La tragèdia de València: les raons de la Geografia

Imatge de la localitat de Picanya (Horta Sud) després 
dels aiguats 

Les tràgiques conseqüències del aiguats que han afectat amb particular intensitat el territori valencià estan suscitant un gran sentiment de tristesa i de solidaritat. Al mateix temps, la ciutadania es pregunta, perplexa, com és possible que desastres d'aquesta mena ocorrin, què s'ha fet i què es podria fer per prevenir-los. Massa sovint, aquesta demanda està trobant per resposta explicacions superficials o, encara pitjor, les declaracions d'aquells tracten d'eludir responsabilitats i assignar als altres les culpes. Per això, enmig de la remor i la desorientació d'aquests dies, destaquen, per la seva claredat i la seva utilitat, les explicacions que els geògrafs valencians estan fornint sobre el desastre i els ensenyaments que se'n deriven. 

Destaquen, en primer lloc, les explicacions dels geògrafs sobre la gènesi del fenómen metereològic. En aquest àmbit, estan resultant particularment pertinents les aportacions de Jorge Olcina, catedràtic de la Universitat d'Alacant, expert en climatologia i riscos naturals. Olcina ha explicat de manera didàctica i entendora el mecanisme físic que han engendrat la DANA, ha indicat fins a quin punt està relacionat amb el procés de canvi climàtic i ha advertit sobre la necessitat de deixar lliures d'urbanització els cursos fluvials i les zones inundables. I recorda l'evidència massa sovint menystinguda en les darreres dècades:"no es pot construir construir a qualsevol lloc". Davant de l'increment previsible de la recurrència i la intensitat d'aquests fenòmens extrems, el geògraf ha proposat, així mateix, la introducció de noves mesures de protecció civil: un sistema d'alerta a la població similar al que existeix en els Estats Units davant dels huracans o al Japó en relació als tsunamis. 

Al costat de les explicacions sobre el fenomen físic, la Geografia valenciana està aportant raonaments molt rellevants sobre la relació entre els riscos naturals i l'ordenació del territori. Així, per exemple, Josep Vicent Boira, ha assenyalat que "el model social i territorial valencià, que hem construit en aquests darrers anys, es troba fora de control davant dels nous desafiaments ambientals i climàtics". Això és així, diu Boira, perquè "l'analfabetisme funcional ha donat pas [...] a l'analfabetisme geogràfic i a l'oblit d'antigues prevencions". A més, "l'administració ha abandonat el mapa com ordenador de presents i escrutador de futurs". Davant d'això -davant, per exemple, de les polítiques desreguladores que competien encara fa pocs dies per reduir la distància dels nous hotels a la línia de costa- cal "planificar l'espai amb caràcter supramunicipal, adoptar una activa política de gestió i govern del territori metropolità, limitar el creixement i la densificació urbana, protegir el territori, tot oxigenant-lo amb espais verd i naturals, mantenir l'equilibri del país, combatre amb decisió el canvi climàtic". 

Les raons dels geògrafs valencians es refereixen també al govern del territori i a l'arquitectura institucional de l'Estat. Joan Romero, professor emèrit a la Universitat de València, ha indicat que, davant processos complexos i d'ordre general com el canvi i els seus efectes, no es pot sostenir la noció de les competències exclusives de cada administració. Reptes d'aquesta mena només poden abordar-se "des de la coordinació i cooperació entre les parts que conformen l'Estat. És a dir, entre l'Administració general de l'Estat, les Comunitats autònomes i els governs locals. Perquè aquests són els pilars de l'Estat". Per això, caldria abandonar el clima de controvèrsia partidista permanent -que no s'atura ni tant sol davant dels grans drames- consolidar la lleialtat institucional i construir consensos sobre els temes bàsics, en un clima de lleialtat institucional.

El mateix Joan Romero ha proposat un programa per avançar en aquesta direcció, en l'àmbit específic de l'ordenació del territori i la gestió dels riscos:  

"a) Elaboració de plans de adaptació al canvi climàtic a escala regional i local. Aquests plans d’adaptació han d'incorporar mesures d'ordenació territorial, de canvis als sectors econòmics, de mobilitat sostenible, cicle integral, gestió de riscos, d'educació ciutadana i de comunicació a la població;

b) Adaptar la planificació i gestió de l’aigua, en la seva doble consideració, com a recurs i com a risc, així com elaboració deplans de gestió de sequera per a escenaris de canvi climàtic als escenaris decanvi climàtic.

c) Elaboració de programes d’adaptació a curt i mitjà termini per a les activitats econòmiques més exposades als efectes de l'escalfament climàtic(agricultura i turisme).

d) La gestió de zones costaneres i els previsibles efectes dels temporals al litoral ha de ser abordat amb enfocaments estructurals i no tant amb mesures reparadores. 

e) Els protocols de gestió de les emergències, així com la cartografia disponible, han de ser revisats i actualitzats davant la possibilitat de fenòmens extrems més freqüents i en qualsevol època de l'any. 

f) Incorporar d’una vegada la visió metropolitana en la gestió territorial.  

g) I finalment, però no en darrer lloc, l'educació en canvi climàtic i en la gestió del risc i de l'emergències'ha d'incorporar als currículums a tots els nivells: des de l'ensenyament infantil i no universitària fins a postgrau i màster."

La tragèdia d'aquests dies, amb les seves pèrdues humanes i econòmiques, ens interpel·la a tots i fa evident la necessitat d'un tombant en les polítiques ambientals i territorials. En aquesta reorientació necessària, les raons de la Geografia, tant clarament expressades, han de ser escoltades. 

Intensitats urbanes. La urbanització del litoral mediterrani ibèric

Molt sovint s'ha estudiat la singularitat de les terres ibèriques de llengua catalana a partir dels seus trets lingüístics, els patrons culturals o la trajectòria històrica. Poques vegades, en canvi, s'ha considerat el procés d'urbanització com a element distintiu i caracteritzador. Més aviat al contrari, per una part rellevant de la catalanística i del catalanisme polític la urbanització ha estat vista sovint com un element deleteri que més aviat comportava, amb el seu avenç, un afebliment de la singularitat i de la cohesió de l'àmbit.
Tanmateix, resulta innegable que en el darrer segle el procés d'urbanització ha estat a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears no només un factor de transformació social i territorial, sinó també de integració i de singularització. Una dinàmica que ha contribuït de manera decisiva a que el litoral oriental de la Península Ibèrica i les Illes Balears s'hagi acabat configurant una gran regió urbana amb una població que s'apropa als 14 milions de residents i uns 40 milions de visitants anuals. De fet, l'àmbit catalano-valenciano-balear aplega diverses metròpolis regionals -Barcelona, Camp de Tarragona, València, Alacant-Elx- juntament amb algunes de les àrees turístiques més desenvolupades de la Mediterrània -Costa Brava, Costa Daurada, Costa del Sol, Mallorca, Eivissa. Per la seva grandària, aquest àmbit és similar a macro-regions urbanes com la Vall del Po o el Randstad holandès i ha de ser considerat com un dels principals eixos de desenvolupament econòmic del sud d'Europa. La seva producció anual, 361.000 M€, representa el 31,1% del PIB espanyol, dobla el de països con Grècia i Portugl i s'apropa al de nacions europees mitjanes com Austria o Noruega.
Precisament sobre el procés d'urbanització a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears acaba de publicar-se l'article "Urban Intensities. The Urbanization of the Iberian Mediterranean Coast in the Light of the Nighttime Image of the Earth", de Joan Checa i Oriol Nel·lo. El treball, que recull les principals conclusions d'una recerca impulsada per l'Institut d'Estudis Catalans, explora les possibilitats per a l'anàlisi de les dinàmiques urbanes que ofereix la imatge satel·litària nocturna de la Terra.
Així, mostra com Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears concentren el 37% de la superfície amb lluminositat urbana de l'Estat, de tal manera que, mentre en el conjunt d'Espanya la superfície de sòl amb aquest nivell de lluminositat representa el 3,6% del total, en l'àmbit estudiat cobreix el 10,9% del territori. Més encara, entre 1992 i 2012 la superfície així il·luminada hi conegué un augment superior al 50%. Així mateix, a partir de la imatge satel·litària nocturna l'estudi explora la intensitat dels usos urbans existents, tot mesurant la superfície amb intensitat de lluminositat urbana per a cada una de les comarques de l'àmbit, així com les seves oscil·lacions al llarg de l'any.
D'aquesta manera, l'estudi confirma que l'expansió de les àrees urbanes, la dispersió de la urbanització, la integració del territori i la intensitat dels usos urbans constitueixen alguns dels trets principals que singularitzen i caracteritzen -amb les potencialitats i els problemes que això comporta- les terres de llengua catalana.   

La urbanització del litoral valencià

La Universitat de València acaba de publicar un interessant treball sobre el procés d'urbanització del litoral valencià durant les darreres dècades. Es tracta de l'estudi Crecimiento urbanístico en la zona costera de la Comunidad Valenciana (1987-2009), realitzat per l'enginyera Carmen Zornoza sota la direcció dels geògrafs Joaquim Farinós i Joan Romero. El volum ha estat publicat en la col·lecció "Desarrollo Territorial. Estudios y Documentos", dirigida per aquest darrer.
Carmen Zornoza utilitza dues fonts per a l'estudi de la transformació dels usos del sòl en els municipis costaners del País Valencià:  per al període 1987-2005, la sèrie d'imatges satel·litals de CORINE Land Cover , i  per als anys 2005-2009, el Sistema de Información de Ocupación del Suelo en España. Les dades que n'extreu venen a mostrar de manera diàfana la profunditat i la velocitat del procés d'urbanització del sòl en la franja costanera durant el període estudiat. El lector dirà, amb raó, que la tendència té arrels molt antigues, tant és així que Vicent Maria Rosselló Verger ja va poder parlar, fa molts anys, de "l'obstinada concentració litoral del poblament" valencià. Però la rotunditat d'allò que ha ocorregut en els darrers anys no serva proporció a res del què hagi pogut tenir lloc en el passat.
En efecte, Zornoza mostra com en el període 1987-2005 la superfície de sòl artificialitzat (per a usos residencials, industrials, serveis, infraestructures, etc.) va passar en la franja territorial dels 500 metres a partir de la riba del mar de 8.103 a 11.410 ha, amb un creixement en 18 anys de 3.307 ha, i un increment respecte la superfície inicialment artificialitzada del 40,8%. En la franja entre els 500 i els 1000 metres, la superfície urbanitzada passava de 4.130 a 6.593 ha amb un increment del 59,6%, i en el territori dels municipis costaners situat més enllà de la franja de 1000 metres el sòl artificialitzat saltava de 18.805 a 33.133 ha amb un increment, extraordinari, del 76,2%. L'evolució del litoral valencià mostra així el mateix patró que ja s'han observat en d'altres parts de la costa mediterània: una urbanització accelerada, la pràctica colmatació del front litoral (de forma que l'any 2005 ja més del 50,5% de la franja dels 500 metres estava urbanitzada) i la tendència de l'ocupació del sòl a anar-se desplaçant amb gran intensitat i velocitat cap a les franges immediates del rerapaís. Les dades proporcionades pel SIOSE per als quatre anys posteriors (2005-2009) confirmen la continuïtat dels trets principals d'aquest procés.
Com es pot veure, les dades venen a corroborar el consum massiu de sòl a Espanya durant el darrer quart de segle i, en particular, durant allò que s'ha vingut a denominat "la dècada prodigiosa" de l'urbanisme espanyol. El cas del País Valencià resulta tanmateix de particular interès per la seva intensitat i pel fet d'afectar territoris especialment sensibles des del punt de vista ambiental i rellevants des del punt de vista paisatgístic, com, per exemple, l'Horta de València de la que parlàvem fa uns dies.
Carmen Zornoza conclou el seu estudi amb un capítol titulat "¿Otro modelo es posible?, en el que exposa la necessitat de polítiques públiques per tal d'ordenar el territori costaner. Així, a la vista de les dades aportades reflexiona sobre la inoportunitat de la modificació de la Ley de Costas estatal i estableix un interessant paral·lelisme entre el cas valencià i el règim jurídic del litoral català, amb especial referència al Pla director Urbanístic del Sistema Costaner, aprovat pel Govern de la Generalitat de Catalunya l'any 2005.  

Les limitacions al creixement dels nuclis urbans

L'esclat de la urbanització ocorreguda a Espanya en els darrers quinze anys ha comportat l'aparició d'algunes disposicions legislatives i de planejament que tenen per objectiu establir límits al creixement urbà en algunes àrees, ja sigui en termes de població, ja en termes de superfície. Les finalitats d'aquestes disposicions han estat variades, segons les intencions dels seus promotors, però entre elles destaquen, sobretot, la voluntat de protegir el sòl no urbanitzable, compassar el desenvolupament urbà a la dotació de serveis i infraestructures, evitar la classificació de sòl amb finalitats purament especulatives i articular de manera harmònica el sistema urbà.
La jurista Aina Salom, professora del Departament de Dret Públic de la Universitat de les Illes Balears, ha dedicat la seva tesi doctoral a aquest tema, de la qual se n'ha derivat Las limitaciones al crecimiento poblacional y espacial establecidas por la normativa territorial y urbanística, que acaba de publicar a Madrid l'Instituto Nacional de Administración Pública. El llibre, un substanciós volum de 544 pàgines, ofereix una detallada anàlisi jurídica de les bases conceptuals i jurídiques de les disposicions limitadores, n'estudia l'aparició en la normativa espanyola durant la darrera dècada i estudia en profunditat alguns dels instruments adoptats. Així, l'estudi consta de tres parts: en la primera s'analitza la progressiva introducció en el marc jurídic de la preocupació per al sostenibilitat ambiental i les conseqüències que se'n deriven en el camp de la normativa urbanística, tot fent especial atenció al contingut de la Ley de Suelo estatal de l'any 2007 i el text refós de 2008; en la segona part s'estudien diversos exemples de limitació del creixement urbà en superfície, a partir d'experiències de regulació adoptades a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears; finalment, la tercera part es centra en l'anàlisi de casos de normatives urbanístiques destinades a limitar o a compassar el creixement poblacional, tot considerant els exemples de les Illes Balears, Andalusia i el Bilbao metropolità.
Des de la perspectiva catalana, l'estudi de la professora Salom te particular interès per al fet d'incloure, dins l'apartat dedicat a les normatives limitadores dels creixements en superfície, una detallada anàlisi jurídica dels dos Plans Directors del Sistema Costaner de Catalunya, aprovats pel govern de la Generalitat l'any 2005, amb la voluntat de protegir el sòl no urbanitzat del litoral, sotmès a una extraordinària pressió. L'anàlisi, que cobreix un parell de capítols i trenta pàgines del volum, constitueix l'estudi jurídic més aprofundit del PDUSC d'ençà el treball del jurista gironí Josep Maria Aguirre, L’ordenació del litoral catalá: els plans directors urbanístics del sistema costaner, publicat a Barcelona per Atelier l'any 2007. 
Els qui es dediquen a la pràctica urbanística i els ciutadans interessats en general trauran de la lectura del llibre una sensació agredolça. Per un costat, en derivaran la satisfacció de constatar com els criteris de sostenibilitat ambiental, d'estalvi en el consum de sòl i de proporcionalitat en els desenvolupaments poblacionals van obrint-se camí en la normativa urbanística i en el planejament. D'altra banda, però, constataran com les disposicions en aquests camps, per benemèrites que siguin, acaben adoptant-se, en molts casos, gairebé al final dels cicles urbans que pretenen regular, la qual cosa limita inevitablement els seus efectes. La vella sentència de Hegel s'aplica de nou: "l'òliba de Minerva aixeca el vol quan ja cau el crepuscle", la saviesa ens arriba, massa sovint, quan la jornada s'acaba. Aquesta aprovació tardana està provocant a més la paradoxa que bona part de les mesures racionalitzadores del desenvolupament urbà es vegin ara qüestionades en molts llocs d'Espanya amb el pretext de que limiten el creixement econòmic: com si l'expansió eixelebrada del sector immobiliari i la urbanització no hagués contribuït, precisament, a la crisi econòmica; com si endreçar la  urbanització no fos un requisit imprescindible per l'eficiència econòmica, la cohesió social i la sostenibilitat ambiental; i com si, fora de les pulsions especulatives sempre vives, hi hagués avui cap necessitat real de classificar de nou grans extensions del sòl.