La urbanització del litoral valencià

La Universitat de València acaba de publicar un interessant treball sobre el procés d'urbanització del litoral valencià durant les darreres dècades. Es tracta de l'estudi Crecimiento urbanístico en la zona costera de la Comunidad Valenciana (1987-2009), realitzat per l'enginyera Carmen Zornoza sota la direcció dels geògrafs Joaquim Farinós i Joan Romero. El volum ha estat publicat en la col·lecció "Desarrollo Territorial. Estudios y Documentos", dirigida per aquest darrer.
Carmen Zornoza utilitza dues fonts per a l'estudi de la transformació dels usos del sòl en els municipis costaners del País Valencià:  per al període 1987-2005, la sèrie d'imatges satel·litals de CORINE Land Cover , i  per als anys 2005-2009, el Sistema de Información de Ocupación del Suelo en España. Les dades que n'extreu venen a mostrar de manera diàfana la profunditat i la velocitat del procés d'urbanització del sòl en la franja costanera durant el període estudiat. El lector dirà, amb raó, que la tendència té arrels molt antigues, tant és així que Vicent Maria Rosselló Verger ja va poder parlar, fa molts anys, de "l'obstinada concentració litoral del poblament" valencià. Però la rotunditat d'allò que ha ocorregut en els darrers anys no serva proporció a res del què hagi pogut tenir lloc en el passat.
En efecte, Zornoza mostra com en el període 1987-2005 la superfície de sòl artificialitzat (per a usos residencials, industrials, serveis, infraestructures, etc.) va passar en la franja territorial dels 500 metres a partir de la riba del mar de 8.103 a 11.410 ha, amb un creixement en 18 anys de 3.307 ha, i un increment respecte la superfície inicialment artificialitzada del 40,8%. En la franja entre els 500 i els 1000 metres, la superfície urbanitzada passava de 4.130 a 6.593 ha amb un increment del 59,6%, i en el territori dels municipis costaners situat més enllà de la franja de 1000 metres el sòl artificialitzat saltava de 18.805 a 33.133 ha amb un increment, extraordinari, del 76,2%. L'evolució del litoral valencià mostra així el mateix patró que ja s'han observat en d'altres parts de la costa mediterània: una urbanització accelerada, la pràctica colmatació del front litoral (de forma que l'any 2005 ja més del 50,5% de la franja dels 500 metres estava urbanitzada) i la tendència de l'ocupació del sòl a anar-se desplaçant amb gran intensitat i velocitat cap a les franges immediates del rerapaís. Les dades proporcionades pel SIOSE per als quatre anys posteriors (2005-2009) confirmen la continuïtat dels trets principals d'aquest procés.
Com es pot veure, les dades venen a corroborar el consum massiu de sòl a Espanya durant el darrer quart de segle i, en particular, durant allò que s'ha vingut a denominat "la dècada prodigiosa" de l'urbanisme espanyol. El cas del País Valencià resulta tanmateix de particular interès per la seva intensitat i pel fet d'afectar territoris especialment sensibles des del punt de vista ambiental i rellevants des del punt de vista paisatgístic, com, per exemple, l'Horta de València de la que parlàvem fa uns dies.
Carmen Zornoza conclou el seu estudi amb un capítol titulat "¿Otro modelo es posible?, en el que exposa la necessitat de polítiques públiques per tal d'ordenar el territori costaner. Així, a la vista de les dades aportades reflexiona sobre la inoportunitat de la modificació de la Ley de Costas estatal i estableix un interessant paral·lelisme entre el cas valencià i el règim jurídic del litoral català, amb especial referència al Pla director Urbanístic del Sistema Costaner, aprovat pel Govern de la Generalitat de Catalunya l'any 2005.  

El règim jurídic del litoral català

El dia 8 de març de 2013 s'ha presentat a la Universitat de Girona la tesi doctoral del jurista Josep Maria Aguirre, titulada El règim jurídic del litoral català i dirigida pel catedràtic de Dret Administratiu Joan Manuel Trayter.
La recerca s'obre amb una anàlisi del complex marc jurídic i competencial del litoral català, ofereix a continuació una panoràmica del tema en el dret comparat (amb particular referència als casos de França, Itàlia i els Estats Units d'Amèrica),  tot seguit estudia en profunditat l'ordenació del litoral català a través dels Plans Directors Urbanístics del Sistema Costaner i es clou amb unes reflexions sobre com podria transitar-se des de la situació actual cap a una gestió més integrada del nostre litoral.
L'aparició de la tesi de Josep Maria Aguirre te lloc en un moment particularment oportú, just quan les Corts de l'Estat estan a punt d'aprovat una reforma de la Llei de Costes que a parer dels experts pot comportar un retrocés sever dels avenços aconseguits en la regulació i gestió del domini marítimo-terrestre en els darrers vint-i-cinc anys. Així mateix, consisteix en una reflexió necessària per tal d'avaluar les potencialitats i les limitacions dels instruments d'ordenació vigents a Catalunya. Finalment, resulta una contribució de gran interès a l'hora d'explorar les possibilitats de millorar, tot i les circumstàncies, el marc vigent, aprofitant, entre d'altres, els avenços obtinguts en l'Estatut de 2006.
El cor de la recerca és l'anàlisi dels Plans Directors Urbanístics del Sistema Costaner, aprovats pel govern de la Generalitat l'any 2005, plans que, com és sabut, varen permetre excloure del procés d'urbanització la pràctica totalitat del sòl costaner que en aquell moment estava classificat com a no urbanitzable i urbanitzable no delimitat, així com un bon nombre de sectors de sòl urbanitzable que no disposaven de pla parcial definitivament aprovat. Es tracta d'un tema sobre el qual l'autor ja havia publicat una interessant monografia poc després de l'aprovació dels plans pel conseller Joaquim Nadal. En la tesi doctoral retorna sobre el tema per aprofundir, en particular, sobre la sort i evolució dels PDUSC al llarg dels seus set anys de vigència. Així, l'autor no només analitza la naturalesa dels Plans i les categories de sòl que se'n deriven, sinó que entra amb particular detall sobre tres temes. En primer lloc, estudia l'adequació al llarg dels anys del planejament territorial i urbanístic a les prescripcions dels PDUSC, adaptació que ha permès, per exemple, la incorporació la pràctica totalitat els sòls protegits en el Pla dins les categoria de Sòl de Protecció Especial dels plans territorials vigents, doblant així les seves garanties de protecció. En segon, revisa de manera minuciosa la jurisprudència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre el PDUSC, jurisprudència ja força consolidada a través d'un bon nombre de sentències, que en termes generals han avalat la correcció dels Plans tant pel què fa al seu contingut, com al respecte a l'autonomia local i a la classificació del sòl (doctrina que, per cert, ha estat ratificada recentment a través de diverses sentències del Tribunal Suprem). Finalment, l'autor, considera, amb minúcia de cartoixà, les eventuals responsabilitats patrimonials per a l'administració pública que poguessin derivar-se de l'aprovació dels PDUSC, per concloure, a la vista de la casuística i de la jurisprudència, que l'evolució de la qüestió ha permès descartar, en termes generals, problemes importants per a l'administració des d'aquest punt de vista.
En conjunt, ens trobem doncs davant d'una contribució important, que ve a sumar-se a d'altres tesis doctorals sobre els Plans Directors Urbanístics aprovats en el període 2003-2010 i, en particular, als treballs acadèmics destinats a estudiar les mesures de protecció del litoral català. Tant de bo que l'aportació de Josep Maria Aguirre pugui ajudar, tot i les males perspectives de l'hora tant en l'àmbit espanyol com català, a avançar cap a una millor gestió i cap a una més alta preservació de les nostres àrees costaneres.   

Les polítiques territorials en temps de crisi

La situació de crisi econòmica està comportant, com és ben sabut, un agreujament de les problemàtiques territorials: a les acrescudes dificultats per a l'accés a l'habitatge d'una part molt majoritària de la població, s'afegeixen l'increment dels riscos de la segregació social en les àrees urbanes, l'augment dels costos del transport, la dificultat de les administracions per a sostenir la prestació dels serveis públics i els conflictes relatius al finançament de les infraestructures.
Aquesta situació és, a més, agreujada per polítiques que, en comptes de cercar un major compromís col·lectiu i lideratge públic per fer front a aquesta situació, opten per un replegament en l'acció de l'administració o, encara pitjor, prenen la crisi com a justificació per a revertir els avenços aconseguits durant els darrers anys. En són bona mostra, el projecte del govern de l'Estat de revisar la Llei de Costes, que ja hem comentat aquí, o la injustificable iniciativa d'amnistia de les irregularitats urbanístiques, que representa un greuge per aquells promotors i ciutadans que han complert la normativa i una deslegitimació clamorosa de l'actuació de les administracions públiques. Per altra banda, a Catalunya s'ha pogut veure com, malgrat els reiterats pronunciaments del Parlament en sentit contrari, roman congelada l'aplicació de la Llei de Barris i la Llei d'Urbanitzacions o com s'ha reformat la Llei d'Urbanisme per reduir les obligacions en matèria d'habitatge protegit.
En aquest context, resulta del tot necessari rellançar el debat territorial, per tal de cercar alternatives i enunciar, tant des del vessant polític com disciplinar, quines han de ser les polítiques territorials que cal desplegar en la situació actual. S'anuncien diverses iniciatives que poden ajudar a avançar en aquesta direcció. En primer lloc, la Societat Catalana d'Ordenació del Territori preveu per a la tardor l'obertura d'un cicle de debats i prepara la presentació d'un llibre de balanç sobre les polítiques territorials catalanes dels darrers anys. Així mateix, l'Institut d'Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona prepara la publicació d'un número monogràfic de la revista Papers. Regió Metropolitana de Barcelona dedicat a debatre el Pla Territorial Metropolità de Barcelona. Finalment, la Fundació Rafael Campalans, organitza, amb motiu de l'aparició del llibre Ordenar el territorio. La experiencia de Barcelona y Cataluña, per al proper dia 21 de juny a les 19h. a la Llibreria La Central (carrer Mallorca, 237), un debat titulat precisament "Les polítiques territorials en temps de crisi" amb la participació de Joaquim Nadal, president del grup parlamentari socialista al Parlament de Catalunya, Joan Romero, catedràtic de la Universitat de València, i Oriol Nel·lo, autor del llibre. 

En defensa de les nostres costes

El dia 29 de maig es va presentar en el Círculo de Bellas Artes de Madrid, en un acte organitzat pel Club de debates urbanos, el Manifiesto por la Preservación y Gestión de los Espacios Costeros. Es tracta d'un document impulsat per un grup de professionals de la geografia, l'urbanisme i l'ordenació del territori, en el que es qüestionen las finalitats de l'anunciada reforma de la Llei de Costes de 1988 per part del govern de l'Estat.
El grup impulsor aplega un bon nombre del professionals que l'any 2006 varen donar a conèixer el Manifest Por una nueva cultura del territorio, en el que s'advertia dels riscos socials, territorials i econòmics que comportava l'ocupació accelerada del territori, la dispersió de la urbanització, la degradació del paisatge i el malmenament dels recursos naturals per raó dels cicle immobiliari, llavors encara en ple ascens.
L'evolució posterior ha vingut a confirmar, dissortadament, les temences que s'expressaven llavors, cosa que en el context actual fa encara més injustificable la proposta de modificació de la Llei de Costes per tal de reduir els nivells de protecció, sostreure del seu àmbit les "àrees ja degradades" i destinar a "activitats econòmiques" espais actualment protegits. La proposta, a parer dels signants, representa una regressió jurídica, fomenta la inseguretat jurídica, persegueix un model de desenvolupament turístic ja obsolet, podria comportar la privatització de parts del litoral i exposar béns i persones a riscos naturals. A més, des del punt de vista moral, comportaria la renúncia de l'Estat a defensar i protegir l'espai costaner, bé públic irreemplaçable.
Els primers signants del manifest són els següents:
Salvador Antón, Catedràtic de Anàlisis Geogràfica Regional i director de l'Escola de Turisme i Oci de la Universitat Rovira i Virgili
Eugenio Burriel, Catedràtic de Geografía Humana de la Universitat de València
Carmen Delgado, Professora Titular d'Anàlisis Geogràfica Regional  de la Universidad de Cantabria
Josep Maria Gili, Professor de Recerca, Departament de Biologia Marina i Oceanografi­a, Institut de Ciències del Mar (CSIC)
Javier MartínVide, Catedràtic de Geografia Física i president de la Asociación de Geógrafos Españoles.

Rafael Mata, Catedràtic d'Anàlisis Geográfica Regional de la Universidad Autónoma de Madrid.

Ángel Menéndez Rexach, Catedràtic de Dret Administratiu de la Universidad Autónoma de Madrid.

Guillermo Morales, Catedràtico d'Anàlisis Geogràfica Regional de la Universidad Carlos III.

Oriol Nel·lo, Professor Titular de Geografia Humana de la Universitat Autònoma de Barcelona.

José Ojeda, Catedràtic de Geografia Física de la Universidad de Sevilla.

Luciano Parejo, Catedràtic de Dret Administratiu de la Universidad Carlos III

Joan Romero, Catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de València.

Onofre Rullan, Catedràtic de Anàlisis Geogràfica Regional de la Universitat de les Illes Balears i president del Grup de Geografía Urbana de la AGE. 

Joan Subirats, Catedràtic de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona

Fernando Vera, Catedràtic de Anàlisis Geogràfica Regional i director de la Escola de Turisme de la Universitat d'Alacant.

Florencio Zoido, Catedràtic d'Anàlisis Geogràfica Regional  i director del Centro de Estudios Paisaje y Territorio, Universidad de Sevilla

Podeu consultar el text complert del manifest i en els propers dies es farà pública una website on que així ho desitgi pugui fer constar la seva adhesió. 

La Ley de Costas: crònica d'una revisió anunciada

La Ley de Costas espanyola, aprovada l'any 1988, serà revisada "con el objetivo de hacer compatible la protección del litoral con el desarrollo de las actividades económicas y la seguridad jurídica". Així ho ha anunciat el ministre d'Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente, Miguel Arias Cañete, en el Congrés dels Diputats el dia 1 de febrer de 2012. El ministre ha indicat també que es procedirà a la "recuperación de terrenos degradados para el desarrollo de actividades económicas, mediante el fomento de la desafectación de espacios de dominio público que ya no requieren una protección especial por haber perdido sus características naturales".  

Les propostes formen part d'un conjunt de 66 mesures que el Ministeri es proposa impulsar, en camps tan diversos com la "simplificació" de la normativa ambiental amb l'objectiu de "conciliar la protección del medio amibente con la generación de un entorno favorable al desarrollo económico y a la generación de empleo", l'estratègia en relació al canvi climàtic o un nou marc normatiu i de planificació en matèria de gestió de l'aigua. Tot i que caldrà conèixer-ne la concreció i els detalls, aquest conjunt d'iniciatives del govern susciten, pels seus antecedents i per la seva retòrica, interrogants i inquietuds. 

Això és particularment cert en el cas de la gestió de les àrees costaneres. En el seu quart de segle d'existència la Ley de Costas ha estat un instrument que, en termes generals, ha tingut efectes positius pel que fa a la protecció del litoral (vegeu-ne el balanç d'Antonio Serrano publicat a Cuadernos de Ordenación del Territorio, gener 2012). Tanmateix, en els darrers anys ha estat sotmesa a una gran pressió: per un costat, per part dels usuaris de construccions que es troben fora d'ordenació dins el domini públic i veuen com el termini de concessió per al seu usdefruit s'apropa a la fi; en segon lloc, pels errors i les vacil·lacions de la mateixa administració que ha donat sovint la impressió -a vegades ben fundada- de que cercava subterfugis per no acomplir la seva pròpia normativa o bé, quan ho feia, procedia amb força contra els més dèbils i amb debilitat contra els més forts; finalment, per l'impuls incessant de propietaris de sòl i de promotors que voldrien emprendre actuacions urbanitzadores en l'àmbit costaner. Davant d'aquesta pressió, la llei no ha acabat de trobar recolzament, tampoc, en els sectors proteccionistes que han denunciat, amb raó, que la norma ha resultat insuficient per aturar la degradació d'àmplies franges del litoral, dins i fora del seu àmbit d'afectació.

En aquest context, els arguments utilitzats pel ministre responsable de Medi Ambient provoquen perplexitat:. Què vol dir modificar la normativa "per fer-la compatible amb el desenvolupament de les activitats econòmiques"'? No és precisament la preservació del territori costaner un dels requisits essencials per la continuïtat de l'activitat turística i el manteniment de l'ocupació en aquest sector? No és precisament la construcció desaforada de la costa (i de l'interior) un dels elements que més ha contribuït a generar l'actual crisi de l'activitat econòmica? Hem de perseverar en els errors ja comesos? I pel que fa a la "desafectació de terrenys degradats" per dedicar-los a activitats econòmiques: hagut a compte l'estat del nostre litoral, no pot representar l'exclusió dels beneficis de la llei de costes de parts molt importants de la nostra façana marítima? És el pas previ a la seva possible classificació com a sectors urbanitzables? Si així fos, és que algú pot mantenir que avui, amb el stock immobiliari sense ocupar de la costa i de l'interior, manca a Espanya sòl urbanitzable? Si hi ha terrenys costaners degradats, que han perdut "les seves característiques naturals", no seria millor regenerar-los que lliurar-los a l'ocupació?

L'aplicació de la Ley de Costas necesita una revisió, certament. Però no pas per afeblir-ne els seus efectes positius, sinó per enfortir-la. Per això, cal millorar la seva gestió, cal coordinar-la amb d'altres instruments de protecció del litoral dels que ja hem parlat aquí, i, sobretot, cal la voluntat política de protegir de manera efectiva les nostres àrees costaneres com a recurs ambiental, patrimonial, paisatgístic i econòmic de les generacions presents i futures.