La geografia serveix per fer la guerra?

“Veduta prospettica d'Italia”, Milano 1853, Litografia Corbetta

Coincidint amb el proper centenari de la fi de la I Guerra Mundial pot veure's a Treviso, al Veneto, l'exposició La Geografia serve a fare la guerra?. Es tracta d'una mostra impulsada per la Fondazione Benetton que ha estat concebuda i comissariada pel geògraf i historiador de la cartografia Massimo Rossi.
L'objecte de l'exposició consisteix en reflexionar sobre la utilitat del saber geogràfic en relació a l'exercici del poder polític i militar sobre la societat i el territori. Així, parteix del célebre aforisme popularitzat per Yves Lacoste l'any 1976 en un llibre prou conegut i debat la qüestió a través de la cartografia generada al voltant de la I Guerra Mundial a Itàlia. El raonament de la mostra es desenvolupa en quatre etapes que es corresponen a tantes altres sales de l'exposició.

La primera etapa se centra en el tema dels confins i les fronteres. Així, es debat la contribució de la Geografia i més específicament de la Cartografia a generar i divulgar en l'imaginari col·lectiu la noció de confí natural que tantes i tant rellevants implicacions polítiques conté: "A voi la gloria di piantare il tricolore d'Italia sui termini sacri che la natura pose ai confini della Patria nostra", deia la proclama del rei Vittorio Emanuele en llençar les seves tropes a la contesa, l'any 1915. Límits "sagrats" que, com és ben sabut, no existeixen en la natura. Per dir-ho en les paraules de Gaetano Salvemini: no existeixen confins polítics naturals perquè tots els confins polítics són artificials, és a dir creats per la voluntat humana.
La segona etapa, que segurament resulta la més interessant i erudita de l'exposició, mostra exemples

de la producció cartogràfica dels geògrafs italians d'inicis del segle XX (Giovanni Marinelli, Cesare Battisti, Ettore Tolomei) en relació als confins nordorientals de l'Estat Italià, és a dir, els referents a les àrees disputades del Trentino, Trieste i Dalmàcia. Es mostra així, per exemple, la producció de mapes "ètnics" i lingüístics, a més de hidrogràfics i topogràfics, destinats a defensar les pretensions nacionalistes. Una producció molt similar a la que en aquell moment estaven produint en d'altres països europeus geògrafs com Pál Teleki (a Hongria), Simion Mehedinti (a Romania) o Jovan Cvijic (a Sèrbia). Es mostra així mateix el paper clau de la premsa, dels atles i de les editorials especialitzades (entre les que destaca l'Istituto Geografico De Agostini) en la difusió d'aquesta producció disciplinar amb clares finalitats polítiques.

Finalment, les etapes tercera i quarta de l'exposició contenen mostres de cartografia militar italiana i

austríaca del període de la I Guerra Mundial, amb la peculiaritat de les diverses toponímies. També s'inclouen mostres dels mitjans emprats en aquella cojuntura per tal d'obtenir informació geogràfica d'interès militar: globus captius, coloms missatgers i espionatge.
La mostra, que podrà visitar-se fins el dia 12 de març 2017, s'acompanya d'un catàleg magníficament editat, que conté reproduccions de bona part de les peces exposades.
La reflexió proposada resulta particularment oportuna tant des del punt de vista general com disciplinari. Des de la perspectiva general, l'exposició és pertinent no només per commemorar la fi del I Guerra Mundial, sinó també per evidenciar el joc dels interessos geopolítics que mai no han deixat de confrontar-se en l'espai europeu. Des del punt de vista disciplinar, l'exposició ens recorda la utilitat del saber geogràfic, que en l'actualitat es troba en una situació de notable dificultat en el sistema universitari italià. En particular fa avinent que els mapes transmeten les contradiccions, esperances i projectes de les societats que els engendren i que la Geografia serveix, certament, per fer la guerra. No només per fer la guerra, però també per fer la guerra. De fet, no es diferencia en això gaire de la resta dels sabers humans. Com ha dit Franco Farinelli: "Tutti i saperi servono a fare la guerra. Minerva, dea della sapienza, nasce armata dalla testa di Giove".

[Fotografies: O. Nel·lo]

La mesura de la Terra: de la planura a la bala blava

L'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya acaba de publicar el vídeo La mesura de la Terra. De la planura a la bala blava. Es tracta d'un documental que ofereix una panoràmica dels esforços de la civilització per tal de mesurar i representar el planeta: d'Anaximandre, Eratòstones i Ptolomeu a la imatge satel·lital i Google Earth, tot passant pels portolans i els Beatus, Ortelius i Newton. El documental, de 33 minuts de durada, ha estat produït pel mateix ICGC, amb guió i direcció de Xavier Berenguer i la realització de Gonzalo Díaz, i la coordinació, assessorament i direcció d'Esther Muns, Carme Montaner i Jaume Miranda.
La producció i divulgació de l'obra resulta d'especial utilitat avui, quan l'evidència de la integració i la interdependència econòmica i social a escala planetària fa palesa la necessitat de dotar-se i difondre noves formes d'anàlisi i representació de l'espai: nous "models del Món", com n'ha dit Franco Farinelli.  La necessitat d'aquest coneixement es fa encara més peremptòria pel fet que els usos de la cartografia -el GPS, el posicionament a través del telèfon mòbil, la generació d'enormes quantitats de dades geogreferenciades- comporten, sovint sense la plena comprensió de la ciutadania, transformacions assenyalades de la seva vida quotidiana,
D'altra banda, La mesura de la Terra vindrà a reafirmar als amants de la cartografia en el convenciment de que les representacions del planeta i de cada una de les parts que l'integren poden ser vistes no només com a mostres formidables del coneixement científic sinó també com a veritables obres d'art, en sentit ple del concepte: productes de l'enginy humà que, tot produïnt goig estètic, porten a més a reflexionar sobre l'objecte representat i el subjecte que el representa.
[Imatge: ICGC]

El corrent de Humboldt

Max Ernst, Humboldt Current (1952)
Fondation Beyeler

El dia 30 d’octubre va presentar-se a Barcelona el llibre de Franco Farinelli: del mapa al laberinto, obra del geògraf Bernat Lladó. El volum és el cinquè titol de la col·lecció Espacios críticos, publicada per l’Editorial Icaria, i ve a afegir-se als dedicats a l’obra de Edward Soja, Doreen Massey, Richard Peet i Francesco Indovina. Com és norma en la col·lecció, dirigida pels professors Abel Albet i Núria Benach, el volum consta d’una introducció en la que s’exposa la trajectòria professional de l’autor estudiat, una entrevista entre aquest i el curador del volum, una completa selecció de textos i un assaig crític sobre aquelles que constitueixen les seves principals aportacions al pensament geogràfic.

Franco Farinelli, de qui ja hem tingut ocasió de parlar en aquestes pàgines, és un dels principals i més innovadors geògrafs italians. Deixeble de Lucio Gambi, exerceix la docència a la Universitat de Bologna i és autor, entre d’altres títols, de Geografia. Un’introduzione ai modelli del mondo (2003), L’invenzione della Terra (2007) i La crisi della ragione cartografica (2009). La divulgació de la seva obra i d’alguns dels seus textos principals per al públic hispà resulta doncs una excel·lent notícia per a tots aquells interessats en l’avenç de la reflexió crítica sobre el territori.

La presentació del llibre ha coincidit amb la inauguració a la Fundació Miró de l’exposició Davant l’horitzó. La mostra, en paraules dels seus curadors, pretén aplegar “de manera anacrònica horitzons molt diversos que no semblen exhaurir-se i que porten cap el misteri i la complexitat de l’horitzó representat”. Així, l'exposició inclou una cuidada selecció d’obres de diversos períodes, des del paisatges romàntics fins a realitzacions contemporànies, en les que es vol fer confrontar la producció pictòrica sobre el paisatge elaborada en diversos períodes: de Modest Urgell a Joan Miró, d’Ansel Adams a Max Beckmann a David Hockney i a Antoni Tàpies, entre molts altres autors, amb un resultat fascinant.  

Tanmateix, l’exposició, tot i el seu interès, no facilita una aproximació a la comprensió de l’evolució de la reflexió geogràfica sobre el tema de l’horitzó. Reflexió que, com és ben sabut, ha estat estretament relacionada amb les arts plàstiques, en el sentit que la percepció del paisatge en bona mesura ha estat prefigurada i representada en la producció artística. En aquest sentit, l’enfocament “anacrònic” de la mostra, que separa volgudament les obres del seu context històric i vol fer-les “dialogar” entre elles com en un joc intertextual , obté certament contrastos suggeridors, però dificulta l’elaboració d’una lectura més orgànica de l’evolució de la significació de l’horitzó en l’art i el pensament modern i contemporani.

Precisament Farinelli ha escrit, a Geografia. Un'introduzione ai modelli del mondo, algunes pàgines formidables sobre aquest tema. Així, per exemple, ha explicat com la predilecció de Alexander von Humboldt per als horitzons boirosos, tan propis de la pintura romàntica alemanya, lluny de reflectir una simple afinitat estètica, constituïa de fet un projecte geogràfic deliberat, basat en una “calculada i coherent metàfora”. Els horitzons emboirats vindrien a ser pel gran geògraf l’expressió del “caràcter fatalment incomplert d’allò que veiem, estructuralment  inacabat d’allò que sabem, programàticament partidista (…) d’allò que fem”. Així, per Humboldt, com per Goethe, els horitzons indefinits i boirosos, lluny de ser una representació ingènua, són la mostra de la “dependencia de la descrició literària envers la pictòrica”. Més encara, Humboldt, estratega de la coneixença, aquells horitzons són la metàfora  de “totes les intencions projectuals, de tota projectualitat político-social: sempre a l’horitzó i mai assolida, i per això indeterminada en llurs formes menys properes”.  

El reconeixement d’aquesta visió complexa i problemàtica de l’horitzó es veurà posteriorment abandonada per aquella Geografia que no veurà en el paisatge més que un conjunt d’elements a inventariar. Aquesta aproximació descriptiva -que volgudament oblida o oculta que el subjecte també forma part del paisatge i que tota mirada tradueix interessos personals i socials- acabarà sent predominant a partir del tombant del segle XX. Les arts visives, i en particular la fotografia, acompanyaran (i en bona mesura precediran) aquest canvi transcendental. Canvi que resultarà fatal per a la capacitat explicativa de la Geografia, més encara pel fet que, a mesura que avanci el segle, amb la creixent integració i interdependència dels llocs, la simple visió del paisatge anirà serà cada vegada menys capaç de restituir els mecanismes que n’expliquen l’evolució. Com és ben sabut,  tantes representacions “postmodernes” del paisatge responen precisament a aquest percepció fragmentària i a aquesta renúncia a les explicacions causals. El paisatge deixa així de ser concebut com un procés i queda per tant invalidat, en bona mesura, com a element integrant de projectes epistemològics i polítics. 

El visitant que trobi a faltar en la mostra Davant l’horitzó els elements d’aquesta reflexió geogràfica, obtindrà, tanmateix, consol quan menys se l’espera. En un espai no especialment destacat de la mostra, ensopegarà amb un petit quadre de Max Ernst en el que es representa un paisatge marí nocturn, amb una inquietant línia blanca sobre la superfície de les aigües. L’obra, que transmet tot el misteri de l’horitzó, la seva condició de límit i de repte, de promesa i de projecte, es titula, ves per on, “El corrent de Humboldt”.   

Models del món: de la utilitat de la Geografia

El proppassat dia 11 d’agost, el geògraf italià Franco Farinelli publicava a Il Sole 24 Ore un extens comentari sobre la desaparició pràcticament absoluta de l’ensenyament de la Geografia, com a disciplina, en l’educació secundària a Itàlia. L’esdeveniment s’ha produït  arran de la reforma promoguda l’any 2008 per Mariastella Gelmini, Ministra d’Instrucció en un govern presidit per Silvio Berlusconi.  

L’article de Farinelli resulta particularment interessant perquè, lluny de tota vel·leïtat corporativa, constitueix una lúcida anàlisi de la utilitat del coneixement geogràfic en la societat contemporània. Des de la perspectiva de la situació catalana actual la seva anàlisi esdevé, a més, molt oportuna ja que permet reflexionar sobre la forma com el saber geogràfic pot contribuir de manera substantiva a definir i a organitzar nous subjectes socials i polítics capaços de transcendir la lògica i les limitacions de l'Estat-nació (tant dels existents en l’actualitat com d’aquells que hom voldria crear en el futur).

Així, tot reprenent alguns dels arguments ja exposats en el seu Geografia. Un’introduzione ai modelli del mondo (2003), Farinelli escriu que, avui, el principal repte de la Geografia rau en la possibilitat d'articular formes de representació i interpretació del món que vagin més enllà dels principis que la geometria euclidiana assigna a l'extensió -la continuïtat, l'homogeneïtat i la isotropia-, aquells en què s'ha basat, des de Ptolomeu, la representació cartogràfica. Com és ben sabut, a través d'aquesta lògica de representació i anàlisi el saber geogràfic ha tingut un paper fonamental en la configuració del món tal com el coneixem, és a dir, dividit en Estats-nació sobirans, cadascun dels quals ha volgut caracteritzar-se, precisament, per trets que semblen correspondre estretament a aquells principis euclidians: la intangibilitat de les fronteres, la continuïtat del territori, l'homogeneïtat cultural i lingüística, la isotropia concebuda com l'articulació del territori al voltant d'un únic centre. Així, hom ha pogut afirmar que sovint, en la societat moderna, al mapa no te com a funció tant la representació de les realitats territorials com la seva prefiguració.

Doncs bé, la integració de l'economia mundial, la interrelació de les xarxes, el desenvolupament tecnològic i el sorgiment de subjectes que comparteixen interessos subjectius i objectius sense residir en el mateix territori han provocat tant la crisi de l'Estat-nació tradicional, com la crisi de les formes de representació i anàlisi de les configuracions espacials. Davant aquesta concurrència de reptes, de cap manera casual, la Geografia ha de construir nous "models del món" capaços de combinar, en els seus pressupostos i anàlisi, una sèrie d’antítesis fonamentals:  la comprensió dels fluxos globals amb l’explicació de l’increment de la vindicació del lloc; la mesura de la distància física amb l’estudi de les noves formes de relació que en prescindeixen; la definició de grups socials que a diversos nivells d’escala (ibèrica, europea, planetària) comparteixen els mateixos interessos amb la sensibilitat per la continua recreació de la diversitat cultural; la constatació de la vitalitat de les pràctiques socials espontànies amb la voluntat de dissenyar instruments i polítiques per tal d’ordenar-les sobre el territori. Si aconseguís acomplir aquest tasca, la Geografia -a Catalunya, a Espanya i arreu- podria contribuir de manera decisiva a fer visibles i a organitzar noves pràctiques socials i polítiques capaces de superar la lògica tradicional de l'Estat-nació i a substituir-les per noves formes d'organització política més adequades a allò que, avui, el desenvolupament tecnològic i les necessitats socials possibiliten i requereixen.

Es dirà, amb raó, que al llarg de la història la Geografia ha contribuït molt sovint a la creació de mites i mistificacions, a construir ideologies territorials, a la mateixa configuració del món a partir precisament de la seva subdivisió en unitats estatals. Doncs bé, es tracta ara d'avançar exactament en la direcció oposada i assumir el compromís d'aportar al debat visions crítiques, problematitzadores de les veritats comunament acceptades, més basades en arguments que en prejudicis. Visions que, com dèiem, permetin posar en relleu l'existència de les noves formes de relació espacial, coordinar l'acció dels subjectes socials transformadors i construir-a Catalunya, a Espanya i a Europa-nous sistemes de govern capaços tant de superar les limitacions del Estat-nació com de promoure una major justícia social.