Viure al camp, viure a ciutat

Quatre de cada 10 joves catalans residents en àrees urbanes (el 38,8% exactament) voldrien anar a viure al camp. D'altra banda, a 1 de cada 4 dels que resideixen en àrees rurals (el 26,2%) li plauria traslladar-se a viure a ciutat. Si aquestes migracions es verifiquessin tindrien unes proporcions gairebé bíbliques: per un costat, 575.830 persones marxarien de les àrees urbanes, una població ben superior a la que avui té la província de Lleida tota sencera; per l'altre, 56.926 joves anirien a viure a ciutat. 

Direu, amb tota la raó, que una cosa és el desig de marxar i una altre, ben diferent, la previsió efectiva de fer-ho. Per això, resulta molt convenient preguntar a aquells que, en principi, es mostren disposats a canviar d'entorn territorial si tenen previst de fer-ho en els propers cinc anys. Les respostes ofereixen una imatge més matisada, però igualment impressionant: 1 de cada 3 dels que voldrien anar a viure al camp es mostra disposat a fer-ho en el proper quinquenni i una proporció encara més elevada -6 de cada 10- dels residents a les àrees rurals partidaris de marxar a ciutat asseguren que ho faran en els propers cinc anys. 

En termes absoluts, les necessitats d'habitatge que es derivarien d'aquests moviments serien d'una gran entitat: caldria proveïr casa per a 190.873 persones joves vingudes de ciutat a les àrees rurals (l'equivalent a una població com Sabadell) i per a 33.998 persones arribades d'entorns rurals en árees urbanes. 

S'acaba de presentar un estudi sobre aquestes dades, procedents de l'Enquesta a la Joventut de Catalunya de 2022: L'atracció del camp i de la ciutat. Percepcions i preferències de la joventut catalana respecte l'entorn residencial. Els resutats indueixen a la reflexió. Resulta ben improbable que bona part d'aquests moviments acabin fent-se realitat, però les preferències i les percepcions territorials dels nostres joves ens diuen molt sobre les seves condicions de vida, els seus temors i les seves expectatives. 

Un dels aspectes més reveladors és el perfil d'aquells que voldrien canviar d'entorn territorial. La propensió de marxar de la ciutat per anar a viure al camp és força més elevada entre els homes, els joves de més edat, els que treballen o estan a l'atur, en els nascuts fora de Catalunya i en els d'ingressos baixos. Per contra, el propòsit de deixar el camp per traslladar-se a ciutat és més majoritàri entre les dones, els joves de curta edat, aquells que estan estudiant o no s'han incorporat al mercat laboral i els que encara viuen a la llar familiar. 

Sembla, doncs, que una part important de la joventut catalana concep la possibilitat d'anar a viure al camp com una sortida als problemes que la tenallen en les àrees urbanes. Es tracta, a més, en la majoria dels casos, d'una possibilitat vaga, remota, que no es preveu verificar en un futur immediat. En canvi, la perspectiva de traslladar-se a ciutat resulta força més minoritària entre els que resideixen en les àrees rurals, però té la força d'un projecte plausible, destinat en la majoria dels casos a fer-se realitat en els propers cinc anys. 

Tradicionalment hem associat l'atractiu de les diverses àrees del territori a les desigualtats existents entre l'interior i la costa, les localitats grans i les més xiques o la contraposició entre camp i ciutat. Tanmateix, avui, aquests factors han anat perdent importància. Això es deu al fet de que l'extensió de les xarxes urbanes, la dispersió de la urbanització i la regressió de les tasques agrícoles han integrat el territori i hi han unificat les formes de vida. En canvi, un altre tipus de divisoria, més subtil i insidiosa, reflecteix i reprodueix avui amb força les desigualtats socials: la tendència dels grups socials a separar-se entre ells en funció de la seva capacitat d'escollir lloc de residència. 

Tot i això, seguim raonant en funció de les velles oposicions entre els espais rurals i els urbans, entre el camp i la ciutat. A l'hora d'explicar les nostres preferències, parlem, per exemple, de la tranquil·litat del camp, l'atracció de la natura i l'entorn saludable, quan allò que ens empeny a cercar nous horitzons són, en la majoria dels casos, els preus dels lloguers i la precarietat en la feina.     

Les expectatives territorials de la població jove evidencien aquesta realitat. Les ansies de fugir d'uns i les esperances de portar endavant un projecte dels altres ens diuen molt sobre les oportunitats i els limits que el territori català ofereix o imposa als nostres joves, segons la seva condició social, la seva edat, els seus recursos i els seus orígens. En aquest context, el territori constitueix un filtre gegantí que, a través del mercat de l'habitatge i del mercat laboral, permet a uns establir-se i desenvolupar els seus projectes de vida en determinades localitats o barris i empeny d'altres a marxar-ne.

Per superar aquesta situació cal que el territori català ofereixi a tothom, amb independència de viure on visqui -barri ric o barri pobre, ciutat o poble- un accés enraonadament equitatiu a l'habitatge, a la feina i als serveis. Només llavors la tria del lloc de residència podrà ser per tothom el resultat d'una decisió lliure i no la conseqüència de la coacció de les circumstàncies. Aquest és el veritable equilibri territorial. Aquest és el futur que haurien d'assolir els nostres joves.      

El conflicte agrari: una confrontació de la ciutat i el camp?

Representació de la Jacquerie de 1358 a les
 Chroniques de Froissart

L’esclat de la conflictivitat agrària en diversos països de la Unió Europea ha provocat una onada de interpretacions i debats. No és pas d’estranyar, ja que el conflicte posa sobre la taula bona part dels reptes que les societats europees afronten: l’adaptació al canvi climàtic i els impactes econòmics de la globalització, la tensió entre la integració comunitària i la sobirania nacional, l’increment de les desigualtats i el descontentament polític.

En aquests debats, prou complexos en si mateixos, un element contribueix a ocultar els interessos en joc i a dificultar la comprensió dels problemes: la reiterada interpretació del conflicte com d’un enfrontament entre el “camp” i la “ciutat”. Així, el malestar agrari és representat com un xoc entre la societat rural –adornada d’uns valors i productora de béns bàsics- i una societat urbana incapaç de comprendre les seves necessitats. En aquest context, el camp no tindria altre recurs que marxar sobre la ciutat per tal de fer valdre les seves raons, com en una moderna jacquerie. Les imatges de les columnes de tractors avançant cap a les capitals europees i ocupant-ne les places i avingudes serien la imatge gràfica d’aquesta col·lisió d’interessos.

Es tracta, és clar, d’una visió carregada de contingut ideològic i, per tant capaç de suscitar un elevat nombre d’emocions i adhesions. Tanmateix, aquesta representació simplificadora és enganyosa, en primer lloc perquè la distinció tradicional entre camp i ciutat, entre rural i urbà, es correspon cada vegada menys a la realitat en l’Europa contemporània. Per un costat, les formes de vida urbana s’han generalitzat i la urbanització ha tendit a expandir-se fins abraçar la pràctica totalitat dels espais regionals. Per l’altre, com ha escrit Francesco Galli, les antigues àrees rurals han esdevingut, per bé i per mal, espais operacionals d’un sector agrari cada vegada més integrat i financiaritzat, caracteritzat per un elevat desplegament tecnològic i químic, que en fa “un medi profundament artificialitzat, no tant distant de les urbanitzacions urbanes”.

Les dades relatives a mercat de treball venen a confirmar la inadequació de interpretar el problema agrari com un conflicte entre territoris. L’ocupació agrària representa, segons dades d’Eurostat, tot just el 4,2% del total en la Unió Europea. La proporció és encara més baixa en el conjunt d’Espanya, 3,6%, i, en particular, a Catalunya, 1,4%. Així, fins i tot en les comarques tradicionalment considerades rurals els ocupats en l’agricultura i la ramaderia no representen més que una petita part dels que treballen. Per dir-ho gràficament: a l’Alt Pirineu i l’Aran, territori que a Catalunya es sol considerar rural per antonomàsia, hi ha en l’actualitat poc més de 2.000 pagesos actius. Els pirinencs que treballen en l’hostaleria els doblen en nombre, i el mateix ocorre amb els que treballen en d’altres sectors, com la construcció i el comerç. Els pagesos tenen doncs tot el dret a expressar-se, però, des del punt de vista de l’ocupació, la representativitat del territori pirinenc correspondria més aviat, als cambrers, als pisters (que a Baqueira han de dormir en roulottes), als paletes, als mestres d’escola, als sanitaris i als empleats de botigues i supermercats.

D’altra banda, la imatge del conflicte a partir de la distinció axiològica entre camp i ciutat amaga que en un i altre àmbit hi ha interessos no només diversos, sinó sovint contraposats. Com ha explicat el sindicalista Joan Coscubiela, la presumpte existència d’uns “interessos del camp” posa en el mateix sac “les jornaleres que guanyen el salari mínim i els empresaris agraris que els neguen l’augment al·legant problemes de competitivitat”. La mateixa amalgama d’interessos es produeix en presentar la població urbana com a homogènia, quan resulta evident que està dividida per múltiples tensions i fractures.

Cal reconèixer, tanmateix, que la utilització de metàfores territorials a l’hora d’explicar i representar conflictes socials complexos ha proliferat en els darrers anys. A França, la revolta dels gilets jaunes ha estat interpretada sovint, a partir de les teories del geògraf Christophe Guilluy i d’altres autors, com un enfrontament entre la France périphérique i el poder de la ciutat, amb Paris al capdavant. A Gran Bretaña, el vot a favor del Brexit va ser explicat, amb molt de ressò, per Agustín Rodríguez-Pose, professor a la London School of Economics, com “the revenge of the places that don’t matter”, és a dir, com un esclat d’indignació dels territoris postergats davant la gran ciutat. La fórmula ha fet fortuna també a l’hora d’explicar el descontentament polític a Europa i l’ascens de l’extrema dreta.

Tanmateix, davant aquestes interpretacions simplificadores, alguns autors, com Claire Colomb, professora a Cambridge, han fet notar que avui dia les desigualtats socio-econòmiques tallen els territoris a una escala molt més fina que no pas el que suggereixen les dualitats “perifèric/metropolità”, “rural/urbà”, “camp/ciutat”. Recentment hem realitzat un estudi que ve a confirmar aquesta interpretació pel cas de Catalunya. Així, hem tractat d’establir estadísticament quins són els factors territorials explicatius de les desigualtats socials. Tradicionalment, aquestes han estat explicades, sobretot com el resultat del contrast entre grans àrees geogràfiques (la costa i l’interior, la muntanya i la plana), entre localitats de diversa grandària (la gran ciutat, la vila, el poble) o els espais urbans i rurals. Doncs bé, l’evidència estadística mostra que tot i que existeixen notables desigualtats associades a aquests factors, aquestes resulten destacadament més reduïdes que les relacionades amb una altra variable: la segregació residencial. Així, la separació dels individus i les llars en funció de la seva capacitat de triar lloc de residència, aplega la població més vulnerable en determinats barris i municipis, tant en les àrees més densament poblades com en les que ho són menys. D’aquesta manera, les condicions de vida de la Trinitat Nova de Barcelona tenen més a veure amb les del barri de l’Estació de Puigcerdà o amb el casc històric de Balaguer, que no pas amb les Corts o amb Sant Gervasi. Es confirma així que, des del punt de vista de les desigualtats, les fractures territorials no tenen tant a veure amb grans unitats espacials, o en l’oposició entre “camp” i “ciutat”, com amb les divisòries insidioses dels mercats de treball i de l’habitatge.

No hi ha dubte que la financiarització de la producció, la concentració de la propietat, els canals de distribució i la competència de la producció de tercers països posen en greus dificultats bona part de les explotacions agrícoles. No hi ha dubte tampoc que la gestió de les polítiques agràries i ambientals és certament millorable. Però la solució d’aquestes qüestions no s’aconseguirà contraposant uns presumptes “interessos del camp” als “interessos de la ciutat”. Al contrari, l’avenç, complex i difícil, ha de passar precisament per evidenciar que en tots els àmbits territorials hi ha interessos contraposats. Que, com han mostrar recentment Rosa Cerarols i Joan Nogué, en els àmbits rurals tradicionals proliferen avui nous projectes, que, en molts casos, prefiguren models alternatius d’organització comunitària i de producció agrícola, més respectuosa ambientalment i més equitativa socialment. Que aquestes iniciatives són contradictòries amb els interessos econòmics predominants en el món agrari i, en canvi, poden trobar complicitats decisives en aquells que a ciutat malden per impulsar una major justícia social i una més alta democràcia política. I que entre uns i altres, és a dir, entre aquells que des d’un i altre lloc impulsen projectes transformadors, hi ha la possibilitat i la necessitat d’establir aliances .  

 

Referències

Cerarols, Rosa & Nogué, Joan (2022). L’altre món rural. Reflexions i experiènciesde la nova ruralitat catalana. Barcelona, Tigre de Paper.

Colomb, Claire (2020). The Revolt of the “Periphery” Against the “Metropolis”? Making Sense of the French Gilets Jaunes Movement (2018-2020). International Journal of Urban and Regional Research.

Checa, Joan & Nel·lo, Oriol (2021). Residential Segregation and Living Conditions. An Analysis of Social Inequalities inCatalonia from Four Spatial Perspectives. Urban Science, 5, 2: 45

Coscubiela, Joan (2024). De la lucha de clases al agraviocomparativo. eldiario.es, 9.02.2024.

Galli, Francesco (2024). PAC vs. New Deal. L’agricoltura assedia la città. Chi vincerà? Tieni la sinistra. 7.02.2024

Guilluy, Christophe (2014). La France périphérique: Comment on a sacrifié les classes populaires. Paris, Flammarion.

Rodríguez Pose, Andrés (2018). The revenge of the places that don’t matter (and what to do about it). Cambridge Journal of Regions, Economy and Society, 11/1. 

[Article publicat a Crític, 14.02.2024]

Kornel Filipowicz: un romanç entre camp i ciutat

 

Kornel Filipowicz (1913-1990)

“El ser humà té moments en el que somia en la vida a províncies i la concep com un alliberament, una salvació, una purificació...” afirma un dels personatges de Un romanç de províncies, de Kornel Filipowics, un dels més destacats exponents de la prosa polonesa de la segona meitat del segle XX. Nascut l’any 1913 a Ternópil, a la regió de Galítsia que avui pertany a Ucraïna, va transcórrer las seva joventut al sud de Polònia. Durant la Segona Guerra Mundial va unir-se a la resistència i va anar a raure a un camp de concentració del que va sobreviure miraculosament. Va ser després de la guerra, assentat ja a Cracòvia, quan va desenvolupar la seva carrera d’escriptor i editor, sovint enfrontat amb el règim autoritari, fins la seva mort, l’any 1990.

Un romanç de províncies (Romans prowincjonalny, 1960, publicat en castellà per la benemèrita editorial Las Afueras), narra les relacions, breus i desafortunades, entre Milobrzeski, un poeta procedent de Varsòvia, i Elzbieta, una jove resident en una petita vila de província. La història pot ser llegida -i això, des del punt de vista geogràfic, ens interessa particularment- com la trobada entre el món urbà i el món rural, entre la ciutat i el camp, amb les corresponents tensions, esperances i desenganys.

De fet, els personatges de Filipowics veuen, en bona mesura, condicionada la seva relació per les percepcions, creences i estereotips que cadascú abriga respecte el món d’on procedeix l’altre. Així, els habitants de la vila -Elzbieta en primer lloc- envegen la gent que viu a les ciutats i comparteixen l’aspiració d’“abandonar aquestes estretors, tota aquesta brutícia i aquest fang, i organitzar-se [...] una vida decent en una ciutat gran”. Aquesta “vida decent” es caracteritzaria per l’accés a les comoditats i les amenitats de la vida urbana: “quan penso que, per allà, en d’altres llocs, la gent passa les tardes d’hivern llegint un llibre al costat de la ràdio, els radiadors els escalfen, que els banys estan disponibles sempre que es vol, que a la cuina hi ha gas i canonades, que al carrer del costat hi ha un cinema, que poden anar al teatre a un concert… de debò, no em cap al cap per què seguim aquí”. La vila no només resulta avorrida sinó que, a més, coarta la llibertat ja que és un lloc “en el que  tothom es coneix, on tot se sap i cada intent d'amagar alguna cosa privada a l'ull de l'opinió pública es gira contra l'individu”.

Aquesta aspiració dels vilatans d’una vida més alta a ciutat, contrasta amb la visió de la vida al camp com a camí per a la purificació i la salvació personal, per part del poeta. Aquest abjura, si més no de paraula, de la superficialitat de la vida urbana “on tots s’estimen, s’abracen, es besen i, al mateix temps, com se sol dir, ‘s’apunyalen per l’esquena’”. La relació entre ambdós protagonistes està condicionada per aquestes visions contraposades: ella hi veu, més o menys, la via per escapar a ciutat, ell per accedir als valors del camp. Així, l’intent de concretar les aspiracions d’un i de l’altre estan condemnades al fracàs. A ciutat, “el sentiment de soledat entre la gent” acompanya Elzbieta a tot arreu i “li arrabassa qualsevol residu de seguretat en ella mateixa”.  En el “petit món provincià”, Milobrzeski es sent com “en un país de gent salvatge”, envoltat per persones que no entén bé. Els vilatans li semblen “divertits, però al mateix temps perillosos”, ja que s’ocupen d’afers que no comprèn: percep que “tenen una empresa en comú, alguna cosa els uneix, per alguna cosa es barallen”, però el què és “un misteri al que ell no podia accedir”.

Podríem preguntar-nos quina raó aquesta obra, publicada fa més de seixanta anys en circumstàncies tan diverses de les nostres, ens resulta tan estranyament propera. En primer lloc, això es deu, és clar, als valors literaris de l’autor. Però hi ha més que això: tot i les transformacions substancials que el territori europeu ha conegut de mitjans del segle passat ençà, els estereotips i llocs comuns de la nostra percepció perduren. Així, igual que els personatges de Filipowics, conservem una visió dual del territori, com si aquest si estigués composat de dos mons separats, camp i ciutat, cadascun adornat amb els respectius atributs. El camp amb la seva tranquil·litat, autenticitat, puresa, avorriment i molèsties; la ciutat amb la seva comoditat, llibertat, amenitat, anonimitat i soledat.  

En el relat de l’escriptor polonès, és la noció de pertànyer a mons diversos el que atrau recíprocament els protagonistes i, al mateix temps, el que dificulta i, en darrer terme, porta al fracàs la seva relació. Sis dècades s’han escolat des de la seva publicació. En aquest mig segle llarg, no només han col·lapsat els règims de “socialisme real”, sinó que a tot Europa s’ha produït una expansió abassegadora de la urbanització, la pràctica desaparició de les societats pageses, la integració del territori i la generalització de les formes de vida urbana. Tanmateix, els estereotips respecte el camp i la ciutat no només segueixen tenallant les nostres percepcions, sinó que són utilitzats reiteradament en les polèmiques polítiques, com evidencien les lectures dels conflictes agrícoles que aquests dies sotraguen diversos països europeus. No seria convenient arraconar aquests estereotips? No seria l’hora d’entendre que més que un “món urbà” i un “món rural”, hi ha persones i grups socials, amb els seus interessos i les seves pugnes? No hauríem de concloure que allò que posa en risc la continuïtat de tants agricultors europeus no és, genèricament, "la ciutat", sinó la pressió del capital i la financiarització de la producció? No seria aquesta una aproximació més útil per gestionar les aspiracions i el conflictes, personals i col·lectius?

Vincles socials i fractures territorials

Ambrogio Lorenzetti, "Effetti del Buon Governo
in città e in campagna", del cicle de frescos
"Allegoria ed Effetti  del Buono e Cattivo governo",
Siena, 1348-1350. 

De quina manera els vincles socials es veuen condicionats pel lloc on vivim? En quina proporció aquests vincles depenen de la nostra capacitat de moure’ns sobre el territori? Com es relacionen amb les condicions d’accés a l’habitatge, amb la configuració de l’espai públic, amb la provisió de béns bàsics com l’aigua i l’energia, amb la qualitat del paisatge? Aquestes són, entre moltes altres, les preguntes que se’ns plantegen quan reflexionem sobre la relació entre els vincles socials i els factors territorials. Una relació que és complexa i crucial: complexa, perquè el territori no és pas un escenari neutre o un subjecte passiu, sinó que és alhora causa i efecte, motor i conseqüència, de les transformacions socials; crucial, perquè l’organització i l’ús de l’espai no només reflecteix l’estructura social, amb les seves desigualtats, sinó que contribueix de manera decisiva a mantenir-les i a reproduir-les.

Tradicionalment, els estudis geogràfics s’havien apropat a la qüestió de les desigualtats territorials a partir de concepcions dicotòmiques de l’espai, representades en particular per les díades camp/ciutat, urbà/rural. Allò que condicionaria de manera més decisiva els vincles socials a l’interior de cada localitat seria llur condició urbana o rural. Així mateix, a escala regional o nacional, els vincles socials dependrien en bona mesura de les relacions que en aquests àmbits es donessin entre la ciutat i el camp. L’accés a l’educació i els serveis, les activitats laborals, les estructures familiars, les condicions de vida, així com els vincles i les relacions socials en el seu conjunt estarien lligades a l’oposició camp/ciutat, que assolia d’aquesta manera un caràcter axiomàtic i totalitzador.

Val a dir, que aquesta percepció no ha estat pas exclusiva dels estudis geogràfics tradicionals. Encara avui, en el sentit comú de la ciutadania, en les notícies transmeses pel mitjans de comunicació, en el debat públic i en les representacions artístiques, la dualitat camp/ciutat és ben present. Aquesta díada s’associa sovint a tot un seguit d’altres oposicions, referents tant a qüestions tangibles com a valors morals: natura/cultura, agricultura/manufactura, autenticitat/artificialitat, tradició/innovació, sociabilitat/ soledat o seguretat/perill. En aquests joc d’oposicions, el primer concepte de cada una de les díades, al que se sol atribuir la connotació positiva, es vincula al camp i el segon a la ciutat. No és aquest el lloc per estendre’s sobre els orígens i les conseqüències -socials, culturals i polítiques- de la prevalença d’aquestes percepcions. El que ens interessa aquí és assenyalar que responen més a una geografia imaginària que a la realitat factual.

En efecte, les transformacions socials i territorials ocorregudes durant les darreres dècades –en el cas d’Europa Occidental a partir, en particular, de la segona meitat del segle XX- posen en qüestió la virtualitat de les velles classificacions de l’espai. Per un costat, el pes de la població activa dedicada a activitats agrícoles han anat disminuint arreu, fins a quedar reduïda gairebé a la mínima expressió. S’ha produït així la pràcticadesaparició de la pagesia com a classe i amb ella han periclitat un seguit de condicionsde vida, hàbits i coneixements d’arrels seculars. D’altra banda, l’ampliació de les àrees urbanes, la dispersió de la urbanització, l’expansió de les xarxes i la millora radical de les comunicacions han comportat una integració econòmica i funcional del territori cada vegada més plena. Així, per un costat, els antics espais rurals són avui, essencialment, àrees de serveis o espais operacionals per a la producció d’energia o serveis ambientals. Per l’altre, el procés d’urbanització ha portat les xarxes urbanes a abastar la totalitat del territori i a conformar macroregions urbanes que engloben espais molt vastos, en els quals resulta molt difícil diferenciar de manera taxativa i a partir decriteris científics allò que és ciutat i allò que és camp. 

Aquesta evolució ha comportat una certa homogeneïtzació de les condicions mitjanes de vida. Els serveis, la informació, les mercaderies son ara molt més accessibles des de qualsevol punt del territori que mai en el passat. La mobilitat de les persones ha assolit facilitats sense precedents, de tal manera que una proporció molt elevada de la població treballa fora de la localitat en la que resideix. La renda mitjana de la població de les antigues àrees rurals i urbanes presenta avui diferències molt reduïdes que fan obsoleta la vella contraposició d’una ruralitat pobre i una urbanitat rica, ans al contrari les rendes mitjanes més altes es troben sovint en territoris de baixa densitat. En conseqüència de totes aquestes transformacions, els hàbits i les formes de vida, les estructures familiars i les pràctiques culturals han tendit també a homogeneïtzar-se. 

Això no vol dir, de cap manera, que no subsisteixin importants desigualtats territorials. En primer lloc, l’herència de la fase implosiva del procésd’urbanització, és encara ben present. Aquesta fase, que a Catalunya prengué un impuls destacat en el segle XIX i arribà al seu zenit en els anys seixanta i setanta del segle passat, comportà, com és ben sabut, la concentració de població i activitat sobre el territori i afeblí, de manera decisiva, la base demogràfica dels antics espais rurals. La subsegüent fase expansiva de la urbanització -allò que alguns autors han denominat la “explosió” urbana- ha temperat les pèrdues i, en algunes àrees, ha revertit la tendència, però la baixa densitat i l’envelliment de la població segueix constiuïnt un obstacle per a la prestació d’alguns serveis bàsics en parts importants del territori.

De tota manera, avui les desigualtats espacials més decisives no es troben pas associades tant a la densitat del poblament, com a la segregació residencial, és a dir, a la tendència dels grups socials a separar-se sobre el territori en funció de la seva capacitat d’escollir lloc de residència. Aquesta capacitat depèn, com es ben sabut, de dos factors: per un costat, els ingressos de les famílies i, per l’altre, els preus del sòl i l’habitatge. D’aquesta manera, les llars amb menor capacitat econòmica van a raure, lògicament, allà on els preus són més baixos, mentre les més benestants s’apleguen en àrees més exclusives i excloents on gaudeixen dels beneficis de residir entre els ells i poder-se proveir de millors serveis. Les desigualtats que es donen entre les condicions mitjanes de vida en les àrees benestants i les vulnerables -en matèries com l’accés a l’educació, l’estat de salut, l’ocupació, els serveis- són força més notables que les que es produeixen entre les àrees territorials d’alta i baixa densitat.

La paradoxa és que, mentre les desigualtats associades a la diferenciació camp/ciutat disminueixen i les vinculades a la segregació residencial s’acreixen, el debat ciutadà segueix centrat, en molt bona mesura, sobre la vella dicotomia urbà/rural. “La tradició de totes les generacions mortes tenalla com un malson el cervell dels vius”, deia el filòsof. L’esclat d’obres literàries, pel·lícules, assaigs i notícies periodístiques aparegudes en els darrers anys sobre la pervivència de l’oposició tradicional camp/ciutat i els seus corol·laris podria ser vista com una confirmació d’aquella sentència. De fet, segurament diu més sobre el crepuscle de la vella dicotomia camp/ciutat que sobre la seva pervivència.  

Acabem. Hem vist com, a l’hora d’analitzar els vincles socials, resulta imprescindible considerar els factors territorials, ja que aquests reflecteixen, condicionen i mediatitzen les relacions socials i les condicions de vida de la població. Ara bé, les estructures territorials es troben en continua evolució, com la societat que sustenten i les afaiçona. Així, les velles distincions entre camp i ciutat, pròpies d’estructures socials pretèrites -tot i que ben vives en l’imaginari col·lectiu- resulten avui inadequades tant per a l’estudi del territori i la societat, com per al disseny i aplicació de les polítiques públiques. En canvi, d’altres fractures territorials, potser menys visibles i menys presents en el debat públic, s’afermen cada vegada amb més força. Entre aquestes destaca la segregació residencial, fenomen insidiós i de caràcter estructural, que tendeix a agreujar-se, a afectar tots els grups socials i a abastar la totalitat del nostre territori, tot reflectint i consolidant les desigualtats socials, tant les àrees de baixa com d’alta densitat.

El debat sobre les estructures i les fractures territorials constitueix un requisit essencial per a la comprensió de l’evolució dels vincles, els conflictes i les desigualtats socials contemporànies. Ara bé, aquest debat només resultarà fructífer –en termes científics i polítics- si superem les concepcions del territori heretades, tan carregades de contingut ideològic, i analitzem l’espai amb una mirada nova, basada en la realitat dels fets. 

[Intervenció d'O.Nel·lo a la Biennal del Pensament de Barcelona, 11.10.2022]   

Annie Ernaux: els anys en que ciutat i camp es varen fondre

Annie Ernaux, l'any 1984 

 

Annie Ernaux, en la seva autobiografia, Les années, substitueix, com a subjecte, el "jo" per al "nosaltres". Amb aquesta renúncia radical, la narració deixa de ser estrictament personal per esdevenir generacional. El canvi de punt de vista despulla el text de les plagues del gènere autobiogràfic -l'autojustificació, l'elegia i l'anècdota irrellevant- per infondre-li un caràcter més general i, per tant, polític. 

En aquesta glosa generacional, publicada l'any 2008, el lector interessat en les qüestions territorials hi trobarà magníficament reflectides les conseqüències del procés d'urbanització a França. D'aquesta manera, la progressiva integració del territori, l'enfortiment de la xarxa urbana i dispersió dels assentaments sobre el territori que han tingut lloc a França -i a tot Europa occidental- en la segona meitat del segle XX constitueixen no un teló de fons, sinó un element central de la narració. 

D'entrada, Ernaux (Lillebonne, Seine-Maritime, 1940) explica com, vista des de la Normandia de la seva infància, poc després d'acabar la Segona Guerra mundial, França apareixia encara com una realitat "immensa, formada per poblacions diferents pel menjar i llurs maneres de parlar, recorreguda el mes de juliol pels corredors del Tour, dels que resseguíem les etapes al mapa Michelin enganxat a la paret de la cuina". En aquest context, "la majoria de vides tenien lloc dins del mateix perímetre d'uns cinquanta quilòmetres" i quan a l'església s’elevava el rebombori triomfal de l'himne De casa nostra sigueu reina, tots sabíem que casa nostra volia dir on vivíem, la vila, com a màxim el departament". Fora d'això, "l'exotisme començava a la gran ciutat més propera" i "la resta del món era irreal". Ben lluny, "París representava la bellesa i la potència, una totalitat misteriosa, esgarrifosa". 

Tanmateix, aviat, amb el ritme de la reconstrucció econòmica de la postguerra, el progrés material s'afermarà com l'horitzó de les existències. Juntament amb el benestar, la salut dels infants, el plàstic i la fòrmica, el progrés representava "les cases lluminoses, els carrers il·luminats, el saber, tot el que donava l'esquena a les coses negres del camp i de la guerra". I així, de mica en mica, "l'espai finalment s'eixamplava, aquest estiu o un altre. Els més rics marxaven a Anglaterra, anaven a la Costa Blava amb els seus pares. Els altres, monitors en una colònia de vacances, podien també canviar d'aires, descobrir França i pagar-se els llibres escolars tot recorrent les carreteres". 

En aquest marc, la ciutat, puixant, s'afermava més i més com a imant d'atracció, com a aspiració de vida. De fet, és aquest el període en el França estava a punt d'entrar en la fase més aguda d'allò que Henri Lefebvre va denominar "la implosió urbana", la concentració de població i activitats sobre el territori. Aquesta arribaria al seu zenit els anys seixanta, quan, per dir-ho en l'expressió d'Ernaux, "moviments de desplaçament recorrien la societat en totes direccions, els pagesos davallaven de les muntanyes cap a les valls, els estudiants deportats del centre de les ciutats es traslladaven als campus dels turons i compartien a Nanterre el fang amb els immigrants de les barraques". 

Així, l'any 1967, una jove ensenyant que ha marxat a estudiar a ciutat, s'hi ha instal·lat i casat, recorda amb un sentiment de irrealitat els seus origens: "fugisserament, li retornen les imatges dels seus pares en la petita vila normanda, la seva mare que es treu la bata per anar a l'ofici del vespre, el seu pare tornant de l'hort, la pala a l'espatlla, un món lent, que continua existint, més irreal que una pel·lícula, lluny del que ella forma part, modern, cultivat, que avança, cap a què, difícil de dir".

Ara bé, a mesura que corre el temps, el pas a la vida urbana no comporta pas establir-se en allò que tradicionalment s'havia percebut com la ciutat, sinó en una realitat diversa. "Hom s'instal·lava en una ville nouvelle a quaranta kilómetres de la ronda metropolitana", en una casa envoltada de solars, edificis de vidre, torres administratives i d'altres urbanitzacions connectades a través de passarel·les pel damunt de vies de circulació. 

La ciutat, a força d'atreure, havia començat a expandir-se sobre el territori, fins al punt que "era impossible figurar-se['n] els límits". Així, "habitar a la regió de París era trobar-se llençat sobre un territori de geografia indescifrable, desdibuixada per un laberint de vies que només es podien recórrer en automòbil (...); era no poder trobar un ordre feliç en el que es veia". Es tenia la impressió de "surar en un espai massa vast, en el que l'existència es diluïa. Passejar-s'hi no tenia cap sentit, en tot cas s'hi podia córrer amb xandall sense mirar al voltant." Al costat d'això, en aquest espai difús, "les banlieues ocupaven la imaginació en la forma de blocs de formigó i terrenys enfangats al final de línies d'autobús i de metro [...], forats d'escala amb pudor de pixum, vidres trencats, ascensors espatllats i xeringues en els soterranis". 

Aquesta "explosió" urbana -per tornar a l'expressió de Lefebvre- s'afermarà, amb la seva complexitat i desigualtat, durant les dècades dels vuitanta i noranta. Així, les velles nocions del camp i la ciutat aniran quedant relegades a la memòria, a l'àmbit dels records irrecuperables i de la geografia imaginària. "Les ciutats s'endinsaven cada vegada més en el camp, que es cobria de nous pobles rosats, sense horts ni galliners, on els gossos tenien prohibit vagar. Les autopistes travessaven el paisatge, enredant-se al voltant de París en una mena de vuits aeris. La gent passava cada vegada més hores en automòbils còmodes i silenciosos, amb la música encesa [...] Les valls i les planes lliscaven amb un moviment circular i arrodonit. No érem més que una mirada en una cabina transparent, al fons d'un horitzó en moviment, només una immensa i fràgil consciència omplint l'espai, i, més enllà, la totalitat del món". 

[Fotografia: Pierre Guillard]

La crida del camp

Louis Moreau, "L'en dehors" (1922, circa) 

En els darrers mesos, coincidint amb l’esclat de l’epidèmia COVID-19, el portals immobiliaris han detectat un increment de la demanda dels habitatges situats fora dels àmbits urbans més densos. Les consultes relatives a finques rústiques, xalets i cases entre mitgeres pugen, mentre l’interès pels pisos disminueix de manera assenyalada. Sembla doncs que el temor al contagi i l’experiència del confinament han convençut a part de la ciutadania dels riscos de l'alta densitat urbana. Els mitjans de comunicació dediquen programes al fenomen i alguns experts vaticinen fins i tot la fi de la ciutat.

De fet, el refús a la ciutat en temps d’epidèmia ha estat un tret recurrent al llarg de la història. La literatura en va plena. Això és degut a que la densitat, en propiciar el contacte, augmenta òbviament el risc de contagi. Ara bé, la relació entre densitat i risc no és pas unívoca, com ho demostra el fet de que algunes metròpolis particularment denses, com Seul o Singapur, hagin pogut fer front amb prou èxit a l’epidèmia. La densitat pot propiciar el contagi, però també facilitar la prevenció i la cura. Com hem explicat en d’altres ocasions, els hospitals, la recerca, les vacunes i l’Estat del benestar són, en bona mesura, creacions urbanes. La densitat pot ser risc i salvació alhora.

Tanmateix, en les presents circumstàncies, la por al contagi sembla aliar-se a un refús genèric a la ciutat, anterior a la crisi actual. Ja l’any 2017, en l’Enquesta a la Joventut de Catalunya, un de cada tres joves catalans d’entre 16 i 34 anys residents en àrees urbanes afirmava que, si pogués, “li agradaria anar a viure en un municipi rural”. L’anàlisi de les respostes mostrava, tanmateix, que en molts pocs casos aquesta voluntat obeeix al desig de dedicar-se a l’agricultura i d’abandonar les formes de vida urbana. Amb les lògiques excepcions -interessants però molt minoritàries- la crida del camp no procedeix de la voluntat de reprendre el cicle de vida tradicional de la pagesia. Res indica tampoc que, en termes generals, es cerqui l’atractiu de la soledat en la natura, la via propugnada per Thoreau com a camí per al perfeccionament personal. Tampoc sembla, finalment, que estem davant d’un renaixement consistent de les experiències neo-rurals de fa prop de mig segle, que volien assajar formes de vida comunitàries i menys consumistes.  

És innegable que algunes iniciatives més o menys sòlides apunten en aquestes direccions alternatives. Però la gran majoria dels que diuen desitjar “anar a viure al camp” voldrien fer-ho sense renunciar a les formes de vida i l’accés als serveis dels que gaudeixen a ciutat. L’aspiració és més aviat la casa amb jardí, el teletreball, la compra per internet i la mobilitat assegurada pel vehicle privat. No és d’estranyar doncs que la nova demanda d’habitatge no apunti tant cap als territoris més remots i despoblats, sinó cap els entorns que estan “prou lluny i prou a prop” dels centres urbans com per gaudir-ne de les avantatges, sense haver de patir-ne els inconvenients (sanitaris i d’altres). En termes generals, doncs, estem davant més de la voluntat d’estendre la ciutat, que no pas de marxar-ne.

Més enllà de la seva dubtosa eficiència en termes de salut pública, cal cridar l’atenció sobre les conseqüències que podria tenir el retorn d’una onada de dispersió urbana com la que vam conèixer en les darreres dècades del segle XX. Per contenir-la van caldre molts esforços i, de fet, no es va aturar fins l’adveniment de crisi econòmica de 2008. Ara, des del punt de vista ambiental, la represa de la dispersió del poblament podria comportar efectes molt negatius pel que fa a fragmentació dels espais naturals, l’ocupació de sòls d’interès agrícola i l’increment de la mobilitat privada.

D’altra banda, des del punt de vista social, la pulsió per deixar la ciutat podria resultar en un agreujament de la segregació residencial, és a dir de la tendència dels grups socials a separar-se entre ells. Albert Camus, a La Pesta -que deu haver estat un dels bestsellers de les darreres setmanes- explica com, tancada la ciutat per raó de l’epidèmia, els preus del pa hi van pujar de manera accelerada. Així, els ciutadans, sobretot els més pobres, pensaven amb nostàlgia en els camps veïns i cridaven, al pas del prefecte, “Pa o espai!”, és a dir, alimenteu-nos o deixeu-nos sortir. En les actuals circumstàncies, les possibilitats reals de sortir de la urbs no estan pas a l’abast dels més vulnerables, que molt difícilment poden guanyar-se el pa o trobar una espai per viure ni dins ni fora de la ciutat. La temptació de la fuga és només realitzable per a les classes mitjanes, i, en particular, per als seus joves. La seva concreció podria contribuir doncs a incrementar la separació de les persones segons el seu nivell de renda, amb les corresponents conseqüències. 

Les causes i els efectes de l’epidèmia estan, sens dubte, relacionades amb les condicions de insostenibilitat ambiental i de injustícia social en que té lloc el procés d’urbanització. Però, per ella mateixa, la disminució de la densitat urbana no seria, de cap manera, una solució del als nostres problemes. Al contrari, podria agreujar-los i engendrar-ne de nous. No hauria de ser la crisi actual l’ocasió de rellançar el debat sobre l’ordenació del territori a Catalunya? Més enllà dels llocs comuns i dels clixés ideològics, no hauríem d’aspirar a articular el nostre territori a partir del respecte als espais oberts i de l’articulació d’una xarxa urbana potent i ben comunicada? Més que escampar la urbanització, no hauríem de procurar que tothom, amb independència del lloc on viu, pugui tenir un accés enraonadament equitatiu a la renda i els serveis? En definitiva, més que córrer encara una altra vegada darrera formes d’urbanització caduques i fallides, no ens es caldria repensar la manera com utilitzem els recursos i distribuïm la riquesa? 

[Article publicat al diari Ara, 24.07.2020] 

Viatge al país de la utopia camperola

Alexander Txaianov (1888-1937)

Ara que, arran de l'epidemia, torna a prendre força el debat sobre els perills del procés d'urbanització i les eventuals virtuts del "retorn al camp" pot resultar útil recordar els antecedents històrics d'aquest debat, no fos cas que, un cop més, creguéssim que som els primers en abordar-lo. En particular, podria ser convenient rellegir aquelles aportacions que, en comptes de concebre la re-ruralització de la societat com un retorn al passat, han volgut especular sobre com podria ser una societat amb tecnologia i cultura modernes de caràcter no urbà.
Entre aquestes visions destaca l'aportació d'Alexander Txaianov (Moscou, 1888-Alma Ata, 1937), destacat economista agrari que ocupà càrrecs de responsabilitat en l'administració estatal de la Rússia soviètica. Procedent del tronc naródnik, mantinguè una actitud crítica amb la política agraria dels bolxevics i acabà sent executat per ordre de Stalin.
Com és sabut, els naródniki, o populistes, defensaven la idea de que Rússia no tenia perquè repetir el desenvolupament social marcat per l'experiència capitalista d'Europa occidental. Alguns dels seus dirigents es decantaren cap a posicions contràries a la revolució de 1917, però d'altres s'hi implicaren, disputant als bolxevics l'exclusivitat en el seu impuls i gestió. Part d'aquests, com Txaianov, propugnaven la noció de que el la societat russa podria "saltar" fases en el desenvolupament històric i que la comuna rural pagesa podia ser la base de la societat socialista. Així, el camperolat, en comptes de descompondre's en petita burgesia agrària i proletariat, tal com preveia Lenin a El desenvolupament del capitalisme a Rússia (1899), esdevindria una classe amb interessos i capacitat d'actuació pròpia.
D'aquesta manera, el camperolat, que en el moment de la revolució constituïa la gran majoria de la població russa, més que un aliat incòmode, subaltern i minvant del proletariat dirigent, es convertiria en un subjecte social transformador autònom. El camí, passaria per la progressiva socialització de la terra i la constitució de cooperativa agràries per a la seva gestió. Els postulats del moviment tingueren el seu moment de plenitud en el període de la NEP, però, com és sabut, els plantejaments populistes i el Partit Social Revolucionari que els representava acabaren derrotats i els seus dirigent anorreats.

L'obra teòrica de Txaianov va restar en l'oblit durant molts anys, tot i que ha tornat de manera intermitent a l'actualitat diverses vegades, la darrera arran dels debats sobre l'"agricultura de proximitat" i la "sobirania alimentària". Ara fa un parell d'any, Ediciones RyR en va publicar a Buenos Aires una nova traducció castellana de Viatge del meu germà Alekséi al país de la utopia camperola. Es tracta d'una breu obra, en la que l'autor, mitjançant un relat de caràcter utòpic, exposa el seu programa polític i la visió de com seria la societat en la que hagués triomfat la revolució camperola. Publicat inicialment a Moscou l'any 1920, n'hi havia hagut una anterior traducció castellana a Mèxic, amb un pròleg de l'antropòleg Roger Bartra ("La sociedad rural contra el poder urbano"). L'edició a la que ens referim s'obre amb un interessant estudi introductori d'Eduardo Sartelli ("El persistente encanto del populismo agrario: Aleksander Chayanov y los problemas de la revolución socialista") i inclou, com a apèndix, "Qué és la qüestió agrària?" (1917), un dels principals textos teòrics de l'autor. Aquí ens volem centrar en la forma com Txaianov aborda la qüestió de la desurbanització en la utòpica societat camperola.
Com a bon relat utòpic, la narració s'inicia amb un desplaçament temporal inexplicable: Alekséi Kremniov, un revolucionari soviètic, és transportat, a través d'un salt temporal inversemblant, des de la Moscou d'inicis del anys '20 fins al de 1984 (casualment la data d'una altra visió del futur, distòpica en aquest cas, que anys més tard esdevindria famosa). El primer que el sobta és la imatge que observa des de la finestra: "A sota s'estenia una ciutat. Sens dubte era Moscou [...] Una vista ja coneguda feia molts i molts anys. Però com havia canviat tot al seu voltant! Havien desaparegut les moles de pedra que abans cobrien l'horitzó, mancaven conjunts arquitectònics sencers [...] En canvi, tot el voltant estava inundat de jardins. Frondoses arbrades omplien l'espai gairebé fins al mateix Kremlin, tot deixant enmig solitàries illes de conjunts arquitectònics. Els carrers arbrats travessaven aquella mar verda que ja es tenyia de groc. Hi fluïa un viu torrent de vianants, autos, carruatges. Tot respirava una frescor palpable, un ànim confiat".
Poc després, els habitants del domicili on ha anat a raure, que resulten pertànyer a una família dirigent de la nova societat, li expliquen les raons de la transformació de la capital en aquesta imatge (que per a qualsevol urbanista evocarà, sens dubte, les visions de la ciutat-jardí de Ebenezer Howard). Així, li exposen que l'any 1934, quan els partits camperols prengueren el poder, varen decidir aniquilar les ciutats: "El govern [...], al que una experiència de llargs anys havia convençut del perill que representaven per al règim democràtic les grans concentracions urbanes, va decidir prendre una mesura revolucionària i, en el Congrés dels Soviets, va promoure el decret sobre l'aniquilació de les ciutats de més de 20.000 habitants. Per descomptat, el més difícil va ser aplicar aquest decret a Moscou, que en els anys '30 superava ja els quatre milions d'habitants. Però l'obstinada tenacitat dels líders i la potencia tècnica del cos d'enginyers van permetre acomplir aquesta tasca en el termini de 10 anys [...]. Les fàbriques varen anar sent evacuades poc a poc per tota Rússia, cap a nous nodes ferroviaris. Cap a 1937 els carrers de Moscou van començar a buidar-se [...] Centenars de gratacels moscovites varen ser demol·lits i sovint va caldre recórrer a la dinamita [...] L'any 1937 els més audaços dels nostres líders, deambulant per la ciutat en runes, estaven disposats a prendre's a sí mateixos per vàndals a la vista del quadre de devastació que oferia la ciutat".
Llegida en els anys '20 aquesta espècie de "ruralització" forçada podia semblar la imatge invertida e la "proletarització" compulsiva impulsada pels bolxevics a través de les col·lectivitzacions forçoses i els intents de industrialització accelerada. Al lector contemporani li evocarà, de manera ineludible, l'experiència tràgica de Khmers rojos cambodians. En la utopia de Txaianov, les coses són però diferents. És ben cert que la població permanent de la capital s'ha reduït molt, però aquesta segueix complint part de les seves funcions, al servei ara de la societat camperola: "Prengui Moscou, té 100.000 habitants però hi ha hotels per a quatre milions, a les capitals de província per 10.000 habitants hi ha hotels per a un milió, i gairebé mai estan buits. Les vies de comunicació tenen tals característiques que cada camperol al cap d'una hora o una hora i mitja pot estar en la seva ciutat i sovint la visita".

Moiséi Yákovlevic Ginzburg (Minsk,1892-Moscou,1946)

En la realitat històrica, a inicis dels anys '30, els "desurbanistes" soviètics, amb Moiséi Ginzburg al capdavant, haurien de proposar la dissolució de la ciutat tot seguint un altre camí: a través de la ubicació dispersa de la industria sobre les vies de comunicació. Tal com explicà el mateix Ginzburg en la seva cèlebre polèmica amb Le Corbusier, això implicava estendre el sistema i la cultura urbana sobre el tot el territori, amb la finalitat d'acabar amb la dualitat camp/ciutat (i per tant camperolat/proletariat). La proposta de Txaianov sembla apuntar cap a la mateixa finalitat, però pel camí invers, és a dir, estenent el camp cap al territori que havia estat la ciutat i posant-lo al seu servei: "Abans la ciutat es bastava a ella mateixa i el camp no era més que el seu pedestal. Ara, si es vol, no hi ha ciutats com a tals, sinó un lloc que serveix de node per a les relacions socials. Cada una de les nostres ciutats no és més que un lloc de reunió, la plaça central del districte. No és un lloc per viure, sinó per celebracions assemblees i d'altres afers. Un punt, no una entitat social".
El debat sobre camp i ciutat que trobem en les pàgines del diaris d'aquests dies era ja ben viu a l'Europa de fa un segle. Ho era en els contextos més diversos: a la Itàlia feixista, a la Catalunya de la dictadura de Primo i la Segona República, i, com veiem, a la Rússia soviètica. A diferència dels exemples italià i català, on els debel·ladors de la ciutat solien inscriure's en l'àmbit del pensament més estrictamente reaccionari, la utopia de Txaianov contenia tant elements clarament conservadors (com la desconfiança envers els proletariat urbà), com referències i elements progressius (com la socialització de la terra).
Moltes coses han canviat des de llavors. Però els dos conceptes territorials, camp i ciutat, tan carregats de simbolisme i contingut ideològic, segueixen vehiculant la pugna entre els interessos i els projectes polítics dels diversos grups socials.