La indignació causada per la mort
d’un noi de 17 anys, tirotejat per la policia, ha provocat en els darreres
setmanes un nou esclat social a les banlieues
de les ciutats franceses. En els disturbis, no només han resultat malmesos
automòbils, comerços i elements del mobiliari urbà, sinó que en molts casos els
revoltats han assaltat i incendiat biblioteques, centres cívics i escoles
radicades en els seus barris.
Distribució territorial de la revolta de les banlieues
la nit del 29 al 30 juny 2023
(Le Monde, La cartographie d'une semaine
d'émeutes en France, 7.07.2023)
Una col·lega estimada,
genuïnament compromesa en les polítiques de justícia social en el seu país,
m’escrivia aquests dies que li resultava impossible de comprendre i acceptar el
fet que “nois de 12 o 13 anys destrueixin els equipaments públics que serveixen
els seus germans i germanes, els seus pares i en bona mesura a ells mateixos:
la biblioteca pública, l’autobús que porta la seva mare a la feina, l’escola,
el centre social”.
De fet, la destrucció
d’equipaments interpel·la a tots aquells que hem cregut i propugnat que la
millora de serveis en els barris més vulnerables constitueix una exigència de
justícia social. En efecte, a les nostres ciutats la localització dels
equipaments i els serveis més que obeir a les necessitats de la població
respon, sobretot, a la seva renda. A l’àrea metropolitana de Barcelona, per
exemple, la dotació d’equipaments públics i privats en les àrees benestants és
un 81% superior a la de les àrees vulnerables, com han mostrat Ismael Blanco i
Ricard Gomà en un estudi recentment publicat (Vidas segregadas? Reconstruir fraternidad). Es dóna així la
paradoxa de que la població més necessitada de serveis col·lectius resideix en
els barris que n’estan més mal proveïts.
D’aquí que les reivindicacions
veïnals s’hagin central sovint en la demanda de serveis: educatius, sanitaris,
socials, de transport públic. D’aquí, també, que en els nostres barris es
consideri una victòria col·lectiva la defensa o obtenció d’aquest o aquell
equipament: de les Cotxeres de Sants a la Torre Barrina de Collblanc, del Parc
de Can Zam al transport públic de Torre Baró. D’aquí, finalment, que les
polítiques de rehabilitació de barris dutes a terme a Catalunya durant els
darrers quaranta anys –des de les primeres actuacions dels ajuntaments
democràtics a la Llei de Barris de la Generalitat o al Pla de Barris deBarcelona- hagin tingut com un dels seus objectius principals la construcció i
millora de centres cívics, escoles i d’altres equipaments socials en les àrees
més vulnerables.
Des d’una perspectiva més
general, la dotació, a través de l’acció pública, dels serveis essencials que altrament
resultarien inabastables per a bona part de la població ha estat vista,
justament, com un avenç cap a una major justícia social. Si el “dret a la
ciutat” ha de implicar que tothom, visqui on visqui, tingui un accés enraonadament
equitatiu al benestar, als serveis i a la dignitat urbana, la implantació
d’equipaments en les àrees més desafavorides constitueix, sens dubte, un avenç
per garantir-lo. Es per això que, potser de manera massa emfàtica, Erik Klinenberg ha volgut anomenar les biblioteques i altres equipaments “palaces for the people”: palaus per la
gent, palaus per al poble.
En aquest context, la destrucció
d’equipaments com a reacció a la marginació i les injustícies –d’altra banda
ben flagrants- pot ser vista com un acte nihilista i contraproduent. Pot ser
instrumentalitzat –com ho ha estat a França- per estigmatitzar la revolta i per
centrar el focus d’atenció en la violència dels revoltats i obscurir les causes
immediates i estructurals de la revolta.
Tanmateix, més enllà d’aquestes
visions reductives o interessades, totes les persones preocupades per l’equitat
en les nostres ciutats faran bé de reflexionar sobre la significació d’aquests
fets. Cal preguntar-se en primer lloc per quina raó, malgrat dècades d’actuacions
urbanes, que han produït millores innegables, la segregació residencial segueix
confinant els grups socials més vulnerables en alguns barris. En un context
caracteritzat per l’increment de les disparitats de renda i patrimoni, així com
per les dificultats d’accés a l’habitatge, quin és el marge efectiu
d’incidència de les polítiques urbanes en la reducció de les desigualtats?
És necessari analitzar també per
quines raons els equipaments, aconseguits sovint després de molts anys de
reivindicacions i de lluites, poden acabar sent vistos per alguns no com una
conquesta col·lectiva sinó com a símbols d’exclusió. Com han de gestionar-se
aquests equipaments per tal que constitueixin, efectivament, instruments d’inclusió
i autogestió comunitària?
Finalment, l’estèril assalt als “palaus del poble”, tan allunyat de la presa de posicions efectives de poder, planteja de manera plàstica la qüestió de fons, a França i en el conjunt d’Europa: la necessitat (i la dificultat) d’articular políticament la indignació i la força creativa dels nostres barris per tal que esdevinguin el motor de projectes socials transformadors. Projectes polítics duradors que, des dels barris i les institucions, facin més justes les nostres ciutats.
[Article publicat al diari Ara, 13.07.2023]
