SOLIVID: el mapa de les iniciatives solidàries creix i es consolida

SOLIVID, el banc d'iniciatives solidàries davant la crisi del COVID-19 ha assolit a inicis d'aquest mes d'octubre la xifra de 2.000 iniciatives d'ajuda mútua censades en 28 països del món. 

El projecte SOLIVID va néixer el mes d'abril d'enguany per tal d'ajudar a difondre les iniciatives ciutadanes i d'ajuda mútua que han anat apareixent per tal de fer front a l'impacte de l'epidèmia COVID-19 i als seus efectes socials i econòmics. 

Impulsada inicialment des de la Universitat Autònoma de Barcelona pel Grup de Recerca sobre Territori, Energia i Societat (GURB), l'Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) i l'Institut d'Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona rebé de manera gairebé inmediata de l'adhesió de molts altres grups i centres de recerca. Així, gairebé per sorpresa dels seus impulsors, la xarxa s'ha anat estenent fins a aplegar avui 32 grups de recerca en 10 països d'Europa i Amèrica Llatina: Argentina, Brasil, Colombia, Equador, Espanya, França, Italia, Mèxic, Portugal i Xile. 

En els seus set mesos de funcionament la xarxa ha aplegat informació detallada sobre exactament 2.005 iniciatives d'ajuda mútua. Aquestes, compilades mitjançant l'aportació desinteressada dels grups de la xarxa i persones voluntàries a través d'un senzill qüestionari, es troben georeferenciades en un Mapa interactiu i classificades en 13 camps temàtics. A més de la seva funció de divulgació de les iniciatives, el banc de dades ofereix una base molt apreciable per a la recerca sobre les accions solidàries i la innovació social. Així diversos països disposen de volums prou elevats d'informació com per permetre anàlisis força detallades: Espanya (amb més de 900 iniciatives censades) i Argentina (400) són els països amb més informació disponible; les segueixen Itàlia, Colòmbia, Austràlia i Portugal amb més de 100 iniciatives aplegades en cada cas; Xile i Uruguay s'apropen també força a aquesta xifra. 

A més del banc de dades i el mapa interactiu, SOLIVID conté un Banc de recursos, amb informació sobre les xarxes i repositoris que ofereixen informació sobre les iniciatives solidàries arreu del món. El banc de recursos funciona doncs com un sistema de metadades sobre les iniciatives d'ajuda mútua. 

Finalment, SOLIVID conté també una secció de Notícies i debat on s'ha anat aplegant una selecció d'articles i treballs d'anàlisi sobre la crisi actual. S'hi apleguen treballs apareguts en la premsa internacional en sis idiomes: anglès, català, espanyol, italià, francès i portugués. En l'actualitat, el nombre d'articles seleccionats i a disposició dels usuaris és de prop de 200. 

Tota la informació reunida a SOLIVID està a disposició dels investigadors i de la ciutadania en general en format open data. La xarxa, que va néixer com un intent d'ajudar a difondre i estudiar les accions col·lectives ha acabat esdevenint doncs ella mateixa el resultat d'una acció col·lectiva que aplega investigadors i col·laboradors de diversos continents.     

Els deu reptes del planejament territorial i urbà

El Consejo Nacional de Desarrollo Urbano de Chile ha posat a disposició de tots els interessats els materials de la jornada sobre el planejament de les ciutats xilenes cel·lebrat a la seu de la aula magna de la Universidad Católica a Santiago de Chile el proppassat dia 22 d'abril de 2016.
Els materials inclouen la conferència d'Oriol Nel·lo sobre el tema "La planificación urbana integrada: diez retos" respecte la qual es pot consultar tant el vídeo com la presentació ppt. La conferència, basada en part en l'experiència catalana de planejament, versa sobre la necessitat i la dificultat de governar les transformacions d'entorns urbans caracteritzats pel seu gran dinamisme.
Per fer-ho és necessari i afrontar els deu reptes següents:
1. Establir una diagnosi i uns criteris compartits amb la ciutadania
2. Definir el caràcter i els límits dels plans
3. Seleccionar la seva temàtica
4. Resoldre el joc d'escales i de relacions entre els diversos nivells de planejament
5. Organitzar tècnicament i políticament el procés d'elaboració, tramitació i aprovació
6. Assegurar la implicació de la ciutadania
7. Coordinar el planejament amb la resta d'instruments jurídics relatius a l'urbanisme, el paisatge, la mobilitat, l'habitatge
8. Establir la relació entre el pla i els projectes territorials i urbans que n'han de fer possible el desenvolupament i la concreció
9. Definir les formes de control i avaluació de l'aplicació i efectes del planejament
10. Disposar de la voluntat política i la capacitat d'acció necessàries per tal d'impulsar, aprovar, desenvolupar i avaluar el planejament.
Els materials posats a disposició inclouen també la conferència de Magdalena Vicuña, professora de l'Instituto de Estudios Urbanos de la Universidad Católica de Chile sobre el tema "Planificación urbana integrada: evaluación de modelos y buenas prácticas",  així com la intervenció de Luis Eduardo Bresciani, president del Consejo Nacional de Desarrollo Urbano, sobre el tema "La planificación urbana integrada: propuesta para Chile".

Santiago de Chile: riscos ambientals i gestió urbana

El riu Mapocho al seu pas
per Providencia, Santiago, 18.04.2016

Les pluges que caigueren amb força sobre la regió central de Chile entre els dies 15 i 17 d’abril, acumularen en poques hores de 50 i 100 mm, el triple del que sol caure normalment a l’inici de la tardor austral en aquesta zona. La precipitació, a més, tingué la peculiaritat de produir-se en forma de pluja fins a altures molt elevades de la serralada andina, de tal forma que la cota de neu, que habitualment es troba en aquesta època poc per sobre els 1.000 m., es situà ben per sobre els 3.000 m.

Com a resultat, es produïren grans crescudes dels rius Maipo i Mapocho, que creuen bona part de la conurbació de Santiago de Chile,  les quals tingueren com a conseqüència més aparatosa unes notables inundacions a la comuna de Providencia, prop, precisament del centre de negocis de la capital. Segons el intendente metropolità, Claudio Orrego, la responsabilitat de la inundació es degué en bona mesura a la mala gestió de les obres d’una concessió viària privada, la Costanera Norte. Les inundacions comportaren també talls d’electricitat, que diumenge dia 17 afectaven encara més de 47.000 habitatges.

De tota manera, la conseqüència més greu i notable de l’episodi fou la interrupció del subministrament d’aigua potable a gran part de la regió metropolitana de Santiago. La companyia subministradora, Aguas Andinas, afirmà que s’havia produït una gran entrada de fangs a les captacions d’aigua, de tal manera que aquesta presentava una “turbulència extrema”. El principal tall de subministrament s’inicià a les 12 h del migdia de dissabte dia 16 i es va perllongar fins el dilluns dia 18, quan paulatinament es va anar restablint el servei. La interrupció va abastar 29 comunas (municipis) de l’aglomeració de Santiago i afectà més de 4 dels 7 milions d’habitants de l’aglomeració.

Davant dels problemes sanitaris, funcionals i econòmics que suposa la manca d’aigua durant gairebé 48 hores per un volum tan extraordinàriament elevat de població, les autoritats –avesades, val a dir-ho, a tractar amb els efectes de riscos naturals- van habilitar 200 punts de distribució d’aigua i un centenar de camions cisterna. Així mateix, es va ordenar el tancament de les escoles i dels centres d’ensenyament superior, i es va recomanar a les empreses que admetessin una certa flexibilitat horària als treballadors. En la polèmica posterior, diputats de diversos partits afirmaren que l’origen del problema s’ha de cercar en la privatització dels serveis hídrics de la capital i en mancances d’inversió en infraestructures per part de l’empresa gestora. 

Cortes de Agua, comunas Área Metropolitana de Santiago
Domingo, 17.04.2016, https://aguasandinas.cl/contingencia

Alguns mitjans han relacionat amb el fenomen de el Niño aquests episodis meteorològics extrems, que s’han reproduït en dies posteriors en d’altres regions del país, fins al punt de causar desgràcies personals. Els experts afirmen que  aquestes alteracions en el règim meteorològic poden tenir origens diversos, però cada vegada més sovint poden considerar-se com a manifestacions del canvi climàtic, de tal manera que fenòmens com els esmentats seran segurament més recurrents en els propers anys.

L’episodi d’aquest mes d’abril a Santiago de Chile no pot ser doncs considerat un fet aïllat. Més aviat és una indicació –una més- de la necessitat de les ciutats d’adaptar-se als requeriments del canvi climàtic i de fer tot el què sigui possible per tal de prevenir els factors que el causen. També planteja nombrosos interrogants sobre la conveniència i els efectes de la privatització d’infraestructures, béns comuns i serveis bàsics.

Julio Cortázar va incloure en les pàgines inicials de La vuelta al día en ochenta mundos (1967) una miniatura en prosa titulada “Manera sencillísima de destruir una ciudad” que semblaria gairebé pensada per l’ocasió: “Se espera, escondido en el pasto, a que una gran nube se sitúe sobre la ciudad aborrecida. Se dispara entonces la flecha petrificadora, la nube se convierte en mármol, y el resto no merece comentario”. Però el què amenaça avui les nostres ciutats no és cap arquer malèvol, sinó la incapacitat de fer front als reptes que el riscos ambientals plantegen, les desigualtats socials i la manca de tutela dels béns comuns. 

[Imatges: O. Nel·lo/Aguas Andinas]

Les lliçons del terratrèmol de Xile: la importància de l'acció pública

Dimarts de la setmana passada, dia 1 d’abril, un terratrèmol de magnitud 8,2 M, amb epicentre 83 km al NO de la ciutat d’Iquique, va colpir el nord de Xile. Per tenir un parangó del sisme, n’hi haurà prou en recordar que els terratrèmols que varen devastar les ciutats de l’Aquila, a l’Abbruzzo l’any 2009, i Lorca, a Múrcia l’any 2011, van assolir magnituds de moment de 6,3 i de 5,1 M, respectivament.  De l’observació de les conseqüències del fenomen se’n poden derivar, al nostre entendre, algunes lliçons d’interès, més enllà de la constatació de la catàstrofe. Les més rellevants tenen a veure amb la importància de l’acció pública i l’organització col·lectiva davant dels riscos naturals.

En primer lloc, resulta molt destacable la importància relativament escassa dels danys i sobretot l’absència gairebé absoluta de pèrdues humanes, malgrat la magnitud del fenomen. La major part dels danys materials foren conseqüència del tsunami subsegüent al sisme i no pas resultat de les caigudes d’edificacions. Això indica, d’entrada, una disciplina força notable en la normativa de l’edificació amb un grau d’acompliment envejablement alt fins i tot en aquelles regions del país allunyades del grans centres urbans.

Crida així mateix l’atenció el nivell de coordinació dels serveis d’emergència i seguretat de l’Estat, que aparentment han funcionat amb un nivell d’eficiència molt remarcable, que contrasta de manera destacada amb la gestió d’altres catàstrofes recents, com la de l’huracà Katrina a Louisiana l’any 2005, la ja esmentada de l’Aquila el 2009 o la del terratrèmol a les mateixes costes de Xile l’any 2010. Segons els col·legues i els mitjans de comunicació xilens això es deu, precisament, al fet que l’Estat xilè ha millorat de manera molt destacada els seus serveis de prevenció, comunicació i gestió de llavors ençà.

La tercera qüestió a remarcar és l’èxit que suposa la capacitat d’evacuar milers de kilòmetres de la franja costanera xilena, amb el desplaçament, durant dues nits consecutives, de centenars de milers de persones. L’ordre amb el que s’han realitzat aquests desplaçaments és mostra, en primer lloc, d’una gran consciència ciutadana i, també, d’una notable organització i capacitat administrativa.

Terramoto de Lisboa, 1755. Lisboa, Museu da Cidade

Allò que serà la gestió futura de la crisi només el temps podrà dir-ho. De fet, s’han produït alguns incidents aïllats per manca, sembla, d’atenció i no és de descartar que esdeveniments futurs poguessin acabar desbordant la situació. De tota manera, a qui hagi vist l’estat en el que es troba el centre de l’Aquila més de quatre anys després del terratrèmol, cridarà, sens dubte, l’atenció la celeritat de la resposta de la presidència, el govern i l’administració xilena davant de la catàstrofe.

Tot plegat, amb les seves llums i les seves ombres, porta a pensar en la importància de l’acció pública, la necessitat de les normatives, la capacitat de l’administració, la força de l’Estat i l’acció col·lectiva davant els riscos naturals. La conclusió és tant més remarcable quan, des d’àmbits molt diversos, es reclama, precisament, l’afebliment de l’Estat, la privatització de la seguretat, les solucions individuals i de mercat a l’hora de fer front a les crisis ambientals i els riscos naturals (vegeu al respecte l’interessant article de Razmig Keucheyan, “Privatized catastrophe”, Le Monde Diplomatique, edició anglesa, març 2014).

En el segle XVIII, el terratrèmol de Lisboa del dia de Tots Sants de 1755 va suscitar un debat filosòfic i teològic en el qual, com es ben sabut, es varen implicar els pensadors més destacats d’aquell temps, de Voltaire a Rousseau i a Kant. “Va ser la darrera vegada que els plans de Déu sobre l’home varen ser objecte d’un debat públic general (...); va ser l’ultima significativa protesta contra la injustícia divina que al cap de poc esdevindria intel·lectualment irrellevant”  va escriure Andrea Tagliapietra a Sulla catàstrofe. L’illuminismo e la filosofia del disastro, 2004. Tant de bo que les catàstrofes d’avui dia siguin seguides de debats que permetin discutir els plans de la societat envers si mateixa i reivindicar l’acció pública a l’hora de prevenir-les i fer-hi front. 

Sergio Larrain, la imatge dels invisibles de la ciutat

Reivindicar, a través de la fotografía, la imatge, la identitat i el record dels exclosos de la història oficial de la ciutat i de la societat. Aquest podria ser, sens dubte, un dels principals valors de l’obra de Sergio Larrain, sobre la qual el Museo Nacional de Bellas Artes de Chile acaba d’inaugurar, dos anys després de la seva mort, una notabilíssima exposició retrospectiva.

Sergio Larrain (Santiago de Chile, 1931-Ovalle, 2012) ha estat, segurament, un dels fotògrafs llatinoamericans més rellevants del segle XX. Nascut al sí d’una família benestant, format en part en els Estats Units, despuntà aviat amb alguns reportatges que el portaren a incorporar-se a l’agència Magnum a inicis dels anys seixanta. En fou un dels membres més destacats, fins que menys d’una dècada més tard inicià un progressiu confinament voluntari i espiritual, que perdurà fins a final de la seva vida i que contribuí, també, a incrementar la seva llegenda.

Per a l’estudiós de la qüestió urbana, l’obra de Larrain resulta d’un interès especial, precisament perquè mostra aquells que, en la ciutat, tendeixen a ser invisibles o ocultats: els nens vagabunds que es banyaven al riu Mapocho, el món dels prostíbuls del port de Valparaíso, la multitud anònima dels carrers de Santiago, els indis de Bolívia o el Perú. Així, les seves fotografies, d'una composició i una qualitat estètica extraordinaria, reclamen la humanitat, la dignitat i la memòria d’aquells a qui aquests atributs solen ser negats.

La fotografia de Larrain, que era fill de l’arquitecte Sergio Larrain García-Moreno, un dels introductors del moviment modern a Chile, mostra, a més, una gran atenció per la realitat física de la ciutat -els paviments, les voravies, els ascensors, els forjats, les cantonades, els carrers, l'arbrat, les places... Així doncs, en el seu conjunt, la seva obra pot ser llegida, també, com una reflexió sobre aquests artefactes quotidians i sobre les potencialitats i les limitacions de la fotografía a l'hora de representar l'experiència urbana, tema al que ja hem tingut ocasió de referir-nos aquí. 

L’exposició del Museo Nacional de Bellas Artes, inaugurada el dia 27 de març, podrà veure’s fins el 15 de juliol d’enguany a Santiago de Chile.