuals i polítiques confluïren amb les amoroses i eròtiques. De l’exploració d’Engels en sortí una espècie de guia a la ciutat industrial victoriana, completament desproveïda de cap vel·leïtat embellidora: The Condition of the Working Class in England. From Personal Observation and Authentic Sources (1845).

L’any 1929, en la turbulenta Alemanya de la República de Weimar, el geògraf hongarès Sandor Radó va iniciar l’elaboració d’una sèrie de guies de ciutats. La col·lecció, Die Neue Führer, de la que només veurien la llum els títols referits a Hamburg i Berlin, era publicada per Willi Münzenberg, el cap de l’aparell propagandístic de la III Internacional. En el prefaci de la primera guia, Gross-Hamburg, s’hi podia

llegir: “Totes les guies publicades fins ara s’han limitat a les descripcions habituals de col·leccions d’art, esglésies i monuments nacionals. Per al proletari afamat de saber resulten inútils i desorientadores. Aquesta guia, en canvi, posa l’èmfasi en la descripció dels llocs del moviment proletari i de les institucions del proletariat. (...) Els itineraris contenen no només les grans rutes, autopistes, etc., sinó també els recorreguts importants per al viatger proletari. En les relacions d’adreces no s’hi troben els hotels de luxe, sinó les cases del poble i els hostals de la joventut”.

La València d'Estellés, el Manchester d'Engels, l'Hamburg de Radó... Cada passió -personal, intel·lectual, política- genera una nova percepció de la ciutat. Fa necessària, així mateix, una guia per orientar-s’hi i un projecte per transformar-la. Avui, la condició postmoderna i l’ofensiva neoliberal aboquen la majoria dels ciutadans a la incertesa permanent i fan inviable la pretensió de qualsevol projecte vital mínimament consistent. Però no poden eliminar-ne pas ni les passions, ni el raonament. Convertim l’experiència i l’aspiració de l’equitat en una guia de cada ciutat. I fem de cada guia un projecte. 

La destrucció de les hortes mediterrànies

Giuseppe Barbera, professor d'arboricultura a la Universitat de Palerm, ha publicat recentment Conca d'oro, una crònica extraordinària del procés històric de formació del paisatge de l'entorn de la capital siciliana: aquella meravella de jardins, vil·les, horts i camps de llimoners que, envoltant la ciutat com un amfiteatre, constituïa l'horta de Palerm. Aquesta joia de paisatge productiu, fruit del treball esforçat de generacions durant milennis, cantada per escriptors i poetes de tots els temps, de Plini a Goethe, fou destruïda de manera gairebé completa i irreversible en el curt termini d'uns trenta anys, de mitjans del cinquanta a finals del vuitanta del segle passat, mitjançant un procés d'urbanització accelerada i especulativa que ha passat a les cròniques amb el nom de "il Sacco di Palermo".
La publicació del llibre de l'estudiós sicilià coincideix amb la divulgació d'un altre treball magnífic sobre la problemàtica evolució contemporània de les hortes mediterrànies: L'Horta al costat de casa. Es tracta d'un documental sobre l'Horta de València, dirigit per Vicent Tamarit, que ha comptat amb l'assessorament científic del professor Joan Romero, del Departament de Geografia de la Universitat de València. La pel·lícula, produïda per la mateixa universitat valenciana, ha estat emesa per en versió castellana per Televisión Española el dia 14 de juny 2012.

La contraposició d'ambdós treballs corprèn pels paral·lelismes extraordinaris que presenten: el diàleg de la societat amb els recursos naturals (el sòl, l'aigua, les espècies vegetals), l'avenç secular dels coneixements i les tecnologies, la lenta configuració d'uns paisatges culturals d'una bellesa, una riquesa i una productivitat excepcional, i finalment, la seva degradació i destrucció accelerada. Cal notar tanmateix, dues diferències essencials. En primer lloc, mentre la destrucció dels valors del paisatge agrícola de l'entorn de Palerm va culminar pràcticament fa trenta anys, la degradació de l'Horta de València s'ha accelerat sobretot en el darrer quart de segle i, en particular, durant els darrers quinze anys. En segon lloc, tot i la regressió d'aquest període, l'horta valenciana, força més gran que la palermitana, disposa encara d'extensos espais agrícoles els valors culturals, ambientals, estètics i econòmics dels quals poden (i han) de ser protegits.
No deixa de ser una paradoxa notable el fet que, mentre arreu del món nombroses metròpolis estan pugnant per reintroduir l'agricultura urbana com a mitjà per millorar la qualitat de vida dels seus habitants, algunes ciutats mediterrànies, que al llarg de la història havien sabut construir al seu entorn uns dels espais agrícoles més productius del planeta, tot engendrant, en fer-ho, paisatges d'altíssim valor, estiguin ara destruint-los. I els destrueixen, a més, per promoure processos d'urbanització que responen, en molts casos, a fórmules tècnicament obsoletes, ambientalment insostenibles i socialment objectables. N'és un altre exemple escandalós i diàfan el què ha estat a punt de passar a la gran horta barcelonina del Delta del Llobregat.
Diu Giuseppe Barbera: "Els paisatges conserven sentiments, passions, voluntats. Conserven el treball esforçat, el coratge, l'abandonament, les raons de la fuga de qui hi viu. El bé i el mal de una ciutat, d'un barri, d'una família". Tant de bo, la nostra generació no hagi de ser recordada per les venidores com aquella que va permetre la destrucció definitiva del paisatge de les hortes mediterrànies.