dimecres, 24 de juliol del 2013

La urbanització del litoral valencià

La Universitat de València acaba de publicar un interessant treball sobre el procés d'urbanització del litoral valencià durant les darreres dècades. Es tracta de l'estudi Crecimiento urbanístico en la zona costera de la Comunidad Valenciana (1987-2009), realitzat per l'enginyera Carmen Zornoza sota la direcció dels geògrafs Joaquim Farinós i Joan Romero. El volum ha estat publicat en la col·lecció "Desarrollo Territorial. Estudios y Documentos", dirigida per aquest darrer.
Carmen Zornoza utilitza dues fonts per a l'estudi de la transformació dels usos del sòl en els municipis costaners del País Valencià:  per al període 1987-2005, la sèrie d'imatges satel·litals de CORINE Land Cover , i  per als anys 2005-2009, el Sistema de Información de Ocupación del Suelo en España. Les dades que n'extreu venen a mostrar de manera diàfana la profunditat i la velocitat del procés d'urbanització del sòl en la franja costanera durant el període estudiat. El lector dirà, amb raó, que la tendència té arrels molt antigues, tant és així que Vicent Maria Rosselló Verger ja va poder parlar, fa molts anys, de "l'obstinada concentració litoral del poblament" valencià. Però la rotunditat d'allò que ha ocorregut en els darrers anys no serva proporció a res del què hagi pogut tenir lloc en el passat.
En efecte, Zornoza mostra com en el període 1987-2005 la superfície de sòl artificialitzat (per a usos residencials, industrials, serveis, infraestructures, etc.) va passar en la franja territorial dels 500 metres a partir de la riba del mar de 8.103 a 11.410 ha, amb un creixement en 18 anys de 3.307 ha, i un increment respecte la superfície inicialment artificialitzada del 40,8%. En la franja entre els 500 i els 1000 metres, la superfície urbanitzada passava de 4.130 a 6.593 ha amb un increment del 59,6%, i en el territori dels municipis costaners situat més enllà de la franja de 1000 metres el sòl artificialitzat saltava de 18.805 a 33.133 ha amb un increment, extraordinari, del 76,2%. L'evolució del litoral valencià mostra així el mateix patró que ja s'han observat en d'altres parts de la costa mediterània: una urbanització accelerada, la pràctica colmatació del front litoral (de forma que l'any 2005 ja més del 50,5% de la franja dels 500 metres estava urbanitzada) i la tendència de l'ocupació del sòl a anar-se desplaçant amb gran intensitat i velocitat cap a les franges immediates del rerapaís. Les dades proporcionades pel SIOSE per als quatre anys posteriors (2005-2009) confirmen la continuïtat dels trets principals d'aquest procés.
Com es pot veure, les dades venen a corroborar el consum massiu de sòl a Espanya durant el darrer quart de segle i, en particular, durant allò que s'ha vingut a denominat "la dècada prodigiosa" de l'urbanisme espanyol. El cas del País Valencià resulta tanmateix de particular interès per la seva intensitat i pel fet d'afectar territoris especialment sensibles des del punt de vista ambiental i rellevants des del punt de vista paisatgístic, com, per exemple, l'Horta de València de la que parlàvem fa uns dies.
Carmen Zornoza conclou el seu estudi amb un capítol titulat "¿Otro modelo es posible?, en el que exposa la necessitat de polítiques públiques per tal d'ordenar el territori costaner. Així, a la vista de les dades aportades reflexiona sobre la inoportunitat de la modificació de la Ley de Costas estatal i estableix un interessant paral·lelisme entre el cas valencià i el règim jurídic del litoral català, amb especial referència al Pla director Urbanístic del Sistema Costaner, aprovat pel Govern de la Generalitat de Catalunya l'any 2005.  

dijous, 18 de juliol del 2013

L’abolició de les províncies a Itàlia

El govern italià, presidit per Enrico Letta, ha emprès una modificació constitucional per tal d’abolir les províncies. El projecte que va ser aprovat pel Consell de ministres el proppassat dia 5 de juliol, comporta la supressió de tota referència a la província en el text constitucional i preveu, literalment: “Al cap de sis mesos a partir de l’entrada en vigor de la llei constitucional les províncies queden suprimides. Sobre la base de criteris i requisits definits amb una llei de l’Estat, l’Estat i les regions establiran les formes i les modalitats per a l’exercici de les respectives funcions” (vegeu el text complert del projecte: Disegno di legge costituzionale: Abolizione delle Province. Consiglio dei Ministri: 05.07.2013). 
Amb aquesta iniciativa culmina una revisió profunda de l’arquitectura institucional italiana que fou iniciada l’any 2012 pels governs “tècnics” de Mario Monti, a través de diversos projectes destinats a variar l’organització i el mapa provincial. Semblaria doncs que -en cas que la reforma proposada arribés a culminar el seu itinerari legislatiu en la complexa situació política italiana- podria obrir-se la possibilitat d’avançar vers una estructura de caràcter més federal, en la que l’administració local de cada una de les regions depengués més plenament del respectiu govern autònom. Així mateix, sembla consolidar-se la possibilitat de dotar les ciutats metropolitanes d’administracions específiques, tal com la legislació italiana preveu des de fa més de vint anys.
Com és sabut, la instauració i evolució de les províncies a Itàlia presenta assenyalades similituds amb el cas espanyol. Nascudes en un i altre país en el terç central del segle XIX sota l’influx de l’esclat revolucionari francès, concebudes com instrument per a l’articulació de l’Estat liberal, varen conèixer en ambdós casos una gestació treballada i difícil, fins a la seva implantació definitiva, el 1833 a Espanya, i després de la Unificació a Itàlia. L’adveniment de les regions italianes per la Constitució de 1948 i de les comunitats autònomes a Espanya a partir de 1978, varen deixar les províncies en una situació paradoxal: nascudes per a la gestió d’un Estat unitari i centralista, havien de conviure ara amb unes institucions –les regions i les comunitats autònomes- concebudes, precisament per a la descentralització de l’administració pública i el reconeixement del autogovern. No és doncs d’estranyar que des d’àmbits diversos la pervivència de la institució provincial hagi estat reiteradament qüestionada en ambdós països, impugnació que ha tingut particular ressò a Catalunya.  
Com és sabut, també a Espanya el govern de l’Estat està impulsant en l’actualitat una reforma de les províncies (vegeu-ne el text a Anteproyecto de Ley de racionalización y sostenibilidad de la Administración local, versión 18.02.2013, tras el informe del Consejo de Ministros de 15.02.2013). Els arguments amb els que ho fa són gairebé intercanviables amb els que s’utilitzen a Itàlia: la reducció de la despesa pública, la racionalització de l’administració i la millora en la gestió dels serveis. La paradoxa (una altra) és que, tot partint d’arguments gairebé idèntics, el camí emprès pel govern espanyol és diametralment oposat de l’italià: si allà les reformes han previst una reducció del paper de les províncies, fins arribar a la seva eventual supressió, aquí el govern en propugna un enfortiment, tot conferint-los competències dels ajuntaments i utilitzant-les com a plataforma per incrementar la presència territorial de l’Estat en detriment de les comunitats autònomes, en el marc d’un projecte recentralitzador d’accentuades connotacions nacionalistes espanyoles. 

dissabte, 13 de juliol del 2013

Barcelona i Catalunya: les arrels del debat sobre el policentrisme del sistema urbà català

La revista Ciudad y Territorio. Estudios Territoriales acaba de publicar un número monogràfic (176, estiu 2013) dedicat a l'estudi del policentrisme urbà en les àrees metropolitanes espanyoles. El quadern, dirigit per l'enginyer José María Ureña Francés, professor de la Universidad de Castilla-la Mancha, aborda un tema que, com és sabut, té, des de fa anys, una gran importància en el debat internacional sobre el planejament i gestió de les grans àrees urbanes, ja que els sistemes urbans policèntrics semblen presentar nivells d'eficiència funcional, sostenibilitat ambiental i fins i tot cohesió social més alts que els sistemes monocèntrics o dispersos.
El volum s'obre amb dos articles de caràcter conceptual relatius al concepte sobre el policentrisme (confegits, respectivament, pel mateix José Maria Ureña et al. i de Carlos Marmolejo et al.), així com d'un interessant assaig sobre el tema, sempre espinós, de la delimitació de les àrees metropolitanes espanyoles (Pablo Reques i Olga de Cos). Es presenten, tot seguit, diversos articles sobre el tema del policentrisme en set àrees metropolitanes de l'Estat: Madrid (Eloy Solis et al.), Barcelona (Oriol Nel·lo), Astúries (Fermín Rodríguez i Manuel Carrero de Roa), Santander (Olga de Cos i Ángela de Meer), Valladolid-Palencia (Juan Luís de las Rivas et al.), Tarragona (Antonio Font) i San Sebastián (Ángel Martín Ramos et al.). El monogràfic es clou amb un treball sobre la xarxa de ciutats mediterrànies (José Luís Gómez Ordoñez i David Cabrera).
El cas de les ciutats catalanes és estudiat, com es pot veure, en l'article de l'arquitecte Antonio Font i en el d'Oriol Nel·lo. Aquest darrer, titulat "Barcelona y Cataluña. Las raíces del debate sobre el policentrismo del sistema urbano catalán", explora les connexions entre el debat sobre les propostes d'ordenació policèntrica del sistema urbà català i els avatars de l'evolució històrica de Catalunya durant els darrers cent anys, per tal de mostrar com el debat sobre la forma i la funcionalitat urbana ha estat -i és- part inseparable de la pugna més general sobre l'organització i la distribució de la riquesa en la societat catalana i del mateix encaix de Catalunya en el marc ibèric. El treball s'estructura en tres apartats que es corresponen a sengles fases del debat sobre el policentrisme a Catalunya: "Les viles espirituals: el temor a la ciutat i el naixement de l'alternativa descentralitzadora (1909-1939)"; "Contra las Babeles de piedra y asfalto: els intents de concreció de l'alternativa policèntrica sota el franquisme (1939-1976)"; i "Cap a la Ciutat de Ciutats?: l'estratègia policèntrica com a ordenació i no com a impugnació de les dinàmiques metropolitanes (1976-2010)". 

dilluns, 1 de juliol del 2013

Procés d'urbanització i qüestió energètica

El procés d’urbanització i la qüestió energètica són dos dels vectors que estan configurant el present i el futur de les societats contemporànies. Paradoxalment, per un llarg període, que cobreix gairebé tres quartes parts del segle XX, va semblar que els dos temes podien considerar-se i tractar-se de manera independent. En particular, des del camp del planejament urbanístic es va actuar molt sovint com si el subministrament d’energia no tingués cap límit. Més encara, durant bona part del segle XX va poder semblar com si la ciutat pogués ser pensada i desenvolupada de manera separada de les preocupacions ambientals. La paradoxa és encara més colpidora si hom te en compte que el naixement de l’urbanisme modern, en el segle XIX, havia estat directament motivat, entre d’altres raons, per la preocupació pel subministrament d’aigua, el sanejament i altres temes directament relacionats amb el medi ambient.
No va ser fins la segona meitat del segle passat quan la crisi de les energies basades en fonts no renovables, les dificultats en l’accés als recursos hídrics i la constatació del procés de canvi climàtic van evidenciar que els problemes urbans no podien ser enfrontats de manera separada de les qüestions ambientals. I, viceversa, va esdevenir també clar que no es podien resoldre els problemes ambientals i energètics sense inscriure’ls dins de les polítiques urbanes.
Precisament per debatre sobre la relació entre el procés d’urbanització i les qüestions energètiques es celebra els dies 2 i 3 de juliol a Roma la conferència Energies for Future Urban Environments. Es tracta d’un encontre, organitzat per la Fondazione ENEL, que aplega experts de tot el món, juntament amb alcaldes de grans ciutats i representants de les empreses elèctriques. La conferencia, el coordinador científic de la qual és Oriol Nel·lo, combinarà ponències científiques amb una taula rodona d’alcaldes i tallers. Hi participaran, entre d’altres, experts com Zhu Dajian, de la Tongji University de Shanghai, Claudia Rodriguez Seeger, de la Pontificia Universidad Católica de Chile , Jan van der Borg, Catholic University of Leuven, Christopher Kennedy, University of Toronto, Federico Butera, Politecnico di Milano, Stefaan Simons, University College of London Australia, Francesc Muñoz, Universitat Autònoma de Barcelona, Richard Plunz, Columbia University, New York, Carlo Ratti, MIT, SenseAble City Lab, Cambridge(US), Chris Goodall, Carbon Commentary, Oxford, i Pier Paolo Maggiora, Pier Paolo Maggiora & Associati, Torí.