Acaba de
publicar-se l’estudi Postsuburbia. Rehabilitación de urbanizaciones residenciales monofuncionales de baja densidad
(Comanegra, 2013), resultat d’una recerca, realitzada amb la col·laboració del programa RecerCaixa, que ha estat dirigida per l’arquitecta Zaida Muxi, professora de l’Escola d’Arquitectura de
Barcelona. Es tracta d’una valuosa aportació a la problemàtica de la que
tracta, elaborada a partir d’una mirada fresca i sovint innovadora.
El treball conté,
en primer lloc, una diagnosi del problema. Així, explica com l’eixamplament de
les àrees urbanes, l’especialització funcional dels llocs i la dispersió del
poblament han donat origen a una notabilíssima tendència de la urbanització a
escampar-se sobre el territori. Aquest fenomen, del que ja hem tingut ocasió de parlar aquí, ha esdevingut una de les principals característiques del procés d’urbanització
contemporània a Catalunya i ha comportat, al costat d’avantatges per a alguns,
problemes col·lectius de gran abast.
Dues són les
fases en les que el procés ha tingut lloc: una primera, en el vintenni 1960-1980, durant el qual sorgiren una gran quantitat
d’urbanitzacions destinades a segona residència, fruit, en bona part dels
casos, de processos de parcel·lació il·legals i mancades, en moltes ocasions,
dels necessaris serveis urbanístics; una segona, ocorreguda en el vintenni
següent, en la que, a més de consolidar-se aquelles primeres expansions –destinades ara en molts casos a primera residència- aparegueren nous desenvolupament de
baixa densitat, caracteritzats, tanmateix, d’un millor nivell de serveis. Els
intents de l’administració pública d’abordar la qüestió han estat parcials i
limitats, més encara pel fet que l’aplicació de la Llei 3/2009, l’intent més
ambiciós fins a la data de millorar la situació de les urbanitzacions amb
dèficits urbanístics, es troba suspesa des de l’any 2011, tot i les reiterades demandes de reactivació per part del Parlament i del Síndic de Greuges. .
El resultat d’aquest
procés, segons els autors de l’estudi, resulta problemàtic per un bon nombre de raons: la urbanització
d’espais inadequats, la fragmentació dels sistemes naturals, l’increment del
cost dels serveis, la persistència dels dèficits d’urbanització, l’augment de
les necessitats de transport, els majors consums energètics, la degradació dels
valors del paisatge. Així mateix, en no pocs casos, ens diuen, la dispersió de
la urbanització contribueix a l’exacerbació d’algunes problemàtiques socials
(separació de la població en funció de la renda, ús diferenciat del territori
segons gènere, dificultats de socialització,...).
Ara bé, l’estudi
no es limita pas a fer una descripció de l’origen de la urbanització de baixa
densitat i la seva problemàtica, sinó que inclou també un seguit de propostes,
més d’una cinquantena, per tal de millorar les condicions de vida de les
urbanitzacions. Aquestes propostes, que constitueixen segurament l’aspecte més
innovador del treball, fan referència a cinc camps diversos: enfortir les xarxes de proximitat, facilitat la barreja
física i funcional, garantir la vida autònoma i segura, afavorir el sentiment de
comunitat i promoure l’equilibri ambiental. Cada una de les propostes és
referenciada en una senzilla fitxa classificada, així mateix, segons la seva
dificultat i prioritat.
L’aportació
principal del treball es deriva doncs precisament d’aquesta voluntat d’abordar
la problemàtica de les urbanitzacions no només a partir de la intervenció física,
sinó també de la gestió i l’acció comunitària. Es tracta d’una visió
interessant, oportuna i necessària, sobretot si va acompanyada de dues altres
línies d’acció: el compromís d’ajudar les urbanitzacions ja existents de
dotar-se dels serveis urbanístics bàsics i la voluntat d’evitar, tant com sigui
possible, nous fenòmens d’urbanització dispersa.
