Un any de la catàstrofe de València: ensenyaments per a la gestió del territori

  

El dia 29 d’octubre s'acompleix un any de la tragèdia derivada dels aiguats que afectaren l’àrea urbana de València. En aquests mesos s’ha debatut abastament sobre les mancances en la gestió política d’aquells esdeveniments fatídics i s’han exigit  responsabilitats polítiques.

La demanda de responsabilitats resulta del tot lògica i convenient. Tanmateix no ha de fer oblidar que, dissortadament, episodis meteorològics com els d’ara fa un any tornaran indefectiblement a repetir-se.  La regió Mediterrània s'està escalfant un 20% més ràpidament que la mitjana global, amb temperatures que ja han superat en 1,5 °C els nivells preindustrials. En el mar Mediterrani, l'escalfament avança a un ritme dues o tres vegades superior al d'altres espai marins.

D’aquesta dinàmica es deriven un seguit de fenòmens: l’augment del nivell del mar, la freqüència dels incendis forestals, les onades de calor freqüents i duradores, així com l’increment d’esdeveniments extrems, com les sequeres perllongades sequera i la concentració de les precipitacions en episodis de gran intensitat.

D’altra banda, l’ús intensiu del territori augmenta l’exposició al risc i la vulnerabilitat per als béns i les persones. Així, cal recordar que la tragèdia de València ha anat precedida i seguida d’altres episodis de notable gravetat com les inundacions que van afectar diversos municipis de Llevant a Mallorca (2018), el temporal Glòria a Catalunya (2020) o les inundacions a les Terres de l’Ebre (tardor 2025).

En aquest context, resulta del tot necessari que les institucions públiques i la ciutadania adoptin amb la major urgència possibles les mesures necessàries prevenir les causes d’aquesta situació i temperar els danys que puguin derivar-se. I, per fer-ho, cal comptar, en primer lloc, amb el concurs de l’evidència científica i el parer dels experts.  

En aquest sentit, una de les iniciatives més interessants que s’han produït en aquests darrers mesos ha estat la celebració a València de la I Conferència d’Experts sobre Canvi Climàtic i Territori a la Mediterrània Ibèrica. L’encontre, convocat per la Universitat de València i coordinat pels professors Anna Camarasa i Joan Romero, es celebrà els dies 30 i 31 de gener i aplegà uns 70 professionals procedents de les universitats de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Múrcia i Andalusia.

S’hi varen aprovar un seguit de 93 recomanacions als poders públics i a la societat que han estat trameses per la rectora de la Universitat de València als Parlaments autonòmics de l’àmbit mediterrani i a les Corts Generals de l’Estat. El conjunt d’aquestes recomanacions es poden llegir en el volum Cambio climático y territorio en el Mediterráneo ibérico. Efectos, estrategias y políticas. Ens hem permès de seleccionar-ne 9 que resulten de particular interès per la gestió i l’ordenació del territori a Catalunya.   

1.     Actualitzar i adequar el planejament territorial i urbanístic. Per a fer front a les causes i els efectes del canvi climàtic resulta imprescindible ordenar els usos del sòl. A aquests efectes, cal actualitzar i revisar el Pla Territorial General de Catalunya, aprovat l’any 1995, que pot resultar una eina de gran utilitat per establir les estratègies territorials de conjunt a l’hora de fer front a l'emergència ambiental. Així mateix, és convenient efectuar un balanç dels set plans territorial parcials vigents -aprovats entre 2006 i 2010- amb la finalitat de potenciar-los i completar les seves directrius i normatives (especialment en matèria de riscos, implantació d'infraestructures, o la reubicació de sòls productius vulnerables). Finalment, cal impulsar de manera decidida, des de la Generalitat i els ajuntaments, la revisió i actualització del planejament municipal que en molts casos es troba obsolet, per tal d’adaptar-lo als nous requeriments ambientals i a les directrius que ha establert el planejament territorial. A Catalunya, un criteri possible seria fer compulsòria la revisió immediata de tot el planejament general anterior a la Llei 2/2002 d’urbanisme.

2.     Completar i millorar la cartografia del risc. Cal disposar d'una cartografia actualitzada de qualitat i adequada, què permeti identificar les zones de risc, així com l’exposició i la vulnerabilitat davant les inundacions, els incendis, les esllavissades, els terratrèmols, els temporals marítims, etc. Això ha de permetre dissenyar estratègies i prioritzar intervencions tant en la prevenció dels riscos, com en situacions d’emergència. Aquesta cartografia, elaborada de manera multidisciplinar, ha de ser d’accés lliure i s’ha d’actualitzar de manera obligatòria. A Catalunya comptem amb instruments de gran interès com el Mapa de Protecció Civil, l’INUNCAT i els Mapes de Riscos Geològics i el Mapa Geoantròpic 1:25.000, que elabora l’ICGC. Però aquesta cartografia no és completa, ni integrada. Per posar només uns exemples: el Mapa de Protecció Civil no inclou tots els riscos geològics; els professionals del GRAF han fet notar que els mapes de risc d’incendi no tenen l’escala ni la capacitat normativa adequada; i els Mapes de Riscos Geològics i el Mapa Geoantròpic no es culminarien, al ritme actual de producció, fins d’aquí 40 anys. Cal posar els mitjans per tal de completar, actualitzar, integrar i dotar de caràcter oficial aquestes fonts d’informació essencials.    

3.     Revisar la delimitació de les zones inundables i el domini públic hidràulic. Es recomana revisar la cartografia oficial de perillositat calculada amb models que minusvaloren la perillositat de les avingudes i delimitar de nou oficialment zones inundables. En particular, resulta convenient abandonar la teoria de la probabilitat com a única regla d’anàlisi de la perillositat hidrogeològica (períodes de retorn) i afavorir l’ús de dades d’episodis realment ocorreguts. És fonamental implantar solucions basades en la naturalesa (SbN) que confereixin espai als llits fluvials i a les conques i els permetin recuperar part de la seva heterogeneïtat geomòrfica. No hi ha cap mesura per recuperar l'equilibri hídric més eficaç que respectar el disseny de la pròpia naturalesa. La conca necessita temps i espai per fer el seu cicle hidrològic de manera equilibrada: assegurant el proveïment en moments de sequera i disminuint la força devastadora de les crescudes. Per això, sempre que sigui possible, cal crear en les conques espais de reequilibri hidrològic que permetin la laminació de pics, disminuir l’energia de les avingudes, recarregar els emmagatzematges naturals i reorganitzar del drenatge de manera tan natural com sigui possible. Aquests espais del riu o territoris de mobilitat fluvial s'han de recolzar en el Domini Públic Hidràulic, que haurà de ser definitivament actualitzat, delimitat i implementat, aplicant-lo a l'ordenació del territori, a la planificació urbana i la redefinició d'infraestructures.

4.     Modificar la classificació i qualificació urbanística del sòl en situació de risc. Es recomana aplicar de manera sistemàtica les millores en la mesura de la inundabilitat (models digitals del relleu, coneixement del règim hídric) en la revisió de la classificació i la qualificació urbanística dels usos del sòl. Aquests nous sistemes han d’emprar-se per revisar la viabilitat de les classificacions i els projectes existents en sòl urbanitzable, que no han de prosperar fins haver realitzar la necessària reconsideració. En els sòls ja urbanitzats que es troben situats en àrees inundables cal preveure mesures per a la progressiva reducció d’activitats, començant per les més sensibles, així com plans específics de contingència i alarma. Resulta convenient inscriure de manera obligatòria els riscos existents en els registres relatius a la propietat dels terrenys i els immobles. Cal evitar que la construcció de infraestructures de mitigació sigui la via preferent per a la generació de nou sòl urbanitzable. En matèria d’incendis es necessari considerar el risc existent abans d’autoritzat noves classificacions de sòl i noves construccions, especialment en assentaments dispersos que amplien en gran manera l’expansió de les àrees vulnerables.

5.     Revisar l’estat i el disseny d’infraestructures de mobilitat i subministrament. Cal revisar l’estat de les xarxes de transport i els elements que les integren en relació a les situacions de risc i establir plans de contingència en la gestió de la mobilitat quotidiana davant de col·lapse (mitjans supletoris o redundants i protocols de gestió davant de situacions d’alerta).  Al costat de la seva restitució, cal revisar la ubicació, el disseny i el traçat d'aquelles infraestructures que estiguin sotmeses a risc associat al canvi climàtic (o contribueixin a incrementar-lo) per a cercar alternatives més adequades. Cal així mateix, desenvolupar i mantenir infraestructures que garanteixin el subministrament energètic i d’aigua en períodes d’esdeveniments climàtics extrems i períodes de sequera.  

6.     Renaturalitzar i restaurar d'àrees costaneres. L’augment del nivell del mar i la recurrència de temporals marins, cada cop més freqüents i intensos, genera alts impactes en les àrees costaneres, especialment pel que fa a les platges (erosió i regressió) i a les inundacions (coastal flooding). Davant d’aquest fenòmens es recomana evitar l’increment de la urbanització i artificialització de la façana costanera, així com la renaturalització de les platges, mitjançant la generació o ampliació dels espais de dunes i la plantació d’espècies adaptades a les zones sorrenques. Caldrà, així mateix, procedir a la deconstrucció d’algunes infraestructures existents (com alguns passejos marítims, tal com ja estan fent alguns municipis catalans). Finalment, resulta crucial preservar el espais naturals existents, en particular els aiguamolls.

7.     Impulsar els Plans Locals d’Adaptació al Canvi Climàtic. Cal estendre la creació de plans locals d’adaptació al canvi climàtic, que ja han emprès alguns ens locals de Catalunya, al conjunt del territori. En alguns casos -àmbits metropolitans, comarques de muntanya- serà convenient que aquests plans tinguin un caràcter supramunicipal. Els plans locals d’adaptació han de coordinar-se amb el planejament urbanístic i les agendes urbanes, tot incloent actuacions com: a) la relocalització gradual d'aquells enclavaments urbans en àmbits de risc, tot restaurant i renaturalitzant el sòl alliberat; b) la prohibició d'urbanitzar àmbits amb risc d'inundació o altre tipus de risc climàtic; c) augmentar la permeabilitat de part dels espais públics urbans per incrementar la filtració de l'aigua; d) potenciar la presència d'arbrat i la cobertura vegetal a les ciutats per reduir l'efecte illa de calor i avançar en la renaturalització sobre la base d'espècies autòctones, tot donant continuïtat a corredors verds intraurbans en connexió amb el entorn natural de la ciutat; e) Crear xarxes de refugis climàtics urbans, tant en espais oberts com tancats de lliure accés lliure que permeti a la població més vulnerable conviure amb esdeveniments de temperatures extremes; f) evitar la urbanització de sòl rústic quan no estigui justificada pel augment de la població o la necessitat de localitzar activitats; g) foment d'infraestructures verdes i blaves, tot incorporant aiguamolls artificials, parcs inundables i riberes vegetades com a elements que permetin esmorteir els efectes d'una inundació sobtada.

8.     Millorar el sistema de gestió de les emergències. Arran dels darrers esdeveniments, molts administracions públiques han revisat els protocols de protecció civil i d’alerta a la població, així com, si fos el cas, de confinament o desplaçament de les persones. En les àrees d’alt risc, cal complementar aquestes mesures amb actuacions específiques, com ara: a) assegurar en les zones inundables que les plantes baixes del immobles tinguin sortides d’emergència practicables i comunicació amb les plantes superiors; b) en les àrees amb perill d’incendi establir estratègies permanents de gestió de les cobertes vegetals (mosaic paisatgístic, franges de protecció, pirojardineria); c) establir una normativa per a l’accés i la gestió de les primes d’assegurances, per tal de garantir-ne l’assequibilitat.

9.     Fomentar l’educació en matèria de canvi climàtic, gestió del risc i l’emergència. Davant el procés de canvi climàtic resulta imprescindible impulsar l’educació, la cultura científica i el compromís ciutadà en la cultura del risc i la prevenció. Per això és fonamental comptar amb les comunitats locals i les associacions ciutadanes, tant per a la prevenció dels riscos com per a l’actuació en cas d’emergència. Aquesta formació i participació en la cultura del risc ha d’incloure la realització de simulacres a escala de les localitats, les empreses i els centres educatius. Finalment, per tal d’orientar de manera efectiva l’extraordinari potencial de la solidaritat ciutadana en les situacions d’emergència, és necessari tenir previstes les estructures destinades a fomentar-la i organitzar-la abans de que es produeixin els esdeveniments.   

Aquestes recomanacions posen de relleu els principals ensenyaments per a la gestió del territori que es deriven de la tragèdia de València. Ni els poders públics, ni el conjunt de la ciutadania poden permetre's d'ignorar-los.

L'aigua: compendi i metàfora

Illa d'Armona, Algarve, Portugal

Advertiments sobre l’escassedat dels recursos hídrics, propostes de municipalització de la seva gestió, pugnes per a la distribució dels cabdals existents... en els darrers anys, el debat sobre l’aigua i la seva gestió ha anat prenent cada vegada més rellevància, a Catalunya, a Espanya i en el conjunt dels països de la Mediterrània.
Justament sobre aquest tema La Maleta de Portbou, revista d’humanitats i economia, acaba de publicar, en el seu número de gener-febrer 2019 un dossier titulat “El agua y la vida”.
El dossier consta de tres aportacions destacades. En la primera, “El agua: compendio y metàfora”, Oriol Nel·lo presenta els trets principals de la problemàtica de l’aigua en les societats contemporànies, des del punt vista dels recursos, les relacions socials, els factors territorials i la seva gestió. A continuació, sota el títol, “¿Emborracha el agua más que el vino?”, el dossier inclou  una conversa entre David Saurí i Erik Swyngedouw sobre la problemàtica general de l'ús i la gestió. David Saurí, professor del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona és un dels més grans experts ibèrics en el tema i ha estudiat, en particular, la relació entre l'ús dels recursos hídrics i el procés d'urbanització. Per la seva banda, Erik Swyngedouw, també geògraf, d'ascendència flamenca, és professor a la School of Environment, Education and Development de la Universitat de Manchester. En l'autoritzada opinió de Joan Martínez Alier, Swyngedouw pot ser considerat "un destacat acadèmic a nivell mundial, potser el principal acadèmic a nivell mundial en el camp de l'ecologia política dels conflictes per l'aigua". La tercera aportació del dossier, "El argumento principal del Mediterráneo", és un article de Jorge Olcina Cantos sobre el paradigma en la gestió de l'aigua en els països d'aquesta regió. La producció científica de Olcina, professor del Departament de Geografia de la Universitat d'Alacant i president de l'Associació Espanyola de Geografia, versa sobre climatologia, riscos naturals i gestió de recursos hídrics.
El dossier constitueix una molt recomanable introducció a la problemàtica de l’aigua. D’altra banda, el lector interessat a aprofundir en el tema dels recursos hídrics i la seva gestió trobarà informacions i estadístiques a escala mundial en diversos repertoris de Nacions Unides: UNWater, Water Facts; Food and Agriculture Organization of the UN, Aquastat; i UNHabitat, World Cities Report. Així mateix, per a una panoràmica sobre la qüestió de l'aigua en diverses regions del món, resulta d'interès Erik Orsenna, L'avenir de l'eau, segon volum del seu Petit Précis de mondialisation, publicat per Fayard, a París, el 2008.
Per al debat sobre l'estatut jurídic de l'aigua i la seva consideració com a bé comú resulta molt estimulant la lectura d'Ugo Mattei, Beni comuni. Un manifesto, que ha vingut a constituir una mena de decàleg per als "neocomunistes" d'aquell país. L'autor, professor del Hastings College of the Law, University of Califòrnia i a la Universitat de Torí, va ser membre de la comissió Rodotà i és un dels més influents autors en el debat internacional sobre els béns comuns i la seva gestió. Ha estat publicada en castellà per Trotta, en traducció de Gerardo Pisarello. En aquesta mateixa línia es poden veure Commonwealth de Michael Hardt i Toni Negri, així com Commun, de Pierre Dardot i Christian Laval.
Així mateix, respecte a la relació entre la problemàtica de l'aigua i el canvi climàtic es pot consultar Martí Boada i David Saurí, El canvi global, Rubes, 2002. Sobre els mites sobre les dinàmiques demogràfiques i la seva incidència acaba d'aparèixer una molt interessant col·lecció d'assajos: Demografia i posverdad. Estereotipos, distorsiones y falsedades sobre la evolución de la población, editada per Andreu Domingo i publicada per Icària.
Finalment, sobre la qüestió de l'aigua a Espanya Erik Swyngedouw ha publicat LiquidPower. Contested Hydro-Modernities in Twentieth-Century Spain, MIT Press, 2015, que s'ha convertit en una obra de referència. Tant David Saurí com Jorge Olcina han publicat així mateix múltiples articles acadèmics sobre el tema que es poden trobar als repositoris de referència (Academia.edu, Research Gate, Google Scholar). Per la seva banda, la Fundació Nova Cultura de l'Aigua ha produït una interessant col·lecció de quaderns sobre la gestió i el govern de l'aigua en el marc de l'Observatori de Polítiques de l'Aigua.

Barcelona: un pla per als barris contra la desigualtat

Avui, Barcelona ha de fer front a tres grans reptes principals: la desigualtat, la desigualtat i la desigualtat. No és que la ciutat no en tingui d’altres de problemes, sinó que aquest n’ha de ser considerat la causa i l’efecte principal. L’atur, la precarització, l’empobriment, la degradació ambiental, la crisi de confiança política,... Totes aquestes qüestions tenen relació directa amb les desigualtats entre els ciutadans -per raó del seu origen social o ètnic, gènere o edat- a l’hora l’accedir a l’educació, a la renda, a l’habitatge, al gaudi de la ciutat, a la possibilitat de fer-se escoltar.

Aquesta problemàtica no és nova. La història de Barcelona ha estat marcada per les tensions que se n’han derivat: “la ciutat de les bombes”, “la rosa de foc”. Tanmateix, d’ençà finals dels anys setanta del segle passat va semblar que la lluita dels veïns, l’acció de l’ajuntament democràtic i l’establiment de l’Estat del Benestar permetien anar reduint les desigualtats o, si més no, limitar-ne els efectes. Avui veiem com aquella evolució positiva es va esvaint i com a la ciutat i a l’àmbit metropolità s’afirmen i creixen desigualtats colpidores i insuportables. Donem una sola dada: entre les Corts i el Raval Sud, separades per 8 estacions de metro, la desigualtat en l’esperança de vida dels homes varia de 82 a 74 anys. Exactament 8 anys. A any per estació, si ho voleu.

D’aquí al 2025, i més enllà, la principal prioritat principal de l’ajuntament ha de ser fer front a aquest problema. No és, ben cert, que una administració local pugui resoldre’l. Cal el concurs de la Generalitat, l’Estat i la mateixa UE, com les tragèdies d’aquests dies a la Mediterrània ens assenyalen amb força. Però el govern de la ciutat pot fer molt per pal·liar els efectes de les desigualtat i, sobretot, per evitar que les diferencies de qualitat urbana entre els diversos barris contribueixin a aprofundir-la. Barcelona, per exemple, té la força i els recursos com per impulsar en la ciutat un pla de barris similar al que, amb prou èxit, va promoure la Generalitat per a tot Catalunya ara fa uns anys. No és ara el moment de plantejar-ho? 

[Article publicat al diari Ara, 25.04.2015. Fotografia: O. Nel·lo]

Estrets tràgics

Boques de Bonifacio, Còrsega des de la Maddalena

Estret del Bòsfor, la sortida al Mar Negre des d'Anadolu Kavagi
Canal de Corfú, la costa d'Albània des d'Agni
Es Freus, entre Eivissa i Formentera des de Dalt Vila

L’Agència deNacions Unides per als refugiats (ACNUR) ha denunciat que els darrers dies d’agost han estat els més mortífers de l’any pel què fa la nombre de persones mortes en tractar d’arribar a Europa a través del Canal de Sicília. En total, s’estima que hi han mort prop de 300 persones, la majoria de les quals procedien de països com Síria, Eritrea, Somàlia, Mali o Sudan. Part dels cossos han pogut ser rescatats, d’altres han anat a raure a les costes de Tunísia o de la mateixa Líbia, on la inestabilitat política que hi regna afavoreix, segons l’agència, el tràfic de persones. En total, l’ACNUR estima que, en els vuit primers mesos de 2014, 1.889 persones -moltes de les quals fugien de la guerra, la violència o la misèria en els seus països d’origen- han mort en tractar d’arribar a Europa per mar.

El cas del Canal de Sicília, o de Kelibia, com se l’anomena a Tunísia, és un exponent de les tensions socials, econòmiques i polítiques que s’acumulen avui en el Mediterrani. En un context d’enormes asimetries entre les ribes Nord i Sud, Est i Oest, el Mediterrani esdevé cada vegada més frontera, fractura, divisòria. I els punt d’aquesta frontera on les tensions esdevenen més greus són aquells on la separació és físicament més dèbil: els estrets.

De fet, els tractats de geopolítica clàssica –de Haushofer a Vicens Vives- ja solien assenyalar els estrets com a lloc de conflicte: el domini d’aquests braços d’aigua que uneixen mars i separen terres ha estat, com és sabut, objectes de múltiples tensions i enfrontaments al llarg de la història, precisament per raó del seu caràcter estratègic. Per comprovar-ho n’hi ha prou en recordar que les boques de Bonifacio i l’arxipèlag de la Maddalena, al nord de Sardenya, han estat objecte d’una presència militar continuada al llarg dels segles, de manera que foren des de refugi de l’armada de Nelson a base de submarins nuclears de la NATO. Així mateix, en un altre exemple més proper, el pas dels Freus, entre Eivissa i Formentera -en l’actualitat un dels recorreguts marítims amb més tràfic turísticde la Mediterrània- està envoltat en una i altre riba, per un rosari de torres de guaita i de fortificacions.   

Avui, a la Mediterrània molts dels conflictes  al voltant dels estrets retornen amb renovada força. La crisi de Ucraïna i Crimea, així com la situació de guerra a l’Orient Mitjà (Síria, Irak, Kurdistan) posen de nou d’actualitat la importància militar, energètica i econòmica del control dels passos del Bòsfor i Dardanels, tan disputat al llarg de tota la història. Així mateix, la vigilància de l’estret de Gibraltar, dels braços de mar entre les illes gregues i la costa d’Anatòlia o del ja esmentat canal de Sicília és considerada estratègica per al control dels moviments migratoris.

Els exemples podrien anar multiplicant-se, però no cal estendre’s per evidenciar fins a quin punt resulta poc versemblant que les tensions i les tragèdies presents en bona part dels estrets mediterranis puguin decréixer mentre les asimetries i les desigualtats entre unes i altres ribes persisteixin al nivell actual. Des d’aquest punt de vista, podria dir-se que les polítiques que s’hi apliquen –siguin quines siguin les seves virtuts i els seus defectes- parteixen d’una escala equivocada: resulta inútil tractar de controlar els estrets, sense incidir al mateix temps en les dinàmiques econòmiques, socials i polítiques que hi fan convergir les tensions.

Un altre cas pot servir per il·lustrar-ho: el Canal de Corfú, que separa les costes d’Albània de la illa grega, fou, des del final de la segona guerra mundial fins a inicis dels anys noranta del segle passat un dels focus de tensió militar de la Mediterrània. De fet, l’anomenat incident de Corfú, entre la Royal Navy anglesa i l’exèrcit albanès, l’any 1946, va ser un dels primers episodis de la guerra freda. Més tard, en la darrera dècada del segle XX, amb el col·lapse de l’economia albanesa, immigrants d’aquest país tractaven de passar nadant cap a l’illa jònica, tot aprofitant que el canal, en el seu punt més estret, té una amplada d'encara no dos kilòmetres. Van ser el final de l’enfrontament entre blocs (precisament aquest que ara sembla renéixer amb la crisi ucraïnesa) i l’estabilització econòmica albanesa els factors que varen permetre acabar amb les tensions i les drames en aquest pas.

Les tragèdies i els conflictes en la Mediterrània i els seus estrets seguiran fins que disminueixin les desigualtats aclaparadores entre els pobles que viuen a les seves ribes, i fins que en tots ells els ciutadans gaudeixin de llibertats polítiques, estabilitat econòmica i possibilitats de desenvolupar una vida digna.  

[Fotografies: O. Nel·lo]