Desigualtat, segregació i vulnerabilitat a les grans ciutats espanyoles

La consolidació de les desigualtats socials constitueix una de les dinàmiques més preocupants en les grans ciutats espanyoles. La situació del mercat de l'habitatge agreuja aquesta tendencia a través de la segregació residencial. Així, els grups socials tendeixen a separar-se entre sí, en funció de la seva capacitat d'escollir lloc de residència: els més vulnerables es veuen confinats en aquells barris o municipis, sovint més mal comunicats i amb menys serveis, on els preus de l'habitatge resulten relativament més assequibles, mentre els més benestants s'apleguen també en àrees més ben dotades de serveis, que, a més, no han de compartir. Sobre les causes i les conseqüències d'aquesta problemàtica acaben d'aparèixer dues publicacions d'interès. 

La primera es titula Metrópolis fragmentadas. La persistencia de las desigualdades y la segregación en la ciudad actual. El volum és fruit de la col·laboració de tres dels principals grups d'investigació del nostre país en estudis urbans radicats a la Universidad Polítécnica de Madrid (coordinat per Agustín Hernández Aja i Isabel González), la Universidade de Santiago de Compostela (María José Piñeira i Rubén Lois) i la Universitat Autònoma de Barcelona (Ismael Blanco i Oriol Nel·lo). El llibre, publicat per Tirant lo Blanch a València, s'aplega un conjunt de treballs sobre l'evolució de la desigualtat social i la segregació residencial a les principals ciutats espanyoles, articulat en quatre seccions relatives, respectivament, a la definició de la problemàtica, la seva mesura estadística, l'anàlisi del paper del mercat de l'habitatge i les polítiques que es poden desenvolupar per tal de fer-hi front. 

Per al públic barceloní i català, tres d'aquests treballs poden resultar de particular rellevància. En primer lloc, l'estudi de l'arquitecta Mar Esteve-Güell sobre el programa de rehabilitació urbana destinat a les Finques d'Alta Complexitat, assajat inicialment en el Pla de Barris de Barcelona i estès posteriorment al conjunt de la ciutat. En segon lloc, el treball d'Itziar Aguado, Mercè Cortina, Lluis del Romero i Antonio Valera relatiu a l'accesibilitat als serveis i equipaments en funció de la renda. Finalment, el volum inclou també un estudi de Joan Checa, Carles Donat i Oriol Nel·lo sobre la relació entre la segregació residencial i els recursos locals. S'hi constata la paradoxa de que en les grans ciutats espanyoles -Barcelona, Bilbao, Madrid i València- els municipis on es concentra la major part de la població vulnerable (i per tant més necessitada de serveis públics) són aquells menys dotats de recursos municipals per càpita (i, per tant, menys capaços de prestar-los). 

La segona publicació a la que fem referència és la nova edició de l'Atlas de la Vulnerabilidad Urbana en España, que acaba de donar a conèixer el Ministerio de Vivienda y Agenda Urbana del Govern espanyol. L'Atlas ofereix una aproximació cartogràfica i estadística a la distribució de la vulnerabilitat de la població en les ciutats del país, mesurada a partir de la renda i altres indicadors socials i urbanístics. Elaborat des de fa prop de trenta anys pel grup de recerca de l'Escola d'Arquitectura de la Universitat Politècnica de Madrid dirigit per Agustín Hernández Aja al que al·ludíem, l'Atlas permet observar l'evolució de la distribució espacial de la vulnerabilitat, al llarg de dues dècades, des de l'any 2001 al 2021. 

Així, per exemple, l'edició actual fa possible constatar que en el cas de la ciutat de Barcelona, entre 2001 i 2021, la vulnerabilitat és consolida en alguns barris (Zona Nord, Besòs-Maresme, Raval, Gòtic,...) però, en canvi, retrocedeix en d'altres (Gràcia, Sant Martí, Poblenou, Sant Antoni, Poble Sec, Hostafrancs,...). Aquest darrera dinàmica seria, sens dubte, positiva, sempre que no indiqui que la població més vulnerable, impossibilitada, per mor dels preus de l'habitatge, de residir en alguns barris de la ciutat s'està veient forçada a desplaçar-se cap a d'altres municipis. 

L'evidència de la segregació residencial i la vulnerabilitat urbana mostra la necessitat peremptòria de desenvolupar polítiques per fer-hi front. En aquest camp, els plans de rehabilitació urbana integral, associats al Pla de Barris de Barcelona i a la Llei de Barris de la Generalitat poden ser un instrument útil i adequat. Però sense unes polítiques públiques que permetin un canvi radical en la situació del mercat de l'habitatge, la desigualtat i la segregació urbana seguiran, inevitablement, consolidant-se i agreujant-se. 

L'assalt als palaus de poble

Distribució territorial de la revolta de les banlieues
la nit del 29 al 30 juny 2023
(Le Monde, La cartographie d'une semaine
d'émeutes en France, 7.07.2023)

La indignació causada per la mort d’un noi de 17 anys, tirotejat per la policia, ha provocat en els darreres setmanes un nou esclat social a les banlieues de les ciutats franceses. En els disturbis, no només han resultat malmesos automòbils, comerços i elements del mobiliari urbà, sinó que en molts casos els revoltats han assaltat i incendiat biblioteques, centres cívics i escoles radicades en els seus barris.

Una col·lega estimada, genuïnament compromesa en les polítiques de justícia social en el seu país, m’escrivia aquests dies que li resultava impossible de comprendre i acceptar el fet que “nois de 12 o 13 anys destrueixin els equipaments públics que serveixen els seus germans i germanes, els seus pares i en bona mesura a ells mateixos: la biblioteca pública, l’autobús que porta la seva mare a la feina, l’escola, el centre social”.

De fet, la destrucció d’equipaments interpel·la a tots aquells que hem cregut i propugnat que la millora de serveis en els barris més vulnerables constitueix una exigència de justícia social. En efecte, a les nostres ciutats la localització dels equipaments i els serveis més que obeir a les necessitats de la població respon, sobretot, a la seva renda. A l’àrea metropolitana de Barcelona, per exemple, la dotació d’equipaments públics i privats en les àrees benestants és un 81% superior a la de les àrees vulnerables, com han mostrat Ismael Blanco i Ricard Gomà en un estudi recentment publicat (Vidas segregadas? Reconstruir fraternidad). Es dóna així la paradoxa de que la població més necessitada de serveis col·lectius resideix en els barris que n’estan més mal proveïts.

D’aquí que les reivindicacions veïnals s’hagin central sovint en la demanda de serveis: educatius, sanitaris, socials, de transport públic. D’aquí, també, que en els nostres barris es consideri una victòria col·lectiva la defensa o obtenció d’aquest o aquell equipament: de les Cotxeres de Sants a la Torre Barrina de Collblanc, del Parc de Can Zam al transport públic de Torre Baró. D’aquí, finalment, que les polítiques de rehabilitació de barris dutes a terme a Catalunya durant els darrers quaranta anys –des de les primeres actuacions dels ajuntaments democràtics a la Llei de Barris de la Generalitat o al Pla de Barris deBarcelona- hagin tingut com un dels seus objectius principals la construcció i millora de centres cívics, escoles i d’altres equipaments socials en les àrees més vulnerables.

Des d’una perspectiva més general, la dotació, a través de l’acció pública, dels serveis essencials que altrament resultarien inabastables per a bona part de la població ha estat vista, justament, com un avenç cap a una major justícia social. Si el “dret a la ciutat” ha de implicar que tothom, visqui on visqui, tingui un accés enraonadament equitatiu al benestar, als serveis i a la dignitat urbana, la implantació d’equipaments en les àrees més desafavorides constitueix, sens dubte, un avenç per garantir-lo. Es per això que, potser de manera massa emfàtica, Erik Klinenberg ha volgut anomenar les biblioteques i altres equipaments “palaces for the people”: palaus per la gent, palaus per al poble.

En aquest context, la destrucció d’equipaments com a reacció a la marginació i les injustícies –d’altra banda ben flagrants- pot ser vista com un acte nihilista i contraproduent. Pot ser instrumentalitzat –com ho ha estat a França- per estigmatitzar la revolta i per centrar el focus d’atenció en la violència dels revoltats i obscurir les causes immediates i estructurals de la revolta.

Tanmateix, més enllà d’aquestes visions reductives o interessades, totes les persones preocupades per l’equitat en les nostres ciutats faran bé de reflexionar sobre la significació d’aquests fets. Cal preguntar-se en primer lloc per quina raó, malgrat dècades d’actuacions urbanes, que han produït millores innegables, la segregació residencial segueix confinant els grups socials més vulnerables en alguns barris. En un context caracteritzat per l’increment de les disparitats de renda i patrimoni, així com per les dificultats d’accés a l’habitatge, quin és el marge efectiu d’incidència de les polítiques urbanes en la reducció de les desigualtats?    

És necessari analitzar també per quines raons els equipaments, aconseguits sovint després de molts anys de reivindicacions i de lluites, poden acabar sent vistos per alguns no com una conquesta col·lectiva sinó com a símbols d’exclusió. Com han de gestionar-se aquests equipaments per tal que constitueixin, efectivament, instruments d’inclusió i autogestió comunitària?

Finalment, l’estèril assalt als “palaus del poble”, tan allunyat de la presa de posicions efectives de poder, planteja de manera plàstica la qüestió de fons, a França i en el conjunt d’Europa: la necessitat (i la dificultat) d’articular políticament la indignació i la força creativa dels nostres barris per tal que esdevinguin el motor de projectes socials transformadors. Projectes polítics duradors que, des dels barris i les institucions, facin més justes les nostres ciutats.

[Article publicat al diari Ara, 13.07.2023]    

¿Vides segregades? Reconstruir fraternitat

La segregació urbana -la tendència dels grups socials a separar-se entre ells en funció de la seva capacitat d'escollir lloc de residència- és un dels trets característics del procés d'urbanització contemporània. Es tracta d'una dinàmica que afecta la població en el seu conjunt, que ha pres escala metropolitana i que, amb l'increment de les desigualtats socials, tendeix sovint a aprofundir-se en les nostres ciutats. 

Sobre la segregació urbana i les seves conseqüències, acaba precisament d'aparèixer el volum ¿Vidas segregadas? Reconstruir fraternidad. El llibre, publicat per l'editorial valenciana Tirant lo Blanch, ha estat editat per Ismael Blanco i Ricard Gomà, directors, respectivament, de l'Institut de Govern i Polítiques Públiques de la Universitat Autònoma de Barcelona i de l'Institut d'Estudis Metropolitans de Barcelona. En la seva elaboració ha participat un conjunt de 21 investigadors. 

L'interès principal de l'estudi rau en el fet de que ofereix una visió transversal sobre les múltiples facetes que intervenen en el tema de la segregació urbana: la vida comunitària, la mobilitat, l'educació, les cures, l'accés a la cultura, la salut, l'alimentació, la distribució dels recursos públics i les capacitats d'organització de la ciutadania. Es posen així de relleu tant les implicacions de la segregació respecte les condicions de vida de la població, com en el funcionament de les ciutats i les polítiques públiques. 

El llibre ve a constituir la culminació d'una línia de recerca sobre la segregació iniciada fa ja prop d'una dècada, que, fins a la data, ha donat com a fruits principals tres volums, publicats tots ells per l'editorial Tirant lo Blanch en la col·lecció de Geografia dirigida pel professor Joan Romero: Barrios y crisis. Crisis económica, segregación e innovación social en Catalunya, editat per Ismael Blanco i Oriol Nel·lo (2018); Efecto barrio. Segregación residencial y condiciones de vida en las grandes ciudades ibéricas, editat per Oriol Nel·lo (2021); i, finalment, aquest ¿Vidas segregadas? Reconstruir fraternidad, editat per Ismael Blanco i Ricard Gomà (2022). 

En conjunt, aquestes recerques han tingut un doble objectiu: per un costat, assenyalar la importància de la segregació urbana en el manteniment i la reproducció de les desigualtats socials; per l'altre, posar de relleu la necessitat d'explorar polítiques i pràctiques orientades a rearticular espais compartits i xarxes solidàries que facin de les nostres ciutats lloc més habitables i justos.  

Deu proposicions sobre la segregació urbana i les polítiques de rehabilitació

Entre els dies 5 i 9 de maig s'ha celebrat a Barcelona el curs Les noves polítiques de rehabilitacióurbana: necessitats i perspectives. El curs organitzat pel Consorci de la Universitat Menéndez y Pelayo a Barcelona, ha comptat amb la intervenció d'experts destacats sobre aquests temes, així com de responsables institucionals de les polítiques de rehabilitació a Espanya, Catalunya i l'àmbit barceloní. El programa, que ha estat seguit per uns 200 participants presencials i online, s'ha completat amb un taller dirigit per Carme Trilla, directora de l'Observatori Metropolità de l'Habitatge de Barcelona. 

Trobareu a continuació les conclusions que Oriol Nel·lo, director del curs, va presentar en la cloenda dels treballs. 

"De les aportacions i els debats d'aquests dies se'n deriven un seguit de constatacions i propostes que poden resultar d'utilitat per a la comprensió de les transformacions de les nostres ciutats i de les polítiques que podem desenvolupar-hi. Sense la pretensió d'abastar en el seu conjunt la riquesa de les aportacions i debats del curs, podríem tractar de compendiar els principals ensenyaments d'aquests dies en les deu proposicions següents: 

1. La naturalesa de la segregació residencial. La concentració dels grups socials més vulnerables en algunes àrees de la ciutat té el seu origen en la dinàmica de segregació residencial, és a dir, la tendència dels grups socials a separar-se sobre l'espai urbà en funció de la seva capacitat d'escollir lloc de residència. Aquesta, al seu torn, està condicionada principalment per dos factors: els ingressos de les persones i les famílies, d'una banda, i els preus del sòl i l'habitatge, de l'altra. Com ens va recordar Ismael Blanco en la seva ponència, la segregació urbana en general i la segregació residencial en particular són uns dels trets consubstancials del procés de urbanització capitalista. 

2. La relació entre les desigualtats socials i la segregació residencial. La segregació està estretament lligada a les desigualtats socials, però, com ens ha explicat el professor Tiit Tammaru, aquesta relació no és necessàriament linear ni inmediata. En primer lloc, la relació entre desigualtat i segregació és mediada pel règim urbà i per la planificació urbanística, de manera que polítiques urbanes i d'habitatge més liberals o més socialdemòcrates, per exemple, poden condicionar la ubicació dels grups socials sobre l'espai. D'altra banda, els efectes de la desigualtat sobre la segregació poden produir-se de manera retardada en el temps, fins en lapses de una dècada. Finalment, l'increment de la desigualtat no necessàriament resulta amb una augment de la segregació: al contrari, poden donar-se casos en que l'increment de la primera afavoreixi la reducció de la segona, per exemple a través de procesos de gentrificació que, si més no de manera temporal, comportin una reducció de la separació física entre llars amb nivells d'ingressos diversos; d'altra banda, polítiques públiques d'habitatge molt actives, que afavoreixin la reducció de la desigualtat, poden incrementar la segregació si les operacions d'habitatge social es fan de manera concentrada sobre l'espai.   

3. Els trets fonamentals de la segregació residencial. En tot cas, es pot concloure que avui, en les ciutats europees la segregació residencial es un fenomen caracteritzat per cinc trets, que Ismael Blanco ha resumit de la manera següent: 

    a) Es tracta d'una dinàmica estructural que precedeix de lluny les crisis actuals, tot i que que aquestes hagin pogut contribuir a exacerbar-ne alguns aspectes. 

    b) La segregació, segons els estudis comparatius disponibles per a les grans ciutats europees (Tammaru), en la majoria de casos tendeix a aprofundir-se.   

    c) Lluny d'afectar només els grups més vulnerables, la segregació concerneix tots els grups socials i, de fet, sovint la separació entre els grups és més el resultat de la secessió dels rics que no pas únicament del confinament dels pobres en determinades àrees de la ciutat.

    d) La segregació presenta unes continuïtats espacials i temporals acusades, de manera que els barris o àrees que s'han especialitzat com a àmbit residencial de població d'un determinat nivell de renda tendeixen a mantenir aquesta especialització al llarg de períodes molt llargs. 

    e) Finalment, la segregació ha pres avui decididament una escala metropolitana, de tal manera que els territoris que s'especialitzen socialment ja no són només els carrers d'un barri, o els barris d'un municipi, sinó municipis i eixos metropolitans sencers respecte el conjunt de la metròpolis. 

4. L'"efecte barri": la segregació, reflex i causa de la desigualtat. El debat sobre el denominat "efecte barri" ha confrontat els arguments dels autors que consideren que la segregació no és altra cosa que el reflex espacial de les desigualtats i aquells que han afirmat que la segregació contribueix també a mantenir-les i a reproduir-les. Les evidències aportades pel estudis realitzats a les grans ciutats espanyoles -en relació a temes diversos com l'educació, la salut, les oportunitats i l'accés a l'energia- posen en relleu la importància dels factors espacials com a factor que contribueix a mantenir i incrementar les desigualtats. L"efecte barri" incideix doncs en les condicions de vida i les oportunitats i té implicacions fins i tot sobre l'organització de la ciutadania. Aquesta depèn no només de les necessitats, sinó també de les capacitats de cada barri i aquestes, al seu torn, estan condicionades pel capital social del que el veïnat disposa. Els treballs recents sobre l'impacte social i territorial de la pandèmia confirmen la importància de la segregació tant en la reproducció de la desigualtat com en l'organització de la ciutadania. 

5. La necessitat de polítiques específiques per fer front a les causes i els efectes de la segregació. L'evidència de que la segregació no és només un simptoma sinó un problema en si mateixa, indica que ha de ser tractada a través de polítiques específiques. Aquestes polítiques, per tal de ser efectives s'han de proposar dos objectius. En primer lloc, millorar les condicions de vida dels barris vulnerables, tot incidint de manera directa en les desigualtats socials i territorials. En segon lloc, fer minvar les causes de la segregació, a través de l'equalització dels nivells de serveis, accessibilitat i dignitat urbana de la ciutat en el seu conjunt. 

6. El problema dels recursos locals per a les polítiques de rehabilitació. Des de l'àmbit local, el primer problema per al desenvolupament de les polítiques de rehabilitació són els recursos disponibles. Els àmbits metropolitans es caracteritzen tant per la integració i interdependència del territori, com per la fragmentació administrativa. En aquest context, com ha explicat Maite Vilalta, els recursos per càpita dels que disposen els municipis són molt desiguals, de tal manera que a l'àmbit metropolità barceloní els recursos per càpita d'algunes ciutats doblen els de les ciutats veïnes. L'origen d'aquestes desigualtats es deriva, en bona mesura de la dependència del finançament local d'un seguit d'impostos estretament relacionats amb el valor del sòl i l'habitatge. Es dóna així la paradoxa de que els municipis que, per mor dels preus, atreuen els grups socials més vulnerables són aquells que disposen, en termes relatius, d'una menor base fiscal i menys recursos per prestar els serveis que aquesta població necessita. 

7. La importància de l'escala metropolitana i la cooperació interadministrativa. La combinació entre metropolitanització, segregació i fragmentació administrativa fa imprescindible que les polítiques de rehabilitació tinguin un abast, com a mínim, metropolità o regional. El Pla de Barris de Barcelona, que s'està portant endavant des de l'any 2016 amb resultats favorables, compta per al seu desenvolupament no només amb la voluntat política del consistori, sinó amb els recursos de tota la ciutat per tal de millorar les condicions de vida en els barris més vulnerables. Aquest mateix exercici resulta però impossible en la majoria de municipis vulnerables de l'àrea i la regió metropolitana de Barcelona. Donada la interrupció de les convocatòries de la Llei de Barris de Catalunya des de l'any 2011 i el caràcter encara incipient de les iniciatives de les administracions metropolitana i provincial en aquest àmbit, la dotació, a partir de l'any, dels fons Next Generations de la Unió Europea pot constituir una important oportunitat. 

8. Els requisits bàsics de les polítiques de rehabilitació. Ara bé, l'experiència acumulada al llarg dels anys -a través dels programes URBAN, Llei de Barris, Pla de Barris i d'altres- indica que el fet que les polítiques de rehabilitació siguin plantejades a l'escala adequada és una condició necessària, però no suficient per a la seva eficàcia. Així, l'experiència mostra que -tot i que, com ha assenyalat Carles Llop, en matèria de rehabilitació no pot haver-hi receptes generals- els programes de rehabilitació han de reunir un seguit de condicions bàsiques: 

    a) Disposar de recursos específics suficients per tal de fer front a les necessitats de projectes de rehabilitació integral dels barris (com a termes de referència és bo recordar que la mitjana de recursos assignats a cada barri a través de la Llei 2/2004 fou de 9,4 M€; en el cas del Pla de Barris de Barcelona es de 13M€). 

    b) Tenir la voluntat d'intervenir de manera transversal sobre tots els aspectes que incideixen en les condicions de vida del barri: de l'educació a l'espai públic, de l'habitatge a l'accessibilitat i el medi ambient, dels equipaments a la salut i a l'ocupació. Les aproximacions sectorials -ja siguin d'habitatge, de medi ambient o d'energia- han mostrat de manera reiterada les seves limitacions a l'hora d'aconseguir millores de conjunt. 

    c) Ésser dissenyades, aplicades i avaluades amb la implicació directa del veïnat. Per tal de tenir èxit les polítiques de rehabilitació han de tenir els veïns com a destinataris sinó com a protagonistes. Així, a més de participar en la seva definició, la ciutadania de cada barri ha de tenir un paper determinant en la definició de la diagnosi de partida, l'establiment dels objectius, la gestió de les actuacions, el seu seguiment i la seva avaluació. 

    d) Disposar d'un model de gestió que en primer lloc, proposi l'assoliment no només d'objectius immediats, sinó també a mitjà i a llarg termini; en segon lloc, apliqui el principi de subsidiarietat, de tal forma que tot el que pugui gestionar-se eficientment per l'administració més propera no ho sigui per una instància superior; i finalment, disposi de mecanismes d'avaluació interna i externa, tant durant com al final de les actuacions en cada barri. 

9. De les limitacions i els riscos de les polítiques de rehabilitació. Les polítiques de rehabilitació urbana són només un dels factors que incideixen en l'evolució de l'evolució els barris. Tenen un abast forçosament limitat i han de fer front sovint a corrents socioeconòmics de fons o esdeveniments sobrevinguts que impulsen les condicions de vida en direcció contrària als objectius de les polítiques de rehabilitació. Per això hi ha barris que, tot hi haver estat objecte de manera successiva diversos projectes de rehabilitació, continuen patint feixucs problemes. Ara bé, com ha assenyalat Antoni López-Gay, els riscos de les polítiques de rehabilitació poden derivar-se no només del seu abast limitat, sinó també dels resultats del seu èxit. Així, la millora de les condicions de vida en un barri poden ser percebudes pel mercat, de tal manera que s'hi produeixi un increment dels preus de l'habitatge que facin més difícil d'accedir-hi, tant a través de la compra com del lloguer. D'aquí, la necessitat de governar les transformacions suscitades per les polítiques de rehabilitació.  

10. La necessitat de governar les transformacions. La segregació residencial és un dels trets distintius de les nostres ciutats. Constitueix no només un reflex, sinó també una causa del manteniment i reproducció de les desigualtats. Les polítiques de rehabilitació de barris poden ser un instrument eficaç per tal de fer front a les seves causes i els seus efectes, tot impulsant l'equitat, social i territorial, a la ciutat. Per ser efectives, a més de comptar amb l'escala, els recursos i les característiques adequades hauran de coordinar-se estretament amb d'altres polítiques urbanes. En particular, resulta imprescindible conjunyir les polítiques de barris amb les d'habitatge, a través de mesures com les reserves obligatòries d'habitatge protegit, l'exercici del dret de tempteig i retracte, la rehabilitació amb finalitats socials, la regulació del lloguer o la limitació de l'allotjament turístic. Finalment, per a l'impuls de les polítiques de barris cal la voluntat política de reconèixer la centralitat de la problemàtica i les potencialitats transformadores de les àrees vulnerables. Com s'ha dit,  no és possible desenvolupar una política per a les "perifèries" urbanes, sense posar les "perifèries" en el centre de la política urbana.     

Moviments socials a les ciutats del sud d'Europa

El tema dels moviments socials urbans ha adquirit especial actualitat en els països europeus en els darrers anys. Així, a resultes de la crisi econòmica iniciada l'any 2008 es va produir en moltes ciutats un esclat de mobilitzacions i de noves pràctiques ciutadanes d'innovació social. A les grans ciutats espanyoles, això va culminar l'any 2015, amb l'accés al govern de les principals ciutats de forces polítiques nascudes d'aquests moviments. En els darrers anys, el descontentament social s'han ampliat i diversificat, com ha mostrat per ejemple la mobilització dels gilets jaunes a França, expressant-se a vegades a través d'esclats de xenofòbia i racisme, impulsades i aprofitats per forces d'extrema dreta.    

Justament sobre aquest tema acaba d'aparèixer el volum Social Movements and Public Policies in Southern European Cities, editat per Laura Fregolent i Oriol Nel·lo i publicat per Springer. El llibre conté un conjunt d'assaigs destinats a analitzar els orígens i la naturalesa d'aquests moviments, així com la seva percussió sobre les polítiques públiques. En la seva redacció han participat professors i investigadors de universitats d'Alemanya, Espanya, França, Itàlia, Portugal i el Regne Unit.   

El llibre s'obre amb un estudi introductori dels editors i consta de dues parts. En la primera s'analitza la relació dels moviments amb les dinàmiques urbanes, tant a escala local com global (Oriol Nel·lo), així com amb la problemàtica de l'habitatge (Andrej Holm), l'esclat del turisme (Claire Colomb i Johannes Novy) i les dificultats de donar resposta a les problemàtiques socials a través dels canals institucionals i polítics establerts (Francesco Indovina). La segona part del volum, analitza pròpiament els moviments socials urbans en les ciutats del sud d'Europa, tot basant-se en els casos de Perpinyà (David Giband), Barcelona (Ismael Blanco), Nàpols (Elena Ostanel), el Veneto (Matteo Basso i Laura Fregolent) i Lisboa (Joao Seixas i António Brito Guterres). 

L'aparició del volum es produeix, precisament, en un moment en el que la pandèmia COVID-19 ha provocat una nova onada d'acció col·lectiva per fer front als efectes sanitaris i socials de la plaga. De nou, aquestes pràctiques assenyalen les necessitats de la població i les carències a l'hora de donar-hi resposta tant des del mercat com des de les polítiques públiques. El debat sobre el potencial i les limitacions dels moviments socials esdevé així una qüestió crucial i urgent a l'hora de fer front a la crisi que travessem 

Quartieri e crisi

S'acaba de publicar a Itàlia el volum d'Ismael Blanco i Oriol Nel·lo, eds., Quartieri e crisi. Segregazione urbana e innovazione sociale in Catalogna. La traducció i l'edició italiana ha estat a cura d'Angelino Mazza i Raffaele Paciello. El volum ha estat publicat per INU Edizioni, el segell editorial de l'Istituto Nazionale di Urbanistica italià, i forma part de la col·lecció Accademia, dirigida pel professor Francesco Domenico Moccia, de la Universitat Federico II de Nàpols. 
Es tracta de la traducció italiana de la investigación Barrios y crisis. Crisis económica, segregación urbana e innovación social en Cataluña, publicat a València per Tirant lo Blanch ara fa un any i mig. La investigació va ser duta a terme per Quim Brugué, Helena Cruz, Carles Donat, Eduard Jiménez i Rubén Martínez, a més de Ismael Blanco i Oriol Nel·lo.
La publicació de l'obra, que estudia les potencialitats i les limitacions de l'auto-organització de la ciutadania en situacions de crisi, resulta especialment oportuna en les presents circumstàncies, quan la crisi sanitària i la subsegüent crisi social han produït el sorgiment d'un gran nombre d'iniciatives solidàries a Itàlia, Espanya i en el conjunt de països afectats per la pandèmia. 

Barris i crisi: presentacions i debats

Presentació de Barrios y Crisis al COAC de Figueres (18.12.2018)

Avui dia 14 de gener 2019, tindrà lloc un debat en ocasió de l'aparició del llibre Barrios y crisis. Crisis económica, segregación urbana e innovación social en Cataluña, editat per Ismael Blanco i Oriol Nel·lo (València, Tirant lo Blanch, 2018).
El debat, que serà conduit per Helena Cruz, investigadora del IGOP i de l'IERMB, participaran Marga León, professora del Departament de Ciències Polítiques de la Universitat Autònoma de Barcelona, Laia Ortiz, Tinenta d'Alcaldia de l'Ajuntament de Barcelona, Ismael Blanco, investigador de l'IGOP, i Oriol Nel·lo, professor del Departament de Geografia de la UAB. L'acte, organitzat per l'Institut de Govern i Polítiques Públiques, tindrà lloc a les 19 hores, al Palau Macaya de Barcelona, Passeig de Sant Joan 108. 
En les darreres setmanes s'han realitzat d'altres presentacions i debats en motiu de l'aparició del llibre. En concret el dia 18 de desembre es realitzaren sengles presentacions-debat a Figueres i a Girona organitzades per la Fundació Catalunya Europa, en col·laboració amb el Col·legi d'Arquitectes. El interessats en el contingut de les sessions trobaran aquí un video amb les intervencions de l'acte de Girona. La Fundació Catalunya Europa ha difós així mateix un altre video amb entrevistes de Javi Martín, de la Universitat de Girona, a Quim Brugué, Ismael Blanco i Oriol Nel·lo, coautors del llibre. Finalment, els objectius de la recerca i les implicacions de les seves conclusions per a les polítiques públiques han estat glosats en aquest article publicat a Treball. 

Barris i crisi: la necessitat de més i millors polítiques públiques a la ciutat

La crisi econòmica ha tingut efectes molt notables no només pel què fa a l’empitjorament de les condicions de vida en els barris de les nostres ciutats. També ha donat lloc a una extraordinària florida d’iniciatives ciutadanes, que han tractat donar resposta a la situació, reivindicar els drets amenaçats i cercar alternatives. Sobre aquest tema acaba d’aparèixer el llibre editat per Ismael Blanco i Oriol Nel·lo, Barrios y Crisis. Crisis económica, segregación urbana e innovación social en Cataluña (Tirant lo Blanch, 2018). El llibre compendia els resultats d’una dilatada recerca en la que han participat un bon nombre d’investigadors, amb la imprescindible col·laboració de membres d’entitats ciutadanes i de tècnics de les administracions. La investigació ha estat estretament relacionada amb alguns dels debats i les decisions adoptades en el camp de les polítiques urbanes en els darrers anys. Potser això justifica aturar-se un moment a considerar quines són les seves aportacions i les qüestions que aquestes susciten.  

El primer tema que Barris i crisi posa en evidència és la importància de la dimensió territorial i urbana per a la comprensió de la desigualtat social: la composició social de l’espai urbà (la forma com es distribueixen residencialment els diferents grups socials a les ciutats) no és només un reflex o una conseqüència més o menys inevitable de les desigualtats socials, sinó que és en si mateixa un factor de reproducció d’aquestes desigualtats. Així, les condicions de l’entorn urbà en el que viuen les persones poden ser, alternativament, un element significatiu d’avantatge o de desavantatge social.

En segon lloc, Barris i crisi vol reivindicar la importància del coneixement de les desigualtats i, en particular de la desigualtat urbana. Per això, es necessària una recerca estretament vinculada a la realitat, al debat i als conflictes de la nostra societat. Institucions acadèmiques, moviments ciutadans i pràctica política són, massa sovint, compartiments estancs amb relacions inexistents o problemàtiques. Davant d’això, Barris i crisi no és només el resultat de la confluència de persones amb bagatges acadèmics força diversos, sinó també de la coproducció de coneixement entre institucions acadèmiques, professionals, administracions locals i entitats socials. La complexitat de la desigualtat urbana exigeix una aproximació coral i, per part dels investigadors, una voluntat de posar els seus coneixements i les seves tècniques –tan rigoroses com calgui- al servei dels que poden fer avançar cap a ciutats més equitatives i més democràtiques.   

Per últim, el llibre demostra i reclama la necessitat d’unes polítiques públiques robustes i innovadores que incorporin la mirada territorial en l’abordatge de les desigualtats socials. No és una apreciació menor: en temps de polítiques d’austeritat, i per tant de retallades i de retrocés del sector públic, convé conjurar-nos contra les propostes de privatització o de comunitarització del benestar social que suposin un menysteniment de la importància de les polítiques públiques. Per fer front a les desigualtats socio-espacials i la segregació urbana de la que es fa ressò Barris i crisi, ens calen dinàmiques d’innovació social, sí, però també, i molt particularment, polítiques públiques enfortides capaces de contrarestar el pes dels factors territorials urbans en la reproducció de les desigualtats socials.

Quines són les principals conclusions de la recerca? En primer lloc, es constata el creixement significatiu de la segregació urbana com a conseqüència d’una major concentració territorial de les situacions de benestar i de pobresa en diferents barris i municipis metropolitans. Tot i que sovint s’oblida, això no és només el resultat del confinament de la població de menor renda en els barris on els preus de l’habitatge són relativament més baixos, sinó també, i de forma molt significativa, de la secessió de la població de renda més alta cap a determinats barris i municipis. En segon lloc s’evidencia que la segregació urbana és un fenomen d’abast metropolità: municipis sencers tendeixen a veure’s especialitzats en la residència de persones de diversos nivells de renda. Això, com hem discutit en altres ocasions, té fortes implicacions de tota mena: s’ha discutit molt en els darrers temps sobre el “separatisme polític” a Catalunya, tot oblidant, sovint, que el separatisme social està transformant la societat i les ciutats de Catalunya. Finalment, la recerca posa en evidència la proliferació de les iniciatives d’innovació social a Catalunya com a resposta a la crisi econòmica, la seva importància per al combat contra els efectes socials de la crisi. Ara bé, la distribució territorial d’aquestes iniciatives resulta molt desigual, de tal manera que acostumen a ser més nombroses en barris de rendes mitges amb una forta tradició participativa, més que no pas en els barris on es concentren les situacions de major necessitat social.

Quines lliçons podem extreure d’aquests resultats pel què fa a les polítiques públiques contra la desigualtat socio-espacial? La primera, i la més òbvia, fa referència a la necessitat de reforçar aquestes polítiques. No està de més dir-ho, ara que, per exemple, ja fa gairebé 8 anys que la Llei de Barris aprovada pel Parlament de Catalunya al 2004 continua en suspensió indefinida. Aquesta situació desmenteix aquells que afirmen que l’administració catalana ha abandonat les polítiques d’austeritat i contrasta frontalment amb l’evidència aportada sobre el fort creixement de les desigualtats i la segregació.  

De fet, no només caldria recuperar instruments com la Llei de Barris, sinó que es tracta, també, d’incorporar i de consolidar la mirada espacial en el conjunt de les polítiques públiques: en les polítiques educatives, de salut, ambientals, energètiques... Totes i cada una han de ser sensible al fet espacial, ja que aquest incideix de manera directa en les desigualtats d’accés a drets bàsics. Recuperar polítiques com les dels Plans Educatius d’Entorn, reforçar les polítiques de salut comunitària, donar un nou impuls a polítiques de desenvolupament local com Treball als Barris, entre d’altres, hauria de ser una prioritat no només municipal sinó també metropolitana i nacional.

L’Ajuntament de Barcelona ha emprès un molt meritori Pla de Barris a la ciutat per avançar en aquesta direcció. Es tracta d’una iniciativa lloable, que fa encara més palesa la manca de polítiques metropolitanes i catalanes en aquest camp. “Lo negre, prop, lo blanc fa més lluir”, deia el poeta. Aquesta mancança és tan més greu si es té en compte que, com s’ha dit, avui les desigualtats socio-espacials tenen una dimensió clarament metropolitana. Les institucions metropolitanes, les diputacions i la Generalitat han d’emprendre de manera immediata iniciatives en aquest camp.    

Una darrera reflexió: les iniciatives de la ciutadania han resultats essencials per fer front a la crisi i als seus efectes. Però la innovació social no arriba a tot arreu. “Els barris organitzats resisteixen millor la crisi”, resumia en portada un important mitjà de comunicació nacional fent-se ressò dels resultats d’aquesta recerca. Compartim plenament aquesta observació: necessitem més organització social. I, al mateix temps, necessitem més polítiques públiques (municipals i supramunicipals). Ambdues afirmacions no són de cap manera contradictòries. Ans al contrari: només amb la combinació entre organització ciutadana i polítiques públiques es podran defensar i conquerir els drets socials.  

[Article d'Ismael Blanco i Oriol Nel·lo, publicat a Treball, 26.11.2018] 

Segregació urbana i estratègia metropolitana

El Pla Estratègic Metropolità de Barcelona ha publicat entre els mesos de juliol i octubre d'enguany un conjunt de 20 documents de treball. Cada un d'ells aborda un tema de destacada rellevància per a la situació present i l'evolució futura de la ciutat i el seu àmbit metropolità. Els documents, elaborats, des de perspectives diverses, per experts en cada àmbit volen fornir bases per al debat del nou Pla Estratègic Metropolità amb horitzó 2025.
Entre els documents que acaben de donar-se a conèixer aquest mes d'octubre figura l'informe La segregació urbana a la regió metropolitana de Barcelona, elaborat pel politòleg Ismael Blanco i del geògraf Oriol Nel·lo.
El treball estudia la relació entre l'increment de les desigualtats sociales i l'evolució de la segregació urbana en l'àmbit metropolità barceloní, amb la voluntat de respondre essencialment cinc qüestions: “Com podem definir la segregació urbana i de quins estudis disposem al respecte?”, “Quina és la realitat barcelonina en aquest camp?”, “Quines son els efectes de la segregació urbana i quines les alternatives per a fer-hi front?”, “Quin paper hi poden tenir els agents socials?” i, finalment, "Quines poden ser les accions a emprendre de manera inmediata en aquest àmbit".
L'evidència i les dades en les que es basa l'informe procedeixen, en bona mesura, de l'estudi Barris i crisi, en l'elaboració del qual ambdos autors han participat. Pel què fa a les recomanacions, l'informe propugna la necessitat d'emprendre de manera urgent un programa de rehabilitació urbana i suport social en els barris on les dinàmiques de segregació concentren la població en situació social més precària. Un programa que hauria de tenir una escala metropolitana o, com a mínim, barcelonina, i caracteritzar-se per la seva transversalitat així com la implicació directa dels veïns dels barris concernits en el seu disseny, aprovació, gestió i avaluació. 

Cicle electoral: segregació urbana i participació política

Relació entre la intensitat de segregació urbana i la participació electoral.
Eleccions al Parlament de Catalunya, 2010. Mitjana de participació total = 100.
Font: Barris i Crisi.

Davant l’intens cicle electoral de l’any 2015, resulta segurament d’interès recordar la relació entre la segregació urbana i el comportament electoral. En efecte, com ja hem tingut ocasió de comentar aquí, la separació dels grups socials sobre el territori en funció de la seva renda té un reflex clar tant en la participació com en l’expressió de les preferències electorals. Així, per citar només un dels trets més visibles d'aquesta relació, s’ha demostrat reiteradament que les seccions censals i municipis on es concentren els grups amb menor nivell de renda solen presentar unes taxes de d’abstenció més altes que la resta.

Si, com han evidenciat diversos estudis recents, a Barcelona, Catalunya i a Espanya la situació econòmica dels darrers anys ha fomentat  la tendència a la segregació urbana, sembla que les forces polítiques que en resulten més afectades haurien de parar especial atenció a aquesta dinàmica, tant per pal·liar-ne els efectes polítics a curt termini com per fer front a les seves causes econòmiques, socials i urbanístiques a mitjà i a llarg terme.

La qüestió té una rellevància molt acusada tant des del punt de vista electoral com de l’organització ciutadana i afecta de manera decisiva tant els resultats electorals com les polítiques que se’n deriven. L’estudi Barris i Crisi, elaborat a la Universitat Autònoma de Barcelona amb el suport del programa Recercaixa, ofereix clarícies interessants per tal d’aproximar-se a la mesura i la reflexió sobre el fenomen.

Com es recordarà, una de les aportacions de l’estudi –coordinat pels politòlegs Ismael Blanco i Joaquim Brugué, l’economista Eduard Jiménez i el geògraf Oriol Nel·lo- és la identificació de les àrees urbanes on es concentren les situacions més extremes de segregació urbana, és a dir, aquelles més especialitzades en la residència de la població amb rendes molt altes o molt baixes. Doncs bé, si es classifiquen les seccions censals de Catalunya en tres categories d’acord amb la seva relació amb la segregació (de manera que hom agrupi separadament les que apleguen de manera prioritària els grups més benestants, el menys benestants i les intermèdies) i es creua aquesta classificació amb el comportament electoral s’obtenen resultats ben reveladors.

Així, si, per exemple, hom pren la taxa de participació de les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 2010 i la posa en relació amb les 5.000 seccions censals aplegades segons les característiques de segregació urbana s’obtenen els resultats que s’evidencien en el gràfic adjunt:

a) Hi ha una notable correlació entre la intensitat de segregació i la participació electoral.

b) La pràctica totalitat de les seccions censals on predomina la població amb el menor nivell de renda tenen una elevada taxa d’abstenció, de manera que gairebé en tots els casos la seva participació electoral es troba per sota de la mitjana catalana.  

c) Per contra, les taxes de participació més altes se situen en les seccions afectades per segregació superior, és a dir, aquelles que concentren de manera molt homogènia la població amb alts nivells de renda.

c) Finalment, les seccions menys especialitzades socialment i amb nivells intermedis de renda mitjana tenen comportaments electorals més propers a la mitjana.

Les diferències de participació electoral són doncs una expressió de la segregació urbana. Però, a més, la segregació urbana influencia i condiciona els resultats dels processos electorals. Aquest darrer aspecte és particularment decisiu i preocupant per aquells que voldrien una democràcia més plena. Fer front a les causes i els efectes de la segregació no és només una exigència social peremptòria sinó també un repte democràtic essencial.