David Hockney: una visió més àmplia

D. Hockney, Winter Timber (2009)

L'exposició de David Hockney Una visió més àmplia, que pot visitar-se fins a finals de setembre al Museu Guggenheim de Bilbao, resulta, a més d'una gran bellesa, d'un notable interès per a qualsevol persona interessada en el paisatge.
Això és així, primerament, és clar, per la temàtica de l'obra que s'hi pot veure. Olis, aquarel·les, acrílics, sovint de gran format, en els que el pintor  mostra una particular visió del paisatge de la seva contrada nadiua de l'East Yorkshire, a Anglaterra. El visitant hi veurà el pas de les estacions sobre la natura, la imatge dels boscos i dels sembrats, la traça dels camins. La figura humana hi és del tot absent i, tanmateix, la presència de l'home és abassegadora, tant pel caràcter humanitzat del paisatge com per la tria del punt de vista, l'enquadrament, i els temes que es representen. L'obra pot ser llegida doncs com una reflexió sobre la interrelació entre natura i acció humana en la configuració del paisatge i, també, com una afirmació de la necessitat de la percepció (del punt de vista, de la selecció) per tal que el paisatge existeixi. "Pintem amb la nostra memòria", diu Hockney. "Veiem el paisatge amb la nostra memòria", podríem afegir: el seleccionem, el percebem, ens hi reconeixem, en funció d'allò que la nostra experiència personal ens porta a cercar-hi. Per això no hi ha dos paisatges iguals, perquè no hi ha dos experiències personals iguals. Per això és tan necessari, com hem comentat en alguna ocasió, posar-nos d'acord en allò que podem considerar els valors col·lectius que reconeixem en el paisatge.

Però hi ha un altre element que fa particularment interessant la mostra per al geògraf i per a l'estudiós del paisatge. David Hockney utilitza amb profusió diversos mitjans tecnològics per a capturar la imatge del paisatge: des de collages de fotografies que permeten descomposicions cubistes d'una mateixa realitat, tot adoptant diverses perspectives en una mateixa obra, fins a l'ús de iPhone i iPad com a instruments gràfics i la confecció de grans instal·lacions de vídeo digital sobre el paisatge. Així, l'exposició pot ser vista també com una reflexió sobre els mitjans dels que ens dotem per tal de capturar la imatge del paisatge, per seleccionar-ne alguns elements, per representar-lo a diverses escales. Una reflexió que entronca amb bona part del treball previ de Hockney que, com és sabut, ha dedicat interessants i polèmics estudis (el més conegut dels quals és Secret Knowledge) a la utilització de mitjans òptics per part de pintors, d'ençà del segle XV, ja sigui per a retratar persones i interiors, com també vistes de ciutats i paisatges: de miralls, a lents i a cambres obscures.  Avui, quan els mitjans per capturar i per reproduir la imatge de la terra coneixen revolucions contínues, aquesta reflexió resulta essencial per tal de comprendre com aquests mitjans condicionen (potencien o dificulten) la nostra comprensió del paisatge i del territori (i, per tant, de la societat). 

Innovació social i governança urbana

Els governs europeus continuen anunciant i aplicant, dia darrera dia, noves mesures de reducció i destrucció del instruments de redistribució social. Així, amb l'excusa de la crisi econòmica, empès per una ofensiva ideològica intensíssima i amb la decisiva participació dels organismes internacionals (FMI, UE, BCE), segueix el procés de desmantellament progressiu del welfare state. I això sense que, malgrat totes les promeses, l'empitjorament de les condicions de vida de la població tingui, aparentment, cap efecte positiu sobre l'evolució de l'economia. Ans el contrari.
En aquest tombant històric, resulta de particular importància reflexionar sobre quina ha estat i és l'organització de les polítiques redistributives i la seva relació amb els moviments socials. Precisament sobre aquest tema acaba de presentar-se en el Departament de Teoria Sociològica de la Universitat de Barcelona la tesi doctoral Innovació social i governança urbana. Entitats socialment creatives a Barcelona i Bilbao, obra del sociòleg Santiago Eizaguirre, sota la direcció de la professora María Soledad García. 
La investigació explora l'impacte que entitats de la societat civil poden tenir en l'impuls d'allò que ha vingut a denominar-se "innovació social", entesa com aquell conjunt de pràctiques que, més enllà de l'acció assistencial, d'altra banda imprescindible, tenen per objectiu facilitar el gaudi dels drets bàsics als ciutadans, el seu apoderament per tal de reclamar-los i exercir-los, així com la promoció del canvi social en una perspectiva de major equitat. La recerca ha estudiat en profunditat una vintena d'entitats d'aquest tipus, que treballen en camps com la promoció del dret a l'habitatge, el suport a la població immigrada o l'acció cultural, a les ciutats de Barcelona i de Bilbao. El tema és certament interessant i polèmic, ja que, com és sabut, la noció de la "innovació social" ha estat invocada tant per aquells que propugnen ampliar les fronteres de l'Estat del benestar a través de la modificació de les mateixes formes de producció i distribució de riquesa, com per aquells que voldrien desmantellar-lo i "retornar a la societat" la responsabilitat de tenir cura dels aspectes més problemàtics que l'existència d'aquestes formes de producció comporta.
La conclusió de la recerca és que l'impacte que aquestes entitats puguin tenir en la governança de les polítiques socials depèn, en molt bona mesura, del règim en què aquestes polítiques estiguin organitzades (és a dir, la combinació de recursos destinats, estructura institucional, voluntat política i implicació ciutadana). Com que aquest règim, al seu torn, es deriva de manera més o menys directa de les relacions de força i els conflictes entre els grups socials, això ens retorna al tema clau: avui, la possibilitat de fer perviure (i, eventualment, d'ampliar) els mecanismes de redistribució social, ja siguin aplicats directament per l'Estat, ja sigui a través d'entitats socials, depèn de la capacitat d'invertir les relacions de força entre els grups socials que resulten objectivament afavorits per la destrucció de l'Estat del benestar i aquells que el necessiten com a garantia per a l'accés als seus drets bàsics.
Aquest és el repte de fons que a Catalunya, a Euskadi i en el conjunt d'Europa tenim plantejat en el moment actual.