El orígens de la dispersió urbana i els seus problemes

 

"Un lugar de evasión que está solo
a 20 minutos de los problemas (la ciudad)" 
[La Vanguardia, 2.02.1974]

En els darrers mesos diversos factors han vingut a evidenciar la problemàtica de la dispersió urbana a Catalunya. Així, la situació de sequera ha posat sobre la taula les diferències en el consum d'aigua, que resulta notablement inferior en les àrees d'urbanització densa que no pas en les disperses. Així mateix, els problemes enels serveis ferroviaris (amb alteracions radicals en el servei d'algunes línies com la R3 i la R4, prevista per aquesta tardor) han posat de relleu les necessitats exacerbades de mobilitat per a la població que vivint fora dels principals nuclis urbans ha de desplaçar-s'hi quotidianament. Fins i tot, en el vessant estrictament polític, les darreres convocatòries electorals (al Parlament Europeu o al Parlament de Catalunya) han posat de relleu el comportament electoral diferenciat de la població segons la densitat o la dispersió de la urbanització

Per abordar aquestes problemàtiques, resulta essencial comprendre les característiques, la magnitud i les conseqüències del procés de dispersió de la urbanització a Catalunya. En fer-ho, cal tenir en compte, abans que res que la dispersió de la urbanització en el nostre país té trets i singularitats pròpies i no és una simple transposició o adopció mimètica del model Nord-americà, magníficament explicat en l'exposició Suburbia que pot veure's aquests dies al CCCB.

Es ben cert que l’imaginari del “American way of life” es molt present entre nosaltres, però una cosa són les imatges i les aspiracions i una altra la realitat. Així no entendríem de cap manera allò que la nostra dispersió urbana és si la volem equiparar de manera mecànica al sprawl americà. 

De fet, la dispersió urbana a Catalunya i a Espanya té el seu origen en dues fases notablement diferenciades: el període 1960-1980 i el que es va estendre d’inicis dels anys ’80 fins a l’esclat de la bombolla immobiliària, l’any 2008. Vegem amb una mica de detall quins són els trets d‘aquests dues etapes

La dispersió urbana a gran escala va iniciar-se a Espanya en els anys ‘60 i ’70, no pas a través de la creació de suburbis per a la residència permanent com en els EUA sinó mitjançant l’aparició de urbanitzacions de baixa densitat destinades a segona residència. Es tracta d’un fenomen que, tot i comptar amb alguns antecedents, es va estendre durant aquells darrers anys del franquisme, quan l’increment del nivell de vida i les taxes de motorització (en el nostre cas no el Chevrolet sinó el Seat 600) varen permetre a sectors significatius de la població l’accés a la segona residència, encara que aquesta fos de característiques molt sovint modestes.

Destinades preferentment a l’ús familiar del cap de setmana, les urbanitzacions es varen emplaçar, sobretot, en els entorns de les principals ciutats -Madrid,Barcelona, València i Sevilla- en sòls agrícoles i forestals. Aquest fenomen va tenir dues peculiaritats principals:

a)      La seva aparició coincideix, de manera paradoxal, amb un període (1959-1975) en el que el procés d’urbanització es va caracteritzar a Espanya precisament per la tendència a la concentració de la població i l’activitat sobre el territori. En aquest sentit, les urbanitzacions de segona residència constitueixen una expressió pionera d’allò que vindria a ser un dels trets més característics de les següents fases de la metropolitanització a Espanya: la dispersió de la urbanització sobre el territori.

b)     A aquesta peculiaritat se n’afegeix una altra: degut a les condicions polítiques del període en el que varen néixer, una part molt notable d’aquestes urbanitzacions van ser el resultat de parcel·lacions de sòl rústic de molt dubtosa o nul·la legalitat. Així, des del seu origen varen estar mancades del planejament urbanístic i dels serveis bàsics (cicle de l’aigua, urbanització, electrificació). Finalment, en molts casos es varen ubicar en terrenys que, avui, per consideracions de caràcter ambiental, però també per accessibilitat i pendent, no serien considerats aptes per a la urbanització.

La comercialització de les urbanitzacions es va basar en un conjunt d’estereotips o llocs comuns que són encara ben vigents. La publicitat de l’època ho reflecteix: l’atracció d’una natura domesticada i per “la evasión que no podemos conseguir en la asfixiante ciudad nuestra de cada día”; l’aspiració a l’habitatge unifamiliar i al “sueño de poseer un magnifico chalet”; el miratge de la accessibilitat universal, “compre ahora y pague cuando llegue la autopista”, “por cada parcel·la que compre le obsequiamos con un Seat 600-D”; i el miracle patrimonial “esta tierra es oro”, “una inversión que dió el 400% en 8 años”.

El resultats d’aquell esclat son ben vigents. L’any 2006, Joan Barba i Montserrat Mercadé varen inventariar les urbanitzacions a Catalunya. En varen censar 1.862, esteses sobre una superfície de 47.562 ha (és a dir, 5 vegades el terme municipal de Barcelona). A la província de Barcelona en corresponien 29.687 ha. Doncs bé, el 80% d’aquestes s’havien iniciat en el període 1960-1975, el 12% entre 1975-1986 i el 3% amb posterioritat a 1986. Cal assenyalar que una part molt important d’aquestes urbanitzacions segueixen presentant, encara avui, importants dèficits urbanístics. En un estudi que estem elaborant per a la Diputació de Barcelona, hem xifrat les urbanitzacions amb dèficits urbanístics a la província en 335. S’estenen sobre una superfície de 10.585 ha, hi viuen 78.687 persones i tenen un potencial de 224.539 habitants (gairebé una ciutat com Terrassa). Quan pensem en les herències que ens va llegar el franquisme, aquesta és, sense cap dubte, una de les més pesants.

A partir de 1980, l’arribada de les administracions democràtiques, Generalitat i ajuntaments, va suposar l’inici d’una segona fase en el procés de dispersió de la urbanització. Per un costat, es va limitar l’extensió de les urbanitzacions impedint la parcel·lació il·legal i limitant en certa mesura la classificació de nou sòl. Però en canvi no es va poder (o no es va voler) evitar la consolidació de les urbanitzacions sorgides en els anys immediatament anteriors, ni es varen desclassificar sòls que havien estat considerats urbanitzables de manera massiva durant els darrers anys del franquisme.

Així es va iniciar la consolidació de la dispersió de la urbanització durant els anys vuitanta i noranta, que és la que Francesc Muñoz va estudiar en la seva tesi doctoral. Aquesta segona fase coincideix, i no per casualitat, amb un període de progressiva pèrdua de població de les àrees centrals de la metròpolis (Barcelona, perdé 250.000 habitants entre 1976-1995, la conurbació central 350.000) i té unes característiques del tot noves: es produeix en condicions de legalitat, compta amb els serveis urbanístics bàsics i es destina a primera residència, no a segona. La dispersió de la urbanització es va estenent també cada vegada més lluny de les àrees centrals de la metròpolis, a mesura que les infraestructures milloren i el territori es fa més accessible. Això es fa particularment palès en el període de la bombolla immobiliària quan els creixements dispersos arriben i es consoliden ja al Pirineu, Camp de Tarragona, Empordà, etc.

Aquest desfasament entre l’origen dels creixements dispersos en els anys ’60 i ’70 i la seva consolidació posteriors en els ’80 i ’90 va donar lloc a un debat curiós sobre a quina etapa (i a quines autoritats) s’havia d’atribuir la responsabilitat per l’extensió del fenomen: tot és culpa del descontrol i l’especulació en el període franquista, deien uns; però quan vàreu arribar vosaltres, malgrat que encara s’hi era a temps, no vàreu revertir la situació i vàreu permetre la consolidació del fenomen, diuen els altres.

Sigui com sigui, la dispersió de la urbanització és una realitat difícilment reversible que, deixant apart les consideracions socials, planteja avui problemes de sis ordres diversos:

a)      El consum exacerbat de sòl, amb la fragmentació d’espais oberts, ocupació de corredors biològics i pressió sobre els espais d’interès natural.

b)     L’exposició a riscos naturals, com incendis i inundacions (també litorals).

c)      El consum d’aigua i energia, en un context general de crisi de recursos.

d)     La dependència del vehicle privat i la dificultat de realitzar els desplaçaments en transport públic.

e)   Els elevats costos dels serveis i de manteniment de les infraestructures. 

f)   L'especialització social i les dinàmiques polítiques associades a la combinació entre segregacio residencial i dispersió urbana. 

El tractament de la problemàtica derivada de la dispersió urbana a Catalunya ha de partir, necessàriament, de la comprensió dels seus orígens i de la voluntat política de fer-hi front. Tant de bo el Govern de la Generalitat que ha de constituir-se després de l'estiu vulgui emprendre aquesta tasca, complexa i necessària. 

Anuari Territorial de Catalunya: 10 anys

L’Anuari Territorial de Catalunya és una iniciativa de la Societat Catalana d’Ordenació del Territori, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, que començà a gestar-se l’any 2002. En aquell moment, la junta de la Societat, acceptà la proposta de l’arquitecte Juli Esteban d’elaborar un “recull dels fets, les decisions i les actuacions” que es produïssin cada any a Catalunya en el camp del planejament i l’ordenació del territori. La iniciativa, que tenia com antecedent la llista Territori, promoguda pel geògraf Alexandre Tarroja des de la Diputació de Barcelona, rebé aviat el suport d’aquesta institució, al qual se sumaria, uns anys més tard, el del Govern de la Generalitat a través de diversos dels seus departaments.

L’any 2003 aparegué la primera edició de l’Anuari i de llavors ençà no ha deixar d’editar-se, en paper i online fins l’any 2009, exclusivament en aquesta darrera modalitat de llavors ençà. Es tracta doncs d’una iniciativa consolidada, que compta amb més de 13 anys d’existència i que ha esdevingut una referència essencial per a la tasca de tots els que s’ocupen de la l’estudi o la gestió del territori a Catalunya, així com de qualsevol ciutadà interessat en la sostenibilitat, l’eficiència, l’equitat i la qualitat democràtica dels processos que l’afecten.

Transformat avui en una potent plataforma online denominada Observatori dels projectes i els debats territorials a Catalunya, recull un total de més de 1.500 articles referent a una àmplia diversitat de temes (governança, medi ambient, mobilitat, plans territorials, urbanisme), en l’elaboració dels quals han intervingut, al llarg del temps, fins un total de 68 professionals. Així, com ha escrit el propi Juli Esteban, l’Anuari constitueix avui arxiu de memòria, instrument de debat i eina de coneixement de l’evolució territorial del país d'ençà d'inicis d'aquest segle.

Ara, la Societat Catalana d’Ordenació del Territori acaba de publicar un interessant volum en el que es fa balanç dels deu primers anys d’existència de la iniciativa: Deu anys de l’Anuari Territorial de Catalunya (2003-2012). Una dècada de transformacions, projectes i debats. Aquest ha estat, com és ben sabut, un període particularment intens per a les dinàmiques de transformació del territori, en el què s’ha assistit, entre d’altres fenòmens, a l’ascens i davallada del cicle immobiliari expansiu, a la paràbola del gran esforç inversor en matèria d’infraestructures ambientals i de la mobilitat, a notabilíssimes variacions en el ritme de transformació del sòl. Aquest dinamisme ha estat acompanyat d’un esclat de les iniciatives destinades a tractar de gestionar-lo (les reiterades modificacions de la legislació urbanística, l’impuls i compleció del planejament territorial, la implantació de la legislació en matèria de paisatge i de rehabilitació de barris...) , així com del debat ciutadà i els conflictes sobre l'ús i la gestió del territori, que conegueren un notabilíssim ascens en la primera dècada del segle per anar minvant posteriorment, en la situació de crisi econòmica.

L’obra, que ha estat dirigida per Mita Castañer i coordinada per Moisés Jordi i Montserrat Mercadé, dóna compte de la forma com aquest procés ha estat seguit per l’Anuari. Així, després d’uns apartats introductoris en els que s’explica la gènesi de la iniciativa, s’ofereix un repàs de l’evolució dels projectes i debats territorials al llarg de la dècada en els camps de l’urbanisme, la mobilitat, el medi ambient i la governança territorial. Tot seguit, a tall d’exemple, s’exposen deu projectes i debats territorials especialment significatius: el Quart Cinturó, el canal Segarra-Garrigues, el túnel de Bracons, la línia MAT Sentmenat-Bescanó-Biaxàs,... Finalment, s’inclouen diverses notes per a un balanç de l’Anuari des de la perspectiva dels impulsors, els redactors, els professionals, els acadèmics, les institucions i les entitats. El volum, que fou presentat el proppassat dia 19 de març a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, serà consultat amb profit per tots els interessats en l’estudis i la gestió del territori a Catalunya.

El planejament territorial a Catalunya a inicis del S. XXI

D'ençà de la seva fundació, en la cloenda de l'Àmbit VIII del Congrés de Cultura Catalana, a Tortosa, l'any 1977,  la Societat Catalana d'Ordenació del Territori ha esdevingut un fòrum essencial per a la reflexió sobre les polítiques i el planejament territorial a Catalunya. Tot seguint amb aquesta tradició, la SCOT acaba de publicar un volum de singular importància: El planejament territorial a Catalunya a inici del segle XXI. Una nova interpretació i projecció del país.
Es tracta, com el seu títol indica, d'un balanç de l'elaboració i els resultats del planejament territorial vigent actualment a Catalunya, procés que, com és sabut, ha tingut la seva màxima intensitat en el període 2003-2010, amb la creació i funcionament del Programa de Planejament Territorial, i ha comportat l'aprovació dels set plans territorials que cobreixen la totalitat del país. Amb això s'ha donat compliment a una de les aspiracions expressades, precisament, en el moment fundacional de la SCOT i al mandat legislatiu pendent des de la Llei de Política Territorial de 1983.
El llibre, editat per la geògrafa olotina Margarita Castañer, s'obre amb un text de Joan Vicente que posa en perspectiva històrica la tasca de planejament territorial desenvolupada durant aquests anys i n'apunta els reptes de futur. Tot seguit, Oriol Nel·lo exposa quina ha estat la diagnosi de les dinàmiques territorials en les que s'han fonamentat les polítiques desenvolupades en el període 2003-2010, n'enuncia els principis i els context polític, per acabar enumerant el planejament i altres instruments normatius en els que s'han concretat. L'estudi de la legislació urbanística i territorial durant aquest període és precisament el tema de l'extens treball següent, obra del jurista Albert Cortina. A continuació, l'arquitecte Juli Esteban, director del Programa de Planejament Territorial durant el període estudiat, exposa els trets principals del planejament aprovat. El llibre es clou amb dues aportacions més: el geògraf sevillà Manuel Benabent posa el planejament territorial català en el context espanyol, tot comparant-lo amb allò que s'ha fet en d'altres autonomies, i els membres més destacats de l'equip que des de fa anys elabora l'Anuari Territori de la SCOT -Néstor Cabañas, Moisès Jordi i Montserrat Mercadé- exploren el debat social que s'ha produït al voltant de l'elaboració i aprovació del planejameny vigent.
Enriqueixen el volum quatre mapes de singular importància, reproduïts a tot color: la refosa cartogràfica de les prescripcions dels set plans territorials en matèria d'espais oberts, estratègies per als assentaments, infraestructures viàries i infraestructures ferroviàries.
El llibre, que tant de bo contribueixi a impulsar el necessari rellançament del debat sobre les polítiques territorials, serà presentat el proper dia 5 de juliol a les 19h a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans, en un acte que comptarà amb la participació dels autors i la intervenció de l'urbanista Ricard Pié.