El conflicte agrari: una confrontació de la ciutat i el camp?

Representació de la Jacquerie de 1358 a les
 Chroniques de Froissart

L’esclat de la conflictivitat agrària en diversos països de la Unió Europea ha provocat una onada de interpretacions i debats. No és pas d’estranyar, ja que el conflicte posa sobre la taula bona part dels reptes que les societats europees afronten: l’adaptació al canvi climàtic i els impactes econòmics de la globalització, la tensió entre la integració comunitària i la sobirania nacional, l’increment de les desigualtats i el descontentament polític.

En aquests debats, prou complexos en si mateixos, un element contribueix a ocultar els interessos en joc i a dificultar la comprensió dels problemes: la reiterada interpretació del conflicte com d’un enfrontament entre el “camp” i la “ciutat”. Així, el malestar agrari és representat com un xoc entre la societat rural –adornada d’uns valors i productora de béns bàsics- i una societat urbana incapaç de comprendre les seves necessitats. En aquest context, el camp no tindria altre recurs que marxar sobre la ciutat per tal de fer valdre les seves raons, com en una moderna jacquerie. Les imatges de les columnes de tractors avançant cap a les capitals europees i ocupant-ne les places i avingudes serien la imatge gràfica d’aquesta col·lisió d’interessos.

Es tracta, és clar, d’una visió carregada de contingut ideològic i, per tant capaç de suscitar un elevat nombre d’emocions i adhesions. Tanmateix, aquesta representació simplificadora és enganyosa, en primer lloc perquè la distinció tradicional entre camp i ciutat, entre rural i urbà, es correspon cada vegada menys a la realitat en l’Europa contemporània. Per un costat, les formes de vida urbana s’han generalitzat i la urbanització ha tendit a expandir-se fins abraçar la pràctica totalitat dels espais regionals. Per l’altre, com ha escrit Francesco Galli, les antigues àrees rurals han esdevingut, per bé i per mal, espais operacionals d’un sector agrari cada vegada més integrat i financiaritzat, caracteritzat per un elevat desplegament tecnològic i químic, que en fa “un medi profundament artificialitzat, no tant distant de les urbanitzacions urbanes”.

Les dades relatives a mercat de treball venen a confirmar la inadequació de interpretar el problema agrari com un conflicte entre territoris. L’ocupació agrària representa, segons dades d’Eurostat, tot just el 4,2% del total en la Unió Europea. La proporció és encara més baixa en el conjunt d’Espanya, 3,6%, i, en particular, a Catalunya, 1,4%. Així, fins i tot en les comarques tradicionalment considerades rurals els ocupats en l’agricultura i la ramaderia no representen més que una petita part dels que treballen. Per dir-ho gràficament: a l’Alt Pirineu i l’Aran, territori que a Catalunya es sol considerar rural per antonomàsia, hi ha en l’actualitat poc més de 2.000 pagesos actius. Els pirinencs que treballen en l’hostaleria els doblen en nombre, i el mateix ocorre amb els que treballen en d’altres sectors, com la construcció i el comerç. Els pagesos tenen doncs tot el dret a expressar-se, però, des del punt de vista de l’ocupació, la representativitat del territori pirinenc correspondria més aviat, als cambrers, als pisters (que a Baqueira han de dormir en roulottes), als paletes, als mestres d’escola, als sanitaris i als empleats de botigues i supermercats.

D’altra banda, la imatge del conflicte a partir de la distinció axiològica entre camp i ciutat amaga que en un i altre àmbit hi ha interessos no només diversos, sinó sovint contraposats. Com ha explicat el sindicalista Joan Coscubiela, la presumpte existència d’uns “interessos del camp” posa en el mateix sac “les jornaleres que guanyen el salari mínim i els empresaris agraris que els neguen l’augment al·legant problemes de competitivitat”. La mateixa amalgama d’interessos es produeix en presentar la població urbana com a homogènia, quan resulta evident que està dividida per múltiples tensions i fractures.

Cal reconèixer, tanmateix, que la utilització de metàfores territorials a l’hora d’explicar i representar conflictes socials complexos ha proliferat en els darrers anys. A França, la revolta dels gilets jaunes ha estat interpretada sovint, a partir de les teories del geògraf Christophe Guilluy i d’altres autors, com un enfrontament entre la France périphérique i el poder de la ciutat, amb Paris al capdavant. A Gran Bretaña, el vot a favor del Brexit va ser explicat, amb molt de ressò, per Agustín Rodríguez-Pose, professor a la London School of Economics, com “the revenge of the places that don’t matter”, és a dir, com un esclat d’indignació dels territoris postergats davant la gran ciutat. La fórmula ha fet fortuna també a l’hora d’explicar el descontentament polític a Europa i l’ascens de l’extrema dreta.

Tanmateix, davant aquestes interpretacions simplificadores, alguns autors, com Claire Colomb, professora a Cambridge, han fet notar que avui dia les desigualtats socio-econòmiques tallen els territoris a una escala molt més fina que no pas el que suggereixen les dualitats “perifèric/metropolità”, “rural/urbà”, “camp/ciutat”. Recentment hem realitzat un estudi que ve a confirmar aquesta interpretació pel cas de Catalunya. Així, hem tractat d’establir estadísticament quins són els factors territorials explicatius de les desigualtats socials. Tradicionalment, aquestes han estat explicades, sobretot com el resultat del contrast entre grans àrees geogràfiques (la costa i l’interior, la muntanya i la plana), entre localitats de diversa grandària (la gran ciutat, la vila, el poble) o els espais urbans i rurals. Doncs bé, l’evidència estadística mostra que tot i que existeixen notables desigualtats associades a aquests factors, aquestes resulten destacadament més reduïdes que les relacionades amb una altra variable: la segregació residencial. Així, la separació dels individus i les llars en funció de la seva capacitat de triar lloc de residència, aplega la població més vulnerable en determinats barris i municipis, tant en les àrees més densament poblades com en les que ho són menys. D’aquesta manera, les condicions de vida de la Trinitat Nova de Barcelona tenen més a veure amb les del barri de l’Estació de Puigcerdà o amb el casc històric de Balaguer, que no pas amb les Corts o amb Sant Gervasi. Es confirma així que, des del punt de vista de les desigualtats, les fractures territorials no tenen tant a veure amb grans unitats espacials, o en l’oposició entre “camp” i “ciutat”, com amb les divisòries insidioses dels mercats de treball i de l’habitatge.

No hi ha dubte que la financiarització de la producció, la concentració de la propietat, els canals de distribució i la competència de la producció de tercers països posen en greus dificultats bona part de les explotacions agrícoles. No hi ha dubte tampoc que la gestió de les polítiques agràries i ambientals és certament millorable. Però la solució d’aquestes qüestions no s’aconseguirà contraposant uns presumptes “interessos del camp” als “interessos de la ciutat”. Al contrari, l’avenç, complex i difícil, ha de passar precisament per evidenciar que en tots els àmbits territorials hi ha interessos contraposats. Que, com han mostrar recentment Rosa Cerarols i Joan Nogué, en els àmbits rurals tradicionals proliferen avui nous projectes, que, en molts casos, prefiguren models alternatius d’organització comunitària i de producció agrícola, més respectuosa ambientalment i més equitativa socialment. Que aquestes iniciatives són contradictòries amb els interessos econòmics predominants en el món agrari i, en canvi, poden trobar complicitats decisives en aquells que a ciutat malden per impulsar una major justícia social i una més alta democràcia política. I que entre uns i altres, és a dir, entre aquells que des d’un i altre lloc impulsen projectes transformadors, hi ha la possibilitat i la necessitat d’establir aliances .  

 

Referències

Cerarols, Rosa & Nogué, Joan (2022). L’altre món rural. Reflexions i experiènciesde la nova ruralitat catalana. Barcelona, Tigre de Paper.

Colomb, Claire (2020). The Revolt of the “Periphery” Against the “Metropolis”? Making Sense of the French Gilets Jaunes Movement (2018-2020). International Journal of Urban and Regional Research.

Checa, Joan & Nel·lo, Oriol (2021). Residential Segregation and Living Conditions. An Analysis of Social Inequalities inCatalonia from Four Spatial Perspectives. Urban Science, 5, 2: 45

Coscubiela, Joan (2024). De la lucha de clases al agraviocomparativo. eldiario.es, 9.02.2024.

Galli, Francesco (2024). PAC vs. New Deal. L’agricoltura assedia la città. Chi vincerà? Tieni la sinistra. 7.02.2024

Guilluy, Christophe (2014). La France périphérique: Comment on a sacrifié les classes populaires. Paris, Flammarion.

Rodríguez Pose, Andrés (2018). The revenge of the places that don’t matter (and what to do about it). Cambridge Journal of Regions, Economy and Society, 11/1. 

[Article publicat a Crític, 14.02.2024]

Transición energética y territorio: hay alternativa

Article signat pels geògrafs Josefina Gómez-Mendoza (Universidad Autónoma de Madrid), Oriol Nel·lo (Universitat Autònoma de Barcelona), Joan Nogué (Universitat de Girona), Rafael Mata Olmo (Universidad Autónoma de Madrid), Pilar Paneque (Universidad Pablo Olavide) i Joan Romero (Universitat de València), publicat a La Vanguardia el dia 17.12.2022.

La transición energética constituye, sin duda, uno de los retos más decisivos y acuciantes a los que se enfrentan las sociedades contemporáneas. Su necesidad obedece a la urgencia de mitigar el proceso de cambio climático y sus efectos, a lo que se suma el progresivo agotamiento de las fuentes de energías fósiles –carbón, petróleo, gas- que lo han generado. El reciente aumento de los conflictos geopolíticos, en buena medida causa y efecto de las tensiones energéticas, evidencia hasta qué punto resulta perentorio afrontar este desafío.

En este contexto, desde diversas instancias internacionales se ha planteado la necesidad de emprender un proceso de transición basada en tres principios. En primer lugar, el progresivo abandono de los combustibles fósiles en beneficio de las fuentes de energía renovables. En segundo lugar, el fomento de la eficiencia energética y la modificación de las pautas de consumo para potenciar el ahorro. Por último, la aproximación de la producción y el consumo de energía, con el fin de reducir la dependencia exterior y fomentar la responsabilidad de cada comunidad en la gestión integral del ciclo energético.

Los objetivos de la transición energética están plenamente justificados y merecen el más amplio apoyo. Sin embargo, su aplicación práctica está encontrando dificultades muy notables, entre las que destacan las derivadas de su impacto territorial.  Así, con preocupante frecuencia la implantación de las instalaciones destinadas a la generación de energías renovables y su integración en la red -sobre todo, eólica y fotovoltaica- suscita pugnas que retrasan o impiden su desarrollo. Aunque en ocasiones se expresan en términos políticos e ideológicos, los conflictos son a menudo interpretados como simples pulsiones de tipo NIMBY, es decir, como el rechazo egoísta por parte de una comunidad o un sector de la población a aceptar cerca de casa aquello que se estaría dispuesto a admitir en cualquier otro lugar. Sin embargo, a nuestro entender, las causas de la conflictividad en torno a la transición energética son mucho más complejas.

De entrada, tienen relación con el alcance territorial que el proceso de transformación implica. Las instalaciones para la producción de energía a partir de fuentes renovables requieren la ocupación de extensas superficies de suelo. En el caso de Cataluña, por ejemplo, se ha calculado que para producir el mismo volumen de energía que se consume ahora a partir de fuentes enteramente renovables sería necesario ocupar 660 km2 adicionales de suelo, es decir una superficie equivalente a más de seis veces la ciudad de Barcelona. El impacto territorial de dicha transformación no puede ser, pues, minusvalorado. El volumen total de superficie necesaria para la generación de energía renovable, de acuerdo con los objetivos del Plan Nacional Integrado de Energía y Clima (PNIEC), y los procesos de fragmentación y desorden territorial que tal despliegue ocasionarían, constituyen una hipoteca para usos alternativos del suelo, implican un impacto significativo sobre hábitats naturales de interés y su conectividad, alteran, a menudo de manera radical, el paisaje y condicionan de forma irreversible actividades y formas de vida en muchos territorios. Así, la implantación de las energías renovables, deseable como es, afecta a un conjunto de bienes comunes, como el suelo fértil, la biodiversidad y el paisaje, que son también de importancia vital en el proceso global de transición ecológica en el que se inserta la transición energética.

Por otra parte, la conflictividad territorial obedece también a la distribución de los beneficios y las cargas del proceso de transición energética. Pese a las declaraciones sobre la conveniencia de aproximar producción y consumo energético, lo cierto es que las instalaciones para energías renovables se están ubicando de manera mayoritaria en territorios poco poblados, que ven muy escasamente compensada la transformación de su entorno y su paisaje. Asimismo, pese a las posibilidades de avanzar hacia formas de producción energética y comercialización más distribuidas y plurales, las iniciativas energéticas locales han encontrado hartas dificultades para afianzarse, mientras el protagonismo de la transición vuelve a privilegiar a grandes empresas del sector, lo que puede conducir a la consolidación de nuevos oligopolios. Finalmente, incluso allí donde se está consiguiendo promocionar medidas de eficiencia energética o de fomento del autoconsumo, se observa que tales medidas, en vez de distribuirse de forma igualitaria entre la población, favorecen sobre todo a hogares acomodados, que cuentan con mayores recursos, información y capacidad de organizarse. De esta forma, el proceso de transición energética, en vez de propiciar una mayor equidad territorial y social, podría implicar un incremento de las desigualdades existentes.

A la conflictividad ha contribuido, también, la actitud de los poderes públicos. Además de evidenciarse de nuevo un gran problema de gobernanza y descoordinación entre administraciones (la Administración General del Estado puede aprobar plantas fotovoltaicas de más de 50 MW incluso con informes negativos de una Comunidad Autónoma), estas se han mostrado, en términos generales, remisas a la hora de gobernar el proceso. Durante un largo tiempo, han dificultado incluso las iniciativas energéticas de carácter comunitario, social o individual -por ejemplo, a través del malhadado “impuesto al sol”- en beneficio de las grandes empresas. Por otra parte, salvo en contadas excepciones y pese a lo que en materia de planificación establece la Directiva (UE) 2018/2001 relativa al fomento del uso de energía procedente de fuentes renovables, los poderes públicos no se han dotado de instrumentos de planificación territorial que orienten las implantaciones energéticas, estableciendo claramente los espacios excluidos y los de preferente localización, aprovechando para estos últimos de manera prioritaria los terrenos degradados, los corredores de infraestructuras energéticas y de comunicación ya existentes, así como los polígonos industriales y comerciales, y las áreas logísticas. El suelo agrícola debería ocuparse cuando ya no hubiera más alternativa y no como primera opción, porque la transición energética, necesaria y deseable, no puede ir en detrimento de la base material de la producción de alimentos y de la vida que albergan los suelos.

Por el contrario, se está decidiendo proyecto a proyecto, sin una consideración global del territorio de implantación y con unos procedimientos de evaluación ambiental muy poco participativos a escala local. Además, al no existir instrumentos de planificación territorial o sectorial, se está vulnerando también el efecto útil de la Directiva 2001/42/CE, relativa a la evaluación de los efectos de determinados planes y programas en el medio ambiente, muy pertinente para megaproyectos de renovables de tan alta incidencia ambiental y territorial en las escalas comarcal y local. Salvo excepciones, ha sobrado improvisación y ha faltado gobernanza territorial, previsión, claridad y un buen conocimiento de los territorios. El riesgo de “metástasis” territorial, de nuevas burbujas especulativas e incluso de judicialización, puede ser la consecuencia de no haber partido de una buena planificación estratégica y de planes territoriales sectoriales claros que confieran coherencia al proceso.

Las urgencias sobrevenidas no son argumento para sostener que “no hay alternativa” porque esa afirmación, a nuestro juicio, no se ajusta a la realidad. Se ha echado en falta hasta ahora una discusión en torno a modelos, así como mayor transparencia y participación de los actores concernidos, en especial en la escala local. Parecería que, renunciando a intervenir de manera efectiva, las administraciones quisieran privilegiar la presunta eficiencia económica en detrimento de la equidad territorial, ambiental y social. Se trataría de una visión profundamente errónea: la transición energética solo será posible si es, a un tiempo, eficiente y justa. De lo contrario, suscitará tales resistencias que resultará inviable.

Els Catàlegs del Paisatge: una empresa perseverant a punt de culminar

S’acaba de presentar la publicació del Catàleg del Paisatge de les Comarques Gironines. Es tracta d’un volum de gairebé 700 pàgines, bellament editat, que conté el document aprovat pel Govern de la Generalitat el mes de novembre de l’any 2010. L’edició ha estat realitzada per l’Observatori del Paisatge amb el suport de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya en l’àmbit de la cartografia i l’impuls institucional del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Girona. El volum fou presentat pel conseller Santi Vila a Banyoles el proppassat dia 6 de febrer. 

Com és sabut, els catàlegs del paisatge són instruments que tenen per objectiu el reconeixement del paisatge de cada un dels àmbits de planejament territorial de Catalunya, per tal de delimitar-hi unitats de paisatge, establir els valors paisatgístics que les caracteritzen i fixar Objectius de Qualitat per tal de protegir-los, promoure’ls i enaltir-los. Aquests objectius de qualitat són la base de les Directrius del Paisatge, de caràcter normatiu, que s’han d’incorporar als Plans Territorials Parcials i, a través seu, al Planejament Urbanístic. Així doncs, tot i que no tenen un efecte normatiu directe, els Catàlegs són una eina fonamental tant pel al coneixement del territori, com per a la seva gestió.

Instituïts ara fa deu anys, a través de la Llei 8/2005, de 8 de juny, de protecció, gestió i ordenació del paisatge, els catàlegs han estat elaborats per l’Observatori del Paisatge, en col·laboració amb diverses universitats catalanes. Així, el primer catàleg, el de les Terres de Lleida, fou aprovat l’any 2008 i publicat el 2010. Els tres següents, el del Camp de Tarragona, les Terres de l’Ebre i les comarques gironines, foren aprovats l’any 2010, i publicats, respectivament, el 2012, 2013 i 2014. Hi ha, a més, dos altres catàlegs aprovats i pendents de publicació: el de l’Alt Pirineu i l’Aran, 2013, i el la Regió Metropolitana de Barcelona, 2014. D’aquest manera, 6 dels 7 catàlegs del paisatge previstos es troben ja aprovats i vigents. Manca, tan sols, el de la Catalunya Central, en curs d’elaboració, per tal de completar la sèrie completa i disposar d’una diagnosi acurada de l’estat i els valors del paisatge català en el seu conjunt, així com de propostes per tal de mantenir-los i millorar-los en cada un dels àmbits de planejament territorial i cada una de les unitats de paisatge delimitades.

El fet que els catàlegs vigents hagin estat aprovats per consellers pertanyents a diverses formacions polítiques i publicats per governs de diferent orientació constitueix una mostra excel·lent de continuïtat i maduresa institucional. Representa, així mateix un aval a la magnífica tasca desenvolupada per l’Observatori del Paisatge que enguany compleix, també, deu anys d’existència. Tant de bo, que l’aprovació, publicació i vigència dels Catàlegs del Paisatge signifiqui que la consideració i el respecte als valors del paisatge van ocupant un lloc cada vegada més destacat en l’ús, l’ordenació i la gestió del territori. 

El paisatge en l'ordenació del territori. III Cicle de Conferències “L’ordenació del territori: teoria i pràctica”

El Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, en el marc del seu Màster d’Estudis Territorials i de la Població, organitza el III Cicle de Conferències “L’ordenació del territori: teoria i pràctica” sobre el tema  El paisatge en l’ordenació del territori.

El cicle, oferirà una panoràmica dels antecedents, les realitats actuals i les perspectives de en el camp de la reflexió i la gestió del paisatge. Els conferenciants es compten entre els professionals que han intervingut de manera decisiva en la construcció del marc conceptual i dels instruments que han fet de Catalunya un dels països destacats en Europa en matèria de polítiques del paisatge. 

Les cinc conferències tindran lloc durant cinc dimecres successius entre els dies 23 d’octubre i 20 de novembre de 2013 , a la Sala d’Actes de la Facultat de Lletres de la UAB (B-7/1056), entre les 18h a les 19.30h de la tarda, d’acord amb el programa que figura a continuació. Amb anterioritat, el dia 1d'octubre, a les 19h, tindrà lloc la conferència inaugural del Màster que serà dictada pel Dr. Vicent Maria Rosselló Verger a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans. 

Les sessions són obertes a tota la comunitat universitària, així com a les persones interessades que vulguin participar-hi. Per assistir-hi és necessari inscriure’s prèviament a la coordinació del cicle. Es lliurarà un certificat d’assistència als inscrits que segueixin el conjunt del cicle. Així mateix, els participants inscrits rebran els materials que es presentin a les conferències. Les places són limitades.

El programa és continuació dels Cicles de Conferències, que sota el títol Ordenació del territori: teoria i pràctica, el Departament  ha organitzat els cursos 2011-2012 i 2012-2013, que versaren, respectivament, sobre “Els nous instruments per a la gestió del territori a Catalunya” i “El planejamentterritorial a Catalunya i a Europa: realitats i reptes”. 

PROGRAMA

1 d’octubre 2013. CONFERÈNCIA INAUGURAL

EL PAISATGE FÍSIC I CULTURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Per Vicent Maria Rosselló Verger, Catedràtic Emèrit de la Universitat de València i Membre de l’Institut d’Estudis Catalans (la conferència tindrà lloc, excepcionalment a les 19h. la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, carrer del Carme, 47, Barcelona).

23 d’octubre 2013

EL PAISATGE EN EL SISTEMA DE PLANEJAMENT TERRITORIAL

per Juli Esteban, arquitecte, doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de Catalunya, director del Programa de Planejament Territorial de la Generalitat de Catalunya (2004-2010).

30 d’octubre 2013

URBANISME, TERRITORI I ACTIVITATS TURÍSTIQUES

Per Ricard Pié, arquitecte, catedràtic de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès.

6 de novembre 2013

ELS CAMINS EN LA CONFIGURACIÓ I LA PERCEPCIÓ DEL PAISATGE

per Xavier Campillo, geògraf, director Perícia Caminera

13 de novembre 2013

L’ELABORACIÓ DELS CATÀLEGS DEL PAISATGE: OBJECTIUS, METODOLOGIA I RESULTATS

per Pere Sala, ambientòleg, director tècnic de l’Observatori del Paisatge

20 de novembre 2013

EL RETROBAMENT AMB EL LLOC: CANVI DE PARADIGMA, SOCIETAT CIVIL I PAISATGE, per Joan Nogué, geògraf, catedràtic de Geografia Humana a la Universitat de Girona i director de l’Observatori del Paisatge

Conferenciants dels cicles anteriors:

Josep Báguena, Jaume Busquets, Josep Maria Carrera, Rufí Cerdan, Claire Colomb, José Antonio Donaire, Juli Esteban, Francesco Indovina, Joan Llort, Joan López, Jaume Mateu, Francesc Muñoz, Oriol Nel.lo,  Pilar Riera, Eduard Rosell, Carme Trilla, Joan Vilà Valentí.

Paisatge i educació

La velocitat dels canvis econòmics i socials comporta, en les nostres societats, una acceleració de les dinàmiques de transformació del territori. Així, el paisatge que ens envolta canvia de forma molt ràpida, tot perdent sovint, en fer-ho, bona part dels valors ambientals, estètics, patrimonials i econòmics que el caracteritzen. Davant aquesta realitat, de mica en mica va obrint-se pas a Europa el convenciment de que el paisatge és un bé col·lectiu que mereix protecció i del que cal gestionar els canvis: no pas per perseguir una quimèrica conservació dels paisatges en el seu estat actual, sinó més aviat per tal d'aconseguir que en el seu inevitable procés de canvi no es vegin desproveïts dels valors que els caracteritzen. A Catalunya, aquest convenciment s'ha concretat en l'aprovació de la Llei 8/2005, de protecció, gestió i ordenació del paisatge, que ha permès, entre d'altres fites, l'aprovació de quatre catàlegs del paisatge (Terres de Lleida, Camp de Tarragona, Terres de l'Ebre i Comarques Gironines) i la introducció de Directrius de Paisatge en els plans territorials vigents.
Ara bé, la pugna per la preservació i gestió dels valors del paisatge no es pot pas assolir, és clar, a través tant sols de normativa legal i actuacions administratives. Cal, abans de res, una sensibilització de la col·lectivitat envers el paisatge i la seva importància per al benestar col·lectiu. Sensibilització que ha de derivar-se necessàriament major capacitat de veure i comprendre l'entorn. Un dels àmbits on aquest aprenentatge es pot produir de manera més efectiva és l'escola.  A aquests efectes, Direcció General d'Arquitectura i Paisatge, avui desapareguda, va impulsar fa uns anys, el projecte educatiu Ciutat, territori i paisatge, amb la producció d'uns materials que s'han aplicat amb èxit en molts centres d'ensenyament secundari a Catalunya (podeu accedir a la web del projecte a: www.catpaisatge.net/educació/).
Ara l'Observatori del Paisatge, entitat impulsada per la Generalitat, les universitats catalanes i un bon nombre d'institucions per promoure l'estudi, la sensibilització i la gestió del paisatge, fa una nova aportació amb aquest sentit, amb la publicació del volum Paisatge i educació. El llibre recull els materials del seminari internacional sobre aquest tema celebrat a Barcelona la tardor de 2009. Publicat a cura del geògraf Joan Nogué, director de l'Observatori, el volum s'obre amb una extensa introducció del filòsof Joan Manuel del Pozo ("Paisatge, ciutadanía i educació"), inclou textos de Jaume Busquets, Roser Batllori i Joan M. Serra (autors del projecte educatiu més amunt esmentat), i presenta experiències paral·leles en d'altres països europeus, com Itàlia, Irlanda, Galícia o Eslovènia. Es tracta doncs d'una publicació de gran utilitat per tots els qui, bé des de l'àmbit educatiu, bé des de qualsevol altre espai social, es preocupen per la preservació del paisatge i, a través d'aquesta, per promoure un major compromís col·lectiu en la gestió del territori i el govern de la societat.