 |
| Pla Director de l'Àrea Metropolitana de Barcelona (1966) |
Reproduïm a continuació la intervenció d'Oriol Nel·lo.
ALBERT SERRATOSA:
EL PLANEJAMENT TERRITORIAL
METROPOLITÀ COM A UTOPIA PRÀCTICA
per Oriol Nel·lo
Intervenció en l'acte d'homentatge
Col·legi d'Enginyers de Camins, Canals i Ports de Catalunya
19 de gener 2016
Ara fa gairebé 40 anys, el dia 7 de maig de
1978, en unes jornada organitzada per la Societat Catalana d’Ordenació del
Territori a Tarragona, Albert Serratosa presentà la ponència “Per una
Generalitat descentralitzada. Continguts i competències de les delimitacions
territorials”. L’havia elaborada juntament amb l’economista Joaquim Clusa, i
havien comptat amb la col·laboració de l’arquitecte Joan Anton Solans.
La intervenció de Serratosa conté un passatge
que llegit ara em sembla revelador: “Encetarem
el tema parlant de criteris bàsics per a detectar àmbits territorials, i
fixeu-vos que dic detectar àmbits territorials per obviar la desafortunada
expressió de divisió territorial. Més aviat s’hauria de dir visió territorial.
La paraula divisió porta implícita la idea de bàndols (...). I no es tracta d’això, sinó d’articular el
territori en diferents unitats (...) perquè
tots junts puguin assolir uns objectius que en definitiva han de ser els
mateixos”.
El fragment aplega, en essència, tres aspectes
del pensament de Serratosa que foren dominants al llarg de la seva trajectòria:
el convenciment de la necessitat d’una “visió del territori”, que havia de ser,
alhora, disseny i designi; la confiança en la capacitat del raonament tècnic a
l’hora d’analitzar i trobar solucions per als problemes territorials; la
tossuda creença, que a vegades podria arribar a semblar ingènua, en la
possibilitat de trobar punts d’acord malgrat de la presència d’interessos (o
“bàndols”) profundament enfrontats.
Vindicació de la visió territorial, del
raonament tècnic i de l’acord: es tracta de tres punts de partida que compartia,
en bona mesura, amb aquells que varen ser els seus dos grans referents en
l’àmbit de l’enginyeria: Ildefons Cerdà i Suñer i Victoriano Muñoz i Oms. Penso
no equivocar-me si afirmo que aquests tres elements expliquen, també, en bona
mesura, l’executòria de Serratosa en relació al planejament territorial
metropolità.
Serratosa arribà al tema del planejament
territorial a inicis del anys seixanta quan encara no havia complert la
trentena, com a membre de l’Equip que havia de revisar el vell, i en bona
mesura fallit, Pla Comarcal de 1953. Un equip extraordinàriament divers i
interessant, en el que es comptaven, entre d’altres, l’arquitecte Manuel Ribas
Piera, l’economista Ernest Lluch o el sociòleg Lluís Carreño, que en poc temps
produí una proposta d’extraordinària modernitat per l’època: un intent
d’articular una ciutat-regió de caràcter policèntric, que lluny de limitar-se
al marc estricte dels 27 municipis de l’àrea metropolitana xica volia integrar
un territori de 162 municipis, estès de la Tordera al Foix, del Montseny i
Montserrat al mar. Una nova visió del territori metropolità de la que Serratosa
no renegaria mai.
La proposta menava el planejament a una escala
que a Catalunya només s’havien vist en cor d’abordar els germans Rubió i Tudurí
en el Regional Planning de l’any 32, Muñoz Oms en el Pla d’Obres Públiques del
34 i Manuel Baldrich en el pla provincial del 59. Tres intents fallits. Com
fallit fou l’intent del Pla Director de l’Àrea Metropolitana de Barcelona de
1966, que, com vostès saben, mai s’arribà a aprovar plenament.
 |
| Pla General Metropolità de Barcelona (1976) |
Això portà Serratosa a concentrar-se (a
replegar-se, si així ho volen) en el Pla General Metropolità que tindria, de
nou, com a únic àmbit possible, el de l’àrea xica. Joan Anton Solans ens ha
ofert un testimoni de primera mà d’aquella experiència. No hi tinc, és clar,
res a afegir. Però no em se estar de citar alguns passatges del llibre en el
que el nostre homenatjat d’avui glosà aquella experiència, com a mostra de la
dificultat i el valor que suposà, per a persones de la seva generació, el mantenir
la visió i les conviccions: “El equipo
técnico intentó escuchar en medio del barullo el clamor popular, pero no puede
ocultar que en las fases de redacción no hubo auténtica participación
ciudadana. Ni era possible legalmente, ni existía una infraestructura
asociativa amplia (que había sido impedida con constancia y método)”; “a veces, con una demagògia pecaminosa,
solían revestirse las reivindicaciones de algunos propietarios con aires de
preocupación social”; “hubo que
suportar unos niveles de presión impensables (en el despacho, en los pasillos,
en casa, en la calle, en las reuniones o en la playa)”.
Després de l’experiència del PGM, Serratosa es
centrà en la docència i en la direcció de múltiples projectes infraestructurals,
el més notable dels quals fou el del Túnel del Cadí. És de destacar, tanmateix,
que aquests projectes no foren mai per a ell iniciatives aïllades, sinó que en
la seva concepció formaven sempre part d’una concepció territorial més àmplia,
diguem-ho de nou: d’una visió del territori.
Tornà al planejament territorial a finals del
vuitanta, prop ja de la jubilació, quan li encarregaren l’elaboració del Pla
Territorial Parcial de la Regió I. Un Pla en el que gairebé ningú no creia.
Qualsevol altre s’hauria plegat a la manca de mitjans i a la manca d’atenció i
s’hauria limitat a fer, mal que bé, un projecte acadèmic. Serratosa no. Andreu Ulied, que fou un dels seus principals
col·laboradors en aquell període, ha explicat com de mica en mica, tossudament,
Serratosa aconseguí crear un equip de gran potència, integrat per joves
professionals capaços i solvents, que instal·là a al ITEC del carrer
Wellington. Canvià l’àmbit del Pla: de la Regió I a les set comarques de
l’antic àmbit del Pla director de la AMB, amb el Garraf i el Penedès inclosos,
doncs. Canvià el nom del Pla: de PTP de la Regió I a Pla Territorial
Metropolità de Barcelona. Capgirà la metodologia del planejament i volgué
centrar-se més en el funcionament de les xarxes que en els usos del sòl.
Cregué fins al final, amb ingenuïtat renovada,
que es produiria “el miracle del planejament”. El
miracle que havia portat a
l’aprovació del projecte Cerdà, del PGM del 76, al renaixement del Pla d’Obres
Públiques sota els projectes de l’ENHER. Però aquesta vegada el miracle no va
tenir lloc i el projecte de Pla acabà només publicant-se, sense cap efecte
pràctic, a finals dels noranta. Avui no resulta fàcil de trobar, però qui el
consulti hi trobarà un material de gran interès: des dels estudis, tan polèmics,
sobre l’evolució de l’artificialització del sòl, fins a les dades sobre les
condicions dels barris amb dèficits urbanístics, que resultaren de gran
importància en la concepció de la Llei de Barris.
 |
| Pla Territorial Metropolità de Barcelona (1998) Document Provisional. Tipologia d'illes metropolitanes |
Malgrat aquest fracàs relatiu, Serratosa no
deixà de creure en la possibilitat i la necessitat del planejament territorial
metropolità. Quan anys més tard, sobre base noves, vàrem remprendre el tema des
del Programa de Planejament Territorial, amb Juli Esteban i Josep Maria
Carrera, ens va observar, crec, amb una barreja d’interès i de volguda
distància. Tot i que, òbviament, el què fèiem s’apartava força dels seus
projectes, senyorívol i elegant no me’n va parlar mai en les múltiples vegades
que va venir a veure’m en aquell període. En tot cas, crec que és de justícia
afirmar avui aquí que el Pla Territorial Metropolità de Barcelona, aprovat
finalment pel govern de la Generalitat el mes d’abril de 2010, deu molt a la
tasca de Serratosa: la denominació, l’àmbit i sobretot el tossut convenciment
de que el govern del territori és necessari i possible.
Andreu Ulied ha afirmat que el principal
llegat que Albert Serratosa ens ha deixat és “la voluntat utòpica de qui no es
resigna al món tal com és”. Hi estic del tot d’acord. Amb una precisió,
tanmateix: la utopia de Serratora ha estat, com la de Cebrià de Montoliu, una
utopia pràctica. Una utopia contingent feta de projectes concrets i tangibles,
entre els quals figura, en un lloc destacat, el planejament territorial
metropolità.
