Postsuburbia: la rehabilitació de les urbanitzacions de baixa densitat

Acaba de publicar-se l’estudi Postsuburbia. Rehabilitación de urbanizaciones residenciales monofuncionales de baja densidad (Comanegra, 2013), resultat d’una recerca, realitzada amb la col·laboració del programa RecerCaixa, que ha estat dirigida per l’arquitecta Zaida Muxi, professora de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Es tracta d’una valuosa aportació a la problemàtica de la que tracta, elaborada a partir d’una mirada fresca i sovint innovadora.

El treball conté, en primer lloc, una diagnosi del problema. Així, explica com l’eixamplament de les àrees urbanes, l’especialització funcional dels llocs i la dispersió del poblament han donat origen a una notabilíssima tendència de la urbanització a escampar-se sobre el territori. Aquest fenomen, del que ja hem tingut ocasió de parlar aquí, ha esdevingut una de les principals característiques del procés d’urbanització contemporània a Catalunya i ha comportat, al costat d’avantatges per a alguns, problemes col·lectius de gran abast.

Dues són les fases en les que el procés ha tingut lloc: una primera, en el vintenni 1960-1980, durant el qual sorgiren una gran quantitat d’urbanitzacions destinades a segona residència, fruit, en bona part dels casos, de processos de parcel·lació il·legals i mancades, en moltes ocasions, dels necessaris serveis urbanístics; una segona, ocorreguda en el vintenni següent, en la que, a més de consolidar-se aquelles primeres expansions –destinades ara en molts casos a primera residència- aparegueren nous desenvolupament de baixa densitat, caracteritzats, tanmateix, d’un millor nivell de serveis. Els intents de l’administració pública d’abordar la qüestió han estat parcials i limitats, més encara pel fet que l’aplicació de la Llei 3/2009, l’intent més ambiciós fins a la data de millorar la situació de les urbanitzacions amb dèficits urbanístics, es troba suspesa des de l’any 2011, tot i les reiterades demandes de reactivació per part del Parlament i del Síndic de Greuges. .

El resultat d’aquest procés, segons els autors de l’estudi, resulta problemàtic per un bon nombre de raons: la urbanització d’espais inadequats, la fragmentació dels sistemes naturals, l’increment del cost dels serveis, la persistència dels dèficits d’urbanització, l’augment de les necessitats de transport, els majors consums energètics, la degradació dels valors del paisatge. Així mateix, en no pocs casos, ens diuen, la dispersió de la urbanització contribueix a l’exacerbació d’algunes problemàtiques socials (separació de la població en funció de la renda, ús diferenciat del territori segons gènere, dificultats de socialització,...).

Ara bé, l’estudi no es limita pas a fer una descripció de l’origen de la urbanització de baixa densitat i la seva problemàtica, sinó que inclou també un seguit de propostes, més d’una cinquantena, per tal de millorar les condicions de vida de les urbanitzacions. Aquestes propostes, que constitueixen segurament l’aspecte més innovador del treball, fan referència a cinc camps diversos: enfortir  les xarxes de proximitat, facilitat la barreja física i funcional, garantir la vida autònoma i segura, afavorir el sentiment de comunitat i promoure l’equilibri ambiental. Cada una de les propostes és referenciada en una senzilla fitxa classificada, així mateix, segons la seva dificultat i prioritat.

L’aportació principal del treball es deriva doncs precisament d’aquesta voluntat d’abordar la problemàtica de les urbanitzacions no només a partir de la intervenció física, sinó també de la gestió i l’acció comunitària. Es tracta d’una visió interessant, oportuna i necessària, sobretot si va acompanyada de dues altres línies d’acció: el compromís d’ajudar les urbanitzacions ja existents de dotar-se dels serveis urbanístics bàsics i la voluntat d’evitar, tant com sigui possible, nous fenòmens d’urbanització dispersa. 

Les polítiques territorials en els programes de les eleccions al Parlament de Catalunya

Com dèiem fa uns dies, el tema de les polítiques territorials ha estat gairebé del tot absent del debat de la campanya electoral que avui es clou. Això és tant més sorprenent si es tenen en compte els efectes que la crisi econòmica està tenint sobre el territori –en l’agreujament de les desigualtats urbanes, les dificultats per mantenir serveis, en les incògnites en matèria d’infraestructures- i la importància que les polítiques territorials i urbanístiques podrien revestir tant a l’hora de pal·liar els perjudicis que la crisi ocasiona als ciutadans, com de trobar una sortida del marasme econòmic i social.

Tanmateix, de la lectura dels programes electorals de les diverses forces que concorren a les eleccions al Parlament de Catalunya se’n desprenen diferents posicionaments que resulten il·lustratius dels propòsits de capteniment de cada una d’elles envers les polítiques territorials. Vegem a continuació com es tracta en el programes de les forces polítiques que en la darrera legislatura han tingut grup parlamentari els temes del planejament territorial i de les polítiques urbanes. Ens centrarem en aquests dos temes, prou rellevants, sense entrar, per mor de la brevetat, en les qüestions de les infraestructures i l’habitatge, que requeririen per ells mateixos d’una nota específica.

En el programa de Convèrgencia i Unió el tema de fons en matèria territorial és el de la competitivitat: “tenim el repte de dissenyar un país que sigui més competitiu i socialment rendible en tots els àmbits”, comença dient. Per això proposa elaborar una “nova Llei del territori, que ordeni i simplifiqui la legislació sobre ordenació territorial, gestió urbanística, costes, muntanya i paisatge”. Així mateix, afirmen que impulsaran  “la transformació del Plans territorials parcials en instruments que defineixin estratègies territorials orientades a la millora de la qualitat de vida i a la generació d’activitat econòmica” i es simplificarà el procediment de l’avaluació ambiental. La coalició no renuncia a l’elaboració de Plans directors urbanístics “d’àmbits territorials especialment complexos i vinculats a activitats econòmiques estratègiques” i afirma que crearà “nous instruments jurídics i de gestió integrada que agiliti la implantació territorials i el desenvolupament de projectes estratègics de forma ràpida i adequada, facilitant la inversió estrangera que aporti valor”. Pel que fa a les polítiques urbanes, el programa de CiU no fa cap referència a les Lleis de Barris ni a la d’Urbanitzacions, les convocatòries de les quals han quedat interrompudes de l’any 2011 ençà, tot i els reiterats pronunciaments del Parlament de Catalunya a la seva reactivació, pronunciaments que en ocasions han comptat amb el vot del mateix grup de CiU. Sense voler-ne fer una simplificació o caracterització, veiem doncs, com en el programa de la coalició nacionalista s’escolta el ressò d’algun dels corrents de fons dels debats europeus sobre les polítiques territorials: la presumpció de que la normativa urbanística, territorial i ambiental pot ser un impediment a la “competitivitat” (allò que a Anglaterra n’han dit el “planning burden”), el convenciment de que ha de ser “ordenada” i “simplificada” per facilitar l’activitat econòmica, la noció que els instruments de planejament territorial han de ser revisats per tenir un caràcter més “estratègic” (vol dir això que han de perdre el seu valor normatiu?), l’afirmació que per a la implantació de determinats “projectes estratègics” –en especial els d’”inversió estrangera que aporti valor”- calen expedients nous i especials que en facilitin la implantació de forma ràpida i adequada (de nou, aquí sembla anar-se pel camí de les Enterprise Zones o del Business Improvement Districts, que es varen implantar al Regne Unit ja fa anys i que han tingut un gran desenvolupament en d’altres països, de França a la Xina). I, al costat d’això, cap esment a les polítiques actives de l’administració per tal de pal·liar de manera directa els efectes de la crisi en les àrees urbanes.

Al seu torn, el programa del Partit dels Socialistes de Catalunya inicia el seu apartat relatiu a les polítiques territorials amb una condemna de conjunt a la trajectòria del govern en la darrera legislatura: “La legislatura que tanquem ha estat la pitjor, en matèria territorial, des de la restauració de la Generalitat. Pràcticament es pot parlar d’una no-legislatura. En termes comparatius amb les dues darreres, on la gran producció de normativa, de planificació i d’obra pública quedarà com una referencia de futur, en aquesta novena legislatura tant l’ordenació territorial, la creació d’infraestructures, la mobilitat o la cura del medi ambient o s’han estancat o han anat enrere”. Així mateix critica que “En matèria de territori el govern ha alterat el ritme de producció de PDU que volien deixar pactats els desenvolupaments d’alguns dels espais amb major pressió del país”, la manca de reacció sobre la proposta de reforma de la Llei de costes i la modificació de la Llei d’Urbanisme i la Llei del dret a l’Habitatge “en la línia de la desregulació”.  Davant d’això, reclamen que es “reprengui polítiques que s’han demostrat importants per a la cohesió a escala local, com són el Pla de barris i el programa d’ajut als a municipis que compten amb urbanitzacions amb dèficits urbanístics” que CiU hauria deixat “en un calaix” i que els socialistes han proposat de reprendre en reiterades ocasions en el Parlament. En canvi, el programa del PSC no concreta quins haurien de ser els nous passos a donar en matèria de planejament territorial i urbanístic, la qual cosa no deixa de ser sorprenent atesa les posicions tan rellevants que el partit detenta en l’àmbit local.  

Pel seu costat, el programa del Partit Popular de Catalunya se centra sobretot en l’àmbit de les infraestructures, tant les que són de titularitat autonòmica com estatal, i no conté tampoc propostes o precisions respecte el planejament territorial o urbanístic, que ni tant sols s’esmenta en el document. Pel què fa a les polítiques urbanes afirmen que apostaran “per la rehabilitació per la rehabilitació com a mesura per a promoure la reincorporació en el  mercat d’habitatges en desús i de dinamització del sector de la construcció”.  Així mateix, indiquen que “tornarem a convocar els ajuts de la llei de barris, que fomenten la rehabilitació urbana d’espais degradats, i de les d’urbanitzacions”.

Per contrast, el programa d’Esquerra Republicana de Catalunya en l’àmbit del planejament i les polítiques territorials resulta molt detallat. S’inicia també amb un judici positiu respecte “la generació d’instruments que permetran que la intervenció sobre el territori sigui en el futur més racional, ordenada i respectuosa amb el patrimoni natural, cultural i paisatgístic” adoptats ara fa uns anys i una crítica al fet que “el país no es pot permetre –malgrat la crisi- la paràlisi en matèria de planificació territorial que hem vist la darrera legislatura”. Per sortir d’aquest impasse, ERC proposa la “redacció d’un nou Pla Territorial General de Catalunya per planificar el territori amb visió de país i afavorint la diversitat territorial, establint els usos del sòl a escala supramunicipal per tal d’assolir  una  distribució  eficient  en  el  territori,  tot  consolidant  el  model  de  viles  i  ciutats compactes, complexes i integradores; una protecció estructural dels espais lliures i de connexió ecològica”. Així mateix indica que caldrà procedir a desenvolupar el planejament territorial vigent a través de la “redacció de plans directors territorials i sectorials, per perfilar amb més detall els continguts dels plans territorials parcials en espais que per la seva densitat, patrimoni arquitectònic o natural, coneixen una major fragmentació i pressió urbanística i, per tant, estan sotmesos a més riscos”.  Les propostes es completen amb el projecte d’elaborar un Pla Territorial de Sistemes de connexió ecològica i un altre d’Espais fluvials, així com amb la voluntat de completar i desplegar els catàlegs i altres instruments en matèria de paisatge. No figura en canvi en el programa d’Esquerra Republicana cap esment a les polítiques de rehabilitació urbana o a la reactivació de la Llei de Barris i pel que fa a les urbanitzacions s’indica de manera poc precisa la necessitat “establir una moratòria de transició al tractament de les urbanitzacions disperses”.  

La revisió del Pla Territorial General de Catalunya és, també, la primera mesura en matèria de política territorial proposada en el programa d’Iniciativa per Catalunya-Verds. Aquesta hauria de tenir per objectiu fer del Pla “una veritable agenda 21 de Catalunya i un instrument per ajudar a una sortida sostenible de la crisi social, econòmica i ambiental actuals, en què es doni prioritat a les actuacions que ajudin a canviar el model econòmic, impulsar la recuperació dels valors ambientals del territori, la utilització eficient dels recursos naturals i del territori, la rehabilitació urbana i a canviar el model econòmic-productiu, en tots els àmbits, impulsant un nou concepte d’economia verda i social.” Així mateix, tot i la seva vigència recent, proposen «revisar els Plans Territorials Parcial vigents en especial a la Catalunya Central, el Camp de Tarragona i les Terres de Ponent, per incorporar-hi els canvi necessaris per impulsar actuacions més decidides de reequilibri territorial transformació del teixit productiu, introducció de les noves infraestructures de transport col·lectiu i canvis del model urbanístic”.  Pel que fa la Pla Territorial Metropolità de Barcelona proposen desenvolupar-lo “amb la formulació del Pla o Plans Directors que s’estableixen, amb criteris de contenció urbana, millora, regeneració i rehabilitació dels barris i ciutats que presentin situacions de més degradació o riscos socials, desenvolupar els criteris socioambientals que s’estableixen al Pla Territorial i a la seva Memòria Ambiental”. Tanmateix, aquest desenvolupament hauria de coexistir amb la redacció d’un nou pla territorial “per a l’àmbit funcional del Penedès”, que suposaria el desmembrament dels àmbits Metropolità, Catalunya Central i Camp de Tarragona. Pel que fa a la normativa urbanística, ICV proposa la revisió del text de la llei per tal de suprimir determinacions introduïdes per CIU en l’última reforma (...) destinades a afavorir interessos privats, facilitar l’especulació urbanística, devaluar el planejament territorial i sectorial i la protecció ambiental i els valors del territori i reduir les competències urbanístiques dels ajuntaments, i —en segon terme— adaptar aquestes lleis als nous criteris i objectius d’un urbanisme sostenible, que ajudi a les polítiques de cohesió social, sostenibilitat urbana i canvi del model productiu i residencial.” Així mateix, proposen de reactivar la Llei de Barris i la Llei d’Urbanitzacions.
Finalment, el programa de Ciutadans tampoc es refereix de manera explícita al Planejament territorial vigent o futur i es centra, de nou, més en la temàtica de caràcter infraestructural. Tot i així hi figuren algunes propostes en el camp de les polítiques territorials que contenen imprecisions, s’ha de dir, prou assenyalades: “promourem un pla territorial de connectors ecològics entre parcs naturals, el PEIN 2000, per tal de facilitar el pas de fauna entre ells i preservar la biodiversitat originant, d’aquesta forma, una xarxa de parcs naturals connectats entre ells”. Així mateix, en l’àmbit urbanístic hi figuren diverses propostes, de caràcter molt genèric, algunes de les quals ja estan recollides en la normativa urbanística i territorial vigent: “Fomentarem l’ús racional del sòl amb subjecció a les necessitats reals de la demanda en funció del creixement de la població, segons el model compacte sustentable d’acord amb les recomanacions de la Conferència de Rio. Per això, s’aplicarà per a cada municipi un esponjament màxim de sòl urbanitzable admissible en les revisions del seu plantejament general, en funció de les projeccions de poblacions i activitats, amb aplicació d’estàndards adequats al nostre nivell de desenvolupament per la reserva obligatòria del sòl destinat a equipaments i dotacions, serveis tècnics, espais lliures i zones verdes.” El programa de Ciutadans no esmenta les Lleis de Barris ni la d’Urbanitzacions. 
Les eleccions del proper dia 25 de novembre, decisives per tantes raons, ho són també per a l'ordenació del territori, les polítiques urbanes i llurs efectes en les condicions de vida de la població. Caldrà doncs tenir-ho en compte i obrar en conseqüència. 

Les polítiques territorials en temps de crisi

La situació de crisi econòmica està comportant, com és ben sabut, un agreujament de les problemàtiques territorials: a les acrescudes dificultats per a l'accés a l'habitatge d'una part molt majoritària de la població, s'afegeixen l'increment dels riscos de la segregació social en les àrees urbanes, l'augment dels costos del transport, la dificultat de les administracions per a sostenir la prestació dels serveis públics i els conflictes relatius al finançament de les infraestructures.
Aquesta situació és, a més, agreujada per polítiques que, en comptes de cercar un major compromís col·lectiu i lideratge públic per fer front a aquesta situació, opten per un replegament en l'acció de l'administració o, encara pitjor, prenen la crisi com a justificació per a revertir els avenços aconseguits durant els darrers anys. En són bona mostra, el projecte del govern de l'Estat de revisar la Llei de Costes, que ja hem comentat aquí, o la injustificable iniciativa d'amnistia de les irregularitats urbanístiques, que representa un greuge per aquells promotors i ciutadans que han complert la normativa i una deslegitimació clamorosa de l'actuació de les administracions públiques. Per altra banda, a Catalunya s'ha pogut veure com, malgrat els reiterats pronunciaments del Parlament en sentit contrari, roman congelada l'aplicació de la Llei de Barris i la Llei d'Urbanitzacions o com s'ha reformat la Llei d'Urbanisme per reduir les obligacions en matèria d'habitatge protegit.
En aquest context, resulta del tot necessari rellançar el debat territorial, per tal de cercar alternatives i enunciar, tant des del vessant polític com disciplinar, quines han de ser les polítiques territorials que cal desplegar en la situació actual. S'anuncien diverses iniciatives que poden ajudar a avançar en aquesta direcció. En primer lloc, la Societat Catalana d'Ordenació del Territori preveu per a la tardor l'obertura d'un cicle de debats i prepara la presentació d'un llibre de balanç sobre les polítiques territorials catalanes dels darrers anys. Així mateix, l'Institut d'Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona prepara la publicació d'un número monogràfic de la revista Papers. Regió Metropolitana de Barcelona dedicat a debatre el Pla Territorial Metropolità de Barcelona. Finalment, la Fundació Rafael Campalans, organitza, amb motiu de l'aparició del llibre Ordenar el territorio. La experiencia de Barcelona y Cataluña, per al proper dia 21 de juny a les 19h. a la Llibreria La Central (carrer Mallorca, 237), un debat titulat precisament "Les polítiques territorials en temps de crisi" amb la participació de Joaquim Nadal, president del grup parlamentari socialista al Parlament de Catalunya, Joan Romero, catedràtic de la Universitat de València, i Oriol Nel·lo, autor del llibre. 

Llei de Barris i Llei d'Urbanitzacions: el Parlament n’aprova la reactivació

El dia 28 de març, en el darrer Ple abans de Pasqua, el Parlament de Catalunya va aprovar una moció en la que insta el Govern de la Generalitat a reactivar les convocatòries de les lleis de Barris i d’Urbanitzacions.

Com es ben sabut, l’any 2011 el Govern, tot i l’existència prèvia d’un pronunciament parlamentari favorable a la seva continuïtat, va interrompre les convocatòries anuals de la Llei de Barris al·legant manca de disponibilitat econòmica. La mateixa decisió es va aplicar a la Llei d'Urbanitzacions. Aquesta situació s’ha perllongat durant l’any 2012. Així mateix, el Govern va anunciar als ajuntaments participants en el programa que no podria incloure en els pressupostos de 2012 les partides necessàries per satisfer la despesa que els ajuntaments certifiquessin durant aquest any.

La aplicació de la Llei 2/2004, de millora debarris, viles i àrees urbanes que requereixen d’atenció especial va donar lloc entre 2004 i 2010 a la celebració de 7 convocatòries successives que varen permetre emprendre actuacions de rehabilitació integral en 141 barris d’arreu de Catalunya, amb una inversió total compromesa de 1.330 M €, aportats per la Generalitat i els ajuntaments, dels quals el mes de desembre de 2010 se n’havien invertit efectivament 513 M €.

Per la seva banda, la Llei 3/2009, de regularització i millora de les urbanitzacions amb dèficits urbanístics, va permetre, a través d’un programa pilot i de dues convocatòries (corresponents als anys 2009 i 2010), promoure actuacions de regularització i millora en 98 urbanitzacions afectades per una assenyalada manca serveis i, en molts casos, per problemàtica social.

La suspensió de les convocatòries de la Llei de Barris i, en particular, la dificultat en la satisfacció de pagaments durant l’any 2012 ha aixecat preocupació des de sectors i poblacions afectades. Així s’ha argumentat que, tot i les circumstàncies econòmiques, resulta inadequat suprimir ajuts per a les àrees urbanes més desafavorides, just en el moment en que per efecte de la crisi econòmica tendeix a créixer-hi la problemàtica social. D’altra banda, els ajuntaments han indicat que la despesa a certificar durant l’any 2012 corresponia en bona mesura a actuacions de l’exercici 2011 i, per tant, ja acordades i realitzades.

Davant d’aquesta situació el Parlament de Catalunya ha aprovat la Moció 84/IX que en la seva part dispositiva diu:

"El Parlament de Catalunya insta el Govern a:

a) Garantir la continuïtat de l’aplicació i el desplegament de la Llei 2/2004, del 4 de juny, de millora de barris, àrees urbanes i viles que requereixen una atenció especial, mitjançant la convocatòria anual per a l’any 2013, per a la presentació de projectes de millora de barris, àrees urbanes i viles.

b) Garantir a tots els ajuntaments que estan pendents de liquidació de pagaments per part de la Generalitat un sistema de finançament que els permeti continuar l’execució dels projectes del Pla de barris.

c) Garantir la convocatòria d’ajuts del Fons per a la regularització de les urbanitzacions amb dèficits urbanístics per a l’any 2013."

La moció, impulsada pel Grup Parlamentari Socialista, ha comptat amb el suport unànime de la Cambra, (amb l’excepció de l’abstenció del Grup de Convergència i Unió pel què fa a l’apartat c). El seu text complert pot consultar-se al Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya. L’aprovació de la resolució amb un nivell tan alt de consens parlamentari és una excel·lent notícia per als ajuntaments i, sobretot, per als ciutadans que resideixen en els barris i urbanitzacions desafavorides, particularment afectats per la crisi econòmica. Caldrà estar amatent ara al seu compliment.

Contenció i gestió de les urbanitzacions de baixa densitat

La revista Ciudad y Territorio. Estudios Territoriales publica en el seu darrer número l'article "Estrategias para la contención y gestión de las urbanizaciones de baja densidad en Cataluña". El treball analitza les iniciatives empreses recentment a Catalunya per tal de gestionar la problemàtica de les urbanitzacions nascudes en els anys seixanta i setanta del segle passat, una realitat molt sovint oblidada, tot i que s'estén sobre una superfície total de prop de 47.000 ha (unes cinc vegades el terme municipal de Barcelona) i disposa d'un potencial de 330.000 habitatges, dos terços dels quals estan ja construïts.
Sorgides a partir de parcel·lacions gairebé sempre inadequades i destinades inicialment a segona residència, les urbanitzacions nascudes en aquell període no han aconseguit en molts casos dotar-se dels necessaris serveis urbanístics (pavimentació, enllumenament, clavegueram) i arrosseguen dèficits assenyalats. En els darrers anys, la situació del mercat immobiliari ha fet que els habitatges que s'hi troben s'hagi anat convertint, de manera creixent, en residència principal, de forma que aquests dèficits s'han fet encara més gravosos. Així, mig segle després del seu esclat, el fenomen de les urbanitzacions de segona residència segueix plantejant nombrosos problemes ambientals, urbanístics, funcionals i socials.
L'article estudia l'origen i les magnituds actuals del fenomen i analitza les actuacions empreses a Catalunya al respecte, d'ençà de l'aprovació, l'any 2009, de la Llei 3/2009 de regulació i millora de les urbanitzacions amb dèficits urbanístics. La norma, que constitueix el primer intent de conjunt d'actuar sobre la problemàtica de les urbanitzacions, te un doble objectiu: per un costat, contenir-ne l'expansió en els casos en que aquestes encara no es troben consolidades; per l'altre, dotar-les dels adequats serveis urbanístics en tots els casos en que la seva implantació resulti ja irreversible. A través d'un programa pilot i de dues convocatòries d'ajuts -realitzades els anys 2009 i 2010- la llei ha permès iniciar actuacions de planejament i obres en prop d'un centenar d'urbanitzacions de tot Catalunya, tal com es pot veure en la figura adjunta (redacció de 88 programes d'adequació i 10 ajuts per a la realització d'obres).
D'ençà del sorgiment de les urbanitzacions, la dispersió de la urbanització sobre el territori ha continuat estenent-se a Catalunya i a Espanya, amb majors garanties jurídiques però amb resultats igualment preocupants, fins a esdevenir un dels trets més característics de les dinàmiques territorials contemporànies. Més enllà de la crítica genèrica o de l'adaptació complaent, l'anàlisi dels reptes de gestió que aquesta realitat planteja han estat sovint massa escasses, tant des del punt de vista disciplinar com polític i administratiu. En aquest context, l'estudi de la gestió de les urbanitzacions dels anys seixanta i setanta a Catalunya -que presenten de manera extrema la problemàtica de la baixa densitat- esdevé a una oportunitat per comprendre els reptes, les potencialitats i les limitacions de la tant necessària acció pública en aquest camp.
L'article pot trobar-se a: Oriol Nel.lo, "Estrategias para la contención y gestión de las urbanizaciones de baja densidad en Catalunya", a Ciudad y Territorio. Estudios Territoriales, 167, abril 2011 (p. 81-98).